episodis

Visió general de l’episodi "Si no ho trobes a Video Instant, és que no existeix." Episodi variat i molt viu de Cinema Sense Condicions amb ressenyes, documentals i debat polític, i una conversa a fons amb Aurora de Pares, propietària de Video Instant (el videoclub més antic d’Espanya, amb un fons únic de 45.000 títols, 8.000 en VHS). La primera part recull crítiques de novetats i recomanacions; la segona, una entrevista que explica el nou rumb del videoclub: trasllat, tarifa plana, cafeteria, programació pròpia i la defensa del format físic com a memòria viva del cinema. Ressenyes i recomanacions Petit Paysan (Un héroe singular) • Drama rural francès sobre un jove ramader que afronta una epidèmia bovina i els límits entre el legal i l’il·legal per salvar la seva explotació. • Òpera prima amb moments potents, to contemplatiu i ús del silenci; retrat de la pressió reguladora sobre la petita pagesia. Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher) • Conte modern, poètic i reivindicatiu sense maniqueismes, sobre la bondat d’un jove (Adriano Tardiolo) i l’explotació dels humils per part del poder. • Ressonàncies de Pasolini; transita de la comunitat rural de “La Inviolata” a la urbe, amb una segona meitat de marginalitat i reciclatge creatiu. • Interpretacions destacades i aparició de Sergi López. Una receta familiar (Eric Khoo) • Drama culinari i emocional entre Japó i Singapur: la gastronomia com a pont de reconciliació i memòria. • Seqüències de cuina filmades amb cura i amor; el menjar com a lligam familiar i cultural. Sèries: anime i cuina • Recomendació d’anime trencador i surrealista (Devilman Crybaby). • Sèrie japonesa antològica ambientada en un restaurant de ramen: capítols independents on la cuina és el nexe entre vides. El árbol de la sangre (Julio Medem) • Virtuosisme visual però guió massa embolicat; deconstrucció narrativa amb quotas identitàries (castellà/català/eusquera) i subtrames de família, sexe i droga. • Lectura política implícita d’Espanya federal; secundaris de luxe (Ángela Molina, Josep Maria Pou, Najwa Nimri). Fahrenheit 11/9 (Michael Moore) • Retorn de Moore amb una advertència sobre el feixisme i l’ascens de Trump. • Cas Flint (Michigan): crisi de l’aigua amb plom, responsabilitats polítiques i decepció amb Obama. • Crítica a demòcrates i republicans; aposta pel lideratge juvenil com a futur polític. Història i actualitat de Video Instant (Aurora de Pares) De l’Instant a l’arxiu viu • Fundat fa 40 anys per Gennaro de Pares i Aurora Martínez. Catàleg exhaustiu: totes les pel·lícules editades a Espanya des del naixement del vídeo. • Trasllat d’Enric Granados a Viladomat, 239 (entre Provença i Rosselló). Nou enfoc: comunitat, esdeveniments i sala pròpia • Presentacions mensuals de DVDs amb directors/actors (Bayona, Coixet, Albert Serra, etc.). • Nou espai amb botiga + cafeteria i construcció d’un cinema i sala de tallers per a cinefòrums i cicles. Plataformes vs videoclub: convivència i valor afegit • Les plataformes han reeducat a pagar per la cultura, però el videoclub aporta curació, sociabilitat i memòria (el físic no caduca). • Exemple: clàssics que falten en streaming (Indiana Jones, Los Goonies, temporades de Joc de Trons retirades temporalment). Tarifa plana i horaris • Nova tarifa plana: 8,95 €/mes, lloguer il·limitat, retorn en 7 dies. • Horari: dl–ds 10:30–14:30 i 17:00–21:00; dg i festius (majoria) 11:00–15:00 i 16:00–20:00. Defensa del físic i drets • No poden digitalitzar el fons per drets: el lloguer s’ha adquirit per al format físic. • El videoclub conserva VHS, Betamax i U-matic, i fins i tot lloga reproductors per investigació i tesi. Títols difícils i inèdits • Surviving Picasso (Anthony Hopkins) o cinema català com La plaça del Diamant en català (no editada en DVD) només disponibles en VHS. • Hamlet (Kenneth Branagh) en versió llarga preservada en VHS. Suport del sector i futur • J.A. Bayona va impulsar adhesions perquè fos “botiga emblemàtica” (Ajuntament no ho va concedir). • Crowdfunding reeixit: botiga i cafeteria en marxa; segona fase per acabar el cinema. • Pla per recuperar al seu cinema títols de qualitat que desapareixen massa aviat de cartellera. Cultura i memòria "El futur passa per la gent jove... i per no oblidar d’on venim." • Record a les Brigades Internacionals (80è aniversari del comiat a Barcelona) i la necessitat de preservar la memòria davant els nous populismes a Europa i Amèrica Llatina. Idees clau • Video Instant és un arxiu viu i un espai de comunitat: físic, prescriptiu i preservacionista. • Les plataformes i el videoclub poden conviure: l’una amplia l’accés, l’altre conserva el que es perd i aporta criteri i proximitat. • El documental de Moore és una crida d’alerta sobre la deriva autoritària i el poder del compromís juvenil.

Introducció • Obertura amb tràiler d'El fotógrafo de Mauthausen i sintonia de “Cinema sense condicions”. • Presentació del menú del dia: estrenes (First Man, Petra, Cold War), repàs de Sitges 2018 (Mandy, Suspiria, Under the Silver Lake…), breu crítica d’El fotógrafo de Mauthausen, i tema del dia: Gaspar Noé (Climax i filmografia). "Estem disposats a explicar-vos el que fem... el programa tindrà dues parts" Crítiques d’estrenes First Man (Damien Chazelle) • Visió molt hermètica i en primer pla que ofega, amb pocs plans generals i poca sensació d’epopeia. • Coherència temàtica amb Chazelle (el preu del triomf), però aplicació poc cinemàtica: “com si s’oblidés que fa una pel·lícula”. • Ryan Gosling interpretat com a cooler extrem, apàtic; el biopic cau en tòpics i es fa llarg i fred; decepció comparada amb Whiplash i La La Land. "Jo no la recomano pas… surts del cine igual que has entrat." Petra (Jaime Rosales) • Rosales busca més accessibilitat sense abandonar l’experimentació: la càmera entra i surt com un personatge i el relat és no lineal (capítols desordenats) que generen girs i riquesa narrativa. • Temes: secrets i mentides familiars, perdó i penediment, amb suspens sostingut i ritme contemplatiu. • Interpretacions destacades: Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Marisa Paredes, Oriol Pla i un antagonista ferotge (Joan Botell). • Valoració: recomanable; més càlida que els títols anteriors de l’autor, però encara dins l’autor cinema. Cold War (Paweł Pawlikowski) • Blanc i negre 4:3 de gran bellesa, amb aire Nouvelle Vague; el·lipsis abruptes que exigeixen complicitat de l’espectador. • Història d’amor tòxic que viatja entre Polònia, França i Itàlia, amb la música i la posada en escena com a motor emocional. • Comparada amb Ida, aquesta és menys rodona segons els tertulians; difícil que guanyi l’Òscar, però molt interessant. Sitges 2018: valoració i títols clau Valoració general • Edició percebuda com mediocre i desdibuixada en gènere (massa noir/thriller a competició per a un festival fantàstic). Mandy (Panos Cosmatos) • Rebuig frontal: venjança elemental, sadisme i estètica sense substància. Tot i Nicolas Cage, film qualificat d’“impresentable”. Suspiria (Luca Guadagnino) • Barreges de context històric a Berlín, feminisme i deliri final de gran guinyol: resultat indigerible, amb gore i acumulació d’idees que “no casen”. Under the Silver Lake (David Robert Mitchell) • Divisiva però reivindicada: thriller conspiranoic a Hollywood amb un protagonista errant; laberint de missatges ocults, comicitat estranya i crítica a la manipulació cultural. • Recordatori de l’anterior It Follows: terror sense gore, tensió psicològica i metàfora d’ETS. "Al final, el poder condiciona els que es creuen originals i lliures." El fotógrafo de Mauthausen (Mar Targarona) • Producció digna i reconstrucció històrica sòlida; rodatge en camp recreat amb cura d’art i fotografia. • Peros: casting qüestionat (Mario Casas com a Francesc Boix “no transpua catalanitat”), i segona meitat massa ficcionada; funciona millor la primera part. Tema del dia: Gaspar Noé Estil i recursos • Estètica de neó, electrònica i plans seqüència flotants; càmera lliure i immersiva que incomoda i hipnotitza. • Improvisació: rodatges amb poques pàgines de guió (Climax ~5, Love ~7), direcció d’actors molt viva. Climax (2018) • Estructura en dues meitats: 1) presentacions i dansa (tres grans plans seqüència), 2) mal viatge col·lectiu lisèrgic sense subjectives. • Lectures enfrontades: per a un tertulià és impacte físic i emocional; per a l’altre, “videoart” sense núcleo narratiu. "Per mi no és una pel·lícula: és videoart, un exercici audiovisual molt ben filmat que no du enlloc." Irreversible (2002) • Narrativa inversa: primer mostra el trauma i després humanitza els personatges retrocedint en el temps. • Tractament de la violència i la violació amb afredor i intensitat; impacte sensorial (seqüència de l’extintor). Love (2015) i Enter the Void (2009) • Love: la més centrada en personatges, triangle amorós amb intensitat emocional; per alguns, la millor de Noé. • Enter the Void: viatge lisèrgic mai vist, amb ambició formal; relació fraterna com a columna dramàtica. Debat obert sobre autor i límits • Noé com a autor revulsiu que busca la incomoditat; comparat amb Lynch i Nicolas Winding Refn en ambició visual. • Discussió sobre forma vs. fons: quan l’hipnòtic visual compensa (o no) la manca d’argument clàssic. Tancament • Avanç del proper programa: visita de la fundadora de Video Instan i nova etapa del videoclub (projeccions, bar, fons monumental). • Comiat del programa i invitació a continuar el debat sobre Sitges en futurs episodis.

Panorama del programa "Cinema sense condicions." Programa en dues parts molt marcades: una primera amb crítiques i novetats (Sitges, estrenes destacades i recomanacions), i una segona amb una entrevista extensa a l’actor català Ferran Rañé (Juglars, Dagoll Dagom, televisió i pedagogia d’interpretació). Part 1 — Crítiques, Sitges i novetats Sitges: Gaspar Noé — Climax (00:08:10 – 00:11:54) • Pel·lícula-assaig que busca deliberadament el rebuig: 46 minuts inicials de dansa en pla seqüència i després un descens lisèrgic cap al caos. • Tracta el “mal viatge” com a forma de terror interior. Valorada per la direcció i el risc, però difícil de recomanar com a “història”. • Passi als Verdi (22:30 h). Consell: sopar lleuger abans. Sitges: Lars von Trier — The House That Jack Built (00:11:56 – 00:15:23) • Retrat d’un assassí en sèrie dividit en dues meitats: to còmic negre amb TOC al principi i tram final com a descens dantesc als inferns. • Von Trier incomoda i és autoreferencial (inserta fragments de la seva filmografia). Interpretable com a “deshumanitzar per humanitzar”. • Estrena prevista: 15 de febrer. Recomanacions de Ferran Rañé (00:15:28 – 00:24:12) • El reino (Rodrigo Sorogoyen): corrupció reconeixible sense dir noms; Antonio de la Torre en estat de gràcia. • Cold War (Paweł Pawlikowski): amor impossible sota l’ombra estalinista; bellesa formal, tractament extraordinari de la música popular polonesa; debat sobre l’arrel autobiogràfica. • The Rider (Chloé Zhao): docuficció amb no actors; hipnòtica relació home–cavall a l’Amèrica profunda; dura i sensible, sense concessions. Estrenes de la setmana (00:24:21 – 00:27:50) • Peppermint (Matar o morir): venjança a l’estil Charles Bronson amb Jennifer Garner; acció i pirotècnia, però poc versemblant i convencional. Nota sobre títols espanyols que “expliquen massa”. • The Wife (La buena esposa): melodrama literari amb Glenn Close i Jonathan Pryce; solvent i clàssic, però conservador en el seu gir feminista. Burning — Lee Chang-dong (Murakami) (00:27:50 – 00:32:00) • Adaptació lliure del conte Barn Burning (Murakami): triangle entre escriptor precari, noia fascinant i amic ric enigmàtic. • Tota la peça vibra amb una vena poètica i una tensió latent que creix fins a un final demolidor. • Destaquen la interpretació d’ella, el “creixendo” dramàtic i l’ús de símbols (gata, fogueres, crepuscle). Apunts ràpids (00:32:08 – 00:34:29) • Biopic d’Elis Regina ben aviat; obertura del programa amb “Águas de Março”. • Lazzaro felice (Alice Rohrwacher): faula social amb aire pasolinià; Sergi López excel·lent i to fantàstic puntual. Agenda (00:34:35 – 00:36:09) • Temporada de documentals d’art: Rembrandt, Bosch, Caravaggio, impressionistes, Canaletto, Manet, Picasso, Matisse. • Festival In-Edit (documentals musicals) i Filmets (Badalona). Part 2 — Entrevista a Ferran Rañé De Sant Just a Els Joglars: memòria i llibertat d’expressió (00:03:00 – 00:08:01) • Inicis: escola de Sant Just, números d’humor a l’“Acadèmia Texas”, entrada a l’Institut del Teatre i als Joglars. • Cas La Torna (Consell de Guerra, 1977), exili a França i retorn amb l’indult. "És garrifós el retrocés... quan es condemna gent per una cançó, estem retrocedint. Espanta molt." Dagoll Dagom — El Mikado: èxits i anècdotes (00:36:15 – 00:40:59) • Paper de Ko-Ko: “cançó del Piu Piu” i la cèlebre llista d’execucions actualitzada cada muntatge. • Entrada triomfal a escena i gira en castellà (anècdota del Teatre Arriaga). Obres i producció — Jean-Claude Carrière (00:41:00 – 00:44:57) • Produccions pròpies: “Busco el senyor Ferran” (L’Aide-mémoire) i “La controvèrsia de Valladolid”; teatre poètic i de pensament. Pedagogia de l’actor: espai, temps i ritme (00:44:58 – 00:46:16) • Principis pràctics d’interpretació: control de temps–espai–ritme. • Mecànica del gag: repetició, tercera vegada, variació rítmica. Projectes recents i complicitats (00:46:20 – 00:48:52) • Peça íntima amb la seva filla Joana (ballarina): memòria i poesia escènica. • La resposta (Brian Friel) dirigida per Sílvia Munt; menció d’Afterplay. Televisió i indústria (00:48:55 – 00:55:16) • TV3 i sèries: Kiko el Progre, Majoría absoluta, Merlí (professor amb inici d’Alzheimer molt estimat pel públic). • Diferències de pressupost i abast entre produccions catalanes i estatals, però bones pràctiques a casa nostra. Teatre i còmic — Maquinavaja i El pallasso i el Führer (00:55:20 – 00:58:24) • Maquinavaja (Màquina Baixa): còmic portada a escena, crítica social ferotge, recepció intensa (incloses funcions al País Basc). • El pallasso i el Führer: treball de protagonista vinculat a Charlie Rivel. Idees clau • El programa equilibra el millor de Sitges (Noé, Von Trier) amb autoria asiàtica de primer nivell (Lee Chang-dong) i l’ull posat a les estrenes. • L’entrevista a Ferran Rañé és una lliçó d’història escènica, llibertat d’expressió i ofici d’actor (de Joglars a Dagoll Dagom, televisió i pedagogia).

Introducció i to del programa • Obertura de “Cinema sense condicions” amb to distès i homenatge musical a Montserrat Caballé. “Una de les millors enregistraments de Montserrat Caballé, en homenatge.” • Estructura del programa en dues parts: ressenyes breus i especial temàtic sobre el quart poder amb el convidat Joan Sant. Ressenyes i debats de la primera part La gavina (The Seagull, 2018) • Adaptació de l’obra de Txékhov amb un arrencada en l’últim acte i la resta en flashback. • Enfoc en els “estats d’ànim” txekhovians: amors no correspostos, desig frustrat i melancolia. • Fotografia i posada en escena delicades; el film mira el teatre des del llenguatge del cinema. • Interpretacions destacades, amb èmfasi en Annette Bening. Revenge (2017) i l’òrbita Sitges + connexions • Thriller de venjança amb empremta slasher i gore “sitgerià”. • Iconografia de renaixement (l’“au fènix”) i escena lisèrgica de cauterització que divideix. • Debat sobre l’autoria visual, el ritme de muntatge i la reiteració de tòpics del gènere. • Comparacions amb estètiques tipus Tarantino i amb el còmic (Sin City, 300). • Digressió: A Ghost Story (2017) com a exemple de cinema conceptual que “o hi entres o no”. Ha nascut una estrella (A Star Is Born, 2018) • Nova versió d’un clàssic refet múltiples vegades: ascens d’una cantant i declivi d’una estrella. • Lady Gaga sorprèn per naturalisme interpretatiu (sense el seu estilisme habitual). • Comentari industrial: presència determinant del productor John Peters i ecos de la versió Streisand. • Cooper és percebut com a “director nominal” en una pel·lícula de marcada mà de productor; cançons percebudes com homogènies. Cold War (2018) • Drama d’amor truncat en B/N a la Polònia de postguerra i la Guerra Freda. • Debat central: estètica exquisida vs rigor històric i duresa del context (repressió estalinista, instrumentalització del folklore, control del comissari polític). • Punts a favor: direcció elegant, plans memorables, interpretació de Joanna Kulig i la força del relat d’exili i identitat. • Crítiques: transicions repetitives a negre, dubtes de versemblança musical/gestual en el protagonista masculí. • Consell d’audiència: veure-la informats sobre la història de Polònia per captar-ne totes les capes. Especial: el “quart poder” al cinema (convidat: Joan Sant) Plantejament • Pregunta clau: “El quart poder existeix avui?” • Context: del periodisme d’investigació i la protecció de les fonts a l’actual ecosistema de sobreexposició, tertulians i xarxes. Mark Felt: El informante (2017) • Biografia del segon de l’FBI sota J. Edgar Hoover, revelat com a “Garganta Profunda” del cas Watergate. • Liam Neeson encarna Felt; direcció de Peter Landesman. Defensa de la independència de l’FBI i filtracions a la premsa davant la ingerència política. • Diferència ètica amb l’“informant-espectacle” actual: anonimat de la font, centralitat del diari i del mètode. • Matís moral: “la fi justifica els mitjans” aplicat a infiltracions il·legals que el porten a presó (posterior indult). “No era important qui informava, sinó el diari i el periodista.” Deadline – U.S.A. (El quart poder, 1952) • Clàssic de Richard Brooks amb Humphrey Bogart com a editor que planta cara al sensacionalisme i a la màfia de Nova York. • Retrat del periodisme com a servei públic: fonts verificades, tirada especial per exposar un mafiós, tensió entre negoci i ètica. • Guió àgil, diàlegs punyents i mosaic d’escenes que mostren la maquinària d’un diari. • Final obert però esperançador sobre la supervivència de la línia editorial. Reflexions finals • Contrapunt EUA/Espanya: cultura de fer cinema sobre casos polítics (Watergate) vs silenci o manca de tancament narratiu en casos locals (Banca Catalana, GAL, etc.). • Transformació del rol de les fonts en l’ecosistema mediàtic contemporani: de l’anonimat responsable a l’exhibició i la mercantilització. Tancament • Agraïment al convidat i avanç del proper programa: entrevista a Ferran Ranyer sobre la seva carrera a teatre, cinema i televisió. Punts clau en negreta • Debat profund sobre l’estètica vs la política a Cold War. • Lady Gaga sorprèn pel naturalisme a Ha nascut una estrella. • El periodisme com a quart poder: de Mark Felt a Deadline – U.S.A. • Revenge divideix però destaca per l’estil i el pols visual.

Panorama general del programa Episodi centrat en cinema actual i de gènere, amb una taula on es debat a fons sobre la pel·lícula espanyola "El Reino", es repassen els premis de Sant Sebastià, es recomana la minisèrie de Netflix Maniac i es fa un avanç extens del Festival de Sitges (història, convidats, activitats i tendències), amb el crític i presentador Carles Mir com a convidat destacat. "El Reino es venia com a favorita a Sant Sebastià... i no li han donat cap premi." Convidat i context Carles Mir: presentador de cinema a BTV i veu autoritzada amb dècades de trajectòria (jurats, crítiques i ràdio). Vincles amb Sitges des de l’adolescència i memòria viva del festival. El Reino (Rodrigo Sorogoyen): crítica i debat Expectatives i context industrial Director: Rodrigo Sorogoyen (37 anys). Trayectoria prèvia: Estocolmo (2013), Que Dios nos perdone, Madre i televisió. Producció: A3Media Cine (Atresmedia), amb rerefons del Grup Planeta (Antena 3, La Sexta, editorials, ràdio i premsa com La Razón i El Español). Idea clau: ecosistema mediàtic potent que condiciona promoció i recepció. Valoració crítica principal (posició més severa) Tema gran, mirada petita: tracta la corrupció però es queda en la superfície. Personatges percebuts com estereotips, sense profunditat ni progressió. Sensació de fotografia falsa de l’Espanya real, “sense passat ni ideologia”. Guió irregular i denúncia difusa; l’última escena sobre mitjans, tot i potent, es veu “manipulada”. Comparatives: • Spotlight i Margin Call: exemples de rigor narratiu i abast universal. • "B, la pel·lícula" (B de Bárcenas): més valenta i precisa en la denúncia. "És una fotografia falsa de l’Espanya real." Contraargument i punts a favor que s’assenyalen Bona factura tècnica: càmera, posada en escena i actors (especialment Antonio de la Torre). Llegible pel públic espanyol: contextualment entenedora localment, encara que poc exportable. Recepció a festivals i mercat Sant Sebastià: no rep premis tot i la condició de favorita (interpretat com a separació entre hype i criteri del jurat). Comercialment: es preveu que funcioni per promoció, repartiment i tema. Subdebats vinculats Dani de la Orden: trajectòria entre cinema personal i encàrrecs industrials (El pregón, El mejor verano de mi vida), i el rol de plataformes (Netflix) per a nous projectes. Efecte col·lateral: temor que una aproximació superficial “vaciï” el tema de la corrupció a curt termini. Festival de Sant Sebastià: resultats principals Concha d’Or: Isaki Lacuesta per "Entre dos aguas" (segona Concha d’Or després de "Los pasos dobles"). Reconeixement a una gran actriu veterana (esmentada amb entusiasme a la taula). Sèries: Maniac (Netflix) Què és i per què destaca Minisèrie de 10 capítols (25–45 min), direcció de Cary Joji Fukunaga; protagonitzada per Emma Stone i Jonah Hill. Mescla de fantasia, ciència-ficció, drama i comèdia negra; estructura trencada i surrealista. Punts clau Primer capítol: desorientador per disseny (“no s’entén res”), però marca el to. Si el superes, enganxa. Tema: assajos farmacològics amb tres pastilles i exploració de traumes/somnis. Interpretacions molt sòlides; posada en escena pop amb ecos de 2001: una odissea de l’espai. "La prova de foc és superar el primer capítol." Festival de Sitges: memòria, convidats i activitats Records i ADN de Sitges Sitges, poble cinèfil: de 3 cinemes a l’hivern a 6 a l’estiu (amb jardins). Anècdotes històriques: passis amb Anthony Perkins, cues kilomètriques, i l’impacte comunitari. Edició actual (avanç destacat) Convidats: • Tilda Swinton (gala d’inauguració). • Traci Lords, Nicolas Cage, Ed Harris. • M. Night Shyamalan, Peter Weir. Obertura: nova "Suspiria" (remake d’Argento), advertint de gore i impacte físic a sala. Altres noms i tendències: Gaspar Noé ("Climax", sexe/violència i experiments com Love 3D), debat sobre violència estilitzada vs. denúncia. Activitats i ciutat en festa Zombie Walk: maquillatge gratuït per centenars de participants. Tasta de vins, projeccions a la fresca, concursos d’aparadors. Gincana 2001: trobar el monòlit als aparadors (segells i premis). Calendari extens: més de 300 títols (llargmetratges, curts, documentals, animació). "Sitges és també una ciutat en mode festival: carrer, música, nits, i públic entregat." Sales i repertori: el cas Fenomena Fenomena (Barcelona): model de repertori + estrenes, gran pantalla i so de referència. Programes: restauracions (p. ex., 2001), clàssics i cult (de Casablanca a Alien), nits temàtiques amb pizza i cervesa. Figura de Nacho Cerdà i l’extrem ultra-gore d’"Aftermath" (com a peça de debat estètic i límits). Revisitacions de Wes Anderson ("Rushmore", "The Life Aquatic"): estètica poderosa, recepció desigual dels guions. Cloenda Agradiments a Carles Mir i avanç del proper programa: conversa sobre el quart poder. Idees força El Reino divideix: tècnicament solvent, però amb guió qüestionat i denúncia percebuda com poc valenta. Sant Sebastià referma criteri propi (premi a Lacuesta); l’hype no sempre es tradueix en palmarès. Maniac: risc formal en TV premium, amb actors en estat de gràcia. Sitges: més que un festival, ecosistema cultural que celebra el gènere i la comunitat.

Tema central del programa • Els conductors obren amb desconcert davant d’un panorama on abunden pel·lícules avorrides amb gran ressò crític, i plantegen si hi ha una conspiració de la crítica o de la indústria. • Debat sobre qui finança i avala projectes: subvencions, televisions i productores que aposten per noms i “aval” per sobre del contingut. Es parla d’una possible “era de l’aval”. • Crítica a la postveritat en la crítica cinematogràfica: titulars previs, periodisme editorialitzat i consens prefabricat. • S’assenyala una sobredosi d’emoció per sobre de la raó, amb films que “apunten temes grans” però queden a la superfície i no prenen posició. El cinema contemplatiu (sovint sortit d’escoles com l’ESCAC) es veu com un clixé quan es confon silenci amb profunditat. "El que salvarà al final el món serà l’amor" • La frase, present en diversos títols analitzats, és qüestionada quan esdevé recurs fàcil o final consolador sense conseqüències dramàtiques o intel·lectuals. Pel·lícules analitzades First Reformed (Paul Schrader) • Retrat dens de fe, culpa, dol i eco-angoixa amb un reverend marcat per la pèrdua (fill mort a l’Irak) i diàlegs d’alta càrrega ideològica (Vietnam, ecologia, esperança). • Estil formal auster: fotografia gairebé monocroma, format gairebé quadrat que concentra l’atenció i una progressió dramàtica rigorosa. • Exemple de cinema d’idees que sí entra al fons i sosté el seu discurs fins al final. El Papa Francisco: A Man of His Word (Wim Wenders) • Lectura crítica: documental institucional impulsat pel Vaticà, amable amb el personatge i poc compromès amb solucions o amb la dimensió del sagrat. • Estructura d’entrevistes i retalls de viatges; s’apunta a contradiccions (doble llenguatge, gestos simbòlics, mapping per al medi ambient) i a propaganda obliqua pròpia del segle XXI. • Recomanat només amb mirada crítica; destinat als “convençuts”. L’apparition (Xavier Giannoli) • Thriller espiritual francès sobre una comissió (periodista, teòlegs, psiquiatra) que verifica una suposada aparició mariana. • Retrata el poder eclesiàstic en segona línia i el mercadeig al voltant del fenomen; una via “indirecta” de discurs religiós en cinema contemporani. El reino (Rodrigo Sorogoyen) • Thriller sobre corrupció política en una autonomia, amb cas fictici però referències recognoscibles. • Valor tècnic alt (ritme, posada en escena), però diagnòstic feble i avorrit per diàlegs críptics dins “la pomada” i absència de contrapès extern; la denúncia queda esterilitzada. Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico) • Intimitat mare-filla en un poble andalús, precarietat i rutina domèstica; espai centralitzat al “quarto de la mare” com a cercle vital tancat. • S’analitza com a peça de cinema generacional femení recent (amb Julia Ist, Les distàncies, Estiu 1993, Penélope) i s’apunta a interpretacions desiguals (Anna Castillo se’n surt; paper matern desaprofitat). • Comparació amb La enfermedad del domingo per mostrar com dos relats mare-filla poden divergir en profunditat i intensitat dramàtica. Les distàncies (Elena Trapé) • Quatre amics viatgen a Berlín per sorprendre un antic amic que… fuig. • Tracta les distàncies físiques i emocionals, vides paral·leles i secrets; atmosfèra de suspens íntim. • Aplaudiment per la millor actriu (Alexandra Jiménez); retrets a un to contemplatiu que s’allarga i resolucions basades en l’“amor” com a comodí. Tendències i indústria Cinema contemplatiu i escola • Es detecta un patró d’òperes primes i treballs d’escola amb ritmes lents, temes íntims i mirades i silencis com a matèria dramàtica, sovint sense presa de posició ni aprofundiment. “Segrest” del talent per cadenes i plataformes • Autors prometedors (p. ex., Sorogoyen, Dani de la Orden) són absorbitts per TV/majors (A3Media, Netflix), orientant-se a “producte” i rebaixant risc. • Es contrasta amb trajectòries més heterogènies (p. ex., La propera pell d’Isaki Lacuesta) o amb comèdia comercial francesa amb bons guions i actors. Subvencions i “era de l’aval” • Es discuteix que hi hagi més diners per a òperes primes mentre els consagrats creen via pròpia (productores com El Deseo). • Alarmes sobre “productes per quedar bé” que desplacen cinema que afronta problemes autèntics. Conclusió • El programa proposa una mirada crítica: no n’hi ha prou amb emoció i embalums estètics; cal contingut, posició i profunditat. • Es destaquen contrastos: quan el cinema d’idees és rigorós i formalment coherent (First Reformed) el resultat perdura; quan predomina el gest sense conseqüència, la denúncia o l’espiritualitat es dilueixen.

Resum general Tornada de vacances a Cinema Sense Condició amb un programa coral i ple de recomanacions. L’eix del debat passa pel Festival Internacional de Cinema de la Cerdanya i el seu entorn (curts, documentals, projeccions en búnquers i un llarg destacat), i s’obre després a dues pel·lícules europees amb fort substrat històric i social: La revolución silenciosa i El viaje de Nisha. El tram final recull festivals de gènere, sèries d’“ucronia”, i un ram de títols recents amb pros i contres. Temes principals Festival Internacional de Cinema de la Cerdanya (Puigcerdà) • Ambient acollidor i programació àmplia de curtmetratges (més de 1.000 rebuts, centenar seleccionats). • Diversitat de sessions: infantil, nits de terror, documentals i estrenes de llargmetratge que sovint no arriben als circuits comercials. • Reconeixement al cineasta de la casa: Pol Diggler presenta el seu treball i es comenta la vinculació amb la Cerdanya Film Commission. • Record d’un rodatge local i pas per TV: “L’Elegido”. Curts i documentals destacats del festival • “Nori” (Japó) i “M.A.M.O.N.” (Mèxic–Uruguai): sàtira política i crítica despietada a la política migratòria de Trump. • Escola tècnica vs. guió: es detecta que la forma sovint supera el fons, amb excepcions remarcables. • “Madre” (Rodrigo Sorogoyen) i un curt català, “Arts Memorativa” (dir. Pau Pérez), amb Lluís Soler premiat com a millor actor (i Abel Folk). • Documental impactant: “Xutbol” (Fèlix Colomer) sobre els abusos al cas Maristes, amb testimonis de víctimes i acusat. “Tothom queda retratat… és un retrat de la societat molt contundent.” Projeccions als búnquers (Línia P) • Sessió immersiva dins d’un búnquer amb 4 documentals d’història d’Espanya i Europa: • “La batalla desconocida” (Paula Cons) • “Terracramada. La destrucció de Barcelona” (Sílvia Kerr) • “Espies en l’arena. Objectiu: Espanya” (Paula Zorzin i Marta Hierro), entre d’altres • Valor afegit: veure cinema històric dins un espai històric n’eleva la força testimonial. Llargmetratge del festival: “El pomo azul” • Comèdia-fàbula de Montse Bodas i Raquel Troiano; original i diferent del patró habitual del cinema espanyol. • Context: bombolla immobiliària abordada amb imaginació (concurs d’uns ancians excèntrics que regalen un pis a una parella que superi proves). • Repartiment femení en estat de gràcia: Celica Torcal (brillant), Aurora González i Susana Sucena; cameo d’Antonio Esquivias. • Recomanada com a peça “original, distinta i sorprenent”. La revolución silenciosa (Lars Kraume) • Basada en fets reals (RDA, 1956). Un minut de silenci d’uns estudiants per la revolució hongaresa desencadena la repressió del règim. • Forta reconstrucció d’època i atmosfera d’opressió; bons treballs del repartiment jove. • Idees clau: la disciplina del partit, la por col·lectiva i el contrast entre idealisme adolescent i supervivència adulta. • Valoració: notable per ambient i interpretacions, amb punt melodramàtic en alguns trams. El viaje de Nisha (Iram Haq) • Coproducció noruega–alemanya–sueca basada en l’experiència personal de la directora. • Identitat i integració: una adolescent d’origen pakistanès a Oslo viu entre dues cultures; la família la envia a Pakistan “per corregir-la”. • Tractament intimista i contundent sobre el xoc cultural, el pes de la família i la soledat de l’individualisme occidental. • Escenes memorables i dures (penya-segat, final). • Guanyadora dels principals premis Amanda (Noruega). “La integració real… es produeix sovint en diverses generacions.” 1945 (Ferenc Török) • Drama en blanc i negre d’alta tensió moral: l’arribada de dos jueus a un poble sacseja les culpes pels espolis i delacions de postguerra. • Virtuts: posada en escena austera, fotografia i silencis “bergmanians”; tensió sostinguda i retrat de la por col·lectiva. • Discussió a l’equip: per a alguns, petita obra d’art; per d’altres, massa reiterativa en la seva anècdota. Festivals i projeccions d’estiu: Fantosfreak i Gandules (CCCB) • Fantosfreak (Cerdanyola): 19 edicions, descoberta de curts de gènere (terror, friki), avanços del que es veurà a Sitges/Molins. • Gandules del CCCB: projeccions a l’aire lliure amb gran afluència; tema de l’any: “Llum Negra” (ocultisme, vodú, Illuminati…). • Format festiu i popular amb curts i peces de transició molt celebrats. Recomanacions addicionals • Animació: Los Increíbles 2 – guió enginyós i personatges molt ben construïts. • Autor europeu: un “Aki” recent (referència a Aki Kaurismäki) amb molt bona rebuda entre els tertulians. • Sèries: The Man in the High Castle (Amazon), ucronia sobre un món on els nazis han guanyat; to visual poderós i intriga sobre la veritat dels fets. Referència estètica a “Utopia” (Channel 4). • Cinema d’autor USA: The Rider (Chloé Zhao) – retrat auster i honest de l’univers del rodeo a Dakota del Sud amb actors no professionals; dura però molt recomanable. • Bèl·lica: Der Hauptmann (El capitán) – basada en fets reals, polèmica taula sobre la seva violència i sentit del missatge. Breus finals (estrenes i alertes) • Mary Shelley (Haifaa Al-Mansour): biopic apreciable. • Hereditary: fort desacord a taula; per a alguns, terror potent; per a d’altres, inconsistent. • Los Amores Cobardes (Carmen Blanco): petita, estimable. • Penélope (Eva Vila): opinions dividides, amb crítica molt negativa d’un tertulià. • Testigo de otro mundo (Argentina): doc “peculiar” en cartellera. Recomanacions i alertes ràpides • Per veure sí o sí: El viaje de Nisha, La revolución silenciosa, El pomo azul, The Rider, Los Increíbles 2, 1945 (si us agrada el drama moral en B/N). • Per descobrir en festival: Fantosfreak, Gandules (CCCB). • Amb cautela/controverses: Der Hauptmann (El capitán), Hereditary, Penélope. • Per saltar-se: Una casa, una familia y un milagro (comèdia sense sorpresa). Cites destacades “La integració… no existeix una obra de màgia: sovint calen diverses generacions.” “El cinema històric vist dins un búnquer pren un relleu especial.” Crèdits i proper programa • Equip al complet: Joan Morros, Joan Sardà, Pep, Francesc Aguilar, Pol Diggler, Carme Nebot i convidada “La Musa”. • Proper convidat: Ignasi Julià (La Vanguardia).

Panorama de l’episodi Últim programa de la temporada 2017-2018 de “Cinema sense condicions”. Episodi coral amb recomanacions per a l’estiu i una conversa en profunditat amb la convidada Glòria Montero (escriptora, dramaturga i documentalista). Punts clau • Presentació de la convidada: trajecte vital i creatiu transnacional (Austràlia, Canadà, Barcelona) i treball en cinema, teatre i literatura. • Bloc de recomanacions: documentals i cinema d’estrena per a l’estiu, amb especial atenció a les comèdies franceses i al terror d’autor. • Entrevista-assaig amb Glòria Montero sobre el poder dels relats, la narratologia (Levi-Strauss, Jerome Bruner), les diferències de mitjà (literatura vs. cinema), i les tensions en les adaptacions. "Contant-nos contes, ens ensenyem com viure" — referència a Jerome Bruner Documental i conspiracions: “Terra Convexa” • Es comenta un documental sud-americà que “refuta” tant la Terra plana com la Terra esfèrica per proposar una Terra “convexa”. • És un exemple de pseudociència amb retòrica d’autoritat (banda sonora èpica, “experts” en sèrie, proves amb làsers alllarg de llacs, etc.). • Diàleg crític sobre la fascinació per les conspiracions i la seva dimensió sociològica, amb ecos del documental “Room 237” sobre Kubrick. • Idea central: la narrativa conspirativa construeix un marc que sempre té resposta per a tot, generant la sensació que “ens enganyen”. Comèdies franceses d’estiu • Vacances amb mamà (2018, Eloïse Lang): comèdia lleugera i eficaç, amb gags ben enllaçats i to ideal per a cinema d’estiu; Miu Miu encapçala el repartiment. • Marie Francine (Los 50 son los nuevos 30): retrat humorístic i amb punt crític sobre la reentrada a casa dels pares i l’“adulteri” com a motor de conflicte narratiu. Terror familiar: “Hereditary” (Ari Aster) • Òpera prima amb posada en escena precisa i interpretacions potents (Toni Collette, Gabriel Byrne). • Terror atmosfèric amb pocs cops d’efecte; tram final una mica precipitat, però conjuntament sòlida i renovadora del gènere. Biopic documental: “Whitney” (Kevin Macdonald) • Documental brillant i rigorós sobre Whitney Houston: context familiar, religiós i racial; la tensió entre ser una gran cantant i una gran estrella. • Eix temàtic: artista negra que busca èxit massiu en el mercat “blanc”, amb paral·lels a Michael Jackson. • Ritme que alterna muntatge vertiginós i testimonis íntims; presència breu de Sissy Houston, suggerint distància amb els anys d’excés i caiguda. Breu apunt • Nova pel·lícula de David Trueba: comentari crític i recomanació de passar pàgina en aquesta ocasió. Entrevista amb Glòria Montero: el poder d’explicar 1) El relat com a estructura de vida • De Levi-Strauss a Jerome Bruner: els relats són estructures d’aprenentatge i memòria, una “fulla de ruta” per donar sentit a l’experiència. • El conflicte com a motor dramàtic (ex.: adulteri) i ecos del moviment #MeToo. 2) Mitjans i llenguatges • El mitjà imposa formes i límits: el cinema tradueix pàgines en mirades; la literatura explora interioritats amb una altra profunditat. • Cites útils per entendre el muntatge i la temporalitat: "Cada història ha de tenir un principi, un mig i un final, però no necessàriament en aquest ordre" — Godard 3) “Lucky” (John Carroll Lynch) • Elogi al film com a poema cinematogràfic sobre la vellesa i la quotidianitat; Harry Dean Stanton, immens. Cameo memorable de David Lynch. 4) Adaptacions i friccions • Casos d’estudi: A Clockwork Orange (Burgess vs. Kubrick), The Shining (Stephen King vs. Kubrick). • Bones pràctiques: La insoportable levedad del ser (Kundera + Carrière) i Lady Macbeth (selecció d’un tram de l’obra literària). • Problema recurrent: grans novel·les vs. cinema (expectatives del lector, càsting icònic — ex.: Gone with the Wind). 5) Escriptura i traducció • Activadors: idees que no es poden oblidar (fins i tot una frase escoltada al carrer pot desencadenar una novel·la). • Traducció pròpia d’obra teatral i reptes del bilingüisme: precisió del castellà vs. polisèmia/elasticitat de l’anglès. • Breakfast at Tiffany’s: Capote vs. Paramount (Marilyn vs. Audrey) i canvis de final que transformen el sentit. 6) Frida K i trajecte personal • Naixement de l’obra “Frida K” per a la seva filla, l’actriu Allegra Fulton, i èxits internacionals. • Allegra Fulton apareix també a The Shape of Water (petit paper); reflexió sobre la Frida-manía i l’abast mític del personatge. Tancament • Comiat de temporada amb desitjos d’estiu i nota final de context polític a Catalunya.

Introducció • El programa obre amb salutacions i la presentació del convidat, Joan Agut (mestre amb més de 30 anys d’experiència i cinèfil), que torna per parlar del tema central: nens i cinema. "Parlar dels nens i el cinema: què ens mostra el cine i com evoluciona la mirada sobre la infància." Panorama del cinema xilè contemporani Larraín i Lelio, dos noms clau • Es repassa la renovació del cinema xilè recent amb èxits internacionals. • Pablo Larraín: “La frontera”, “No” (2012), “El club” (2015), “Neruda”, “Jackie”. • Sebastián Lelio: “Gloria” (2013), “Una mujer fantástica” (Òscar a millor pel·lícula internacional), i el seu remake nord-americà de “Gloria”. Temes destacats • Debat sobre remakes: de “Gloria” a “Funny Games”, i el pes del mercat dels EUA i l’allergia als subtítols. • Comparativa Spotlight vs El club: per alguns, “El club” és més contundent i fosca en la denúncia. Ressenyes i recomanacions Desobedience (Sebastián Lelio) • Coproducció anglosaxona ambientada a Londres; guió de S. Lelio i Rebecca Lenkiewicz (co-guionista d’“Ida”). • Protagonitzada per Rachel Weisz i Rachel McAdams. Drama intimista sobre ortodòxia jueva i identitat. • Punts forts: interpretacions, concisió narrativa i subtilesa. Maria by Callas • Documental d’arxiu amb una selecció molt cuidada que contraposa la diva i la dona. • Moments musicals icònics (ex. Casta Diva). Retrat de la solitud de l’excepcionalitat. Borg vs McEnroe • Duelo de 1980 a Wimbledon com a sismògraf del perfeccionisme i la pressió d’elit. • Retrat més profund de Borg; McEnroe queda més esbossat però el partit i el tiebreak són memorable. The Cakemaker (El repostero de Berlín) • Melodrama discret sobre dol, identitats i límits religiosos/culturals a Jerusalem. • Ritme molt lent i un llarg flashback final poc justificat; destaca l’ús sensual de la pastisseria en imatge. El orden divino • Suïssa, 1971: lluita pel sufragi femení. Tractament emotiu i lineal, amb toc de didactisme sentimental. • Reflexió (política) sobre per què Suïssa hi arribà tard sense revolució industrial ni gran classe obrera. Dossier principal: Nens i cinema (Joan Agut) 1) Estereotips i catàleg bàsic • Imatges recurrents: nen/nena “agradable”, repipi, o pensat per generar empatia immediata. • Exemples: “Mary Poppins”, “Somriures i llàgrimes”, “Solo en casa”, “Cinema Paradiso”. • Mirada espanyola amb nenes protagonistes de gran nivell: “El espíritu de la colmena”, “El sur”, “Cría cuervos” i el recent “Estiu 1993”. 2) Empatia, perill i seqüències icòniques • Adolescència desorientada a “The Ice Storm”. • Patiment i revelació a “El sexto sentido”; la nena atrapada a “Poltergeist”. • Clàssic del muntatge: el carric fort d’“El acorazado Potemkin” i el seu “muntatge d’atraccions”. 3) Nens “dolents” o amenaça invertida • Variants de terror i inquietud: univers Stephen King (pobles abduïts per infants), “Los niños de Brasil”, “The Children’s Hour”, “El exorcista”, “El buen hijo”, “La cinta blanca”. • Subversió contemporània: “Hard Candy” (capgira la Caputxeta; duel psicològic poderós). • Vampir romàntic i ambigu: “Déjame entrar” (preferible versió sueca a l’americana). 4) Quan el vincle amb un adult fa créixer el nen • “El chico” (Chaplin) barreja de comèdia i melodrama; model fundacional. • Tati i el nebot (Monsieur Hulot) contra la modernitat tecnificada. • “Ladrones de bicicletas” i “Pelle el conquistador”: el nen acaba superant la figura adulta, duresa i maduració. • “Cinema Paradiso”: estima pel cinema, però amb excessos sentimentals. • Truffaut com a referent de la infància: “Les 400 coups”, “L’enfant sauvage”, “L’argent de poche”. 5) Duos insòlits i paternitats alternatives • “Kikujiro” (Takeshi Kitano): gàngster i nen en un viatge tendre i anti-cliché. • “Terminator 2”: el robot com a “pare” que no falla a John Connor. • “The Shining” (Danny) i “Léon: The Professional” (Natalie Portman): presència infantil potentíssima en gèneres de risc. 6) Distopies: els nens com a esperança del món • “Children of Men”, “Mad Max: Fury Road”: el nen (o l’embaràs) com a promesa de continuïtat de l’espècie. 7) Adults que fan de nens; faules i límits • Del cinema mut (Chaplin, Keaton, Laurel & Hardy) a “Amélie” i “Life of Pi”: la mirada infantil en cos adult. • Debat sobre “La vida és bella”: faula efectiva per a uns, inversemblant per a altres; comparació amb “El niño del pijama de rayas”. 8) Si féssim una pel·lícula amb nens... • Rebuig d’estereotips i preferència per finals oberts; mostrar la vida tal com és, amb la complexitat dels processos de creixement. Conclusions i tancament • Programa coral amb crítiques variades i un dossier dens i didàctic sobre la representació de la infància al cinema: de l’empatia als rols invertits, de l’educació a la distopia. • S’anuncia la propera convidada, Gloria Montero, per parlar de cinema i escriptura.

Panorama general Episodi miscel·lani i molt complet: comença amb la crítica de “Basada en hechos reales” de Roman Polanski, segueix amb una guia de cartellera d’estiu amb recomanacions sòlides, un avanç d’estrena (“On Chesil Beach”) i un bloc dedicat al DOCS Barcelona amb el documental “Ladrones de tiempo”. La segona meitat és una entrevista en profunditat a Laia Colet (directora d’art) sobre el seu ofici i rodatges internacionals: Cuba (Yuli), el set de l’estació MIR per a “Sergio & Sergei” i el projecte distòpic “Paradise Hills”. Crítica destacada: “Basada en hechos reales” (Roman Polanski) “La salsa no li qualla.” Punts clau • Tema i to: thriller psicològic d’aires clàssics, amb duel entre dues protagonistes. • Guió: coescrit per Polanski i Olivier Assayas a partir de la novel·la de Delphine de Vigan. • Recepció: crítica dividida; es retreu confusió, erratisme i un clímax poc reeixit. Virtuts • Posada en escena i fotografia molt polides; muntatge solvent. • Música d’Alexandre Desplat que ajuda a sostenir la tensió. Mancances • Guió condensat en excés d’una novel·la complexa; subtileses que el cinema no acaba de traduir. • Duel interpretatiu que no ateny la intensitat esperada. • Com a referents, alguns hi veuen ecos de “Repulsión” i “El quimérico inquilino”, però el resultat decep. Guia de cartellera (quadern d’estiu) Recomanacions amb una sola sessió o poca disponibilitat • “Borg/McEnroe” — molt bona, parla d’èxit/fracàs, atrau fins i tot fora del tennis. • “Camarón: Flamenco y revolución” — documental cim. • “Cares i llocs (Visages, Villages)” d’Agnès Varda i JR — molt recomanable. • “Dede” (Geòrgia) — tragicomèdia rural, cinema ètnic honest i ben fet. • “Disobedience” (Sebastián Lelio) — internacional, amb Rachel Weisz i Rachel McAdams. • “En tiempos de luz menguante” — mirada des de dins a la RDA, amb Bruno Ganz. • “La forma de l’aigua” — Òscar a millor pel·lícula; encara en cartell. • “Lean on Pete” — retrat de l’Amèrica profunda; Steve Buscemi, Chloë Sevigny i un cavall memorable. • “Maria by Callas” — arxiu monumental condensat en 100 minuts imprescindibles. • “Muchos hijos, un mono y un castillo” (Gustavo Salmerón) — divertidíssima. • “Rebelde entre el centeno” — biopic d’S. D. Salinger i el naixement d’un clàssic. • “Tres anuncios en las afueras” — provocadora i altament recomanable. • “Un sol interior” (Claire Denis) — interessant, amb Juliette Binoche; recepció desigual segons gènere. • “Una mujer fantástica” (Sebastián Lelio) — Òscar a millor pel·lícula internacional; radiografia del Xile contemporani. Apunt • “Lucky” — homenatge a Harry Dean Stanton; debat entre expectatives i guió; presència de David Lynch en un paper. Avanç d’estrena: “On Chesil Beach” • Basada en la novel·la curta d’Ian McEwan (guió del mateix autor). • Fidelitat elevada al text, amb un retoc final més edulcorat. • Saoirse Ronan brilla; Emily Watson en suport de luxe. • Fotografia i localitzacions: extraordinàries. • Òpera prima de Dominic Cooke: s’hi veu fusta de director. DOCS Barcelona: “Ladrones de tiempo” (Cosima Dannoritzer) Idees principals • Crítica a la cultura do it yourself quan trasllada tasques de l’empresa al consumidor (Ikea, auto-check-in, kioscos de comanda, compra online). • El temps com a recurs més preuat i camp de negoci. • Concepte de cost d’oportunitat: el que fas impedeix fer una altra cosa. Exemples i impacte • Casos de substitució de personal per màquines i outsourcing al client. • El fenomen japonès del karoshi (mort per excés de feina). • Debat posterior amb discrepàncies: el valor del film és la reflexió que obre. Entrevista a Laia Colet (directora d’art) Trajectòria en breu • De col·laboracions amb Ken Loach, Almodóvar i Marc Recha, a títols com “El perfum”, “Che: El argentino”, “El olivo”, “Presentimientos” i “Sergio & Sergei”. • Premi Gaudí per la direcció artística d’“Eva”. Yuli (Icíar Bollaín): biopic de Carlos Acosta • Projecte BBC amb Paul Laverty (guió). • De barri humil de l’Havana a primer ballarí del Royal Ballet; primer Romeo negre. • Rodatge principalment a Cuba, amb setmanes a Madrid i Londres. Treballar a Cuba: reptes logístics i creatius • Sense Internet i telèfon car: canvia el flux de comunicació; et torna propietari del teu temps. • Transport fràgil (cotxes dels 50–60), aturades imprevistes. • Escassetat de materials (fusta, pintura, ferro): cal enginy i intercanvis; aconseguir fusta per a la tarima va costar 2,5 mesos. • Anècdota: decidir un camió groc i descobrir que “a l’illa no hi havia groc”. • Equip local competent i espavilat: tot s’aconsegueix, però més lent i de manera artesanal. Censura, permisos i context • L’Estat controla permisos i hi ha lectura de guió; “Yuli” és no denunciant, però situa el context dur dels 90 (crisi soviètica, balseros). • Carlos Acosta és molt estimat i mai ha renunciat a Cuba; avui impulsa escola i companyia. Canvis recents a Cuba • Iniciatives privades tímides i controlades; auge del turisme (almendrones “impoluts”). • Obertura amb EUA: més teòrica que real. “Sergio & Sergei”: l’estació MIR al plató • Exterior i interiors cubans rodats a Cuba; l’estació MIR es construeix a Barcelona. • Documentació: la MIR real era estreta, atapeïda i “cutre” (fòrmiques, moquetes tacades), res a veure amb la ciència-ficció pulcra. • Solució per a la ingravidesa: actors penjats amb arnesos. • Recerca d’aparellatge soviètic: viatge a Polònia a una empresa de desmilitarització; selecció amb gomets i enviament de palets plens de material. “Paradise Hills” (Alice Waddington) • Òpera prima produïda per Nostromo; guió de Nacho Vigalondo i Brian DeLeeuw. • Repartiment: Milla Jovovich, Emma Roberts... • Distopia d’estètica molt agosarada: fotografia, vestuari i art inventen un món. Ofici i mirada • Diferències de sistema: als EUA predomina el productor; a Europa, més veu de director (excepcions: Soderbergh com a productor-director). • Referents: Dante Ferretti, Ezio Frigerio, equips italians i clàssics. • Filosofia: la direcció d’art ha de ser adaptable; si el teu “segell” s’imposa sempre, falla la pel·lícula. “T’has d’adaptar a la pel·lícula; ha de ser funcional.” Frases destacades • “És una pel·lícula de Polanski... però la salsa no li qualla.” • “A Cuba tornes a ser propietari del teu temps.” • “La MIR real era l’antítesi de 2001.”

Bloc 1 — Recomanacions i crítiques de cinema Camarón, Flamenco y Revolución (Alexis Morante) Documental d’arxiu sobre Camarón de la Isla que entusiasma per la força del personatge i la seva veu, però amb omissions notables. • Virtuts: recorregut vital complet, material d’arxiu valuós i impacte universal del seu art (comparat amb figures com Ravi Shankar o Frank Sinatra). • Crítiques clau: - Oblit de la seva etapa a Badalona/Barcelona (no es menciona “Badalona” i quasi no apareix Barcelona), malgrat concerts al Palau de la Música i La Monumental, i el seu vincle amb Catalunya. - Enfoc “andalusista” per ser una producció de Canal Sur/Junta d’Andalusia: es construeix un relat nacional que esborra la dimensió gitana universal de Camarón. "En el meu fèretre només hi haurà la bandera del poble gitano" — voluntat de Camarón, remarcant la seva identitat per sobre de l’andalusisme o l’espanyolitat. • Moments destacats: - La lectura que el seu “quejío” ja conté contingut social sense necessitat de lletres explícites (record de Paco de Lucía). - Records dels Jocs del 92 (contractat però no hi va actuar per la seva mort el febrer de 1992). • Veredicte: Recomanable, tot i les mancances. Convida a trencar prejudicis sobre el flamenc a Catalunya i a reconèixer el llegat de Camarón. Petitet (Carles Bosch) Retrat vibrant de la rumba catalana a través del percussionista Petitet i el seu repte: portar la rumba al Liceu en format simfònic. • Eix narratiu: promesa a la mare al llit de mort; superació personal malgrat la miastènia gravis; del carrer de la Cera al Liceu. • Tensió dramàtica real: malalties, contratemps logístics, i fins i tot cantant solista perdut per una borratxera la nit abans. • Lectura cultural: film que emociona i s’exporta bé, però dificultat de convertir la rumba catalana en fenomen global (disciplina/organització vs. espontaneïtat del context). Como Nossos Pais (Laís Bodanzky) Drama brasiler que aborda amb gran equilibri i naturalisme els rols de gènere, la vida de parella i l’empoderament femení sense caure en pamflets. • Temes: - Reavaluació del paper de la dona al segle XXI. - L’amor com a concepte social i la fidelitat com a possible forma de repressió. - La sobrecàrrega de rols (filla, mare, professional) i la pressió invisible sobre la dona “independent”. • Punts forts: guió coescrit per la directora i el seu marit, mirada no maniquea (“dona amb l’home”), i sensació de realitat quotidiana. • Veredicte: Molt recomanable per la seva honestedat i capacitat de generar reflexió. Bloc 2 — Debat: neofeixisme i cinema Marc general Ressorgiment de l’extrema dreta a Europa amb partits que ja incideixen en governs. Factors clau: • Crisi econòmica i pèrdua de poder adquisitiu (especialment des de 2008), precarietat i erosió de la classe mitjana. • Immigració i refugi instrumentalitzats com a cap de turc. • Desaparició/transformació del moviment obrer, deslocalització i revolució tecnològica (robòtica) que destrueix llocs de treball. "La percepció de pobresa és sovint una percepció de desigualtat." El huevo de la serpiente (Ingmar Bergman, 1977) i ecos de Cabaret Berlín 1923: hiperinflació, fam i desesperació. El film il·lumina el naixement del monstre dins la societat: decadència de Weimar, violències antisemites creixents i experiments “científics” que preludien l’horror. • Paral·lel històric: Tractat de Versalles, hiperinflació, caiguda de la classe mitjana i ascens del ressentiment (banquers/prestamistes, molts jueus), utilitzat pel nazisme fins a l’Holocaust. De 1929/73/2008 al present: patrons que tornen • Cicles de crisi capitalista (1929, 1973, 2008) i conseqüències socials. • La classe treballadora és absorbida en una classe mitjana endeutada (hipoteques) que assumeix menys risc i queda més exposada a la por. • Immigració com a substitut del “ressentiment nacional” (Versalles) en el relat contemporani de l’extrema dreta. American History X (Tony Kaye, 1998) Radicalització individual en context de família fracturada i entorn tense, amb lideratges neonazis a l’ombra i institucions desbordades (educació, policia). • Clau: la promesa de “solucions fàcils” a problemes complexos posa el focus en la polarització i el racisme. La Ola / Die Welle (Dennis Gansel, 2008) Experiment pedagògic que mostra com neix l’autoritarisme a l’aula: ritual, uniforme, salutació, lema (força mitjançant disciplina, comunitat i acció) i efecte identitari que emborratxa de poder. • Deriva: el professor perd el control i constata que ell mateix va ser arrossegat pel poder. • Missatge: la educació i la cultura són centrals per immunitzar contra el sectarisme i la seducció de l’autoritarisme, especialment en joves que, tot i “tenir-ho tot”, busquen sentit en llocs obscurs. "Pertànyer a un grup identitari dona seguretat, però també pot encegar." Apunt final Referència a La cinta blanca (Haneke) per aprofundir en educació i valors com a substrat d’ideologies autoritàries. Tancament amb disculpes pel temps i compromís de continuar el debat.

Introducció del programa • El programa s’obre amb el lema «Cinema sense condicions» i un avís: aquesta setmana han vist moltes pel·lícules, però poques recomanacions fermes. • Estructura en dues parts: taula de crítiques/recomanacions i entrevista amb convidada. "Biblioteca és molt més que cultura: és l’espai més democràtic que tenim" — Adela de l’Os Crítiques i recomanacions de cinema Lucky (John Carroll Lynch) — retrat del final de vida • Protagonitzada per Harry Dean Stanton, als 90 anys, en una Amèrica profunda i silenciosa. • To proper a Nebraska; minimalisme, silencis i una mirada lúcida sobre la por final i la solitud. • Moments destacats: el somriure final i la cançó «Volver». Aparició deliciosa de David Lynch amb la metàfora de la tortuga. • Idea clau: una meditació serena sobre la mort, sense melodrama i amb humanitat. "Tinc por" — confessió que sintetitza el nucli emocional del film. Paris, Texas (Wim Wenders) — ressò temàtic • Rescatada per comparació: un altre Stanton solitari i romàntic, amb guió de Sam Shepard. • Camí de redempció i reconeixement del deute afectiu: història poderosa sostinguda pel guió. Lean on Pete (Andrew Haigh) • Drama d’iniciació sobre un jove i el cavall que li dona rumb. Actuació remarcable de Charlie Plummer; secundaris de luxe (Steve Buscemi, Chloë Sevigny). • Sensibilitat europea aplicada a un relat molt americà; contenció emocional sense sensibleria; fotografia excel·lent. • Versemblança discutida, però el detall i els silencis arrosseguen l’espectador. «El doctor de la felicidad» (Knock) — advertiment • Comèdia francesa amb Omar Sy. Valorada com greument perillosa (socialment): s’enriu de la gent del poble i promou valors equivocats. • Diagnòstic del panell: no recomanada. Corporate — dinàmiques laborals i pressió • Thriller corporatiu contemporani sobre RRHH i la cultura d’acomiadaments. Interessant i àgil, amb bones interpretacions (Céline Sallette i Violaine Fumeau). • Limita el focus a l’empresa i acaba condescendent amb les cúpules, però evidencia bé la pressió que deriva en suïcidis. Deadpool 2 (David Leitch) • El superheroi més irreverent de Marvel: autoreferencial, comèdia negra explícita (no per a menors). • Guió enginyós però irregular en to i ritme; menys potent que la primera. Recomanable com a entreteniment. Sergio & Serguei (apunt) • Es menciona breument; queda pendent de comentari per falta de temps. Entrevista: Adela de l’Os i la Fundació Biblioteca Social Missió i visió • La Fundació (sense ànim de lucre) neix per visibilitzar i impulsar projectes de biblioteques públiques adreçats a col·lectius vulnerables. • Reivindicació central: la biblioteca és cohesió social — obertura universal, estada sense consum, acollida. Context social: dades clau • Catalunya: ~20% de pobresa; pobresa infantil ~30%; >500.000 persones amb discapacitat. • Espanya (INE): ~14 milions en risc de pobresa; ~6 milions en pobresa severa. • Necessitat: biblioteques com a nodes d’inclusió i detecció precoç. Premis «Biblioteca Pública i Compromís Social» — projectes inspiradors • Mecànica: premi anual, finalistes i un guanyador; 1.200€ per reinvertir + vídeo de difusió del projecte. • Exemples destacats: - Porxena — «Biblioteca d’Acogida» per a joves migrants: apoderament i integració local. - Madrid (Retiro + Hospital Niño Jesús) — «La lectura que da vida»: biblioteca duplicada a l’hospital per donar esperança a infants amb càncer. - Cambados (Galícia): la biblioteca com a centre neuràlgic comunitari, xarxa amb escoles i oficis locals (mariscadores). - Bon Pastor (Barcelona) — «Teixint una xarxa d’oportunitats»: substitució de vigilant per educador social, treball de microviolències i sexisme, connexió amb Serveis Socials i Barcelona Activa. Impacte: resocialització de joves en risc mitjançant xarxa amb escoles i centres juvenils. "En lloc d’un segurata, porteu-me un educador social" — canvi de paradigma amb resultats tangibles al cap d’un any de feina. Finançament i governança • Patronat i jurat mixts: bibliotecaris i tercer sector (educadors i treballadors socials). Treball voluntari. • Política de finançament: no accepten subvencions públiques per independència i perquè els diners públics vagin directament a les biblioteques. • Model: microdonacions de particulars i empreses del sector (editorials), i campanya «aniversari/festa amb compromís social» per convertir regals en donacions. Biblioteques al cinema i imaginari cultural • Referències recents: «The Public» (persones sense llar a una biblioteca pública; filmada dins la biblioteca). • Dades d’una tesi (1928–2015): 855 pel·lícules on apareixen biblioteques (públiques i privades). Títols esmentats: El nom de la rosa, La novena porta. • Llibre i censura al cinema: El joven Marx (culmina amb el Manifest), La libreria (xoc per publicar Lolita en un poble; context històric de polèmica i prohibicions). Evolució del rol bibliotecari • De prestatge i estudi a espais de creació i coneixement compartit: tallers, clubs, presentacions, formació digital. • Exemples internacionals: - Dinamarca: ampliació d’horaris a l’hivern per combatre l’aïllament i reduir consum energètic. - Bibliobusos: vida social itinerant per a pobles envellits; sovint l’únic contacte regular. • Ecosistema català: >380 biblioteques públiques i 11 bibliobusos; estructura digna d’equipaments i personal, amb sensibilitat social creixent arreu de l’Estat (Galícia, País Basc, etc.). • Distinció institucional: la Biblioteca de Catalunya és nacional (no municipal) i té funcions i activitats (exposicions) diferents d’una biblioteca pública municipal. Cloenda i avanç • Tancament amb agraïment a Adela de l’Os i avanç del proper programa: neonazisme i l’ascens de l’extrema dreta.