episodis

Visió general Programa dedicat a crítiques de pel·lícules i agenda de festivals, amb especial atenció a tres títols que generen debat —Diamantes en bruto (Uncut Gems), Bliss i Cuerdas— i a tres focus d’actualitat —Cicle Gaudí, Olala Film Festival i la Berlinale (70a ed.). "És un thriller... i l’ansietat que provoca és responsabilitat d’una càmera portada d’una determinada manera" Crítiques i recomanacions Diamantes en bruto (Uncut Gems) — Safdie Bros. | Netflix Essència: Thriller newyorkès dins el District Diamond amb un joier jueu addicte a les apostes que encadena trampes i deutes. Punts forts: • Tensió sostinguda i sensació d’ansietat constant. • Fotografia de Darius Khondji que accentua el nervi visual. • Música de Daniel Lopatin (Oneohtrix Point Never) que crea una atmosfera sòrdida i hipnòtica. • Cameo clau de Kevin Garnett interpretant-se a si mateix. • Producció de Martin Scorsese — segell d’ambició i risc. Temes: ludopatia com a addicció contemporània; la cara B d’un capitalisme exacerbat. Moments musicals: Pray for Love (Lopatin); The Stranger (Billy Joel); crèdits finals amb Gigi D’Agostino – L’amour toujours. Conclusió: Thriller de gran nervi i lectura social punyent. Ideal si busques suspens pur amb llenguatge visual i sonor molt marcat. Bliss — Joe Begos Gènere: Terror adult, psicotròpic i de vampirisme creatiu. Durada: 1h20 — compacta i contundent. Actuació: Dora Madison en un tour de force físic i emocional. To: Drogues, sexe i sang amb contenció de mal gust; energia de Sitges. Conclusió: Una eufòria visual que atrapa; proposta valenta i immersiva. Los pájaros de Kabul — Z. Breitman i É. Gobbé-Mévellec Forma: Animació d’aquarel·la d’una bellesa notable. Fons: Afganistan sota els talibans; dolor i opressió (especialment sobre les dones). Observació crítica: La bellesa formal pot suavitzar la crudesa; en imatge real podria guanyar força documental. Conclusió: Val la pena per la sensibilitat i l’art; mantenir distància crítica per no diluir el missatge. Lo mejor está por llegar — A. de La Patellière i M. Delaporte Tipus: Comèdia dramàtica d’amics amb càncer com a motor. Fortaleses: Diàlegs àgils, química entre Fabrice Luchini i Patrick Bruel; ritme i ofici. Peròs: Diverses trampes de guió i to que pot banalitzar un tema sensible. Conclusió: Entreteniment solvent per interpretacions i humor, però amb dilemes de to. Cuerdas — José Luis Montesinos Premissa: Noia tetraplègica sola en una casa adaptada amb cuerdes per moure’s; un gos contagiat altera l’equilibri. To i dispositiu: Thriller claustrofòbic i de supervivència amb pauses de respir per tensar. Producció: Òpera prima; 1 M€ de pressupost; rodatge València; estrena a Sitges. Interpretació: Paula del Río — treball impecable i molt físic. Música diegètica: tema de ràdio pop que aporta falsa calma i inquietud. Conclusió: Petit gran dispositiu de gènere, eficient i equilibrat; creix en revisions. Festivals i agenda Cicle Gaudí (Itinerant de cinema català) Què és: Xarxa de projeccions arreu de Catalunya (biblioteques, centres cívics, sales) amb col·loquis i presència d’equips. Títols: La hija de un ladrón, La innocència (recents i premiats). Valor: Apropa cinema local on no hi arriba la distribució comercial. Festival Olala (Francòfon, Barcelona) — 12 al 21 de març Magnitud: 24 pel·lícules; creixement notable. Sales: Inauguració al Phenomena; sessions a l’Institut Francès; homenatge a Nathalie Baye a la Filmoteca (presència de l’actriu i de Sergi López). Obertura: La Belle Époque (N. Bedos) amb Daniel Auteuil i Guillaume Canet. Recomanacions: • Antigone (S. Deraspe, Quebec) • Adoration (F. Du Welz, Bèlgica) • Camille (França, sobre una fotògrafa en zona de conflicte) • Delphine et Carole, insoumuses (Suïssa; retrat feminista de Delphine Seyrig i Carole Roussopoulos) Berlinale — 70a edició (21 febr. – 1 març) Direcció: Mariette Rissenbeek (exec.) i Carlo Chatrian (art.) — impuls a l’independent i al mercat. Abast: Fins a 400 pel·lícules entre competició i paral·leles; Òs d’Or i Òs de Plata. Noms destacats: • Comp.: Sally Potter (The Roads Not Taken), Eliza Hittman, Hong Sang-soo, Abel Ferrara (amb Willem Dafoe), Christian Petzold. • Jurat: presidit per Jeremy Irons. Espanya en paral·leles: Lois Patiño (Lúa Vermella), Irene Gutiérrez (Entre perro y lobo), J. F. Vázquez (Anunciaron tormenta), Pilar Palomero (Las niñas). Música destacada del programa Daniel Lopatin – peces de la BSO d’Uncut Gems (ambientació sòrdida i inquietant). Billy Joel — The Stranger: metàfora de la solitud nòmada del protagonista. Gigi D’Agostino — L’amour toujours: contrapunt eufòric als crèdits d’Uncut Gems. Tema pop de la movida a Cuerdas com a falsa treva que amplifica el desassossec. Idees clau Ludopatia i autoengany com a motor dramàtic d’Uncut Gems. Forma vs. fons a Los pájaros de Kabul: la bellesa pot suavitzar la violència estructural que denuncia. Tensió i economia de recursos a Cuerdas: minimalisme ben mesurat. Agenda viva: Cicle Gaudí democratitza l’accés; Olala creix i diversifica; Berlinale marca tendència de l’any.

Resum de l’episodi "Som els narradors d’històries originals" — Taika Waititi (dedicant l’Òscar als infants indígenes) Panoràmica ràpida • Crítica de Jojo Rabbit i el seu equilibri entre humor i tragèdia amb el segell de Taika Waititi. • Ronda d’estrenes: un thriller policíac funcional (Manhattan sin salida), un drama de cambra amb gir (El plan) i un retrat identitari radical (Synonyms). • Cinema d’autor europeu: Casanova de Benoît Jacquot i l’animació exquisida de La famosa invasió dels óssos a Sicília. • Memòria històrica llatinoamericana amb Nuestras madres (Càmera d’Or a Cannes). • Documentals musicals: Pavarotti (Ron Howard) i comparativa amb Maria by Callas (Tom Volf). • Recomanació literària: Román Gubern i el Vaticà cinèfil. Jojo Rabbit (Taika Waititi) • Conte àcid i lluminós sobre l’Alemanya nazi a través d’un nen de 10 anys; Waititi interpreta un Hitler imaginari que satiritza l’adoctrinament. • Destaquen la tendresa del canvi de mirada del protagonista i la nominació de Scarlett Johansson com a secundària. • Referents i comparacions: El gran dictador (Chaplin), To Be or Not To Be (Lubitsch), La vita è bella, El tambor de hojalata, El niño con el pijama de rayas. • Context de l’autor: Waititi, cineasta maori-neozelandès, reivindica els relats indígenes i va guanyar l’Òscar a millor guió adaptat. Manhattan sin salida (Brian Kirk, 2019) • Thriller de policies i lladres: tècnicament solvent, previsible i poc substancial. Producte d’ofici que distreu sense sorpreses. El plan (Polo Menárguez) • Drama de cambra (79’) amb Antonio de la Torre i Raúl Arévalo: trobada d’excompanys acomiadats que amaguen conflictes íntims. • Gir final efectiu i bon treball d’actors i guió; tot i així, el conjunt queda més pla del que promet. Aprovat amb interès dins del panorama espanyol. Synonyms / Sinónimos (Nadav Lapid) • Jove israelià fuig a París per trencar amb la seva identitat; posada en escena godardiana, rítmica i provocadora. • Irregular i fatigant en el tram final; lectura crítica de França i d’Israel. Interpretació de Tom Mercier, divisiva. Casanova, Last Love (Benoît Jacquot) • Retrat crepuscular de Casanova (Vincent Lindon) enfront d’un enamorament resistit (Stacy Martin): seducció vs. vulnerabilitat. • Plaer estètic i musical: recreació minuciosa del XVIII, fotografia i ambient sonor d’època. Recomanable per amants del cinema d’època. La famosa invasió dels óssos a Sicília (Lorenzo Mattotti) • Animació d’autor franco-italiana basada en Dino Buzzati: aventura per a totes les edats amb valors universals. • Dibuix de línia neta i paleta vistosa; Andrea Camilleri com a narrador i Toni Servillo com a veu del rei ós. • Temes: pertinença, convivència amb els humans i el retorn a l’ordre natural. Visualment preciosa i molt recomanable en família. Nuestras madres (César Díaz) • Antropòleg forense a Guatemala que, exhumant fosses, troba claus del seu propi passat; Càmera d’Or a Cannes. • Realista i colpidora, supera el marc documental amb una ficció íntima; rostres i teixits nadius que omplen la pantalla de veritat. Pavarotti (Ron Howard) i comparativa amb Maria by Callas (Tom Volf) • Biopic de Pavarotti: estructura a través de tres dones de la seva vida, abundant arxiu i concerts. Mostra com va popularitzar l’òpera (de teatres a estadis, col·laboracions pop) sense perdre excel·lència vocal. • Peça celebratòria i vitalista: menjar, amistats, giras, i el seu “Nessun dorma” icònic. • Comparativa: Maria by Callas ofereix un retrat més profund i dolorós de la diva; reflexiona sobre exigències estètiques, gènere i sacrifici artístic. Dues mirades complementàries: celebració (Pavarotti) vs. introspecció (Callas). Llibre recomanat: Un cinéfilo en el Vaticano (Román Gubern) • Crònica del Vaticà i el centenari del cinema: estil culte i amè, plè de dades i personatges; una lectura breu i reconfortant per cinèfils. Cloenda • El programa es tanca amb Maria Callas interpretant la “Casta diva” de Norma (Bellini): un comiat musical de categoria.

Panorama general Un episodi ric i dinàmic sobre cinema contemporani i clàssic: Anàlisi completa dels Oscars 2020: del triomf de Paràsits a les lectures polítiques i les omissions sonades com L’Irlandès. Actors i interpretacions destacades: Joaquin Phoenix, Brad Pitt, Laura Dern, Scarlett Johansson, Antonio Banderas, Al Pacino i Joe Pesci. Recomanació destacada: la contundent i hipnòtica "Monos" d’Alejandro Landes. Exposició a la Filmoteca: "David Lynch, Somnis, homenatge a Fellini" amb litografies de Lynch sobre 8½ i materials de Fellini. Surrealisme i influències creuades: Lynch, Fellini, Picasso, les dones surrealistes (com Dora Maar), i el llegat a sèries i cinema modern. Oscars 2020: punts clau "Oscars 2020 de l’era Trump" Paràsits (Bong Joon-ho): triomf històric com a Millor Pel·lícula i Millor Direcció, amb debat sobre si una millor pel·lícula internacional també ha de ser la millor pel·lícula absoluta. Lectura política suggerida: l’acollida a Corea del Sud com a soci estratègic nord-americà. Lectura estètica i industrial: una obra d’altíssima eficàcia narrativa i d’espectacle, capaç de barrejar gèneres (thriller, comèdia negra, melodrama) amb un guió sorprenent i girs magistrals. Crítica: per alguns, és menys "incòmoda" ideològicament que rivals com 1917, L’Irlandès o Tarantino. Joker: dos premis clau — Millor Actor (Joaquin Phoenix) i Millor Banda Sonora (Hildur Guðnadóttir). Phoenix, premi "imparable" pel consens crític i la intensitat del paper. 1917 (Sam Mendes): gran exhibició tècnica (Millor Fotografia, So, Efectes Visuals), reconeixement merescut a l’enginy formal i l’impacte emocional. L’Irlandès (Scorsese): zero estatuetes malgrat la vigoria creativa i la direcció mestra. Sensació d’injustícia per la trajectòria. Once Upon a Time in… Hollywood (Tarantino): Brad Pitt, Millor Actor de Repartiment, i Direcció Artística. Pitt, "sobrat" i carismàtic; el film reflexiona sobre la figura del doble que eclipsa el protagonista. Altres notes: Antonio Banderas (Dolor i glòria), Leonardo DiCaprio, Adam Driver, Jonathan Pryce: curs d’actors principals especialment potent. Laura Dern (Història d’un matrimoni), any d’or (també a Mujercitas i la sèrie Big Little Lies). Discussió sobre BAFTA i "escombrades cap a casa"; i sobre la imprevisibilitat del premi gros als Oscars. Cinema coreà i Paràsits: context Recordatori de l’excel·lent salut del cinema sud-coreà des de fa dècades: títols com Burning (Lee Chang-dong), La doncella (Park Chan-wook) o Memories of Murder (Bong Joon-ho). Sobre Paràsits, punt de vista crític: • "No es mulla ideològicament" de forma explícita; construeix miralls de classe sense decantar-se. • El famós gir del "soterrani" és un cop de timó de guió memorabilíssim. Recomanació: Monos (Alejandro Landes) Premissa: vuit adolescents (nois i noies) s’entrenen com a paràmilitars a les altes serres de Colòmbia; custodien una hostatge (una científica estrangera) i una vaca anomenada "Shakira". Sense afiliació clara (dreta/esquerra), el film retrata el sense sentit de la violència. Tons i influències: ecos de Full Metal Jacket (Kubrick), Apocalypse Now (Coppola), Peckinpah, Herzog, i contrastos amb Captain Fantastic. Forma: fotografia poderosa, ambientació feréstega, ritme immersiu; una experiència com un cop de puny sostingut. Temes: • Anul·lació de l’individu i la identitat en el grup. • Entrenament per a la violència i degradació moral. • Ambigüitat política deliberada. Circuit: pas per festivals (com Sundance). Distribució complicada però d’impacte en cinèfils. Exposició: David Lynch, Somnis, homenatge a Fellini (Filmoteca) Què és: mostra de 12 litografies de David Lynch (2008) en homenatge a Fellini, especialment a 8½, dins el centenari del naixement de Fellini. Extres de programació: Documental: "David Lynch: The Art Life" (Joel Cox i altres) — sessió anunciada al calendari de la Filmoteca. Peça a Netflix: "What Did Jack Do?", una conversa surrealista entre Lynch i un mico — miniatura deliciosa i desorientadora. "Una de les figures més importants del cinema recent rindeix homenatge al ‘maestro’ Fellini, creuant somnis, circ i indústries oníriques." Lynch, Fellini i el surrealisme: creuaments i llegat El llibre "La mirada surrealista" (Hermenaute) Capítol de la convidada: "David Lynch, sueños oscuros en un mundo extraño" — 60 pàgines sobre l’univers linchià: presència/absència, neo-noir, i llenguatge audiovisual. Dones surrealistes: Dora Maar: fotògrafa i artista clau (més enllà de ser musa de Picasso i relacionada amb Man Ray). Recuperada per una gran retrospectiva al Centre Pompidou. Valentine Hugo: diàlegs visuals amb l’obra de Lynch. La trobada Lynch–Fellini Context: a Roma, via Isabella Rossellini i Silvana Mangano; Marcello Mastroianni organitza una jornada a Cinecittà amb Fellini, mentre filmava "Intervista" (1986). Detalls: Lynch i Fellini comparteixen el mateix dia de naixement (20 de gener). Fellini, segons Lynch, es trobava melangiós pel canvi de temps i públic. Influències Fellini inspira Woody Allen, Emir Kusturica, Tarkovski, i Jodorowsky (p. ex., Santa Sangre). Fellini i Picasso: paral·lel culte; Fellini deia haver "descompost la narrativa" a La dolce vita com el cubisme trenca la forma. Lynch com a trencador de llenguatge: Twin Peaks: revolució del format seriòfil. Mulholland Drive i Lost Highway: neo-noir sense policies, identitats líquides i somnis industrials. Acords estètics: Filadèlfia (etapes industrials: Eraserhead, The Elephant Man) vs. Los Angeles (solar i fantasmàtica). Notes i recomanacions addicionals Terence Malick: "A Hidden Life" (Una vida oculta) — obra majúscula amb distribució difícil. Under the Silver Lake: gran títol recent, fracàs comercial injust per a molts. La doncella: perfecció estètica; trama potser massa rebuscada però amb girs brillants. Conclusions Paràsits combina risc i espectacularitat i convenç Hollywood sense renunciar a l’ànima coreana. Oscars 2020 deixen poso d’injustícia per a alguns (Scorsese), però també lliçons de com evolucionen gustos i estratègies. Monos és una de les experiències més intenses i inesborrables del cinema recent llatinoamericà. La Filmoteca ofereix una oportunitat única per veure com Lynch dialoga amb Fellini i per repensar el surrealisme al cinema.

Resum general Programa dedicat a dues línies principals: (1) ressenyes i debats sobre estrenes i títols recents; (2) una conversa profunda sobre la càmera en moviment i el pla seqüència a partir de 1917 de Sam Mendes. El to combina anàlisi fílmica, lectura política i reflexió estètica-tecnològica. Ressenyes destacades L’oficial i l’espia (Roman Polanski) i Richard Jewell (Clint Eastwood) • Contrapunt entre una crònica històrica freda i rigorosa (Polanski, cas Dreyfus) i un drama contemporani sobre la fabricació del culpable (Eastwood, cas olímpic 1996). • Idees clau: • Polanski retrata l’antisemitisme, l’“aparell d’Estat” i la foscor institucional; és cinema d’idees que convida a la reflexió històrica i ètica. • Eastwood focalitza l’individu assetjat per la conjunció de periodisme (titulars) i policia (èxits). > "El periodisme necessita titulars i la policia necessita èxits". • Debat sobre la integritat (Picquart) versus l’arbitrarietat del poder (evocant Kubrick, Paths of Glory). • Valoracions: totes dues recomanades; Polanski fa “pensar i reviure la història”; Eastwood emociona i indigna, tot i que alguns troben les seves darreres obres menys extrapolables en clau sistèmica. Reina de Corazones (May el-Toukhy) • Drama danès adult, d’alta volada moral i psicològica: madrastra poderosa s’implica amb el fill adolescent del marit. • Claus de lectura: • Referents d’Alicia al país de les meravelles (miralls, Reina de Cors) i la idea de món capgirat. • Doble vida: sacrosanta família i aparença social vs desig i transgressió. • Proposta incòmoda que interpel·la l’espectador sense jutjar; interpretació de Trine Dyrholm, impecable i arriscada. • Recomanació: molt recomanable; “pel·lícula per a adults” en temes i formes. Adú (Salvador Calvo) • Estructura de tres línies que conflueixen: l’odissea d’un nen migrant camerunès; l’assalt a la tanca de Melilla i el posterior judici; el retrobament pare (Luis Tosar)–filla (Anna Castillo) a l’Àfrica. • Punts forts: posada en escena contundent, seqüències d’alt impacte, denúncia del drama migratori (dades finals esfereïdores). • Retret principal: excés de guió i informació que dilueix la potència del relat d’Adú, suficient per si sol. • Recomanació: val la pena veure-la per ambició, interpretacions i moments colpidors. Panorama recent i premis (Espanya) • Reconeguda la bona salut del cinema espanyol: Dolor y gloria (Almodóvar), Mentre duri la guerra (Amenábar), O que arde (Laxe), Adiós (Cabezas). • Es posa en qüestió la distribució de premis i el sentit dels guardons com a mesura d’art. Focus temàtic: la càmera en moviment i el pla seqüència 1917 (Sam Mendes): continuïtat i “trampa” del temps • 1917 s’erigeix en excusa fèrtil per pensar el pla seqüència i la càmera en moviment. • La pel·lícula proposa una continuïtat aparent (un “fals” únic pla) i una equació de temps real/cinematogràfic que és il·lusòria però immersiva. • Idea forta: la càmera en moviment és essència del cinema; el muntatge és capital, però el moviment és el llenguatge primari de la mirada. Mestres i genealogies del pla seqüència • Exercicis paradigmàtics: • Mike Figgis, Timecode (2000): temps real i quatre pantalles; exercici radical i poc reivindicat. • Berlanga (p. ex. L’escopeta nacional): coreografies magistrals d’actors i càmera, sàtira amb ritme coral. • Robert Altman: Gosford Park; The Player obre amb un pla seqüència monumental que homenatja i supera el de Welles a Touch of Evil. • Orson Welles, Touch of Evil: canònic arrencament en travelling; anècdota sobre l’“artesania invisible” dels tècnics. Càmera subjectiva i variants • Hitchcock, Rope: fals pla únic en blocs; classe de posada en escena. • Rear Window: el punt de vista com a motor narratiu i moral. • Robert Montgomery, Lady in the Lake (1947): càmera-ulls (Marlowe) i plans seqüència sostinguts amb meritòria enginyeria prèrdigital. Era digital: eines i excessos • Del drone a la càmera ultralleugera: la digitalització permet empalmes invisibles (1917) i moviments abans impossibles. • Ilya Naishuller, Hardcore Henry: primera persona amb GoPro; impacte visual però argumentalment dispersa. • Advertiment sobre l’exhibicionisme tècnic (abús de “càmera al clatell” en debuts): la tècnica no pot substituir contingut i idees. • Exemple virtuós d’obertura planseqüència mainstream: Spectre (Bond), seqüència inicial de gran ofici. • Debat Bayona: impecable factura versus reiteració de patrons; la necessitat d’avançar en continguts, no només en forma. Autenticitat del “one-shot” • Es qüestiona si L’arca russa (Sokurov) és literalment un únic pla (logística titànica); més enllà del fet, és hipnòtica i monumental. • Idea final: el valor del pla seqüència no és comptar talls, sinó què expressa el moviment de la càmera i com ens situa com a observadors.

Visió general Episodi de "Cinema sense condicions" centrat en dues meitats clares: una primera part de crítiques (Mostra de Cinema Asiàtic al CineBaix, The Farewell, 1917) i una segona part amb repàs dels premis Gaudí/Goya i una conversa a fons amb Sergi Casamitjana (director de l’ESCAC) pels seus 25 anys: orígens, alumni il·lustres com J.A. Bayona, paritat i l’impacte de les plataformes. "Ens estan donant més or del que podem comptar" — sobre l’efecte de les plataformes en la producció local Primera part — Crítiques i estrenes Mostra de Cinema Asiàtic (CineBaix) • Programació amb bona resposta de públic i combinació de títols amb i sense gran distribució. • Valoració del paper de la mostra per visibilitzar cinema difícil d’entrar als circuits. Bhonsle (Índia) • Temes: secularisme vs. nacionalisme, persistència de les castes, pobresa i conflicte ètnic en barris marginals. • Retrat dur i molt ben interpretat d’un ex-policia jubilat en un entorn hostil. • Idea clau: més enllà del debat ideològic, el film descriu "pura i simplement la pobresa" i la seva violència quotidiana. Still Human (Hong Kong) • Drama amable sobre la relació entre un home amb seqüeles d’un ictus i una cuidadora filipina. • Contextualitzat per les mobilitzacions a Hong Kong, però el film se centra en la cura, la dignitat i la migració. • Interpretacions sòlides; tradició del bon cinema hongkonguès. The Farewell (Lulu Wang) • Xoc de valors entre tradició col·lectiva xinesa i individualisme nord-americà. • Tò amable amb humor fi; treball emocional acurat i mirada generacional. • Clau: el dilema d’explicar o no a l’àvia la seva malaltia. "La força de la tradició" pesa en la decisió familiar. • Es destaca el futur de la directora per la seva sensibilitat i domini del to. 1917 (Sam Mendes) • Dispositiu formal: "fals pla seqüència" gairebé continu; alguns talls subtils. • Virtuts: - Fotografia i música extraordinàries; - Posada en escena amb textura de passat; - Tensió en temps (quasi) real i moments emocionals potents. • Observacions crítiques: - Òptica que pot recordar un videojoc; - Gruix psicològic dels protagonistes deliberadament anònim (epopeia col·lectiva). • Temàtica: la carnisseria de la guerra de trinxeres i la fragilitat dels soldats de 20 anys. "És un plaer veure-la" i "no és una obra mestra, però és una molt bona pel·lícula". Segona part — Temporada de premis Premis Gaudí 2020 (resum destacat) • Millor pel·lícula: Els dies que vindran (Carles Marquès-Marcet). • Millor direcció i guió: Belén Funes (La hija de un ladrón). • Interpretacions: Maria Rodríguez Soto (Els dies que vindran), Laia Marull (La innocència), Enric Auquer (Quien a hierro mata). • O que arde: Fotografia (Mauro Herce) i reconeixement com a millor europea. • Debat sobre categories de llengua i repartiment de guardons. Premis Goya 2020 (resum destacat) • Triomf de Dolor y gloria: Pel·lícula, Direcció i Guió (Pedro Almodóvar), Actor (Antonio Banderas), Muntatge (Teresa Font), Música (Alberto Iglesias). • Mientras dure la guerra: diversos premis tècnics i Actor de repartiment (Eduard Fernández). • La trinchera infinita: reconeixements interpretatius. • O que arde: Fotografia (Mauro Herce) i Actriu revelació (Benedicta Sánchez). • Goya d’Honor: Marisol (no assisteix; recullen les filles). Tercera part — 25 anys de l’ESCAC (amb Sergi Casamitjana) Orígens i creixement • Fundada des d’una aula minúscula a l’Escola Pia de Sarrià; primer centre escrit a la UB. • Model independent, amb pocs recursos inicials però amb gran talent acumulat. Alumni i projecció internacional • Primera fornada amb noms com J.A. Bayona, Quique Maíllo, Guillem Morales, Mar Coll. • Bayona: de l’èxit local a superproduccions globals; dirigeix els primers episodis de la sèrie d’El senyor dels anells (Amazon), símbol de projecció internacional. Paritat de gènere i perfils • Avui, accés quasi paritari (≈52% nois / 48% noies) i - increment de dones a direcció; - presència en rols tècnics (fotografia, so, VFX, muntatge). Plataformes i canvi d’hàbits • De veure 1-3 pel·lícules/mes a consum diari de sèries i contingut mòbil. • Impacte productiu: - sèries s’acaben en un cap de setmana; - necessitat d’alimentar contínuament el catàleg. "Un noi, amb un dia, es veu Sex Education complet". Finançament: públic vs. plataformes • Caiguda de fons públics (p.ex. Catalunya: de 16 M€ a 3 M€ en una dècada) vs. inversió de plataformes (Netflix a Espanya ≈ 300 M€ anuals). • Les plataformes són una mina per a l’ocupació i la producció local. Inserció laboral i reputació • Dels recels inicials (apòcope "West Point") a l’excel·lència pràctica i reconeixement global. • L’ESCAC ha contribuït a teixir ecosistema, compartir know-how i elevar la competència del sector. Idees clau • 1917 brilla formalment i emociona, tot i el debat sobre el seu gruix temàtic. • The Farewell equilibra tradició i individualisme amb sensibilitat i humor. • La Mostra Asiàtica visibilitza cinema valuós fora del gran circuit. • Gaudí i Goya: any de repartiment a Catalunya i domini d’Almodóvar als Goya. • ESCAC 25: del passadís de Sarrià a referent internacional; paritat i plataformes com a motors de futur.

Tema central: el so com a partitura del cinema Idea clau: el so en cinema no és només música; és una partitura sonora que integra diàlegs, ambients, silencis, sorolls i música per construir sentit, ritme i punt de vista. • El programa reivindica el sonidista com a creador, no com a “tècnic”, i proposa treballar el so i la música com un únic “món sonor”. • S’explora la sinestèsia (el so que evoca colors, olors, tactes) i com el so pot “fer veure” d’una manera nova allò que la imatge mostra. • El so “construeix el temps” de la imatge i pot instal·lar el punt de vista (per exemple, escoltar el món com l’escolta una nena protagonista). "Me gusta el lugar donde la música se convierte en sonido y el sonido se convierte en música" "El sonido… está hecho para atravesar el alma del espectador" Procés creatiu i mètode de treball Des del guió: el “guió sonor” • Treball ideal des de la fase de guió, redactant un guió sonor en paral·lel (amb intencions, ritmes i textures). • Pregunta clau a direcció: "¿Qué pasaría si no hay música en esta película? ¿Qué perdería?" Fusió so–música • Evitar compartiments estancs: el “disseny de so” i la música es composen plegats. • El so no és preciosista per se; ha d’estar al servei del tema i de l’emoció, no de la tècnica. Direcció, confiança i llibertat • La confiança del director/a en els col·laboradors (ex. Bertrand Tavernier, Henri Texier) allibera solucions sonores orgàniques. • En projectes experimentals (Isaki Lacuesta), es busca l’“espectador actiu” i la co-creació de sentit. Casos i exemples destacats Estiu 1993 (Carla Simón) • So discret i íntim que segueix la mirada i la distància emocional de la Frida. • L’ambentació rural i la gestió de la distància sonora construeixen el dol silenciós. Yuli i el “so simbòlic” • Cop de peu en un teatre buit o el crac d’una cadira en tensió: sonoritats que actuen com a símbols narratius. • Fil continu amb l’exemple clàssic de Pudovkin: un gest de dolor “s’escolta” per les botes que cruixen. Zama (Lucrecia Martel) • “Selva prefabricada” com a sinfonia contemporània: el so crea present, no arqueologia. • Introducció del theremin amb sentit dins l’univers del film. • Exemple paradigmàtic de “partitura sonora” integrada. 30 lumes (Diana Toucedo) • Experiència quasi 4D: la pluja enregistrada amb una cura hipnòtica activa memòria i cos. • Continuïtat en projectes futurs (Puerto Deseado; nova coescriptura amb Toucedo) i direcció pròpia de la convidada. O que arde • El silenci i el paisatge sonor com a arquitectura emocional; recordatori que "El cine mudo nunca fue mudo". Ofici del so i reptes Sonidista i microfonista • El sonidista és creador de partitura sonora. • El/la microfonista (perxa) és l’artista del set: invertir en una bona perxa és més efectiu que en més aparells si la col·locació és pobra. Per què a vegades no s’entén el diàleg? • Factors combinats: dicció i projecció vocal d’actors, rodatges massa ràpids, localitzacions sorolloses, i la falsa idea industrial que “oïr-ho tot molt a prop del micròfon” és “oïr bé”. • La llengua i la ressonància (ex. timbres de francès/castellà) també incideixen. Memòria sonora i escolta crítica • Projecte de llibre i pràctica docent sobre memòria sonora: exercicis per rescatar sons personals i convertir-los en un banc creatiu interior. • Pràctica d’“escoltar la vida” abans d’aixecar-se: tornar a calibrar l’orella i el cos. • El so, com a vibració, arriba abans al cos que la imatge al cervell; d’aquí la seva potència emocional. • Crida a una escolta crítica davant estils industrials imposats i l’era de consum accelerat. Noms propis i referències • Sonidistes i muntatge de so: Amanda Villavieja, Fabiola Ordoyo, Vero Font, Jonathan Barth. • Escola de San Antonio de los Baños (Cuba) i mestratge d’Antoine Bonfanti. • Filmografia citada: Te doy mis ojos, Yuli, Jul(i), Estiu 1993, Caníbal, Zama, O que arde, 30 lumes, Cara cremada, Entre dos aguas… Tancament • Escolta final: "Barte", peça sorgida d’un encàrrec d’ARTE per sonoritzar el primer llargmetratge armeni mut. • Avanç: proper convidat, Xavier Bax, per parlar de programació de cinema asiàtic.

Visió general de l’episodi Un programa viu i molt complet on es combinen tres eixos principals: la Mostra de cinema kurd a Barcelona, un debat sobre el futur del cinema entre plataformes i sales (amb crítiques a Paràsits i Història d’un matrimoni), i una entrevista jurídica-creativa sobre com els plats d’alta cuina poden gaudir de drets d’autor. "Un poble sense llengua no va enlloc" — idea clau citada en la reflexió sobre Öcalan i la cultura kurda Presentació i context • Participants: Carme (conducció), Pep, Francesc i l’invitat Santi Robert (advocat, doctor en dret, professor i ex-projeccionista). • Avanç de temes: Mostra de cinema kurd, debat sobre plataformes (Netflix) i estrenes, i la tesi “Alta cocina i dret d’autor”. 1) Mostra de cinema kurd a Barcelona: cinema, resistència i comunitat Context polític i cultural • Pep comparteix l’experiència a la 4a Mostra de cinema kurd (13-15, Centre Cívic Pati Llimona i cinema cooperatiu). • Dificultats de producció i difusió per la censura a Turquia i el conflicte que travessa el Kurdistan (Turquia, Iran, Iraq, Síria). • Eixos del moviment a Rojava: confederalisme democràtic, alliberament de la dona i ecologisme. • Exposició i llibre “Make Rojava Green Again”. Programació i pel·lícules • Secció de ficció (4 títols) i documental (2): - Ficció: “Rauf”, “Casa sense sostre” (vista i recomanada), “14 de juliol” (dura; dones empresonades), “Cada casa és una escola” (la comunitat com a escola de vida). - Documentals: “La resistència de les dones a Turquia” i “Sur: la terra i el poble”. Focus: “Casa sense sostre” • Comèdia amb rerefons dur: tres germans traslladen el fèretre de la mare per complir la seva voluntat d’enterrament. • Humor negre i situacions surrealistes (controls, papers del fèretre, trobades fortuïtes). • Bona factura cinematogràfica i to amable malgrat el context. Col·loqui i idees clau • Testimonis de dones de Rojava confirmen la solidaritat rural, la cura material compartida i valors com l’amistat i la fidelitat a la paraula. • Pep connecta amb lectures d’Abdullah Öcalan (PKK): evolució del marc de lluita cap a estructures confederals democràtiques, preservant llengua i cultura. • Defensa de la cultura popular, cançons i poesia com a memòria i pervivència. • Mirada crítica a l’herència colonial i als límits de la guerra de guerrilles. 2) Streaming vs gran pantalla i crítiques ràpides Futur del consum: pantalles de totes mides • Francesc defensa que el cinema avui és multiplataforma (del mòbil a la sala). • Els premis s’adapten a l’estrena limitada en sales i la posterior explotació en plataformes. Història d’un matrimoni (Noah Baumbach) • Aplaudiment per guió i interpretacions (Scarlett Johansson, Adam Driver; Laura Dern com a secundària). • Tema: separació contemporània i judicialització; crítica als advocats que “xupen la sang” (sanguneres). • Comparació amb “Kramer vs. Kramer” (1979): no és novetat temàtica, però és una molt bona pel·lícula. Paràsits (Bong Joon-ho) i filmografia • Debat d’opinions: per a alguns, massa “abocada a l’espectador”; per a d’altres, gran creació de personatges i posada en escena. • Repassada de Bong: “Memories of Murder”, “Mother” i “Okja” (alegat animalista i anticapitalista). • Altres títols de plataforma: “The Irishman” i “El Camino: A Breaking Bad Movie”. 3) Alta cuina i dret d’autor: quan un plat és una “obra” Marc general de propietat intel·lectual • Santi Robert exposa la seva tesi: la creativitat culinària pot estar protegida per dret d’autor (no només marques o patents). • El dret d’autor reconeix: - Drets morals (personals): reconeixement de l’autoria, inalienables i irrenunciables. - Drets econòmics: reproducció, explotació, etc. (alienables). • El llindar d’originalitat és ampli: es protegeixen “creacions originals” (fins i tot frases curtes o manuals tècnics en jurisprudència europea). Per què la cuina és creativa i protegible • Canvi de paradigma a finals dels 90 (revolució bulliniana): parlar de creació a la cuina ja no fa vergonya. • Iniciatives com la Bullipèdia i publicacions (p. ex. Luis Andoni Aduriz) deixen constància de la creativitat. Exemples i casos • Jurisprudència europea: - Reconeixement com a obra protegida a bombons (cas a Amsterdam) i pastissos de maçapà. • Plats-signatura: - “Menestra de verdures amb textures” (Ferran Adrià). - “El gol de Messi” (Jordi Roca). • Si algú usurpa l’autoria d’un plat-signatura, es poden fer valer els drets morals (que són irrenunciables), més enllà de marques o explotació econòmica. Dret d’autor vs copyright i qüestions socials • Diferències de sistema (dret continental vs copyright), amb èmfasi en els drets morals a Europa. • Reflexió de gènere i història: la cuina va ser menystinguda com a “art menor” i associada a l’àmbit domèstic; avui s’impulsa el reconeixement de creadores. • Cinema i cuina: record de “El festí de Babette” com a celebració de la gran cuina i de l’autoria gastronòmica. Cloenda • Desitjos de bones festes i crida a anar al cinema. • Avanç d’estrena de Polanski la setmana vinent.

Panorama general de l'episodi Programa dedicat a l'actualitat de premis i al diàleg entre cinema i plataformes, amb un bloc central sobre les nominacions als Globus d'Or, una mirada crítica a títols com The Irishman, Joker, Los dos papas i Parasite, i recomanacions de dos documentals contundents. A la segona part, el convidat Pol Dígler presenta el seu curt de paròdia de terror Horror Scope (premiat arreu) i avança un nou projecte de curt de dansa amb meta-humor i jocs de postproducció. Globus d'Or, Òscars i el paper de les plataformes Diferències clau entre premis • Els Globus d'Or els vota l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood (mirada periodística) i premien també televisió. • Els Òscars els vota l'Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques (professionals del sector) i se centren en cinema per a gran pantalla. • Els Globus sovint operen com a «indicadors» del que pot passar als Òscars. Plataformes i estrenes hibrides • Casos com Roma (Cuarón) i The Irishman (Scorsese) exemplifiquen estrenes limitades en cinemes per qualificar-se a premis, amb posterior disponibilitat a Netflix. • Es comenta la sort inversa d'Historia de un matrimonio i l'auge de films d'animació com “¿Dónde está mi cuerpo?”. • Directors com els germans Coen o Isabel Coixet també han explorat aquest model. Nominacions i debats (Globus d'Or) Millor pel·lícula (drama) • Nominades: The Irishman, Joker, Los dos papas, Historia de un matrimonio, 1917. • Crítica a Los dos papas: es percep com a film d'“ensalzament” del Vaticà, evitant de front escàndols (pederàstia, finances). “Passa tant de puntes que podrien passar per sobre de brases i no es cremarien.” “1917” i el cinema bèl·lic • Expectatives altes per Sam Mendes (ofici sòlid), amb comparacions inevitables amb referents com “Salvar al soldado Ryan” o “Dunkerque”. Millor pel·lícula (comèdia o musical) • Nominades: Érase una vez en Hollywood, Puñales por la espalda (Knives Out), Jojo Rabbit, Rocketman, i una menció confosa a “Dolimit” (probablement, Dolemite Is My Name). • Rocketman vs Bohemian Rhapsody: debat sobre el valor cinematogràfic més enllà de la música. Millor direcció i interpretacions • Direcció: Scorsese (The Irishman), Tarantino, Bong Joon-ho (Parasite), Sam Mendes (1917) i Todd Phillips (Joker). • Part de la taula aposta per Scorsese; altres reivindiquen Todd Phillips per l’audàcia de Joker. • Interpretació masculina: Joaquin Phoenix a Joker rep elogis unànimes. • Sobre The Irishman: - Visió històrica del poder als EUA (sindicats, Jimmy Hoffa) i de la connivència amb la màfia. - Per a uns, és “un curs de cinema” de 3h30 amb interpretacions magistrals (De Niro, Pacino, Pesci). - Per a d’altres, és “plana” com a experiència d’espectador, menys memorable que “El Padrino”. • Parasite: celebrada per la seva mirada punyent i sorprenent, tot i algun dubte de “rodonesa” al tram final. • Esment a “Retrato de una mujer en llamas” com a competidora notable a millor guió/pel·lícula a Cannes. Documentals recomanats “El escritor de un país sin librerías” (Marc Serena) • Viatge a Guinea Equatorial amb l’escriptor Juan Tomás Ávila Laurel, exiliat el 2011 per denunciar la dictadura de Teodoro Obiang. • Denúncia d’un país ric amb desigualtat extrema (3% acapara la riquesa) i vincles colonials amb Espanya. • Dificultats de rodatge en règim repressiu (gravacions simulant fotos familiars, interrupcions policials). “Em vaig enterar de moltes coses de Guinea Equatorial que no sabia.” “L’entusiasme” (Lluís Herrero) • Ressegueix el ressorgiment de l’anarquisme (1975–1978) i l’atemptat de la sala Scala a Barcelona, amb l’ombra de les clavegueres d’estat (menció a Martín Villa). • Muntatge i selecció d’arxius exemplars; context cultural: Ocaña, El Viejo Topo, Canet Rock, moviment feminista. • Títol com a metàfora de l’“entusiasme” col·lectiu i la seva pèrdua durant la Transició. Entrevista a Pol Dígler i “Horror Scope” Concepte i estil • Horror Scope: fals tràiler (4’30”) d’una pel·lícula inexistent, paròdia del gènere de terror i dels propis tràilers. • Premissa: una noia sembla posseïda; el metge “diagnostica” viure dins d’un tràiler de terror, encadenant gags (slapstick, crítica a la crítica, tòpics del gènere, jocs sonors com el “violí” de tensió). • Muntatge molt dens i metalenguatge visual-sonor; interpretacions destacades (p. ex. Clàudia Trujillo). Reconeixements i tècnica • Trajecte fulgurant: 73 seleccions i 25 premis en 5 mesos. • Guardons a so i muntatge; co-muntat per Pol Dígler i Ferran. “El so és un personatge més.” • Sense espòilers: final amb gir que dona coherència global a la peça. Nou projecte: curt de dansa amb meta-humor Idea, repte i posada en escena • Curt de videodansa amb dos ballarins (Roser Bondó i Artur Villalba), ambientat en una gala d’elit de Cap d’Any, amb canvi sobtat de codi (del ballet clàssic a funk estil James Brown). • Meta-humor en postproducció: textos superposats que “expliquen” a l’espectador una situació absurda (incloent-hi una trama fictícia de pèrdua de drets musicals i projecció sense música). • Rodatge previst en un dia; muntatge “a ritme” de James Brown i posterior retirada de la música per mantenir la broma. Mirada a mig termini i tancament Camí cap al llargmetratge • Pol contempla idees per a llargmetratge sense presses, consolidant eines i llenguatge des de els curts (referència al camí de Neus Ballús). • Preveu publicar en obert “Horror Scope” aviat; un curt anterior ja és a YouTube. Proper convidat • Avanç: Santi Robert, advocat i doctor en dret, també amb formació en direcció cinematogràfica i experiència com a projeccionista.

Introducció • Programa de cinema amb dues parts: crítiques i recomanacions i, després, entrevista temàtica. • Convidat: Xavier Solà (doctor en biologia, practicant i divulgador d’ioga i meditació). Crítiques i recomanacions de cinema Las niñas bien (Alejandra Márquez Abella) • Pel·lícula mexicana ambientada al Mèxic de finals dels 70/principis dels 80 (època de López Portillo i la seva gran devaluació), centrada en una dona de classe alta que veu ensorrar-se el seu món sofisticat i banal. • Destaquen la posada en escena exquisida, el color, la música i el treball en primers plans de l’actriu Ilse Salas. • Cinema de mirada subjectiva: tot es narra des de la protagonista, amb subtileses visuals (p. ex., una erupció a la pell com a símptoma corporal del col·lapse). • Guanyadora a Màlaga (Millor llarg iberoamericà, guió i muntatge). Comparació amb Roma (Alfonso Cuarón) • Dues mirades complementàries al mateix ecosistema social: - Roma (B/N): des de la minyona indígena; cinema de contrastos i classe. - Las niñas bien (color): des de la “senyora”, amb estètica delicada que revela la fragilitat d’un privilegi. The Irishman (Martin Scorsese) • Apunt breu: es destaca la durada (3h+) i que és fàcil “pausar-la” a plataforma; pendent de comentari complet. Cinema francès recent (alerta de títols populars però prescindibles) • Es mencionen tres èxits de públic a França que, segons el crític, valdria la pena evitar: - Buenos principios (Yvan Attal) - Las buenas intenciones (Gilles Legrand) - Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho ahora? (Philippe de Chauveron) Retrat d’una dona en flames (Céline Sciamma) • Recomanació entusiasta del convidat: bellesa en tots els registres (art, fotografia, rostre, sensibilitat femenina). “Si n’hagués de dir una paraula: bellesa.” El joven Ahmed (Jean-Pierre i Luc Dardenne) • Retrat nu i precís del procés de radicalització d’un noi de 14 anys a Bèlgica. • Guió “despullat”, d’arrel bressoniana; interpretació del jove colpidora: la ficció frega el reportatge. • Escena clau: la relació amb la noia de la granja i el xoc de valors. “M’agrada tenir el pensament lliure i decidir per mi.” • Debat sobre el final: alguns el troben massa conciliador (redempció), però en conjunt molt recomanable. Nominacions Goya 2019 (gala 25/01/2020, Màlaga) • Grans favorites: - Mientras dure la guerra (Amenábar) – 17 nominacions. - Dolor y gloria (Almodóvar) – 16 nominacions. • Altres destacades: - La trinchera infinita (Arregi, Garaño, Goenaga). - O que arde (Oliver Laxe) – considerada “la millor espanyola del 2019” pel crític. - Intemperie (Benito Zambrano). - La hija de un ladrón (Belén Funes) – debat sobre la seva versemblança i estil “dardenià” mal resolt, segons el crític. - Buñuel en el laberinto de las tortugas (Salvador Simó) – amants de Buñuel i del cinema, imperdible. • Europea: es citen, entre altres, Retrat d’una dona en flames i Border. Entrevista: Xavier Solà — Ioga, meditació, vipassana i mindfulness Trajectòria personal • Biòleg de professió i practicant de ioga i meditació des dels 20 anys. • Experiències transformadores en retirs i pràctica setmanal: sensació de ment més sana, percepcions més riques i complertes. Què és la meditació vipassana? • Vipassana (pali): “veure/vivir les experiències tal com són”, és a dir, sense la interferència de la ment i els seus acoloriments/adjectius. • En clau budista, el que existeix és l’experiència directa (veure, sentir, olorar, tastar...). • Objectiu: cultivar presència (aquí i ara) per percebre amb claror. Mindfulness i rendiment • Mindfulness = adaptació occidental de vipassana per a reducció d’estrès i concentració. • Útil en àmbits competitius (esport, interpretació) per centrar-se i regular l’ansietat. Pau Gasol: “Medito perquè m’ajuda a calmar els pensaments, controlar l’estrès i centrar-me en el moment.” • Exemple d’ús existencial (no rendiment): Jordi Cuixart: “Per escoltar-nos cal eliminar el soroll del pensament… la meditació és una eina molt útil.” Com començar a meditar (pràctica bàsica) • Postura: assegut/da amb columna oberta; també es pot fer caminant. • Relaxació: un mínim de relaxació corporal. • Atenció: portar la ment a un suport proper (cos i respiració). • Exemple: observar el moviment de la caixa toràcica i la columna amb el ritme respiratori. • Efectes del “present”: - Alliberar tensions físiques i psicològiques. - Ser menys reactius i respondre amb consciència. Cinema i espiritualitat: Kim Ki-duk Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera • Metàfora del cicle de la vida en un monestir sobre un llac: del joc infantil i el despertar de l’empatia (compassió) al desig, l’error, el càstig i el camí d’alliberament. • Dues vies del budisme: saviesa (veure com són les coses) i compassió (empatia amb el patiment). • Imatge final potent: el llac gelat facilita el pas entre interior (vida íntima) i exterior (món) — metàfora de la integració. Tancament i proper programa • Agraïment al convidat. • Avanç: visita de Paul Diggler per parlar d’“Horroscop”, curt premiadíssim.

Resum general Programa polifònic i sense concessions al voltant de la relació entre cinema i llibertat d’expressió. Es tracten quatre blocs principals: Exposició “Jo sóc allò prohibit” d’Isaki Lacuesta a l’Art Santa Mònica: un recorregut per les prohibicions i la censura en democràcia, amb una instal·lació interactiva que “apaga” allò que mires i et força a sentir l’efecte de la restricció. Inclou cançons censurades i reflexions jurídiques i periodístiques sobre el poder i la autocensura. Crítica de Madre (Rodrigo Sorogoyen): el programa destaca la potent interpretació de Marta Nieto i el risc d’un relat íntim que manté la tensió sense resoldre-la, fugint del final complacent. Es parla de pla seqüència, de l’eco amb “La propera pell” i d’una possible fricció edípica (record a “La luna”). Debat sobre Liberté (Albert Serra): cinema radical, voyeurista i contemplatiu, que porta l’espectador a la incomoditat i el converteix en boayer. Referències a Sade i a Gaspar Noé; absència de relat convencional i guió depurat fins al límit. Focus en el cinema kurd: projecció de “Zer” (Casim Öz), censura a Turquia i dificultats de la diàspora; presentació de la Mostra de Cinema Kurd de Barcelona (MCKB), objectius, dates i seu; context polític de Rojava, l’ofensiva d’Erdogan, la complicitat europea i el projecte de confederalisme democràtic. “La censura prèvia més terrible és l’autocensura” — eix central de la instal·lació i del debat. Isaki Lacuesta: “Jo sóc allò prohibit” (Art Santa Mònica) Idees clau Instal·lació interactiva: una “capsa” amb quatre pantalles i detector de mirada que apaga allò que mires i encén una altra pantalla, fent-te viure l’efecte de la prohibició. Abast temporal: del 1977 fins avui; fragmenta i contextualitza prohibicions en cinema, cançó i protesta pública. Tres àmbits: • La capsa interactiva (imatges, talls i interrupcions com a metàfora de la censura). • Veus d’artistes censurats (Albert Pla, Alicia Ramos, Pau Riba, Kiko Veneno, Rocío Márquez, Grand Wyoming… fins a 22) re-interpretant cançons prohibides. • Àudio-menú amb textos d’Albert Pla (paradoxes de la censura), Benet Salellas (marc jurídic), David Jiménez (pressió de poders fàctics i mitjans) i Pedro G. Romero (programació i límits). Tesi: del franquisme a la democràcia, la censura muta; avui opera via Codi Penal, jutges i—sobretot—via autocensura. Crítica: Madre (Rodrigo Sorogoyen) Punts forts i riscos Marta Nieto sosté la pel·lícula amb una interpretació excepcional; candidatura natural a premis (Goya/Gaudí). El curt original (18–20 min, pla seqüència) era una peça tancada i demolidora; el llarg es mou en un fil de tensió continu sense caure, però aposta per un final obert que pot incomodar. Tècnica i posada en escena: ús de pla seqüència i espais (casa/platja) per crear angoixa amb pocs elements. Dialògic amb altres obres: ecos de “La propera pell” (Isaki Lacuesta & Isa Campo) i ressonàncies edípiques a l’estil “La luna” (Bertolucci). Debat: Liberté (Albert Serra) Lectura estètica i d’espectador Cinema de la incomoditat: boayerisme explícit, nit eterna al bosc amb “libertins” sadiaques; absència de relat clàssic i música fins al tram final. Guió depurat fins a l’os (impro i direcció mínima buscada); comparacions amb Gaspar Noé pel clímax sensorial prolongat. Recepció: peça que “castiga” la mirada si s’hi entra com a mirón; intel·ligent en el seu propòsit de posar a prova el pacte amb l’espectador. Focus: Cinema kurd, “Zer” i MCKB “Zer” (Casim Öz) Viatge d’un nét que busca una cançó kurda (en kurmanji) cantada per l’àvia a Nova York; conte poètic que topa amb talls de censura a Turquia quan mostra el conflicte. Valor cinematogràfic en la proximitat als pobles i el tracte als personatges més que no pas en la consistència del guió. El director relata controls policials setmanals i retallades a les projeccions internes. Mostra de Cinema Kurd de Barcelona (MCKB) Impulsada per Ibarria Produccions (col·lectiu audiovisual de 5 persones) amb voluntat de trencar el silenci mediàtic a través del cinema. 4a edició: 13–15 de desembre, presentació al Pati Llimona; projeccions al Cinema Zumzeig (Sants); programa i info a mckb.cat. Evolució: de curació 100% activista a equilibri entre qualitat artística i contingut polític. Context polític i mediàtic Rojava (nord de Síria): retirada dels EUA i ofensiva d’Erdogan (des del 9 d’octubre) per crear un suposat “corredor de pau” que desplaça població kurda i reconfigura el territori; denúncia de complicitat europea. Projecte polític: confederalisme democràtic (ecologia social, alliberament de la dona, democràcia directa) com a alternativa a l’estat-nació; avui es prioritza l’autonomia davant la creació d’un estat. Cultura i llengua: la llengua kurda, la música i els contes han estat històricament perseguits; la Comuna de Cinema de Rojava neix per autoorganitzar produccions al marge de subvencions estatals. Proper programa “Meditació al cinema” — selecció de films de to contemplatiu i naturalista (incloent-hi la joia de Kim Ki-duk “Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera”). Noms i referències Isaki Lacuesta, Isa Campo, Albert Pla, Benet Salellas, David Jiménez, Pedro G. Romero Rodrigo Sorogoyen, Marta Nieto, Bertolucci, Gaspar Noé, Albert Serra Casim Öz, Alba Sotorra, Erdogan; Pati Llimona, Cinema Zumzeig; MCKB; Rojava, kurmanji

Panorama del programa • Emissió centrada en el cinema recent i el paper del documental, amb especial atenció al Festival de Cinema Independent de Barcelona, la crítica de The Irishman i una conversa profunda amb l’actriu i directora de càsting Mercè Espelleta. • Es destaquen obres sobre el món rural, la comunicació alternativa en la discapacitat i la memòria política europea, així com la nova onada de creació teatral amb mirada femenina de Projecte Vaca. "L’actor no pensa, actua." — Sanford Meisner El festival i els documentals Premi del jurat: Meseta (Juan Palacios) • Documental sobre el despoblament de la meseta (M. rural de Lleó): fotografia excel·lent, ús d’el·lipsi i un disseny de so naturalista que fa del camp un protagonista. • Tracta temes com aigua, vi, terra, oficis rurals (pastor com a fil conductor) amb rigor i sensibilitat no melosa. • Força narrativa i muntatge que eleven la peça més enllà de l’interès social. Menció especial: Las letras de Jordi (Maider Fernández Iriarte) • Retrat d’en Jordi, amb paràlisi cerebral, que es comunica assenyalant lletres en una cartolina; la directora aprèn i filma el procés amb gran delicadesa. • Reflexiona sobre comunicació, autonomia i espiritualitat (viatge a Lourdes), alternant entrevistes i formats. • Missatge fort: amb les eines adequades, la comunicació és possible i es pot gaudir del món amb profunditat. Retrospectiva: Una joventut alemanya (Jean-Gabriel Périot) • Muntatge d’entrevistes i arxius sobre la radicalització a l’Alemanya dels 60-70 (RAf Baader-Meinhof), amb context del Maig del 68 i les protestes estudiantils del 66. • Traça l’escalada de la protesta a la violència, amb rigor històric i pols cinematogràfic. Gran estrena: The Irishman (Martin Scorsese) • Valorada com a obra mestra (o gairebé): guió, fotografia, música i posada en escena sense fissures. • Interpretacions: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci. De Niro, en estat de gràcia; Pacino amb energia que frega la sobreactuació funcional al personatge. • Durada 3h20 que flueix; estratègia d’estrena limitada abans de Netflix per a cursa d’Òscars. S’entreveu un testament fílmic de Scorsese sobre la màfia i el pas del temps. La convidada: Mercè Espelleta Trajectòria i mètode • Actriu de teatre, cinema i TV, directora de càsting i coach d’actors. Cofundadora de Projecte Vaca. • Formada a l’Institut del Teatre; treball amb el mètode Meisner (veritat en l’instant, connexió i impuls). • Visió crítica del ritme industrial televisiu (diàries) i defensa de temps d’assaig i direcció. "Si actues des del cap, costa que celebri al cos; cal tornar a la veritat del moment." Recomanació Gaudí: La innocència (Lucía Alemany) • Òpera prima en català sobre l’adolescència i l’entrada a la vida adulta en un poble; direcció precisa i actuacions d’una veritat desarmant. • Metodologia: actors coneixen les situacions però improvisen el text (influència ESCAC): naturalitat i autenticitat. • Calendari: preestrena al desembre (setmana) i estrena comercial gener-febrer. Crida a recolzar la distribució d’òperes primes. Blade Runner i la tecnologia amb sentiments • El tema d’amor de Vangelis provoquen en la convidada una connexió emocional profunda; film trencador que va obrir vies a la ciència-ficció humanista. • Debat sobre robots amb emocions i la utilitat d’aquestes: "Hi ha emocions que ‘no serveixen per res’? — Serveixen per viure." • Referència a Her (Spike Jonze): amor amb una IA i el límit entre intimitat i tecnologia. Projecte Vaca: mostra i obra • Mostra amb visió femenina (no exclusiva de dones), enguany a Francesca Bonnemaison. • Obra: De l’amor i altres qüestions (si és que les hi ha). Sis actrius, humor, música i un fil tecnològic (mòbils "cauen del cel") per reconnectar amb el cor i la mirada. • Xerrades obertes (ex.: ventres de lloguer) i coproduccions (Catalunya–Colòmbia). • Entrades: Code Tiquets i web/RS de Projecte Vaca; horari habitual 20:30 (xerrades 19:00). L’ofici d’actor avui Televisió vs. cinema • Sèries diàries: poc temps, poques preses, risc d’automatismes i menys direcció; setmanals, més qualitat i temps. • Cinema: planificació, assaigs, escalat de plans que permet arribar al close-up amb veritat. • Consell pràctic per garantir una repetició si cal: equivocar-se de text per forçar una nova presa. Comèdia per dir veritats • Espelleta crea peces sobre menopausa i violència masclista en clau de comèdia per arribar més i millor al públic, sense el llast d’un final devastador. Laboratori “Els murs” • Taller anual obert a actrius: enguany sobre murs (interiors, socials i polítics) pel 30è de la caiguda del mur de Berlín. • Procés: treball físic i d’improvisació a partir de frases de pel·lícules triades per cada intèrpret (de Blade Runner a West Side Story, etc.). Cloenda • Invitació a assistir a la mostra i a les xerrades; denúncia de retallades culturals i aposta per fer més amb menys. • Proper programa: visita de L’Àngela Gutiérrez amb noves propostes i cròniques de festivals.

Resum general El més destacat • Crítica destacada de "La trinxera infinita": interpretacions excel·lents d’Antonio de la Torre i Belén Cuesta; posada en escena sòbria i efectiva per mostrar el pas del temps i la claustrofòbia; estructura en episodis amb paraules-definicions com a pont narratiu; algun excés melodramàtic a la segona meitat i metratge llarg. • Panoràmica de L’Alternativa (Festival de Cinema de Barcelona): el col·laborador fa de jurat a la secció nacional (curts i llargs), detalla seus (CCCB, Filmoteca, Zumzeig), i activitats com masterclass de Jean-Gabriel Périot i seminari de Neus Ballús; recordatori de l’efemèride dels 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín amb projeccions temàtiques. • Estrenes i valoracions: - "Sic transit Gloria Mundi" (Robert Guédiguian): percebut com a film fallit i moralment problemàtic; premi d’interpretació a Ariane Ascaride considerat “lleuger”. - "Si yo fuera rico": comèdia nefasta, d’“espanyolada” casposa. - "Buenos principios (Mon chien stupide)": irregular però interessant, amb certa originalitat i una evolució de personatge que val la pena. - Avanç: passe de premsa d’"El irlandès" (Scorsese), 3h20. • Mostra de Cinema Mediterrani (CineBaix): recomanacions de programació diversa (cinema gipsy, turc, egipci), destacant un film sobre futbol femení —potser Freedom Fields— i sessions amb debat. • Dossier històric- industrial: Esplugues City i Balcázar: recorregut per la creació dels estudis d’Esplugues, l’estratègia de coproduccions europees, la intuïció de l’auge de l’spaghetti western, la construcció del poblat Far West al Baix Llobregat i les solucions de direcció artística de Juan Alberto. Crítica: "La trinxera infinita" Sinopsi i context • Andalusia, 1936: un republicà perseguit pels nacionals s’amaga 30 anys en un amagatall domèstic fins a l’amnistia de 1969. • La pel·lícula retrata la por, el secret familiar i la perversa influència del franquisme sobre la intimitat: "fer una mirada sobre la influència d’un sistema… la perversió que comporta, i fins a quin punt arriba a la unitat familiar". Virtuts • Interpretacions: Antonio de la Torre i Belén Cuesta, “boníssimes”, punt fort absolut del film. • Posada en escena: càmera “estratègica” des de l’amagatall; ús del color fosc i credibilitat temporal (envelliment dels actors treballat, pausa de rodatge perquè l’actor guanyi pes). • Estructura: capítols-paraula amb definició i episodi breu; recurs narratiu amb gràcia i intel·ligència. Pegues • Durada: massa llarga; segona meitat amb to de “culebró”. • Risc de melodrama contingut per direcció i interpretacions. Temes • Claustrofòbia, pas del temps, secret i silenci dins un poble petit, herència emocional del franquisme, i memòria col·lectiva. Festival: L’Alternativa (jurat, seus i activitats) Paper del col·laborador i dispositiu del festival • Forma part del jurat de l’ACCEC (curts i llargs nacionals): 10 curts i 8 llargs; sala de visió contínua al CCCB (11h–21h) per repassar peces. • Seus: CCCB, Filmoteca de Catalunya i Zumzeig. Activitats destacades • Masterclass de Jean-Gabriel Périot sobre cine d’arxiu i muntatge. • Seminari de Neus Ballús amb 4 curtmetratges d’aprenentatge; seguiment de l’evolució estilística fins a “Staff Only/El viatge de la Marta”. • 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín: instal·lació fotocall i 6 films temàtics (majoritàriament alemanys). "Accés a cinema alternatiu i experimental que s’escapa dels canals comercials habituals". Estrenes i crítiques Avanç: "El irlandès" (Martin Scorsese) • Passe de premsa imminent; durada 3h20. Interès públic per la seva estratègia amb plataformes. "Sic transit Gloria Mundi" (Robert Guédiguian) • Drama coral a Marsella, xoc generacional i precarietat. • Valoració: fallida, moralitat “justeta”. Premi a Ariane Ascaride percebut com a excessiu (“paper no plenament protagonista ni especialment treballat”). "Si yo fuera rico" (Álvaro Fernández Armero) • Comèdia de nou ric; valorada com nefasta, actuacions “sota mínims” i humor ranci d’“espanyolada”. "Buenos principios (Mon chien stupide)" • Escriptor en crisi sacsejat per un gos “estúpid” que desordena la família. • Valoració: no rodona però estimable; gràcia en l’evolució del protagonista i certa originalitat de guió. Agenda: Mostra de Cinema Mediterrani (CineBaix) Què hi trobareu • Programació diversa: cinema gipsy, turc i d’altres països mediterranis. • Proposta destacada: film sobre futbol femení (probablement Freedom Fields). • Sessions amb debat (p. ex., “Ser” amb presència d’equip). Espai útil per veure cinema mediterrani poc distribuït i fora dels circuits comercials. Dossier: Esplugues City i els Estudis Balcázar Indústria i visió internacional • Estudis d’Esplugues amb 5 platós, tallers, doblatge i muntatge; coproduccions tri/quadripartites (Itàlia, Alemanya, França). • Estratègia industrial guiada pel mercat: "yo no hago el cine que me gusta, sino el cine que en este momento me pide el público". Naixement de l’spaghetti western i primer èxit • Intuïció del filó western quan el peplum decaia. • Construcció d’un poblat Far West a Esplugues, rodatges gairebé continus, nocturns quan cal. • "Pistoleros de Arizona" (amb Robert Woods): èxit internacional i arribada als EUA via Universal; antecedeix l’estrena nord-americana de "Per un pugno di dollari". Direcció artística de Juan Alberto: autenticitat i enginy • Emmascarament d’elements urbans (torre d’aigua per tapar antenes; xemeneia falsa alineada amb fum real de la fàbrica per donar versemblança). • Carrer principal de 110–120 m orientat per aprofitar el sol; repartiment d’edificis (saloon, sheriff, etc.). • Recerca d’autenticitat: documentació fotogràfica i viatge a Mojave/Vall de la Mort; únic poblat europeu amb base realista. • Trucs segurs: vidres de caramel policroms per a defenestracions (pastisseria Fígols), cavalls domats subministrats per l’empresa Fernández Medina. Reús del decorat i títols destacats • "Totó d’Aràbia": paròdia d’espionatge/desert a l’estela Bond + "Lawrence of Arabia"; transformació del poblat en entorn aràbic amb camells. • "Surcouf" (Paramount): superproducció napoleònica en dues parts a Europa; Esplugues City reconvertida en poble de l’oceà Índic. • "Crónica de un atraco": Esplugues City transformat en Amèrica profunda dels 50 (neons, cadillacs). Proper programa • Avanç de convidada: Mercè Espelleta (actriu de cinema/teatre/TV, directora de càsting), cofundadora del Projecte Vaca (impuls feminista de creació i direcció escènica).