episodis

Panorama del programa Espai amb tres trams clau: debat sobre Tarantino a partir de Django Unchained, crítica de ‘De óxido y hueso’, bloc monogràfic de John Ford, i final amb anàlisi profunda d’‘Amour’ de Haneke. Tot plegat amb un punt comú: com el cinema afronta la condició humana, la violència i l’amor. Temes principals i per què importen Tarantino vs Haneke: contrast entre cinema alliberador i pop (Tarantino) i cinema que obliga a afrontar el dolor i els límits (Haneke). ‘De óxido y hueso’ (Audiard): retrat de solituds que es troben, amb un protagonista primari però d’una humanitat ferida; potser un final massa conciliador. John Ford: de la llegenda sobre la realitat (‘Liberty Valance’) a la complexitat moral de westerns i drames socials; vigència de clàssics com ‘La diligència’ o ‘Les raïms de la ira’. ‘Amour’ (Haneke): posada en escena naturalista i magistral per narrar el deteriorament, la cura i el vincle; una pel·lícula tendra i devastadora alhora. Anàlisi per blocs 1) Tarantino, ‘Django’ i el límit entre estil i profunditat • Tarantino és qualificat de «gran còmic» visual: brillant en forma, però sovint més superficial en personatges i conflictes existencials. • Comparació amb Sergio Leone: l’ús del primer pla i la música d’Ennio Morricone com a arquitectura d’icones més que d’introspecció. • En ‘Django’, lectura sobre complicitat amb el poder i paper de certs personatges (dones de la casa) com a implacable mirall social. • La violència de Tarantino es matisa amb fora de camp: > “Això no cal que us ho ensenyi”. Reivindicació contra l’etiqueta de “massa violent”. 2) ‘De óxido y hueso’ (Jacques Audiard) • Trama: ell, pare sense rumb que lluita en combats clandestins; ella (Marion Cotillard), ensinistradora d’orques que perd les cames. Dues solituds que no són perdedores sinó desorientades. • Temes: supervivència, lligam no romàntic que esdevé profund, i el “bon salvatge” com a tensió entre instint i cura. • Direcció: fotografia exquisida, ritme i encadenats precisos, escenes d’orques i combats rodades amb força i noblesa. • Debat: final percebut com massa feliç; en conjunt, interpretacions poderoses (especialment ell) i comparacions amb ‘The Master’ (busca de lloc al món). 3) John Ford: llegenda, ordre i humanitat • Idea central: “Quan la llegenda es converteix en fet, imprimeix la llegenda” (‘Liberty Valance’) — la mitologia com a ciment social. • Ford és situat al costat de Murnau, Sternberg, Vidor, Mizoguchi, Rossellini: un autor més enllà del sistema d’estudis. • Tractament dels indis: no maniqueu; conflicte, però amb dignitat i complexitat. • Vigència dels clàssics: ‘La diligència’ s’aguanta perfectament; ‘Les raïms de la ira’ com a drama social perdurable; ‘L’home tranquil’ i ‘Mogambo’ mostren personatges amb gruix; ‘La taverna de l’irlandès’ es percep envellida. 4) ‘Amour’ (Michael Haneke) • Premissa: ella pateix un ictus i demana no tornar a l’hospital; ell cuida amb tendresa, impotència i fermesa. El film es reclou a casa, espai claustrofòbic i íntim. • Posada en escena: plans llargs, tempo sostingut, composicions precises; detalls sonors (aixeta oberta) que construeixen sentit. Cinema naturalista i impecable. • Moments clau: el colom com a metàfora de vulnerabilitat i control; escenes de pentinat i bany que sintetitzen amor i pèrdua de dignitat; l’acomiadament de la cuidadora com a xoc entre protocol i sensibilitat; relació amb la filla traçada amb poques però eloqüents pinzellades. • Lectura emocional: no és només dura; és profundament tendra i humana. Haneke evita el sentimentalisme i aconsegueix commoure a través de la precisió. Cites destacades “El Tarantino t’allibera dels teus problemes; el Haneke te’ls fa afrontar.” “Explicar-la com a obra mestra és molt difícil… i aquí Haneke ho fa.” Conceptes clau Fora de camp, tempo, primer pla, posada en escena, naturalisme, llegenda vs realitat. Conclusió Un programa que enllaça ètiques i estètiques: de la icona pop (Tarantino) al naturalisme íntim (Haneke), passant per l’humanisme clàssic (Ford) i la sensibilitat contemporània (Audiard). El comú denominador: persones enfrontant-se a poder, dolor i amor.

Resum general Programa coral amb quatre grans blocs: • Django Unchained: escolta prèvia d’un tall crític i debat extens sobre l’estil de Tarantino, la violència, els personatges i els seus finals. • Quartet (Dustin Hoffman): comèdia britànica amable sobre l’envelliment i la música. • Atom Egoyan: retrat del director i els seus temes recurrents (pèrdua, vulnerabilitat, identitat). • Shakespeare al cinema: panoràmica d’adaptacions (del cinema mut a Olivier, Welles i Branagh) i versions transposades. "És igual de quin color tens la pell... pots ser una persona de bon esperit o algú que vol fer mal." — Tall d’Albert Rodríguez sobre Django Al final, confirmen el pròxim programa: pel·lícula del mes “Amour” (Haneke) i John Ford. 1) Django Unchained: clip i debat Tall crític (Albert Rodríguez) • Tarantino fa un recorregut per western clàssic i espagueti western (Leone), amb ecos fins i tot de Kurosawa. • Ambigüitat moral: no hi ha bons ni dolents per raça; hi ha persones i decisions. • Figura alemanya (Christoph Waltz) com a agent simbòlic i narrador del “conte”; Django com a “príncep blau” dins un conte de fades macabre. Valoracions del panell • Francesc: Tarantino aquí és més clàssic i iconoclasta alhora; homenatge que “humanitza el mite”, intensitat i sorpresa. • Joan: massa llarga (li “sobra una hora”), final poc satisfactori; prefereix Inglourious Basterds. • Tots: sentit de l’humor molt efectiu en situacions tensas; Waltz destaca; DiCaprio funciona com a “títere” amb Samuel L. Jackson com a veritable cervell. Violència, finals i recepció • Comparació amb Sam Peckinpah: per a uns, Tarantino “celebra la festa” de la violència (càlcul estètic); Peckinpah remarcava la seva inutilitat. • Finals múltiples: s’assenyala que el film té “tres finals” i que podria haver acabat abans; per diversos tertulians, el clímax final és massa previsible i “massa bé”. • Relectura mítica: Django és “mite” i contraploma de Espartaco; debat sobre la racionalitat vs salvatgisme en la superació de la injustícia. Controvèrsies i digressions • Spike Lee: crítica sobre la representació afroamericana; el panell defensa que Tarantino “juga” i provoca per fer pensar. • Spielberg i Lincoln: sospita d’hagiografia i “manipulació” històrica; esment de dades laterals (Liberia, vida privada) i comparació amb Amistad (bona però avorrida). • Recepció mixta però amb consens en la direcció, interpretacions i música. 2) Quartet (Dustin Hoffman) Una primera direcció sòbria i britànica • Comèdia amable ambientada en una residència d’artistes d’òpera que organitza un concert per salvar el centre (aniversari de Verdi). • Maggie Smith, Tom Courtenay i Billy Connolly brillen; producció BBC amb to clàssic i elegant. • Efectiva i emocional, sense grans pretensions; atractiva per amants de l’òpera. • En contrast amb Amour (Haneke), és menys exigent i més conciliadora. 3) Atom Egoyan: temes i filmografia Eixos temàtics • Pèrdua, dol i vulnerabilitat; relacions humanes sense maniqueisme; no juga a agradar ni a fer concessions. • Mirada d’identitat desplaçada (armeni nascut al Caire, establert al Canadà) que alimenta la seva exploració de la desubicació. Títols destacats • El dulce porvenir (The Sweet Hereafter): comunitat trasbalsada per un accident escolar; l’advocat i la seva filla trenada amb el dol col·lectiu. • Family Viewing i Speaking Parts: soledat, obsessió, intimitat mediada per la imatge. • Ararat: el genocidi armeni i la negació històrica turca; peça clau per entendre el corpus d’Egoyan. "Abans d’arrascar i qualificar, cal entendre la posició de cadascú" — sobre l’ètica d’Egoyan 4) Shakespeare al cinema: mapa d’adaptacions Abast i primers temps • L’autor més adaptat: prop de 400 adaptacions. • 1899: primera peça filmada, King John. • Cinema mut: Ricard III (1911 i 1912), Hamlet (1920, DE), Othello (1922, DE). Paradoxa: text molt dialogat però gran floració muda (amb suport de fonògrafs/actors en sala). Del sonor a l’època Olivier • 1929–1936: The Taming of the Shrew (Fairbanks/Pickford), Romeo and Juliet (Cukor), As You Like It (Czinner), A Midsummer Night’s Dream (Dieterle/Reinhardt). • Laurence Olivier: Henry V (1944, amb propòsit propagandístic pre-Normandia), Hamlet, Richard III. • Kenneth Branagh: revitalitza el gènere; Hamlet íntegre (~4 h), llenguatge cinematogràfic modern i repartiment coral. Welles, Kurosawa i d’altres translacions • Orson Welles: reordena textos per fer cinema; Macbeth (rodada en 3 setmanes), Othello (4 anys d’interrupcions), Campanades a mitjanit (fusió d’obres), fragments d’El mercader de Venècia; aura màgica i poderosa. • Kurosawa: Macbeth → Trono de sangre; Rei Lear → Ran. • Variants i metacine: Looking for Richard (Al Pacino), Shakespeare in Love, El rei lleó (ecos d’Hamlet), versions mexicanes (Cantinflas), Bergman i Somni d’una nit d’estiu, i el Dogma The King is Alive (assajar Lear al desert com a forma de supervivència). Debats i vigència • Personatges humans i polièdrics: ni bons ni dolents “purs”. • Temes traslladables a avui (ex.: un Macbeth corporatiu). • Discussió sobre lectures de gènere a La fierecilla domada: context històric vs recepció actual. 5) Tancament i pròxim programa • Pel·lícula del mes: proposta confirmada, Amour (Michael Haneke), amb nominacions als Òscars. • Tema del pròxim programa: John Ford. • Recordatori d’arxiu del programa al web.

En el 16è CsC de la temporada, Carme Nebot, Joan Morros i Francesc Aguilar us presentem un munt de pel·lícules d'estrena i per estrenar; a l'actor Donald Sutherland i al triumvirat Chaplin-Lloyd-Keaton.

Setzè CsC de la temporada: Estrenes, avançaments, clàssics; vida i obres de Joseph L. Mankiewicz; i "Films de les Festes", en el primer Sense Condicions del 2013!

A la primera part del 14è CsC de la temporada, hem tornat a repassar estrenes, avançaments i clàssics; Akira Kurosawa ha estat el director de la setmana; i els remakes han ocupat la tercera i última part.

13è CsC de la temporada. Avançament d'El hobbit: un viatge extraordinari; comentaris sobre Hasta la vista i Sin tregua; Leni Riefenstahl, com a directora de la setmana; i La boxa al cinema, el tema d'avui.

Introducció Programa de tertúlia cinematogràfica de Ràdio d’Esbert: “Cinema sense condicions”, amb Carme, Jaume, Joan i Francesc. Presenten les novetats, comparen directors veterans i obren un monogràfic sobre Fassbinder, per tancar amb un focus d’actrius angleses. Crítica principal: “El Capital” (Costa-Gavras) Punts forts • Retrat visualment àgil de la globalització financera (Miami–Nova York–París–Londres) • Posada en escena dinàmica malgrat l’edat del director (a punt de 80) Crítiques • Guió fluix i massa didàctic; se sent “de manual” i simplista • Tono satíric irregular: idees enginyoses (flashos de pensament amb accions imaginades) però disperses • Interpretació anodina de G. Elmaleh; el repartiment (p. ex. Gabriel Byrne) no llueix • Comparada amb títols recents sobre finances: Margin Call i El fraude (Arbitrage) resulten més consistents (millor trama, guió i interpretacions) “El discurs es compra, però la pel·lícula no tant.” Context i recepció • Va competir a Sant Sebastià sense premis destacats • Toca acomiadaments massius i l’“operació pelotazo”, però cau en la banalitat del punt de vista dels protagonistes Contrapunt veterà: “L’arbre dels esclops” (Ermanno Olmi) • Fresc rural de la Llombardia de finals del XIX, tempo naturalista i gran potència humanista • Retrat de la pagesia oprimida i del règim de parceria amb gran versemblança i profunditat • Contrasta fortament amb l’esquematisme d’“El Capital” Estrena destacada: “Operación E” (Miguel Courtois) Context FARC (Colòmbia) • 48 anys de guerrilla; diversos processos de pau (1964, 1984, 1999, 2012) • Violència sistèmica: centenars de milers de morts, 14.000 nens soldats, 4 milions de desplaçats • Finançament: expropiacions, segrests i narcotràfic La pel·lícula • Basada en fets reals (cas de Clara Rojas i el nadó nascut al segrest) • Protagonista: Luis Tosar com a pagès (Crisanto) obligat a fer-se càrrec del nadó sota amenaça de mort • Dura, immersiva i molt creïble en la descripció de la selva i la pressió creuada entre guerrilla i estat • Interpretació de Tosar: brillant (accent i modulació mimètics) “Acabes alterat: costa assumir que aquest món existeix.” • Nota crítica: la mirada se centra en la cara més fosca de Colòmbia; recordatori d’altres visions com “La vendedora de rosas” Comentari: “Life of Pi” (Ang Lee) • Imatges i 3D específicament pensats per a la profunditat; ús elegant i no gratuït • Estructura de relat amb flashbacks i gir final que fa dubtar del que s’ha vist (joc metanarratiu amb “errors” de raccord deliberats) • Mostra una Índia lluminosa (Kerala), més enllà dels tòpics de misèria • Recomanable per públic ampli, tot i alguns passatges durs Monogràfic: R. W. Fassbinder Perfil i influències • Director alemany radical, proper a Pasolini en la lucidesa i risc filosòfic • Beu de l’expressionisme alemany i del melodrama de Douglas Sirk (colors i artifici al servei del fons) • Explora la injustícia estructural i la psicologia del poder i la dependència, més enllà del pamflet Temes i obres citades • “El matrimoni de Maria Braun” — clàssic de maduresa formal • “Tots ens diem Alí (Ali: Fear Eats the Soul)” — racisme i dinàmiques de dominació • “Les llàgrimes de Petra von Kant” — melodrama cru, teatral i analític • “Lili Marleen” — romanticisme en context bèl·lic Conceptes clau • Cinema “conceptual”: importa tant o més el que es desprèn de les escenes que la trama en si • Tractament de l’homosexualitat sense romanticismes: respecte crític i sense autoindulgència “Amb un mateix pla, hi posava 24 colors… i tot semblava natural.” Pista de lectura: “Tots ens diem Alí” • Moment clau: “Però mira que arribes a ser maco…” desencadena una dinàmica de dependència i inferioritat • Tesi: la fascinació estètica pot minar la llibertat dins la relació Per on començar i on trobar-lo • Inici recomanat: “Tots ens diem Alí” • Fonts: Filmoteca, passis nocturns de TV2, i videoclubs especialitzats Focus final: actrius angleses — Kristin Scott Thomas i Kate Winslet Tradició interpretativa britànica • Escola de dicció, mesura i precisió; noms evocats: Laurence Olivier, Kenneth Branagh, Anthony Hopkins, Judi Dench, Helen Mirren, Vanessa Redgrave, Maggie Smith, Rachel Weisz, etc. Kristin Scott Thomas • Carrera forta a França; to hieràtic i seducció “freda” • Papers destacats: “Luna de hiel” (Polanski), “El paciente inglés” (Oscar col·lectiu del film), “Cuatro bodas y un funeral”, “Misión: Imposible”, “The Horse Whisperer”, “Hace mucho que te quiero”, “La llave de Sarah”, “La pesca del salmón en Yemen”, “En la casa” Kate Winslet • Major versatilitat i projecció • De “Sense and Sensibility” a “Titanic” (visibilitat global), “Hamlet” (Branagh), “Eternal Sunshine of the Spotless Mind” (Gondry), “The Reader” (Oscar), “Un dios salvaje” (Polanski) • Pausa de carrera per vida personal, i retorn en gran forma (2008 ençà) Tancament • Proper programa: monogràfic dedicat a Leni Riefenstahl.

Panorama del programa • Espai: Cinema sense condicions (Ràdio d'Esbert, 98.1) • Estructura de l’episodi: estrenes, monogràfic Quentin Tarantino i debat sobre Holy Motors (Leos Carax), amb opinions molt polaritzades. Estrenes destacades “Hasta la vista” (Geoffrey Enthoven) • Comèdia de carretera amb tres amics amb discapacitats que travessen França fins a Espanya. Malgrat el risc de caure en el drama o el sentimentalisme, el to és desdramatitzador i tendre. • Actors sense discapacitat interpretant els rols amb gran versemblança; guió estructurat, humor constant i moments humans i realistes. • Missatge: “res és impossible i mai és massa tard”; ens recorda que tots tenim limitacions. • Referents: “Pequeña Miss Sunshine” com a model de clima emocional i humor. “És un film divertit i tendre, molt ben articulat i interpretat.” “Una pistola en cada mano” (Cesc Gay) • Avanç sense espòilers: film coral estructurat en escenes de dues persones que es van encadenant. • Producció singular: rodatge llarg (sis mesos) per adaptar-se a les agendes d’un repartiment estel·lar. • Repartiment: Ricardo Darín, Luis Tosar, Javier Cámara, Eduardo Noriega, Leonor Watling, Candela Peña, Cayetana Guillén Cuervo, Eduard Fernández, Leonardo Sbaraglia, Jordi Mollà, Alberto San Juan, Clara Segura… • To: curiosa, diferent i poc habitual dins del panorama local. Ken Loach: “La parte de Los Ángeles” • Ambientada a Glasgow: joves en programes de rehabilitació amb un educador empàtic; retrat de la desocupació crònica i frustració vital en barris obrers. • To i resolució: fresca, amb humor i final esperançador; el protagonista descobreix talent per al whisky (tast i tracte). • Debat ètic: “robatori sense víctima” vs propietat/engany; contraposició entre òptica moral i context social. • Connexions i ecos: “Skins” (subcultura i desesperança), “Full Monty” i “Billy Elliot” (mateix ecosistema social, tons diferents). “És una solució individual, no social; però en el temps que vivim, un final positiu s’agraeix.” Monogràfic: Quentin Tarantino Llenguatge i trets d’estil • Diàlegs extensos i dialèctica en parelles de personatges antagònics. • Narrativa no lineal i muntatge lúdic (exemplar a “Pulp Fiction”). • Estilització de la violència i humor negre; sovint banalitza el crim per fer-ne sàtira. • Influències: pulp, sèrie B, kung-fu, spaghetti western (Sergio Leone); ecos de cultura pop. Pel·lícules i moments clau • “Pulp Fiction”: guió i muntatge brillant; estructura circular que tanca amb precisió. • “Jackie Brown”: la més clàssica; domini del tempo, tensió i mise-en-scène minimalista. • “Kill Bill (1 i 2)”: estètica depurada, homenatge al kung-fu; gran treball d’Uma Thurman. • “Inglourious Basterds”: aposta posicional contra el nazisme i final ucrònic; combina ridiculització dels bons i dolents amb la seva signatura visual. • “Death Proof”: exercici de rodatge més directe, menys preparació d’efectes. • “Django Unchained” (anunci): western d’esclavitud al Sud profund; repartiment amb DiCaprio, Christoph Waltz, Samuel L. Jackson. Biografia i formació • Creix en entorn mixt (LA), videoclub com a escola de cinema; absorbeix gèneres i recepció del públic per forjar un estil propi fet “per al Tarantino espectador”. Debats i comparacions • Polèmica amb Spike Lee sobre llenguatge i identitat; comparacions amb Woody Allen (no en filosofia, sinó en algunes opcions formals de rodatge llarguíssim i posada en escena). “Fa pel·lícules que ell mateix voldria veure: respecte pel públic i pels gèneres que estima.” Holy Motors (Leos Carax): fascinació vs pose • Concepte: Mr. Oscar encadena rols (mendicant, banquer, actor de captura de moviment, pare, moribund…), sense argument clàssic; reflexió sobre identitat i el viure com a acte performatiu. • Forma: París nocturn amb gran personalitat; seqüència de captura de moviment hipnòtica i eròtica; referències no evidents a Fellini i Bergman; discurs sobre el cinema digital i els seus nous oficis. • Recepció: polaritzada (Cannes, recepció freda; Sitges, triomf). Crítiques que van de “obra mestra” a “pretensiosa i buida”. • Veus al programa: “Amb la boca oberta, totes les dues hores de pel·lícula: festa.” “No val la pena pagar 8 euros; estètica preciosa però pedant.” Veredicte ràpid (pagar 8€?) • Si busques argument clàssic: no. • Si vols novetat formal, suggeriments i risc: probablement sí.

10è CsC de la temporada a Ràdio Desvern: Cartellera i avançaments; Ridley Scott, director de la setmana; i La droga al cinema, tema de la setmana... Amb Artur Joaniquet, del Pressupost Zero de Ràdio Cornellà, com a convidat!

Panorama de l’episodi Magazine de cinema amb tres blocs principals: crítiques i estrenes, explicació i casos de crowdfunding (micromecenatge) i un debat aprofundit sobre el pas del teatre al cinema. Destaquem • “En la casa” (François Ozon): elogi del guió, jocs meta-narratius i referències a Pasolini i Hitchcock. • Ken Loach — “La part dels àngels”: comèdia social més lleugera, amb preestrena i cata de whisky. • Documental del mes: “Viva les Antípodas!” i l’èxit previ de “Pura vida”. • Micromecenatge: definició, història (Marillion, Extremoduro) i casos al cinema; presentació d’un projecte a Verkami sobre excursions. • Teatre vs cinema: diferències d’interpretació, temps/espai i adaptacions mítiques (Shakespeare, Tennessee Williams, Agatha Christie). Primera part: Crítiques i estrenes “En la casa” (François Ozon) • Valoració dividida però amb consens en un punt clau: guió excel·lent i diàlegs molt ben lligats. • To fred i cerebral; emoció continguda però amb moments finals que ressonen. • Temes: relació autor–públic; escriptor com a observador invisible; la creació com a transformació de la realitat. • Referències: - Pasolini i “Teorema” (l’intrús que trastoca una família burgesa). - Hitchcock (“La ventana indiscreta”) al pla final: > "en cada finestra, en cada balcó hi ha una història diferent". • Repartiment: menció de Kristin Scott Thomas i Emmanuelle Seigner. • Debat VO/doblatge: orgull del bon doblatge local, però reconeixement que la veu original és un “ingredient” essencial de l’actor. “La part dels àngels” (Ken Loach) • Comèdia amable i eficaç sobre joves marginals i segones oportunitats; més lleugera, a l’estil de “Looking for Eric”. • Manté humor i mirada a sers anònims; alleuja el to social en temps de crisi. • Part del film en una destil·leria de whisky. Preestrena al Renoir amb cata de whisky inclosa. Documental del mes a l’Ateneu • “Pura vida”: èxit d’assistència (80 persones). • “Viva les Antípodas!” (Víctor Kossakovsky): imatges d’antípodes que creen un joc d’irrealitat; reconeixement internacional. > "De Nova York i París a Sant Just" — s’hi projectarà dilluns a 20:30. “Operación E” i deriva a cinema espanyol • Drama sobre segrestos a Colòmbia; interpretació destacada de Luis Tosar; mostra el cost humà entre guerrilla i exèrcit. • Reflexió sobre el “cansament temàtic” de Colòmbia vista sempre des de la violència. • Debat sobre José Luis Cuerda: del realisme de “La lengua de las mariposas” a l’intent comercial de “Todo es silencio”; record de l’humor surrealista d’“Amanece que no es poco” i “El bosque animado”. Segona part: Micromecenatge (crowdfunding) Definició, història i potencial • Crowdfunding = finançament col·lectiu amb petites aportacions a canvi de recompenses, no control creatiu. • Fites: - 1997: Marillion finança gira als EUA (~60.000$). - 1989 (Espanya): Extremoduro prefinança el primer disc (250.000 ptes). - 2004 (França): productors capten 60.000€ per a un llarg. • Avantatges: permet idees de nínxol que no encaixen als criteris de grans inversors. • Cas recent: “Fènix 11–23” parcialment finançada via micromecenatge. Cas pràctic: “20 excursions a peu pel voltant de Barcelona” (Verkami) • Objectiu: crear 5 documentals (≈30’) a partir del llibre d’Adrià López i Cossetània Edicions. • Continguts: flora, fauna, geologia i patrimoni amb experts locals; p. ex. Cingles de Bertí i el castell de Sant Martí de Centelles, Puig Castellar, Collserola i altres. • Ús: TV local, peces per a internet i materials didàctics per a escoles. • Finances: 3.500€ en 35 dies; es demana també difusió (Facebook/Twitter) a banda d’aportar. • Recompenses (particulars 10–100€, empreses 200€): - Agraïments i crèdits als documentals. - DVDs dels episodis i descàrrega de la BSO. - Llibre i CD d’àudio de la BSO per a trams superiors. Tercera part: Del teatre al cinema Actors: dues tècniques germanes però diferents • Teatre: veu projectada, gest més ampli, continuïtat escènica, memorització total; l’error es salva “en viu”. • Cinema: primer pla, importància de la mirada i la microgestualitat; muntatge, “toma 24”, doblatge/presa de so. • Preferència d’alguns actors pel teatre per la reacció directa del públic. Direcció i llenguatge audiovisual • Teatre: unitat d’espai i temps (amb convencions). • Cinema: rodol temporal i espacial deslligat del muntatge; major exigència de versemblança. "En el cinema, tot ha de ser creïble" — la convenció teatral (cartó-pedra) no sempre funciona a pantalla. • Excepció creativa: Dogville (von Trier) com a tria formal conscient. Adaptacions destacades • Clàssics: Grecs i Shakespeare (versions molt diverses). • Autors americans: Tennessee Williams (“Un tramvia anomenat desig”, “La gata sobre el tejat de zinc”, “De sobte, l’estiu passat”, “La nit de l’iguana”...). • Arthur Miller: “La mort d’un viatjant”, “The Misfits (Vides rebels)”. • Agatha Christie: “Deu negrets” (múltiples versions) i la magistral “Testigo de cargo” de Billy Wilder. Cloenda • Proper programa: la droga al cinema i Ridley Scott. Recupera l’episodi al blog i a Ràdio a la Carta.

Introducció • Programa dividit en tres trams: estrenes, comentaris de cartellera i monogràfic d’autor. Avanç de continguts i logístics • Tornada del programa amb l’equip reduït (a l’espera de la Carme la setmana vinent). • Anunci del tema futur: teatre i cinema i un espai sobre micromecenatge (crowdfunding). Avanç: Documental del mes • Recomendació prèvia: obra del director rus Víctor Kossakovsky. • Títol: Vivan las Antípodas! — proposta de visionat comunitari a l’Ateneu de Sant Just Desvern (dia 19, 18:30). • Es defineix Kossakovsky com un autor que fa documentals que són petites obres d’art. Estrenes de la setmana Fènix 11-23 (Joel Joan, Sergi Lara) • Basada en fets reals: el cas d’Eric Bertran (2004), acusat de terrorisme per demanar l’etiquetatge en català via una web anomenada “l’Exèrcit del Fènix”. • Tracta la col·lisió entre llibertats civils i control policial, i la defensa d’una llengua minoritzada. • Producció: 7 anys de gestació, amb micromecenatge (crowdfunding) i preestrena multitudinària. • Estructura híbrida: ficció amb aparició final de protagonistes reals (Eric, família, advocat) i debat al Parlament. • Valoració: drama eficaç i àgil, més proper a una telemovie de qualitat; destaca Rosa Gàmiz (mare). Fotografia millorable. “Quan l’opinió pública entra en joc, la pressió canvia el cas.” En la casa (François Ozon) • Premi Concha d’Or a Sant Sebastià. • Valoració crítica: irregular, amb excessos de diàleg i tics de cert cinema francès que la fan feixuga malgrat moments d’originalitat. Amor i Lletres (Liberal Arts, Josh Radnor) • Radnor escriu, dirigeix i protagonitza; trobada d’un exalumne de 35 amb una estudiant de 19 en una universitat. • Excel·lent factura tècnica i interpretacions, però el guió es percep massa idealista/conservador, amb decisions del protagonista que resulten poc versemblants. Ja a cartellera Looper (Rian Johnson) • Ciència-ficció de to accessible: no cerca una coherència total dels viatges en el temps, però ofereix idees potents i detalls suggeridors (relacions, telecinèsia, moralitats). • Destaquen contrastos: homes com a vectors de negativitat i dones amb ancoratge en valors i cura. • Recomanada per amants del gènere; no pretén l’ambició distòpica de “Children of Men”, però té encerts de guió i to. El lladre de paraules (The Words) • Amb Jeremy Irons i Bradley Cooper. • Trama sobre la creació literària i l’apropiació d’una obra aliena; múltiples capes narratives i visió crítica del mercat editorial. • Potent mirada a la culpa, el dolor i la memòria sense moralismes estridents. “No vaig poder aguantar la temptació de copiar tota la novel·la de pe a pa.” Monogràfic: Federico Fellini Trajectòria i estil • De guionista i humorista gràfic a pilar del neorealisme i després cap a un univers líric i oníric amb composicions desbordants. • Guardons: 4 Òscars a millor pel·lícula internacional (L’estrada, Le notti di Cabiria, 8½, Amarcord) i Palma d’Or per La dolce vita. Influències i llegat • Guionista a “Roma città aperta” (Rossellini). • Impacte en Scorsese (Mean Streets beu d’“I Vitelloni”), Woody Allen (Stardust Memories), i connexions amb Bob Fosse (All That Jazz com a mirall existencial d’8½). • Trets clau: direcció coral “com un general”, improvisació integrada al rodatge, barreja de somni i realitat. Focus d’autor: Bob Fosse Filmografia essencial • “Sweet Charity” (1969), “Cabaret” (1972), “Lenny” (1974), “All That Jazz” (1979), “Star 80” (1983). Debat comparatiu • “Cabaret”: musical que radiografia l’ascens del nazisme i les transformacions socials amb potència comercial i discursiva. • “Lenny”: biopic intens sobre Lenny Bruce i la llibertat d’expressió; Dustin Hoffman en estat de gràcia. • “All That Jazz”: autorretrat sobre creació, obsessió i mort; musical existencial de gran profunditat i innovació coreogràfica/muntatge. Tres mirades complementàries: • “Cabaret” — de dins cap a fora (societat que esclata). • “Lenny” — pont entre l’individu i la societat. • “All That Jazz” — de fora cap a dins (creació que devora). Tancament i proper programa • Avanç: tema “teatre i cinema” amb la Carme Nebot. • Idea de secció sobre micromecenatge amb exemples concrets. • Recordatori del blog del programa per recuperar episodis.

Introducció Programa de “Cinema sense condicions” amb un menú variat: estrenes, un focus a Ernst Lubitsch i debat final sobre la pel·lícula francesa El nombre. "Parlar de pel·lícules que ens han agradat... i de cine en general." Skyfall (James Bond) — crítica amb entusiasme moderat Punts clau Direcció: Sam Mendes eleva el Bond modern amb ritme i posada en escena. Obertura i títols: seqüència d’acció inicial “espectacular” i crèdits visualment exquisits. Interpretacions: Javier Bardem: dolent “brillant”, ple de matisos; comparat (en to) amb l’Anthony Hopkins d’El silenci dels anyells. Daniel Craig: Bond més fosc i brut, alineat amb el to del segle XXI. Judi Dench: presència que “il·lumina” escenes. Fotografia: Roger Deakins aporta estil i llum espectacular. Veredicte: Entreteniment d’alta gamma; aconsegueix plenament els seus objectius comercials i d’acció. Idees destacades El “Bond Craig” trenca amb l’elegància clàssica (Sean Connery) per un realisme físic més demolidor. La saga sap escollir directors amb personalitat (Mendes, Mark Forster, etc.). "És una pel·lícula espectacle... que aconsegueix francament els seus objectius." V.O. i la veu de l’actor — la importància del timbre Idees Defensa de la versió original: la veu és part essencial del personatge. Exemples: Jeff Bridges a True Grit (Valor de ley), veus trencades que “dibuixen” el personatge. Reconeixement que els subtítols són necessaris, però el doblatge fa perdre matisos. "La veu d’un gran actor és una part importantíssima del perquè és gran aquest actor." Ruby Sparks — comèdia romàntica amb cap i cor Context i equip Direcció: Jonathan Dayton i Valerie Faris (Little Miss Sunshine). Guió i coprotagonista: Zoe Kazan; protagonista: Paul Dano. Cameos: Annette Bening i Antonio Banderas. Temes i lectura Variació del mite de Pigmalió: l’escriptor crea la noia ideal que cobra vida i s’escapa del seu control. Pregunta central: allò que idealitzes és convivible? Quan el control es torna insuportable, cal madurar i acceptar l’altre com a alteritat real. Veredicte Fresca, tendra i intel·ligent, amb interpretacions molt sòlides; to desenfadat i “transgressor suau”. Detachment (El professor substitut) — drama escolar, virtuts i excessos Valoració Adrien Brody en gran nivell, paper difícil molt ben sostingut. Direcció (Tony Kaye) amb muntatge modern i intens, però amb pessimisme exacerbat i casuística “massa carregada”. Debat sobre versemblança: retrat dur del sistema americà que pot semblar fatalista i exagerat. Conclusió Es pot veure per actuacions i posada en escena, però el to és molt fosc i acumulatiu. Pigmalió, adaptacions i ecos moderns Referents Bernard Shaw (base de My Fair Lady); derivacions a teatre català (adaptació de Joan Oliver a Les Rambles). Woody Allen: dinamita/eleva la parella i després la deixa volar; ecos d’aquest joc a Ruby Sparks. Ernst Lubitsch — el ‘Toc Lubitsch’: elegància i suggeriment Trajectòria De Berlín (etapa muda) a Hollywood; treballa per Warner, Paramount i MGM. Cap d’estudis a la Paramount (1935). Va donar oportunitats a refugiats del nazisme com Billy Wilder i Otto Preminger. Estil El famós “Toc Lubitsch”: sofisticació, subtilesa, enginy i erotisme suggerit via fora de camp. Gran transició al sonor: diàlegs intel·ligents i ús de la música (musicals amb Maurice Chevalier). Títols citats Comèdies majors: Ninotchka (Garbo riu per primer cop), To Be or Not To Be (Tu bi o no tu bi), The Shop Around the Corner (El bazar de les sorpreses), Lady Windermere’s Fan. Context i recepció Polèmica de To Be or Not To Be (1942): en plena guerra, la premsa americana la va trobar “massa amable” amb els nazis; a Alemanya no s’estrena fins a 1960. "Feia córrer la imaginació de l’espectador amagant allò essencial darrere d’una porta." El nombre (Le Prénom) — comèdia de saló amb verí controlat Dispositiu Sopar entre amics i família on l’anunci del nom del futur nadó destapa gravis antics, hipocresies i tensions de classe/ideologia. Temes Dinàmica familiar: cordialitat en superfície, rancors i orgulls ferits al fons. Gènere i rols: crítica subtil al masclisme quotidià (ella ho fa tot mentre ells conversen). Intel·lectual d’esquerres vs. altres perfils: ningú se’n salva, “van caient un a un”. Comparacions Amb Polanski (Carnage/Un dios salvaje): aquest és molt més punyent, sense concessions; El nombre és més amable i amb final feliç. Recepció a l’estudi Dos a favor (entreteniment sòlid i ben escrita), un crític (mecanismes previsibles, poca profunditat). Interpretacions, tanmateix, excel·lents. Tancament i proper programa Anuncien especial Bob Fosse la setmana vinent. Enllaç de reemissió: poblespop.com.