episodis

Visió general Programa de ràdio amb format mixtape nadalenc que barreja nadales clàssiques, pop dels 80 i 2000, i balades multilingües (català, portuguès i anglès). Cap al tram final, s’hi presenta l’especial de "M de Música" dedicat al CD de luxe "The Joy of Christmas" dirigit per Leonard Bernstein amb el Mormon Tabernacle Choir i la New York Philharmonic, culminant amb "O Come, All Ye Faithful". "Avui... fem un especial... per compartir aquesta nit... The Joy of Christmas" (presentació de Maria Quintana) Temes principals Celebració de Nadal Nadales icòniques: Winter Wonderland, The First Noel, O Come, All Ye Faithful. Missatges de bones festes i identitats d’emissora (Ràdio d’Esvern). Amor i desamor (to nadalenc i pop) Trencaments i nostàlgia: Last Christmas (Wham!), Victims (Culture Club), The Man Who Can’t Be Moved (The Script), i altres balades. Multilingüisme i proximitat local Peces en català ("Ja surt el sol"), portuguès ("Eu e você..."), i anglès, amb entrades i sortides de locució en català. Detalls destacats Clàssics orquestrals i corals: ambient cerimoniós i festiu, especialment en el tram final amb Bernstein i el Tabernacle Choir. Pop vuitanter i esperit nadalenc: Last Christmas aporta el vessant de desamor típic de les festes; Victims de Culture Club dona un to melancòlic però solemne. Narrativa emocional: peces que van de la pèrdua i la distància a l’esperança i la llum (lletres com "Let me be the light"). Estructura i flux del programa Trams musicals llargs encadenats (cançons completes o fragments llargs) Identificacions d’emissora i felicitacions intercalades Presentació formal de l’especial musical cap al final, i immediata entrada a una nadala coral clàssica Cites i moments clau "Last Christmas I gave you my heart..." — himne pop nadalenc sobre el desamor. "He is the King of Israel" — clímax de The First Noel. "Oh, come, let us adore him" — O Come, All Ye Faithful. Idees clau Barreja de tradició i pop: nadales clàssiques conviuen amb hits pop i balades contemporànies. To local i càlid: locució en català i missatges de bones festes creen proximitat. Tancament de luxe: l’especial de "M de Música" amb Bernstein i el Mormon Tabernacle Choir dona una culminació solemne a l’emissió.

Panorama general Programa dedicat principalment a la Guerra Civil Espanyola al cinema i al monogràfic sobre Jaime Camino i el seu documental clau, La vieja memoria. A més, crítiques de films vistos recentment i una estrena destacada. "La veritat històrica és, per suposat, impossible de copsar" — idea-força que travessa el debat sobre el documental i la memòria. Pel·lícules vistes i recordatoris Apocalypse Now (Redux) — el descens als inferns • Es remarca la posada en escena final amb Marlon Brando i la connexió amb el cor del mal. • Paral·lel amb la novel·la Heart of Darkness: adaptació lliure però essencial del viatge cap a la foscor. • Contrapunt entre l’inici i el final: de la inquietud inicial a la bogeria induïda pel context bèl·lic. Brief Encounter (David Lean) i obituaris • Lectura femenina i íntima del desig i la fascinació, narrada des d’ella. • Tanca amb una línia colpidora sobre el retorn al matrimoni. • Record a Peter O’Toole i Joan Fontaine. Anàlisi ampliada: Incendies (Denis Villeneuve) • Valorada com a thriller moral de gran tensió i estructura impecable. • Dues idees matemàtiques articulen el relat: - Conjectura de Siracusa (Collatz) com a metàfora de camins que sempre retornen a l’origen. - La pregunta clau: > "1 més 1 pot ser 1?" com a símbol del nus identitari i del trauma. • Interpretacions potents i final revelador que reordena el sentit de la recerca. Estrena: “¿Qué hacemos con Maisie?” (What Maisie Knew) • Adaptació de Henry James traslladada a l’actualitat: mirada infantil sobre un divorci tòxic. • El mèrit és el punt de vista de la nena: entén poc, però l’espectador capta l’egoisme dels adults. • Ben rodada, emotiva, amb algun tòpic de resolució. Adaptacions literàries: Henry James i el llenguatge del cinema • Referència a The Innocents (1961) (Jack Clayton) com a obra mestra d’ambient a partir de The Turn of the Screw. • Idea clau: la bona adaptació no calca, sinó que reinterpreta amb llenguatge propi. • Notes sobre altres adaptacions reeixides i expectativa amb El médico (Noah Gordon). Monogràfic: Jaime Camino i “La vieja memoria” El documental com a dispositiu de memòria • La pel·lícula articula testimonis oposats i imatges d’arxiu per mostrar la polivalència del relat. • Tesi implícita: el documental pot ser tan interpretatiu com la ficció; el muntatge crea diàlegs ficticis entre ideologies. • Context d’estrena (1979): fi del franquisme, accés a materials vetats i urgència per reconstruir el relat col·lectiu. Filmografia i context • Altres títols: Las largas vacaciones del 36, Dragón Rapide, El largo invierno, Los niños de Rusia. • Dificultats de producció i impacte econòmic en la seva trajectòria. La Guerra Civil al cinema: mapa essencial Orígens i propaganda • L’Espoir / Sierra de Teruel (A. Malraux): rodada en plena guerra, rescat d’un aviador. • Raza (guió de “Jaime de Andrade” = Franco): dues versions; la segona elimina antisemitisme i apologètica feixista per encabir-se al context de la Guerra Freda. • For Whom the Bell Tolls i derivacions USA: mirada exògena, sovint despolititzada o esbiaixada. Revolució, POUM i fractures internes • Tierra y Libertad (Ken Loach): revolució, POUM, tensions amb comunistes; memòria d’Andreu Nin i la repressió estalinista. Memòria íntima, sàtira i retrats de Franco • La plaça del Diamant: Barcelona i la intimitat del trauma. • La vaquilla (Berlanga): sàtira de la guerra; guió de llarga gestació (Azcona). • Dragón Rapide i Madregilda: figura de Franco en clau de retrat i ironia. • Episodi d’Eva Perón a Espanya com a mirall de contrastos i legitimació simbòlica. Sèries, novel·la i memòria social • La forja d’un rebelde (Mario Camus) i la trilogia d’A. Barea: crònica autobiogràfica i social. • Ecos a Los santos inocentes (Camus): jerarquies, vencedors i vençuts. Polèmiques i metacine • Libertarias: mirada criticada com a frívola/desdibuixada de la militància femenina. • La niña de tus ojos: comèdia d’ofici sobre rodatges espanyols a l’Alemanya nazi. Memòria, equidistància i fantasia • Soldados de Salamina: debat sobre equivalències de patiment i el cas Rafael Sánchez Mazas; per alguns, el film millora la novel·la. • Pa negre (Agustí Villaronga): reconeguda, però polèmica en la seva recepció comparada. • El laberinto del fauno i El espinazo del diablo (G. del Toro): ús del fantàstic per narrar el trauma. • Anècdota real de postguerra: trajectòries contradictòries entre bàndols i repressió a la tornada. Recursos recomanats • Sèrie documental: The Spanish Civil War (Granada TV) — 6×50’, rigor i pluralitat d’enfocs. • Altres títols citats: Canciones para después de una guerra, Balada triste de trompeta, La voz dormida. Idees clau • El documental no és neutral per se: muntatge i veu poden invertir el sentit de les imatges. • Les adaptacions literàries reeixides tradueixen (no calquen) la novel·la al llenguatge del cinema. • La Guerra Civil al cinema oscil·la entre propaganda, memòria íntima i al·legoria fantàstica, amb tensions sobre equidistància i reconeixement del dolor.

Panorama general Programa coral amb crítiques d’estrena, una recomanació destacada, novetats de la cartellera local i dos blocs de fons: un perfil complet de Daniel Day-Lewis i un debat estructurat sobre adaptacions literàries al cinema. Destacats clau • Recomanació de la setmana: “Lore” (2012) — drama alemany d’època que ofereix una mirada íntima i inquietant sobre la fi del nazisme. Proposada com a possible “film del mes”. • “Tres bodas de más” — comèdia espanyola efectiva però convencional, amb bona feina d’Inma Cuesta i moments còmics de Quim Gutiérrez. • “Carrie” (2013) — nova versió de Kimberly Peirce que aposta per una lectura reflexiva i menys terrorífica del clàssic de Stephen King i Brian De Palma; destaca Julianne Moore. • Sud-àfrica al cinema — documental “Plot for Peace” i repàs a Invictus (Clint Eastwood) i District 9/Elysium (Neill Blomkamp) per abordar l’apartheid des de registres molt diferents. • Daniel Day-Lewis — retrat de trajectòria i mètode: únic actor amb tres Oscars (Mi pie izquierdo, There Will Be Blood, Lincoln), col·laboracions amb Scorsese, períodes d’autoexili i artesania. • Adaptacions literàries — idees força: moltes grans adaptacions provenen del teatre (Shakespeare); el cinema requereix materials audiovisualment traslladables; saviesa de Hitchcock: és millor millorar una novel·la menor que competir amb una obra mestra. • Cartellera local — obertura del Cinema Balmes amb promoció inaugural; i focus en la revista KinetosCat sobre cinema català, festivals i filmoteca. Estrenes i crítiques “Tres bodas de más” (comèdia) • Ritme i humor comercials, to de sitcom; entreteniment sense sorpreses. • Inma Cuesta i Quim Gutiérrez aporten carisma; direcció de Javier Ruiz Caldera. “Lore” (2012, Cate Shortland) • Relat de supervivència d’una família nazi després de la caiguda del Tercer Reich. • Tons inquietants, estètica cuidada i ritme mesurat; perspectiva íntima sobre la transició alemanya de postguerra. “Carrie” (2013, Kimberly Peirce) • Menys “sustos” i més clima i subtext: repressió, religiositat i maduració. • Julianne Moore brilla com a mare; diàleg intertextual amb la versió de De Palma i afinitats amb la indie May. Sud-àfrica a pantalla • “Plot for Peace” — peça convencional però informativa sobre xarxes discretes que van facilitar l’alliberament de Mandela. • Recordatoris: Invictus (reconciliació via rugbi) i District 9 (metàfora sci-fi de l’apartheid), amb crítica a Elysium per simplisme maniqueu. Focus: Daniel Day-Lewis • Carrera i premis: 3 Oscars (Mi pie izquierdo; There Will Be Blood; Lincoln), Globus d’Or i BAFTA. • Mètode i immersió: transformacions físiques i vocals, períodes d’aturada per ofici artesà; col·laboracions amb Jim Sheridan (The Boxer, En el nombre del padre) i Scorsese (Gangs of New York, The Age of Innocence). • Papers i adaptacions: El crisol (Les bruixes de Salem), La insoportable levedad del ser (Kundera), treball teatral i primers papers en Room with a View i aparició a Gandhi. Dossier: Literatura i cinema Orígens i influències creuades • De “atracció de fira” a art amb llenguatge propi; novel·la com a mirall (Stendhal) i intuïció de Tolstoi sobre l’impacte del cinema en la literatura. • Griffith i el muntatge inspirats en tècniques narratives (acció paral·lela) de Dickens. Reptes d’adaptació • Les grans llistes (Sight & Sound) rarament inclouen “grans novel·les” filmades; en canvi, Shakespeare domina el terreny teatral adaptat. • Obstacles: interioritat psicològica i densitat conceptual; el cinema exigeix síntesi i visualitat. • Consell de Hitchcock: millor adaptar i potenciar una obra mitjana que competir amb una obra mestra literària. Bones pràctiques i exemples • Adaptacions que es complementen: “La insoportable levedad del ser” (Kundera/Kaufman) — novel·la i film diuen el mateix amb llenguatges diferents. “La flaqueza del bolchevique” (Silva/Martín Cuenca) — canvis intel·ligents que preserven l’essència. • Transposicions reeixides: West Side Story com a variació de “Romeu i Julieta”; Hamlet filmat íntegre i no obstant, plenament cinematogràfic. Casos i paradoxes • El Padrí: novel·la percebuda com fluixa que al cinema esdevé clàssic. • 2001: A Space Odyssey: simbiosi guió/novel·la (Arthur C. Clarke) que aclareix el simbolisme del film. Cites destacades “El film és inquietant, desconcertant, té un ritme supermesurat, una estètica preciosa.” “És una pel·lícula que no busca fer-te por gratuïta.” “No totes les novel·les són susceptibles de l’adaptació cinematogràfica.” “La veritable gran obra cinematogràfica… ha de ser per força una versió particular del director.” Nota de cartellera i comunitat • Obertura del Cinema Balmes (promo d’inauguració). • Revista KinetosCat: seguiment de cinema català, festivals, Filmoteca i cobertura de rodatges. Avanç • Proper programa: Guerra Civil espanyola amb focus en Jaime Camino (La vieja memoria).

Resum general Un episodi amb tres blocs principals: cartellera i estrenes, un monogràfic intens sobre Steven Spielberg i un repàs panoràmic del paper dels jueus al cinema. Conversa viva, discrepàncies argumentades i moltes connexions cinèfiles. Temes principals Cartellera i crítiques • De tal pare, tal fill (Hirokazu Kore‑eda): drama sobre un error d’hospital i l’intercanvi de nadons que enfronta sang vs convivència. Referències a Ozu (Tokyo Story), a la filmografia del mateix Kore‑eda (Nobody Knows, Still Walking) i ecos de Wenders (Paris, Texas) i dels Dardenne (El fill) per disseccionar la família i l’afecte. • Sèptimo (Patxi Amezcua): thriller amb gran premissa (els fills desapareixen a l’escala) i bons actors (Ricardo Darín, Belén Rueda), però guió i elaboració insuficients; bona feina de càmera, però conjunt “barruer”. Debat obert sobre la transparència de les institucions que financen pel·lícules. • Documental Els records glaçats (Albert Solé): viatge amb la científica Josefina Castellví de retorn a l’Antàrtida, barrejant arxiu i present. Segona part molt potent pel valor testimonial i paisatgístic. • 12 anys d’esclavitud (Steve McQueen): lectura poderosa i reposada de l’esclavatge; tensió entre expressió d’autor i narració clàssica. Comparada amb Django Unchained i, tangencialment, amb l’itinerari de Spielberg a El color púrpura. • La jaula de oro (al programa, “La jaula humana”) i Heli (Amat Escalante): retrats durs i lírics de la frontera Mèxic‑EUA i la violència sistèmica; comparació reveladora amb The Counselor (Ridley Scott) per temes i atmosfera. • La gran bellesa (Paolo Sorrentino): mosaic romà contemporani amb l’ombra de La dolce vita. Opinions dividides: brillantor formal i ambició vs distància emocional i sàtira decadent. Monogràfic Steven Spielberg • De l’últim “Nou Hollywood” (Duel, Jaws, Close Encounters) a la consagració popular (Indiana Jones, E.T.). • 90s amb prestigi i Oscars (Schindler’s List, Saving Private Ryan) i el punt d’inflexió tecnològic de Jurassic Park. • Segle XXI prolífic i madur: A.I., Minority Report, War of the Worlds (al·legoria 11‑S), Munich, Catch Me If You Can, The Terminal, War Horse, Lincoln. • Debat: autor popular o gran venedor? Defensa del seu llenguatge visual “mestre” i filiació clàssica (Hitchcock, Ford, Capra). Temes recurrents: infància perduda, relacions pares‑fills i la por com a motor dramàtic. Els jueus al cinema • Migracions i aportació intel·lectual, científica i cultural als EUA; pes històric a la indústria: majors com Warner, Paramount, Universal, Columbia, 20th Century Fox, MGM fundades o dirigides per jueus. • Recorregut d’autors i intèrprets (Allen, Wilder, Lang, Polanski, Lubitsch, Lumet, Kubrick; Kirk Douglas, Paul Newman, Harrison Ford, Natalie Portman, etc.). • Debat sobre “lobbies” i influències, amb matisos i discrepàncies entre tertulians. Debats i idees clau • Sang vs convivència en la definició de la família (Kore‑eda) i ecos en adopcions i separacions. • Guió i posada en escena: quan una bona premissa no basta (Sèptimo). • Cinema i ètica del finançament: a qui “paguem” quan comprem una entrada? • Spielberg com a hereu del clàssic: estructura, càmera i emoció per sobre del tema. • Contrapunt crític sobre John Ford i la relació forma/contingut en el clàssic nord‑americà. "El cinema és llenguatge: imatge i so. L’emoció prové de com ho expliques, no només del què." Pel·lícules i referències citades • Kore‑eda: De tal pare, tal fill; Nobody Knows; Still Walking • Ozu: Tokyo Story • Wenders: Paris, Texas • Germans Dardenne: El fill • Amezcua: Sèptimo • Albert Solé: Els records glaçats • Steve McQueen: 12 anys d’esclavitud; Hunger; Shame • Tarantino: Django Unchained; Spielberg: El color púrpura; Always; L’imperi del sol • Diego Quemada‑Díez: La jaula de oro; Amat Escalante: Heli; Ridley Scott: The Counselor • Paolo Sorrentino: La gran bellesa; Fellini: La dolce vita • Robert Wise: The Day the Earth Stood Still (en relació amb E.T.) Proper episodi • Focus en Daniel Day‑Lewis i grans obres literàries adaptades al cinema.

Panorama general del programa Presentació del magazine digital Kinetoscat amb la seva fundadora, Anna Martínez. Repàs d’estrenes i crítiques: La por (Jordi Cadena) i Blue Jasmine (Woody Allen). Debat central: comparativa entre Cuentos de Tokio (Y. Ozu) i Una família de Tòquio (Y. Yamada), amb referència a Make Way for Tomorrow (L. McCarey). "No hi ha pel·lícules bones o dolentes"; hi ha mirades i contextos (referència a la Conxita Casanovas). Entrevista: Kinetoscat (revista digital de cinema català) Missió i abast Revista digital diària centrada en el cinema català: produccions i coproduccions, talent català a fora i activitats a Catalunya (festivals, cineclubs, exposicions, museus). Vol ser una finestra única: agenda, crítiques, reportatges, entrevistes i cobertures, tot en un sol espai. Valor diferencial Contingut 100% producció pròpia (no “copiar i enganxar”). Especialització: en cada festival, destaquen i ordenen les pel·lícules catalanes i els seus horaris. Vocació de professionalitat: seccions que, un cop s’estrenen, es mantenen de forma sostinguda. Cobertura i ecosistema Festivals grans (p. ex. Sitges) i d’altres de gran interès però menys mediàtics: FICMA, In-Edit, L’Alternativa. Reivindicació del paper dels cineclubs i la necessitat de difusió centralitzada. Veus i perfils No només directors: també crítics, distribuïdors, exhibidors, direcció d’art, muntatge i fotografia per explicar la indústria. Presència digital Web: contingut propi; Facebook: peces pròpies + activitats rellevants; Twitter: sumari i notícies d’interès del cinema català. Equip i operativa Petita redacció amb col·laboradors (disseny, fotografia, periodisme, realització). Ritme intens de producció en fase inicial. "És una finestra més, però única: no hi ha cap revista amb aquest focus i periodicitat." Estat del cinema català i l’independent Molt talent i varietat; el repte és la finestra i la difusió. L’Alternativa (20 anys): cinema independent com a experiència alliberadora que trenca el relat clàssic • Allunya del mainstream i dels blockbusters i convida a omplir buits interpretatius. • Reivindica que qualsevol cinèfil hauria de veure’n per obrir la mirada. Tensió estructural: cues per sagues comercials (Jocs de la Fam) mentre propostes exigents costen d’omplir sales. Crítiques i estrenes La por (Jordi Cadena) Visions contrastades: • Per a alguns, angoixa eficaç amb violència suggerida a l’estil Haneke (potent ús del que no es mostra). • Per a altres, ritme irregular i final impactant però poc versemblant amb el conjunt. Consens: és dura, ben rebuda per la crítica, però pot no ser “revisible” per to de tema. Blue Jasmine (Woody Allen) Valorada com una de les més sòlides de l’etapa recent (des de Match Point): • Cate Blanchett: interpretació monumental i personatge complex i egocèntric. • Estructura d’anar i tornar temporal ben tramada; secundaris consistents (excepte un interès amorós final més feble). Lectura social: dialèctica de classes i caiguda d’una protagonista atrapada en la ficció de si mateixa. Debat central: Ozu vs Yamada (i McCarey) Context i filiació Cuentos de Tokio (1953, Y. Ozu): clàssic sobre pares que visiten fills a Tòquio; tema de generacions i modernitat. Una família de Tòquio (2013, Y. Yamada): homenatge en color, actualitza context i personatges. Arrel remota: Make Way for Tomorrow (1937, L. McCarey), amb motius i perfils que inspiren el guió d’Ozu. Estil i llenguatge Ozu: plans fixos baixos (punt de vista del tatami), pauses, fora de camp, diàlegs frontals que interpel·len l’espectador. Yamada: posada al dia més amable i accessible; per alguns, certa banalització del to transcendent d’Ozu; per d’altres, una modernització eficaç. Personatges i temes Ozu: arquetips perdurables; saviesa sobre la ingratitud filla i la generositat paterna. Yamada: introdueix el fill jove com a vector de crisi/Fukushima i precarietat; canvis dramàtics (mort i resolució) més explícits i dramàtics. Debat viu sobre figures com la perruquera i el marit: perfil més dur i pragmàtic a Ozu; més dúctil (o tòpic) a Yamada. Valoració final Dues pel·lícules recomanables: Ozu com a obra transcendent i perdurable; Yamada com a homenatge ben resolt i emocional. Consell d’audició: veure-les totes dues per apreciar subtileses d’estil, to i context. Tancament i proper programa Col·laboració oberta entre el programa i Kinetoscat; contacte a kinetoscat.com i xarxes. Avanç: sessió dedicada al cinema jueu i Steven Spielberg (convidat: Sergi Grau).

Panorama del programa Cinema sense condicions obre amb música d’espagueti western i un sumari àgil: crítiques recents, un clàssic de Buñuel, l’estrena japonesa de la setmana i un monogràfic profund sobre Sergio Leone i el gènere. Crítiques i recomanacions L’últim rei d’Escòcia (2006) Impacte: pel·lícula duríssima que retrata el règim d’Idi Amin a Uganda a través del seu metge personal. Temes clau: • Dictadura i violència d’estat • Colonialisme i fronteres artificials com a arrel de conflictes • Perversions de classe en societats sense classe mitjana estabilitzadora Moments destacats: • La foto final real d’Idi Amin, que provoca més terror que la ficció • La corba de presa de consciència del metge, de la fascinació a l’horror Cita que pesa: "Tu has vingut aquí a jugar amb els negritos... Això no és un joc, és la realitat." Clàssic: Él (Luis Buñuel, 1953) Una joia que confirma el geni de Buñuel: posada en escena mil·limètrica, metàfores visuals i crítica soterrada a burgesia i Església. Eixos: • Psicologia del gelós obsessiu (Arturo de Córdova) • De l’assetjament psicològic al maltractament físic • Metàfores brillants (el traster com a ment desordenada del protagonista) Resultat: cinema clàssic de ritme i forma impecables, que continua commovent i interpel·lant. Estrena del mes: Una família de Tòquio (2013) Recomanació forta: obra honesta i commovedora, interpretacions sobresortints, director veterà amb llarga trajectòria. Context: remake d’“Tokyo Monogatari” (Yasujiro Ozu, 1953), amb actualitzacions de llenguatge i color. Debat obert: comparació amb l’original d’Ozu (alguns prefereixen l’original pel llenguatge cinematogràfic). Es proposa fer-ne pel·lícula del mes i comentar-la en profunditat. Comunitat: possible convidada Anna Martínez Medina (revista digital “Quines Tocat”) per parlar de cinema català i del film. ¿Quién mató a Bambi? (2013) To i gènere: comèdia negra i desacomplexada, més bèstia del que sembla pel tràiler; s’apropa a tendències de la nova comèdia americana. Comparatives: ecos de “Fargo” (Coen) en dinàmiques de perdedors i crítica social soterrada. Autor: Santi Amodeo sorprèn pel salt de registre respecte a “Cabeza de perro”, però manté coherència d’interès social. Blue Jasmine (2013, Woody Allen) Retrat demolidor de la lluita de classes i de la façana de la classe alta. Cate Blanchett: interpretació inconmensurable, personatge tan magnètic com detestable. Claus: tràgicomèdia amb ecos d’“Un tramvia anomenat desig”; defensa d’una vida autèntica i emocionalment honesta. Monogràfic: Espagueti Western Orígens i ruptura El western clàssic entra en crisi a finals 50–60; Europa (Itàlia i Espanya) el reinterpreta amb un to més cínic, canalla i brut. Influències creuades: samurais japonesos i bandolerisme espanyol; l’heroi en entorns hostils i poder corromput. Producció europea i estètica Chinecittà, Almeria i també Esplugues (Catalunya) com a pols de rodatge; aquí es parlava de “chorizo western”. Actors clau: Clint Eastwood, Charles Bronson, Henry Fonda, James Coburn, Franco Nero; també Fernando Rey o Paco Rabal. Auge i declivi: boom 60–70; influència decissiva en la revifada del western als 80 (Eastwood, Silverado...). Música i mètode (Leone/Morricone) Música com a identitat del gènere: molt més que Morricone (Bruno Nicolai, Roberto Pregadio, Carlo Savina…), però Morricone esdevé la referència absoluta. Mètode singular: Leone demanava la música abans i rodava escoltant-la; actors i càmera es sincronitzen amb el tempo musical. Resultat: imatge-so indissolubles. Llegat modern: Tarantino homenatja l’espagueti western (“Django”) en estètica, música i estructura. Sergio Leone: de l’artesà al creador Trilogia del dòlar (Un grapat de dòlars; La mort tenia un preu; El bo, el lleig i el dolent): joc formal que desposseeix el western de solemnitat intel·lectual. Salt d’autor amb “C’era una volta il West” (Hasta que llegó su hora): Henry Fonda en paper de vilà; arrencada antològica de 10’. Recepció als EUA: xocs amb distribuïdores; muntatges alterats (cas dolorós d’“Érase una vez en América”). La dona a Leone: de figura marginal a personatge complex (Claudia Cardinale com a icona de desig, mare i força dramàtica). L’empremta de Leone a El Padrino (hipòtesi suggeridora) La Paramount va oferir inicialment “El Padrino” a Leone. El film de Coppola presenta ritmes i suspensions temporals que recorden el pols de Leone. Escenes com l’aturada a l’hospital amb Michael Corleone evoquen el tempo cerimoniós i la tensió del western leoninià. Comunitat i agenda “Quines Tocat”: nova revista digital centrada en producció catalana; possible participació al programa. Saló del Manga: èxit rotund; proposta d’incorporar secció de cinema japonès. La setmana vinent: debat de “Una família de Tòquio” com a pel·lícula del mes i, si és possible, comparativa amb Ozu.

Novè Sense Condicions de la temporada: Cartellera i avançaments de cinema; Ingmar Bergman, director destacat; i "La fi de la vida reflectida des del cinema", com a tema de la setmana!

Resum general Programa amb tres eixos ben definits: homenatge a Elías Querejeta, dossier sobre William Wyler i debat sobre l’eròtica al cinema, amb parades en estrenes/vicions recents i una recomanació del cicle ImagineIndia. Puntals del programa • Elías Querejeta: record a la seva mort i repàs del seu paper com a productor clau del cinema espanyol, amb olfacte per descobrir directors i burlar la censura amb intel·ligència. • William Wyler: perfil complet del director, el seu perfeccionisme llegendari (90 takes), la col·laboració amb Gregg Toland, i el seu talent per dirigir actors i adaptar obres literàries. • Erotisme vs pornografia: debat sobre la sensualitat suggerida vs la representació explícita, amb exemples de Saura, Hitchcock, Picnic i un record d’una icònica escena de La ciutat cremada. Homenatge a Elías Querejeta Figura i llegat • Productor amb visions clares i risc artístic: va impulsar Carlos Saura, Víctor Erice, Jaime Chávarri, Moncho Armendáriz, Fernando León de Aranoa, Emilio Martínez Lázaro i Gracia Querejeta. • Paper clau en internacionalitzar el cinema espanyol: La caza (Berlín), El espíritu de la colmena (Donosti), etc. • Capacitat de dialogar (i xocar) amb els directors per elevar els projectes. Sovint implicat en guions i decisions creatives. Censura i visió política • En ple franquisme, va protegir i potenciar un cinema crític amb el sistema, sovint esquivant la censura amb metàfores i perspectives infantils/emocionals (cas Víctor Erice). • Anècdota: la censura va obligar a retallar i reanomenar La caza del conejo a La caza per connotacions considerades "elusives". Comercialitat vs independència • Comparació amb Lluís Miñarro: tots dos arriscats i presents a festivals, però Querejeta integrava millor una vessant comercial sense renunciar a l’autoria. Adaptacions i controvèrsies • Cas El último viaje de Robert Rylands (Gracia Querejeta), lliurement inspirada en Todas las almas (J. Marías): negociació contractual i litigis, amb la pel·lícula finalment estrenada. "Va estimular moltíssims cineastes. Quan no escrivia, provocava que els altres escriguessin." Conversa amb el convidat: hàbits i estrenes Presentació de Sergi Rubió • Director i productor del curt El silenci (amb Jordi Domènech). Debat sobre anar al cinema avui • Percepció d’avorriment amb part del cinema comercial recent; comentari crític de l’última de Gus Van Sant. • Proposta de veure i comentar Una pistola en cada mano (Cesc Gay) i pacte perquè el convidat triï pel·lícula. Pel·lícules comentades Dead Man Walking (Tim Robbins) • Lectura ètica i espiritual d’alta intensitat, amb dues interpretacions majúscules (Susan Sarandon i Sean Penn). • El film construeix una línia fina on el protagonista és bo i dolent alhora, mentre l’entorn institucional es mostra mediocre. • Connexions amb el valor de l’escolta (paral·lel amb Kramer vs. Kramer). The Cradle Will Rock (Tim Robbins) • Retrat apassionat del Nova York dels 30-40: atreviment artístic, compromís social i contradiccions de l’època. 360 (Fernando Meirelles) • Estructura coral que evoca Babel però amb menys potència conceptual; irregular però veïble. Focus: cicle ImagineIndia (Casa Àsia i Filmoteca) • Selecció de cinema indi independent i social, allunyat del Bollywood mainstream. • Retrospectiva d’un clàssic com Mrinal Sen (esmentat al programa amb nom aproximat) a l’alçada de Satyajit Ray. • Curiositat: aparició d’un actor vinculat a la trilogia d’Apu. • Reforç de la invitació a assistir a les projeccions: garantia de narracions absorbents. Dossier: William Wyler Biografia i context • Nascut a Mulhouse (Alsàcia) el 1902; formació europea (Lausana, violí a París) i salt a Hollywood via parentiu amb Carl Laemmle (Universal). Estil i mètode • Director d’ampli espectre (drames, èpics, melodrames, comèdies romàntiques, policíac, suspens). • Perfeccionista de rodatge: "Wyler 90 takes"; cerca del matís interpretatiu i precisió escènica. "No sé el que busco, però sé el que no vull." • Col·laboració recurrent amb Gregg Toland (fotografia profunda, precisió compositiva). Actors i direcció d’interpretacions • 36 nominacions als Oscars per interpretacions en films seus; 14 estatuetes per actors/actrius (xifra excepcional). • Impuls a estrelles com Bette Davis, Audrey Hepburn, Charlton Heston, entre d’altres. Títols clau • Anys 30-40: These Three, Dodsworth, Jezebel, Wuthering Heights, The Little Foxes, The Letter. • Guerra i postguerra: Mrs. Miniver (6 Oscars), The Best Years of Our Lives (7 Oscars) — mirada humana al retorn dels veterans. • Anys 50-60: Roman Holiday (guió de Dalton Trumbo, aleshores a la llista negra), Detective Story, Friendly Persuasion, Ben-Hur (11 Oscars), The Children’s Hour, The Collector. Recepció i vigència • 12 nominacions a millor direcció (3 Oscars). Estil sovint qualificat d’"invisible": comptar històries amb claredat i eficàcia. • Algunes obres poden notar el pas del temps en temes i codis, però The Best Years of Our Lives manté una força universal. Tema final: l’eròtica al cinema Erotisme vs pornografia • L’erotisme opera per la suggerència, el gest i la tensió; la pornografia per l’explícit i la consumació. • Valor de la sensualitat i la psicologia del desig per sobre de la literalitat. Exemples i matisos • Carlos Saura: La prima Angélica — erotisme intel·lectual i psicoanalític en context repressiu. • Hitchcock: Vertigo (obsessió, fetitxisme) i sobretot Rear Window (tensió eròtica elegant i persistent). • Picnic: traspassa amb contundència la barrera del suggerit en el seu context. • La ciutat cremada: escena del campanar (Àngela Molina i Xabier Elorriaga), d’una bellesa memorable. "Només cal que em despulli i nedi fins a l’interior del mar" — imatge evocada (Imma Merino) que condensa erotisme pur per via sensorial i poètica. Tancament • Proper programa: resum de temporada i recomanacions finals. Blog: cinemassensecondicions.blogspot.com

Panorama de l’episodi Programa de tertúlia cinèfila amb crítiques, comparatives i un perfil extens de Ventura Pons. Es combinen estrenes, referències a clàssics i reflexions sobre tècnica, narrativa i temes socials. Estrella de la setmana: Estocolm (Rodrigo Sorogoyen) Retrat d’una generació: diàlegs vius i juvenils en una primera meitat nocturna pels carrers de Madrid, seguida d’una segona part més fosca i colpidora que desmunta la màgia inicial. Ofici de direcció: tot i ser la segona pel·lícula del director, destaca maduresa tècnica (ús de música, enquadraments, càmera) i direcció d’actors. Producció: tirada endavant amb micromecenatge. Temàtica: síndrome d’Estocolm com a metàfora de relacions de dependència i veritat/mentida en el festeig. Interpretacions: Laura Garrido i Javier Pereira, amb mencions a trajectòries televisives i cinema previ. Valoració: inquietant i sorprenent; a alguns crítics els sembla lenta, però al programa se’n defensa el ritme. Clàssics que dialoguen amb l’actualitat Tarde de perros (Sidney Lumet) Robatori a un banc amb simpaties creixents cap als atracadors (Al Pacino, John Cazale) i un retratat social de l’època. Síndrome d’Estocolm in situ: hostatges que es van identificant amb els lladres. Tono tragicòmic que manté tensió i humanitat. El tercer hombre (Carol Reed, 1949) Fascinació per la música d’Anton Karas i la fotografia expressionista a la Viena de postguerra. Apunts de guió (Graham Greene) i final mantingut per decisió del director, malgrat les preferències de l’autor. Objetivo Birmania (Raoul Walsh) Gir de plantejament: missió complerta als primers minuts i, després, odissea de supervivència. Errol Flynn, en estat de gràcia. La vida de Brian (Monty Python) Sàtira irreverent i perenne sobre religió i fanatisme, amb humor absurd i escenes memorables (la sandàlia, el savi en silenci, el platet volant). Gravity (Alfonso Cuarón) Protagonisme absolut de Sandra Bullock i ritme sostingut sense que la lentitud sigui un problema. Rigor físic i posada en escena: ús exemplar de lleis de Newton, inèrcies i sistemes de referència. Escenes que funcionen com a lliçons de física integrades a la narrativa. Referències elegants: ecos de Solaris i 2001 (escena fetal i “renaixement”). 3D: impacte estètic notable, amb algun abús puntual de recursos. "És una lliçó de física de pe a pa." "No és intranscendent: parla d’amistat, sacrifici i renaixement." Don Jon (Joseph Gordon‑Levitt) Drama contemporani sobre addicció al porno i la deshumanització del desig. Triangle interpretatiu potent: Scarlett Johansson i Julianne Moore eleveven el material. Retrat del Don Joan actual: materialista, egocèntric i contradictori (confessió catòlica setmanal inclosa). Valoració: irregular però valenta; final percebut com a conservador per alguns, però trenca inèrcies de Hollywood. Apunts de cinema clàssic mut Ernst Lubitsch: Lady Windermere’s Fan (adaptació d’Oscar Wilde). Comèdia elegant i sofisticada en cinema mut. Focus d’autor: Ventura Pons Trajectòria plural: del documental Ocaña, retrat intermitent (Cannes 1978) al costumisme popular, i després adaptacions d’autors catalans (Monzó, Benet i Jornet, Baulenas, etc.). Títols destacats: El perquè de tot plegat; Actrius; Carícies; Amic/Amat; Anita no perd el tren; Food of Love (Menja d’amor); El gran Gato; Barcelona (un mapa); Forasters. Debat al programa: Visió 1: millor període 1995–2003, després irregularitat a la baixa (Mor, idiota; Animals ferits; Mil cretins; Any de Gràcia). Visió 2: evolució temàtica, no tant de qualitat; explora comèdia bàrbara, esperpent i retrats socials. Rases d’estil: Direcció d’actors (background teatral), Mirada sobre Barcelona i valenta en narratives.

Resum general Programa de “Cinema sense condicions” (29/10/2013) amb tres blocs principals: debat sobre La vida d’Adèle (Blue Is the Warmest Color), crítica de la nova estrena de David Trueba i anàlisi en profunditat de Pie de pàgina (Footnote) de Joseph Cedar. Es tanca amb un breu apunt sobre Kieslowski i recordatori final dels Cinemes Bolitx. Temes principals • La vida d’Adèle: amor, classe social i representació de l’erotisme; comparacions amb Fassbinder, Pasolini i Kieslowski; debat sobre si és “obra mestra”. • Vivir es fácil con los ojos cerrados (David Trueba): road movie amable ambientada el 1966, amb Javier Cámara; s’acusa d’excessiva nostàlgia i guió “a brotxa gorda”. • Pie de pàgina (Footnote): duel pare-fill en el món acadèmic jueu sobre el Talmud, el Premi Israel i el reconeixement; to de tragèdia amb aparença de comèdia; escenes clau magistrals (sala del Ministeri, superprimer pla del pare, “docent”). • Apunt Kieslowski: perfil ràpid del director polonès, la seva trilogia i el Decàleg; eixos de culpa i transcendència. “És una tragèdia amb aparença de comèdia… no hi ha clars bons ni clars dolents.” La vida d’Adèle (Blue Is the Warmest Color) Què s’hi destaca • Història d’amor entre dues joves on el valent no és l’erotisme sinó el retrat de la classe i dels codis socials: una és de medi privilegiat i “no cal dissimular”, l’altra ha d’“amagar-ho tot”. • Comparacions: moral i profunditat a l’estil Kieslowski, però s’argumenta que s’acosta més a Fassbinder en el conflicte social i a Pasolini en el to més poètic. • Debat sobre les escenes sexuals: explícites però justificades per l’arc amorós; es rebutja el qualificatiu de “pornogràfica”. • Expectatives i recepció: entusiasme crític “pels núvols”, però el programa matisa el rang d’“obra mestra” i defensa que ho dirà el temps. • Detalls temàtics: la paradoxa d’un personatge “lliure” que al final actua de manera convencional davant una infidelitat; excessiva presència de “festes” vs. el treball com a valor dramàtic. Vivir es fácil con los ojos cerrados (David Trueba) Valoració • Ambientada el 1966: professor (Javier Cámara) que ensenya anglès amb cançons dels Beatles viatja a Almeria per veure John Lennon; s’hi afegeixen un noi fugat i una jove que amaga un conflicte. • To amable i nostàlgic, però es critica un guió massa grosser (“a brotxa gorda”), tòpics seixanteros i humor forçat. • Tot i l’esforç de Cámara i repartiment, el personatge resulta massa naïf i poc creïble. Participació a Sant Sebastià sense ressò. “Li falta una història que sigui emotiva de debò… i que te la creguis.” Pie de pàgina (Footnote), de Joseph Cedar Context i premissa • Director nascut a Nova York i format a Jerusalem; temàtiques arrelades al món jueu. Aquí, duel entre pare i fill filòlegs del Talmud quan esclata la polèmica pel Premi Israel (màxim guardó cultural). To i conflicte • Tragèdia vestida de comèdia gràcies a la música i al ritme; no hi ha herois ni vilans: cada personatge (pare, fill, president del tribunal) té motivacions sòlides. • Temes clau: orgull i reconeixement, mètode vs. divulgació, sistema acadèmic (enveges, política de premis), masculinitat i exigència social. Escenes i recursos memorables • Superprimer pla del pare durant el discurs d’homenatge al fill: gelosia, dolor i una història prèvia insinuada amb finor. • L’anècdota de la paraula “docent”: humor que revela jerarquies i condescendència social cap a l’ofici. • La sala del Ministeri d’Educació: posada en escena claustrofòbica, humor àcid i crítica institucional (passadissos estrets, cadires escasses, aixeta que no funciona) que exposa la manipulació del premi. • El mètode del pare: amb una sola paraula i les seves fonts, “esbrina la veritat” com en un thriller discret. Lectures dels personatges • El pare: obsessiu, metòdic, tancat al món exterior; científic d’ofici que potser arriba tard a un nou paradigma. • El fill: seductor, productiu, divulgador; noblesa amb ambigüitats; el retret de “covard” (de la seva dona) plana sobre les seves decisions. • Grossman (president): de presumpta “antagonista” a figura amb raons pròpies; s’insinua que el sistema premia accidents i oportunismes. Cap al final • Final obert i tens: l’acceptació o no del premi i la superbia/dignitat en joc; el conflicte pare-fill queda irresoluble, coherent amb la seva tragèdia íntima. “És una pel·lícula per veure més d’una vegada… excel·lent guió i interpretacions magnífiques.” Apunt Kieslowski • Director polonès cabdal (amb Polanski i Wajda), conegut per el Decàleg, La doble vida de Verònica i la Trilogia dels colors. • Eixos temàtics: culpa, moral i indagació individual. Recomanat com a autor de referència. Recomanacions i tancament • Es recomana veure “Pie de pàgina” als Cinemes Bolitx (VO subtitulada al català) i es lloa l’espai i el tracte. • Avanç: proper programa, “Elogi dels actors i les actrius professionals” i Ventura Pons.

6è Cinema Sense Condicions de la temporada: Cartellera i avançaments de cinema; James Cameron com a director destacat; i la crònica del 46è Festival de Cinema de Sitges, amb Sergi Herrada!

5è CsC de la temporada: Cartellera, avançaments i desitjos de cinema; Zhang Yimou i la cinquena generació de cineastes xinesos, amb en Joan Seguer!