episodis

Panorama general del programa • Episodi coral dedicat a parlar de cinema amb tres blocs: pel·lícules vistes i cartellera, debat crític sobre títols recents (amb focus en “Jauja” i “El camino de la cruz”), i monogràfic final sobre Woody Allen a partir de “Magic in the Moonlight”. • Marc inicial: record de “Les 3 vides de Pedro Burruezo” i l’entorn cultural que l’envolta (revista Ecologies, crítiques i trobada amb el director i equip). "La vida és asombro." VO vs doblatge i cartellera local Debat sobre el doblatge • Defensa de la versió original: es remarca com el doblatge fa perdre matisos, especialment en diàlegs molt treballats (Woody Allen). • Anècdota sobre una projecció d’“Exodus: Dioses y reyes” doblada en sessió especial: malgrat la preferència per VO, l’acte amb un figurant del rodatge va justificar l’assistència. Cartellera i recomanacions • Cinema Baix: programació en català i títols en curs (menció de “Magic in the Moonlight”, “Rastres de sàndal”, “Mil noches, una boda”, “Exodus”, “La senyorita Júlia”, “Diplomàcia”). • Mini-crítica de “La senyorita Júlia”: excel·lent interpretació de Jessica Chastain, però massa teatral i ancorada en el 1888; comparada negativament amb “Diplomàcia”, considerada bona adaptació cinematogràfica d’una obra teatral. Jauja (Lisandro Alonso) — Debat estètic i narratiu Recepció i clau de lectura • La pel·lícula demana canviar el “xip”: no funciona com a relat realista, sinó com a proposta críptica, minimalista i contemplativa. • Fotografia en format 4:3: paisatges patagònics imponents i posada en escena de plans fixos; absència d’FX (voluntat artesanal). • Interpretació de Viggo Mortensen: continguda, encaixada amb un personatge "difícil de col·locar" en la realitat; la seva poliglotia (danès, castellà) es destaca com a valor. Temes i lectura crítica • Context històric: colonització i extermini d’indígenes amb presència danesa al segle XIX; paternitat possessiva i fuga amorosa com a detonants. • Debat sobre el sentit: per a alguns, poesia d’alta qualitat més que emoció directa; per a altres, pretensions elevades que poden resultar arrogants. • Descripció del cinema d’Alonso (segons Viquipèdia): ritme emocional intimista, plans fixos, ecos documentals, i personatges errants cercant sentit. El camino de la cruz (Kreuzweg) — Fonamentalisme i forma austera • Parenteus amb “Camino” (J. Fesser): crítica del fonamentalisme religiós i el seu impacte en una adolescent. • Estètica: plans fixos, fredor calculada, influències de Dreyer (depuració i severitat) i moments a l’estil Haneke (persistència que genera incomoditat). • Impacte: drama contundent, que “posa els pèls de punta”, amb una posada en escena molt cuidada. Juanma Bajo Ulloa, Airbag i comèdia d’autor Airbag, de menyspreada a clàssic popular • “Airbag” és reivindicada com a comèdia trepidant i visionària, amb ritme incansable i final memorable. • Repartiment coral i frases mítiques: "Vamos a llevarnos bien, si no aquí va a haber ondonadas de hostias." • Reconegut èxit comercial; Manuel Manquiña premiat; presència de Karra Elejalde, Paco Rabal, Santiago Segura, etc. Trajectòria i peces connexes • Recordatori de “La madre muerta”, “Alas de mariposa” i “Frágil”: mirada visionària i posada en escena singular. • “Dos a la carta” (comèdia rural): defensa de la ruralitat vs estrès urbà; rodatge exprés (22 dies), finançament via brandfunding i gran precisió de plans. Woody Allen — Magic in the Moonlight i el seu univers Magic in the Moonlight: creure vs escèpticisme • Tema central: la màgia com a resistència adulta a la realitat; la credulitat pot fer la vida més amable. • Punts forts: inici enginyós (l’elefant que desapareix), ambientació anys 20 a la Costa Blava, fotografia. • Punts febles: diàlegs retòrics i química irregular (Colin Firth aixeca el personatge, però li “costa”). • Record de la VO: l’hipnotitzador i el seu "Madagasca" en anglès és molt més còmic que doblat. La cara fosca i les constants Allen • Obra menor vs altura d’autor: tot i menor, es manté l’ofici d’un gran guionista i director; es compara amb l’excel·lent “Blue Jasmine”. • Nihilisme i moralitat ambigus a “Match Point” i “Delitos y faltas”. • Atzar i trobades fortuïtes com a motor narratiu (“Conocerás al hombre de tus sueños”, “Historias de Nueva York”, “Poderosa Afrodita”, “Cassandra’s Dream”, “Misterioso asesinato en Manhattan”). • Alter egos i autoretrats: ell mateix a “Scoop”, variants a “Roma con amor”, i el gag del gàngster que reescriu obres a “Balas sobre Broadway”. • Temes recurrents: dones, menjar, religió, sexe, mort i frases icòniques sobre la realitat i el plaer: "No m’agrada la realitat, però lamentablement és l’únic lloc on puc menjar un bon bistec." Procés creatiu i personalitat • Ritme industrial: guions al calaix, muntatges ràpids, rodatges anuals; ordre i disciplina exemplar. • Figura pública d’hipocondríac tímid versus el seu control i lucidesa en entrevistes i rodes de premsa. Cloenda i proper programa • Avanç: proper episodi amb José López Pérez per repassar el millor de l’any; el Joan serà a Atenes.

Panorama de l’episodi Programa amb dues potes clares: una ressenya emotiva de "Rastres de Sandal" i un bloc central amb un convidat, Vicenç Penya (Kärcher), sobre el futur de l’aigua: escassetat, dessalinització, geopolítica i com el cinema ho aborda (o no). També hi ha un apunt crític sobre "Los Juegos del Hambre" i una crida final a un cinema més propositiu. "L’aigua és fòssil" — una de les idees força del programa: l’aigua del planeta és finita i el seu cicle es fa cada cop més car i complex de mantenir. Ressenyes de cinema "Rastres de Sandal" (Maria Ripoll) • Història: dues germanes separades a la infància; una és adoptada a Barcelona, l’altra es queda a l’Índia. • Claus: adopcions internacionals, xoc de cultures, recerca d’orígens. Inspirada en vivències d’Asha Miró (coautora amb Anna Soler-Pont), amb ecos de "La filla del Ganges" i "Les dues cares de la lluna". • Interpretacions: Aina Clotet i Nandita Das destaquen; to tendre i molt emotiu. • Crítica: direcció solvent de Ripoll; el relat és tan potent que arrossega, però alguns detalls tècnics podrien lluir més amb un poliment extra. Comparació curiosa amb David Fincher (arrencada que remet a "Benjamin Button"). • Frase lema (IMDB): "El dolor és universal, però també ho és l’esperança" — una travessa sentimental entre Mumbai i Barcelona. "Los Juegos del Hambre" (darrera entrega comentada) • Valoració del convidat: correcta però lenta, amb trams que desconnecten; peça "preparatòria" d’un final que s’intueix més vertiginós. Tema central: l’aigua (Vicenç Penya) Per què l’aigua és fòssil i limitada • Toda l’aigua del planeta és la que hi ha; no n’hi afegim més. El cicle (evaporació, pluja, consum, depuració) s’encareix i es complica per la contaminació creixent. • Només menys de l’1% de l’aigua del planeta és aigua dolça accessible; la resta és salada o immobilitzada en gels i glaceres. • Exemple: Japó importa pràcticament tota l’aigua de boca per alta contaminació de cursos superficials. "Cada cop costa més —també econòmicament— netejar l’aigua que bevem." Consum i càlculs globals • Paràmetre occidental: ~200 L/persona/dia (dutxa, WC, rentadora, rentaplats...). • Extrapolació teòrica (6.000 M hab. x 200 L/dia): uns 1.200 hm³/dia, que equivaldrien aproximadament a 7,3 pantans de Sau diaris — una xifra il·lustrativa de magnitud, no realista per a tot el planeta. Dessalinització: cost i impacte ecològic • La dessaladora del Prat opera sovint al 10%: cost estimat ~1 €/m³ (alta pressió i gran consum energètic). • Problema de salmorra (rebuig salí): abocaments al mar generen zones biològicament pobres; cal disseny acurat per minimitzar impactes. Geopolítica i "guerres de l’aigua" • Palestina/Israel: control de pous i cabals crea asimetries brutals d’accés (ordre de magnitud: 2.200 m³/any per israelià vs ~210 per palestí). • Rius transfronterers (40% de països comparteixen conques): projectes de preses (p. ex., Turquia a l’Eufrates) poden tensionar veïns. • Cas proper: Delta de l’Ebre amenaçat per menor cabal dolç i salinització d’aqüífers; cal garantir cabal ecològic i sediments. Tecnologies domèstiques i mites • Tractaments: raigs UV (darrera barrera contra bacteris/virus), osmosi inversa per aigua de boca (aigua molt neta, baixa en sals), aigua de pluja millor per a usos no potables (sanitaris, reg) amb filtració. • Aigua destil·lada: no és tòxica per se, però no és adequada com a consum habitual (absència de minerals; gust i balanç iònic). • Risc de descalcificadors mal ajustats: poden danyar instal·lacions per càrregues iòniques; cal instal·lació professional. Economia, governança i usos • Preu i comportament: a Espanya l’aigua encara és relativament barata; a Alemanya (fins ~6 €/m³) l’estalvi s’associa directament a l’estalvi econòmic. • Renovables i planificació: es reclama visió a 30 anys i estabilitat regulatòria; crítiques a viratges que han penalitzat inversors. • Privatització: debat sobre si l’aigua ha de romandre gestió pública per garantir l’interès general (casos i litigis recents a Catalunya). • Ús qüestionable: aigua osmotitzada en rentat de cotxes; bon acabat, però reflexió sobre malbaratament d’un recurs cada cop més escàs. "Si tota la població del món visqués amb el nostre estàndard, necessitaríem els recursos de tres planetes Terra." Cinema i societat: el tractament del tema Absència de ficció i pes del documental • Hi ha molts documentals (Fòrum de l’Aigua Saragossa 2008) però poca ficció centrada específicament en l’aigua. • Exemples citats: "Erin Brockovich", "A Civil Action", "On Deadly Ground", "The Ballad of Cable Hogue"; a Sitges, "Young Ones" de Jake Paltrow (món desertitzat, control corporatiu de l’aigua). Postmodernisme, distopia i invisibilització del present • El cinema comercial tendeix a distopies llunyanes (p. ex. "Interstellar") en lloc d’afrontar problemes actuals tangibles. • Factors possibles: risc comercial, absència de subvencions a temes sensibles, preferència per l’"evasió". • Contrapunts valuosos: "The Insider (El dilema)" o "Chinatown" aborden corrupció, medi i interessos creuats amb gran precisió. Crida a un "cinema utòpic" • Proposta: promoure ficcions propositives que mostrin solucions realistes de gestió de l’aigua i recursos, més enllà de l’apocalipsi. • Objectiu: conscienciar sense renunciar a l’entreteniment; connectar amb el present i estimular canvi. Cloenda i avanç • Tancament amb l’anunci del proper focus: Woody Allen i "Magic in the Moonlight". • El programa reforça la idea que el cinema pot —i hauria— d’abordar debats urgents (aigua, energia) amb històries potents i mirada crítica.

Panorama del programa "Cinema sense condicions." Programa amb format especial (equip reduït) conduït per Francesc i Joan Morros. Es plantegen tres grans blocs: la crítica d’Os Fenómenos, un repàs a Woody Allen (amb la preestrena de Magic in the Moonlight) i l’anàlisi de Diplomatie, amb mirall als clàssics sobre París. Os Fenómenos (Alfonso Zarauza) Valoració global: molt positiva. El film sorprèn per tres eixos clau: fotografia, interpretació i guió. Punts forts • Fotografia extraordinària (enquadres, color, textura), premiada en festivals. • Interpretacions: destacadíssima Lola Dueñas (paper amb “olor de premi”), acompanyada per Luis Tosar, Dina Salas i Juan Carlos Bellido. • Guió sòlid: paral·lelisme clar entre l’auge i el col·lapse del boom immobiliari i el declivi vital de molts treballadors. Temes tractats • Dona en món d’homes: protagonista única en una colla d’operaris de la construcció. • L’engany de la prosperitat: hipoteques, casa pròpia i caiguda posterior. • Responsabilitat maternal: canvi vital radical en tenir cura d’un fill. • Camaraderia obrera amb humor: realisme i petites bromes que humanitzen. Reconeixements i context • Premis a Brussel·les i Ceará; s’intueix presència als Goya. "Aquesta interpretació fa olor de premi." Any fort als Goya i altres títols • Esment de rivals potents: Magical Girl, La isla mínima. • Descoberta: Bajo un manto de estrellas (Óscar Parra de Carrizosa) — 19 nominacions, posada en escena dinàmica (ús intens de travellings), retrat d’uns monjos el 1936. • Proper projecte del director: La espina de Dios, rodat a Israel, amb ambició de versió “definitiva” de la vida de Jesucrist. Woody Allen — Magic in the Moonlight Diagnosi: comèdia lleugera però molt ben escrita; no al nivell de Blue Jasmine, però efectiva i entretinguda. El que funciona • Diàlegs ràpids i enginyosos, intriga ben plantejada i resolució sorprenent. • Anglès clàssic i clar (dicció de Colin Firth i Emma Stone); fàcil de seguir sense argot modern. • Ambient: rodatge al sud de França, to mediterrani amable. Allen, alternança d’obres • Els conductors observen una alternança d’“obres majors” i “menors” al llarg de la filmografia (ex.: de Blue Jasmine a una comèdia més lleugera). • Repàs ampli: de les primeres comèdies (Take the Money and Run, Bananas) al punt d’inflexió (Annie Hall, Manhattan), passant per Zelig, Broadway Danny Rose, l’etapa europea (Match Point, Scoop, Vicky Cristina Barcelona, Midnight in Paris, To Rome with Love) fins a Blue Jasmine. "Quan hi ha collita bona, val la pena estar atent." Diplomatie (Volker Schlöndorff) Eix central: duel dialèctic entre el general alemany i el cònsol suec la nit decisiva sobre el destí de París. Teatre vs cinema • Adaptació d’obra teatral amb diàleg intens i sortides breus a exteriors que li donen aire cinematogràfic. • Comparada amb Carnage (Polanski): allà la posada en escena és més virtuosista en moviments de càmera; aquí, posada en escena més continguda. Mirall amb ¿Arde París? (René Clément, 1966) • El clàssic del 66 és coral, “espectacle” i mostra el que Diplomatie deixa fora de camp. • Diplomatie aposta per la intimitat moral i la tensió verbal. Dilemes ètics i històrics • Ordre de Hitler de volar ponts i monuments; Dietrich von Choltitz vs Raoul Nordling. • Descripció tècnica esfereïdora del pla d’explosius i conseqüències (ciutat inundada, col·lapse massiu): París com a personatge. • Debat sobre la simetria moral: bombardejos aliats (Berlín, Nuremberg) justifiquen represàlies? • Pròleg visual amb Varsòvia arrasada per marcar l’amenaça. • Gir final: la diplomàcia de Nordling inclou engany estratègic per salvar París. Versemblança i llicència • Converses basades en fets reals però dramatitzades; l’obra imagina el contingut de la trobada. Schlöndorff, temes recurrents • El joven Törless: humanisme que s’enfronta al sistema autoritari. • El tambor de hojalata: immobilisme com a (anti)resposta al món que es degrada. • Diplomatie: lectura percebuda com més amable o “Disney” en comparació amb la potència de les anteriors. Tancament • Comiat i avanç: pròxim programa amb Vicenç Penya sobre aigua i cinema.

Panorama general Programa amb tres blocs: ressenyes d’estrenes i festivals, una tertúlia extensa sobre Relatos Salvajes i un debat de fons sobre la postmodernitat al cinema. Hi intervenen un convidat expert, l’Ignasi Juliacs, i els habituals, amb to àgil i crític. 1) Crítica: Orígenes (I Origins) Què és i com funciona • Film de Mike Cahill (vist a Sitges) que barreja ciència i mística: investigació de l’iris, reencarnació i dilemes sobre percepció i identitat. • Protagonistes: Michael Pitt i Britt Marling (musa del director), amb una història d’amor narrada amb elegància, més mostrada que explicada. Punts forts i febles • Forts: idea suggeridora, ritme contemplatiu, relació construïda amb mirades i temps. • Febles: deriva cap a un to massa sentimental, certa ambigüitat que evita espòilers però també dilueix l’impacte. Comparacions i detalls • Connexió temàtica amb Interstellar (ciència com via a allò místic). • Debat sobre el títol original “I Origins” i el sentit d’“I/Jo”. "La ciència com a esforç humà per transcendir cap a allò inabastable" • Referència a l’Uncle Boonmee (reencarnació i memòria) per contrastar textures i enfocaments. 2) Crítica: Trash (Stephen Daldry) i context Sinopsi i equip • Daldry (Billy Elliot, The Hours, The Reader) dirigeix amb guió de Richard Curtis. • Tres nois de faveles del Brasil troben una cartera que desencadena un thriller social. Valoració • Comparada amb Slumdog Millionaire i Cidade de Deus: comparteix ambient i premissa, però es queda enrere. • Problemes de guió: forats, ritme lent, previsible. Ambient aconseguit, però la història no s’aguanta. Apunts de context • Record de l’ímpetu industrial que va desfermar Cidade de Deus i el posterior salt a Hollywood de Meirelles. • Recomanació del curt “L’Alfombra Roja” (seguiment de la nena de Slumdog): retrat colpidor de la realitat dels slums. 3) Tertúlia: Relatos Salvajes (Damián Szifrón) Estructura i temes • Antologia de 6 històries “salvatges”: situacions límit, paradoxals, sovint amb venjança al centre. • Lectura doble del títol: no només històries bèsties, sinó un sistema que propicia l’excés. Episodis destacats • Obertura de l’avió: magistral sobre el contagi de la bogeria i l’escalada. • Darín (dinamitador) en clau kafkiana: burocràcia que t’ofega; crítica a l’estat de coses. • Boda: per alguns el més fluix per la seva deriva absurda sense “moralina” clara. Clau cultural i comparacions • Mirada que l’audiència local llegeix com a versemblant a l’Argentina i exagerada aquí; debat sobre venjança com a motor (paral·lel amb Corea del Sud i el western nord-americà). • Referents: Esperando la carroza (comèdia ferotge) i Tiempo de valientes (barreja de gènere i idiosincràsia porteña). Veredicte • Entretinguda, amb nervis i idees; potser sobrevalorada pel hype festivaler. • No es considera postmoderna: relats lineals, missatges clars i construcció clàssica de causa-efecte. 4) Monogràfic: Postmodernitat al cinema (Ignasi Juliacs) Definició ràpida • La postmodernitat neix com a reacció i negació de la modernitat: rebutja les metanarratives (explicacions totals del món) i celebra el fragment. • Arrelada en la revolució tecnològica (pas del fotoquímic al digital) i en el fracàs de les utopies del segle XX: deriva sovint nihilista i distòpica. Recursos i estètica • Metaficció i exhibició de l’artifici. • Hiperrealitat: barreja de real i fabricat fins a fer-los indistingibles. El digital com a zeros i uns que trenquen el vincle amb la “imatge real” fotoquímica. Exemples i contrastos • Cas paradigmàtic: Sucker Punch (Zack Snyder). Nivells de videojoc, proves, iconografia híbrida, i final negro/nihilista. • Blade Runner com a inauguració popular d’un imaginari distòpic postmodern (encara amb rodatge fotoquímic i densitat filosòfica). • 300: assumptes de TBO/graphic novel i hiperestilització; l’obra mostra la seva pròpia “tramoya”. • Comparativa Ben-Hur (quàdrigues reals, fisicitat tangible) vs Pompeia/digitals (espectacle hiperreal però desincarnat). • Ridley Scott i el so/imatge hiperrealista (p. ex. Robin Hood), enfront de textures orgàniques d’altres clàssics (p. ex. Excalibur per la seva artesania i aura). "No intentis veure la globalitat; conforma’t amb el fragment" — la trampa ideològica que l’Ignasi denuncia com a reaccionària. Tesi final • El cinema actual sovint prioritza l’envoltori per sobre de la història; el risc és perdre relat, ambigüitat fecunda i contacte amb allò real. Conclusió • Orígenes: idea potent i misticisme, però amb excés de sensibilitat. • Trash: ambient autèntic però guió feble; millor recuperar peces com L’Alfombra Roja. • Relatos Salvajes: antologia viva i punyent, lectura culturalment situada; no postmoderna. • Debat de fons: la postmodernitat sacseja la relació del cinema amb la realitat i la narrativa; gran repte crític per a espectadors i creadors. Proper programa: “Diplomàcia” (Schlöndorff).

Panorama del programa Episodi amb tres eixos centrals: • Debat intens sobre la lectura moral i l’estètica de La isla mínima • Anàlisi d’Interstellar: relativitat, percepció del temps i el segell Christopher Nolan • L’esport com a metàfora de la vida: de Rollerball a Invictus, Carros de foc, Million Dollar Baby i Moneyball "L’esport és lluita i superació; la cuina, plaer i comunitat. Tots dos expliquen la vida." També apareixen digressions sobre doblatge vs V.O., banda sonora (Vangelis) i l’anunci d’un especial de postmodernisme en cinema. Debat crític: La isla mínima (Alberto Rodríguez) Eixos del debat • Moralitat i ambigüitat: discussió sobre si el film és inequívoc en la crítica a la policia franquista o si deixa zones grises. Per a alguns, “final poc ambigu”; per a d’altres, el contrast entre els dos policies es construeix progressivament i amb matisos. • Personatges i arc ètic: - PolicIa veterà: passat franquista, mètodes durs, però intolerant amb el maltractament d’altres. - PolicIa jove: “generació transició”, més normativista; evoluciona quan descobreix veritats incòmodes. • Context històric: retrat “autèntic” d’època i geografia del Guadalquivir; la fotografia aèria i el paisatge són molt elogiats. • Forma vs fons: part de la taula defensa que el missatge de fons és més important que l’embalatge estètic; d’altres subratllen l’equilibri aconseguit. "Els vencedors seguirem vencent" — el record del lema franquista emergeix com a clau interpretativa. Thrillers i memòria històrica: Fuego i altres mirades Fuego (Lluís Marías) • Tema: policia víctima d’ETA que deriva en venjança; paral·lel amb el tòpic del vigilant a l’estil Harry el Brut però sense el seu “mite”. • Valoració: guió “acceptable” però direcció, posada en escena i direcció d’actors considerades insuficients; interés creixent a mesura que avança, però “no lograda”. • Debat polític: discrepàncies sobre negociació, perdó i final d’ETA; es contrasta amb l’estratègia actual i amb la memòria de víctimes. Altres aproximacions • Patricia Ferreira, Sé quién eres: exemple elogiat de tractament fi del tema. • Irene Villa: cas real de resiliència i reintegració social, suggerit com a història a filmar alternativa a la venjança. Sci‑fi i filosofia del temps: Interstellar (Christopher Nolan) Valoració coral • Fortaleses: - Idees científiques punteres: relativitat del temps, forats negres, múltiples dimensions. - Tractament conseqüent dels costos humans dels viatges interestel·lars. - Relacions pare‑filla com a eix emocional i motor científic. • Debilitats percebudes (per alguns): durada excessiva, guió irregular, alguns diàlegs “forçats” i moments d’interpretació “sobreactuada”. Doblada vs V.O. • Es destaca que la V.O. de Matthew McConaughey és més continguda i orgànica; el doblatge pot fer variar la percepció de l’actuació. Teixit de referències • Contact i, sobretot, 2001: Una odissea de l’espai com a filiació estètica i conceptual; es menciona 12 Monos com a exemple de paradoxes temporals ben lligades. Temes i imatges clau • Possibilitat de lectura “cíclica” (somni/ala d’avió) que tanca el cercle narratiu. • Personatge del científic “salvable” que manipula dades per ser rescatat: humanitat contradictòria. • Humanisme de Nolan: confiança en la decisió humana per sobre de la màquina. • Funció “didàctica”: film útil per introduir física moderna i epistemologia de la percepció. "El temps no és immutable; la nostra percepció pot enganyar-nos." Esport com a metàfora de la vida Dos fils conductors vitals • Esport: lluita, superació, disciplina; pot elevar o destruir segons l’ús/abús. • Cuina: plaer, socialitat, quotidianitat; contrapunt hedonista a l’esforç. Itinerari de pel·lícules • Rollerball (Norman Jewison): - Futur corporatiu on la violència esportiva canalitza la frustració social. - Crítica de la societat de l’espectacle i del poder. • Invictus (Clint Eastwood): - Mandela utilitza el rugbi com a cohesió nacional post‑apartheid. - Sota el gest simbòlic i el lideratge, s’admet la complexitat col·lectiva (no “màgia” política). - Moment definitori de lideratge: convèncer una assemblea després d’una decisió presa. • Carros de foc (Hugh Hudson) – Vangelis a tope: - Dualitat Abrams (pastor protestant) vs Liddell (jueu de classe alta), identitat i reconeixement a l’Anglaterra d’inicis del s. XX. - Tractament impecable d’entrenament, prova i ètica; banda sonora icònica. • Gal·lípolis (Peter Weir): - Correr com a ideal romàntic xoca amb la màquina de guerra; exaltant i devastadora. • Million Dollar Baby (Clint Eastwood): - Boxa com a camí d’ascens i abisme; decisions ètiques extremes i conseqüències socials. • Moneyball (Bennett Miller; guió d’Aaron Sorkin): - El valor no és l’estrella, sinó l’“ajust perfecte” per a cada rol. - Mètodes estadístics per competir amb pressupost limitat; metàfora de gestió del talent i presa de decisions basades en dades. Música, so i icones • Vangelis: de fons recurrent; recordatori del poder de la banda sonora per fixar èpoques i emocions. • Comparació de registres: del lirisme inspirador a l’ús per campanyes i espectacle. Proper programa • Avanç: especial sobre postmodernisme en cinema amb el col·laborador convidat Ignasi Juliacs. "Nosaltres escoltarem" — voluntat d’obrir una sessió més teòrica i transversal.

Panorama general Programa de “Cinema sense condicions” amb una conversa àgil i argumentada entre els tres conductors sobre: crítica d’Interstellar (Christopher Nolan), un bloc temàtic sobre maquillatge i caracterització al cinema, i una anàlisi detallada d’El curiós cas de Benjamin Button (David Fincher). També fan recomanacions de la cartellera del CineBaix i tanquen amb l’avanç del proper programa. "no us conformem amb el que us han dit" — crida a anar més enllà, atribuïda a la lectura que fan de Nolan Interstellar (Christopher Nolan) Què destaca • Ambició científica: fonamentada en la relativitat general, el film explora forats negres, forats de cuc, dilatació temporal per velocitat i gravetat, i una possible cinquena dimensió com a pont d’informació entre espai-temps. • Construcció de món i tensió: el col·lapse mediambiental a la Terra i la missió d’exploració creen una tensió sostinguda; paisatges islandesos i disseny sonor/visual molt cuidats. • Lectura de gènere: el protagonista s’assimila a un heroi de western que “munta” una nau; presència d’IA funcional dins d’un engranatge narratiu coherent. • Diàleg amb el cànon: referències i comparacions amb 2001, Gravity, Take Shelter i la realitat contemporània (crisi climàtica). Debat i punts crítics • VO vs doblatge: es remarca la pèrdua de matisos en el doblatge (cas McConaughey) en una pel·lícula molt basada en la proximitat interpretativa. • Recepció dividida: per a alguns, fredor emocional i excessos (durada, música de Hans Zimmer molt present, certa petulància en explicacions científiques); per a d’altres, Nolan s’imposa com a autor que estira el marc cultural i científic de l’espectador. • Tema vs argument: més enllà del viatge espacial, el tema real és el temps i la nostra capacitat de comprendre’l i sentir-lo, amb una “estirada” intel·lectual cap a l’inconegut. Maquillatge i caracterització al cinema Idea central • El maquillatge és, com la música, un recurs narratiu essencial: tant l’excés com l’absència són decisions creatives. Inspiració del bloc: el programa Polònia (TV3) i la potència de la identificació a través de la caracterització. Punts clau i exemples • Creació de personatge al llarg del temps: Chaplin i la construcció iterativa de Charlot. • Relleu interpretatiu sota capes de maquillatge: exigeix als actors sostenir el personatge malgrat la transformació física i el pas del temps. • Exemples: - Meryl Streep com a Margaret Thatcher a “La dama de hierro”. - Leonardo DiCaprio com a J. Edgar Hoover a “J. Edgar”. - Transformacions de gènere: Dustin Hoffman (Tootsie), José Luis López Vázquez (Mi querida señorita), Robin Williams (Mrs. Doubtfire), Glenn Close (Albert Nobbs), Victoria Abril i el món delirant però controlat de “La piel que habito” (Almodóvar). El curiós cas de Benjamin Button (David Fincher) Context i autoria • Basada en el relat curt de F. Scott Fitzgerald; guió d’Eric Roth (també autor de Forrest Gump). Direcció de David Fincher. Interpretacions i tècnica • Brad Pitt signa una interpretació “de 10” en una trajectòria vital que va “d’avi a nadó”. • Cate Blanchett i Tilda Swinton (molt destacada) completen un repartiment solvent. Caracterització i llum exquisides; cada pla sembla minuciosament perfeccionat. Temes i moments • L’argument (vida en regressió) serveix un tema humà: el temps, l’amor, la diferència, la solitud i l’atzar. "Quan ets diferent com nosaltres, és sempre així." • Escenes memorables: - La cadena de causalitats que deriva en l’accident de la ballarina: demostració cinematogràfica de l’atzar i les connexions invisibles. - El comiat al moll amb el pare: silencis i mar com a espai de reconciliació. • Per què convenç malgrat l’element fantàstic? Perquè el nucli humà és profund i versemblant; la narració és hipnòtica i coherent emocionalment. Recomanacions CineBaix • “Relatos salvajes” (Argentina; produïda per El Deseo). • “Omar” (en versió original). • “Love Is Strange” (El amor es extraño). • “La sal de la tierra” (doc. de Wim Wenders) — valoracions molt positives. Proper programa • Tema: L’esport com a metàfora de la vida (amb Andreu Ferran). • Films previstos: “Chariots of Fire” i “The Loneliness of the Long Distance Runner”, entre d’altres.

Panorama de l’episodi Un episodi ric en recomanacions i debats que transita del directe simfònic al cinema d’autor. Es revisen estrenes i recuperacions, es contrasta la dialèctica cinematogràfica amb l’“excessivitat” de l’espectacle i s’ofereix un ampli bloc sobre el nou cinema coreà, culminat amb un perfil aprofundit de Park Chan-wook (JSA i Trilogia de la venjança). Recomanació musical en directe Film Symphony Orchestra (FSO): experiència impactant a l’Auditori de Barcelona, amb 70 músics i un programa centrat en bandes sonores. S’esmenta l’emblemàtic tema de Tiburón (John Williams) com a exemple de la potència simfònica en cinema. Crítica destacada: “Diplomàcia” (Volker Schlöndorff) Context històric: Agost de 1944, París ocupada; el general Dietrich von Choltitz rep l’ordre de destruir la ciutat. Focus dramàtic: duel dialèctic entre Choltitz (Niels Arestrup) i el cònsol suec Raoul Nordling (André Dussollier). Valoració: interpretacions majúscules i ritme cinematogràfic malgrat l’origen teatral. Direcció sòlida de Volker Schlöndorff (Palma d’Or i Oscar per El tambor de hojalata). Referent: paral·lelismes amb el best-seller i film clàssic “Arde París” (1966). Debat: Christopher Nolan i el límit entre dialèctica i espectacle Punts clau: Expectativa per Interstellar, però crítica a l’“excés” en trams finals del seu cinema. Contrapunt: Memento com a obra d’alta originalitat i coherència formal. Idea força: el cinema de Nolan oscil·la entre la dialèctica narrativa i l’espectacle “gratuït”. Descoberta local: “Alpha” (2013), de Joan Cutrina Estètica molt coherent i personal; narrativa amb desajustos (confusió entre personatges i arcs). Director bàsicament documentalista; la pel·lícula es recupera a televisió després d’una trajectòria discreta a sales. Jia Zhangke i el cinema xinès contemporani Visionat: A Touch of Sin (2013). Quatre històries sobre corrupció, desigualtat i violència. Filmografia destacada: Naturaleza muerta (Still Life), Platform, The World, Pickpocket. Contrast amb Zhang Yimou: dels drames socials (p. ex. La linterna roja) al wuxia estètic (Héroe, La casa de las dagas voladoras), percebut com menys profund per alguns tertulians. Violència, gustos i límits personals Tema central: quan la violència sembla “gratuïta”, genera rebuig i trenca l’empatia. Evolució del gust: la revisió pot canviar percepcions. Exemple: Pulp Fiction no va convèncer en un primer visionat i després es valora com una de les millors de Tarantino. Altres cites: Stoker (Park Chan-wook), The Tree of Life, i el paper de la conversa i la crítica per reconfigurar lectures. Nou cinema coreà: context i accés Corea del Sud: Polítiques de quota d’exhibició nacional (80–90 dies/any) i liberalització progressiva respecte als anys 70. Boom econòmic (postguerra fins avui) i consolidació tecnològica i cultural. Corea del Nord: producció tancada, de caràcter pamfletari, sense circulació internacional. Distribució: aquí arriben sobretot thrillers i drames; les comèdies romàntiques coreanes són menys accessibles. Perfil d’autor: Park Chan-wook Origen i formació: estudis de filosofia; fascinació per Hitchcock (Vertigo); crítica i assistències fins a debutar. Primers films: The Moon Is the Sun’s Dream (1992) i Trio (1997), sense èxit; reconeixement massiu amb JSA (2000). JSA (Joint Security Area) i el desig d’unificació Clau temàtica: amistat truncada entre soldats del nord i del sud a la frontera; metàfora del somni d’unificació. Recepció: gran èxit a Corea; ressona amb gestos com la desfilada conjunta a Atenes 2004 i Torí 2006. Ecosistema coreà i trilogies Trilogia de la venjança (Park Chan-wook): Sympathy for Mr. Vengeance (2002) Oldboy (2003) Lady Vengeance (2005) Oldboy: trama de captivitat i revenja; el remake nord-americà de Spike Lee fracassa en replicar-ne el to i la potència. Autors afins: Kim Jee-woon i Bong Joon-ho (Memories of Murder, Mother, The Host, Snowpiercer), amb grans interpretacions de Song Kang-ho. Focus: “Sympathy for Mr. Vengeance” Sinopsi: un noi sord-mut deixa els estudis d’art per salvar la seva germana (trasplantament de ronyó). Després d’una estafa al mercat negre, opta per un segrest que desemboca en tragèdia i desencadena una cadena de venjança. Moment clau: > "Sé que ets un bon noi, però t’he de matar." Lectura: no busca “simpatia”, sinó empatia; el film planteja dilemes morals i la inexorabilitat de la violència. Catarsi, western i vigilants Comparatius morals amb el western clàssic i el vigilantisme (Dirty Harry): la ficció com a catarsi per canals que la realitat no permet. Preferència dins la trilogia: per alguns, la primera és la més rodona; altres destaquen matisos de les següents. Cloenda Avanç: pròxim programa sobre el paper del maquillatge en la construcció d’identitats al cinema (repte: veure “Benjamin Button”). Idees força Interpretacions i dialèctica com a motors del gran cinema (cas “Diplomàcia”). La violència i l’“excés” com a línies que separen espectadors i escoles estètiques. El temps i la revisió transformen la recepció de les obres. El nou cinema coreà combina indústria, polítiques públiques i autories potents, amb Park Chan-wook com a figura central del període.

Panorama de l’episodi Programa dedicat a cinema d’autor i social. Es destaquen dues línies centrals: • Anàlisi profunda de “Deux jours, une nuit” dels germans Dardenne, amb una elogiada interpretació de Marion Cotillard. • “Magical Girl” de Carlos Vermut, presentada com una de les propostes més estimulants del cinema espanyol recent. També s’incorporen tres documentals socials d’actualitat i un tram final de debat sobre pamfletarisme, ètica laboral i el paper de la col·lectivitat en el treball. Temes principals 1) “Magical Girl” (Carlos Vermut) • Cinema negre, inquietant i meticulós, amb un joc de predestinació on “tot encaixa”. • Reconeixements a Sant Sebastià: Conxa d’Or (Pel·lícula) i Conxa de Plata (Director). • Interpretacions destacades: José Sacristán, Bárbara Lennie i Luis Bermejo. • Referències estilístiques i to: ecos de Fritz Lang, fora de camp a l’estil d’Erice, ressons de Buñuel, Berlanga, Saura i Almodóvar. • Valoració crítica: no depèn tant de la trama literal sinó de “com” s’explica; pot convidar a un segon visionat. “Per a mi és la gran revelació del cinema espanyol del segle XXI.” — citant el judici d’Almodóvar sobre el film • Pregunta icònica del tràiler que obre debat a l’estudi: “Si poguessis escollir un poder màgic, quin seria?” 2) Documentals socials • En tierra extraña (Icíar Bollaín): retrat de l’emigració qualificada a Edimburg, amb Alberto San Juan i música de Pascal Gagné. 72 minuts, to sobri i testimonial; complementa visions d’Arcadi Oliveres i Isona Passola. • Història d’un futur (dir. Marc Clarió): veus de la gent gran (GC i franquisme fins avui) sobre Catalunya i el dret a decidir; finançament via crowdfunding. • La caça (Arleth Carreño): metàfora entre la caça d’ocellets i la xarxa econòmica dels desnonaments (cas a Mataró); 50’ aprox., dins festival de Drets Humans. 3) “Deux jours, une nuit” (Dardenne) — anàlisi i context • Premissa: una treballadora ha de convèncer 16 companys que renunciïn a una prima de 1.000 € perquè ella no sigui acomiadada. • Temes clau: - Dignitat i resistència personal davant la precarització. - Individualisme vs. solidaritat en el teixit laboral contemporani. - Impacte de la globalització i la robotització en la banda baixa del mercat laboral. • Posada en escena austera: seguiment proper del personatge, temps morts productius, empatia sense pamflet. • Marion Cotillard: treball extraordinari, amb pes físic i emocional; els Dardenne guanyen abast amb una estrella sense trair l’estil. • Debat ètic: - És deshonest traslladar la decisió de l’acomiadament als propis treballadors? - No hi ha “bons i dolents” explícits; el film revela zones grises del sistema. • Context Dardenne: continuïtat amb films sobre vulnerabilitat (Rosetta, Le Fils, L’Enfant, El silenci de Lorna, El nen de la bicicleta). • Comparativa: s’evoca Ken Loach (It’s a Free World) per parlar de com el sistema empeny cap a l’explotació encara entre iguals. Perfil i trajectòria Germans Dardenne • Directors belgues centrats en relats socials i ètics. • Palma d’Or a Cannes per Rosetta i L’Enfant. • Estil: minimalista, càmera propera, enfoc en dilemes morals concrets, gran treball amb actors. Marion Cotillard • Única actriu que ha guanyat l’Òscar en francès per La vie en rose. • Rellevants: De rouille et d’os, Nine, Midnight in Paris, Origen, The Dark Knight Rises, The Immigrant. • A “Deux jours, une nuit”, sosté el film amb una interpretació de gran contenció i veritat. Cloenda i proper programa • Avanç: Park Chan-wook i Joint Security Area per al proper espai. • Comiat musical amb Marion Cotillard cantant La vie en rose.

Introducció i to de l’episodi "Avui tinc la sensació que a Persona, i més tard a Crits i murmuris, he arribat al límit de les meves possibilitats. Que en plena llibertat he fregat aquests secrets sense paraules que només la cinematografia és capaç de treure a la llum." — Ingmar Bergman • Punt de partida amb una cita de Bergman (via Sandra Navarro) per marcar el to: la capacitat del cinema per revelar secrets innominables. • L’episodi gira entorn de la idea clau: el masclisme com a metàfora i com el cinema el reforça, el qüestiona o el disfressa, amb exemples clàssics i contemporanis. Homenatge i context cinèfil Theo Angelopoulos • Lectura d’un text sobre la seva mort com a fi d’una època i testimoni del naufragi de l’estat del benestar. • Record d’“La mirada d’Ulisses” i la seva figura com a cineasta-humanista europeu. Crítiques i anàlisis de pel·lícules Perdida (Gone Girl, David Fincher) • Radiografia de la perversió a la parella i de la manipulació mediàtica. • Ecos de Stoker (Park Chan-wook) i Merci pour le chocolat (Chabrol): teranyines de control i identitats modelades per la ficció. • Clau: no és un “truc de guió”, sinó una metàfora distòpica de com imatge i fantasia governen la realitat. Secrets i mentides (Mike Leigh) • Drama familiar sobre identitat, classe i origen amb humanisme i naturalisme. • Debat sobre doblatge vs. versió original: la modulació de la veu com a eina dramàtica central en Leigh. The Deep Blue Sea (Terence Davies) • Melodrama modern sobre passió vs. serenor en una societat repressiva. • Connexions amb Brief Encounter i The French Lieutenant’s Woman: el cost del desig i l’autoanàlisi moral. Tema central: el masclisme com a metàfora Què entenem per metàfora • Una metàfora és una construcció expressiva que, posada al costat d’una realitat, la fa més entenedora. • Al cinema, gairebé cada film és una metàfora en si mateix: sembla la realitat per parlar-ne millor. Clàssics dels 50 que reforcen el patró • Cuando ruge la marabunta i La gata sobre el teulat de zinc exhibeixen la superioritat masculina i la submissió femenina com a norma narrativa i moral. • Altres ecos: The Quiet Man; el cànon clàssic sovint tanca la dona en una “closca” sense sortida. Narratives alliberadores • Ryan’s Daughter (David Lean) proposa un camí d’“obertura”: la metàfora apunta a alliberar l’espectador dels tòpics, no a confirmar-los. El present: disfressa o evolució? • Drive i The Drop (L’entrega): persistència del mascle salvador/protector violent; ella queda en segon pla funcional. • Gran Torino i Mystic River (Clint Eastwood): diagnòstic de masculinitats ferides; comunitat vs. individu; el gènere hi està creuat amb raça i classe. • Locke: fantasia de competència masculina omnipresent; la dona queda codificada com a reacció histèrica; el “pare” com a trauma massa literal. • Gone Girl i Blue Jasmine: “compensacions” que deriven en desequilibris (matriarcat tòxic o col·lapse psíquic) més que no pas en equitat. • Lucy: invertir el gènere del protagonista no corregeix la metàfora si tot el món resta comparsa; és poder absolut en femení, no equilibri. Cap a un equilibri • Bergman: crisi existencial i de classe amb dones complexes sense jerarquia moral predeterminada. • Éric Rohmer: engrescament i ètica quotidiana; igualtat de mirades sobre l’amor i el desig. • Wim Wenders (Paris, Texas): reconeixement de danys i possibilitat d’empatia mútua. • Carlos Saura (proposta de monogràfic): cartografia masclista-feminista a l’Espanya contemporània. • Luc Besson: de Léon a Lucy; i a l’òrbita tecnològica de Her: el cinema comercial sembla en impàs entre tòpic antic i sobrecompensació. Tancament • Avanç: tràiler de La distancia (Sergio Caballero) i tema obert: Fassbinder com a mirada crítica de les relacions de poder. • Idea final: calen metàfores més equilibrades que no disfressin el masclisme ni l’inverteixin, sinó que el desmuntin mostrant camins de dignitat compartida.

Panorama general Tema central: cinema i bogeria amb un metge convidat que guia un recorregut per trastorns mentals al cinema i grans títols que els han abordat. A la primera part, crítiques i novetats: La entrega (The Drop), El Rayo (docu-ficció espanyola) i Perdida (Gone Girl) de David Fincher, amb una mirada retrospectiva a la seva filmografia i una comparativa amb La isla mínima. "Com si estiguéssim apropant-nos al subconscient." Crítiques i novetats La entrega (The Drop) Valoració general positiva per l’atmosfera, el pols narratiu i la immersió en la marginalitat i els codis mafiosos. • Es lloa la realització “extraordinàriament ben feta” i l’elegància, però es qüestiona el final amb glossa de la individualitat i cert to de “happy ending”. • El “personatge gos” és recurrentment esmentat com a recurs emocional visible. El Rayo i el "documental de creació" Pel·lícula petita que es reivindica: treball amb actors no professionals, preocupació social (immigració), hibridació ficció-documental, guió tancat amb espai per a improvisació i integració de persones i institucions reals. • Proposta d’articular un “moviment” al voltant d’aquestes obres (afinitats amb La plaga, No todo es vigilia). • Mostra d’ofici: convertir un imprevist policial en material fílmic. Perdida (Gone Girl) — David Fincher Debat viu: recepció dividida. • Per alguns, film “correcte” però cínic i amb girs poc creïbles, massa llarg i menys inspirat que altres Fincher (fotografia i guió per sota de la mitjana del director). • Bona interpretació de Ben Affleck i ritme sostingut, però forats de guió i operació de màrqueting sobrevolant el conjunt. • Es compara (a favor d’ella) la contundència d’Isla mínima. David Fincher en perspectiva Repàs a títols clau: • Seven: innovadora en el neo-noir, iconografia dels crèdits, gir final impactant, “pas endavant” estètic i narratiu. • Zodiac: fascinant per l’ambient i l’anàlisi de la societat mediàtica; menys sobre “l’assassí”, més sobre l’ecosistema que el produeix. • Fight Club: visió apocalíptica i joc d’identitat que guanya amb l’“spoiler” previ. • The Social Network: ritme hawksià, muntatge vertiginós i retrat de l’ambició tecnològica. "Amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula." Dossier temàtic: cinema i bogeria Marc conceptual Distincions bàsiques i termes clau: Bogeria (ús literari) versus classificació clínica. Trastorns principals: esquizofrènia, bipolaritat i depressió major. Diferència clau: psicòsis vs psicopatia: Psicòsis: malaltia amb brots; fora del brot, vida funcional possible. Psicopatia: absència d’empatia; no és “malaltia” psicòtica i pot aparèixer en contextos quotidians. Orígens expressionistes: El gabinet del Dr. Caligari (1920) Pionera en representar crims i control mental (sonàmbul i figura del doctor); marca l’entrada de la bogeria al llenguatge visual del cinema. Psicoanàlisi a plató: Recuerda (Spellbound, 1945) Hitchcock integra el psicoanàlisi en un thriller romàntic amb el famós segment oníric dissenyat per Dalí. • Avui, lectura com a obra menor hitchcockiana on el dispositiu clínic és excusa de trama; interès principal: el fragment oníric i la interpretació d’Ingrid Bergman. Memòria i identitat: Memento (2000) Retrat de l’amnèsia anterògrada mitjançant un relat invertit a trossos. • El valor diferencial és la forma: estructura que fa emergir la psicologia del protagonista i el tema de l’autoengany. • Cine de culte que admet revisions múltiples. Seducció i frontera moral: Lilith (1964) Drama psicològic de Robert Rossen amb Jean Seberg i Warren Beatty: un terapeuta es veu trasbalsat i seduït per una pacient amb esquizofrènia, borrant límits ètics i emocionals fins al desenllaç tràgic. • Metàfores visuals (aigua) i capes simbòliques (Lilith com a figura primordial d’insubmissió). Institucions i violència: Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) De Milos Forman: al·legat a la llibertat i denúncia de la violència institucional. • Retrat inesborrable de la infermera cap i de l’impacte del poder disciplinari sobre l’individu. • Debat clínic: ús de electroxoc (encara existent en contextos molt concrets) i crítica a la lobotomia com a pràctica aberrant. "Lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas." Depressió i apocalipsi emocional: Melancholia (2011) De Lars von Trier: dos moviments (Justine/Claire) amb el preludi de Tristán e Isolda. • Depressió com a “mort en vida” i intercanvi de papers davant del fi del món: la depressiva troba serenor, la no depressiva s’enfonsa en l’angoixa. • Cinema sensorial: il·luminació, imatges oníriques i estat emocional com a matèria narrativa. Psiquiatria: de l’asil a la medicalització Reflexió històrica: cicles i modes terapèutiques a la medicina; avui predomina la medicalització (fàrmacs més eficaços i segurs) però es reivindica la normalització i integració social dels trastorns mentals, més enllà de l’“asil”. Idees clau El cinema tendeix naturalment a explorar l’inconscient i els estats mentals alterats. No confondre violència amb malaltia mental: la psicopatia no és psicòsis. La forma pot ser diagnòstic: estructures narratives (p. ex. Memento) com a mirall del trastorn. Institucions sota sospita: el cinema denuncia maltractes simbòlics i reals (Forman). La depressió a Melancholia mostra una mirada íntima i experiencial, no “superior”, del món. Tancament i proper programa Es tanca anunciant el tema vinent: el masclisme com a metàfora, i un comentari de La gata sobre la teulada de zinc.

Visió general Programa vibrant i canviat sobre la marxa: connexions en directe amb el Festival de Sitges, crítiques d’estrena i un especial dedicat a Franco Nero i el llegat de Django. Conversa àgil amb corresponsals i focus en curtmetratges emergents. "Aquell lloc és apte per a tota la vida excepte per a la humana." — recordant el rodatge a les marismes del Guadalquivir a La isla mínima Estrenes i crítiques La desaparició d’Eleanor Rigby (Ned Benson) El millor: • Interpretacions de primer nivell: Jessica Chastain, James McAvoy, William Hurt, Isabelle Huppert. • Posada en escena i càmera molt ben treballada; un Nova York filmat amb gran sensibilitat (seguiments urbans excel·lents). Reserva crítica: • És un “mix” de dues pel·lícules (ell/ella) presentades a Toronto; el muntatge unificat afebleix la profunditat emocional del trencament. • Primer tram molt potent, però el desenvolupament i desenllaç no acaben de nudar ni tancar amb força. Veredicte: es veu bé i interessa, però no arriba a gran pel·lícula; recomanable amb expectatives moderades. La isla mínima (Alberto Rodríguez) Context i concepte: thriller ambientat a inicis dels anys 80 a les marismes del Guadalquivir; investigació de dos policies castigats amb caràcters oposats (Javier Gutiérrez, Raúl Arévalo). El millor: • Ubicació i atmosfera: territori aïllat, aspre i hipnòtic; fotografia premiada i plans aeris impactants. • Interpretació: Gutiérrez destaca per una mirada i matisos més polièdrics; Arévalo encarna la rigidesa metòdica. • Ambició temàtica: transició espanyola, caciquisme, violència i misèria social. Però… • Guió una mica dispers (droga, caciquisme, abús, pobresa): massa fils alhora. Comparativa: més densa i colpidora que Grupo 7; eco de Memories of Murder (dues mirades policials en entorn marcat). Veredicte: molt recomanable; cinema espanyol valent i tècnicament sòlid, amb algun desajust de guió. Sitges en directe: crònica de Julio Hernando Panorama viu de projeccions i ambient festivaler (Auditori, sessions exhaurides, Zombie Walk). Destaquen: • Dead Snow 2 (Noruega): zombies a la neu, gamberra i imaginativa en el gore. • The Guest (EUA): thriller d’infiltrat amable que no és el que sembla; molt ben rebuda. • The Midnight After (Hong Kong): arrencada potent (minibús a ciutat deserta), però desenllaç penjant. • Montana (Regne Unit): relació paterno-filial entre exsoldat i jove correu de narcos; sòlida. • Starred Up (Regne Unit): retrat dur i violent d’un jove a presó d’adults; gran treball actoral. • Réalité (Quentin Dupieux): meta-cinema marcià i surrealista; curiosa però molt estranya. • Honeymoon (EUA): lluna de mel que deriva en inquietud i misteri. • Goodnight Mommy (Àustria): gèrmans que dubten si la mare operada és realment ella; inquietant i atmosfèrica. • Horsehead: onirisme críptic que no acaba d’agaradar. Curtmetratges i talent emergent (Sandra Navarro) Focus en la secció competitiva de curtmetratges i en els Premis SGAE Nova Autoria (millor realització, guió i banda sonora). L’escola “Bande à Part” col·loca un curt amb millor banda sonora (quart any consecutiu amb guardó). Presentació de La carrera (Christopher Cartagena): curt de gènere pur amb Ben Moner; molt bona acollida en un nivell internacional altíssim. Apunt cinèfil: cita ineludible amb Jean-Luc Godard i el seu Adieu au langage 3D. Especial Franco Nero i el llegat de Django Sitges atorga a Franco Nero el premi Màquina del Temps per una trajectòria prolífica (gairebé 200 títols). De Django (1966, Sergio Corbucci) al cameo a Django Unchained (Quentin Tarantino): • El spaghetti western original ja tractava la violència fronterera i tensions racials (fins i tot el Ku Klux Klan), temes que Tarantino reinterpreta. Carrera polièdrica: • Treballs internacionals amb John Huston (La Bíblia), Joshua Logan (Camelot, on coneix Vanessa Redgrave), Damiano Damiani (Il giorno della civetta amb Claudia Cardinale i Lee J. Cobb), Luis Buñuel (Tristana), i col·laboracions diverses (incloent Fassbinder). Perfil: actor carismàtic, icona europea que salta a produccions anglosaxones. Música i herència de l’Spaghetti Western Tarantino reivindica un subgènere que Hollywood sovint menysté, i el converteix en obra autoral moderna. Recuperació de partitures d’Ennio Morricone i altres: música emblemàtica que defineix to i identitat del gènere. Proper programa Tema: cinema i bogeria (amb el Dr. Lluís Bessiana). Referents: La part bona de les coses i altres. Recupera el programa al blog: cinemassinacondicions.blogspot.com

Resum general Episodi vibrant de “Cinema sense condicions” amb tres blocs principals: recomanacions i cartellera, un monogràfic sobre Richard Linklater (trilogia Before, carrera indie i School of Rock) i una anàlisi a fons de Boyhood. El programa també connecta cinema i política amb una sèrie de films sobre espionatge i conflictes geopolítics (Hamburg post-11S, Palestina–Israel, Estasi), i reflexiona sobre ideals generacionals, la manipulació i la vida quotidiana. Temes principals Richard Linklater i Boyhood Estil de diàleg i càmera fixa a la trilogia Before. Boyhood com a retrat de 12 anys de creixement real amb mirada respectuosa i observacional de la vida americana. Espionatge i geopolítica A Most Wanted Man: el món de claveguera dels serveis d’intel·ligència a Hamburg post-11S (Le Carré, Corbijn, Philip Seymour Hoffman). Omar i Paradise Now: el conflicte Palestina–Israel, manipulació, Mossad i el límit entre amor i resistència. Dos vidas i La vida de los otros: memòria, Estasi i ideals/trencadissa generacional. Recomanacions de cartellera God Help the Girl (musical indie de Belle & Sebastian; dir. Stuart Murdoch): acolorida, dolça i agredolça. La isla mínima (thriller espanyol potent). Notes sobre Magical Girl (Carlos Vermut) i The Drop. School of Rock Comèdia musical sobre educació i motivació: subverteix el rol docent i enganxa l’alumnat a un projecte compartit a través del rock. Moments clau i idees destacades Espionatge com a “món de claveguera”: petits grups autònoms fan la feina bruta abans que actuïn els grans serveis (CIA, MI6, BND). Hamburg com a escenari post-11S: vigilància, yihadisme i moral grisa a A Most Wanted Man. Palestina–Israel: cinema que posa el focus en vides truncades i manipulacions; el Mossad com a agència d’eficiència implacable. Estasi i ideals: del fervor ideològic a la decepció; cinema que interroga el passat amb empatia i lucidesa. Linklater: diàlegs llargs, càmera discreta, atrapa sense artificis; trajectòria indie (Austin Film Society) i recerca formal (de Dazed and Confused a Boyhood). Boyhood: originalitat del dispositiu (12 anys), naturalitat radical i microgestos que revelen decisions vitals. Per alguns, una mica llarga; per altres, una crònica vital hipnòtica. Cites “Vols dir que no estem igual tots?” — sobre la incertesa compartida entre fill i pares a Boyhood. “I els Nadals?” — una línia mínima que concentra la pèrdua del nucli familiar. Pel·lícules i obres mencionades God Help the Girl (Stuart Murdoch) La isla mínima (Alberto Rodríguez), Magical Girl (Carlos Vermut), The Drop (Michaël R. Roskam) A Most Wanted Man (Anton Corbijn; novel·la de John le Carré) Omar i Paradise Now (Hany Abu-Assad), Munich (Steven Spielberg) Dos vidas (Georg Maas), La vida de los otros (Florian Henckel von Donnersmarck) L’home de marbre (Andrzej Wajda), La confession (Costa-Gavras; guió de Jorge Semprún) Trilogia Before (Before Sunrise, Before Sunset, Before Midnight) Boyhood (Richard Linklater) School of Rock, Dazed and Confused (Linklater) Properament Anunci: especial Leos Carax (presentació de Cocó i Tiziana) al pròxim programa.