episodis

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol. Avui hem reprès l'activitat en un programa en el qual hem fet homenatge a la Sala Phenomena, que fa poc va rebre a Itàlia el guardó a la millor Sala de Cinema d'Europa, 2025. També hem tingut un record per la figura de Robert Redford que ens ha deixat avui als 89 anys. Hem repassat el palmarès del Festival de Venècia i de Toronto. Hem recordat a actors, actrius i directors que també han mort entre juliol i agost i en la segona part del programa Anastasi ha fet un repàs dels continguts lectius dels mesos anteriors dins d'Aula de Cinema A.R.

Resum general Bloc de notícies (inici del podcast) • Fi de la guerra de 12 dies entre Iran i Israel anunciada per Teheran; Israel aixeca restriccions internes i reorienta el focus cap a Gaza i el retorn d’ostatges. • Mediació agressiva de Donald Trump per imposar un alto el foc. "Bàsicament tenim dos països que han estat lluitant tant de temps i tan durament que no saben què collons estan fent." • Violència masclista: investigació d’un incendi amb un mort a la planta psiquiàtrica de l’Hospital La Fe (València); detingut un agent sospitós. A Getafe (Madrid), una dona de 61 anys assassinada pel marit (setzena víctima de l’any a l’Estat). • Corrupció: la Guàrdia Civil aporta al Suprem un contracte que acredita que Santos Zardán va comprar gairebé la meitat d’una empresa navarresa per 6.000 €. • Amnistia: el Tribunal Constitucional delibera el primer recurs (del PP); majoria que veu encaix constitucional i previsió de rebuig del recurs conservador. • Esports: Final de Lliga de futbol sala (Cartagena–Barça, 1–1 en la sèrie, millor de 5). Mundial de Clubs (Benfica–Bayern i Oakland–Boca Juniors). Selecció espanyola femenina: capitanes (Irene Paredes, Alexia, Aitana, Mariona i Olga) de cara a l’Eurocopa a Suïssa. Publicitat i autopromocions • Franja amb falques d’El búnquer (Catalunya Ràdio), automoció (Volkswagen/Audi/Nissan), ONCE, Lloguer Segur, i promo de TV3 / 3CAT. La vida és un musical — Convidada: Pilar Capellades Trajectòria i papers clau • Mar i Cel (2003–04): paper somiat d’Hidris. Revisió vocal amb el director musical Joan Vives i nou arranjament de Guinovart per potenciar un timbre més infantil; rebaixa de to buscant color i veritat dramàtica. "Vam posar l’accent que el timbre s’aproximés al d’un nen." • La nit de Sant Joan (2010): adaptació dirigida per Carles Alberola (supervisió de Sisa). Reflexió sobre el llegat de Dagoll Dagom i l’efecte generacional en públic i professionals. • El Musical Més Petit (1997): naixement amb Susana Domènech, Manu Guix i Daniel Anglès al Versus. Adaptacions en català de Weber i Schoenberg; èxit de públic i Premi Butaca. Importància de la difusió pre-YouTube i del treball artesanal amb vinils. • Del Versus al TNC: descoberta per Josep Maria Flotats i residència de sis mesos amb El somni de Mozart. Projecte participatiu i creixement de companyia. • Un cop més: format interactiu on el públic triava el repertori d’una llista viva (fins a unes 40 peces per setmana). • Sondheim: treball a Merrily We Roll Along (narrativa invertida, complexitat musical i textual). Valoració de la segona capa de significat (dobles intencions). • El temps de Plank (2000) de Sergi Belbel i Òscar Roig: peça avançada al seu temps sobre l’acompanyament a la mort d’un pare de família; família Plank com a nucli afectiu encara vigent. Anècdota d’escena: lesió amb un fluorescent just abans de cantar, continuant la funció amb la mà embenada i tacant la samarreta, “realisme” accidental que el públic va llegir com a efecte escènic. • Eòlia, Aules i formació: cofundadora d’Eòlia amb Rosa Galindo (25 anys) i docent actual a Aules (D. Anglès i S. Domènech). Evolució de l’oferta formativa: d’itineraris dispersos a ecosistema ric d’escoles de teatre musical a Catalunya. • Aquests 5 anys (The Last Five Years), Palau de la Música (2008): duet amb Daniel Anglès, estructura creuada en el temps (ella de final a inici; ell de present cap endavant); el centre de la funció és la proposta de casament quan les línies temporals coincideixen. • Fan Home (2018): retorn a l’escena, maduresa vocal i registre “guerrer” més greu; química escènica amb D. Anglès i cançó central d’alta càrrega emocional. • Direcció: text Una negra, una nana i un marica (Gerard Guix, Sala Fènix) i musical Tres Desitjos (Maldà; música de Carles Alarcón, premiat). Sensibilitat per calibrar el to i combinar quotidianitat, comèdia i dolor (Alzheimer, cura, amor). Veus convidades (fragments d’àudio) • Daniel Anglès: "La Pili és pura passió, intuïció i emoció... una de les grans professionals d’aquest país, gran formadora i gran directora." • Rosa Galindo: records fundacionals d’Eòlia i reconeixement personal i familiar. • Carles Alarcón: elogia la direcció de Capellades a Tres Desitjos i el seu “0,000...” a El temps de Plank. Referents, gustos i desigs • West Side Story com a porta d’entrada als musicals a casa. • Interès per propostes no anglosaxones, amb estètica i missatge diferents (ex.: Mi vecino Totoro en versió escènica). • Somni professional: reposar El temps de Plank formant part de l’equip de direcció. • “Si la vida fos un musical”: viure a Into the Woods — contes, màgia i relacions creuades com a metàfora de la vida. Novetats / Titular • Voluntat de celebrar els 30 anys de “Tu, jo, ell, ella, Weber i Schoenberg” amb un “regal” escènic (detalls per concretar).

Resum general Episodi centrat en la intersecció entre els conflictes actuals i el cinema: es parteix d’un repàs dels conflictes armats vigents (segons UCDP) i es debat com el cinema (ficció i documental) els reflecteix o metabolitza. A continuació, una mirada panoràmica a la transformació de l’audiovisual 2000–2025: pèrdua d’interès pels grans mestres veterans, el debat sobre vertical vs. horitzontal en rodatge mòbil, l’auge de la mirada femenina i les tensions generacionals, la saturació de festivals i el paper clau de la Filmoteca i Filmin. El tram final inclou recomanacions de pel·lícules (i una d’indesitjable) i la sèrie El Eternauta. "El cinema pot fer una mena de psicoanàlisi col·lectiu per processar el trauma de la guerra." Debat geopolític i el seu reflex al cinema Conflictes actius i xifres • Llista de guerres vigents (UCDP) amb focus en: Myanmar, Ucraïna, Gaza/Israel, Sudan, RDC, Somàlia, Líban, Líbia, Iran, entre d’altres. • Es discuteix la subestimació de víctimes en fonts oficials i els desajustos de balanç entre bàndols (cas Gaza/Israel, i la nova escalada Israel–Iran). • Inquietud per possibles derives internes als EUA arran de polítiques de represàlies i control migratori. Democràcia, monarquia i autoritarisme • Crítica a l’antítesi simplista “democràcia vs. monarquia”: hi ha monarquies plenament democràtiques i repúbliques amb tics personalistes. • Preocupació per tendències autoritàries sota la façana democràtica. Cinema de guerra 2024–2025: què reflecteix i què amaga Ficcions recents i la “guerra” com a dispositiu • Repàs de títols recents (p. ex., “Warfare”, “Blitz”, “Escape from Germany”, “Land of Bad”, “One Life”, “Sky Force”, “War 2”). • Pregunta clau: el cinema respon a guerres concretes o usa la guerra com a marc ahistòric per parlar del fet bèl·lic? Documentals, sèries i efectes col·laterals • Documentals d’impacte i proximitat temporal: “Warford”, “20 Days in Mariupol”; crònica de l’atac de Hamas al festival i debat sobre la desmesura de la resposta israeliana. • Sèries properes a l’actualitat: “Fauda” i “Tehran”. • Històries derivades de la guerra: refugiats i fronteres (“Green Border”, “The Swimmers”); impacte psicològic i legal (“The Mauritanian”, “Cherry”). • Memòria històrica i distància crítica: “The Zone of Interest” i “La llavor de la figuera sagrada” (Iran) com a antídots intel·lectuals contra la banalització de la violència. El costat invisible: reclutament i retorn • Atracció econòmica per a joves (20–30 anys): soldadesca com a “aventura” ben pagada; el cinema sovint n’omet la lletra petita. • Conseqüències postbèl·liques: traumes, addiccions, inadaptació i violència domèstica retratades a posteriori. "No sabem si el cinema modela la nostra percepció de les guerres o si les guerres modelen el cinema que fem." Transformació de l’audiovisual (2000–2025) Mestres veterans vs. canvi generacional • Desinterès creixent pel cinema de grans autors vuitantenaris (Scorsese, Coppola, Ridley Scott, Polanski, Cronenberg…), malgrat equips d’elit i obres encara vigoroses. • Crítica jove més allunyada de codis clàssics; defensa de films com l’afer Dreyfus de Polanski per qualitat i rellevància històrica. Vertical vs. horitzontal: llenguatge i tècnica • Crida a filmar en horitzontal: el cinema és espai transversal; el vertical limita la panoràmica, empobreix la composició i penalitza la visualització en TV. • Consell pràctic: tot i que el mòbil convida a la verticalitat, prioritza l’horitzontal per coherència cinematogràfica. Mirada femenina i tensions • Incorporació massiva de directores i una mirada femenina/feminista en temes de guerra, parella i família. • Possible reacció juvenil davant la percepció d’“excés de protagonisme” femení; alerta contra discriminacions positives acrítiques. • Criteri rector: qualitat de continguts i mèrit com a filtres previs a finançament i programació. Festivals, Filmoteca i plataformes • Atomització de festivals: proposta de fusions per guanyar potència, recursos i digestibilitat mediàtica. • Filmoteca: revisió de clàssics, preestrenes, col·loquis amb equips i preus populars; estratègies per atreure públic jove. • Filmin: catàleg profund (clàssics i contemporanis), criteri curatorial i ecosistema de valoracions útil per fixar idees després del visionat. Poesia i cinema: “Apocalipsi 9” (Apocalypse Now) • Lectura del poema de Romà Guardiet (llibre: Reflexos de Lumière) sobre “Apocalypse Now” de Coppola: imatge sonora del caos bèl·lic i la deshumanització. • Proposta d’invitar l’autor per parlar de cinema i poesia. Recomanacions (i una alerta) Per veure • Missió Impossible: Sentència Final (2025, dir. Christopher McQuarrie): espectacle trepidant i eficaç per a tothom, amb Tom Cruise en plena forma. • Flow (Flou): Un món per salvar (2024, animació): aventura familiar amb valors ètics; guardons destacats. • Sirat (2025, d’Oliver Laxe): premi de la crítica a Cannes; Sergi López en estat de gràcia. • Todo saldrá bien (2024, Ray Yeung): drama íntim sobre drets i vulnerabilitats d’una parella lèsbica de llarga durada. • La trama fenícia (Wes Anderson): univers oníric i estil inconfusible; fantasia elegant i autoconsistent. • Jockey (Luis Ortega): irregular però fascinant; gran primera hora, segona més erràtica. • Diamanti (Diamonds) (Ferzan Özpetek): coral i entranyable, homenatge al vestuari i oficis invisibles del cinema. Per evitar • Vírgenes (2025, Álvaro Díaz Lorenzo): comèdia de tics casposos que emula el pitjor del franquisme; estereotips i regressió. Sèrie destacada El Eternauta (Netflix, 2025) • 6 episodis (44'–1h08’) amb Ricardo Darín; va de més a menys, però es recomana. • Demostració de tecnologies de rodatge actuals: pantalles LED corbes i integració VFX de gran nivell (neu artificial, entorns immersius). • Llegat post-Covid: distopia amb amenaça exterior, ressons de col·lapse i confinament. Tancament • Invitació a gaudir del cinema (i de les vacances) i, si filmeu amb mòbil, feu-ho en horitzontal. "Si ho feu al cinema, feu-ho horitzontal."

Panorama general Contingut ultra-minimalista: l’episodi consisteix gairebé exclusivament en la frase “Bona nit” repetida de manera periòdica al llarg de tota la durada. No hi ha canvis de tema, ni entrevistes, ni debats. "Bona nit" Què transmet l’episodi? • Salutació recurrent com a única unitat de contingut. • Absència de desenvolupament: no s’introdueixen context, convidats o notícies. • Patró temporal: la salutació es repeteix aproximadament cada ~30 segons, amb alguna petita irregularitat. Temes principals • Salutacions nocturnes: repetides al llarg de l’episodi. • Minimalisme i bucle: estructura basada en un sol enunciat. • Sense temari: no hi ha seccions informatives, anàlisi, ni converses. Detalls i moments clau Estructura temporal • Des del segon 0 fins al final, es repeteix “Bona nit” a intervals regulars. • No es detecten transicions, pautes editorials o puntes d’atenció que indiquin canvis de secció. Observacions • Podria correspondre a una prova de so o una peça conceptual basada en la repetició. • No hi ha indicis de sumari inicial, entrevista, tertúlia o notícies. Conclusió No hi ha contingut temàtic a destacar més enllà de la salutació “Bona nit” repetida. L’episodi funciona com a peça repetitiva sense desenvolupament narratiu ni informatiu.

Panorama general del programa Programa especial i emotiu dedicat al reconeixement de nous membres d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català, amb un focus destacat en l’editor/muntador i cineasta Anastasi Rinos (company del programa). Inclou la lectura de la glossa de Teresa Font, un clip i debat del documental sobre Miquel Porter, repàs del palmarès de Cannes 2025, i una recomanació de minissèrie (“Último Actor”). També hi ha una peça musical vinculada a “Bilbao” de Bigas Luna i una breu obertura de cartellera. Moments clau • Acadèmia del Cinema Català: Lliurament de guardons d’honor (6 professionals) al Palau/Col·lecció Marès. Glossa dels homenatjats per col·legues; reconeixement a Anastasi Rinos per una trajectòria polièdrica. • Glossa de Teresa Font: Lectura íntegra del text dedicat a Rinos, repassant els inicis, l’encontre amb Bigas Luna, l’etapa de direcció i el retorn al muntatge. • Documental “Miquel Porter, la república de la llibertat i el bon humor”: Escolta d’un fragment i debat sobre la idea central: l’amor com a motor de l’ensenyament, del cinema i del documental. • Cannes 2025: Resum de premis principals (Palma d’Or a Jafar Panahi, millor direcció a Cleber Mendoza, etc.) i menció d’altres seccions i guardons honorífics. • Sèrie recomanada – “Último Actor”: Minissèrie sueca (3x58’) a Movistar Plus, basada en fets reals sobre teatre a la presó amb interns (dos, neonazis), que deriva en una peça tensa, ètica i provocadora amb recursos de thriller i flash-forward. \"Benvinguts a la república de la llibertat i el bon humor... l’amor.\" 1) Obertura i conversa inicial Tertúlia i cartellera lleugera • Setmana dels conductors, estudi i vacances. • Referències a cinema d’esbarjo: Mission: Impossible i l’arribada de Jurassic World 3; conversa sobre paleontologia i el caràcter mític de Jurassic Park (l’original), amb èmfasi en la posada en escena i la tensió (les petjades del T-Rex). 2) Música i memòria de muntatge: “Bilbao” (Bigas Luna) Peça musical i context • Introducció d’Anastasi Rinos: la música de base a “Bilbao” va ser la “Sinfonia Espanyola” (peça amb caràcter hipnòtic), omnipresent durant els quatre mesos de muntatge. • Record de la metodologia de Bigas Luna: pas d’un equip molt professional a equips joves; Rinos entra com a muntador en un tàndem creatiu obsessiu i rigorós. 3) Especial: Acadèmia del Cinema Català – nous membres d’honor L’acte i els guardonats • Lliurament al Palau/Col·lecció Marès (150 assistents), conduït per Àlex Gorina; salutació final de Judit Colell (reelegida quatre anys). • Guardonats: Agustí Argelich, Teresa Enric, Mireia Ros, Anastasi Rinos, Janine Mestre, Pep Armengol (director de càsting). • Glossadors: Juanjo Jiménez (Argelich), Cristina Campos i Xavier Longás (Enric), Marta Figueras (Ros), Teresa Font (Rinos), Pere Vall (Mestre), Irene Montalà (Armengol). Lectura de la glossa de Teresa Font (a Rinos) • Trajecte d’Anastasi Rinos: de voler ser periodista d’investigació a descobrir el muntatge (amb Lluís Puigvert), passant per curts i documentals (Bellmunt) fins a “Bilbao” (Bigas Luna) – peça clau formativa. • Parèntesi com a director (publicitat – Freixenet 1989 amb Paul Newman; documentals; TV – “Quien sabe dónde”) i docència (ESCAC). Recorregut de rigor i sentit del ritme en llargmetratges i documentals socials. • Reconstrucció d’un itinerari amb noms, mestres i complicitats que defineixen una carrera feta d’ofici i d’amor pel cinema. Teresa Font, en primer pla • Perfil: muntadora capdavantera del cinema espanyol i europeu; Goya, Gaudí, Platí, i Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts. • Títols destacats: “Jamón, jamón”, “Libertarias”, “Juana la Loca”, “El día de la bestia”, “Dolor y gloria”, “Númax presenta”, “El Quixot” (de Terry Gilliam), entre d’altres. El discurs d’agraïments d’Anastasi • Lectura del tram d’agraïments: mestres, muntadors, directors, col·legues de so, fotografia (incloent Néstor Almendros), i amics; records a Mat Carreras i Eduard Vinyals. • Anècdota: limitació de 500 paraules (complerta per Rinos), mentre altres parlaments es van allargar. \"Has d’estimar el tema i la persona.\" 4) Documental: “Miquel Porter, la república de la llibertat i el bon humor” Clip i lectura del seu ideari • S’escolta el passatge sobre l’amor com a eix del saber i del fer: amor per la ciència, pel cinema, i sobretot per les persones. • Descripció de la seqüència: passeig silenciós per la Universitat de Barcelona; sortida a l’exterior amb el so d’helicòpters (ressonàncies del 2017 i paral·lelisme amb l’amenaça aèria de la Guerra Civil). Proposta de projecció pública • Anunci d’un passe del documental (56-57’) a un cinema cèntric de Barcelona, amb col·loqui posterior amb coneixedors del film i de Miquel Porter. Idea-força • El cinema, l’ensenyament i el documental es sostenen en l’amor i en una entrega que pot incloure mirada crítica sense caure en el panegíric. 5) Palmarès del Festival de Cannes 2025 Premis principals (selecció) • Palma d’Or: Jafar Panahi – “I Was Just an Accident” / “A Simple Accident”. • Millor direcció: Cleber Mendoza – “O Agente Secreto”; Millor actor: Wagner Moura (mateixa pel·lícula); Millor actriu: Nadia Meliti – “Le Petit Darnier”. • Millor guió: Germans Dardenne – “Jean Mere/Young Mothers”. • Gran Premi del Jurat: Joachim Trier – “Sentimental Balne”. • Premi del Jurat (ex aequo): Oliver Laxe – “Sirat” i Masha Szilinski – “Sound of Falling”. • Honorífics: Robert De Niro i Denzel Washington (Palmes d’Or honorífiques); Todd Haynes (Carrossa d’Or). • Crítica internacional (FIPRESCI): “The Secret Agent” (de Cleber Mendoza). Notes • Discussió sobre altres seccions (Un Certain Regard) i recomanacions crítiques addicionals. 6) Recomanació de sèrie: “Último Actor” (Movistar Plus) Punts forts • Minissèrie de 3 episodis x 58’; basada en fets reals (Suècia, finals anys 90): un dramaturg i una productora munten teatre a una presó de màxima seguretat amb interns (dos, neonazis). • Crisi ètica del creador i del projecte en topar amb la ideologia dels participants. Creix com a thriller, amb ús intel·ligent de flash-forward i una tensió que interpel·la l’espectador. • Interpretacions potents (dramaturg contingut, productora carismàtica, presos esfereïdors i humans alhora). Temes i ecos cinematogràfics • Fricció entre art i poder, responsabilitat pública, i límits de la rehabilitació. • Remissions a obres sobre col·lectius vulnerats (p. ex. ecos d’“Algú va volar sobre el niu del cucut”, Marat/Sade, i “La Comuna”). 7) Tancament i agenda • Mostra del “gaudinet” (guardó) a l’estudi i promesa de fotografia per xarxes. • Avís: no hi ha programa la setmana vinent (Segona Pasqua). Retorn el dia 17. Idees destacades • Amor com a principi actiu del cinema i l’ensenyament (eix de Miquel Porter i leitmotiv del programa). • Muntatge com a lloc de decisió creativa i d’ètica narrativa (Teresa Font i Anastasi Rinos). • Cultura com a espai públic: acadèmia, projeccions i festivals connecten amb la comunitat.

Resum general Programa especial de “Cinema sense condicions” dedicat a la trajectòria de Jordi Vidal Amorós i la seva relació professional amb Pere Portabella. La conversa recorre des de l’entrada de Jordi a Films 59 i el rodatge d’“El silenci abans de Bach” fins a la preservació i restauració integral de l’obra de Portabella a la Filmoteca, el seu mètode radical i vanguardista, i el debat tècnic sobre el futur del cinema entre fotoquímica i digital. Temes principals Jordi Vidal Amorós: trajectòria i vincle amb Portabella Formació i primers passos en ràdio/TV; salt a l’ajudantia de direcció i entrada a Films 59 (2007). Tasques actuals: preservació, conservació i inventariat del llegat complet de Portabella (paper i obra cinematogràfica) amb la Filmoteca. El mètode Portabella: llenguatge, risc i llibertat Començar amb un full en blanc i escriure des de la posada en escena. Rebuig d’esquemes clàssics: no actors, renúncia a guionistes convencionals i a estrelles; no roda cobertures i gairebé no hi ha descarts. Referents: Brossa i Carles Santos; admiració per Tarkovski, Sokúrov i Dreyer. Paral·lel amb altres arts: del figurativisme a l’abstracció conceptual. Acceptació de la possible incomprensió del públic com a preu d’una recerca de llenguatge. “Sempre alerta als imprevistos” per millorar el que ja estava previst. Context històric i producció Circuits clandestins i militants als 60-70; desig de normalització d’estrenes. Portabella productor de peces clau: Viridiana, Los golfos, El cochecito. Preservació i restauració Digitalització integral: DCP (fins i tot amb Atmos) i disponibilitat a Filmin. Cas d’estudi: restauració de “Los golfos” (recerca d’escenes censurades, reconstrucció de versions, restauració 4K fotograma a fotograma). Debat tècnic: digital dilemma — la perdurabilitat dels negatius (100 anys) vs la fragilitat dels zeros i uns; estratègia d’arxivar en film obres rodades en digital. Obra pròpia de Jordi i el muntatge De curts a llargmetratges: “Road Spain” (2008, ficció), “Aguas, ríos y pueblos” (doc), “A propòsit del Tren d’ombres” (2023). Experiència de remuntatge amb l’Anastasi (muntador) com a relectura creativa. Vigència i emoció de l’obra de Portabella Actualitat de “No conteu amb els dits” i “Nocturn 29”; frescor vanguardista i modernitat formal. Distància respecte a l’“Escola de Barcelona” publicitària: coherència pròpia. “Constel·lació Portavella” (Claudio): procés llarg i supervisat pel mateix Pere. Portabella: carisma, política i coherència Figura seductora i empàtica, moderador i home de consens. Coherència de dècades: de “subvertir els codis” (1977) a “impugnar les normes” (llibre recent). Peces concretes “El sopar” (1974–2021): addenda contemporània sobre Puig Antich, sense retallar l’original. Idees clau Cinema com a recerca de llenguatge més que com a aplicació d’una fórmula narrativa. La preservació demana tant criteri històric com tècnic; el suport fotoquímic continua sent essencial. L’obra de Portabella és atemporal perquè està ancorada en principis de llenguatge i no en modes. “Subvertir els codis” ahir; “impugnar les normes” avui: la mateixa línia ètica i estètica.

Tema central: Centaures de la nit (Marc Reixa, 2024) Per què cal veure-la • Cinema d’autor en blanc i negre amb una posada en escena rigorosa i contemplativa, rodada durant diversos anys i al marge dels circuits comercials. • Retrat espiritual i íntim: una exploració de l’ànima humana a través d’un viatge a Poblet, amb capes simbòliques i lectures obertes. • Tres focus dramàtics: el pare abat de Poblet, la Joana (Montse Germán) i l’Àlex (Lluís Soler), que articulen el relat en tres blocs d’intensitat i profunditat. • Interpretacions destacades: Lluís Soler, imponent; Montse Germán, treballada amb gran complicitat de direcció; càsting dels cecs molt potent visualment. • Fotografia i enquadres: ús de contrapicats i petits moviments que evoquen un alè wells-ia; enquadraments d’una gran uniformitat i autoritat visual. • Referents sense pastitx: ecos de Pasolini, Buñuel i Cuerda en escenes corals i imatges icòniques; no obstant, el film manté una veu pròpia. • Disseny sonor i música: so atmosfèric exquisit (aigua, pedra, animals), amb el però d’alguna mescla de diàleg poc clara; partitura de Marc Parrot, diversa i emotiva. • Escenes memorables: el ball dins l’església; aparició inesperada de l’acordeonista entre vinyes; el ritual tàctil amb escultures. • Final i interpretació: deixa inquietud i ambigüitat (lectura possible de records/visions), incentivant múltiples visionats. "No deixeu d’anar a veure Centaures de la nit i després en parlem." Sinopsi (sense espòilers) • Als anys 60, l’Àlex impulsa una excursió a Poblet amb un minibús i una institutriu; hi irromp la història d’uns monjos eslovens (i un fotògraf) que reactiven el monestir després de la Guerra Civil, creuant memòria, relíquia i desig. Claus estètiques i temàtiques • B/N que afegeix densitat i textura espiritual al paisatge arquitectònic i natural. • Llum sobre llum: pantalles reflectores i llum impossible que eleven el registre visual. • Diàlegs amb ressonància brossiana: moments d’absurd significatiu que obren capes de sentit. • Respecte pels secundaris: els cecs tenen identitat pròpia, primers plans d’obertura i tancament —no són figurants. • Títol potent i polisèmic: Centaures de la nit com a éssers que cavalquen en les ombres; guiño inevitable a "Centauros del desierto" de John Ford. Making-of de la banda sonora (tall de 3’) Idees força del fragment • Cerca d’una sonoritat amb ànima, mínima i textural, que modula entre nostàlgia i tragèdia. • Voluntat d’accessibilitat sonora: "És una pel·lícula que volem que fins i tot els cecs puguin estar motivats amb la sonoritat." • Direcció musical cap a més expressivitat romàntica: "Més romàntic en aquest sentit." • Apunt cinèfil intern: "Això era molt Hitchcock, aquest final." Especial DOCS Barcelona (8–18 maig) Línia editorial del festival • Testimonis de tragèdies humanes i injustícies polítiques (Palestina, Sudan, Ucraïna, Geòrgia, Iran, pobles indígenes d’Amèrica, Amazònia). • Innovació de llenguatge i transversalitat de mirades en més de 40 pel·lícules. Guardó principal • Premi a "La memòria de les mariposes" (Tatiana Fuentes Sadowski, Perú): - B/N, imatges trobades (1911) d’una tribu massacrada pel cautxú; poesia visual i duresa formal. Idiomes: quechua i parles locals d’Iquitos. Documentals destacats • "Riefenstahl" (Andrés Bail, Alemanya): revisita la directora d’El triomf de la voluntat i la maquinària de propaganda. • "Un Animal" (Sally Jacobson, Tuva Bjorn): narració d’Isabella Rossellini; desigual però amb moments afortunats sobre la relació humans-animals. • "Trains" (Masi J. Drigas, Polònia): de les primeres locomotores a la crònica del segle XX (anys 20, Gran Depressió, feixisme i camps d’extermini) a través del tren. • "Free Leonard Peltier" (David France, Jesse Short Bull, EUA, 2025): - El cas Peltier (Lakota, AIM) elevat a símbol universal d’injustícia judicial. - Joe Biden commuta la pena a arrest domiciliari als 82 anys, tancant 50 anys de tortura institucional. Valoració i recomanacions • "Centaures de la nit": recomanadíssima per espectadors oberts al cinema d’autor, a la litúrgia visual i a les lectures obertes. Guanya en segons i tercers visionats. • DOCS Barcelona: programació imprescindible per entendre el món contemporani des del documental de denúncia i la memòria col·lectiva.

Visió general de l’episodi Programa centrat en els Germans Marx a partir de Sopa d’Ànec (Duck Soup, 1933) i Una Nit a l’Òpera (1935), amb un debat viu sobre el doblatge versus versió original, anàlisi de gags icònics i context històric. La segona meitat és una “mini classe magistral” sobre el pla seqüència: orígens teatrals, evolució del muntatge, regles pràctiques i avantatges/inconvenients, amb exemples recents. Eixos principals: Sopa d’Ànec (1933): context de la Gran Depressió, sàtira política (Fridònia vs Silvània), gags verbals i visuals, i el seu lloc dins la filmografia dels Marx. Doblatge vs VO: defensa argumentada que, en aquest cas, el doblatge castellà (1984) intensifica el ritme còmic. Escenes memorables: l’escena del mirall i el gag dels cacauets i gelats. Influència: ecos en Chaplin, Lubitsch i Kubrick. Pla seqüència: del teatre al cinema, Eisenstein i Pudovkin, tècniques (tallar en moviment, regla del 1/3–2/3), immersió i reptes narratius. "Perdoni’m que no m’aixequi" — epitafi atribuït a Groucho Marx (llegenda urbana) Sopa d’Ànec: context, títol i ritme Context històric i creatiu Estrenada el 1933, en plena Gran Depressió. Groucho relatà la pèrdua dels seus estalvis arran del crac del 29. Germans Marx amb sòlida base en teatre, ràdio i música: bagatge que alimenta el seu tempo còmic. Sàtira política i estructura Fridònia (petita i endeutada) vs Silvània (ambicions hegemòniques): paròdia de la geopolítica d’entreguerres. Ritme de bombardeig de gags: alterna esquetxos verbals i físics, amb 4–5 números musicals, en 68 minuts compactes. El títol “Duck Soup” Equivalència idiomàtica: “pan comido” / “bufar i fer ampolles”. Gag inicial amb aneguets a la caldera per “justificar” el títol (apareixen i desapareixen sense pes narratiu). Doblatge vs versió original: per què aquí funciona el doblatge Els presentadors confessen que, malgrat ser de VO, en aquest cas el doblatge castellà (1984, Barcelona) és “impecable”. Veus destacades: Josep Maria Angelat (Groucho), Joaquín Díez (Chico), Manolo García (Zeppo), Ricard Solans (Trentino). Efecte clau: el doblatge accelera el ritme de rèplica i potencia el punchline. Escenes icòniques de Sopa d’Ànec L’escena del mirall Coreografia perfecta: Harpo (no pas Chico) imita Groucho en un marc que simula un mirall inexistent. Clau tècnica: sincronies, assajos mil·limètrics i timing (entrades/sortides de quadre, simetria, desfasos voluntaris per generar sospita i remat còmic). Cacauets i gelats (minut ~22) Gag de carrer amb Chico (cacauets) i Harpo (gelats de llimona): repetició, joc de barrets i barret cremat a la parrilla. Escena “fora de trama” que intensifica el to d’estrip i el caràcter anàrquic dels Marx. Producció, recepció i influència Última amb Paramount; posterior salt a MGM (Una Nit a l’Òpera, 1935). Èxit discret d’entrada i revaloració crítica amb els anys. Influències i ecos: Chaplin, El Gran Dictador: polititza més la sàtira. Lubitsch, To Be or Not to Be i Kubrick, Dr. Strangelove: parentiu en humor polític i to. Una Nit a l’Òpera: l’escena del contracte i el doblatge Es reprodueix el famós diàleg de la “parte contratante”. Comentari sobre el so i les veus: possible doblatge antic (veus de Madrid, to i textura dels anys 40), amb estrena espanyola el 1938 (difusió limitada per la Guerra Civil). Filmografia i llibres Filmografia essencial Etapa Paramount (1929–1933): The Cocoanuts, Animal Crackers, Horse Feathers, Duck Soup. Etapa MGM (1935–1949): Una Nit a l’Òpera, Un Dia a les Curses, L’Hotel dels Embolics, etc. Treballs en solitari menys destacats; el trio Groucho–Chico–Harpo és on brillen. Bibliografia recomanada Harpo habla (1961; ed. Montesinos, 1988). Hola y Adiós (Charlotte Chandler; Tusquets, 1983/1978). Cames (Groucho; versions 1930, 1958, 1976) — divertiment sobre llits. Cartes de Groucho Marx (1967; Anagrama) — epistolari amb gran enginy i retrat intel·lectual. Memòries d’un amant de sarnós (1963; Libros de la Frontera, 1974). Groucho i jo (1959; Tusquets, 1972). "Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció" — Groucho Marx Curiositats, dobladors i connexions Ricard Solans, gran doblador català, va ser durant anys la veu de Robert De Niro. Connexió Woody Allen: deutor de l’humor intel·lectual i absurd dels Marx. El pla seqüència: història, tècnica i narrativa Del teatre al cinema El cinema neix filmant la posada en escena teatral: càmera fixa i pla seqüència “natural”. La necessitat de continuïtat obre camí al muntatge i a la planificació (pla general → pla mig/primer pla → tornar a obrir per grups). Teoria del muntatge Referents: Eisenstein i Pudovkin. Recursos clau: Tallar en moviment (evita la sensació de repetició). Ajust de fotogrames per suavitzar salts. “Regla 1/3–2/3” en accions repartides entre plans. Virtuts del pla seqüència Immersió i tensió: la càmera com a ull que acompanya l’acció sense talls. Continuïtat interpretativa: l’actor es beneficia d’un flux no fragmentat (més proper al teatre). Riscos i reptes Ritme: cal mesurar desplaçaments (passadissos, drone shots) per no trencar la cadència. Coreografia tècnica: càmera, blocking, espai i so han d’encaixar com un rellotge. Exemples citats Sèrie Adolescents (Filmin): capítols en temps real i en pla seqüència. Boiling Point (Hierve/Bull): curt, sèrie i llarg amb aposta sostinguda pel pla seqüència. Tancament Recomanació: “Una quinta portuguesa” d’Avelina Prat (★★★★). Comiat del programa amb to distès i celebració de la riquesa del llenguatge cinematogràfic.

Resum general de l’episodi Punt de partida • Episodi dedicat a Teorema (1968) de Pier Paolo Pasolini, amb èmfasi en el seu context històric, els seus símbols i la recepció. • Els presentadors situen la pel·lícula en el clima de 1968 i el tardofranquisme: veure-la llavors era una experiència de sacsejada ideològica i estètica. "Veieu Teorema, que us entusiasmarà... És vital posar-la en el context del 1968." Tesi central del programa • Teorema s’articula al voltant d’una idea clau: la seducció. Un “visitant” (Terence Stamp) entra en una casa burgesa i sedueix tots els seus membres (pare, mare, filla, fill i la minyona), precipitant-ne una transformació espiritual, sexual i social. • Pasolini combina dues esferes que travessen tota la seva obra: lo religiós i lo marxista, convertint el visitant en una mena de messies/àngel seductor que revela el buit d’una classe i d’una època. Context, llenguatge i classes 1968 i l’eco en la recepció • El 1968 marca la lectura del film (Maig del 68, lluites socials, fi de les certeses burgeses). A l’Estat espanyol, sota franquisme, veure aquesta pel·lícula va ser un acte d’esperança i trontoll ideològic. • Avui, part de l’impacte s’ha esvaït, però la potència conceptual i l’arquitectura formal romanen. Llenguatge cinematogràfic • Pasolini s’allunya del llenguatge “usual” del cinema de l’època: barreja realisme, lirisme, ironia i humor negre amb trencaments formals (mutisme inicial, B/N a color, interludis simbòlics). • La pel·lícula fou percebuda aleshores com més críptica; avui, molts codis resulten més llegibles. Lluita de classes: l’obertura documental • El film arrenca amb un fals-documental (RAI) sobre una fàbrica “autogestionada”. La pregunta punyent: “Si ara ja teniu la fàbrica… contra què lluitareu?” • Teorema no és només una sàtira de classe; és també una exploració de les escletxes íntimes (desig, culpa, fe) dins la burgesia. Personatges, estructura i símbols Els cinc “capítols humans” i el Visitant • Família burgesa de Milà: pare (industrial), mare (Silvana Mangano), filla, fill i minyona (Emília). El “Visitant” (Terence Stamp) sedueix tots cinc sense preàmbuls: la seducció és directa i sexual. • Cada personatge queda “marcat” i entra en una deriva pròpia: culpa, revelació, desig, crisi. Arquitectura en cinc parts • Presentació • Arribada del Visitant • La seducció • La partida • Les transformacions. • El “messies sexual” activa conversions i enfonsaments: no tots entenen què els ha passat, però res queda igual. Dispositius formals clau • Inici B/N i sense diàleg interior; a ~8’45” el film passa a color i s’obren les veus. • Actuació molt física i de mirades, pasoliniana; referents no “calquen” Bresson, però sí ressonen Chaplin (muda/gest), i un estil propi. Simbologia visual: el Vesubi i Bacon • El Vesubi apareix com a “separador” i signe de l’inalterable, del sagrat i del perill latent. • L’eco Francis Bacon s’inscriu en el tram final (el crit/udol del pare), fent rima visual amb imatges de catàleg vistes abans. Música i imatge Banda sonora • Ennio Morricone signa una música fosca, espiritual i dissonant, lluny del seu “tòpic” popular. • Convivència amb fragments del Rèquiem de Mozart i un passatge de Bach: diàleg entre lo sagrat i la modernitat sonora. Fotografia, color i vestuari • Paleta esmorteïda i de “palidesa” buscada; un color gairebé gris que reforça el to ascètic. • Silvana Mangano és filmada amb una aura de porcellana; el vestuari “sobreviuria” estilísticament avui. Pasolini: pensament, obra i recepció Binomi fundacional • Pasolini es mou entre fe i marxisme (Gramsci). Aquest xoc fecund defineix el seu cinema i el seu pensament. Referents citats • Literaris: Rimbaud, Barthes (i el vector lingüístic a l’òrbita de Saussure). • Pictòrics: Francis Bacon, Giotto, Piero della Francesca. • Cinematogràfics: Mizoguchi, Welles, Renoir, Kurosawa, Kon Ichikawa, Chaplin. Guionista i filmografia essencial • Gran guionista, també de tercers; esment de guions no filmats (El pare salvatge; Sant Pau). • De l’inici (Accattone, Mamma Roma, L’Evangeli segons Sant Mateu, Edipo Re) a Teorema i Medea. • “Trilogia de la vida” (Il Decameron, Contes de Canterbury, Les mil i una nits) i posterior renegació. • Culmina en Saló o els 120 dies de Sodoma (1975): radical i polèmica. Connexions catalanes i biografia • Anècdotes sobre Enrique Irazoqui (Jesús a L’Evangeli…), l’Escola Adrià Gual, i la relació de Pasolini amb Goitisolo i la poesia catalana. • Defensa del friülà; 33 processos judicials; homosexualitat viscuda obertament; assassinat a Òstia (1975) mai aclarit. Bonus: Barcelona Film Festival (9a ed.) Balanç i palmarès • Crítica al perfil baix (festival de preestrenes) malgrat el “nom Barcelona”. • Guardons destacats: - Millor pel·lícula: “De qui ets?” / “Jouer avec le feu”. - Millor direcció: Elisa Jung (Paternal Leaf) — opinió discrepant al programa. - Millor actor: Grégory Gadebois (La primera escola). - Millor actriu: Alexandra Lamy (La primera escola). - Millor música: Marc Parrot (La furgo, d’Eloi Calvo). - Millor muntatge: “Col 75”. - Premi de la crítica (ACCEC): “Col 75”. Idees clau • Seducció com a motor de revelació i crisi. • Classe i poder: de l’autogestió obrera al buit burgès. • Simbologia visual (Vesubi) i pictòrica (Bacon) com a eixos de lectura. • Música (Morricone/Mozart/Bach) que eleva el to espiritual i tràgic. • Arquitectura impecable en cinc moviments, amb ironia i humor negre a la segona meitat.

Inici del programa i homenatge • Tornada a Ràdio d’Esvern després de Setmana Santa i un Sant Jordi “esplendorós”, amb comentaris del triomf del Barça i una gran apagada elèctrica. • Emotiu record d’Anastasi Rinos al seu amic i col·laborador publicitari Eduard Vinyals Zomar. El programa queda dedicat a la seva memòria i se’n farà arribar l’enregistrament a la família. “El programa està dedicat a la seva memòria.” Tema central: “Adolescència” (Netflix) Què és i per què destaca • Sèrie britànica de 4 capítols d’uns 50’, dirigida per Philip Barantini i creada per Jack Thorne amb Stephen Graham (també protagonista, fent de pare). • Visionat molt immersiu: actuacions d’una credibilitat colpidora i direcció que prioritza el realisme. • Possible recepció institucional: es comenta que Starmer hauria promogut la sèrie com a visionat gairebé obligat a escoles i instituts al Regne Unit, pel seu valor social. Temes tractats • Radiografia de l’adolescència contemporània i les seves ombres: masclosfera (manosphere), cultura incel, violències i misogínia. • L’impacte comunitari i familiar d’un crim adolescent: la sèrie desvela aviat el culpable i desplaça l’interès cap a les conseqüències i la responsabilitat col·lectiva. • Context britànic: classes socials marcades, immigració i integració, sistema educatiu i judicial; una problemàtica que ressona aquí però amb intensitat diferent. Forma i posada en escena • Ús intensiu del pla seqüència i del temps real per implicar l’espectador i fer tangible la tensió. • Tecnologia i mètode: rodatges seguits, sense costures digitals (segons el DF Matthew Lewis). Els “temps morts” es transformen en espais de reflexió dramàtica. • Escenes memorables: la trobada del noi amb la psicòloga al correccional —un moment d’alta volada cinematogràfica per interpretació i construcció. Boiling Point i els plans seqüència al límit • Es reivindica el tàndem Barantini–Stephen Graham a “Boiling Point” (film, 2021; Filmin), hereu d’un curt previ (2019) i continuat en sèrie (2023). • Espai d’estrès controlat: una cuina professional en ple servei. El pla seqüència obliga a coordinar persones, càmera i plats reals sense errors. • Efecte emocional: final demolidor i una experiència que “deixa destrossat” per immersió i risc formal. • Comparacions: s’esmenta “The Bear” (temàtica similar, tractament molt diferent). Aula de cinema: el pla seqüència (conceptes clau) “Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” — Calderón de la Barca Llenguatge i percepció • El director guia la nostra mirada: muntatge analític (fragmenta i tria angles) vs muntatge sintètic (el pla seqüència que ho integra i sintetitza en temps real). • Somni i cinema: el relat en primera persona s’assembla a un pla seqüència viscut —continuïtat i fluïdesa de consciència. Pros i contres del pla seqüència • Avantatges: • Immersió i implicació de l’espectador. • Tensió orgànica i temps dramàtic sense retalls. • Riscos: • Exigència tècnica extrema; qualsevol error fa repetir-ho tot. • Si s’usa per estalviar (i no per sentit dramàtic), pot enfonsar el ritme. Referents i genealogia • Exemples citats: El Déu Salvatge (Polanski), Mass (2021), Fills dels homes (Cuarón), El secreto de sus ojos (Campanella), Birdman (Iñárritu) —amb costures digitals— i la modèlica L’arca russa (Sokurov). BCN Film Fest (9a edició): tendències i recomanacions Tendències recents • Predomini de relats familiars i autobiogràfics (primers films que destil·len experiències pròpies), biopics i documentals amb més espai a sales i plataformes. • Certa prudència industrial: els autors que arrisquen sovint xoquen amb el mercat; fins i tot grans noms (p. ex., Coppola, Scorsese) topen amb recepcions desiguals. 3 títols destacats (valoració per sobre del notable) • Un like de Bob Trevino (USA, 2024) — Dir. i guió: Tracy Layman. • Comèdia dramàtica, opera prima. • Barbie Ferreira i John Leguizamo en estat de gràcia. • Amistat sincera nascuda a Facebook que compensa solitud i abandó patern. • Köln/Colm 75 (DE/PL) — Biopic vibrant amb aire godardià. • La jove Vera Brandes orquestra el mític concert de Keith Jarrett a Colònia. • Ritme trepidant, diàlegs frescos, memòria del post-68. • Diamanti (IT, 2024) — Dir. Ferzan Özpetek. • Drama coral “cinema dins del cinema”: un director reuneix actrius per recrear un taller de costura dels 70. • Subtrames molt ben tancades, interpretacions sòlides; dues hores i mitja que passen en un sospir. Dades i seccions del festival • Direcció: Conxita Casanovas. Fins a 70 pel·lícules en 7-8 seccions: Oficial, Competición, Art al Cinema, etc. • Catifes vermelles: Barbie Ferreira, Ángela Molina, Richard Gere. • Homenatge “Imprescindibles”: Marcello Mastroianni (centenari) — 12 films + 1 peça complementària. • Mostra asiàtica i Art al cinema: docs sobre Òscar Tusquets i Picasso (mirada francesa i “apropiació cultural” debatuda amb ironia).

Panorama general Una emissió molt variada que combina cultura i esport: inici dedicat a Sant Jordi amb companys-periodistes presentant llibres, seguiment del València–Espanyol amb empat final 1–1 a Mestalla, i una prèvia extensa del Barça–Mallorca marcada per rotacions profundes de Hansi Flick. "València 1 – Espanyol 1... amb aquest punt gairebé estan salvats" "Revolució absoluta de Flick: 7 cares noves respecte el darrer 11" Sant Jordi: llibres, signatures i rutes Presentacions i localitzacions • Ramon i Carles Salmurri presenten un volum de crònica fotogràfica del Barça (editorial F2), amb signatures a l’stand de Passeig de Gràcia amb Còrsega (franja anunciada d’1 a 2). • Un altre torn de signatures vinculat a l’editorial F2 s’esmenta també a Diagonal / Passeig de Gràcia (franja de 12 a 1). • Ernest Macià surt al carrer amb el seu llibre de poesia dedicat a l’olivera i a l’oli d’oliva (editorial Godall), a La Rambla 87, prop de la Boqueria. Idees clau • L’orgull del grup: el conductor celebra que diversos companys siguin autors i surtin a signar per Sant Jordi. • El llibre d’Macià recull “70 poemes” com a tribut a varietats d’olivera i a l’oli, base de la dieta mediterrània i la nostra civilització. LaLiga: València 1–1 Espanyol (Mestalla) Relat de la 2a part i els gols • L’Espanyol s’havia avançat a la 1a part amb Puado; a la represa el València domina (tram inicial amb ~85% de possessió) i força córners. • Canvi clau: entra Rafa Mir; el València carrega l’àrea i troba l’empat: Javi Guerra rep passada filtrada de Rioja i marca creuat (minut 12 de la 2a). • Joan García resol amb seguretat diverses centrades i rematades (Ugo Duro, Diego López), i la defensa (Cabrera, Cúmbula) conté bona part de l’allau local. Clau tàctica i gestió del marcador • L’Espanyol combina trams de resistència i sortides puntuals: Expósito dona aire, activa Jofre i Puado a la transició. • S’insinua l’entrada de Calero com a tercer central si el rival fixa dos puntes. • Debat intern: signaríeu l’empat? Alguns el veuen “bo”, tot i confiar encara en la victòria. Classificació i objectius • Amb el punt, l’Espanyol queda 13è amb 39 punts, +8 sobre el descens i a tocar dels 40. • Europa: es comenta que, amb tot per jugar a la jornada, l’Espanyol podria quedar a 3 punts de la 8a plaça (zona europea en alguns escenaris), però cal prudència. Prèvia Barça–Mallorca: la “revolució” de Flick L’11 de Hansi Flick i posicions • Porter: Stensner. • Defensa: Eric García (lateral dret), Araujo i Íñigo (centrals), Héctor Fort (lateral esquerre). • Mig: Gavi (mig centre), Pedri i Dani Olmo. • Davant: Lamine Yamal, Ferran i Ansu Fati. • No juguen d’inici: Koundé, De Jong, Rafinha i altres habituals. És la primera vegada que es veu el triangle Gavi–Pedri–Olmo i el trident Lamine–Ferran–Ansu d’entrada. Debat: rotacions, “caixosos” i càrrega física • Es parla de 7 canvis respecte l’últim 11: missatge de gestió de cames fresques de cara a la final de Copa i semifinals de Champions. • Els “caixosos” (jugadors que van mostrar empipament recentment: Ferran, Héctor Fort, Ansu) surten titulars: repte i estímul de grup. • Risc/benefici: alguns ho veuen “massa” en tram calent; d’altres ho veuen necessari per evitar lesions i arribar bé a la setmana clau. Factor grogues i calendari • A Gavi, Íñigo, Koundé i Rafinha els falta una groga per sanció: es valora la gestió estratègica per assegurar presència al Clàssic de Lliga i repartir minuts a Valladolid (entre semifinals europees). El rival: el Mallorca • Possible 3-5-2 amb Leo Román; carrilers Mateu Jaume i Mojica; doble pivot Mascarell–Samu Costa; bandes Antonio Sánchez i Darder; a dalt Cyle Larin. • DAFO del Mallorca: falta de gol com a debilitat (31 gols en 32 partits) i absència de Muriqi. • Amenaça: poder aeri i moltes centrades rematades; transicions i duels alts a l’àrea. Marcadors i apunts extra • Futsal (descans): Palma 2 – Industrias Santa Coloma 1. • Waterpolo Champions: Atlètic Barceloneta en joc, combinacions de resultats per certificar la Final Four. • Context d’ambient a Montjuïc: concert de Twenty One Pilots al Palau Sant Jordi en paral·lel a l’arribada del públic del partit.

Panorama general del programa Cinema Sense Condicions combina una llarga entrevista amb Pablo Laparra (nou director de la Filmoteca de Catalunya) amb crítiques i recomanacions, i una secció formativa d’Aula de Cinema sobre el ràcord i la continuïtat. • Temes destacats: nova llei de la Filmoteca, reptes de digitalització vs. projecció analògica, relació amb festivals i activitat cultural (exposicions, biblioteca, masterclasses). • Crítiques: Chris Marker — La Jetée (1962) i Quentin Dupieux — Le Deuxième Acte (2024). • Recomanació sèrie: The Residence (Netflix). • Aula de Cinema: ràcord de moviment, direcció de mirada i continuïtat corporal/respiratòria en el muntatge. "El cinema mai ha sigut mut" — Reivindicació de l’acompanyament musical en projeccions de cinema silenciós. Entrevista a Pablo Laparra (Filmoteca de Catalunya) Visió institucional i nova llei • Consolidació de la Filmoteca com a equipament nacional amb autonomia jurídica (si s’aprova la nova llei). • Objectiu: continuar el prestigi i la bona feina dels darrers anys, i afirmar el cinema com a pilar cultural del país. Reptes digitals i preservació • Digitalitzar per arribar a pantalles actuals, sense oblidar la multiplicitat de formats analògics (35mm, 16mm, 8mm). • Compromís: no renunciar a la projecció analògica; vetllar per laboratori, experts i coneixement que s’estan perdent. Plataformes i públic • Prioritat: experiència col·lectiva en sala; difusió online puntual (p. ex., títols digitalitzats al Vimeo de la Filmoteca durant 2 setmanes). • Assistència mitjana: entre 80 i 97 espectadors per sessió; missatge no-nostàlgic i optimista sobre el futur del cinema en sala. Sales i millores tècniques • Inversions en projectors (millor projecció < 24 fps per a cinema mut), so i il·luminació. • Potenciació de l’acompanyament musical en cinema silenciós (pianista habitual: Naït Simonian). • Defensa d’una etiqueta de sala estricta (no menjar ni beure a la Filmoteca). "Això és la Filmoteca: aquí no es menja ni es beu." Relació amb festivals • Criteri curatorial (no taula de punts) i afinitat de programa. • Problema de ciutat: manca d’espais/butaques per a l’oferta de festivals; la Filmoteca no pot absorbir-ho tot (té 550 butaques i programa propi). Activitat cultural: més enllà de les projeccions • Projeccions a preus populars (dt.-dg., 4 sessions/dia). • Exposicions temporals (vinent: segona mostra dedicada a Georges Didi-Huberman). • Biblioteca especialitzada (única al país) i nova línia d’activitat presencial a "la saleta" (presentacions de llibres, lectures de guió, xerrades d’arxiu). • Masterclasses i trobades tècniques (p. ex. Amanda Villavieja, sala plena). • Digitalització en col·laboració amb l’SCAC. Gustos de Laparra • Interès personal per la no ficció i el documental; influència decisiva de Chris Marker (La Jetée, Sans Soleil): la càmera com a trobada amb la realitat. Crítiques i recomanacions Chris Marker — La Jetée (1962) • Fotonovel·la distòpica de 52 minuts sobre viatges en el temps després d’una guerra atòmica, construïda principalment amb fotografies en B/N i una breu seqüència en moviment. • Obra de referència per a cinèfils; música de Trevor Duncan. Marker, també fotògraf i guionista, és una figura clau del documental i l’experimentació. Quentin Dupieux — Le Deuxième Acte (2024) ["El segon acte"] • Sàtira en clau de comèdia que carrega contra certa correcció política i l’ús de la IA en el cinema. • Repartiment: Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel, Raphaël Quenard, Manuel Guillot. • Virtuts: guió de ferro, ritme impecable, trencaments de quarta paret naturals, excel·lent direcció d’actors (incloent secundaris i figurants). • Valoració: molt recomanable; estrena prevista el divendres 11 d’abril. Sèrie — The Residence (Netflix) • Thriller policíac a la Casa Blanca: un assassinat fictici sacseja un sopar d’estat amb l’australiana. • Protagonista: Uzo Aduba (detectiva Cordelia Cupp). 8 episodis (~1 h; el 7è és clau). • Punts forts: muntatge virtuosístic (veu en off + encadenats visuals amb ritme vertiginós que es llegeix clar), diàlegs punyents d’"humor intel·ligent". • El capítol 7 gira el relat cap a una història d’amor inesperada que revalora personatges secundaris. Aula de Cinema: el ràcord i la continuïtat (a partir de Walter Murch) • Recordatori dels sis criteris de Murch; els tres últims (sovint menystinguts pels manuals antics) reben atenció pràctica. Ràcord de moviment/sentit • Coherència en el vector de desplaçament entre plans (evitar canviar d’esquerra→dreta a dreta→esquerra en tall). • La ruptura deliberada només té sentit si és sistemàtica i amb intenció expressiva. Direcció de mirada (eyeline match) • En pla/contrapla, l’alineació de mirades ha de "creuar-se" amb una lleugera obertura perquè la percepció funcioni, encara que no s’hagi rodat alhora o al mateix lloc. Continuïtat corporal i respiració • Respectar respiració, gestualitat i microexpressions entre plans per evitar discontinuïtats perceptibles. • La cara és un "gran paisatge": petits canvis (p. ex., celles) poden delatar el tall. Tancament • El programa s’atura dues setmanes per Setmana Santa. • Recomanació: si us quedeu, aneu al cinema (o a la Filmoteca); si viatgeu, gaudiu del territori amb responsabilitat.