episodis

Resum general Un episodi amb dues meitats clares: una primera dedicada a analitzar els premis de la temporada —Gaudí i Goya— i a comentar estrenes i nominacions als Òscars 2019; i una segona centrada en una entrevista en profunditat a Santi Robert, projeccionista durant 16 anys al cinema de Cardedeu, sobre l’ofici, la transició del 35 mm al digital, i la conservació del patrimoni fílmic. "Sense projeccionista no hi ha pel·lícula." • La taula valora amb esperit crític decisions dels Gaudí i dels Goya, destacant mèrits com els d’Entre dos aguas, El reino, El silencio de los otros i Susi Sánchez per La enfermedad del domingo. • A les estrenes, destaquen una lectura matisada de Green Book i El vicio del poder (Vice), i es repassa el tauler d’opcions dels Òscars 2019 amb focus en temàtiques racials i de gènere. • L’entrevista a Santi Robert ofereix un retrat tècnic i humà de la projecció: del muntatge de bobines i els riscos del 35 mm a les KDM del digital, els avantatges logístics, les incerteses de conservació i el valor de la memòria cinèfila (Cardedeu, Cardoterror, censura i classificacions morals d’abans). Temes principals 1) Premis Gaudí 2019 • La gala funciona millor que d’altres anys; gran triomf d’Entre dos aguas (Isaki Lacuesta), que per alguns mereixia encara més premis. • Crítica forta al guió premiat de “Viaje al cuarto de una madre” enfront del d’“Entre dos aguas”. • Reconeixement “industrial” a El fotógrafo de Mauthausen: bones aportacions tècniques però film en conjunt considerat “fallit”. • “Les distàncies” guanya millor pel·lícula en català; debat sobre representativitat i recepció generacional. 2) Premis Goya 2019 • Eix del palmarès: El reino i Campeones; discussió sobre coherència entre millor pel·lícula i millor direcció i sobre el “nivell” del sector. • Valoració positiva d’“El reino”: ritme, posada en escena i interpretació d’Antonio de la Torre; debat sobre profunditat en el retrat de la corrupció. • Premis celebrats: - Susi Sánchez, millor actriu per “La enfermedad del domingo”. - Un día más con vida (animació, sobre Kapuscinski). - El silencio de los otros (millor documental), destacat per la seva valentia i rigor. • Coincidència Gaudí/Goya: millor pel·lícula europea Cold War. "Quan va pujar a recollir el premi, Sorgoyen va dir: ‘Felicito l’Isaki perquè la millor pel·lícula d’aquest any és Entre dos aguas’." 3) Estrenes i Òscars 2019 Green Book • Basada en fets reals (anys 60): gira pel sud dels EUA amb un pianista negre i el seu xofer. El “Green Book” indica hotels i restaurants on els negres poden entrar. • Comparada amb “Paseando a Miss Daisy” i “Intocable”. Valoració mixta de les interpretacions: Viggo Mortensen (nominat) i Mahershala Ali (nominat) vs. referents com Morgan Freeman i Jessica Tandy. • Música efectiva però no especialment determinant; bona factura general. El vicio del poder (Vice) • Biopic de Dick Cheney amb to àgil i trencador (ecos de Scorsese/House of Cards). • Christian Bale destaca per la transformació física; debat sobre el “premi” a la transformació com a criteri d’Òscar. • Molt Òscar-friendly, però potser no “guanyadora natural” davant de Roma o La favorita. Panorama Òscars 2019 • Pols entre La favorita i Roma (10 nominacions). Possibilitat d’“acomodar” Roma a estrangera. • Temàtica racial molt present: Green Book, BlacKkKlansman (primer Spike Lee nominat a direcció), Black Panther. • Mirada contemporània sobre el poder i el gènere a La favorita. Altres recomanacions • Film polonès de Małgorzata Szumowska (crític amb la religió a Polònia). • Documental “Tres idénticos desconocidos” (experiments amb nens adoptats als EUA, anys 60-80). • Comèdia “Second Act” (mal titulada aquí com “Jefe por accidente”); entre comèdia i melodrama, “es deixa veure”. 4) Entrevista a Santi Robert (projeccionista) Trajectòria i context • Advocat i professor de dret que, en paral·lel, es forma a l’Acadèmia 15 d’Octubre i exerceix 16 anys com a projeccionista a Cardedeu. • Manté viu el 35 mm a projeccions especials (com el festival Cardoterror). Tècnica del 35 mm i riscos • Muntatge d’una còpia: diversos rotlles es revisen i s’ensamblen en una bobina de fins a 4.000 m (fins a ~3 km per 90’), passant per patins i rodets a gran velocitat. • Riscos: trencaments, desalineacions, problemes de làmpada (de carbó a Xenon). Responsabilitat de resoldre’l “sense que l’espectador se n’adoni”. • Anècdota: fallada final a “Cinderella Man” que obliga a Santi a baixar a sala i explicar el final en directe. El digital: KDM, avantatges i limitacions • Simplificació del manteniment (filtres d’aire, poc desgast mecànic) i del transport (d’unes bobines de >15 kg a un disc dur). Costos de còpia molt menors. • Control per KDM: claus que habiliten projeccions per sala, data i hora concretes; problemes típics de format, versió idiomàtica, identificació del servidor. • Conservació: les majors sovint conserven còpia analògica perquè la permanència del digital no està garantida. Alarmant pèrdua del cinema mut espanyol (esment del 80%). Memòria, censura i ofici • “Puntets” a l’angle superior dret indicaven canvi de rotlle; “cácaro” cridat a Mèxic quan faltaven escenes (picaresca de tallar per escurçar sessions). • Records de classificacions morals (3R, 4) i la censura; anècdota del capellà advertint contra “Esplendor en la hierba”. • Automatització i projecció remota: l’ofici de projeccionista és en extinció; es perd part del “ritual” del cinema com a esdeveniment comunitari. Cites destacades "És una indústria; sempre hi ha un repartiment entre el que és la indústria i el que és un cinema més independent." "Amb el digital, tot és més còmode, però no sabem si es conservarà millor que el cel·luloide." Idees clau • Gaudí: “Entre dos aguas” sobresurt; debat sobre “Les distàncies” i el repartiment “industrial”. • Goya: “El reino” i “Campeones” dominen, però brilla Susi Sánchez i “El silencio de los otros”. • Estrenes: lectura crítica de “Green Book” i “Vice”; mapa d’Òscars 2019 amb eixos racial i de gènere. • Projecció: del saber fer artesanal del 35 mm a la gestió de claus KDM i servidors; conservació i patrimoni en el punt de mira; el ritual del cinema canvia, però la passió per la sala roman.

Resum general Programa coral amb dues meitats ben definides: a la primera, crítiques i conversa cinèfila d’estrenes i mostres locals; a la segona, una convidada especial repassa la història de Ràdio Desvern i l’origen de ‘Cinema sense condicions’. Els moments clau inclouen l’ecosistema de CineBaix, la descoberta índia ‘Hotel Salvación’, un homenatge sentit a Dušan Makavejev, i la mirada als Òscars amb ‘La favorita’ com a punt fort. Crítiques i estrenes CineBaix: cooperativa, model i cicles • CineBaix (Sant Feliu de Llobregat) funciona en cooperativa, sessions de divendres a dilluns i programació temàtica. • Mostres temàtiques: recent mostra de cinema asiàtic; properes mostres confirmades: • Llatinoamericà (28 de març – 1 d’abril) • Africà (16 – 20 de maig). Mostra de cinema asiàtic: títols destacats • Selecció diversa: Burning, La tercera esposa (VN), Mi vecino Totoro (celebració Studio Ghibli), La càmera de Clerc (KR), Un assumpte de família (JP) i altres propostes d’Índia, Corea del Sud, Cambodja i Vietnam. • Connexions amb Barcelona (Filmoteca, Casa Àsia) i lògica de circuits/festivals per a la distribució de cinema asiàtic. ‘Hotel Salvación’ (Índia, Shubhashis Bhutiani) • Premissa: un home gran viatja a Benares per morir al “hotel de salvació” i assolir la redempció; el fill, de classe mitjana i feina “occidentalitzada”, afronta el xoc cultural i familiar. • Virtuts: mirada tendra i continguda (sense melodrama), gran retrat del Ganges (rituals nocturns, crematoris) i interpretacions sòlides (especialment el fill). • Context: el jove director (27 anys) amb pas per NY i experiència a Bollywood; reflex sobre xoc generacional i estratificació social a l’Índia. • Distribució: el cinema indi/asiàtic arriba poc i via festivals; aquesta peça destaca pel seu enfocament entre cultures. ‘The Old Man & the Gun’ (David Lowery) • Recepció al programa: molt fluixa/avorrida tot i les bones crítiques; es ven com l’última gran llum de Robert Redford però no troba pols narratiu. • Repartiment: Robert Redford i Sissy Spacek (amb aparicions de Tom Waits), però el film queda en anècdota simpàtica sense nervi ni risc. ‘Un peuple et son roi’ (FR) • Context: debats a l’Assemblea Nacional sobre la guillotina del rei durant la Revolució Francesa. • Veredicte: poc inspirada i sense intriga (final conegut), amb personatges històrics (Robespierre, Danton, Marat) sense carisma; sensació de “versió Els Pastorets”. ‘Summer of 84’ (Terror de Molins) • To i referents: aventura adolescent amb to nostàlgic 80s, però previsible i reiterativa; manca de retrat viu de l’adolescència de l’època. • Recepció: projecció a les 12 hores del Terror de Molins; interpretacions i ritme irregulars. Homenatge Dušan Makavejev (1932–2019) • Comiat al director serbi (mor el 25 de gener, 87 anys), figura clau de l’“ona negra” i del cinema europeu dels 60–80. • Ideari: influït per Wilhelm Reich, el cinema de Makavejev defensa la sexualitat com a eina d’alliberament i s’enfronta a dogmes polítics i morals. “El sexe era llibertat i el que més fustigava el feixisme i el nazisme.” • Censura i impacte: films sovint retallats però molt influents entre el jovent i en moviments de canvi (context hippie als EUA). • Films clau: • L’home no és un ocell (1965) • La tragèdia d’una empleada de Correus • Innocència sense defensa (Os de Plata, 1968) • WR: Mysteries of the Organism (1971) • Sweet Movie (1974) • The Coca-Cola Kid (1985, amb Greta Scacchi i Eric Roberts). • Anècdotes: projeccions a París durant la censura; connexions amb Bigas Luna i referència a Russ Meyer. Òscars i temporada de premis ‘Bohemian Rhapsody’ • Biopic més documental-ficcionat que no pas cinema amb risc formal; frases “de tràiler” i disseny de so molt treballat. • Pronòstic: entretinguda com a cinema de consum; no favorita clara a Millor Pel·lícula. ‘La favorita’ (Yorgos Lanthimos) • Poder i manipulació a la cort anglesa amb tres interpretacions poderoses; to amb mala llet marca de la casa. • Forma: fotografia arriscada (llum natural, espelmes), enquadraments i moviment de càmera molt personals; 10 nominacions. • Polèmica Òscars: es comenta que categories tècniques (com Millor Fotografia) podrien anar a publicitat en directe. Convidada i història de la ràdio Perfil de la convidada (Montserrat Ibarola) • Cinèfila de consum: va veure Mary Poppins (Returns) amb una criatura, estima Memòries d’Àfrica i el cinema de muntanya (Grito de piedra, Everest). Naixement de Ràdio Desvern (1984) • Origen: iniciativa de joves (83) acceptada per l’Ajuntament; primers estudis a Can Ginestà (golfes), insonoritzats “amb suro”. • Primera emissió: proves del 18/02 al 02/03 i estrena el 2 de març de 1984; ràpid creixement de voluntariat (fins a un centenar). • Evolució d’espais: nous estudis (1985) i modernització fins als estudis actuals (adequats a noves tecnologies). Del magazín al programa: ‘Cinema sense condicions’ • Inici com a secció de cinema dins d’un magazín de tarda (amb Jaume Vidal); • Esdevé programa autònom a finals dels 80 per volum i interès, amb entrevistes i cobertura cultural constants. Audiències i transformació digital • Enquestes municipals: • 80% s’informa pel Butlletí Municipal • 17% per la web • 14% per Ràdio Desvern (xifra rellevant per a una emissora local). • Multiplaforma: emissió en directe, a la carta, web i apps; la ràdio com a altaveu d’entitats locals. Emissió en xarxa al Baix Llobregat • Pioners (des del 1985) en xarxa d’emissores municipals: intercanvi diari de cròniques, Informatiu Comarcal, cobertures conjuntes d’eleccions i magazins d’estiu compartits. • Impacte: cooperació territorial i abast comarcal de la informació local abans que existissin les xarxes socials. Cloenda i pròxim programa • 35 anys de Ràdio Desvern i prop de 30 anys del programa de cinema. • Pròxima setmana: convidat Santi Robert (advocat i apassionat del cinema) amb el tema “El cinema vist des d’un projeccionista”; pendent parlar dels Premis Gaudí i Goya.

Introducció • S’obre amb la cançó "Les floristes de la Rambla" (Miquel Porter i els 16 Jutges) i la salutació d’equip. • Absència del conductor habitual, Joan Morros (per motius de salut). Convidat especial: Fernando Casal, catedràtic d’Història i gran cinèfil. Estrenes i crítiques La favorita • Valorada molt positivament per la seva posada en escena moderna aplicada a un tema del segle XVIII. • Ús d’òptiques d’ull de peix i muntatge àgil per actualitzar un relat d’amor i poder que es percep com a universal. La classe de piano (francesa) • Rebutjada gairebé unànimement: cau en tòpics, repeteix esquemes vistos i abusa de l’emoció sobre el fonament musical. • Inversemblances greus (protagonista sense formació que en mesos aspira a premi mundial; habitació sense piano mentre es prepara un concurs). • Crítica al càsting i a l’ús de música: Rachmaninov (Concert núm. 2) i temes pop com "At Last" que descontextualitzen la trama. "És un déjà-vu molt poc estimulant". Polar (Netflix) • Adaptació d’un còmic de Víctor Santos. Estètica de macarrisme a l’estil Guy Ritchie: acció frenètica, muntatge nerviós i "sang i fetge". • Mats Mikkelsen com a assassí a punt de retirar-se, perseguit per evitar que cobri la jubilació criminal. • Entretinguda però excessiva en acció i prima de contingut. La balada de Buster Scruggs (Germans Coen) • Pel·lícula antològica de westerns (capítols independents). Recupera el to Coen més juganer, amb humor negre i trams dramàtics. • Nominacions: guió adaptat, cançó i vestuari. Glass (M. Night Shyamalan) • Tancament de la trilogia iniciada amb El Protegit i continuada a Múltiple. Oda al món del còmic i reflexió sobre la línia entre superheroi i bogeria. • Shyamalan fidel als girs constants; recomanada amb reserves. Preferència per la primera entrega per major profunditat. El carnisser de Vilnius (Christian Frosch) • Drama judicial sobre el 1963 a Àustria contra un responsable del gueto de Vílnius (de 80.000 jueus, en sobreviuen ~600). Paper de Simon Wiesenthal en la seva localització. • Film interessant, difícil i de gran treball interpretatiu, però percebut com a televisiu, amb falta de ritme i poc compromís en traslladar la reflexió al present. • Comparada amb "Judgment at Nuremberg" (Kramer): menor potència, però bona per mostrar els moviments polítics que condicionen la justícia. "La política del moment és còmplice d’una voluntat d’oblit". Òscars 2019: panoràmica • Any percebut com a estrany: menys cinema d’autor al capdavant i pes de la diversitat. • Capdavanteres: Roma i La favorita (10 nominacions cadascuna). A Star Is Born (8), Black Panther (7) – debat sobre qualitat vs. representació (resposta al #OscarsSoWhite). • Spike Lee (BlacKkKlansman) entra a millor director; el film suma 6 nominacions. Cold War aconsegueix 3 (més enllà d’"internacional"). • Curtmetratge: Madre (Rodrigo Sorogoyen), destacat per la seva tensió. • Animació: favorita clara Spider-Man: Into the Spider-Verse (canvi de paradigma visual), amb Incredibles 2 i Isle of Dogs nominades. Focus convidat: Miquel Porter — pioner, cineclubs i docència El cinema entra a les aules • Fernando Casal relata com Miquel Porter va facilitar que el cinema s’integrés a l’assignatura d’Història a l’Institut Joan Boscà (finals 70). • Cicles amb clàssics: "El gabinet del Dr. Caligari", "Metròpolis", "Ciutadà Kane"… sessions de cineclub amb presentació, projecció i col·loqui. • Projeccions de muda amb piano en directe: un jove Víctor Ubiols acompanya peces com "Entr’acte" o "Ballet mécanique". "El cinema ha d’entrar a les aules". Cineclubs i clandestinitat • Porter, animador incansable dels cineclubs (Catalunya i País Valencià), amb projeccions sovint en espais eclesials que oferien paraigua protector. • Anècdotes de còpies clandestines (p.e., "El acorazado Potemkin") circulant en plena dictadura; debats d’un nivell altíssim amb films de Bergman, Fellini, Visconti i gran cinema nord-americà. • Cas a l’Institut: cicle dels 90 anys del cinema — "Nosferatu", Marx, i "La luna" (Bertolucci) finalment desaconsellada per la direcció per motius morals (sexualitat i drogues), generant conflicte intern. Retrat humà i llegat • Miquel Porter: accessible, generós, amb humor constant i esperit temerari davant el franquisme (multes, detencions, sense autocensura). • Figura clau de la Nova Cançó (16 Jutges), del Teatre Viu (Ricard Salvat), rector a la Universitat Catalana d’Estiu i posterior trajecte polític a ERC. • Introductor del cinema a la Universitat i formador de generacions; moltes classes eren obertes i congregaven estudiants de diversos camps. "No imposava; et donava les eines perquè tu fessis coses". • Contextualització històrica: record de Nuremberg, definició de genocidi i crims contra la humanitat (referència a Philippe Sands, "East West Street"), i el cas Kurt Waldheim com a mostra de les ombres austríaques de postguerra. Tancament • Agraïment a Fernando Casal. Avanç de la propera emissió: Montserrat Riverola parlarà de la creació i trajectòria de la ràdio d’Esbert.

Resum general Punts clau • Debat intens sobre Under the Silver Lake: visions oposades entre qui la troba hipnòtica, oberta i lúcida i qui la veu confusa, reiterativa i pretensiosa. • Yuli (Icíar Bollaín) rep una valoració positiva per la fotografia, la música d’Alberto Iglesias i la direcció de nens, amb matisos sobre la seva profunditat dramàtica. • Bloc de preestrenes i cartellera: comentaris crítics sobre Border (Gräns), discrepàncies amb Roma, i una comèdia espanyola inqualificable. • Filmoteca: recomanació del cicle Isaki Lacuesta i dels curts a la plataforma de Termita Films (La matança del porc). • Animació: crítica dura a Your Name (excessos i reiteració) i gran recomanació de El Congreso (Ari Folman), peça clau per reflexionar sobre identitat, avatars i la mercantilització de l’art. • Visita a l’Institut Lumière (Lió): crònica apassionada d’una “Disneylàndia per cinèfils”, amb la casa d’Antoine Lumière, el mur dels cineastes, el Festival Lumière, i un recorregut per invencions que van anticipar el cinema en color (autochrome), el 75 mm i el 3D. Debat de crítiques i estrenes El caso Murer (119–292) • Tema d’injustícia històrica i context polític suggeridor, però el film es percep feixuc, poc fluid i amb estructura que no rutlla. Under the Silver Lake (297–948; 1221–1310) • Defensors: celebració del joc conspiranoic pop, sàtira dels mites i codis de la cultura popular i el seu poder manipulador. • Detractors: film adolescent, confús, indulgent, deute superficial amb Lynch, excés d’idees que no quallen. • Moments destacats: la seqüència del pianista és qualificada de “antològica” per alguns. "Hi ha un joc del poder i que som tots uns titelles" "És un film amb pretensions... però és pràcticament impossible entendre res" Atardecer i El hijo de Saúl (949–1219) • Comparativa sobre posicionament del personatge, quadre tancat i força del context històric. • Es destaca a László Nemes per invenció formal i immersió; sobre Atardecer, divisió entre qui la troba plom i qui en subratlla la metàfora de la fi de l’Imperi austrohongarès. Yuli (Icíar Bollaín) (1471–1816) • Retrat biogràfic de Carlos Acosta amb fotografia preciosa (Álex Catalán) i música formidable (Alberto Iglesias). • Direcció de nens molt solvent; narrativa clara i estètica cuidada. Matisos: no és una pel·lícula "especialment profunda", però emociona i funciona. Preestrenes, Border i Roma (1821–1945) • Border (Gräns): sorpresa que fos l’enviada sueca als Òscar; pèrdua de gràcia en l’execució. • Roma: discussió clàssica entre l’admiració per la posada en escena i la percepció d’avorriment més enllà del blanc i negre excel·lent. • Comèdia espanyola: “absolutament inqualificable”; crítica a un model de comèdia televisiva. Filmoteca i Termita Films (1950–2075) • Recomanat el cicle Isaki Lacuesta a la Filmoteca i l’accés als curts a la web de Termita Films. • Es destaca La matança del porc (Super 8 manipulat, veu en off crítica, ecos del 15M). Animació: Your Name i El Congreso (2083–2511) • Your Name (Makoto Shinkai): elogi al plantejament inicial, però retret a la reiteració i a la deriva melodramàtica. • El Congreso (Ari Folman): distopia sobre avatars, drets d’imatge i decadència de Hollywood; gran peça per pensar el jo, la substitució i la virtualització (Lem, Holy Motors, Ready Player One). "Vull el teu art... per fer-ne negoci; tu, com a persona, ja no m’interesses" Visita a l’Institut Lumière (Lió) El lloc i el projecte • Definició com a “Disneylàndia per cinèfils” (fundat el 1982), amb museu a la casa d’Antoine Lumière i àngar històric conservat gràcies al col·leccionista Paul Génard. Invencions i pedagogia • Recorragut pedagògic des de la cambra fosca (Leonardo) fins al cinematògraf. • Els Lumière van anticipar: autochrome (color amb pols de patata), fotografia estereoscòpica (3D), 75 mm, i un sistema que filmava, revelava i projectava. • Exposició clara de plaques, càmeres i formats; comparativa amb el Museu del Cinema de Girona. Mur dels cineastes i Festival Lumière • Mur amb fotografies i plaques de grans cineastes; peregrinatge de noms com Mankiewicz. • Festival Lumière (des de 2009, a l’octubre): programació de més de 200 clàssics restaurats i homenatges (p. ex. Jane Fonda). Sales i accés • Gran sala a l’Àngar i tres sales d’art i assaig al centre de Lió; centre de documentació i biblioteca (accés restringit). Agenda i recomanacions • TV3: Petitet (Carles Bosch), a les 21:45. • Proper programa: Fernando Casal parlarà de Miquel Porter i història del cinema.

Obertura Ennio Morricone centra el preludi: els conductors descobreixen en directe la seva retirada. Recorden la seva prodigiosa trajectòria (més de 500 partitures, nascut el 1928) i guardons recents com l’Òscar per a "The Hateful Eight". "Qui vulgui saber qui era Maria Callas ha d’acudir per força a aquesta pel·lícula." El format del programa Objectiu del dia: repàs col·lectiu de les millors pel·lícules vistes el 2018, recomanacions i alguns descarts. Tòtems de l’any, sorpreses independents, documentals imprescindibles, terror innovador, i un tram final sobre sèries i estrenes en cartellera. Internacionals destacades Família, memòria i supervivència Shoplifters (Un asunto de familia) — Kore-eda: una família atípica que qüestiona els lligams convencionals i la frontera entre necessitat i delicte. Actuacions de primer nivell. El ángel (Luis Ortega) — retrat amb carisma d’un jove delinqüent a l’Argentina; estil i magnetisme. La noche de 12 años — duresa de la repressió a l’Uruguai: reclusió, aïllament i resistència de Mujica i companys durant 12 anys. Europa (I): amor i història Cold War (Pawlikowski): gran història d’amor en B/N, travessada per opressió i exili en la Polònia comunista. Imatges bellíssimes i to dur. Kore-eda, univers familiar: refinament sense lacrimogènia i mirada humanista. El viaje de Nisha: xoc entre tradició pakistanesa i llibertat occidental en la segona generació migrada; moments pare-filla colpidors. EUA i documentals Three Billboards Outside Ebbing, Missouri — humor negre i ràbia social. Wonder Wheel (Woody Allen) — melodrama visualment ric. Captain Fantastic — debat sobre educació i estil de vida alternatiu. First Reformed (Schrader) — ambició teològica-ecologista, no del tot rodona però recomanable. Documentals: • Maria by Callas — material d’arxiu primorós, retrat definitiu. • Visages, Villages (Varda & JR) — road-doc tendre i juganer. Cinema d’autor: lírica i marges Lazzaro felice — faula poètica amb ressons de Pasolini; crítica al capitalisme amb interpretacions magnífiques. The Rider (Chloé Zhao) — Amèrica profunda, identitat i cos trencat; comunitats confinades amb sortides difícils. Eco temàtic: Trote (Gz.) contraposa domini del cavall i submissió social de la dona. Adaptacions i docs: • On Chesil Beach — delicada sobre el desig i la repressió. • Comandante Arian (Alba Sotorra) — immersiu i valent sobre la lluita kurda. Risc, gènere i innovació Provocació d’autor: La casa de Jack (von Trier) i Climax (Gaspar Noé) — experiències radicals; la segona, lisèrgica i desaconsellable a públic aprensiu. Terror 2018: Hereditary i Ghostland — reescriptura del gènere amb imaginari poderós. Superherois: • Avengers: Infinity War — clímax serial d’una dècada de univers compartit. • Spider-Man: Into the Spider-Verse — animació revolucionària, estil híbrid que obre un nou llenguatge visual. Under the Silver Lake — neo-noir pop ple d’homenatges, capes i enigmes; densa i fascinant. Internacionals (II) Roma (Cuarón) — memòria íntima a Mèxic; ruta dual mare-cuidadora; Netflix i sales coexistint. BlacKkKlansman (Spike Lee) — denúncia racial amb cops de realitat al final que connecten amb l’actualitat. També: Burning (Lee Chang-dong) i Three Faces (Panahi) — recomanades. Europees: França i Rússia França: • Cosas de la edad (Guillaume Canet) — comèdia autoconscient. • Numéro Une (Tonie Marshall) — drama corporatiu i feminista. • Place publique (Agnès Jaoui) — sàtira de costums parisenca. Rússia: Loveless (Sin amor) — per alguns, la pel·lícula de l’any: rigor i desesperança d’un país en guerra freda emocional. UK: The Party (Sally Potter) — peça d’orfebreria: guió esmolat i final sorprenent. Espanyoles i catalanes Comandante Arian (Sotorra), Petra (Rosales). El silencio de otros — documental imprescindible: memòria, fosses i dignitat; projeccions amb aplaudiments finals. Entre dos aguas (Isaki Lacuesta) — continuïtat vital amb força documental. Les distàncies — amistat, distàncies emocionals i mirada generacional; gran Alexandra Jiménez. També: La enfermedad del domingo, Sin rodeos (caricatura sociològica del 2018), Sin miedo (Zulian) — cinema polític sobre Guatemala, malauradament invisible als circuits. Problema recurrent: excés d’estrenes i poca vida en cartellera per a títols independents. Sèries i plataformes Sabrina (relectura fosca del mite noranter) com a nova proposta; reconeixements tardans a The Americans. Debat sobre la fragmentació de continguts i l’arribada de Disney+: risc de monopoli i exclusivitats d’IP (Marvel, Star Wars) que dispersen l’audiència. Cartellera i cloenda Estrena: Destroyer (Karyn Kusama) — thriller circular amb Nicole Kidman en tour de force; proposta irregular i excessiva per alguns. Referència creuada amb Ben Is Back (Julia Roberts) pel tema addiccions/família. Tancament: recomanació de recuperar aquestes obres en sales de reposició i plataformes. Idees clau 2018, any de gran diversitat: del cinema d’autor líric a l’animació més trencadora. Documentals com a espai de memòria i pedagogia cívica (Maria Callas, El silencio de otros). Gènere en renovació: terror i superherois ofereixen riscos i troballes formals. Mercat tensionat: massa estrenes, poca vida en cartell i streaming cada cop més segmentat.

Resum general En aquest episodi de Cinema sense condicions, amb la presència de la directora d’art Laia Colet, l’equip comenta estrenes i petites joies, i dedica la segona meitat a desentranyar el procés creatiu i de producció de “Juli” (biopic de Carlos Acosta dirigit per Icíar Bollaín). • Recomanació forta: “Un assumpte de família” (Hirokazu Kore‑eda). • Desaconsellada: “Silvio y los otros” (Paolo Sorrentino). • Descoberta: “Miriam miente” (Rep. Dominicana). • Focus: making‑of de “Juli”: rodatge a l’Havana, prioritats de so, paleta de color, càsting, VFX, context polític i logística a Cuba. Crítiques i recomanacions de la setmana “Silvio y los otros” (Paolo Sorrentino) — No recomanada • Estructura malmesa per la versió internacional que fusiona “Loro 1” i “Loro 2” en una peça de 150’ (quedarien 54’ fora), amb salts de guió i poca coherència. • Manca de contrast i d’anàlisi: el film queda tancat en la bombolla Berlusconi, sense context ni contrapunt. • Tò i posada en escena: arrencada tipus “calendari Pirelli” i un excés de música “enganxosa” que intenta fer-la més digerible. • Recepció a taula: avorrida i repetitiva; la crítica al berlusconisme no hi arriba. “És avorridíssima… i la música és horrorosa: si tens un enemic, li regales el CD.” “Un assumpte de família” (Hirokazu Kore‑eda) — Recomanadíssima • Palma d’Or a Canes. Joia magistral que combina tendresa i pertorbació amb naturalitat. • Millor d’arribar‑hi amb poca informació: comença d’una manera i s’obre a gir(s) subtil(s) que reconfiguren el sentit. • Temes clau: família i supervivència en la societat actual; punts de contacte universals més enllà de la cultural japonesa. • Interpretacions excel·lents i direcció humanista del mestre Kore‑eda. “Una cinta que pot robar el cor tant als amants del cine d’autor com als espectadors més convencionals.” “Miriam miente” (Natália Cabral i Oriol Estrada) — Joia petita • Retrat adolescent a la Rep. Dominicana, centrat en una noia mulata que prepara la festa dels 15 i s’enfronta a classisme/colorisme i expectatives socials. • Direcció senzilla i clara, càmera discreta, i mirada fina sobre amistat, identitat i pressions de “blanquejament” simbòlic. • Producció amb connexió catalana i context d’una indústria dominicana en creixement per incentius fiscals. Entrevista a Laia Colet (directora d’art de “Juli”) L’escenari clau: l’ISA (Universitat d’Arts de l’Havana) com a metàfora • Complex nascut de la Revolució en un antic camp de golf; projectes inacabats (teatre, música, dansa) convertits en ruïnes plenes de sentit. • Espais oberts, sense portes ni parets, pensats com a alegoria de l’aire nou revolucionari; avui, metàfora d’una utopia interrompuda. • Carlos Acosta fa anys que vol restaurar l’espai per a una escola de dansa (amb suport Foster; pendents d’acords amb el govern). D’origen a pantalla: del llibre a la pel·lícula • Carlos Acosta escriu “Sin mirar atrás”; la BBC s’hi interessa, el guió passa a Paul Laverty i la producció a Morena Films. • Biografia contrària a “Billy Elliot”: un pare que l’obliga a ballar fins que ell descobreix la vocació i vola cap a l’èxit internacional. Rodar a Cuba: localitzacions i l’impacte d’Irma • Rodatge majoritari a l’Havana i barris populars; logística dura i materials escassos. • Huracà Irma en plena preproducció: equip atrapat sense llum/aigua; la ciutat es refà amb una resiliència comunitària admirable. “L’endemà de la inundació, la gent ja jugava a dòmino amb l’aigua als turmells.” So per sobre de l’estètica: una decisió d’autoria • Icíar Bollaín és directora d’actors i prioritza el so directe: evitar doblatge (amb no‑actors) i escollir localitzacions “nete” sonorament. • Renúncia a la preciosa Escola Nacional de Dansa per soroll de trànsit; es transforma una casa en escola real (amb tarima de fusta construïda a pols, fusta difícil d’aconseguir post‑huracà). • El públic destaca el so: microdettall de passos i moviments que amplifica la intimitat del personatge. Color i espais: orientar l’espectador • Contrastos entre exteriors lluminosos i un espai d’assaig negre (pintat), gairebé una cova, per marcar l’actualitat i ubicar els salts temporals i coreogràfics. Coreografies, arxiu i càsting del nen • El moment icònic de “Romeu” s’integra via imatges d’arxiu (Lausana) justificades en un televisor. • Càsting del nen: es prioritza veritat emocional per sobre de la tècnica; per a passos exigents, s’utilitzen dobles i trucatge digital de canvi de cara en plans concrets. • Breakdance: combinació de aprenentatge intens i doblatge puntual amb recursos de posada en escena (gorra baixada). Carlos Acosta: implicació i actuació • Sorprenentment, poca implicació creativa prèvia (agenda plena); les coreografies les signa Maria Rovira. • A l’última setmana entra com a actor; temors inicials, però un resultat sòlid, amb nominació al Goya (Actor revelació). • La companyia d’Acosta protagonitza el tram coral final: nivell tècnic altíssim i cultura de dansa molt arrelada a Cuba. Format i rodatge de dansa • Composició d’imatge que ressalta el porte d’Acosta. • Ús de Steadicam per “ballar amb la càmera”: plans seqüència que s’acosten a braços i cames sense perdre el moviment; repeticions limitades per fatiga dels ballarins; estudi previ de coreografies (assaigs gravats amb mòbil) per dissenyar trajectòries. Subtext polític i recepció a Cuba • A Cuba, la pel·lícula ressona com a verbalització de tabús: “La pel·lícula verbalitza coses que els cubans no poden verbalitzar.” • Diàlegs crítics sobre turisme sexual i espais restringits per a locals (hotels/oci): rodatge amb prudència i oïdes “oficials” a prop; alguns escenaris reubicats. • Coproducció amb equip local clau per permisos i resolució d’imprevistos (“sense cubans, no s’hauria pogut fer”). Equip i tancament • Taula: Pol Diggler, Carme Nabot, Joan Sardà, Pep Armengol, i la convidada Laia Colet. • Crida a veure “Juli” la primera setmana per garantir continuïtat en cartell. • Comiat i bones festes.

Resum general Programa en dues parts. A la primera, l’equip comenta estrenes i visionats recents amb especial atenció a Netflix, el terror contemporani i títols com Apostle, Cam, El rei, Trote i Roma. A la segona, conversa extensa amb Eduard Amorú sobre el 80è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals, la seva memòria, els actes commemoratius i el ressorgiment del feixisme a escala global. Primera part: Crítiques i debat • Tendència Netflix i sales: Estrena limitada de Roma als Verdi per poder optar als Òscar i posterior exclusivitat a plataforma; estratègia percebuda com a jugada comercial que, tanmateix, acosta cinema d’autor al gran públic. • Apostle (Gareth Evans, 2018): Terror d’atmosfera amb subtext ecologista —la natura com a “monstre” que contraataca—; interessant per la metàfora, irregular com a peça de gènere. Ecos d’El hombre de mimbre. • Cam (2018): Òpera prima fresca que innova el terror a partir del món de les webcam performers. Ritme àgil, gran escena d’obertura i tensió sostinguda. Recomanació destacada. • Per què agrada tant el terror?: Debat sobre la transgressió i el trencament d’arquetips en un gènere molt explotat; subgèneres (gore, psicològic) i recepcions generacionals (cas Hereditary). • El rei (Alberto San Juan): Cinema polític basat en una obra teatral (San Juan, Guillermo “Willy” Toledo, Luis Bermejo). Interpretacions camaleòniques donant vida a figures com Juan Carlos I, Franco, Suárez o Felipe González. Projeccions escasses però plenes; aplaudiments finals. Film sòbrio, centrat en el poder de l’actor i la memòria incòmoda. • Trote (Xacio Baño): Drama rural gallec durant la Rapa das Bestas. Metàfora del patriarcat asfixiant, estilisme marcat (plans seqüència, seguiment, punts de fuga) i influència bressoniana. Interessant proposta d’autor, potser exigent per al gran públic. • Roma (Alfonso Cuarón): Blanc i negre, memòria íntima al Mèxic de 1970. Cinema pur i bellíssim segons la crítica; història senzilla explicada amb una forma excepcional que emociona progressivament. Film d’autor amb forta mirada femenina i ressò global (Lleó d’Or a Venècia). • BlacKkKlansman (Spike Lee): Thriller polític sobre infiltració al KKK als 70, amb colofó d’imatges de Charlottesville (2017). Detall colpidor: una bandera de la Brigada Lincoln al carrer, pont simbòlic entre antifeixismes d’ahir i d’avui. Segona part: Brigades Internacionals amb Eduard Amorú • Context i actes del 80è aniversari: De la desfilada del 28/10/1938 a Barcelona al programa d’activitats (cursa a Montjuïc, jornades acadèmiques, recorregut memorial, concert-homenatge i obra de teatre Una nova primavera). • Passionària i el comiat: La força del discurs de Dolores Ibárruri i el compromís moral amb els voluntaris de 52 països. «Quan la República hagi vençut i el país estigui en pau, torneu: sereu rebuts amb els braços oberts, amb la nacionalitat que us haureu guanyat.» • Les Brigades al cinema: De For Whom the Bell Tolls, Confidential Agent i The Way We Were a Tierra y libertad i documentals com Hollywood contra Franco. El cinema com a memòria viva. • Guerra d’Espanya, no ‘civil’: Insistència en la dimensió internacional del conflicte (ajut alemany i italià a Franco; pont aeri decisiu). Record del massacre de Yagüe a Badajoz. • Avui: Alerta pel ressorgiment feixista (Europa, EUA, Brasil). Casos de revisionisme i retirada de monuments a Polònia; memòries controvertides a Eslovènia. La necessitat d’una memòria activa. • Memòria i xarxa internacional: Entre 43.000–46.000 voluntaris; 9.000–10.000 morts aproximats. El cas del desaparegut Merriman. Xarxa global d’associacions (destaca ALBA als EUA) i descobriments com la peça filmada de Cartier‑Bresson. • Record personal i símbols: L’impacte del 1996 i la idea d’una avioneta llençant un poema de Miguel Hernández (irrealitzable avui per seguretat). Vivència de la Caputxinada i crida final a la responsabilitat cívica. Idees clau • Netflix consolida una estratègia híbrida sales/plataforma que reobre el debat sobre distribució i premis. • El terror contemporani guanya pes quan innova i aporta subtext social. • El rei i Roma exemplifiquen, des de registres diferents, una memòria audiovisual potent (política i íntima). • La memòria de les Brigades és present i operativa: actes, recerca, cinema i pedagogia per contrarestar el revisionisme i els extremismes emergents.

Resum general Programa dividit en dues parts: en la primera, l’equip comenta diverses estrenes i recomanacions; en la segona, amb el convidat Pepe Méndez, es debat l’auge sense precedents del cinema documental a sales i festivals, amb una mirada històrica i crítica sobre la seva relació amb la veritat i la manipulació. Crítiques i recomanacions Tres cares (Jafar Panahi) • Road movie intimista que arrenca amb una trucada-viral sobre el suïcidi d’una jove frustrada per no poder ser actriu. • Panahi i l’actriu Behnaz Jafari s’interpreten a si mateixos; recorren l’Iran rural mostrant el xoc entre tradició conservadora i vocació artística femenina. • Destaca la posada en escena sobria i suggerent, l’ús de locals i el paisatge com a personatge; millor valorada que “Taxi Tehran”. Wiñaypacha (Guinyaypacha) – Perú • Raresa poderosa rodada a més de 5.000 m als Andes. 96 plans fixos en 90 minuts, textura pictòrica (referències a Ozu, Ford, Tarkovski i llum “a la Rembrandt”). • Minimalista i ètnica: una parella d’ancians espera el fill i lluita amb l’escassetat (fins i tot “s’acaben els llumins”). Rituals a la Pachamama i fulles de coca com a quotidianitat. • Cinema d’alta honestedat, no comercial però emocionalment contundent; recomanada per qui cerqui una experiència contemplativa. La noche de 12 años (Álvaro Brechner) • Drama carcerari sobre 3 tupamaros (entre ells José “Pepe” Mujica), sotmesos a 12 anys d’aïllament i tortures sota la dictadura uruguaiana. • El film evita el pamflet i se centra en la vivència humana: gana, deliri, somnis, humor i resistència. Interpretacions sòlides (Antonio de la Torre, Chino Darín, etc.). • L’únic però: excessiva durada (hauria estat rodona amb 90’). Tot i així, altament recomanable i de caràcter universal. "Como no pudimos matarles, vamos a volverlos locos." Mandy (Panos Cosmatos) • Venjança lisèrgica i ultrastilitzada amb Nicolas Cage. Estètica 80s, gore poètic, tocs de comèdia negra i música de Jóhann Jóhannsson. • Experiència psicotròpica i de culte instantani: polaritza (o fascina o extenua). Direcció premiada a Sitges. Bohemian Rhapsody i A la sombra de Kennedy • Bohemian Rhapsody: biopic autoritzat i emocional, de fórmula clàssica, pensat per al gran públic. • A la sombra de Kennedy (Rob Reiner): retrat de Lyndon B. Johnson fins a la Llei de Drets Civils; delimita el període i evita altres fronts (com Vietnam). Recordatori que els biopics són construccions a posteriori. Tema central: l’auge del documental als cinemes Panorama actual: festivals i cartellera • Explosió de festivals de documental (al voltant de 140 al món) i presència inèdita a sales de Barcelona (fins a 7 documentals simultanis en cartellera: El silencio de los otros, El misterio del Padre Pío, El mayor regalo, Maria by Callas, Monet: Pintant el jardí modern, Quinqui Stars, etc.). • Afluència real de públic (ex. In-Edit) i interès sostingut pels documentals musicals i biogràfics. Breu història del documental (claus) • Orígens: Lumière (reportatge), Méliès (ficció i muntatge), i després la gran revolució del muntatge soviètic (Kuleshov, Pudovkin, Vertov). • Postguerra: escola britànica; a Espanya, Basilio Martín Patino com a referent (Canciones para después de una guerra; Queridísimos verdugos). Per què ara? Factors del boom • Tecnologia accessible i equips petits que abaratixen costos i obren la porta a nous autors (també des d’escoles de cinema). • Públic amb ganes de realitat (passat i present), fascinació mitòmana per figures musicals i interès per històries locals/globals. • Plataformes i sèries documentals (Netflix: Making a Murderer; a Espanya: Muerte en León) que amplifiquen el gènere. Cas d’estudi: El silencio de los otros • Documental de denúncia, cuinat durant 6–7 anys, produït pels Almodóvar. Fotografia i muntatge refinats. • Obre amb una imatge icònica: una dona gran dipositant flors a l’“absència” on creu que jeu la mare, sota una carretera. • Reflexiona sobre la memòria històrica i la llei d’amnistia: perseverança de les víctimes davant la negació institucional. "La llei de l’oblit és antinatural." Veritat, manipulació i sèries documentals • El documental no és neutral per definició: el muntatge i el punt de vista re-signifiquen les imatges. Exemple: documentals de la Guerra Civil espanyola amb les mateixes imatges i lectures oposades. • Cita atribuïda a Lenin: el cinema com a art prioritària per al poder; també explotat per la propaganda (record de Hitler). • Confluència amb la ficció: auge de ficcions basades en fets reals i pseudo-documentals; els límits es difuminen. Idees clau • El programa recomana, sobretot, Tres cares, La noche de 12 años i, per als més agosarats, Mandy. • El documental viu una edat d’or a les sales i plataformes per una combinació de tecnologia, interès social i potència narrativa del real. • El punt de vista és el cor del documental: pot il·luminar o manipular; cal espectadors crítics.

Panorama general de l’episodi "El cinema és audiovisual: com a mínim 50% imatge i 50% so." — Àngela Gutiérrez Programa coral amb tres blocs principals: • Crítiques i estrenes de la setmana (amb un homenatge a Bernardo Bertolucci). • Reivindicació del documental "El silencio de otros" i prèvia d’"Entre dos aguas" d’Isaki Lacuesta. • Gran bloc temàtic sobre òpera i cinema a càrrec de la convidada Àngela Gutiérrez, amb exemples moderns i clàssics, i una interpretació en directe de Händel. Crítiques, homenatges i estrenes Crítica exprés: Superlópez • Valoració: negativa (paròdia mal resolta, guió reiteratiu, efectes poc enginyosos). • Comparatius: Pitjor resolta que "Anacleto: Agente Secreto"; lluny de comèdies populars ben afinades. Homenatge a Bernardo Bertolucci • Recordatori d’una filmografia clau: "Prima della rivoluzione", "Il conformista", "Novecento", "Ultimo tango a Parigi", "L’últim emperador", "La luna", "The Dreamers". • Col·laboracions: Pasolini i el director de fotografia Vittorio Storaro. • Apunts crítics: Etapa final més "irregular", però amb estil i mirada constants. • Defensa d’"Ultimo tango a Parigi" com a obra mestra pel domini de Brando i la direcció. Documental: "El silencio de otros" • Altament recomanable: premi del públic a la Berlinale; nominació als Premis del Cinema Europeu. • Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar; producció dels germans Almodóvar. • Tema: la lluita de les víctimes del franquisme i l’efecte del Pacte de l’Oblit (1977). • Virtuts: muntatge extraordinari, fotografia poderosa i banda sonora excel·lent. • Exhibició: projecció molt limitada (una sola sala i franja). El públic aplaudeix al final. Prèvia: "Entre dos aguas" (Isaki Lacuesta) • Continuació de l’univers de "La leyenda del tiempo" (12 anys després dels germans Isra i Cheíto). • Temes: solitud, maduració i el retrat social extrapolable a l’Espanya actual. • Acredita el poema visual i la sensibilitat de Lacuesta; recorregut més enllà de sales comercials. • Actualitat: retrospectiva de Lacuesta al Centre Pompidou (tercer català viu amb mostra, després de Dalí i Tàpies). Altres visionats • "Another Day of Life" (animació + documental sobre Angola): recomanada; edició i disseny de so excel·lents. • "Overlord": inici bèl·lic potent, però el mix gènere (zombis/WWII) queda a mig camí; sense innovació. Bloc temàtic: Òpera i cinema (per Àngela Gutiérrez) Tesi • L’òpera i la música clàssica, usades amb sentit narratiu, aporten metallenguatge i subratllen sentit, to i informació. • Clau analítica: diferenciar música diegètica (sona dins l’escena) i extra-diegètica (música externa que comenta l’acció). Exemples contemporanis "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" — The Last Rose of Summer • Obre títols i retorna en una escena clau (incendi de la comissaria). • La cançó funciona com a metàfora de la solitud obstinada de la mare: l’“última rosa”. "Lazzaro felice" — ecos de Bellini (Casta Diva) i música d’església • L’harmonia belcantista impregna l’ambient; una caixa de música fa emergir el tema a nivell diegètic. • L’entrada a l’església i l’ofertori converteixen la música en personatge: Lazzaro “s’emporta” la música, símbol d’allò públic i compartit. "Antichrist" (Lars von Trier) — Händel, "Lascia ch’io pianga" • Obertura en B/N a càmera lenta: èxtasi dels amants i tragèdia paral·lela del fill. • El text de l’ària (desig de llibertat davant la "cruda sort") anticipa la culpa i el dol que estructura el film. Clàssics i mestres de la selecció musical Kubrick: • "The Shining": obertura amb ressons de rèquiem, presagi fúnebre. • "Barry Lyndon" (Sarabanda de Händel), "2001": ús modèlic de repertori clàssic amb funció estructural. Coppola: • "Apocalypse Now": "Cavalleria de les Valquíries" de Wagner com a arma psicològica i muntatge sonor icònic (helicòpter → ventilador). • "El Padrí III": "Cavalleria rusticana" integrant la lògica tràgica. • "The Cotton Club": muntatge altern coreografia/violència, tempo musical com a metrònom del relat. Scorsese i Woody Allen: • "Toro Salvaje": clàssica per elevar la tragèdia íntima. • "Match Point": "Una furtiva lagrima" a l’inici com a foreshadowing musical (crescendo dramàtic sota la retòrica de la “sort”). Altres punts: Buñuel (Tristán e Isolda), Amenábar (Nessun dorma), i avís sobre l’abús de "Tristan" en publicitat i cinema. Mètodes i casos d’estudi • Contraposició irònica: "Singin’ in the Rain" en "A Clockwork Orange" per tensar sentit. • Leone/Morricone: música composta prèviament i reproduïda al rodatge per coreografiar actors i càmera ("Érase una vez en América"). • Miles Davis: jazz enregistrat en sessions sobre projecció ("Ascenseur pour l’échafaud"). • John Williams: presència d’instrumentistes al set (Star Wars) per activar l’acting i ajustar leitmotivs. Cloenda musical • Àngela interpreta en directe "Lascia ch’io pianga" (Händel). • Tancament del programa i anuncis: proper convidat, Pepe Méndez. Punts clau • El poder del so: quan música i imatge divergeixen o convergeixen amb intenció, el sentit s’expandeix. • Òpera com a narració: no només acompanya; pot ser personatge, metàfora o ironia dramàtica. • Memòria i justícia: "El silencio de otros" destaca per la seva forma i la seva urgència cívica. • Isaki Lacuesta: cinema-poesia amb arrel social i reconeixement internacional.

Debats de crítica El Ángel (Luis Ortega) • Opinions dividides: alguns tertulians la troben hipnòtica i amoral; d’altres, narrativament pobra en comparació amb Relatos salvajes. • El personatge: es debat si la seva banalitat del mal és buida o, justament, el que la fa inquietant i atractiva. • Comparacions: Relatos salvajes (Szifrón) es destaca per episodis sorprenents i un crescendo impecable, especialment el duel de cotxes i l’episodi amb Darín. • Interpretacions i tècnica: el Chino Darín i el trio de pares criminals destaquen; elogis a la fotografia, muntatge i ritme; un robatori filmat amb delicadesa i tensió. Tres Cares (Jafar Panahi) Context • Panahi, emblema de la Nova Onada iraniana, roda clandestinament malgrat una inhabilitació de 20 anys i antecedents de detencions i censura. • Recorregut vital i reconeixements: Lleó d’Or (El cercle), Os d’Or (Taxi), absència simbòlica a Cannes 2010 amb la cadira buida. La pel·lícula i recepció • Premissa: una actriu rep un vídeo d’una noia d’un poble conservador i, amb Panahi, viatgen per comprovar si és real o manipulació. • Valoracions: film precís, líric i lliure; per alguns, el millor Panahi recent; superior a Taxi. Estrena: divendres. • Virtuts: ús extraordinari del paisatge de muntanya, ritme de road movie, gran interpretació de la protagonista i posada en escena que suggereix molt amb silencis i rostres. Rodar en clandestinitat s’ha convertit en un acte de resistència creativa Recomanacions del Festival de Terror de Molins • Verano del 84: thriller d’estiu entre amics, tocs d’investigació i terror. Entretinguda i amb resolució efectiva. • One Cut of the Dead (Japó): meta-comèdia zombi sobre un rodatge que deriva en invasió real. Gir de guió brillant, oda al cinema de baix pressupost. • Ghostland (Canadà): terror amb girs a l’estil Shyamalan; intensitat i sorpresa dins d’un gènere molt explotat. Guardó a Millor Guió a Molins. Apunt breu: thriller policíac danès • Entreteniment eficaç però convencional; crítica final a una apologia policial innecessària. Només falta que surti algú i digui: ‘viva la guàrdia civil’ Conversa amb Sergi Casamitjana (ESCAC) ESCAC: trajectòria i èxits • ESCAC, reconeguda internacionalment; alumni com J.A. Bayona, Javier Ruiz Caldera, Roser Aguilar, etc. • Cas paradigmàtic: a Jurassic World hi treballen 5 graduats de l’ESCAC (direcció, foto, muntatge, so, producció). Escándalo Films vs ESCAC Films • Naixement per inserir talent que no trobava feina. De projecte petit a productores rellevants a Catalunya i Espanya. • Finançament clàssic: TV, vendes internacionals i (abans) subvencions. Plataformes i canvi d’hàbits • Netflix, HBO i altres han transformat el finançament i el consum: volum de sèries, binge-watching, VO més present. • El mercat es desplaça del “cinema” al “audiovisual”; la producció seriada demanda molta mà d’obra qualificada. Beques i accés • Centre 100% privat: cost aproximat de 50.000 € en 5 anys. • Programa de beques-talent (Cinesa, Telefònica, BBVA, Moritz…): prop del 20% de l’alumnat estudia sense pagar. Objectiu: ampliar cobertura. Formació i currículum • Model 3+2 (grau + màster) i 10 especialitats: direcció, producció, guió, fotografia, muntatge, VFX, documental, direcció artística, so, etc. Nou model de producció • De l’autor únic a la writers’ room i equips de direcció: flexibilitat, treball col·laboratiu i continuïtat de to per damunt de l’autoria individual. El futur de les sales • Les sales quedaran per grans esdeveniments (blockbusters) i per un públic jove i sènior; el consum habitual, a plataformes. • El cinema en sala manté el valor social de compartir l’experiència; les sèries, més individuals i d’entreteniment continu.

Panorama general del programa Temes principals tractats • Recomanació entusiasta d’El Ángel (Luis Ortega): interpretacions i posada en escena excel·lents; possible recorregut als Òscars; s’hi destaca el debut de Lorenzo Ferro i un to de cinema negre vibrant. • Ronda de festivals: crònica del Festival de Terror de Molins de Rei (De Palma, Mandy, marató de 12 hores, i una peça “friki” d’anunnakis) i repàs de l’ecosistema de festivals a Barcelona (25a edició de l’Alternativa; Mostra CineBaix). • Documentals a destacar: - El Pionero (Sebastià d’Arbó): contingut molt interessant sobre la seva etapa com a director, tot i una factura discreta. - Comandante Arian (Alba Satorra): mirada honesta i propera sobre una comandant kurda; sense idealismes, molt compromesa i amb risc real. • Crítica de Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte: - Valoració negativa: guió i situacions inconsistents, model “James Bond en femení” que rebaixa la complexitat original. - Debat sobre el concepte de > "feminisme conservador" i sobre com no n’hi ha prou amb invertir rols si no hi ha mirada transformadora. - Reivindicació de l’arquitectura original de Lisbeth Salander i preferència per les versions sueques; comparativa amb Wallander (Mankell) i com les adaptacions angleses (Kenneth Branagh) sovint perden gruix. • Overlord: entreteniment “palomitero” amb dues meitats (bèl·lica i terror/zombis), producció d’Abrams, bona set piece inicial però dubtes de versemblança i concessions comercials. • Especial Mestres i Cinema (Joan Agut): recorregut ampli i crític pels arquetips del professor al cinema, amb tres eixos principals: 1) Mestres en l’escola reglada (inspiradors vs. entorns conflictius) 2) Mestres i mentors en altres àmbits (música, arts marcials, ciència, feines alternatives) 3) Professors com a persones complexes (més enllà de l’aula; fugint dels estereotips) "No caiguem tant en els estereotips: el mestre pot ser un personatge amb llums i ombres, no només un salvador o un ‘coach’." Crítiques, recomanacions i comparatives El Ángel (Luis Ortega) • Pel·lícula “rodona”: guió, ritme de muntatge i banda sonora treballats; protagonista magnètic (Lorenzo Ferro). • To de cine negre i energia pop; comparada com a mescla improbable entre Call Me By Your Name i Tarantino, però que funciona. • Comparativa amb El Clan (Pablo Trapero): tot i el tema real criminal, es considera menys agosarada i menys original que El Ángel. Festivals i projeccions • Molins de Rei: Vestida para matar (Brian De Palma) impacta en pantalla gran; expectativa per Mandy i la mítica marató de 12 hores. • Detectiu Conan: lliçó de política i funcionariat japonès; molt densa per a públic infantil, més recomanable per adults fans de la sèrie. • A Barcelona: l’Alternativa (25a) inaugura amb Entre dos Aguas (Isaki Lacuesta); la Mostra CineBaix (Mediterrània i Llevant) amplia el mapa de cicles i programacions. Documentals • El Pionero (Sebastià d’Arbó): testimoni valuós dels 80, forma simple però contingut potent. • Comandante Arian (Alba Satorra): - Seguiment proper d’una comandant kurda; implicació sense romanticisme. - Valor humà: integritat, convicció i risc (li arriben a disparar; part del film mostra la convalescència). Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte • Decepció: acció formulària, viratge a ‘Bond’ i pèrdua d’humanisme en favor de la tècnica. • Relectura del personatge de Lisbeth Salander: es reivindica el seu impacte inicial com a arquetip i l’especificitat del feminisme que aportava. • Debat sobre adaptacions: versions sueques vs. americanes; paral·lel amb Wallander (Mankell) i la pèrdua de textura en remakes. Overlord • Dues pel·lícules en una: tbo d’azers bèl·liques i laboratori nazi de terror/zombis. • Gran obertura aèria i ritme solvent; dubtes sobre credibilitat històrica i certa deriva juvenil. Especial: Mestres i Cinema (Joan Agut) 1) Mestres en l’aula reglada: arquetips i entorns conflictius • Arquetip del mestre inspirador (i el seu mirall femení), p. ex. El club de los poetas muertos / La sonrisa de la Mona Lisa, i Los chicos del coro. • Entorns durs on l’educació és eina de canvi: - Rebelión en las aulas (1967) i Mentes peligrosas. - França: Ça commence aujourd’hui (Eso y empieza todo) i Entre les murs (La classe). - La ola: recreació alemanya d’un experiment americà sobre el feixisme latent; fals documental i avís vigent. - Documental català Entre Maestros: metodologies reals i propostes de creixement. 2) Mestres i mentors en altres àmbits • Educació individualitzada: El pequeño salvaje, El milagro de Ana Sullivan, The King’s Speech; també Ágora (Hipàtia) com a mestratge en conflicte amb el món. • Aprenentatges de resistència i disciplina: Karate Kid, La máscara del Zorro, Star Wars (Yoda). • Arts i creixement personal: Tous les matins du monde, El piano, Fame, Billy Elliot, Whiplash. • Formació militar: Oficial y caballero vs. Full Metal Jacket (la cara amable vs. la cruesa del model). • El “mestratge del delicte”: Oliver! i el número antològic de Fagin ensenyant a robar. 3) Professors com a persones complexes (fugint dels estereotips) • Mestres amb ombres o conflictes: Looking for Mr. Goodbar (referida com “buscant el Mr. Woodward”), A Beautiful Mind, Bad Teacher, Confessions (venjança extrema d’una mestra), Vivir es fácil con los ojos cerrados (obsessió pedagògica via Beatles). • Altres rols educadors fora de l’aula: - La calumnia (Wyler): el rumor, l’homofòbia implícita i el drama moral dins una escola. - La cinta blanca: quan els nens són el mal i el mestre no pot revertir el poble. - Matar un ruiseñor: el pare com a educador ètic. - El indomable Will Hunting: el psicòleg que educa des de la vulnerabilitat compartida. "El mestre pot ser protagonista humà, amb defectes i contradiccions; l’ofici no l’ha de reduir a arquetip." Idees clau • El valor d’El Ángel com a cim del cinema argentí recent. • Comandante Arian: documental imprescindible, honest i sense maquillatge. • Millennium pateix l’efecte ‘franquícia’: pèrdua de gruix, tècnica vs. humanisme i un pseudoempoderament superficial. • El cinema sobre educació funciona millor quan evita estereotips i explora conflictes reals i matisos.

Introducció i focus de l’episodi • El programa arrenca presentant l’equip i el convidat, l’arxiver i músic Jordi Sacases (Arxiu parroquial de Santa Maria del Pi). • Es destaca l’inici d’un cicle de cinema de temàtica espiritual —el “cicle de cinema transcendental”— amb obres de Rossellini, Pasolini, Dreyer i Bresson. "Presenta pel·lícules que són de temàtica espiritual... i volen explicar el concepte transcendental a través del cinema." Crítiques i recomanacions de cinema Films destacats BlacKkKlansman (Spike Lee) • Basada en fets reals: un policia afroamericà s’infiltra en el Ku Klux Klan amb un “doble” jueu. • To barrejat: sàtira i denúncia política; es retreu tos narratiu desigual i estereotips en la representació del KKK i la policia. • El tram final, amb connexions amb l’actualitat (eslògan “America First”), elev·la l’impacte i situa el debat en el present. "És una pel·lícula tan desigual com interessant, però que s’eleva al final... i la transforma en una provocació cap a una problemàtica actual." El Ángel (Luis Ortega) • Biogràfica de l’assassí en sèrie Carlos Robledo Puch; to fascinant i malsà que “enganxa”. • Produïda pels germans Almodóvar. Posada en escena que evoca Almodóvar, Scorsese i Tarantino. • Interpretacions magnètiques (debut del protagonista; aparició de Chino Darín). Aclamada a festivals i èxit a Argentina. "Produeix un rebuig i una fascinació... una de les millors pel·lícules argentines dels últims anys." Altres títols comentats (valoracions breus) • L’arbol de la sangre (Julio Medem): • Metratge llarg i excessos melodramàtics; no recomanada. • Bergman — Any clau/Documental (Jane Magnusson): • Visió "molt americana" i esbiaixada; oblida títols com L’ou de la serp; recomanable amb reserves per a fans de Bergman. • Dogman (Matteo Garrone): • Dura i física, però no supera el filtre del grup. • Arde Madrid (sèrie): • Estètica B/N sense justificació clara; recreació de postguerra poc versemblant. • El desentierro (thriller valencià): • Ambició de film noir amb salts temporals; guió confús amb excés de flashbacks. • El veredicto: La ley del menor (The Children Act): • Producció BBC amb Emma Thompson i guió d’Ian McEwan; arrenca bé però desbarra en el cas central. • Mi obra maestra (Gastón Duprat): • Satira del mercat de l’art que es desvia a mitja pel·lícula; promet i no compleix. Sèries i agenda de gènere Sèrie Chilling Adventures of Sabrina (Netflix) • Nova adaptació més fosca i adulta del còmic d’Archie: terror explícit, bon ritme i guió sòlid. • Recomanada per a qui gaudeixi de Stranger Things i American Horror Story. Agenda • Terror de Molins (focalitzat enguany en Brian De Palma i Carrie). • Fantàstic Granollers. • Esment del cicle Kubrick a la Filmoteca. Entrevista a Jordi Sacases: l’Arxiu parroquial de Santa Maria del Pi Què és un arxiu i en què es diferencia d’una biblioteca • Un arxiu conserva la documentació que una institució o persona genera per obligació i gestió; una biblioteca és una col·lecció escollida. "Un arxiu i una biblioteca són un ou i una castanya." Origen i evolució de l’arxiu • Primeres peces conservades: segle XI (compres, vendes, títols de propietat). • Al segle XV s’implanta la seria·lització i els índexs per gestionar el volum creixent de papers. • El Llibre del ventre: llibre de comptes de manutenció de canonges; mostra la centralitat de la gestió econòmica al fons. Fons i formats conservats • A més de documents administratius: fotografies, gravats, material audiovisual (p. ex. processons en Super 8 dels anys 50), i un arxiu musical històric. • El Pi fou la segona parròquia en importància a Barcelona i gestionà un territori ampli; fons molt transversal sobre la vida de la ciutat. Cultura popular i el Pi • Rivalitat històrica amb Santa Maria del Mar (elit) vs. El Pi (més proper al poble). • Tradició dels gegants del Pi i la processó de Setmana Santa (la més important de Barcelona fins a 1900). Accés públic i el mite de l’“arxiu secret” Vaticà • L’arxiu és obert a tothom (dilluns, dimecres i divendres a la tarda; dissabte al matí). • L’Església obrí els arxius al públic des de Lleó XIII (s. XIX), abans que molts civils. • “Arxiu secret Vaticà” vol dir arxiu de la Secretaria (del llatí secretum), no que sigui ocult; consultable amb requisits habituals. Digitalització: difusió vs. conservació • La digitalització és excel·lent per a la difusió, però no garanteix preservació a llarg termini (dependència tecnològica i formats efímers). • Els arxivers demanen mínim 300 anys de perdurabilitat; els suports digitals canvien cada 5–10 anys. • Exemples: documentació de l’Exposició de 1888 es llegeix perfectament; en canvi, Olimpíades del 92 amb formats obsolets presenten problemes. "Si voleu que un document duri segles, feu-lo en pergamí i tinta tradicional." Cinema i música: “Tous les matins du monde” i l’arxiu musical • La pel·lícula impulsà generacions de violistes i, amb les interpretacions de Jordi Savall, posà en valor música recuperada dels arxius. • L’Arxiu del Pi conserva partitures de la seva capella de música; es promouen concerts per “interpretar” el fons, com cal fer amb el cinema: no n’hi ha prou a guardar-lo, cal fer-lo sonar/veure. Salvament a la Guerra Civil (1936–39) • Equip de la Generalitat republicana (p. ex. Agustí Duran i Sanpere, Jordi Rubió) organitza escamots per rescatar fons en esglésies en flames. • Al Pi, mentre cremava el temple, entraren per la rectoria i, amb sacs, salvaren la documentació de l’arxiu superior. • El fons passà per l’antic convent de l’Esperança, Pedralbes i Viladrau (on romangué durant la guerra). Retorn documentat el 1943 i 1946. "Anaven caminant per damunt del sostre... i se’ls cremaven els peus. Es van jugar la vida per salvar l’arxiu." Present i línies de treball • Entrades recurrents: comptabilitat, factures, correspondència (ara digital), cartelleria (col·lecció del s. XIX fins avui). • L’arxiu és viu: documenta l’activitat actual i la posa en context amb més de nou segles de memòria. Idees clau • BlacKkKlansman divideix pel seu to, però sacseja al final; El Ángel sorprèn per la seva fascinació incòmoda. • Les sèries de gènere (com Sabrina) evidencien l’empenta del format i el calendari de festivals. • Un arxiu és gestió de memòria: conserva allò que la institució genera; la digitalització no substitueix la preservació a llarg termini. • L’Arxiu del Pi és un puntsal de patrimoni: des del segle XI fins avui, amb una història de salvament exemplar durant la Guerra Civil.