episodis

Introducció Programa enregistrat a l’espai de treball d’Anastasi Rinos (Gràcia) i editat per Jan Hernández. Conducció a càrrec de Pep Armengol i Anastasi Rinos. Clàssic de la setmana: “l’Alícia ja no viu aquí” (Martin Scorsese, 1974) El tema musical i la posada en escena • Presentació i audició d’un medley cantat per la protagonista (Ellen Burstyn) en una escena de bar, amb un piano “de paret” que sona com a elèctric. • Pupurri: “Where or When” → peça intermèdia → ecos d’“Over the Rainbow”. • Comentari sonor: presa de so irregular que el programa “arregla” per a emissió. Martin Scorsese: context i influències • Primera època del director, amb més de 60 anys de carrera, 129 títols i 87 nominacions globals. • Influències europees i nord-americanes: Antonioni, Bergman, Bresson, Fellini, Rossellini, Dreyer; Welles, Kubrick, Hitchcock, Ford; Kurosawa, Powell & Pressburger, Mizoguchi, Satyajit Ray. • Col·laboradors recurrents: De Niro, Keitel, DiCaprio, Pesci, Al Pacino, i guionistes com Paul Schrader. • Defensa i preservació del cinema (arxius, negatius) i dedicació al documental i la música. Una pel·lícula “no tan Scorsese”? • Percepció que el film no “sembla” de Scorsese vist a posteriori, però s’insereix plenament en el context del seu moment. • Comparacions: ecos de road movies mare-fill (paral·lel amb “La lluna” de Bertolucci) i la duresa domèstica de “Els raigs gamma sobre les margarides”. Eixos temàtics i lectura del personatge • L’Alícia com a mare coratge: dignitat, resiliència i empoderament (1974!) mentre sosté el fill sola. • Felicitat interrompuda: "Com es pot ser feliç en els intervals d'una vida miserable" • Fricció amb rols de gènere: consciència crítica del tracte i dependència envers els homes. Sinopsi i estructura de viatge • Mort accidental del marit (conductor de Coca-Cola) deixa l’Alícia sense ingressos. • Decideix anar a Monterey (Califòrnia), l’únic lloc on recorda haver estat feliç: road movie iniciàtica mare-fill. • Bars i diners: canta en locals de carretera per sobreviure; trobada amb un amant jove (Harvey Keitel) que deriva en escena de violència extrema. • Nucli dramàtic al restaurant Mel & Ruby’s Diner (Tucson): companyes cambreres (Flor, Vera), i entrada de Kris Kristofferson com a possibilitat d’estabilitat. Interpretacions i personatges • Ellen Burstyn: interpretació oscaritzada i d’enorme registre. • Harvey Keitel: carisma que es torna repulsió en el gir violent. • Kris Kristofferson: personatge entranyable que eleva l’empatia i la contrapartida del fill (Tommy) via el món dels cavalls i la música. Llenguatge visual i recursos tècnics • Obertura monocroma (taronges/vermells) amb to de conte i referències: Alicia al país de les meravelles, “La nit del caçador”; tancament amb el rètol “Monterrey” com a destí-idea. • Travelling circular a l’escena del bar: càmera que alterna tapar/descobrir la cantant per fer transicions naturals entre plans. • Paleta d’eines Scorsese: càmera lenta, fotogrames congelats, plans seqüència, dolly zoom (efecte Vertigen), estil realista/expressionista, storyboard com a eina central; música triada pel mateix director com a vertebradora del to. On veure-la • Títol de circulació difícil: Filmoteca de Catalunya o plataformes minoritàries; xarxa de biblioteques amb reserva. Actualitat: L’Alternativa – 31è Festival de Cinema de Barcelona (CCCB, Filmoteca, Maldà) • Dates: 14–24 de novembre; acreditació del programa com a premsa. • 222 títols entre llargmetratges i documentals, 33 països; secció de professionals (15è aniversari) dedicada a producció, mecenatge i networking. • Projeccions gratuïtes al hall del CCCB. • Obertura: “Dahomey”, de Mati Diop (Os d’Or a Berlín) – amb distribució confirmada. • Sessions especials: presentacions d’Isaki Lacuesta (curts com “La matanza”) i “Els passos dobles” (sessió nocturna). Aula de cinema (6a edició): muntatge i el temps Flashback/fast forward i preparació del públic • Evolució del llenguatge: del classicisme (foses, música “d’entrada”, panoràmiques) a transicions més sobtades que el públic actual ja decodifica. • Contrast d’atenció sala vs. casa: el ritme àgil actual pot perdre espectadors davant distraccions domèstiques. Elipsi temporal • De mostrar cada pas (oficina → cotxe → casa) a saltar directament a la situació següent (oficina → casa) sense perdre comprensió. Continuïtat vs. discontinuïtat i muntatge diegètic • La discontinuïtat és la mare del muntatge: capacitat de jugar amb present, passat i futur (Godard). • El “muntatge diegètic” en plans seqüència: la coreografia càmera-actors concentra la dificultat en el rodatge, no a la sala de muntatge. Exemple pràctic: Berlanga • Documental sobre un pla seqüència de 8 minuts davant la Cibeles: dies d’assajos separats de càmera i actors, i després integració precisa perquè tot “passi pel forat de l’òptica” i els diàlegs no es trepitgin. Tancament i avanç • El proper programa podria incloure convidats que presentaran una nova pel·lícula sobre el cas “Àngelus” i la fascinació de Dalí (Joan Frank Charansonet).

Panorama de l’episodi Podcast de cinema amb to amable i divulgatiu. El nucli és el clàssic “To Be or Not To Be” (Ser o no ser, 1942) d’Ernst Lubitsch, seguit d’un bloc d’actualitat (Gladiator 2, Polvo serán, El baño del diablo) i la 5a entrega de l’“Aula de cinema” sobre temps narratiu i muntatge. Clàssic de la setmana: “Ser o no ser” (1942) Director: Ernst Lubitsch • Guió: Edwin Justus Mayer • Música: Werner R. Heymann • Foto: Rudolf Maté • Muntatge: Dorothy Spencer Context i to Sàtira antinazi ambientada a Varsòvia ocupada: un grup d’actors veu censurada l’obra “Gestapo” i decideix representar “Hamlet”, mentre esdevé una cèl·lula de resistència. Lubitsch porta el seu famós toc —una comèdia elegant, corrosiva, de diàleg àgil— al límit, enmig d’un context tràgic. Trama i personatges Josef Tura (Jack Benny) i Maria Tura (Carole Lombard): matrimoni d’actors, centre d’un joc de suplantacions i gelos. Tinent Sobinski (Robert Stack): aviador enamorat de Maria; el seu “desapareixo quan comença el monòleg de Hamlet” és gag recurrent. Coronel Erhardt: ridiculitzat com a “Campo de Concentració Erhardt”; exemple de la desmitificació de la Gestapo. El “toc de Lubitsch” explicat Lubitsch és autor amb signatura pròpia literal als crèdits; l’estil, com recorda el pensament de Sidney Lumet citat al programa, és orgànic, impregna “cada pla i cada segon”. Direcció d’actors: humor i demostració per comunicar intencions (“no m’imiteu, però feu això”), generant interpretacions naturals i precises. Escriptura com a rellotgeria Guió seguit “al peu de la lletra” per la sensibilitat del tema. Mecànica de comèdia d’alta precisió: ritme de comèdia + suspens constant per la corda fluixa de les suplantacions. Recepció i polèmica Frase controvertida mantinguda per Lubitsch malgrat pressions: “El que vostè ha fet amb Shakespeare, nosaltres ho farem amb Polònia.” Debat sàtira vs tragèdia: Lubitsch defensa en carta oberta que el film satiritza els nazis i la seva ideologia ridícula i retrata actors que “segueixen sent actors” en situacions límit. Comparacions i influències Chaplin, El gran dictador (1940): afinitats temàtiques i to satíric, però Lubitsch evita el sermó final; “no vull alleujar ningú en cap moment”, marcant distància amb la recepta drama+descans. Ecos posteriors: joc de suplantacions i multiplicitat de papers anticipen solucions a Kubrick (Dr. Strangelove) i Wilder (Some Like It Hot). Notes de producció i biografia Carole Lombard va morir en accident aeri abans de l’estrena (33 anys); pèrdua sentida, també per Clark Gable. Lubitsch mor el 1947 durant “La dama d’Armiño”; Otto Preminger en finalitza el rodatge. Filmografia destacada “Ninotchka” (1939), “El cel pot esperar” (1943), “Un lladre al llit” (1932), “La vuitena dona de Barbablava” (1938), “The Shop Around the Corner – El besar de les sorpresas” (1940). En aquesta darrera, Lubitsch treballa classe treballadora i manté la impecable arquitectura de comèdia. Actualitat: estrenes i crítiques Gladiator 2 (Ridley Scott) • Espectacle tècnic sòlid i pensat per a gran públic (12–99 anys), amb especial èmfasi en combats. • Denzel Washington i Pedro Pascal destaquen; Connie Nielsen creix fins a un tram final potent; Paul Mescal correcte però menys carisma. • La conclusió sembla precipitada: sensació que “li falta mitja hora”. • Recomanació: veure-la i no fer cas del soroll crític; experiència d’entreteniment notable. Polvo serán (Carlos Marqués-Marcet) Mateix tema de fons que l’últim Almodóvar, però més honesta, ajustada i emotiva. Àngela Molina i Alfredo Castro brillen; guió (Marqués-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz) ben cosit. El baño del diablo (Veronika Franz, Severin Fiala) Ambient rural austrohongarès (s. XVII–XVIII), produïda per Ulrich Seidl. To intimista, creixent fins a un clímax dramàtic; alt contingut feminista sense didactisme. No és “sang i fetge”; recomanable per amants del fantàstic adult i atmosfèric. Aula de Cinema (5a): temps narratiu i muntatge Temps de la història vs temps de projecció Distinció entre durada diegètica i durada real; pot abastar segles en 2h de film. Ordre i (dis)continuïtat Lineal: d’A a B cronològic. Discontinu: reordenació via muntatge per punt de vista i ritme. Tipus de muntatge Muntatge altern (A–B–A–B…): dues accions en paral·lel espacial, sense trobada necessària. Muntatge paral·lel (A–B…→C): alternança que conflueix en una resolució comuna. Alteració temporal: flashback (retorn al passat) i flashforward (anticipació del futur) com a eines de context i tensió. Destacats Lubitsch conjuga humor i denúncia amb precisió de rellotger: la comèdia no rebaixa el drama, el subratlla. Ridiculitzar la Gestapo n’exposa el terror autorrepressiu i la paranoia interna. L’episodi reforça que l’“estil” és orgànic, no decoratiu: impregna cada decisió.

Resum general del programa Introducció i actualitat: la pluja i la tragèdia al País Valencià • El programa s’obre amb una musicació/recitació de Raimon, “El meu país, la pluja”, com a marc simbòlic d’una tragèdia per inundacions al País Valencià. • Reflexió crítica sobre incompetències institucionals i la politització del desastre, amb èmfasi en la solidaritat ciutadana com a resposta immediata més efectiva. • Debat sobre la necessitat de planificació urbana i memòria del territori: “l’aigua té memòria” i torna als seus llits naturals si se’n desvien. “La societat no aprèn... l’aigua té memòria.” El film de la setmana: “La Luna” (Bernardo Bertolucci, 1979) Presentació i escena preludi • Tall musical d’Ennio Morricone i anàlisi del preludi: la Lluna, la nit i la relació mare-fill com a codis d’entrada temàtics. • Importància de la lluna com a mòbil del desig i element femení que travessa el film. Experiència personal i impacte temàtic • Mirada autobiogràfica d’un dels ponents: visió de La Luna a Roma (1979) i perplexitat per l’abordatge frontal del tabú de l’incest (mare-fill). • Escena al cinema amb “Niagara” (Marilyn Monroe) i el sostre que s’obre a la lluna: imatge icònica que inspira més tard un espot. • Eco temàtic en “Mater amatissima” (1980): incest com a element dramàtic en context diferent. Lectura psicoanalítica i simbòlica • Bertolucci integra psicoanàlisi freudiana (somni fundacional i record imaginari del coit parental) en el relat. • L’escena de la terrassa: joc amb la mel (plaer/adhesió), el peix (símbol fàl·lic) i la troca (cordó umbilical / vincle mòrbid). “Freud diu que el nen no necessita veure el coit dels pares; li és suficient —i inevitable— imaginar-ho.” Política, història i cites cinèfiles • Reacció de Bertolucci a la censura i a les crítiques (després de “L’ultimo tango”, “Il conformista”, “Novecento”) i inserció d’un subtext polític (eurocomunisme, Gramsci, Berlinguer) i del doble pare (adoptiu/biològic). • La heroïna com a recurs d’un adolescent desorientat, no com a simple “patologia social”. • Teixit d’homenatges a Godard, Truffaut, Pasolini: escena del cinema (Godard), el barri de la droga amb travelling a la paret (Truffaut/El conformista), aparició de Franco Citti, jukebox amb “Saturday Night Fever” i ambigüitat sexual del protagonista (eco de Tadzio a “Morte a Venezia”). Forma, repartiment i recepció • La pel·lícula s’inscriu al centre de l’obra de Bertolucci: aposta onírica i poètica abans que naturalista. • Fotografia de Vittorio Storaro: bellesa formal que, segons els ponents, de vegades pesa sobre la intimitat del relat. • Repartiment i curiositats: Jill Clayburgh, Renato Salvatori, Alida Valli, Tomás Milián (pare biològic, arc emocional intens), Franco Citti, cameo de Roberto Benigni i el pare adoptiu interpretat per Fred Gwynne (icònic de “The Munsters”). • Versions i censura; disponible una versió completa a Filmin. Aula de cinema: muntatge, posada en escena i llenguatge Muntatge analític vs pla seqüència • Muntatge analític: fragmentació en plans i punts de vista; exigeix anàlisi de l’acció. • Pla seqüència: continuïtat temporal sense tall; “muntatge sintètic” dins la posta en escena. Recursos formals i rol del muntador • Exemple intern de la pel·lícula: festa d’aniversari i descens per l’escala resolts sense tall, amb muntatge intern i fluïdesa espacial. • El muntador com a director d’orquestra: passa de l’anàlisi (guió i material) a la síntesi (construcció rítmica i narrativa). • El “primer pla” condiciona el sistema de valors de plans posteriors. • Llenguatge cinematogràfic com a sintaxi pròpia (no teatre filmat): gramàtica i transgressions conscients. • Selecció de preses i el “moment màgic” interpretatiu: no sempre apareix; quan ho fa, defineix la presa bona. — Idees clau • Tragèdia i memòria del territori: la pluja com a detonant i com a metàfora. • La Luna articula desig, maternitat, incest i identitat a través de la psicoanàlisi i d’un dispositiu simbòlic (lluna, mel, cordó, peix). • Teixit de cites cinèfiles i eco polític dins una forma onírica més que realista. • Aula de cinema: diferències entre muntatge analític i pla seqüència, i el paper central del muntador en la construcció del llenguatge fílmic.

Tema central: Pulp Fiction (1994) 30è aniversari d’un clàssic que va guanyar la Palma d’Or (Cannes) i l’Òscar al millor guió original. Pressupost de ~8 M$ i impacte massiu en crítica, públic i història del cinema. Guió original de Quentin Tarantino amb aportacions de Roger Avary; muntatge de Sally Menke; banda sonora icònica de temes dels anys 60. Per què és clau Marca un abans i un després en el thriller contemporani i és considerada una fita del postmodernisme cinematogràfic. Estructura no lineal, capítols entrellaçats i un ús de la temporalitat que permet “ressurreccions” aparents (p. ex. Vincent Vega) sense desorientar l’espectador. Estructura i muntatge Trama fragmentada en blocs/capítols amb entrades i sortides precises; ús de transicions a negre (foses) i de foses naturals integrades en la posada en escena. Muntatge pensat des del guió: els punts de tall i l’ordre dels blocs semblen dissenyats en escriptura, no improvisats a la sala de muntatge. Durades orientatives comentades al programa: • Restaurant/atracament: ~4’30” • Jules i Vincent (feina): ~14’ • Vega & Mia: ~41’ • El rellotge d’or (Butch): ~47’ • The Bonnie Situation: ~21’ • Resolució: ~18’ Personatges i repartiment John Travolta (Vincent Vega), Samuel L. Jackson (Jules), Uma Thurman (Mia), Bruce Willis (Butch) i Maria de Medeiros (Fabienne), Ving Rhames (Marsellus Wallace), Harvey Keitel (Mr. Wolf), Tim Roth (Pumpkin) i Amanda Plummer (Honey Bunny), Christopher Walken (capítol del rellotge), i cameo del mateix Tarantino. Temes i to Violència i redempció; moralitat ambigus; humor negre; diàlegs quotidians desconnectats de l’acció que aporten naturalitat i ritme. Influències que van de Hawks a Godard, passant per Kubrick, Welles i Peckinpah; arrelat al cinema independent americà. Interpretacions i moments icònics Samuel L. Jackson: presència vocal i física imponent. Travolta & Uma Thurman: química i tensió; comiat de to godardià. El ball del Twist a “Jack Rabbit Slim’s” s’erigeix en icona pop. “És un calaix de sastre de relats de crims que es relacionen entre ells.” On veure-la Disponible a Netflix en el moment de l’emissió; també cau periòdicament a TCM. Edicions físiques amb extres de gran interès. Repassada de la filmografia de Tarantino Reservoir Dogs (1992) — l’arrencada d’un autor. Pulp Fiction (1994) — l’obra mestra per a molts. Jackie Brown (1997) — experiment formal i de to. Kill Bill Vol. 1 (2003) i Vol. 2 (2004) — arts marcials, to còmic; debat sobre influència vs. imitació. Death Proof (2007, amb Robert Rodríguez) — exercici slasher/grindhouse. Inglourious Basterds (2009) — WWII reimaginada. Django Unchained (2012) — western venjatiu. The Hateful Eight (2015) — cambra de tensions, violència final polèmica. Once Upon a Time in… Hollywood (2019) — reivindicada al programa com una de les millors del director per atmosfera i revisió dels 60. Conversa prèvia de recomanacions “El dia de demà” i el gust per les catàstrofes cinematogràfiques. Suggeriment: Melancholia (Lars von Trier) com a contrapunt autoral sobre fi del món. Crítica: “La habitación del lado” (Pedro Almodóvar) Lleó d’Or a Venècia; tema central: la mort i l’amistat. Protagonistes: Tilda Swinton (Marta), Julianne Moore (Ingrid). Valoració: film seriós i ben fet, amb interpretacions excel·lents; • Crítica a digressions (extrema dreta, canvi climàtic) i a flashbacks que frenen el ritme (excepte l’últim). • Comparació amb “The Dead / Dublineses” (John Huston): el referent és, per als conductors, insuperable. Aula de cinema Diferències entre pla seqüència i muntatge analític: • Pla seqüència: unitat de temps i espai; el “muntatge” és intern via mise en scène. • Analític: fragmenta la informació (pla, contrapla, escales de pla) per guiar l’espectador. Exemples: converses de Tarantino (ús clàssic de pla/contraplà); transicions a negre (foses i foses naturals); referència al 30 minuts de TV3. Idees clau de l’aula El tall “quan l’espectador el demana” és una habilitat de direcció i muntatge. La posada en escena determina la claredat narratològica, tant si hi ha talls com si no.

Idea central del programa Cinema sense condicions dedica el clàssic de la setmana a la contundent Profundo carmesí (1996) d’Arturo Ripstein. El programa desgrana la figura del director, el seu equip creatiu (guionista Paz Alicia García Diego, director de foto Guillermo Granillo, muntador Rafael Castanedo) i l’impacte de la posada en escena basada gairebé íntegrament en el plano seqüència. També s’analitzen el to d’humor negre, referents (Buñuel, Berlanga, Azcona) i l’antecedent nord-americà The Honeymoon Killers. A la segona part, novetats i recomanacions: Luka (Jessica Woodworth), Megalòpolis (Coppola) i Joker: Folie à Deux (Todd Phillips). "Nadie antes me había amado tanto" — una de les frases clau que cristal·litza el pervers romanticisme tràgic del film. Perfil d’Arturo Ripstein i context Origen i trajectòria • Nascut a Ciutat de Mèxic (1943), fill del productor Alfredo Ripstein Jr. • Aprenentatge primerenc al costat de Luis Buñuel (al rodatge de Nazarín i com a ajudant no acreditat a El ángel exterminador). • Òpera prima: Tiempo de morir (1965), amb guió de García Márquez i adaptació de Carlos Fuentes. • Reconeixements: doble premi a Sant Sebastià (Concha d’Or), Premi Nacional de Belles Arts de Mèxic i Ariel de Oro. Complicitat creativa • Guionista habitual: Paz Alicia García Diego (14-15 pel·lícules), peça clau en el to i la construcció dramàtica. L’univers visual: Guillermo Granillo i la imatge Estil de fotografia • To naturalista i cru, amb forts contrastos de llum i color. • Predomini de tons dominants (vermells carmesí), que dialoguen amb el títol i l’ànima del film. • Plans finals memorables (el reflex blau del cel en el toll d’aigua). Anècdota professional • Relat de rodatge i muntatge compartit amb Granillo a “Les vides de Cèlia” (Antonio Chavarrías), destacant la seva versatilitat: de càmera “tranquil·la” a càmera “nerviosa” segons projecte. Sinopsi i repartiment Ambientació: Mèxic, 1949; ironies i dards anti-espanyols en el diàleg subratllen el to sarcàstic. Protagonistes • Nicolás Estrella (Daniel Jiménez Cacho): timador i gigoló espanyol, camaleònic en l’accent i la façana. • Coral Fabre (Regina Orozco): infermera que s’enamora obsessivament; abandona els fills per seguir-lo i esdevé còmplice. • Marisa Paredes compon un personatge rodó (Imelda/Irene Gallardo) que culmina en una escena apoteòsica. La deriva criminal: parella a la Bonnie & Clyde que estafa vídues/divorciades adinerades i, en l’espiral, deriva cap a múltiples assassinats. Curiositat: “Profundo carmesí” és “Deep Crimson”; connexió simpàtica amb el nom del grup King Crimson. Influències i referents Antecedent directe: The Honeymoon Killers (1970). Scorsese en va iniciar el rodatge però fou substituït; Ripstein n’agafa el tema però en va més lluny en l’escarni i la duresa. Ombra allargada: Buñuel, Berlanga i el guionista Rafael Azcona (humor negre, sarcasme, crítica social). Remissions concretes: ressons de Viridiana i El verdugo en el tractament del final i la moral grotesca. Escenes i motius clau Gir al “minut 26”: instal·lació definitiva del to fosc i de thriller. Abraçada decisiva: moment d’estranya emoció sincera que segella el destí comú. Bar Íntimo: seducció, accent espanyol mutable i sarcasme d’alta volada. Primer enverinament: humor negríssim al “no vomite, que perderá el veneno”. La perruca de Nicolás: identitat, vergonya i gest d’amor de Coral tallant-se la melena per fer-li una nova perruca “a la francesa” (idealització tipus Charles Boyer). Falsa boda al cementiri: iconografia religiosa i fatalisme. El final (llei de fugues): caminada cap a la mort, frase “crec que és el dia més feliç de la meva vida”, caiguda al toll i reflex del cel — culminació nihilista de l’amor malaltís. Forma i llenguatge: el domini del plano seqüència Construcció formal • El film està rodat en un 99,5% en plano seqüència: acció en espai unitari i temps real sense tall. • La càmera es desplaça en travellings fluids, usa miralls per no perdre el subjecte i coreografia actors-espai. Excepcions estratègiques • Tall al bar “Íntimo” i al final d’afusellament per reforçar la intensitat. • Al clímax, muntatge de pla/contraplà (butxins/víctimes) per elevar la tensió dramàtica. Conceptes clau • Muntatge analític (pla/contraplà; descomposició espacial). • Muntatge sintètic (continuïtat dins el plano seqüència). • Ripstein alterna formes per maximitzar sentit i afecte: la norma és la continuïtat; el tall és l’excepció que colpeja. Recepció, versions i on veure-la Censura a Mèxic: estrenada amb retalls d’uns 15 minuts; la versió íntegra no es va veure fins al 2018 (edició restaurada amb muntatge del director allargat fins als 135’). Disponible a: Filmin. Actualitat i recomanacions Luka (2023, Jessica Woodworth) • Adaptació lliure de l’imaginari d’El desierto de los tártaros (Dino Buzzati). • Blanc i negre, to críptic, rigor formal i hiperrealisme sever; interpretacions sòlides. • Reivindicació literària: la novel·la és un clàssic del segle XX pel seu estil i construcció. Te Salve/Salve María (Marc Coll) • Drama d’empoderament amb mirada molt centrada en el subjecte femení; debat sobre la representació del rol masculí. Megalòpolis (Francis Ford Coppola) • Malgrat les crítiques dividides, s’assenyala com a obra important i testamentària de Coppola, amb ecos de tota la seva filmografia. • Recomanada en pantalla gran. Joker: Folie à Deux (Todd Phillips) • Amb Joaquin Phoenix i Lady Gaga. • “Musical” en funció dramàtica: la música actua com a vector de consciència, però el text pesa més; per a alguns, supera la primera. Idees força Ripstein imposa una proposta formal radical: quasi tot en plano seqüència, i talla només quan el cop emocional ho exigeix. Humor negre i sarcasme a la manera d’Azcona/Berlanga/Buñuel: riure incòmode davant la tragèdia. El nihilisme romàntic de la parella culmina en un final tan poètic com terrible.

Context i motiu del programa Canvi de guió per un homenatge: l’equip de Cinema sense condicions ajorna el clàssic previst (Profundo carmesí) per retre homenatge a l’Armand Garcia, company de la casa i ànima del programa de blues i jazz dels dimarts. La tria per honorar-lo és la pel·lícula Blues in the Night (1941). • Objectiu: celebrar l’esperit del blues i el jazz a través del cinema • Tancament musical: tema “Blues in the Night” en versió d’Ella Fitzgerald (1961) • Missatge central: el blues com a música que neix del poble i articula esperances, somnis i dolors compartits Blues in the Night (1941): fitxa i context Credencials • Director: Anatole Litvak • Guió: col·laboració amb Robert Rossen; intervé Elia Kazan (també com a actor) • Música: Heinz Roemheld i Ray Heindorf; direcció musical de Leo Forbstein • Fotografia: Ernest Haller (B/N notable) • Muntatge: Edwin Marsh (amb la mà primerenca de Don Siegel al departament) • Productora: Warner Bros. Context històric (1941) • Any majúscul al cinema nord-americà: estrena de Citizen Kane • El país encara sota l’ombra del crac del 29; impuls a una certa espontaneïtat i energia popular que el film transpira • Curiositat: el film no es va estrenar a Espanya Repartiment: encerts i febleses • Priscilla Lane i Betty Field: presència rellevant però amb interpretacions irregulars • Richard Whorf (pianista, conductor del grup): versemblant al piano, però actoralment limitat • Secundaris que eleven el conjunt: Lloyd Nolan, Jack Carson, Wallace Ford • Elia Kazan com a actor: presència viva malgrat filmografia interpretativa breu Anatole Litvak: trajecte vital i filmografia De Kíiv al món • Naixement a Kíiv (1902); primeres passes com a maquinista i escenògraf • Berlín: treball amb G. W. Pabst (muntatge) i pas per UFA • França (anys 30): èxit amb “Sueños de príncipe” que li obre la porta a Hollywood • Warner (1937–41): drames de crim i suspens; aquí s’inscriu Blues in the Night Etapes clau • WWII: s’allista i col·labora amb Frank Capra a la sèrie documental “Why We Fight” • Postguerra: The Snake Pit (1948), fita del drama psicològic sobre salut mental • Retorn a Europa: culmina amb “La noche de los generales” (1967) Lectura del film: del melodrama al film noir • Estructura en tres trams: - Inici de ritme frenètic amb to de melodrama musical - Secció central més coreografiada i utòpica (ecos de musicals clàssics) - Viratge final cap al film noir, amb violència i foscor ben resoltes • Identitat de gènere: combinació de musical, road movie (ús expressiu dels trens) i noir • Virtuts de posada en escena: planificació sòlida i pulsió de carretera • Límits: interpretacions principals desiguals que resten força dramàtica El tema “Blues in the Night”: pes cultural • Cançó omnipresent: el tema ha aparegut a més d’una dotzena de bandes sonores (de 1942 a 2001), incloent títols populars • Motiu melòdic icònic: la tonada “tariro-tariro” forma part de la memòria col·lectiva • La versió d’Ella Fitzgerald (1961) clausura l’homenatge amb alt nivell interpretatiu La cita del pianista: una poètica de grup “Vull una banda que no siguin només músics, sinó cinc persones que sentin, visquin i pensin igual; una sola ànima en cinc cossos, respirant al mateix ritme, amb energia pròpia i estil personal — com els cinc dits d’una mà dins d’un guant.” • Ideari: el blues com a llenguatge comú i comunitari • Valor humà: l’amistat desinteressada i la lleialtat sostenen el grup per sobre de la frivolitat Crònica: “Ciutadà Welles més enllà del cinema” (Esteve Riambau) • Inauguració de cicle a l’Auditori Maria Rosa Campreciós (Esplugues) • Esteve Riambau (exdirector de la Filmoteca) desgrana la polifacètica obra de Orson Welles: ràdio, teatre, TV i cinema (guionista, director, actor) • Connexió espanyola: estades, rodatges, “Campanades a mitjanit” (Cardona), amistat amb Antonio Ordóñez (cenres a Ronda) Píndola de cinema: el muntatge com a llenguatge Aprendre cinema, fent cinema… i a l’escola • Defensa del binomi: pràctica professional i base acadèmica (experiència a l’ESCAC) • Rols i cadenes d’ofici: del meritori a l’assistent i responsabilitats creatives El muntatge és el llenguatge • El muntador ha de dominar el llenguatge cinematogràfic gairebé com el director • Diferència essencial teatre/cinema: el cinema manipula el temps no real (flashbacks, anticipacions) • La importància del “primer pla” (inici): la primera imatge condiciona el segon pla i l’estil narratiu • Exemple pràctic: del gran primer pla d’un telèfon al pla general — coherència d’accions, magnitud dels plans i ritme com a decisions de sentit Cloenda i avanç • Homenatge musical a l’Armand amb Ella Fitzgerald • Avanç del proper clàssic: Profundo carmesí (Arturo Ripstein), disponible a Filmin

Panorama general Episodi centrat, sobretot, en la pel·lícula de Stanley Kubrick Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964) —coneguda en espanyol com Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú— i, a la segona part, en la novetat La Virgen Roja (Paula Ortiz). Eix 1: Kubrick i Dr. Strangelove Lectura com a comèdia negra i sàtira antibel·licista sobre la Guerra Freda. Context filmogràfic de Kubrick, estil visual, muntatge, posada en escena i treball d’actors. Personatges i interpretacions (Peter Sellers en triple paper; Sterling Hayden; George C. Scott). Paràmetres històrics (Crisi dels míssils, doctrina de l’equilibri, multipolaritat actual) i ecos a altres obres de Kubrick. Eix 2: La Virgen Roja (Paula Ortiz) Relat biogràfic d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart, amb una mirada feminista i rigor tècnic. Doctor Strangelove: context, títols i posició en l’obra de Kubrick Títols: Anglès: Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Espanyol: Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú. Català (traducció funcional): Doctor Strangelove, o com vaig deixar de preocupar-me i vaig començar a estimar la bomba. Situació a la filmografia: setena pel·lícula de Kubrick (després de Lolita, abans de 2001); darrera en blanc i negre. Control autoral: Kubrick exerceix un control exhaustiu (guió, producció, càsting, fins i tot doblatges), tret d’excepcions com Spartacus. Una sàtira que converteix l’ansietat nuclear en una comèdia ferotge, sense rebaixar la gravetat del tema. Fitxa bàsica i fonts Guió: Stanley Kubrick i Terry Southern (a partir de la novel·la Red Alert de Peter George). Producció: Kubrick amb el productor associat Victor Lyndon. Fotografia: Gilbert Taylor; Muntatge: Anthony Harvey. Disponibilitat: Filmin amb molt bona còpia i VOSE. Gènere, to i intencions Comèdia corrosiva per abordar un tema tràgic: la destrucció nuclear. Parentescos: Chaplin (El gran dictador) i Lubitsch (Ser o no ser) per l’ús de la sàtira política. Missatge: antibel·licista i crític amb el militarisme, la burocràcia i la masculinitat de sala de guerra. Context històric i paral·lelismes Guerra Freda: URSS vs EUA, doctrina d’equilibri, Crisi de Cuba, bases a Turquia. Cursa espacial com a extensió simbòlica de la rivalitat. Avui: multipolaritat (EUA, Rússia, Xina, Índia), tensió armamentista i guerra més digital. Deliris conspiratius (fluorització) que ressonen amb pors actuals (pandèmies, desinformació). Interpretacions i personatges Peter Sellers en tres rols: Capità Lionel Mandrake (flegmàtic i irònic). President Merkin Muffley (contenció política i humor sec). Doctor Strangelove (sàtira del tecnòcrata amb tics autoritaris). Sterling Hayden (General Jack D. Ripper): obsessionat amb conspiracions. George C. Scott (General Buck Turgidson): energia i excés, contrapès còmic i inquietant. Escenari icònic: War Room de la Casa Blanca, altercada memorable i frase antològica: Senyors, aquí no es poden barallar: és la Sala de Guerra! Estil, muntatge i posada en escena Netedat visual i compositiva: plans clars que guien la mirada; ús expressiu dels contrapicats (p. ex., Hayden dominant el pla) i de sostres construïts. Seqüència d’abastiment aeri com a metàfora sexual; ecos formals que anticipen el 2001. Rigor tècnic: cabina del B-52 i jerga militar versemblant, usada també amb finalitats còmiques. Kubrick com a gran director d’actors: dona espai a la improvisació intel·ligent de Sellers dins d’un marc mil·limetrat. Humor i moments antològics Gags d’alta precisió: la màquina de Coca-Cola i el telèfon d’emergència; l’ambaixador soviètic i les fotos; el lema militar “La paz es nuestra profesión”. El cos “indòcil” del Doctor Strangelove (salutació involuntària, plans per repoblar amb “10 dones per home”) com a sàtira del tecnonazisme. Conclusió sobre Kubrick Pel·lícula considerada obra mestra: equilibra sàtira, tensió i discurs, amb una posada en escena impecable i una lucidesa que encara interpel·la l’actualitat. La Virgen Roja (Paula Ortiz): sinopsi i lectura Basada en fets reals a Galícia (anys 30): Aurora Rodríguez Carballeira “dissenya” l’educació de la filla Hildegart per convertir-la en líder feminista; el conflicte de control i identitat deriva en tragedia. Temes clau: Feminisme sòlid i argumentat; tensió entre projecte ideològic i llibertat individual. Relació mare-filla: domini, autonomia, desig d’autoafirmació. Interpretacions: Najwa Nimri (Aurora): intensitat i foscor. Alba Planas (Hildegart): llum i intel·lecte precoç. Aspectes tècnics i trajectòria Direcció: Paula Ortiz (pas endavant en solidesa narrativa i contenció estilística). Guió: Eduard Sola i Clara Roquet. Música: Guille Galván i Juanma Latorre. Fotografia: Pedro Márquez; Muntatge: Pablo Gómez-Pan. Comparatives: ecos de la filmografia prèvia d’Ortiz (De tu ventana a la mía, La novia, Teresa) i referent clàssic espanyol Mi hija Hildegart (F. Fernán Gómez). Veredicte final Imprescindible revisitar Dr. Strangelove: vigència política, precisió formal i humor intel·ligent. Recomanable La Virgen Roja: biopic amb mirada crítica i excel·lent treball interpretatiu i tècnic.

Benvinguda i arrencada • Obertura musical del programa i menció del tema Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson), icònic de Midnight Cowboy. • Presentació ràpida de l’equip i to del programa: conversa cinèfila sense dogmes ni condicions. "No us fieu mai... el millor en cinema és comprovar-ho personalment." Recomanacions i roda de l’equip Comentari ràpid: Casa en flames (Dani de la Orden) • Valoracions positives: thriller psicològic coral, ben interpretat i amb girs de guió. • Matís crític: certa pijeria present al cinema català, però aquí el director hi aporta una mirada més fonda. Hàbits de visionat (Anastasi) • Ritme intens de passis de premsa, Filmin i sales; disciplina i constància per descobrir sorpreses. • Consell a l’audiència: formar-se criteri propi; cada espectador té el seu codi i la seva identificació amb les històries. Pel·lícula de la setmana: Midnight Cowboy (1969, John Schlesinger) Context i singularitats • Retrat cru i humanista de la marginalitat a Nova York a finals dels 60 (guerra del Vietnam, moviment hippie, ecos de la Warhol Factory). • Única pel·lícula amb qualificació X que va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; 7 nominacions, 3 Òscars: Millor Pel·lícula (Jerome Hellman), Direcció (John Schlesinger) i Guió adaptat (Waldo Salt). Sinopsi i temes • Joe Buck (Jon Voight), un jove texà, arriba a Nova York per fer fortuna com a gigoló i topa amb la realitat més dura. • Coneix “Ratso” Rizzo (Dustin Hoffman), un estafador malalt i coix; neix una amistat que esdevé taula de salvació enmig de la misèria. • Temes clau: solitud, explotació sexual (prostitució masculina i femenina), drogues, petits furts, i el poder redemptor de l’amistat. Llenguatge i muntatge • Muntatge excel·lent (Hugh A. Robertson, nominat): combinació de flashbacks (B/N i color) sense transicions, ritme que manté la pel·lícula sempre en alt. • Obertura gairebé de “videoclip” amb la cançó sobreposada a imatges del trajecte; anticipa l’energia formal. • Seqüència de la festa “warholiana”: ús de recurs picture-in-picture, estètica pop i colors llampants; exercici d’estil avançat per l’època. • Mirada amorosa i compassiva del director cap als perdedors; to melancòlic i moments durs sense caure en el morbo. Interpretacions • Dustin Hoffman: construcció física i psicològica de Rizzo (inclosa la coixera; l’actor es posava pedres a la sabata per recordar el dolor). • Jon Voight (aleshores novell en papers estel·lars): paper difícil, evita la caricatura i el sentimentalisme. • Repartiment de luxe: Sylvia Miles (breu però memorable) com a prostituta; el film té una gran direcció d’actors. Música • Cançó clau: Everybody’s Talkin’ (Harry Nilsson). Durant el muntatge es va provar i el director i el muntador en van quedar indissociablement lligats. • Banda sonora de John Barry: atmosfera lírica i trista que acompanya el descens social dels protagonistes. On veure-la • Disponible a Filmin en versió remasteritzada (2019); hi ha també un documental sobre la pel·lícula. In memoriam Shelley Duvall (1949–2024) • Actriu singular: col·laboracions recurrents amb Robert Altman (Brewster McCloud, Nashville, 3 Women, Popeye) i aparició a Annie Hall. • The Shining (Stanley Kubrick): interpretació antològica, però rodatge psicològicament dur. Polèmica a Espanya pel doblatge (Verónica Forqué) que perjudicava el to original. Kris Kristofferson (1936–2024) • Figura polièdrica: compositor, cantant de country i actor. Cançó icònica: Me and Bobby McGee. • Filmografia destacada: amb Sam Peckinpah (Pat Garrett & Billy the Kid, Bring Me the Head of Alfredo Garcia, Convoy), Heaven’s Gate (Cimino), A Star Is Born (1976), Blade (1998). “Freedom’s just another word for nothin’ left to lose.” • Carisma de “bonomia” malgrat el físic imponent; amistat personal estreta amb Peckinpah. Festival de Sant Sebastià (72a edició) Conxa d’Or: Albert Serra – Tardes de soledat • Film taurí que centra la mirada en el patiment de l’animal i l’angoixa del torero, amb primers plans i fons de plaça difuminat; treball intens de muntatge. • Comparació evocada amb el film El último sábado (1960) de Pere Balanyà, per l’atenció a la preparació i el ritual. Altres guardons destacats • Premis Donostia: Pedro Almodóvar i Cate Blanchett. • Petxina de Plata (Direcció): Laura Carreira (On Falling) i Pedro Martín Calero (El plo). • Premi Especial del Jurat: The Last Showgirl (Gia Coppola). • Millor Guió: François Ozon (Quan cau la tardor). • Millor Fotografia: Son Gripiau (Born in Heaven, Hou Xin). Idees clau • Midnight Cowboy combina risc formal i humanisme: és dura però empàtica. • Veure i jutjar: l’experiència personal és clau per damunt de la crítica aliena. • Memòria cinèfila: homenatges a figures que connecten música i cinema.

Clàssic de la setmana: A Face in the Crowd (1957) Context i valor d’Elia Kazan • Panorama ràpid de la filmografia de Kazan: de Pànic en les Calles i Un tramvia anomenat Desig a L’est de l’Edèn, Baby Doll, Río Salvaje, Esplendor en la gespa, Amèrica, Amèrica, The Arrangement, The Visitors i The Last Tycoon. • Debat sobre la seva ombra biogràfica: el macarthisme i la delació, amb el guionista Budd Schulberg també implicat. • Idea clau: tot i la polèmica, la seva obra manté gran solidesa artística i direcció d’actors. Repartiment i equip • Protagonista: Andy Griffith (debut fulgurant, registre ampli d’afabilitat a despotisme). • Coprotagonista: Patricia Neal — paper fort i complex, inusual per l’època, que evoluciona cap a una dona empoderada. • Secundaris: Walter Matthau (Mel Miller), Anthony Franciosa, Rip Torn, Burl Ives i el debut de Lee Remick. • Música: Tom Glazer; muntatge: Gene Milford; so: Don Olsen. • Nota: es recomana veure-la en VO per apreciar el treball de so i interpretacions. Sinopsi i arcs dramàtics • Marcia (Patricia Neal), productora de ràdio local, descobreix un vagabund carismàtic amb guitarra, Lonesome Rhodes, i el du a antena. • L’ascens mediàtic és meteòric: de la ràdio provincial a la televisió nacional, amb influència comercial (píndola “Vitajex”) i política. • El to passa de comèdia humana a drama fosc i tràgic, seguint l’arc clàssic d’ascens i caiguda del protagonista. • Personatges clau: l’“home del carrer” convertit en mànager; Mel Miller (Matthau) com a contrapunt moral i mirada crítica; Marcia com a “creadora” que s’enfronta al seu propi “Frankenstein”. Temes clau i vigència • Media i poder: "La televisió és el millor instrument de control de masses" "Des dels egipcis, les masses han de ser dominades per una mà forta, per una èlit" • 1957 anticipa l’era de l’influencer, la prescripció i la política d’eslògans i glamour — "Ara la política no vol grans debats; vol grans eslògans, línies impactants i glamour" • Construcció d’imatge: gos en comptes de gat, sobrenoms, somriure permanent en antena, gestos teatrals cap al públic. • Gènere i poder: la por del mascle a la dona intel·lectualment potent; trajecte de Marcia cap a l’autonomia. • Actualització: de la TV incipient a les “pantalles” (xarxes, mòbils, plataformes) i els late shows com a altaveus de tendència. Valoració • Interpretacions excel·lents i direcció d’actors de primer nivell; ritme i so molt treballats. • Un Kazan “més que notable”; el film roman plenament vigent per la seva lectura crítica de la manipulació mediàtica i política. Actualitat i indústria Filmoteca de Catalunya: relleu i funcions • Relleu a la direcció: després de 12 anys, Esteve Rimbau es jubila; entra Pablo La Parra Pérez. • Elogi de la tasca programadora i de difusió (taules, presentacions, acompanyament del cinema mut, etc.). • Recordatori de serveis: programació mensual, VOSE en català, xarxes (Instagram/Facebook), pilar per a cinèfils i recuperació de clàssics. • Centre de Restauració a Terrassa: es plantegen preguntes i reptes sobre funcions i criteris de restauració. Venècia 81 i Pedro Almodóvar • La habitación del lado guanya el Lleó d’Or (primera llarga en anglès d’Almodóvar; rodatge majoritari a Europa). • Discurs amb defensa de l’eutanàsia; ovació de 17 minuts. • Protagonistes: Tilda Swinton i Julianne Moore; estil visual de la darrera etapa (color i contrast a l’estil Hopper). • Apunt crític: un flashback inicial potser excessiu; en conjunt, treball interpretatiu i direcció molt potents. In memoriam • Es recorden pèrdues recents: Teresa Gimpera, Shelley Duvall, Gena Rowlands, Alain Delon. • Focus: Teresa Gimpera — més de 200 films; fita a Fata Morgana, L’esperit de la rusc i treballs amb l’Escola de Barcelona. • Queden filmografies pendents per repassar (Delon, Duvall, Rowlands) en futurs programes. Participants i crèdits • Conducció: Pep Bermengol. • Col·laboradors: Anastasi i Lluna Hernández (retorn i benvinguda). • Emissora: Ràdio Taspers 98.1 — Cinema sense condicions. Recomanació final • Veure A Face in the Crowd en versió original (disponible a Filmin) per gaudir de la riquesa de so i matisos interpretatius.

Visió general Aquest episodi, segons la transcripció facilitada, no conté seccions temàtiques desenvolupades. El que s’hi registra és: Presentació del programa: "Cinema sense condicions" (al segon 0) Possible cortineta o silenci (al segon 30) Comiat repetit amb la frase "Bona nit" a intervals regulars des del segon 60 fins al final (3599s) Què conté realment la transcripció • Cap entrevista, debat o notícies identificables • Absència de contingut cinematogràfic malgrat el títol del programa • Estructura d’entrada i sortida (presentació + comiat), sense cos central Temes principals (detectats) Tancament del programa: repetició de la salutació nocturna Identificació del programa: Cinema sense condicions com a capçalera Cap segment temàtic: no hi ha desenvolupament de temes de cinema, crítiques, entrevistes o notícies Idees clau • La transcripció sembla incompleta o limitada al tram d’obertura/closing • No es poden extreure conclusions sobre contingut cinematogràfic ni participants • Si existeix un episodi complet, caldria la transcripció íntegra per marcar temes i minuts de forma precisa Cites destacades "Cinema sense condicions" "Bona nit" Recomanació • Si disposes de la transcripció completa, comparteix-la i prepararé un resum temàtic amb capítols i timestamps detallats, incloent entrevistats, pel·lícules i debats comentats.

Tema central: David Lean i Breu encontre (Brief Encounter) Per què és una obra mestra • Muntatge mil·limètric i invisible: el passat de Lean com a muntador marca el ritme i la precisió de cada tall; “quan és bo, no es veu, però es frueix”. • Arquitectura narrativa moderna: inici en temps real, un gran flashback sostingut per la veu interior d’ella, i un retorn al present amb canvi de punt de vista. • Posta en escena i càmera: planificació premeditada, coherència de punts de vista i el mantra: “Sempre col·locar la càmera allà on toca.” Intemporalitat i temes • Una història “corrent” que es fa universal: amor entre dues persones casades que xoca amb el deure i la moral; vigent ahir i avui. • Amor vs deure: fidelitat, lleialtat, confiança, amistat i mesquinesa envolten el conflicte. • Personatge femení modern: tractat amb finor i profunditat; la veu interior ens dona el seu punt de vista i el seu combat intern. • Passió continguda: petons comptats, amor no consumat; l’emoció s’eleva amb la boira, la pluja, els túnels i el so del tren. Interpretacions i secundaris • Celia Johnson i Trevor Howard: interpretacions precises i emotives, sense llast d’estrellat. • Secundaris memorables: la cambrera del bar de l’estació, el revisor que “tira els tejos”, l’ajudanta distant i els soldats; petits arcs que puntegen la trama i aporten textura còmica i humana. Moments i recursos clau • La veu interior (no simple “veu en off”): converteix la narració en una primera persona adreçada al marit; clau per mantenir el punt de vista i l’empatia. • Tall cap a l’andana: el pas del bar a l’exterior, amb el tren bufant al fons, subratlla el moment límit (pensament de suïcidi) amb una precisió de muntatge colpidora. • Realitat vs fantasia: els impulsos d’ella (anar a París, Londres…) s’aturen a temps; el film és realista en la psicologia i les decisions. Diàlegs amb altres obres i context • Comparatives: el dispositiu de punt de vista recorda a John Ford (El hombre que mató a Liberty Valance) i, pel joc de versions, a Rashomon de Kurosawa. • Lean, dues etapes: d’11 films intimistes (amb adaptacions de Noel Coward, Dickens…) a 5 epopeies: El pont sobre el riu Kwai, Lawrence d’Aràbia, Dr. Zhivago, La filla de Ryan, Passatge a l’Índia. • Precarietat creativa: com Chaplin i Keaton, el film demostra que pocs mitjans poden generar gran emoció i sofisticació formal. • 1945, any d’or: en paral·lel, s’estrenen Recuerda (Hitchcock), Alma en suplicio (Curtiz), Les enfants du paradis (Carné), Roma, ciutat oberta (Rossellini), Días sin huella (Wilder). • Eco txekhovià: el comiat escoltant el tren evoca el final d’Oncle Vània: “Volia solament escoltar el so del tren que se n’anava.” On veure-la • Disponible a Filmin (remasteritzada) i també localitzable a YouTube. Obituari Françoise Hardy (1944–2024) • Cantant, model i actriu. Cançons icòniques: “Tous les garçons et les filles”, “Le temps de l’amour”... • Records personals dels locutors: la cançó del 63 com a banda sonora d’un estiu i d’un amor platònic; connexió amb Jean‑Marie Périer. Anouk Aimée (1932–2024) • Presència mítica de pantalla. Papers clau: Un homme et une femme (1966, música de Francis Lai), La dolce vita (1960) i 8½ (1963) de Fellini, Lola (1961), entre d’altres. Donald Sutherland (1935–2024) • Carrera extensa i versàtil. Films destacats: MASH (Altman), Doce del patíbulo (Aldrich), Klute (Pakula), Johnny cogió su fusil (Trumbo), Amenaza en la sombra (Roeg), Novecento (Bertolucci), Il Casanova di Fellini, Lazos de sangre (Chabrol), Ordinary People (Redford), Ad Astra (Gray). Agenda • Relleu a la Filmoteca: comiat d’Esteve Riambau després de 14 anys; intenció d’entrevista i repàs de la seva etapa. Idees clau en una ullada • Lean: de muntador a autor total; precisió i sensibilitat. • Breu encontre: amor adult, conflicte moral i forma clàssica d’una modernitat sorprenent. • Veu interior: eix del punt de vista i de l’emoció. • Secundaris: donen continuïtat i respir a la trama. • Comparatives: Ford, Kurosawa, Chaplin, Keaton. • Obituari: tres figures que travessen música i cinema amb llegats perdurables.

Resum general de l’episodi Un episodi dedicat a All That Jazz (1979) de Bob Fosse, considerat pels locutors una obra mestra. El programa alterna context biogràfic, lectura temàtica i anàlisi formal: muntatge i metacinema, representació de la mort (Jessica Lange com a Àngel), estil coreogràfic Fosse (mans de jazz, bombins, cadires, plomes), i detalls musicals com l’ús recurrent de Vivaldi (RV 151, "Alla rustica") per a la rutina matinal del protagonista. També hi ha recordatoris de la carrera de Roy Scheider, l’eco autobiogràfic de Fosse i una relectura amb el pas del temps. • Idea central: cinema sobre el procés creatiu i sobre la pròpia vida, amb una posada en escena i un muntatge que barregen realitat, memòria i fantasmes amb una claredat narrativa exemplar. • Punt fort: guió mil·limetrat i muntatge brillant que funcionen com un tutorial de com es fa un musical i com es pensa el cinema des del muntatge. • Subtext vital: autodestrucció, pecat/masclisme, amor i comiat; el film dialoga amb la seva pròpia condició de peça premonitòria de la mort de Fosse. Bob Fosse i All That Jazz Perfil i biografia • Fosse (Chicago, 1927 – Washington D.C., 1987): ballarí, coreògraf, actor i director. Vida curta (60 anys), marcada per excés de treball i hàbits nocius (tabac, pastilles, alcohol) que ressonen al film. • All That Jazz dramatitza un període amb atac de cor i cirurgia a cor obert, i funciona com a autoretrat i premonició. Estil coreogràfic (“estil Fosse”) • Postura i moviment: genolls cap a dins, arrossegaments laterals, espatlles enrotllades i les icòniques “mans de jazz”. • Accessoris i fetitxes escènics: bombins i barrets, bastons, cadires, guants (complex personal amb les mans) i plomes d’estruç amb càrrega eròtica. • Influències i ecos: Cabaret, Pina Bausch (per l’ús de la cadira), i l’admiració per Fred Astaire. Interpretacions i personatges clau • Roy Scheider ofereix una interpretació “canalitzada”: esdevé Fosse en cos i ritme. Es repassa part de la seva filmografia (Jaws, Marathon Man, 2010...). • Jessica Lange interpreta l’Àngel de la Mort: una mort seductora però inexorable, en contrast amb representacions com la del Setè Segell de Bergman. • Ann Reinking, Leland Palmer i la filla (Erzsébet/Elizabeth Foldi): números emocionants, especialment el duet filla-amant que posa el protagonista davant el mirall de les seves decisions. Temes principals Mort, dol i pacte amb l’Àngel • El film articula el comiat seguint les 5 fases de Kübler-Ross: - • Ira - • Negació - • Negociació - • Depressió - • Acceptació • L’Àngel (Lange) encarna un diàleg lúdic i lúgubre amb el final, que el protagonista retarda amb treball, sexe i espectacle. Creativitat en dues trinxeres: teatre i cinema • El protagonista dirigeix simultàniament un musical a Broadway (en fase de càsting i assaig) i muntatge d’un film (amb Moviola i equip de postproducció). • L’episodi subratlla el metacinema: el cinema es mostra mentre es fa — i això es narra amb una alternança clara i viva. Pecat, masclisme i autoindulgència • El programa assenyala la autoconsciència culpable del protagonista: infidelitats, dany a les parelles i a ell mateix; tractament benevolent però crític del seu masclisme. Humor i contrast de tons • Entre el tràgic i el ridícul: gags com el metge fumador introdueixen respiracions còmico-amargues dins d’un relat sobre mort i desgast. Música, muntatge i forma Vivaldi, “morning routine” i coreografia del dia • Repetició musical de Vivaldi (RV 151, Alla rustica) per ritualitzar el despertar: “Showtime!” interior que el personatge es força a repetir. • Comparació amb La Nuit Américaine (Truffaut) i la música clàssica de Georges Delerue per mostrar rutines de rodatge: imatge i música en fricció productiva. Muntatge i tempo • Guió sense grapa sobrera: cada línia i situació serveix al conjunt. • Muntatge amb respiració: pauses de malaltia i creixendos als números musicals; alternança cirurgia/coreografia d’un poder sensorial enorme. "El moment de cantar és quan el teu nivell emocional és massa alt per limitar-te a parlar; el moment de ballar és quan les teves emocions són massa fortes per limitar-te a cantar." — Bob Fosse Relectura amb els anys i on veure-la • Els conductors destaquen com l’edat afegeix capes de lectura: el film colpeja més fort amb experiència viscuda (malaltia, pèrdues, treball creatiu). • Disponibilitat: Filmin (còpia neta i de bona qualitat) i possibles còpies a YouTube.