episodis

Crítiques i estrenes Ayer no termina nunca (Isabel Coixet) • Valoració crítica: estètica potent però diàleg excessiu i teatralitzat. • Intent de barrejar crisi econòmica (2017) amb drama íntim que resulta forçat. • Comparada amb “Mi vida sin mí”, la nova proposta decepciona per monotonia i artifici. Promised Land (Gus Van Sant) i el debat energètic • Drama sobre una multinacional del gas que vol explotar un poble en crisi; destacada Frances McDormand. • Correcta però poc original; interessant el punt de vista des del costat dels empleats. • Digressió sobre ètica corporativa (ecos d’“Erin Brockovich”), el paper d’arquetips i la versemblança del canvi moral del protagonista. • Complement: documental “Gasland” (Josh Fox) i el tema del fracking; paral·lel amb “Un lugar en el mundo” (A. Aristarain) sobre abusos extractius. "És una pel·lícula correcta i prou" (sobre Promised Land) El Castor (Jodie Foster) • Drama incòmode i suggerent sobre doble personalitat (Mel Gibson) i dependència d’una titella com a veu alternativa. • Moments inquietants; no del tot rodona però valenta en el tractament del trastorn. Alacrán enamorado (Santiago Zannou) • Neo-nazisme, boxa i redempció: el protagonista aprèn valors al gimnàs en contraposició a l’odi. • Javier i Carlos Bardem: pes específic; es destaca el valor formatiu de l’esport i la lluita contra el racisme. Anna Karenina (Joe Wright) • Posada en escena creativa (teatre dins del cinema), vestuari impecable. • Crítica: la pel·lícula prioritza la forma sobre el vast món social de Tolstoi; Jude Law excel·lent, Vronski massa banal. • Comparacions amb Garbo/Vivien Leigh; Knightley més eficaç a “Orgull i prejudici”. Bonus: La caça (Thomas Vinterberg) • Proposta com a pel·lícula del mes: autenticitat i dissecció de la naturalesa humana; final impactant. Monogràfic: Richard Brooks • Inicis com a guionista (Houston, Siodmak) i pas a la direcció. • Semilla de maldad (1955): drama escolar pioner en conflicte racial; llançament de Sidney Poitier. • La gata sobre el tejado de zinc: clímax emocional sostingut; Elizabeth Taylor, Paul Newman, Burl Ives en estat de gràcia. • Elmer Gantry (El fuego y la palabra): crítica incisiu a l’ús mercantil de la religió amb tendresa pels personatges; Burt Lancaster pletòric. • A sangre fría: radiografia freda i pertorbadora del crim; precursor d’un to que després reprendrà “Zodiac”. • Etapa 70s: Bite the Bullet (Gene Hackman) i el desencant postclàssic. "Una radiografia tremenda del que és la perversió" (sobre A sangre fría) Especial: Històries d’amor al cinema • Doctor Zhivago: amor i destí en temps convulsos. • Romeo i Julieta / West Side Story: amors inevitables; música i posta en escena rodones. • Much Ado About Nothing (Branagh): comèdia d’embolics amb gràcia i lleugeresa. • The Bridges of Madison County: passió breu que qüestiona el matrimoni com a única via d’amor. • Some Came Running (Minnelli): xoc entre classe social i desig (Shirley MacLaine, Sinatra). • Calle Mayor / Marty: solitud i necessitat d’estimar; crueltat social vs. tendresa quotidiana. • The Sheltering Sky (Bertolucci): fascinació cultural, dependència i pèrdua del jo. • Le Notti Bianche (Visconti): triangle entre idealització i cura propera. • Elsa y Fred: amor tardà, emotiu i ple de vida. • Paris, Texas (Wenders): delicadesa extrema, paisatge com a emoció. En tancament • Intervenció d’un estudiant amb recomanació final: “Destino de Caballero” (xoc d’amor i classe social). • Acomiadament i previsió de continuar el debat en pròximes emissions.

Resum general Programa dedicat a estrenes i anàlisi d’autors, amb un repàs ampli a: • "Tipos legales" i el boom de cinema per a sèniors • "Oblivion" i la ciència-ficció autoral • "To the Wonder" i l’estil de Terrence Malick • "La caça" de Thomas Vinterberg com a gran estrena europea • "Los últimos días" com a distopia barcelonina • Monogràfic de Frank Capra i mirada clàssica • Introducció a l’Escola de Barcelona "També la perturbadora sensació que qualsevol de nosaltres podem formar part d’una horda linxadora..." (sobre La caça) Estrenes i crítiques Tipos legales (Stand Up Guys) Valoració mixta: es deixa veure, però amb guió i gags (Viagra, tòpics) una mica banals; s’aguanta sobretot pel trio Al Pacino – Christopher Walken – Alan Arkin. Walken, en estat de gràcia: interpretació continguda i amb pes moral que sosté el suspens d’una trama que transcorre en 24 hores. Context: debat sobre la proliferació de films per a públic sènior (ex. "Quartet", "The Best Exotic Marigold Hotel") i l’allargament de l’esperança de vida com a nou target. Recomanació connexes: Carlito’s Way (1993) Noir potent i sense concessions de Brian De Palma amb Pacino: redempció impossible i clímax demolidor. Oblivion (Joseph Kosinski) Ciència-ficció amb identitat visual: intrigant, amb referències (Blade Runner, clàssics del gènere) però amb idea pròpia sobre memòria manipulada i identitat. Paisatges terrestres espectaculars; Tom Cruise solvent i Olga Kurylenko correcta. To the Wonder (Terrence Malick) Clau de lectura: el·lipsi emocional, veu en off multilingüe i fotografia d’aire impressionista per explorar compromís, espiritualitat i identitat. Divisió d’opinions: per a alguns, marca autoral innovadora que equilibra emotivitat i intel·lecte; per a altres, excessivament esteticista i freda. La caça (Thomas Vinterberg) Tornada gran de l’autor de "Celebració" (Dogma 95). Una de les pel·lícules de la temporada. Sinopsi: un mestre de parvulari (immens Mads Mikkelsen) queda atrapat per una mentida infantil i el pànic moral d’una comunitat. Temes clau: justícia i linxament social, fragilitat del teixit comunitari, amistat trencada (la nena és filla del seu millor amic), relació pare-fill. Recepció crítica a Cannes: valorada com a potencial guanyadora fins que va aparèixer "Amour" de Haneke. Los últimos días (Àlex i David Pastor) Distopia barcelonina: plaga d’agorafòbia que immobilitza la població; atmosfera i disseny de producció sobresortints (10/10). Punts febles: guió i diàlegs irregulars; final percebut com massa ingènuo per alguns. Virtuts: ritme amb salts temporals ben integrats; metàfora sobre la por i l’individualisme ferotge. Monogràfic: Frank Capra Perfil i ideari Sicilià-americà; humanisme i idealisme: la bondat individual com a motor de transformació col·lectiva. Crítica al poder i a l’ambició des del punt de vista de la persona comuna; finals tancats però amb tocs agridolços. Etapa documental (WWII) Sèrie "Why We Fight" (especialment "Prelude to War"): didactisme eficaç i peça clau de moral bèl·lica. Pel·lícules destacades "It Happened One Night" (Sucedió una noche): 5 Òscars; model de comèdia romàntica. "You Can’t Take It with You" (Vive como quieras): celebració de la llibertat individual. "Meet John Doe" (Juan Nadie): media i poder vs. integritat; to agridolç molt marcat. "Arsenic and Old Lace" (Arsénico por compasión): comèdia negra innovadora, Cary Grant esplèndid. "It’s a Wonderful Life" (¡Qué bello es vivir!): clàssic nadalenc, viratge de gèneres i qüestionament de l’absència del protagonista com a idea dickensiana. "Pocketful of Miracles" (Un gánster para un milagro): comiat amb encant clàssic. Panorama: Escola de Barcelona Què va ser Etiqueta crítica per a una constel·lació de cineastes barcelonins (Portabella, Aranda, Jordà, Nunes, Camino, entre d’altres) als 60-70. Relleu i estil Reacció al "Nuevo Cine Español" mesetari i subvencionat; aposta per autofinançament, cooperativisme i actors no professionals. Més d’avantguarda i espontània que la Nouvelle Vague (menys teòrica, més fresca), amb percepció externa de "to burgès" en contraposició a Madrid. Idees clau Cinema per a sèniors: mercat en creixement i propostes diverses, de l’elegància de "Quartet" al noir crepuscular de "Tipos legales". Memòria i identitat: eix comú entre "Oblivion" i el mètode Malick a "To the Wonder". Pànic moral i justícia**: "La caça" com a estudi demolidor de la comunitat. Por i individualisme: "Los últimos días" com a metàfora social situada a Barcelona. Capra: fe en l’individu, crítica al poder i humanisme clàssic que perdura. Frases destacades "És una pel·lícula que et dona un cert orgull que ho hagin fet aquí al país." (sobre Los últimos días) "La bondat captura prou com per transformar el món." (síntesi de l’ideari caprià)

Panorama del programa Cinema sense condicions obre amb una tertúlia viva que combina ressenyes d’estrenes, un debat sobre cinema polític europeu, un monogràfic sobre Vittorio De Sica i un tema especial sobre animals al cinema. "És una decepció i és recomanable al mateix temps" — sobre Side Effects Ressenyes i recomanacions Tipos legales (Stand Up Guys, Fisher Stevens) • Recomanació ferma: comèdia crepuscular de gènster amb to de cinema negre i amistat tardana. • Trio d’actors esplèndids: Al Pacino, Christopher Walken i Alan Arkin, amb un Pacino en la seva millor forma recent. • Estil: humor mesurat, tensió ètica i final obert ben aconseguit; evita l’excés d’“explicar” l’argument per no condicionar-ne la sorpresa. "Prefereixo no desvetllar massa cosa i que la gent la vegi i la descobreixi" Efectes secundaris (Side Effects, Steven Soderbergh) • Dues meitats diferenciades: - Primera: radiografia punyent del mercat farmacèutic i la salut mental. - Segona: gir cap a cinema negre de falses aparences; per alguns, convencional i menys estimulant. • Debat a la taula: divisió d’opinions entre qui la troba “decebedora” i qui en defensa el joc de gènere. • Interpretacions: Jude Law destacat; el film juga amb el punt de vista de l’espectador. Món petit (doc, viatge d’Albert Casals) • Història inspiradora: viatge fins al punt més allunyat de Barcelona, en cadira de rodes i amb pocs recursos. • Fortalesa vs. forma: emociona per la proesa vital, però es percep com un muntatge que desaprofita el potencial de les trobades i el viatge com a experiència de viatger (no turista). • Comparada amb Intocable: es remarca que “Intocable” té una història més sòlida, essencial per sostenir una pel·lícula. Barbara (Christian Petzold) • Recepció desigual: alguns la troben fluixa i previsible en el seu arc final, malgrat la bona premsa. • Comparació: s’oposa sovint a “La vida dels altres”, considerada per alguns una obra que guanya amb revisions. Debat: cinema polític de l’Europa de l’Est Títols i eixos • La vida dels altres (von Donnersmarck): transformació moral del vigilant i crítica sòlida del sistema a l’Alemanya Oriental. • La confesión / L’aveu (Costa-Gavras, basada en Semprún): crítica “des de dins” del comunisme, menys pamfletària del que se li atribueix sovint. • L’home de marbre (Wajda): denúncia i revisió crítica del relat oficial; peça clau del cinema polonès. Idees clau • Diferenciar corrents: trotskisme, marxisme i estalinisme no són equivalents. • Generacionalment, aquests films impliquen qui va viure el post-68 i la reformulació d’ideals. • Matís comparatiu amb el franquisme: dinàmiques repressives diferents en context, intensitat i època. Monogràfic: Vittorio De Sica i el neorealisme italià Perfil i obres • Neorealisme humanista: De Sica explica històries arrelades a la postguerra italiana, amb la mirada posada en la dignitat i la supervivència quotidiana. • Títols cabdals: - Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes) - Sciuscià (Sciuscià) - Miracolo a Milano (Miracle a Milà) - Umberto D. • Col·laboració clau amb Cesare Zavattini (guions). Temes i lectura • Miseria material i moral de la postguerra; la “justícia” és gairebé inabastable. • Empatia sense pamflet: l’ètica neix del detall quotidià, no del discurs explícit. "Quan les coses van tan malament, difícilment hi pot haver una guspira de justícia" Etapa posterior i actrius • Viratge parcial a cinema més comercial sense perdre ofici. • Grans treballs amb Sophia Loren: La ciociara (Dos mujeres), Matrimonio all’italiana, I girasoli. Parallels espanyols • Relleu amb Berlanga, Bardem, Nieves Conde (Surcos): fer passar la crítica per la tendresa i la identificació del personatge. Tema especial: Animals al cinema 1) Marca i icones • Lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM): símbol de poder i força com a identitat de marca. 2) Animals clàssics i valors humans • Lassie: fidelitat i retorn a la llar com a eix emotiu. • La mula Francis: contrapunt còmic i “assenyat” al món militar. • Seabiscuit: el cavall com a heroi americà; perseverança i superació. 3) Entre la tendresa i l’horror • King Kong: metàfora del que és primitiu i tendre alhora; del monstre domesticat per l’afecte. • Tarzan i Chita: animal “domesticat” i partner a l’alçada humana; franquícia d’èxit sostingut. 4) Docu-ficció i documentals • Gorilas en la niebla: èpica conservacionista a partir de la figura de Dian Fossey; humanització dels goril·les i denúncia del negoci il·legal. • El viaje del emperador: el cicle vital dels pingüins emperador; narrativa delicada i muntatge precís. • L’os: la natura com a relat iniciàtic i immersiu (observació i supervivència). 5) Atmosfera i símbol • Los pájaros (Hitchcock): el grup com a amenaça; terror sorgit del quotidià. • 2001: Una odissea de l’espai: l’os com a primera eina — un gest que condensa l’evolució i el naixement de la tècnica. • Apunts finals: La vida de Pi; Blancanieves; gossos a La profecía com a vectors d’atmosfera i suggeriment. Altres títols citats • Pulp Fiction; Batman vuelve; Annie Hall; Argo; Little Miss Sunshine; Take Shelter; Sospechosos habituales; Ocean’s Eleven; Surcos; ¡Bienvenido, Mister Marshall!; Calabuch. Conclusions • Programa coral i dens: de l’estrena recomanable d’una comèdia de gàngsters crepuscular a la divisió d’opinions sobre Soderbergh. • De Sica: la força del neorealisme per explicar el món des de la història humana concreta. • Animals al cinema: de marca a metàfora, de company a amenaça — un recurs expressiu amb enorme versatilitat.

Al 26è CsC de la temporada, hem tingut un convidat molt especial: En Xavi Puebla, director d'A puerta fría, el seu tercer llargmetratge, que hem escollit com a merescudíssim film del mes d'abril.

Panorama del programa • Conversa improvisada entre dos cinèfils sobre cinema i Setmana Santa, amb un fil conductor: com el cinema representa la religió, la mort i els valors socials. • Del record dels clàssics bíblics al debat actual sobre recepció, indústria i ètica. "Ens hem quedat amb una funció, som actors... hem de saber llegir bé un paper" (sobre la monarquia a El discurs del rei) Cinema de Setmana Santa i clàssics bíblics • Recordatori històric: abans la cartellera es transformava per Setmana Santa amb superproduccions bíbliques. • Referències clau: La túnica sagrada (més informativa/emocional) vs L’egipci (més crua i problematitzadora; direcció de Michael Curtiz). • Eix temàtic: el contrast entre cinema «devocional» i cinema que planteja conflictes morals de fons. El discurs del rei: propaganda o emoció? Temes principals • Institució vs individu: la pel·lícula funciona com a defensa subtil (sibilina) de la monarquia, però a través d’un drama personal molt emocionant. • La ràdio i la performativitat: la veu, el ritme i les pauses com a eines de legitimació simbòlica. • Context històric: declaració de guerra d’Anglaterra a Alemanya (1939) i pes simbòlic del discurs. Música • Banda sonora d’Alexandre Desplat: versió de Händel reinterpretada amb emotivitat notable; capacitat camaleònica del compositor. Cicle “Cinema i la Mort” (Terrassa) • Iniciativa singular (11a ed.) impulsada per les funeràries de Terrassa al Cinema Catalunya. • Mirada a la mort des de perspectives aconfessionals/interconfessionals. Selecció de films • Cartes a Déu: comunicació terapèutica d’un nen amb Déu per canalitzar el dolor. • L’arbre (The Tree): duel familiar i simbologia de l’arbre com a presència/connexió. • Beginners: sortida de l’armari als 75, memòria i aprenentatge de l’amor. • Biutiful: Barcelona perifèrica; espiritualitat respectuosa i retrat de la precarietat. Religió, ètica i societat al cinema Cristianisme i decadència • Quo Vadis i Ben-Hur: fi d’un cicle a Roma (Neró) i emergència del cristianisme com a alternativa moral; tensió poder vs valors. Islam i coherència moral • Abu, fill d’Adam: una coherència ètica portada al límit (renunciar al Hajj per no perjudicar ningú). Exemple potent de principis per damunt d’imperatius rituals. Dilemes ètics sense fe • Pregunta central: podem ser bons sense llei/fe? Referències a Dostoievski i a Crims i faltes (Woody Allen). Budisme i càstig • Kim Ki-duk (Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera): debat sobre càstig vs aprenentatge com a via d’educació moral. Infància i sistema • Nadie sabe (Kore‑eda): infants abandonats, desprotecció estructural i falles del teixit social. Cicles de civilització • El núvol Atlas (Wachowski): patrons que es repeteixen; dificultats per crear una cultura sense controls coercitius. Cinema com a diagnòstic social i eina política • El espíritu de la colmena: franquisme vist des del conflicte intern i la simbologia (bé/mal, coneixement, por). • Cidade de Deus i La vendedora de rosas: fer visible la violència estructural i servir d’impuls per a polítiques públiques. • La espalda del mundo: treball infantil i denúncia de condicions infrahumanes. • Buñuel, Las Hurdes: metàfora de l’endogàmia (sexual/cultural) i conseqüències d’aïllar-se. Indústria, recepció i gustos • Saturació d’acció mainstream (Stallone, Bruce Willis) vs dificultat d’arribada del cinema d’autor. • Nuri Bilge Ceylan (Climas; Història d’Anatòlia): ritmes pausats que molts espectadors rebutgen; barreres de recepció. • Django Unchained: entreteniment amb capes de lectura; facilita la distància estètica davant la violència. • Haneke: contrast entre Amour (contemplatíva i universal) i La cinta blanca (lectura més hobbesiana de la naturalesa humana). • Shyamalan: escenaris morals sobre límits, educació i responsabilitat. Cloenda i avanç • Confiança en la cultura com a espai de coneixement i obertura. • Proper programa: William Wyler i entrevista amb Xavi Puebla (Puerta fría).

Context i fil conductor Programa de “Cinema sense condicions” centrat en dues línies principals: - Cinema i medi ambient: panoràmica històrica, obres clau i mirades (ciència-ficció, thrillers, documentals, animació i cinema d’autor). - Retrat d’Elia Kazan: biografia, filmografia essencial, l’Actors Studio i la polèmica del maccarthisme. "La natura té el valor per si mateixa" Cinema i medi ambient Qüestió de marc i criteris • Punt de partida: no tota pel·lícula “ambientada a la natura” és ambientalista. Es busca implicació, missatge o perspectiva antropològica sobre la relació humà-natura. • Evolució històrica: poques obres fins als 70; a partir d’aquí, esclat (distopies, riscos nuclears, conservacionisme, crisi climàtica). Línia temporal i títols clau Pioners documentals/semidocumentals: • Nanook of the North (1922): mirada antropològica i relació dura amb l’entorn. Robert Flaherty com a referent. Anys 50 (primers avisos conservacionistes): • Wind Across the Everglades (1958, N. Ray): protecció d’aus vs. caça comercial als pantans de Florida. Anys 70 (distopia i ètica ambiental): • Silent Running (1972): últims vestigis vegetals en òrbita; dilema moral entre utilitat i valor intrínsec de la natura. Innovació en efectes (equip que heretarà Lucas). • Soylent Green (1973): superpoblació, recursos esgotats i aliment “alternatiu”. Distopia social contundent. Anys 70-80 (energia nuclear i conseqüències): • The China Syndrome (1979): thriller sobre accident nuclear i tapament corporatiu; to premonitori. • Koyaanisqatsi (1982): simfonia visual (Reggio/Philip Glass) que contraposa hiperindustrialització i ritmes naturals. • The Day After (1983, TV) i • When the Wind Blows (1986): del conflicte nuclear a l’"hivern" i l’impacte humà i ambiental. Conservacionisme, selva i biodiversitat (80-90): • The Emerald Forest, Gorillas in the Mist i Medicine Man: selva com a espai de cura i misteri; tensió entre ciència, indústria i ecosistemes. • Erin Brockovich (2000): contaminació industrial i justícia ambiental (cas real). Crisi climàtica i cultura popular (2000s): • The Day After Tomorrow (2004): clima extrem en clau blockbuster (accelera processos per consciència pública). • The Simpsons Movie (2007): la comèdia escull l’ecologia com a tema troncal. • Avatar (2009): epopèia ecologista i respecte pels pobles i el seu entorn. Naturalesa i límits humans (no-ficció/fusió): • Grizzly Man (2005) i Into the Wild (2007): fascinació per la natura i els riscos d’ideals “purs” sense preparació. Debats transversals • Accident nuclear vs. guerra: aleatorietat, opacitat i impacte de llarg abast. • Obsolescència programada: Comprar, tirar, comprar evidencia el disseny per caducitat (de bombetes a mitges) i el seu cost ambiental. • Polèmiques climàtiques: La gran estafa global planteja un relat contrari al consens científic i mostra com interessos geopolítics/econòmics poden modular discursos. Valor com a peça per entendre el debat públic, tot i la controvèrsia. Animació (per a adults i multigeneracional) • Ghibli: Nausicaä de la vall del vent, La princesa Mononoke, Ponyo: ètica ecocèntrica, espiritualitat i conflictes home-natura. • WALL·E (i contrast amb Up): crítica a l’extracció, el residu i la desconnexió de la Terra. • Altres per a adults: Vals amb Bashir, Persepolis (no ambientals, però exemple de maduresa del format). Apunts d’autor contemporanis • Días de pesca en Patagonia (Carlos Sorín): redempció íntima i paisatge com a espai emocional. • The Straight Story (David Lynch): viatge humil i observació del món viu; desconnexió humana del que no és “nosaltres”. Elia Kazan: vida, obra i polèmica Orígens i formació • Nascut a Cesària (Capadòcia); emigrat a Nova York. Yale (Art Dramàtic) i Group Theatre: teatre innovador i compromès. Del teatre al cinema i l’Actors Studio • Impulsor de l’Actors Studio (amb Lee Strasberg): mètode que marca generacions (Marlon Brando, Montgomery Clift, Paul Newman, James Dean, etc.). Obras clau i col·laboracions • Amb Tennessee Williams: Un tramvia anomenat desig (teatre i cinema), Baby Doll. • Amb John Steinbeck: East of Eden (presentació de James Dean; color i Cinemascope). • Altres fites: Viva Zapata!, On the Waterfront (La llei del silenci), Splendor in the Grass, Panic in the Streets, Gentleman’s Agreement (Òscar a la direcció i denúncia de l’antisemitisme social). Novel·la i autobiografia • America America (film i novel·la, retrat migratori) i The Arrangement (El compromís), d’autorevisió vital. Maccarthisme i llegat • Testimoni davant el HUAC (1952): delació d’antics companys; va preservar carrera però va erosionar vincles (Brando no hi tornaria a treballar). Polèmica reactivada amb l’Òscar honorífic (1999). • Com a cineasta: modernitat formal, primeríssims plans intensos, i direcció d’actors excepcional que va redefinir l’actuació al cinema nord-americà. Idees clau La ciència-ficció ha estat vehicle privilegiat per debatre el medi ambient. El cinema ambientalista va accelerar-se a partir dels 70: distopies, nuclear i conservació. L’animació i la comèdia popular poden transmetre missatges ecològics potents. Elia Kazan combina compromís social, innovació interpretativa i una ombra històrica que complexifica el seu llegat.

Vista general del programa En aquest episodi, el grup repassa estrenes i visions recents, dedica un focus d’autor a Terry Gilliam i tanca amb un perfil de Marion Cotillard. També s’anuncia el cicle de Satyajit Ray a la Filmoteca i s’avança el tema del proper programa. Ressenyes i estrenes Pedro Almodóvar – “Los amantes pasajeros” (comèdia a bord) • Pel·lícula d’humor sexual explícit, ambientada majoritàriament dins d’un avió, amb una metàfora visual de l’“espiral” del motor com a entrada a un somni. • Giro cap a una frivolitat volguda en contrast amb l’etapa més sofisticada i densa de títols com Hable con ella o La piel que habito. • Recepció desigual: crítica molt dura però amb forta taquilla el primer cap de setmana. Es destaca el to monotemàtic i barroer, i la filiació amb l’humor manxec (Carlos Areces, números en playback). “És directa, és barroera a propòsit i és com una bufetada a la intel·lectualitat.” • Lectura possible: un “alliberament” de l’autor davant l’exigència acumulada, més pensada com a divertiment que no pas per a una anàlisi profunda. Steven Spielberg – “Lincoln” (drama polític de maduresa) • Film dens i rigorós sobre la política en acció: més retrat de procés històric que no pas epopeia d’heroi; poca acció, molta substància. • Diàlegs rics i re-visionable per captar matisos. Parallels suggerents amb l’actualitat (debats constitucionals, joc brut i corrupció com a constant humana). • Interpretacions: Daniel Day-Lewis, Tommy Lee Jones i Sally Field destaquen. Es recomana veure-la en versió original pel treball vocal de Day-Lewis. “No és un melodrama barat… sinó un film dens, profund, amb personatges consistents.” Andrew Haigh – “Weekend” (intimitat i veritat) • Drama romàntic britànic, naturalista i íntim, que evita tòpics i victimisme en el retrat LGTBI. • Successió de converses sobre temes com la mort, l’homofòbia, el matrimoni, la solitud i el compromís; ecos d’Before Sunrise amb “temps límit” que intensifica cada escena. • Amor i desig retratats amb honestedat i sense sensibleria; versemblança i química creïble entre els protagonistes. • Recomanació relacionada: Shortbus (John Cameron Mitchell, 2006), per la seva franquesa sobre sexualitat i ruptura de tòpics. Joe Wright – “Anna Karenina” (adaptació amb risc formal) • Arrencada amb posada en escena “teatral” (entre bambolines) que pot distanciar, però el film guanya a mesura que avança. • Jude Law convenç; Keira Knightley es percep menys potent per a la dimensió del personatge. • En el context de les adaptacions prèvies (Garbo 1935, Vivien Leigh 1948, Sophie Marceau 1997), aquesta versió resulta irregular però interessant. Clàssics i cicles Filmoteca de Catalunya – Retrospectiva Satyajit Ray • Presentació que contraposa Ray i Visconti: elegància i consciència de canvi social, però procedències i mirades molt diferents. • Títols destacats: Trilogia d’Apu, Charulata, Jalsaghar (El saló de música), The Chess Players, i un documental sobre Ray. • Recomanació de “revisitar” Ray per no perdre de vista allò fonamental del cinema humanista i modern. Focus d’autor Terry Gilliam – entre el somni i la burocràcia • De Monty Python al cinema d’imaginació desbordada, Gilliam combina entreteniment i profunditat amb constants d’autor: xoc entre realitat i fantasia, crítica de la burocràcia, i ús de la metàfora com a motor narratiu. • Obres clau: - Brazil: distopia kafkiana sobre la deshumanització burocràtica i l’evasió per la fantasia. - The Adventures of Baron Munchausen: hibridació lúdic-poètica entre guerra i ficció, exaltant la imaginació com a via d’alliberament. - Fear and Loathing in Las Vegas: visió psicodèlica de la realitat deformada per les drogues. - Tideland: drama íntim on una nena afronta la tragèdia a través d’un món interior d’imatges i pors; peça menys celebrada però coherent amb el seu univers. • Història de producció: el seu “Quixot” fallit i la seva renúncia a la nacionalitat nord-americana apunten a una trajectòria combativa i singular. Gilliam creu en la metàfora, la poesia i la imaginació, i que “la realitat i els somnis es poden creuar”. Perfil d’actriu Marion Cotillard – versatilitat entre autor i indústria • Després de 38 films, esclata internacionalment amb La Vie en Rose (2007): Òscar a millor actriu per una interpretació en francès (fet inèdit fins aleshores), a més de César, BAFTA i Globus d’Or. • Paper destacat a Nine (2009), on “omple la pantalla” per damunt d’un repartiment estel·lar. • Trajecte recent en anglès: Public Enemies, Origen (Inception), Midnight in Paris, Contagion, i The Dark Knight Rises; pendents i autorals: The Immigrant (Low Life) de James Gray i rodatge amb els germans Dardenne. • Musicalment dotada: participació a Jeanne d’Arc au bûcher a l’Auditori de Barcelona, amb gran acollida. • Mètode i transformació: aposta per “sentir” el personatge; capacitat de desaparença física i emocional al servei del paper. Avanç del proper programa • Tema: medi ambient al cinema, amb l’Andreu. • Director destacat: Elia Kazan. Context: Actors Studio, controvèrsies del maccarthisme i recomanació de The Arrangement (El compromiso, 1969) com a obra clau sobre ètica, èxit i integritat. On escoltar-ho de nou • Disponible a: cinemesensecondicions.blogspot.com i a la Ràdio a la Carta de Ràdio d’Esvern.

Resum general En aquest episodi, Francesc, Jaume i Carme combinen crítica d’estrenes i recuperacions amb un dossier d’autor i un tema temàtic. Els eixos clau són: l’ús del 3D a La vida de Pi, el debat sobre El lado bueno de las cosas, l’ambiciosa Atles dels núvols, un apunt de cinema indi poc visible, un dossier sobre Luchino Visconti i un recorregut per cinema i gastronomia amb escenes icòniques. Crítiques i debats La vida de Pi (Ang Lee) — 3D, posada en escena i conte/fàbula • Primer 3D de la Carme: experiència visualment adient pel context natural, els animals i la mar, però amb rigidesa de càmera que resta proximitat als personatges. • La història funciona com a conte que esdevé fàbula: la segona versió dels fets dona una lectura simbòlica i adulta sobre la imaginació com a mecanisme de plenitud. • Sobre l’Oscar a Ang Lee: atreviment formal amb una història subtil en 3D; debat sobre si el premi encaixa amb el tipus de film. "La imaginació és un do que fa l’home més ple." El lado bueno de las cosas (David O. Russell) — interpretacions i to • Debat sobre el guardó a Jennifer Lawrence vs. Emmanuelle Riva. Es valora millor el treball de Bradley Cooper, amb més matisos en el personatge. • Retrat de la família americana i del procés d’integració social d’algú amb problemàtica mental; la segona meitat vira a comèdia romàntica previsible. • Direcció amb bona mobilitat de càmera; personatge d’ella percebut com a histriònic/esperpèntic per a alguns. "La primera part és més interessant que la segona." Atles dels núvols (Wachowski & Tykwer) — espectacle i discurs • Muntatge mil·limètric per entrellaçar 6-7 històries amb els mateixos actors en rols diversos; proposta molt dinàmica i atractiva. • Missatge reiterat de trencar fronteres i superar limitacions; visual i musicalment plaent, però massa comercial i previsible en alguns traços morals (bons/dolents). • Connexions amb la ciència-ficció clàssica (Blade Runner, Soylent Green), i lectura metafòrica de la reencarnació com a continuïtat humana i lluita generacional. "Intenten una obra d’enginyeria i la claven en un 95-96%." Focus: cinema indi (poc accessible però essencial) • Anunci: Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca de Catalunya (ocasió històrica per veure la seva filmografia; connexió amb la Trilogia d’Apu). • Recomanació: “Mee Sindhutai Sapkal” — biopic d’una dona casada de nena que es converteix en defensora d’orfes; estructura en flashbacks durant un viatge a Los Angeles; emocionant i humanista. Dossier: Luchino Visconti — l’intel·lectual del neorealisme • Tríada clàssica italiana (postguerra): Rossellini (documentalista del real), De Sica (emoció i empatía), Visconti (la mirada intel·lectual i analítica). • Temes: relacions de poder, transformacions socials, aristocràcia vs. modernitat, declivi d’una classe i emergència d’una altra. • Films destacats i aportacions: - Il Gattopardo: fi d’una època, estètica operística i esplendor visual. - La caduta degli dei: anatomia del nacionalsocialisme i del poder. - Rocco e i suoi fratelli: migració sud-nord i desarrelament urbà. - Le notti bianche: adaptació de Dostoievski, lírica i depurada. - Morte a Venezia: música de Mahler i decadència estètica/existencial. - Col·laboració amb Burt Lancaster: papers madurs, densos i memorables. "Visconti retrata la seva pròpia classe per entendre’n el declivi i el sentit del poder." Tema: cinema i gastronomia — la taula com a escenari • El menjar com a metàfora de desig, excés, identitat o redempció. Escenes i títols clau: - La quimera de l’or (Chaplin): la bota com a banquet; humor i fam. - Viridiana (Buñuel): l’“Últim sopar” dels marginats; surreal i incòmode. - La grande bouffe (Ferreri): gula fins a l’autoaniquilació; crítica al buit vital. - El festí de Babette (Axel): el plaer culinari com a alliberament d’una comunitat austera. - The Cook, the Thief, His Wife & Her Lover (Greenaway): la taula com a teatre de violència i venjança. - Como agua para chocolate (Arau): cuina com a alquímia emocional; el que es cuina es transmet. - Un toque de canela: gastronomia i cosmos (“gastronomia”/“astronomia”) per parlar d’arrels i exili. - Altres: Chocolat, Charlie i la fàbrica de xocolata, Tapes, Julie & Julia, Deliciosa Marta. Agenda i recomanacions • Estrenes: Parker, Los amantes pasajeros (Almodóvar), Les flors de la guerra (Zhang Yimou). • Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca: oportunitat per redescobrir un clàssic universal.

En el 22è Sense Condicions de la temporada: Novetats en DVD de la Biblioteca Joan Margarit; estrenes, avançaments i clàssics; els germans Coen; i Blancaneus, com a film del mes.

Resum general • Programa coral amb en Jaume, l’Andreu, en Francesc i en Joan, dedicat a actualitat de premis, anàlisi crítica i focus d’autor, més un bloc d’animació per a adults. • Estructura real: debat sobre Premis Goya/Guadí i “Blancanieves”; crítica d’“El muerto y ser feliz” i discussió sobre cinema experimental; repàs a les nominades als Òscars (internacional) i ressenya de “Kon-Tiki”; focus Juanma Bajo Ulloa; i recorregut per l’animació adulta (de Disney a Bakshi, Heavy Metal i Ghibli). Premis Goya vs Gaudí: cerimònies, encerts i errades • Valoració general: repartiment de premis “equilibrat” segons els tertulians, en línia amb els Gaudí. • Millor de la gala Goya: discursos de J. A. Bayona, Maribel Verdú, José Sacristán i Enrique González Macho. Pitjor: ritme i realització de TVE, comparada desfavorablement amb la gala Gaudí conduïda per Buenafuente i produïda per TV3. • Polèmica Candela Peña: denúncia a la gala vs. desmentit de l’Hospital de Viladecans l’endemà. Debat sobre formes i fons de la reivindicació pública. • Errada a l’entrega: confusió del premi de cançó (afectant “Los niños salvajes”); s’atribueix a error humà no malintencionat. “Blancanieves”: proposta de Pel·lícula del Mes i debat ideològic/estètic La pel·lícula i el seu encaix als premis • Producció catalana premiada als Gaudí tot i ser parlada en castellà; format de fals cinema mut amb intertítols; ambientació andalusa anys 30; excel·lències tècniques (foto, música, interpretacions) i riques referències (p. ex. “Freaks”, “Sunset Blvd.”). • Proposta com a “pel·lícula del mes” per haver arrasat a Gaudí i Goya i per la seva capacitat d’interpretació simbòlica. Debat de fons (representació vs adhesió) • Lectura crítica d’un tertulià: > “És una pel·lícula ideològicament del PP”, per l’ús dels toros i una “Espanya profunda”. • Rèplica: mostrar una realitat o tradició (toros, iconografia) no implica necessàriament defensar-la; es debat la diferència entre representació cultural i apologia. • Avaluació final: consens a separar valor artístic de lectura ideològica; es reconeix potència emocional i formal, amb dissens en el subtext. “El muerto y ser feliz” (J. Rebollo) i el paper del cinema experimental • Pel·lícula atípica amb José Sacristán (premiat als Goya): road movie negra amb tocs de comèdia; aposta formal arriscada (doble veu en off, trencaments de la banda sonora) i direcció molt marcada. • Context de producció: presència de Lluís Miñarro, productor d’autor conegut per avalar propostes radicals. • Debat: innovació vs. accessibilitat. - Postura 1: el cinema, art popular, ha d’arribar al gran públic; l’experimentació és valuosa quan connecta. - Postura 2: l’experimentació obre camins i filtra tendències que, després, el cinema comercial incorpora. Òscars 2013 (Millor pel·lícula internacional) i ressenya de “Kon-Tiki” Nominades destacades • “No” (Xile), “Amour” (Àustria), “War Witch” (Canadà), “A Royal Affair” (Dinamarca) i “Kon-Tiki” (Noruega). “Kon-Tiki” (2012): aventura i ciència • Sinopsi: Thor Heyerdahl prova (1947) que la Polinèsia podia haver estat poblada des d’Amèrica del Sud navegant amb un rai de fusta “precolombí”. 101 dies i 7.000 km impulsats per corrents i vents. • Valors cinematogràfics: rodatge vigorós, escenes d’acció sòlides, interpretacions creïbles i carisma del protagonista. • Metacapa documental: el material filmat original va originar l’Òscar al millor documental (1951). • Recomanació: film molt engrescador, apte per a públic jove i adult. Focus d’autor: Juanma Bajo Ulloa • Trajectòria i risc: de “Alas de mariposa” i “La madre muerta” (drames autorals durs) a “Airbag” (encàrrec amb marca pròpia) i “Frágil”. Fundador de productora pròpia; aposta per independència i to provocador. • “Airbag”: èxit massiu pre-Torrente; sota la capa gamberra (violència tarantiniana, set pieces com l’Arguiñano i la “truita russa”), hi ha crítica social. Es debat si el públic es queda en l’anècdota o capta la càrrega de fons. • “Frágil”: paràbola metacinematogràfica amb gir final justificat; dard a una indústria que penalitza veus personals. • Discussió ampliada: - Art popular vs elitisme; importància de la rendibilitat i les pressions del sector. - Relectures amb el temps: de “Taxi Driver” a “Pulp Fiction”, com canvien les percepcions. - Ideologia i art: referències a Riefenstahl/Eisenstein per separar (o no) forma i contingut. Animació per a adults: de Disney a l’underground i Ghibli • Punt de partida: “Fantasia” (Disney) com a exemple d’animació sofisticada que pot frustrar expectatives infantils; risc artístic i recepció desigual en el seu moment. • Ralph Bakshi: - “Fritz the Cat” (sexuada, transgressora, nascuda de l’underground de Robert Crumb). - “The Lord of the Rings” (1978): rotoscòpia per donar realisme; condensació valenta i seqüències (Mines de Mòria, pont i Balrog) que anticipen posades en escena de Peter Jackson. - Altres: “American Pop” (biografia fictícia d’un ídol pop) i “Cool World” (híbrid animació/persones, amb Kim Basinger i Brad Pitt). • Híbrids i gamberrisme: “Who Framed Roger Rabbit” i “Monkeybone” (cervell del creador posseït pel seu alter ego animat). • Heavy Metal (1981): antologia d’historietes de fantasia i ciència-ficció, banda sonora amb heavy; producció artesanal costosa (rotoscòpia) avui vista com a primitiva però clau històricament. • Estudi Ghibli: “La tomba de les lluernes”, potser l’al·legat més colpidor contra la guerra en animació. Proper programa i recursos • Pel·lícula del mes: “Blancanieves”; la Carme presentarà un bloc sobre els germans Coen. • Recuperació del programa al blog: cinemassensacondicions.blogspot.com “El cinema és un art popular… quan innova i arriba, és extraordinari; si només innova i no arriba, em grinyola.”

Panorama i estructura del programa Programa amb tres blocs: crítiques i novetats, monogràfic de Vincente Minnelli i debat sobre violència de gènere. Intervencions àgils i amb contrast d’opinions. Crítiques i recomanacions Quartet (Dustin Hoffman) • Debut direccional de Hoffman: pel·lícula britànica, amable i sense grans pretensions, ambientada en una residència d’artistes veterans. • Gran repartiment (Maggie Smith destaca per la seva sobrietat). Secundaris interpretats per músics reals: troballa que aporta versemblança. • Mirada tendra a la vellesa, les manies i les rivalitats creatives; to lumínic i humà. • Final intel·ligent: el concert esperat no es mostra; "No hi ha show" – el fora de camp reforça l’emoció. • Guió de Ronald Harwood (The Pianist). Resultat: petita gran peça amb happy end, ben dirigida i elegant. Trilogia d’Apu (Satyajit Ray) • Descoberta entusiasta de la primera part (estil neorealista): poesia visual i cruesa de la pobresa a la Índia rural. • Fotografia extraordinària; humanisme i credibilitat per damunt del lirisme gratuït. • Contrapunt a visions “artificioses” de la pobresa: aquí és real i profunda. Mama (Andrés Muschietti; prod. Guillermo del Toro) • Barreja de terror i fantàstic que es decanta clarament pel segon (portals dimensionals, criatura materna). • Punts forts: atmosfera i el personatge-monstre interpretat per Javier Botet (síndrome de Marfan), cas de visibilització i inserció professional. • Co-producció canadenca-espanyola. Com a gènere, funciona; li manca una trama més rodona i transcendència. La trama (Broken City) • Thriller amb Mark Wahlberg, Russell Crowe i Catherine Zeta-Jones: correcte però tòpic i superficial; interpretacions solvents, història funcional. Breu: Infiltrados (Scorsese) • Exemplar de cinema negre modern: tensió sostinguda, duel DiCaprio–Damon; ús del mòbil com a motor narratiu. Monogràfic: Vincente Minnelli Trajectòria i trets • Director clau del musical clàssic, però els drames dels 50 destaquen encara més. Obsessió plàstica pel color (vermells) i càmera que “balla” amb els actors. Films clau comentats • Cautivos del mal (1952): en B/N; visió amarga de la indústria de Hollywood; Kirk Douglas magnífic. • El loco del pelo rojo (1956): biopic de Van Gogh; Kirk Douglas mimètic i intens; Anthony Quinn (Gauguin) roba escenes en pocs minuts. Clàssic que no envellix. • Un americano en París (1951): musical innovador, base per a evolucions posteriors (Donen/Kelly a "Cantando bajo la lluvia"). • Gigi (1958): èxit d’Òscars (9), però desgastada amb el temps, més enllà de la música. • Como un torrente (1958) i Con él llegó el escándalo (1960): per molts, el seu cim dramàtic; Shirley MacLaine, Frank Sinatra, Robert Mitchum en estat de gràcia. • Altres: Brigadoon (1954), Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1962). Tema central: Violència de gènere, masclisme i desigualtat "Allà on es miri hi és ella... el discurs està impregnat de la necessitat de contenir-la..." (J. M. Ferrer Martí) Idees clau • Diferenciar entre masclisme estructural (rols predefinits que eliminen la igualtat) i violència de gènere (anul·lació, control i dany – físic, psicològic o verbal). • Igualtat real i llibertat (especialment econòmica) com a condicions per reduir l’abús; la independència econòmica de la dona és palanca històrica de canvi. Films discutits i què il·lustren • El lado bueno de las cosas (Silver Linings Playbook): trastorn bipolar, límits entre impuls i violència; el suport afectiu-noia com a catalitzador, amb mirada crítica a l’“american way” d’apostes i reptes. • Las ventajas de ser un marginado (The Perks of Being a Wallflower): marginació i possible esclat de violència si no hi ha cura i xarxes de suport. • Set núvies per a set germans: musical encantador però masclista; mostra d’una estructura patriarcal (segrestos, governança masculina), útil per pensar el context històric. • Con él llegó el escándalo i ecos a Como un torrente: conflictes de gènere on tots dos rols col·lisionen; retrat de patologies del masclisme més enllà del context. • Te doy mis ojos (I. Bollaín) i Solo mía (J. Balaguer): violència de gènere explícita (física, psicològica, controladora). • Agua (Deepa Mehta): violència estructural a la Índia (condemna de les vídues); tabú social que obliga a rodar fora del país. • No sin mi hija: xoc cultural i control coercitiu en migració/retorn d’origen. "Si les dones treballen en xarxa i cooperen per avançar, cap crisi les podrà vèncer i cap desigualtat les podrà fer desistir." (Gina Pol Iborra) Cloenda i proper programa • Avanç: Animació per a nens o per a adults? (Andreu) i focus sobre Juanma Bajo Ulloa. Tornada al blog i ràdio a la carta per recuperar l’episodi.

19è CsC de la temporada: Cartellera (Lincoln), previsions (Gangster Squad) i estrenes (Bèsties del Sud Salvatge); Francis Ford Coppola; i "Directors d'un sol film"!