episodis

Panorama general Resum d’un episodi amb tres eixos clau: estrenes i crítiques recents, història i impacte dels grans exiliats del cinema fugint de Hitler (amb focus en UFA, expressionisme i Casablanca) i perfil creatiu de Billy Wilder. "Nadie es perfecto" Estrenes i crítiques "Glòria" (Sebastián Lelio) • Protagonista: dona d’uns 60, separada, retratada en primers plans molt íntims per entrar en la seva ànima. • To i temes: solitud, resistència vital i final en bucle que reforça la desesperança. • Interpretació: Paulina García, premiada a Berlín (Millor Actriu), excel·lent treball. • Música: balades toves 70-80 (Umberto Tozzi) que contrasten amb el buit emocional. • Comparativa: el cinema americà ha fet molts relats de perdedors, però aquí la proximitat cultural fa més mal i se sent més real. Cinema familiar: "Zipi y Zape y el club de la canica" vs "Justin y la espada del valor" • Zipi i Zape: aventura tipus The Goonies, clar bé vs mal (autoritarisme que no deixa jugar); atrapa els infants; real actors, més proximitat. • Justin: animació espanyola molt ben feta tècnicament, però valors d’“honor” arcaics i personatges de tall massa nord-americà; història simple. "Le premier jour du reste de ta vie" (2008) • Fresca dissecció familiar i de valors burgesos; reaccions davant la mort i canvis vitals; to enriquidor per qui qüestiona valors conservadors. "Gravity" (Alfonso Cuarón) i contrapunt amb "Elysium" • Gravity: imprescindible en 3D; bellesa visual i immersió inicial de 10-12 minuts; història mínima però peripècia contundent; Sandra Bullock, potser la millor interpretació de la seva carrera. • Elysium: efectes desmesurats, bons molt bons / dolents molt dolents, confl icte facilón; no enganxa malgrat el múscul visual. "El médico alemán (Wakolda)" (Lucía Puenzo) • Premissa: Mengele a la Patagònia i fascinació per una adolescent de creixement endarrerit; thriller sobre identitat i experiments. • Valoració: bona interpretació d’Àlex Brendemühl, però la pel·lícula queda a mig camí: li manca tensió i suc narratiu. Festival de curtmetratges de Cornellà (jurat) • Dades: 167 curts rebuts; mostra de tendències 2012-2013. • Forma vs fons: alt nivell tècnic (ESCAC i escoles), però històries febles i tòpics recurrents. • Documental i experimental: viatges repetitius/exòtics; algunes peces experimentals reixides per risc i combinació de to. CineBaix i agenda • "Elin" (Noruega): mirada moderna a la salut mental i la integració; col·loqui posterior massa tòpic. • Avança la Mostra de Cinema del Món Àrab i Mediterrani (24/10–final de novembre) i cartellera setmanal (Gravity, La herida, The Spirit of ’45, Hannah Arendt, etc.). Fugint de Hitler: exili i transformació de Hollywood De la Berlín daurada a l’èxode • Berlín (post-1a GM): capital cultural; esplendor de la UFA (productor Erich Pommer), naixement de l’expressionisme alemany. • Títols clau: "El gabinet del Dr. Caligari", Murnau ("Nosferatu", "Faust"), Fritz Lang ("Metròpolis", "M"), "L’Àngel Blau" (Marlene Dietrich; música de Franz Waxman i Friedrich Hollaender). • Gent de diumenge (1929): Wilder–Siodmak–Zinnemann; proto-neorealisme; Pommer detecta talent i els contracta. • 1933: pujada de Hitler i fugida massiva (>800 professionals). Casos: Brecht expulsat; Waxman apallissat i exiliat (composarà 144 BSO a Hollywood, Òscars per "Sunset Blvd" i "A Place in the Sun"); Fritz Lang rebutja Goebbels i fuig; Henry Koster marxa amb diners “rescatats” del banc. • Xarxes d’acollida: Lubitsch i colla creen ajudes i feina (p. ex. "Ninotchka"). • Impacte estètic: l’ús de llum i ombra de l’expressionisme modela el terror i el cine negre nord-americà. • Conseqüència històrica: l’expulsió de cervells debilita el Tercer Reich i potencia els EUA a nivell cultural i científic. "Casablanca": el rostre de l’exili en pantalla • Producció antinazi (1942-43) amb majoria d’actors exiliats (Peter Lorre, Paul Henreid, Conrad Veidt, Marcel Dalio, Madeleine Lebeau…). • Escena icònica: La Marsellesa vs himne alemany; la emoció real dels exiliats dona una força única a la seqüència. • Compromís: donatiu de l’1% del salari a l’European Film Fund (Lubitsch i altres) per ajudar refugiats. • Reversos de l’exili: trajectòries refulgents (p. ex. Waxman) i d’altres truncades (p. ex. Erich Pommer acabant pintant gerros per sobreviure). Billy Wilder: guió, imatge i acer caustic Qui és i com treballa • Jueu vienès; família marcada per l’Holocaust; exiliat; periodista abans de cineasta. • Admira Lubitsch; mètode de writers’ room amb reescriptura fina d’escena a escena. • Poètica: diàleg curt i punyent, narrativa visual (objectes que revelen trama), sarcasme amb tendresa. Films destacats i notes crítiques • "Sunset Blvd." (1950): dissecció de Hollywood i la fama decadent. • "Stalag 17" (1953): thriller de presó de guerra magnètic. • "Witness for the Prosecution" (1957): virtuosisme d’Agatha Christie a la pantalla. • "Some Like It Hot" (1959): guió mil·limètric i ritme demolidor. • "The Apartment" (1960): construcció rodona; crítica a l’abús de poder corporatiu i doble moral; objectes com a claus dramàtiques. • "One, Two, Three" (1961) i "The Front Page" (1974): sàtira política i periodisme ràpid i adictiu. • "Sabrina" (1954): ha envellit pitjor pel rol de gènere i classe; en canvi, "Irma la Douce" aguanta millor com a comèdia. Tancament • Pròxim programa: Festival de Sitges 2012 i John Carpenter.

Panorama general del programa Espai amb crítiques d’estrena, recuperacions destacades i un debat central sobre el paper del cinema com a motor de diàleg. També hi ha un focus d’autor dedicat a Sidney Lumet i un recordatori de la projecció de Django desencadenat al Cine Club Utopia. "El cinema ha de ser diàleg." Estrenes i cartellera Valoració ràpida inicial • Ordre de recomanació de la Carme: Mud (Mat) > La mejor oferta > Cruce de caminos. Cruce de caminos (The Place Beyond the Pines) • Direcció: Derek Cianfrance. Protagonistes: Ryan Gosling i Bradley Cooper. • Estructura en tres parts amb ambició, però resultat irregular i poc creïble en alguns girs dramàtics. • Punts forts: interpretacions i posada en escena (seqüències amb moto molt ben filmades). • Punts febles: guió forçat i “compacte” desigual; promet més del que compleix. La herida (Fernando Franco) • Retrat cru i incisiu d’una jove amb trastorn límit de personalitat (TLP). • Fort impacte emocional: aria, repetitiva i sense concessions, amb intents de suïcidi i deriva afectiva. • Interpretació molt destacada de Marian Álvarez (premiada a Sant Sebastià). • Valor: divulgatiu i conscientitzador; risc: desesperançada i difícil per a part del públic. "És una pel·lícula crua, desesperançada, depriment... i alhora necessària per entendre el TLP." Still Walking (Hirokazu Koreeda) • Retrat íntim i humanista d’una família japonesa, hereu modern de l’esperit d’Ozu. • Observació subtil de rols familiars, dols i no dits; direcció inconmensurable segons el col·laborador. La mejor oferta (Giuseppe Tornatore) • Thriller de cambra amb Geoffrey Rush excels; trama de trencaclosques i falsificació (art i identitat). • To elegant i clàssic; sorpresa final “a l’estil Poirot”, però amb major densitat temàtica que un simple whodunit. Mud (Jeff Nichols) • Conte contemporani al Mississipí: infància, lleialtat i marginalitat sense miserabilisme. • Personatges traçats amb quatre pinzellades molt eficaces; ritme sostingut i immersiu. • Considerada la millor estrena del bloc; connexions amb l’anterior de Nichols, Take Shelter. Debat: el cinema com a diàleg Ken Loach — L’esperit del 45 • Documental sobre el welfare state britànic: nacionalitzacions i naixement del NHS el 1945. • Contrapunt crític a l’era Thatcher i l’auge de la desigualtat. • Tesi: recuperar l’“esperit del 45” per no perdre les conquestes socials. Diàleg vs. denúncia • El diàleg sovint arriba després del conflicte i la denúncia (casos històrics i cinematogràfics). • Exemples a debat: Clint Eastwood (Gran Torino, Invictus) com a vies de diàleg; límits en altres obres on predomina la denúncia. Focus d’autor: Sidney Lumet 12 Angry Men (1957) • Teatre filmat i televisiu elevat a cinema pur: càmera precisa i direcció d’actors mestra. • Nucli moral: “no culpable” per duda razonable, més que “innocent”. • Dissecació dels prejudicis i l’ètica del jurat a través d’un crescendo dramàtic claustrofòbic. Altres títols destacats • Piel de serpiente (The Fugitive Kind): Anna Magnani i Marlon Brando en melodrama fosc i potent. • Panorama des del pont: immigració, sindicats i passions (arrels teatrals d’Arthur Miller). • Assassinat a l’Orient Express: coral de luxe i whodunit clàssic; entreteniment d’alta escola. • Serpico: denúncia de la corrupció policial amb fibra realista. • Network: sàtira ferotge dels mitjans; per a alguns, una de les millors de la història. • Última etapa: Antes de que el diablo sepa que has muerto — negror familiar d’una contundència demolidora. Recordatoris i agenda • Projecció: Django desencadenat (Cine Club Utopia, Sant Just) — reflexions sobre la impossibilitat del diàleg entre bandos, tot i la complicitat entre Django i el caçarecompenses. • Proper programa: Fugint de Hitler: grans exiliats del cinema i monogràfic Billy Wilder. Idees clau • Mud: recomanació top; conte iniciàtic sòlid i emotiu. • La herida: mirada valenta al TLP, imprescindible però dura. • Koreeda: detallisme humanista que perdura. • Tornatore: engany i solitud amb embolcall clàssic. • Lumet: ètica, actors i guions al servei del drama moral. • Cinema i diàleg: la denúncia pot ser pas previ, però l’objectiu és obrir converses que transformin.

Segon Sense Condicions de la temporada: Estrenes i avançaments de cinema; Woody Allen com a director de la setmana; i Les obsessions al cinema, el tema d'avui!

Per fi arriba, amb el repàs als films que més ens han interessat durant aquests mesos d'estiu, el 1r Cinema Sense Condicions de la temporada 2013-2014... A Ràdio Desvern, és clar!

Panorama del programa "Cinema sense condicions" amb Carme, Francesc i l’Hugo (nou col·laborador) obre amb una nit diversa: tres crítiques destacades, un perfil de director i un repàs a Dogma 95. Avisos de programació i blog: canvis puntuals reflectits al blog del programa (sensecondicions.blogspot.com) Recordatori: consultar la cartellera local (CineBaix) Context: el moment del cinema francès Política pública clau: la llei del cinema a França assegura un retorn de taquilla a la producció, fons específics i quotes de producció/distribució. Resultat: ecosistema fecund, directors joves i diversitat estilística. Crítica 1 — L’Exercice de l’État (L’exercici del poder) De què va Seguim un ministre de Transports en mode quasi documental, entre crisi sobtada i trama de privatització d’infraestructures. Tònic: immediatesa mediàtica, eslògans, control del relat i “cintura” política. El que destaca Estil: híbrida de ficció i to documental; arrenca amb visions oníriques que perfilen el personatge. Temes: poder vs. estat, frenesí buit i gestió de crisis a cop de titular. Valoració Forta però massa explícita en el discurs; menys suggerent del desitjable. Comparacions: “Le Capital” (Costa-Gavras) i, sobretot, Margin Call com a referent més reeixit. “Un pas enrere et fa perdre vots… la immediatesa és el fonamental.” Crítica 2 — Tomboy De què va Estiu, nova ciutat i una nena de 10 anys que explora la seva identitat presentant-se com a noi (Mikaël) al grup d’amics. El que destaca Interpretació prodigiosa de la protagonista i càmera propera que capta mirades, jocs i dilemes amb candor i claredat. To: pel·lícula blanca, transparent, sense morbositat; coming-of-age delicat sobre preadolescència i identitat de gènere. Valoració Guió molt ben trabat, resol els embolics amb naturalitat. Recomanació clara: valenta i lluminosa. “És una pel·lícula blanca, transparent… difícil de trobar en un cinema tan contaminat.” Crítica 3 — Siete Cajas (Paraguai) De què va En un mercat d’Assumpció, un jove carreter accepta traslladar 7 caixes a canvi de diners per comprar-se un mòbil amb càmera. El que destaca Ritme i mestissatge de gèneres: thriller, aventura de supervivència i costumbrisme. Posada en escena sorprenent amb pocs mitjans; llengua híbrida: castellà + guaraní (VOSE imprescindible). Música: tema final de Revolver; aire vital i estimulant. Valoració Guió vertiginós i fresc; algun actor desigual, però conjunt molt efectiu. Directors: Juan Carlos Maneglia i Tana Schomburg. Recomanadíssima. Cartellera i recomanacions (CineBaix) En cartell: La caça (Vinterberg) — recomanació forta i pont cap al Dogma 95. Altres títols esmentats: Ayer no termina nunca, La gran boda, Iron Man 3. Director de la setmana — Kenneth Branagh Bio i perfil Nascut a Belfast (1960); criat a Reading. Actor, director, guionista i productor. Sir Kenneth Branagh. Vocació shakespeareana (influït per Derek Jacobi), formació a la RADA. Obres clau Enric V (1989) — actor i director; nominacions a l’Oscar. Molt soroll per no res (1993) — comèdia shakespeareana radiant, Toscana en colors daurats; amb Emma Thompson. Hamlet (1996) — versió íntegra, 4 hores que “no cansen”; lectura coreogràfica i visualment original. Altres: Frankenstein (1994), La huella (2007) — amb Michael Caine/Jude Law; Peter’s Friends (1992); aparicions a Harry Potter. Valoració Versatilitat exemplar entre teatre i cinema; gran adaptador de Shakespeare amb nervi cinematogràfic. Branagh a Hollywood — Thor i pont cap al Dogma Thor (2011): contrast entre mitologia nòrdica i Amèrica profunda; dinamisme, conflicte pare-fill i peix fora de l’aigua. Repartiment clau: Natalie Portman, Stellan Skarsgård (vincle escandinau que obre cap a Dogma 95). Dogma 95 — decàleg, films i crítica El “vot de castedat” (manaments clau) Localitzacions reals; càmera en mà; so diegètic (sense música afegida); color sense il·luminació artificial; no gèneres; no crèdits de direcció; muntatge lineal i unitat espai-temps. “Juro com a director que m’estendré de tot gust personal; no soc un artista…” Films fundacionals Dogma #1: Celebració (Festen, 1998) — Thomas Vinterberg Dogma #2: Els idiotes (1998) — Lars von Trier Dogma #3: Mifune — Søren Kragh-Jacobsen Dogma #4: The King Is Alive — Kristian Levring (eco de Shakespeare: Rei Lear al desert) Valoració Estratègia disruptiva i de màrqueting eficaç per visibilitzar un cinema alternatiu. Crítica final: decàleg arrogant i sovint incomplert, però influent. Tancament i avanç Proper programa (subjecte a canvis): malalties mentals al cinema i David Lynch. Arxiu i actualitzacions: cinemassencecondicions.blogspot.com.

Visió general Programa coral amb tres blocs: cartellera d’estrenes de CineBaix, comentaris d’actualitat (amb focus en Trance de Danny Boyle) i repàs de la temporada amb tendències per països, debats sobre remakes i un apartat dedicat a Spielberg. Cloenda amb salutació d’estiu. Estrenes a CineBaix (selecció i comentari breu) Man of Steel (Superman 3D): versió “diferent” del mite; pendent de veure per opinar. Robot & Frank (Un amigo para Frank): premi del públic a Sitges; relació entre un androide cuidant i un home gran; recomanable. El profesor (Detachment, Tony Kaye): gran actuació d’Adrien Brody, però to massa depriment sobre el món educatiu. The Imposter: docu-thriller sobre un “fals retrobat”; molt bona premsa i girs sorprenents. Turistas (Sightseers): sàtira que deriva en excessos de sang; assassins en sèrie de vacances. Monsters University (Pixar): continuació de l’icònica “Monstres S.A.”; apta per a tots els públics i amb expectativa positiva. Recomanació d’actualitat: Trance (Danny Boyle) Boyle manté el seu segell visual, publicitari i sorprenent (de “Trainspotting” a “Slumdog Millionaire”). Recordatori de “127 Hours” (angoixant i introspectiva) i “Millions”; ús de flashbacks, al·lucinacions i posada en escena molt rica. Consens a la taula: val la pena anar a veure-la. Comèdies d’amics: Resacón III vs The Trip Resacón 3 (The Hangover Part III): comèdia “suau” però eficaç si “compres el joc”; personatges ben definits (destaca Zach Galifianakis). The Trip (britànica): viatge gastronòmic amb humor més fred i observacional; estil i to molt diferents del model americà. “O tu jugues aquest joc, t’ho passes bé; o et quedes fora i dius quina animalada.” Europees que connecten: Intocable i Hasta la vista Intocable (Intouchables): senzillesa i credibilitat en una amistat basada en la dignitat i el tracte de persona a persona. “No vol que el tractin com un malalt, vol que el tractin com una persona.” Hasta la vista (Bèlgica): road movie delicada i humaníssima sobre tres joves amb discapacitats que busquen desflorar-se; gran treball interpretatiu. Sèries TV amb nivell cinematogràfic Mad Men: reconstrucció exquisida dels 60, personatges i arcs altament addictius; exemple de talent que migra a la televisió. Repàs de la temporada: dades i tendències Distribució per països (29 títols aproximats) França (~24%, 7 títols): màxim volum comentat. Estats Units (6); Espanya (5); Itàlia (1) i altres europees (DE, DK, NO, UK…). Cinema francès a l’alça Títols: Le Prénom, Holy Motors, Intouchables, De óxido y hueso, Tomboy, Dans la maison, Amour. Sensació de renovació d’estil: menys retòrica, més personalitat i agilitat narrativa. Espanya: pocs recursos, bons guions Una pistola en cada mano (guió i repartiment molt sòlids), Blancanieves, A puerta fría, El artista y la modelo, Operación E. Itàlia: estat actual i clàssics Directors actuals: Marco Tullio Giordana (focus en “La meglio gioventù”), Gianni Amelio, Marco Bellocchio, Daniele Luchetti, Nanni Moretti; menció de Tinto Brass (carrera irregular i eròtica). La meglio gioventù: de minisèrie RAI a dues pel·lícules de 3 h; saga familiar del 60 als 2000, amb història d’Itàlia (Brigades Roges, Falcone). Reivindicada com obra mestra moderna. Record d’Ettore Scola: “La famiglia”, “La terrazza”, “Macaroni” (amb Jack Lemmon i Mastroianni) i defensa dels valors mediterranis. Remakes: criteri artístic vs mercat Casos: “Abre los ojos” → “Vanilla Sky”, “REC” → “Quarantine”; Haneke refent “Funny Games” en anglès; Hitchcock i Wyler refent obres per millora artística. EUA: selecció i el cas Spielberg Títols comentats: Lincoln, Django Unchained, Life of Pi, El fraude (Arbitrage), The Great Gatsby (coprod. AUS/EUA). Spielberg: “Lincoln” com a obra densa i rigorosa, sustentada per Daniel Day-Lewis; debat sobre finals massa sentimentals en altres obres. Reivindicació de “Catch Me If You Can”: guió i duel DiCaprio–Hanks molt inspirat. Altres: llegat popular de E.T., Jaws, Indiana Jones; Tintín i l’ús d’animació/3D. Altres europees destacades La caza (DK), Amor bajo el espino blanco (CN), Kon-Tiki (NO/DK/UK), Barbara (DE). Regne Unit: Anna Karenina, Quartet (Dustin Hoffman), La parte de los ángeles (Ken Loach). Cloenda Acomiadament fins al setembre i invitació a veure molt cinema durant l’estiu per compartir recomanacions a la tornada.

En el 35è CsC de la temporada, hem parlat de tres pel·lícules de la cartellera actual; Pier Paolo Pasolini ha estat el director destacat; i "Quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film", el tema de la setmana!

Visió general Programa amb tres eixos principals: - Crítica de pel·lícules d’actualitat: Searching for Sugar Man i 360. - Monogràfic sobre contes infantils al cinema: exemples, relectures i funció psicològica. - Buñuel en profunditat: realitat vs desig, surrealisme i institucions. Inclou una notícia de cartellera (VO subtitulada en català al Boliche) i recomanació d’un drama social contemporani, L’Estrella. Crítiques d’actualitat Searching for Sugar Man Retrat potent i emotiu de Sixto Rodríguez: fracàs comercial als EUA vs idolatria a Sud-àfrica. Vincle amb la crisi de Detroit: un marc social que eleva el relat de redescoberta. Cinema d’aire documental, basat en entrevistes i cançons amb lletres antiburgeses. "És una combinació d’elements que harmonitzen tan bé que et treus el barret." 360, Juego de Destinos (Fernando Meirelles) Mosaic global a l’estil de La ronda: històries encadenades entre Viena, Londres, Bratislava, Rio, Denver. Guió de Peter Morgan; repartiment internacional (Jude Law, Rachel Weisz, Anthony Hopkins, Ben Foster...). Personatges amb cos i ànima; conflictes creïbles malgrat el poc temps en pantalla. Valoració: recomanable dins de l’estrena recent. Contes infantils i cinema: relectures i poder Adaptacions i relectures destacades Neil Jordan — En companyia de llops (1984): caputxeta vermella en clau psicoanalítica i simbòlica. Charles Laughton — La nit del caçador: fa servir codis de conte per a un thriller moral i visualment icònic. Terry Gilliam — El secret dels germans Grimm: fantasia com a crítica social i del poder. Tim Burton — Edward Scissorhands i Sweeney Todd: univers fantàstic i gòtic amb arrels de conte. Bluebeard (Richard Burton, Raquel Welch): actualitza Barbablava, connectant-lo amb l’Holocaust. Hansel & Gretel: Cazadores de brujas: entreteniment recent que sorprèn positivament. Where the Wild Things Are: summa emocional de contes i imaginari infantil. Contes, psicoanàlisi i educació emocional Els contes clàssics (Grimm, Andersen, Perrault) encapsulen pors i desitjos primaris. Útils com a gimnàstica emocional: situen els infants en conflictes segurs i els mostren vies de sortida. Debat sobre quan explicar-los (no sempre abans d’anar a dormir) i com actualitzar-los perquè dialoguin amb el present (violència masclista, racisme, convivència religiosa). "Els contes i els mites són una llavor immortal que el cinema reactiva per parlar del present." Disney vs originals La versió Disney sovint suavitza la crueltat dels contes originals; cal distingir entre conte i adaptació. Cinema social contemporani L’Estrella (Alberto Aranda) Drama situat a Santa Coloma de Gramenet amb actors i músics locals (banda sonora de Muchachito Bombo Infierno). Temes: violència masclista, precarietat, convivència intercultural i resistència veïnal. El film funciona com un conte modern: la protagonista busca recuperar l’agència i la il·lusió a través de xarxes comunitàries (centres cívics, teràpia, art, ball). Notícia El cinema Boliche (Diagonal, BCN) inaugura projeccions en versió original subtitulada en català. Projecte impulsat per crítics, amb suport institucional. Focus: Luis Buñuel Realitat vs desig Eix central de la seva obra: el xoc entre la realitat rígida i el desig impetuós que anul·la la voluntat. Recursos formals: plans estàtics vs moviments sobtats (travelings/zooms) per materialitzar el conflicte. "Exploració de punts de la consciència no sotmesos a la raó" (definició del surrealisme). Films i idees clau Inicis surrealistes: Un chien andalou i L’âge d’or — imatges xocants per desvetllar l’inconscient. Viridiana — crítica a la caritat paternalista i a les fantasies de redempció. Rituals burgesos (variacions entre títols): trastocament de tabús i codis socials (menjar/defecar; el desig i el control). Cet obscur objet du désir — el desig fragmentat: dues actrius per una mateixa dona. El ángel exterminador — clausura simbòlica: impossibilitat de sortir i pas a un nou tancament (l’església). Simón del desierto — literalitza l’ascetisme per pensar el control del desig. Buñuel en diàleg Kubrick (Eyes Wide Shut): desigs reprimits. Almodóvar: el desig com a motor; la productora es diu “El Deseo”. Tarantino: catarsi del desig i violència (p.e. Django). Lars von Trier (Dogville) i Ozon: contes perversos per parlar de la realitat. Surrealisme i institucions Revolució sobretot moral: qüestiona les estructures ideològiques més que no pas l’economia o la política. La religió s’analitza com a mecanisme de control del desig; Buñuel n’exposa les contradiccions amb lucidesa iconoclasta. Cloenda Avanç: proper programa amb Pier Paolo Pasolini i debat sobre criteris d’excel·lència en el cinema (apunts sobre pragmatisme).

Panorama general de l’episodi Un programa molt complet amb un convidat especial, Adolf Sallol, per parlar del Concurs de Curtmetratges Ciutat de Cornellà, seguit per una taula rodona crítica sobre “El Gran Gatsby (2013)”, un apunt àgil sobre Iron Man 3, un monogràfic profund de Darren Aronofsky i un debat final sobre les pel·lícules del mes: “La caça” i “Stoker”. "Com un Òscar": el concurs revela els guanyadors en sobres tancats el dia de la gala. Concurs de Curtmetratges Ciutat de Cornellà (Adolf Sallol) Essencial • 15a edició (4a de la “segona tongada” després de la reactivació) • Periodicitat: biennal per ajustos pressupostaris; la subvenció és anual (50%), es concentra en un concurs cada dos anys per no retallar premis • Participació creixent: ~80 (1r any), 150 (2n), 120 (últim) • Recepció de films fins al 31 de juliol; gala a l’octubre • Categories: Ficció (dividida en A –produccions subvencionades– i B –amateur “solet”), Documental i Animació • Durada: fins a 30 minuts (abans 20) • Jurat: criba prèvia “interna” (5-6 per categoria) i jurat extern que tria guanyadors (resultats en sobres) • Premis: 500 € per guanyador de cada especialitat; 100 € per finalistes • Bases i enviaments: www.pcr.cat (Patronat Cultural Recreatiu) Punts clau • Filosofia de dues franges a Ficció: fair play entre produccions professionals vs. amateurs • Estratègia de terminis més amplis per veure i valorar millor • Èmfasi en l’ecosistema viu: “Hi ha molta gent fent cine” “El Gran Gatsby” (Baz Luhrmann, 2013) Valoració global • Inici percebut com massa kitsch/anacrònic; la pel·lícula guanya força amb l’entrada de Leonardo DiCaprio • DiCaprio, extraordinari; ofega la resta del repartiment (Tobey Maguire no encaixa del tot) • Comparada amb adaptacions anteriors, millor que la de 1974 (Redford/Farrow); es comenta també la muda i la d’Alan Ladd • La novel·la (F. S. Fitzgerald, 1925) es manté superior, però el film és recomanable Temes i lectures • Crítica a les elits americanes i a la buidor dels anys 20 (“era del jazz”) • Idealització de Daisy i la impossibilitat de recuperar el passat • Potència del contrast social: l’enterrament buit de Gatsby • Discussió sobre 3D: percebut com innecessari i distractor • Curiositat industrial: producció amb diners australians; recepció crítica desigual als EUA "Som mala gent" — la pel·lícula reté el to crític de la novel·la envers la classe alta. “Iron Man 3” (Shane Black, 2013) Apunts ràpids • Més cohesionada i amb personatge millor tractat que “Els venjadors” • Interessant autocrítica sociopolítica: la amenaça és interna, desmuntant el relat de l’enemic extern • Recomanada per a públic ampli; manté humor + acció + sàtira • Atenció: escena postcrèdits que dona sentit a la narració Monogràfic Darren Aronofsky Perfil i estil • Director de gran coherència autoral i profunditat temàtica (obsessió, autodestrucció, límits cos-ment) • Muntatge vigorós, posada en escena immersiva, música de Clint Mansell com a signatura • Pressupostos sovint ajustats amb resultats d’alt impacte Filmografia comentada • Pi (1998): càbala, matemàtica i paranoia visual; estil asfixiant i declaració d’intencions • Requiem for a Dream (2000): addiccions i final del somni americà; ritme de “tornada” visual-sonora • The Fountain (2006): recerca d’eterna joventut i acceptació; multidimensional i emotiva • The Wrestler (2008) i Black Swan (2010): díptic sobre l’ofici com a destí; equilibri vs. autodestrucció • Enllaços crítics: ecos de Haneke i von Trier; comparacions amb Christopher Nolan (etapa “Memento”) • Projecte anticipat: Noa (Noè) Doble crítica: “La caça” (2012) i “Stoker” (2013) “Stoker” — bellesa formal vs. buit o tesi? • Consens en una estètica exquisida (fotografia, muntatge, música) i domini del llenguatge visual • Debat sobre el guió: per a alguns, “relativista i complaent” amb poc gruix; per a d’altres, anàlisi potent de la violència interna • Parentesc explícit amb Hitchcock: “Shadow of a Doubt” (oncle carismàtic i maligne; dinamització moral) • Moments destacats: monòleg matern sobre maternitat/fracàs; l’ensenyament de la cacera com a intent de reorientar la pulsió violenta "Les flors no trien el color que tenen" — leitmotiv sobre l’atzar i la condició humana. “La caça” — densitat ètica i pressió social • Percepció de major contingut i gruix dramàtic: la sospita i el linxament social • Final ambigu i colpidor: la societat no perdona; es comenta qui podria disparar • Personatge central: vulnerabilitat personal (divorci, paternitat) i entorn comunitari que es gira en contra Encreuament de mirades • Eix comú: la cacera — literal i simbòlica — com a dispositiu de tensió • Divergència de valors: moralisme clàssic (Hitchcock) vs relativisme contemporani • Diagnòstic compartit: dues propostes que interpel·len l’espectador i admeten múltiples lectures Tancament • Recordatori del blog del programa: cinemansacondicions.blogspot.com • Invitació al públic a participar i a enviar curts al concurs (fins al 31 de juliol, bases a pcr.cat)

Panorama del programa • Format en 3 parts: crítiques d’estrenes, independència dels pobles al cinema i salut mental al cinema. Crítiques i propostes de “pel·lícula del mes” Stoker (Park Chan-wook) vs La caça (The Hunt) • Valoracions molt altes de “Stoker”; es proposa fer dues pel·lícules del mes: Stoker i La caça. • “Stoker” explora la maldat i la violència com a pulsió interna; comparada amb Hitchcock i Haneke (“Funny Games”). • Referències i connexions: La sombra de una duda (Hitchcock), Cosmopolis (Cronenberg), Holy Motors (Carax). “Aquí coneixereu què és la maldat en tota la seva potència.” • Apunts de trama (sense espòilers clau): mort del pare, aparició de l’oncle, records/flashbacks emocionals, tensió familiar i social. Estrenes de la setmana La Mula (Espanya) • Producció conflictiva: director anònim després de la sortida de Michael Radford; baralles legals i retard d’estrena. • Basada en la novel·la de Juan Eslava Galán; tema: Guerra Civil i vivència real del pare de l’autor. • Reacció crítica desigual; tot i ser irregular, “es pot veure”. Objetivo: La Casa Blanca (Olympus Has Fallen) • Acció “americanada” d’Antoine Fuqua; rebuda molt crítica a la taula (“inversemblant”, “horterada”). • Morgan Freeman desaprofitat; comparacions amb “Independence Day” i el cinema de Roland Emmerich. Crítica: Bárbara (Christian Petzold) • Context: RDA, 1980. Metgessa vigilada per voler marxar; clima de sospita i vigilància constant. • Punts forts: atmosfera austera, posada en escena d’angles rectes i fredor; interpretació de Nina Hoss excel·lent; fotografia en contrast natura/duresa social. • Comparació: diferent de “La vida de los otros” (guió d’aquesta és menys robust). Tot i ser previsible, recomanable per ambient i actuacions. Tema principal: Independència dels pobles al cinema Repertori de títols clau • Irlanda: Michael Collins (Neil Jordan), “The Devil’s Own/La sombra del diablo”, “En el nombre del padre”, The Boxer. • Algèria: La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo). • Índia: Gandhi (Richard Attenborough). • Escòcia: Braveheart. • Altres: “Queimada”, “El viento que agita la cebada” (Ken Loach), “El Libertador” (Veneçuela, sobre Simón Bolívar). Vies d’accés a la independència: pacífica vs violenta • El cinema sovint privilegia la via violenta (més “cinematogràfica”). • La realitat europea recent: prepondera la via pacífica i pactada (Noruega-Suècia, Islàndia-Dinamarca, Txèquia-Eslovàquia, Montenegro, etc.). • Cas Kosovo (2008): declaració unilateral; el TIJ (2010) n’avalà la legalitat; reconeixement ampli internacional i no reconeixement d’Espanya (malgrat suports de CCAA com Catalunya, País Basc i Galícia). Anàlisi comparada: Michael Collins vs La batalla d’Argel • Estructura i estil: - “La batalla d’Argel”: to pseudodocumental, actors no professionals, gran flashback central, realisme cru. - “Michael Collins”: narració lineal amb muntatge paral·lel per intensificar; ficció realista amb repartiment estel·lar (Liam Neeson, Julia Roberts, Aidan Quinn, Stephen Rea). • Autoria i context: - Neil Jordan: formació en història i literatura; cicles entre Irlanda (obres més substancials, p. ex. “Juego de lágrimas”) i Hollywood (projectes més comercials). - Gillo Pontecorvo: filmografia escassa però destacada; pel·lícules marcades per pressions polítiques (França vs “Batalla d’Argel”; censura franquista a “Queimada”). • Tesi compartida: als processos d’independència hi ha joc brut i mentides tant abans com després de la creació del nou estat. Irlanda com a cas paradigmàtic • El conflicte mal tancat prolonga la violència i la fractura social; films com “The Boxer” ho retraten amb força. • “The Devil’s Own” (Pakula) posa el xoc IRA vs valors americans. “Això no és un final feliç de pel·lícula americana… perquè sóc irlandès.” Mitjans, poder i finançament • Denúncia de manipulació mediàtica (poder centralitzat a Madrid) i els seus efectes en la percepció de Catalunya a l’Estat. • Dificultats de finançar relats incòmodes; exemples: crowdfunding a “Fènix 11-23”; “Braveheart” s’acaba produint als EUA. Salut mental i cinema Marc general • El cinema sovint explora desequilibris, pors i angoixes; diferència entre trastorns puntuals i patologia. Casos i diagnòstics a través de films • Psicosi i lideratge: El motín del Caine — incapacitat d’afrontar el conflicte i fugida de la realitat. • Doble personalitat i psicoanàlisi: Psicosis i Recuerda (Spellbound) (Hitchcock) — tractament psicològic del trauma i les identitats. • Obsessió professional: Tesis sobre un homicidio — compulsions del control que deriven en desequilibri. • Esquizofrènia i identitat trencada: Spider (Cronenberg) — retrat colpidor. • Institucions i deteriorament: One Flew Over the Cuckoo’s Nest — crítica a l’impacte institucional en la salut mental. • Vincle terapèutic i límits: Lilith (Robert Rossen) — relació complexa en entorn psiquiàtric (Warren Beatty, Jean Seberg). • Psicopatia i consumisme: American Psycho — ritualització del cos i la imatge com a símptoma d’un buit violent. • Identitats latents: Stoker — arquetips i múltiples selves que emergeixen sota pressió. Reflexió • Proliferació de pel·lícules que conviden a la violència; cal distància crítica per no normalitzar-la. Tancament i proper programa • Proposta: dues pel·lícules del mes (Stoker i La caça). • Anunci de convidat i concurs de curtmetratges de Cornellà. • Recuperació del programa al blog: CinemaSenseCondicions.blogspot.com

Al 30è Sense Condicions de la temporada a Ràdio Desvern, hem tornat a parlar de novetats en DVD de la biblioteca, d'estrenes i avançaments de cinema; i Stanley Kubrick ha estat el director destacat!