episodis

Clàssic de la setmana: Tot per un somni (To Die For, 1995) Temes i lectura • Sàtira ferotge de la fama i la televisió: la pel·lícula retrata la obsessió per l’èxit exprés i la manipulació mediàtica com a símptoma d’una societat malalta. • Vigència sorprenent: 28 anys després, el nucli roman intacte. Avui, la televisió es tradueix en xarxes i likes: la buidor i la validació externa són les mateixes. • American Dream dissecat: la falsa promesa que “tothom pot arribar on vulgui” alimenta ambicions desbocades i autoengany. "No ets ningú als Estats Units fins que no surts a la televisió... de què serveix fer alguna cosa que valgui la pena si ningú no ho mira?" • Ètica i poder: l’ús del sexe com a eina de control i la perversió dels continguts per obtenir presència mediàtica. Escriptura i posada en escena • Estructura de fals documental: intervencions a càmera (Kidman, Illeana Douglas) que dosifiquen informació i condueixen la narració amb una proximitat hipnòtica. • Guió sòlid: Buck Henry adapta Joyce Maynard (inspirada en el cas real de Pamela Ann Smart). El film alterna passat i declaracions per construir la manipulació pas a pas. • Mirada d’autor: Gus Van Sant equilibra cinema d’autor i accessibilitat, sense renunciar a la seva crítica sistèmica. Interpretacions • Nicole Kidman, magnètica: Globus d’Or a la millor actriu; construeix una figura de puresa perversa: una màquina de depredació mediàtica. • Joaquin Phoenix (molt jove), colpidor: vulnerabilitat i intensitat; també destaquen Casey Affleck i Illeana Douglas. Paper crucial de la noia de classe baixa (white trash), víctima i mirall del sistema. Referents i influències • Cinema sobre mitjans i fama: A Face in the Crowd (Kazan), Network (Lumet). • Ecos literaris: Madame Bovary (ascens social i enlluernament) i cinema negre a l’estil Double Indemnity (Wilder) en la trama d’eliminar el marit. Escenes i cites clau • Iconografia demolidora: policia empolsant la pantalla mentre sona l’himne amb la bandera; metàfora d’un país que confon mitjà i identitat. • Final sobre gel: bellesa i thrill sota els crèdits, cameo de David Cronenberg. Cameo de George Segal en el món televisiu. • Tesi: la protagonista no aconsegueix “res” substancial; viu de l’aparença, i el film exposa l’absoluta buidor d’aquesta recerca. Goya 2024: palmarès, moments i polèmiques Palmarès i tendències • Gran triomf: La sociedad de la nieve (J.A. Bayona) guanya 12 de 13. Èxit industrial i de públic, amb refinament tècnic (imatge, so, maquillatge, direcció d’art). • Altres destacats: - 20.000 especies de abejas (premis rellevants) - Robot Dreams (Millor Animació i Millor Guió Adaptat) - Millor Europea: Anatomía de una caída (Justine Triet) - Millor Iberoamericana: La memoria infinita - Documental: Mientras seas tú (sobre Carme Elias) Debats i recepcions • Sobre La sociedad de la nieve: bona factura i assessorament rigorós; alguns troben el remake temàtic innecessari (ja existia ¡Viven! i un documental recent). • Llagrimeta final: recurs emotiu efectiu per al gran públic, però discutit entre els crítics. • Anatomía de una caída: film interessant sobre la veritat inabastable, però s’apunten “trampes” de guió; es demana evitar "espoyles" durant el debat. Moments de gala • Sigourney Weaver: discurs elegant i afectuós (inclosa referència al doblatge i una anècdota amb Bill Murray). • Goya d’Honor: homenatge a Juan Mariné (103 anys), presentat per José Sacristán. • Pedro Almodóvar: rèplica a comentaris despectius del polític Juan García-Gallardo (Vox) sobre el cinema espanyol. Anècdota lingüística • "Espoyles": el programa reivindica l’ús primerenc del terme en traduccions de premsa als anys 90 i la seva posterior expansió entre crítics. Estrena: Ferrari (Michael Mann, 2023) Valoració global • Més biopic que benzina: el film se centra en el 1957 d’Enzo Ferrari i la seva vida privada. • Recepció tèbia: ritme amorfe i avorriment recurrent; Adam Driver percebut com a inexpressiu. El bo • Curses filmades amb potència: bones seqüències mecàniques i paisatges; Direcció sòlida en l’accident de la Mille Miglia (impacte i reflexió sobre seguretat). El fluix • Desequilibri: la doble vida personal eclipsa l’epopeia esportiva i disgrega el relat. • Expectatives vs realitat: menys adrenalina de la promesa “pel·li de cotxes”. Cloenda i proper programa • Avanç del clàssic: Set de mal (Touch of Evil, Orson Welles). • Pròxims continguts: focus en sèries la setmana vinent.

Resum del programa "Cinema sense condicions." Bloc 1 — El clàssic: El turment i l’èxtasi (Carol Reed, 1965) Tema central: anàlisi cinèfila, històrica i estètica del biopic sobre Miquel Àngel, amb especial focus en la relació amb el papa Juli II i la gènesi de la Capella Sixtina. Context i font literària Basada parcialment en la novel·la de 650 pàgines d’Irving Stone, The Agony and the Ecstasy. Primeres impressions d’infantesa en B/N vs. la importància del color de luxe (DeLuxe/“Itzman Color”) i el sistema ampli (Todd-AO). Producció i recepció Fox en crisi post-Cleòpatra; reproducció monumental de la Capella Sixtina a Cinecittà. Estrena amb aplaudiments, però fracàs comercial (retorns d’uns 12 M$ i pèrdues >5 M$); pressupost inferit prop dels 20 M$. Guió, direcció i imatge Guió de Philip Dunne: diàlegs d’alta volada i ritme vigorós. Fotografia de Leon Shamroy: extraordinària, amb un obertura-documental de ~12 min que contextualitza l’art de Miquel Àngel. Temes i estètica La “terribilitat” (Vasari): monumentalitat, tensió i moviment; manierisme i neoplatonisme com a marcs del seu idealisme formal. Miquel Àngel s’afirma com a escultor; la pintura és “menor” per a ell (contrapunt a Leonardo). La pel·lícula ho insinua, i el doc inicial ho reforça. Relació de força amb Juli II: conflicte, protecció i mecenatge en un context de guerres i finançament erràtic. Història de l’art i influències Impacte del Laocoont i el Torso del Belvedere (col·lecció vaticana primerenca) en la sintaxi muscular i el dinamisme. Escenes clau: Carrara i el bloc del Moisès (“aquí dins hi és Moisès”), l’epifania als núvols, i els apunts del natural (rostre dels apòstols) que deriven en el canvi de programa cap al Gènesi (anècdota del vi). Sexualitat i representació L’homosexualitat de Miquel Àngel queda insinuada (escenes subtils i rebuig del sexe femení); el film aposta per la sublimació creativa. Debat sobre possible misogínia i la masculinització de figures femenines; justificació idealista: Adam perfecte “a imatge i semblança”. Actors i lectura contemporània Duel Rex Harrison (Juli II) vs Charlton Heston (Miquel Àngel): interpretació de Harrison percebuda com a més potent; rivalitat i “alçades” al rodatge. Lectura meta-artística: el mecenatge vs. la indústria del cinema (Coppola, Kubrick) com a paral·lel de la lluita del creador. "Jo sóc escultor." Bloc 2 — Premis Gaudí: gala, palmarès i comentaris La gala Valoracions crítiques de ritme i realització (In Memoriam amb càmera intrusiva); comentaris sobre presentació, to i intervencions polèmiques. Record i homenatge a Mat Carreras d’Oll. Palmarès destacat Millor pel·lícula: Creatura (Helena Martín). Guardons també a Clara Segura i Àlex Brendemühl; millor muntatge: Ariadna Ribes. Millor pel·lícula en llengua no catalana: 20.000 especies de abejas (Estibaliz Urresola). Direcció novel·la per a Urresola. Millor guió original: Upon Entry (La llegada) — Juan Sebastián Vásquez i Alejandro Rojas. Millor guió adaptat: Isabel Coixet. Millor animació: Robot Dreams. Pel·lícula europea: La sociedad de la nieve (J.A. Bayona) — debat sobre la necessitat de “tornar” al tema i comparativa amb documental del 2021. Comentaris de pel·lícules Saben aquell: bona recreació dels 70 a Barcelona; crítica de lectura hagiogràfica tot i moments d’expiació del personatge. Upon Entry: elevada consideració crítica (amb debat tècnic sobre so a l’inici en alguna còpia de streaming). Creatura: divisió d’opinions sobre claredat dramàtica vs. ambició temàtica. Apunt crític sobre el curt Blau (Neus Ballús): percepció de simplicitat expositiva. Bloc 3 — Avanç del proper clàssic Setmana vinent: Tot per un somni (To Die For, Gus Van Sant), amb Nicole Kidman — disponible a Filmin. Punts clau Cine d’idees i d’ofici: un biopic que converteix la creació a la Sixtina en epopeia artística i dialèctica entre poder i geni. Mirada historicista amb sensibilitat formal: color, formats amplis i una fotografia que encara sorprèn. Debat estètic i ètic: idealisme neoplatònic, cos masculí sublimat i ombres de representació del femení. Actualitat cinèfila: repàs crític i encertat del palmarès dels Premis Gaudí, amb lectures sobre tendències i execució televisiva de la gala.

Panorama de l’episodi L’episodi articula tres grans blocs al voltant de tres pel·lícules clau: Chinatown (Roman Polanski), Poor Things (Yorgos Lanthimos) i La zona d’interès (Jonathan Glazer). El to combina anàlisi històrica, crítica estètica i context industrial, amb un èmfasi especial en la relectura del film noir, la radicalitat autoral contemporània i la representació indirecta de l’Holocaust. Chinatown (1974) – Polanski i la reescriptura del film noir Context personal i transició creativa • Després de l’assassinat de Sharon Tate per la família Manson, Polanski travessa un període de dol que es reflecteix en obres menors (Macbeth, What?). Gènesi del projecte i guió • Jack Nicholson porta a Polanski un guió de Robert Towne; el director en fa una criba de subtrames i imposa un final molt més dur que l’original. • Revisita del cinema negre clàssic amb depuració narrativa i focus en l’acció del protagonista. Producció, repartiment i recepció • Producció de Robert Evans per a Paramount; pressupost d’uns 6 M$ i recaptació inicial de 30 M$. • Repartiment: Jack Nicholson (Jake Gittes), Faye Dunaway (Evelyn Mulwray), John Huston com a patriarca sinistre; cameo de Polanski com a sicari (la famosa tallada de nas). • Pel·lícula exigent per a l’espectador: trama densa i contingut moralment ferotge. Estil, influències i moments icònics • Homenatges al noir clàssic (tò d’humor negre, relació tensa amb la policia, gestos físics contundents). • El vendatge al nas de Gittes i el barret de Nicholson com a iconografia persistent del gènere. • Referència a clàssics (Hammett, Chandler; Huston) i actualització estètica amb la fotografia de John A. Alonzo (substituint Stanley Cortez). Controvèrsies i llegat • Esment del cas Nastassja Kinski i de l’acusació de 1977 a Polanski; impacte vital, legal i professional posterior. • El final de Chinatown és qualificat com un dels més memorables i tràgics del cinema modern; fita que marca el pas del noir clàssic a un noir desenganyat post-Vietnam. "No només quan respiro" — rèplica irònica de Gittes quan li pregunten si li fa mal el nas. Poor Things (2023) – Yorgos Lanthimos i l’originalitat radical Sinopsi i mirada • Conte de fades i Frankenstein femení: Bella Baxter (cos adult, cervell d’un nadó), ressuscitada pel doctor interpretat per Willem Dafoe. • Emma Stone signa una interpretació expansiva, física i intel·lectual, que el programa eleva a “curs de cinema”. Estètica i craft • Alternança de blanc i negre / color, ús intens de gran angular/ull de peix per a una atmosfera de conte gòtic que evoluciona cap a un barroquisme exuberant. • Equip tècnic: fotografia de Robbie Ryan, muntatge de Yorgos Mavropsaridis, música determinant de Jerskin Fendrix, guió adaptat de Tony McNamara (a partir d’Alasdair Gray). Recepció, influències i posició crítica • Defensada com a obra d’originalitat altíssima (amb ecos puntuals de Coppola i altres, però sense imitació). • L’episodi s’hi mulla: "Estem davant d’una obra mestra" — es prediu que mantindrà el seu interès dins de 10, 20 o 30 anys. • Nota sobre censura al Regne Unit: tall d’una escena en prostíbul per a l’estrena comercial. La zona d’interès (2023) – Glazer i l’horror fora de camp Concepció formal i tema • Obertura en pantalla negra amb música de Mica Levi; advertiment a espectadors que no és error de projecció. • Retrat de la família d’un comandant d’Auschwitz que viu una quotidianitat acomodada mentre, fora de camp, s’hi consuma l’aniquilació. • L’horror suggerit (fum de xemeneies, sons) impacta més que la representació explícita, subratllant la banalitat del mal. Valor global • Recomanació absoluta: cinema formalment rigorós, de visió exigent i contundència ètica. Idees clau • Relectura del noir: Chinatown sintetitza homenatge i ruptura amb un final tràgic impereceder. • Autoria contemporània: Lanthimos conjuga risc formal, discurs feminista i un treball actoral descomunal. • Representació de l’Holocaust: Glazer opta per la negativa de la imatge per amplificar la responsabilitat de l’espectador.

Clàssic de la setmana — La nit del caçador (1955) Sinopsi i temes clau Harry Powell (Robert Mitchum) és un fals predicador que s’aprofita de vídues per quedar-se els diners. Després de conèixer a la presó el lladre Ben Harper, vol trobar el botí (10.000 dòlars) que els seus fills, en John i la Pearl, han amagat en una nina. Dualitats centrals: vida vs. mort, bé vs. mal i el motiu icònic Love/Hate tatuat als artells. La història es veu sobretot des de la mirada dels infants, generant tensió constant. Context: Gran Depressió nord-americana; pobresa generalitzada i vulnerabilitat que el mal aprofita. Realització, estil i recepció Únic llargmetratge dirigit per Charles Laughton; rodatge ràpid (aprox. 22 dies) i pressupost ajustat (~800.000 $). Narrativa analítica (abundant pla–contraplà) i ús simbòlic de llenguatges expressionistes i surrealistes. Fracàs inicial a taquilla i recepció ambigua; amb els anys, obra de culte i considerada entre les grans del cinema (els ponents la situen dins les 25 primeres). Estètica, iconografia i influències Un conte fosc/dickensià amb ecos dels germans Grimm (Hansel i Gretel), i una paràbola moral farcida de ressonàncies bíbliques. Iconografia: la silueta a cavall del depredador, la fugida pel riu de nit, el dormitori expressionista, la lluna corpòria, el cos submergit entre algues, i la persecució al sòtan amb gestualitat de “Frankenstein”. Trucatges i solucions plàstiques (p. ex., l’escala de la silueta amb pony i nan per aconseguir proporcions). Powell es configura com el llop d’un conte pervers. Referents i ecos: Buñuel, Bigas Luna (Reborn), Dennis Hopper; Sam Peckinpah (The Ballad of Cable Hogue), Berlanga (El verdugo), Kubrick (Lolita), Fritz Lang, Dreyer i Ingmar Bergman (El setè segell). "Era el millor de tots els actors amb els que havia treballat." — Billy Wilder, sobre Charles Laughton "Un actor del mètode, però sense les tonteries del mètode." — James Mason "Un actor de l’Actors Studio ofereix una fotografia; jo prefereixo fer una pintura a l’oli." — Charles Laughton Interpretacions i direcció d’actors Robert Mitchum firma una de les interpretacions de la seva vida, allunyada del seu arquetip noir/western. A més, va exercir de coach dels infants. Hipòtesi psicologica sobre Powell: misogínia i possible impotència com a arrel del seu odi i violència. Lillian Gish (Rachel Cooper) és el contrapes moral i protector: destaca el duel nocturn amb escopeta i el joc de llums/cortinatge (efecte teatral del tull) que resol el suspens amb elegància. Ambivalència social: la comunitat oscil·la de la bonhomia al linxament; l’arrest de Powell reobre el trauma dels nens, que recorden el pare. Valoració Film breu però intensíssim, ple de detalls i d’una poesia visual colpidora. De l’estrepitós fracàs inicial a clàssic indiscutible. Recomanadíssima la revisió. Avanç del proper clàssic Chinatown (Roman Polanski, 1974): incursió al policíac/noir clàssic, amb Jack Nicholson, Faye Dunaway i John Huston; cameo del mateix Polanski. Obituari i memòria cultural Colita (fotògrafa): 50 anys de crònica visual de Barcelona — cultura, barri Xino, flamenc, cançó, escriptors; estil reconeixible i indispensable. Chefo Guasch: arquitecte, galerista i activador cultural (Biquini, Minigolf, Chefo Art Gallery). Aglutinador de xarxes creatives; virtut d’escoltar i parlar amb pes. Ventura Pons (director): trajectòria extensa i estimada. Títols destacats: Ocaña, retrat intermitent (1978), Carícies (1998), Actrius (1997), Amic/Amat (1999), El vicari d’Olot (1981), La rosa del bar (1989), Be Happy (2019). Vincle creatiu amb el muntador Pere Abadal. Impulsor del Cinema Texas (reobert com a teatre-cinema per Anna Rosa Cisquella, Isona Passola, etc.). Cinema Comèdia: tancament (14/01/2024). Del teatre (1941) al cinema (1960). Es reclama que es mantingui com a equipament cultural. Record també d’altres tancaments recents (p. ex., Yelmo Icària). Cartellera i recomanacions Filmoteca: Luchino Visconti (retrospectiva imprescindible) i Béla Tarr (visió exigent però molt estimulant per al cinèfil). Fallen Leaves (Aki Kaurismäki, 2023): amor en temps de desconcert amb humor sec i humanisme. Io capitano (Matteo Garrone, 2023): odissea migratòria subsahariana amb posada en escena immersiva. Cuando acecha la maldad (Demián Rugna, 2023): terror cru — premi a Sitges. The Beekeeper (David Ayer, 2024): acció de venjança amb Jason Statham. Frases a recordar "Sempre he admirat com els nens són capaços d’acceptar el seu destí." — Rachel Cooper (Lillian Gish) El rellotge que rep en John: símbol d’una nova guia moral i d’un temps que cal “aprendre a llegir”.

Tema central — La nit del caçador (1955) Programa inaugural de 2024 de Cinema Sense Condicions dedicat a una obra de culte: La nit del caçador de Charles Laughton, amb una anàlisi profunda de context, llenguatge visual i llegat. El diàleg entre Pep, Enric i Anastasi ressegueix el film des de la seva construcció formal fins a la seva recepció i influències. Accés i context • Disponible a Filmin; recomanable per a públic a partir de 13-14 anys. • Ambientada a la Gran Depressió (inicis dels anys 30): pobresa estructural i vulnerabilitat aprofitada pels depredadors morals. • Basada en fets reals (Harry Powers) i en la novel·la de Davis Grubb; guió de James Agee. Sinopsi essencial • El fals predicador Harry Powell (Robert Mitchum) persegueix uns diners robats (10.000 dòlars) amagats dins la nina de la nena Pearl; els únics que saben el secret són els infants John i Pearl. • La història es focalitza en el punt de vista infantil, convertint-se en un conte fosc sobre el bé i el mal. Temes i símbols clau • Dualitats: vida–mort, bé–mal, amor–odi (LOVE/HATE tatuats als artells de Powell), Caín i Abel, religió i manipulació. • La infància com a espai de resistència i vulnerabilitat; la comunitat com a subjecte moralment voluble. • Subtext sobre misogínia i possible impotència del predicador, amb rebuig de l’acte sexual i animadversió cap a dones lliures. "La nit és fosca, però el caçador encara és més fosc." Estil i llenguatge visual • Un híbrid entre expressionisme i surrealisme, amb composicions simbòliques, contrastos de llum i ombra, i planificació analítica (molts plans i contraplans) d’enorme precisió. • Iconografia poderosa: la silüeta a cavall retallada a l’horitzó, la lluna corpòria/onírica, el dormitori expressionista abans del crim, i el cos sota l’aigua entre algues-cabells. • Poètica visual i elipsis magistrals (ex.: duel nocturn Rachel Cooper vs. Powell amb la cortina que “apaga/encén” el perill). Producció, recepció i llegat • Pressupost modest (~800.000 $); rodatge intens (~22 dies). Únic llargmetratge dirigit per Laughton. • Fracàs inicial de públic i crítica; posterior revaloració com a obra mestra i títol essencial del cànon. • Col·laboració creativa: Mitchum, admirador de Laughton, també va fer de coach dels infants. • Influències i ecos: Fritz Lang, Dreyer, Bergman (El setè segell), contes dels Grimm, Dickens; rastre en Sam Peckinpah (The Ballad of Cable Hogue) i paral·lelismes amb Bigas Luna (Reborn) i Dennis Hopper. • Curiositats: crèdit de Saul Bass com a publicista; efectes de Jack Rabin; la silueta a cavall resolta amb pònei i actor nan per escalar l’enquadrament. Escenes memorables • Escapada fluvial nocturna dels infants, amb fauna en clau de conte de fades i mala llet. • Descobriment del cadàver sota l’aigua: rima visual entre algues i cabells; imatge d’una bellesa pertorbadora. • Persecució al soterrani i gestualitat “Frankenstein” de Powell; animalitat del depredador. • Duel a la granja de Rachel Cooper (Lillian Gish), amb posada en escena expressionista i ús teatral de la llum. Frases que ressonen "Sempre he admirat com els nens són capaços d’acceptar el seu destí." "Els homes no poden anar pel món amb rellotges vells." (La guia moral com a nou “rellotge”) Obituari i patrimoni cultural Un inici d’any agre marcat per comiats personals i d’espais: • Colita — 50 anys de crònica visual de Barcelona: cultura, cançó, flamenc, barri Xino; una memòria fotogràfica imprescindible. • Chefo Guasch — Arquitecte i agitador cultural: Bikini, minigolf, hostaleria i galeria (Chefo Art Gallery). Gran aglutinador de talent i converses que feien xarxa. • Ventura Pons — Director clau del cinema català. Títols destacats: Ocaña, retrat intermitent (1978), El perquè de tot plegat (1995), Actrius (1997), Carícies (1998), Amic/Amat (1999), El vicari d’Olot (1981), La rosa del bar i Be Happy (2019). Col·laboracions i complicitats creatives (Pere Abadal, Vero/Velo Torres, etc.). • Tancament del Cinema Comèdia (14/01/2024): del teatre (1941) a sala de cinema (1960). Debat sobre equipaments culturals i memòria urbana. Record d’altres sales tancades i el retorn del Texas com a teatre-cinema. Recomanacions i cartellera Cicles • Filmoteca de Catalunya: Luchino Visconti (imperdible) i Béla Tarr (més minoritari però molt suggeridor per al cinèfil). En sales • Fallen Leaves (Fulles caigudes) — Aki Kaurismäki: amor en temps de desconcert. • Io Capitano (Jo, capità) — Matteo Garrone: odissea migratòria subsahariana. • Cuando acecha la maldad — Demián Rugna: terror premiat a Sitges. • The Beekeeper (El protector) — David Ayer, amb Jason Statham: pur cinema d’evasió i venjança. Proper clàssic • Anunci: Chinatown (Roman Polanski) — incursió de Polanski al cinema negre hollywoodià, amb Jack Nicholson, Faye Dunaway i John Huston. Idees clau en vinyetes • Obra mestra que combina expressionisme i surrealisme per narrar el mal des del punt de vista dels infants. • Simbologia central: LOVE/HATE, Caín i Abel, religió instrumentalitzada i comunitat impressionable. • Poètica visual: llums/ombres, elipsis, composicions icòniques i una natura que participa del relat. • Fracàs inicial → culte: l’única direcció de Laughton esdevé llegat transversal al cinema posterior. • Memòria cultural: adéus a Colita, Chefo i Ventura Pons; alerta sobre la pèrdua d’espais com el Comèdia.

Context i to general Emissió que funciona com un llarg muntatge de tancament a Ràdio Tosfer. No hi ha conversa ni entrevista; predominen les fórmules de comiat i continuïtat, amb un tram central dedicat a una peça musical de Cap d’Any. El to és cerimonial i reiteratiu, propi d’un final de programació. Elements clau • Identificació d’emissora recurrent: Ràdio Tosfer 98.1 (amb aparicions puntuals de 98.3 i 99.1). • Bucle de comiat “Fins demà!” durant una llarga seqüència temporal, reforçant el final de jornada. • Cadena d’agraïments (“Gràcies.”) que sosté el clima d’acomiadament. • Peça musical de Cap d’Any (“The Perfect Year”) com a moment temàtic central abans del tancament definitiu. • Tancament amb “Bona nit” repetit fins al final de l’emissió. Temes principals 1) Identificació i sintonies • Identificació d’emissora i possible variació de freqüència (98.1 / 98.3 / 99.1). 2) Comiat iteratiu • Repeticions de “Fins demà!” com a fórmula principal de tancament. • Breus interjeccions com “Nonetheless!” i “Ciutti.” apareixen esporàdicament. 3) Agradiments • Seqüència extensa de “Gràcies.”, reforçant l’agraïment a l’audiència. 4) Tema musical de Cap d’Any • Interpretació de fragments de la cançó associada a Cap d’Any, amb el leitmotiv “The perfect year”. 5) Anunci de continuïtat • Missatge breu: “To be continued” abans del comiat final. 6) Tancament definitiu • Reiteració de “Bona nit” fins a la cloenda. Moments i cites destacats • > "Fins demà!" • > "Gràcies." • > "The perfect year" • > "To be continued" • > "Bona nit" Observacions d’estructura i ritme • Estructura per blocs: identificació inicial → bucle de comiat → agraïments → tema musical → avís de continuïtat → bona nit final. • Ritme reiteratiu i atmosfèric, propi d’un final d’emissió o d’un muntatge de continuïtat sense contingut conversacional.

Resum general Episodi centrat en el nou documental de Pere Joan Ventura sobre l’història d’Hèlio Ciglioli, partisà italià que s’uneix al maquis anarquista a Catalunya i és executat el 1949 a Castellar del Vallès. El programa repassa la recerca històrica, el procés d’exhumació i identificació via ADN, i entra a fons en el mètode de rodatge i muntatge d’un documental que es forja de manera orgànica al costat dels arqueòlegs. Es tanquen amb recomanacions de cine 2023. Punts clau • Documental d’autor i memòria històrica: Ventura filma la exhumació (juny-juliol 2018) i acompanya el retorn de les restes a Itàlia, amb una construcció deliberadament no lineal però clara en el conjunt. • Context i abast: Focus a Catalunya i al maquis anarquista (delimitant per no dispersar el relat); connexió amb la geografia del Vallès com a eix de pas cap a Barcelona. • Investigació: De la pista periodística i d’arxiu al registre civil i la fitxa de defunció, fins l’ADN (99,9%) amb la cosina Enrica Volpi. • Missatge: Denúncia de la violència extrajudicial del franquisme i advertiment sobre el retorn de moviments feixistes avui. • Procés creatiu: Reescriptura d’estructura a muntatge (amb Gemma Alfòs), selecció de veus (destaca Dolors Marín i un historiador italià de Bèrgam) i ús d’arxiu (Llorenç Soler) des d’un punt de vista assumit. • Circulació i finançament: Preestrena a Castellar del Vallès (març 2023), presentació a Filmoteca de Catalunya (novembre 2023), suport municipal i crowdfunding; perspectiva de venda de drets (CCMA/TV3) i interès també per a Itàlia. "El feixisme torna; compte" — recorda l’historiadora Dolors Marín a l’epíleg, lligant passat i present. El documental i la seva gènesi De la pulsió a la forma • Ventura parteix d’una pulsió narrativa i d’una mirada d’autor per seguir un cas local amb abast europeu. • El film s’adhereix a la matriu real dels fets (exhumació 2018) i creix al muntatge fins a organitzar una història clara sense sobreexplicacions. Línia de temps essencial • 2010-2011: inici de gestions i contactes per exhumar. • 20/06–11/07/2018: excavació filmada diàriament per Ventura (21 dies). • 2019: curt previ (14’) que evita “cremar” el material de l’excavació i deixa el cas obert. • 2023: preestrena a Castellar (març) i presentació a Filmoteca (30 de novembre). Context històric: Hèlio Ciglioli i el maquis • Jove partisà italià que, via París i Tolosa, connecta amb anarquistes (germans Sabater) i baixa a Catalunya. • Execució sumaríssima (1949) a Castellar del Vallès; fitxa de defunció eufemística ("hemorràgia traumàtica"). • Retorn de restes a Lovere (Bèrgam) i acomiadament amb "Bella Ciao", tancant el cercle memorial. • Delimitació del relat a Catalunya per coherència (maquis majoritàriament anarquista) i evitar dispersió temàtica. Rodatge i muntatge: mètode i reptes Rodar allò viu • Filmació colze a colze amb arqueòlegs i antropòlegs; avisos en temps real per capturar hallazgos. • Segona càmera inicial (Lluís Talles) i després focalització. Muntatge i estructura • Bloqueig amb un primer guió; reescriptura sobre pòstits (Anastasi + Gemma Alfòs) i nova arquitectura narrativa. • Estil no lineal que demana participació de l’espectador, però manté la progressió i el tempo. • Selecció de veus: Dolors Marín (anarquisme), historiador italià (Bèrgam), testimonis locals; ús d’arxiu (Llorenç Soler) amb consciència de punt de vista i “manipulació” en el sentit cinematogràfic. Investigació i identificació • Del periodisme i blocs (Antonio Téllez, Jordi Guillemot) a historiadors (Javier Argimiro Ferrero) i registre civil. • Marques balístiques a la mandíbula i ADN (UAB) confirmen Hèlio amb el 99,9% (mostra de Enrica Volpi). • Complicació prèvia per la reubicació del cos de “Sidon” (ossari remogut) i presència d’un segon cos desconegut. • Crida a un banc d’ADN voluntari per creuar dades i rescatar altres desapareguts. Missatge i actualitat • Denúncia dels mètodes totalitaris (execucions sense judici) i restitució de la dignitat de les víctimes. • Alerta democràtica pel repunt del feixisme actual; el film connecta passat i present sense didactismes. Recomanacions de cinema (final d’episodi) • Anatomia d’una caiguda (Justine Triet) • Vides passades (Celine Song) • Fulles caigudes (Aki Kaurismäki) • Jo Capitano (Matteo Garrone) • The Holdovers (Alexander Payne)

Introducció "Cinema Sense Condicions" obre amb benvingudes i música, i avança dos grans blocs del programa: la pel·lícula clàssica de la setmana i un diàleg amb convidats al voltant del documental "Juan Mariner, un siglo de cine". • Estructura del programa: primer, Le Samouraï (1967) de Jean-Pierre Melville; després, conversa amb Maria Lluïsa Pujol i Jordi Bonet sobre Juan Mariner i el documental premiat. Pel·lícula de la setmana: Le Samouraï (Jean-Pierre Melville, 1967) Context, títol i humor melvilià • Títol original i recepció: a Espanya es va conèixer com "El silencio de un hombre", però els conductors defensen Le Samouraï com el títol pertinent. • Melville juga amb un humor soterrat: obre la pel·lícula amb una falsa cita del bushidō (inventada) i desplaça la figura del samurai cap al ronin, més proper a l’assassí a sou que encarna Alain Delon. • Importància dins la filmografia: fixa l’estil melvilià definitiu (austeritat, minimalisme, atmosfera freda) i marca un punt d’inflexió estètic. Filosofia i personatge • Melville, entre existencialisme i nihilisme: personatges hermètics, trencats per l’experiència històrica (guerra, resistència), que funcionen per codi i ofici. • Delon compon un assassí impertèrrit i solitari: gest mínima, emoció continguda, metàfora del canari com a emblema de la seva pròpia gàbia/soledat. Fotografia, color i llenguatge visual • Fotografia d’Henri Decaë: paleta de blaus i grisos que fa percebre el film com si fos en blanc i negre; posada en escena depurada i minimalista. • Càmera de Melville: travellings rotatius i laterals per desequilibrar; ús deliberat del pla-contraplà sense ornament; un París buit i espectral. Debat crític i influències • Comparativa actual: en revisar-la al costat de "The Killer" (Fincher), s’obren lectures sobre vigència, paper de la policia (més omnipresent a Melville) i profunditat del personatge. • Influència transversal: de Walter Hill (The Driver) a Michael Mann (Heat), John Woo, Takeshi Kitano i Jim Jarmusch ("Ghost Dog: The Way of the Samurai", homenatge explícit). • Tancament: sensació d’haver vist cinema en estat pur; Melville crea un univers paral·lel reconeixible, com els grans autors. Documental: "Juan Mariner, un siglo de cine" Qui és Juan Mariner i per què ara • Juan Mariner (1921-): director de fotografia, restaurador i innovador tècnic; més de 140 pel·lícules; 102 anys (camí dels 103 en la conversa) i Goya d’Honor 2024. • Genesis del documental durant la pandèmia (centenari): calia reparar l’aturada d’homenatges i deixar un testimoni visual ampli. Concepció i equip • Direcció de Maria Lluïsa Pujol; producció executiva de Jordi Bonet; dos equips (Barcelona i Madrid), amb Andrés Torres (alumne i col·laborador de Mariner) i Juan Fernández. • Muntatge a càrrec de Raül Román i Joan García; narració d’Emilio Gutiérrez Caba. Restauració i innovació tècnica • Mariner va assentar les bases de la restauració a la Filmoteca (1982) i va inventar una màquina de rentat de còpies; va treballar amb la tècnica wetgate (finestra humida) per neteja fotograma a fotograma i reduir defectes. • Parallels amb Tomàs Pladevall a Catalunya; vinculació amb el Museu del Prado pel diàleg entre pintura i cinema. Drets, arxiu i recerca • Clau la col·laboració d’Enrique Cerezo (drets del cinema espanyol; agraïment personal perquè Mariner li va donar oportunitats inicials); accés a fragments via FlixOlé i altres fonts (Video Instan, encants, filmoteques, CNT, Institut Cervantes). • Objectiu: un documental molt visual amb fragments de més de 50 pel·lícules per mostrar l’abast de la filmografia i el context històric. Història vital i context • Recorr per les etapes: República, Guerra Civil (front, tasques de fotògraf d’espionatge), camps d’Argelers i Saint-Cyprien, retorn a Espanya, servei militar, feina de projeccionista a Sevilla i carrera posterior. • Posicionament: no partidista; experiència de desencís en la postguerra davant canvis d’adhesió oportunistes; defensa de la subsistència com a realitat humana. Efectes especials i rescats • A la fase tardana, Mariner destaca en efectes especials/fotogràfics (amb Juan Piquer Simón): cas de "Slugs" salvat amb solucions enginyoses; reconeixement als Goya (amb matisos administratius de categoria). Música, premis i difusió • Música original d’Alfred Tapscott; participació de la Fundació Aula de Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó també com a impulsora i col·laboradora en altres produccions. • Nominació als Premis Forqué (documental); candidats als Goya i pendents dels Feroz. • Difusió prevista: televisió i plataformes (Movistar, FlixOlé) amb subtítols en anglès; enfocament pedagògic per a escoles i universitats. Idees clau • Le Samouraï consolida l’estètica melvilliana: austeritat visual, economia de diàleg i una ètica de personatges freda i codificada. • El documental sobre Juan Mariner és alhora homenatge a un ofici invisibilitzat (restauradors, tècnics) i una lliçó d’història del cinema espanyol. • La restauració (màquina de rentat, wetgate) i l’accés a arxius són crucials per conservar i explicar un segle de cinema. • Connexió amb el present: nominacions, noves vies de distribució i ús docent del documental.

Panorama de l’episodi • Eix central: anàlisi de La mirada d’Ulisses (1995) de Teo Angelopoulos i la música d’Eleni Karahindrou. • Dedicatòria emotiva a Pepe Massana (amistat i viatge com a metàfora vital). • Repàs a la biografia d’Angelopoulos, el context històric grec i les seves trilogies, influències i col·laboradors. • Lectura temàtica: el viatge com a autoconeixement, la mirada interna, l’amistat, la memòria, el multilingüisme i la guerra als Balcans. • Escenes clau comentades: l’escena de la boira i l’execució a Sarajevo, el pla seqüència de Cap d’Any (1945–1950) i el monòleg final. • Recomanacions: la docuserie gastronòmica Salt Fat Acid Heat (Netflix), on veure la pel·lícula avui (biblioteques), i l’actualitat del documental Joan Mariner, un segle de cinema (camí als Goya). Teo Angelopoulos: vida, obra i idees Trajecte vital i context • Naixement a Atenes (17 d’abril de 1935) i mort el 2012; infantesa marcada per la guerra, l’ocupació i la guerra civil grega. • Obra estretament connectada amb la història i la política de Grècia i dels Balcans. Influències i col·laboradors • Influències: Welles, Bergman i Tarkovski. • Col·laboradors clau: Tonino Guerra (guió), Petros Màrkaris (guió) i la compositora Eleni Karahindrou (vincle creatiu únic). • Evolució ideològica: del marxisme inicial a una mirada més poètica i humanista a partir dels 80. Trilogies i etapes • Trilogia de la història (Dies del 36, El viatge dels comediants, Els caçadors). • Trilogia del silenci (…a Citera, L’apicultor, Paisatge a la boira). • Díptic balcànic (El pas suspès de la cigonya i La mirada d’Ulisses). • Trilogia inacabada (Eleni, La pols del temps i el projecte no conclòs). La mirada d’Ulisses: què explica i com ho fa Sinopsi essencial • El protagonista, A (un cineasta grec exiliat), emprèn un viatge pels Balcans per recuperar tres bobines perdudes dels germans Manakis (pioners del cinema). • Ruta per Albània, Macedònia del Nord, Bulgària, Romania i Sarajevo; trobada amb amics, records d’infantesa i la duresa de la guerra. • La pel·lícula és multilingüe i s’endinsa en arxius i filmoteques per preservar la memòria. Temes i clau de lectura • El viatge no com a destinació (Itaca), sinó com a autoconeixement. “Si l’ànima es vol conèixer a si mateixa, s’ha d’observar a si mateixa.” — Plató • Ponts amb Homer (Odissea) i Kavafis (Itaca): el valor del camí, no l’arribada. • L’amistat i la solidaritat com a far en temps de foscor. Personatges i presència femenina • Maia Morgenstern interpreta quatre dones que ressonen amb figures de l’Odissea, reforçant el cicle d’encontres i pèrdues d’Ulisses/A. Música i posada en escena • La música d’Eleni Karahindrou no “il·lustra” les imatges: s’hi fundeix. Teo i Eleni treballen des de la conversa i la intuïció, generant un “matrimoni” d’imatge i so. Escenes i moments clau (selecció) 1) La boira i l’execució a Sarajevo • Un pla sostingut en la boira on “no veiem” però sentim el que passa: l’arribada d’un vehicle militar, els crits, els trets… i després la constatació del massacre. • Exemple de cinema que apel·la a la percepció i a l’ètica de l’espectador: la violència fora de camp és encara més colpidora. 2) El pla seqüència de Cap d’Any (1945–1950) • Un únic moviment que travessa cinc anys amb una el·lipsi magistral: memòria, temps i identitat es barregen en escena. 3) El monòleg final d’A • A sol a la sala, entre llum i soroll de projector: promesa de retorn i relat de vida. “Quan torni d’aquest viatge… t’explicaré el meu viatge… tota l’aventura humana, la història que no s’acaba mai.” Visualització i recepció • Ritme contemplatiu: “dona temps per llegir i per pensar”. • Recomanació: veure-la en versió original (riquesa de llengües i veus). • Cinema per entrar-hi amb complicitat: no cerca la distracció fàcil, sinó el diàleg amb l’espectador. Recomanacions i agenda Sèrie: Salt Fat Acid Heat (Netflix) • Docuserie de Samin Nosrat basada en el seu llibre (2017): quatre episodis — sal, greix, àcid, calor — amb viatges (p. ex., el Japó per la sal) i una mirada pedagògica i accessible a la cuina. On veure La mirada d’Ulisses • Ja no és en plataformes principals; disponible en DVD a biblioteques (còpia de 2005 amb subtítols). Actualitat • Joan Mariner, un segle de cinema (doc. de Maria Lluïsa Pujol): camí als Premis Goya; memòria viva del cinema amb valuós material d’arxiu. Agenda del programa • Sense emissió el dimarts 5; retorn el dimarts 12 amb convidats de la Fundació.

Resum general Episodi especial amb tres blocs: un debat sobre el clàssic L’Atalante (Jean Vigo, 1934), un primer apunt crític de Napoleó (Ridley Scott, 2023) i una extensa entrevista a Paula Ortiz sobre la seva pel·lícula Teresa (2023). Estructura de l’episodi • Presentació i sumari del programa • Clàssic: anàlisi i context de L’Atalante • Avanç: primeres impressions de Napoleó (2023) • Entrevista a Paula Ortiz (vocació, referents, poètica, espiritualitat, muntatge, interpretació) • Tancament i anunci del proper clàssic Clàssic de la setmana: L’Atalante (Jean Vigo, 1934) Idees clau • Recepció i versions: estrenada el 1934 i retallada a 65’, es “refà” i es revalora el 1945–47 als EUA. Diverses restauracions (1991, 2001, 2017) a partir de còpies fragmentàries; a Filmin circula la versió de 1991. Problemes de sincronies i estabilitat d’imatge, però el valor del film és intacte. • Producció i context: Gaumont al darrere; rodat majoritàriament als estudis GFFA. Context de crisi dels anys 30 (post 1929) i impuls públic a la indústria francesa que culminarà en el CNC. Pel·lícula situada “entre guerres”, amb una sensibilitat lliure i anarquitzant que hauria encaixat encara més en el Front Popular (1936). • Estil i llenguatge: cinema poètic i sensorial, gairebé “muda amb diàlegs”. Rebuig a etiquetar-la de “surrealista”: pot tenir imatges suggerents, però la seva emoció ve de la fisicitat, l’erotisme soterrat i un ús expressiu del so i el muntatge. • Personatges i temes: Juliette és una dona moderna que s’autodetermina fins i tot acabada de casar; triangle magnètic amb Jean i el fascinant Père Jules (Michel Simon). La convivència en l’espai mínim del vaixell esdevé el laboratori emocional del film. • Muntatge i ritme: alternança de seqüències d’observació dilatada (p. ex. la comitiva nupcial) i passatges picats de gran agilitat (l’esclusa prop de París). • Paral·lelismes: connexió temàtica suggerida amb Eyes Wide Shut (Kubrick) en la dinàmica de parella + tercer element desestabilitzador. • Imatge i final icònic: fotografia de Boris Kaufman (germà de Vertov). Pla final aeri sobre el Sena, rodat amb avioneta: una audàcia visual que allibera la pel·lícula del “tocar terra” constant. “L’Atalante no és una pel·lícula surrealista: és un exercici de poètica fílmica i de desig, amb el so i el muntatge com a eixos d’emoció.” Avanç crític: Napoleó (Ridley Scott, 2023) Primeres impressions (sense espòilers) • Operació de llançament: malgrat els 158’ (2h38’), fa la sensació de ser un primer tall. Es preveuen versions “Director’s Cut” i/o parts ampliades. • Espectacle bèl·lic: Toló (inici) està ben exposada; Austerlitz i Waterloo tenen pes, però Egipte queda en “2 minuts”, i Itàlia/Espanya pràcticament s’ometen. Senyal que hi ha material rodat pendent d’aparèixer. • Eix emocional: el film se centra en la relació amb Joséphine (Vanessa Kirby, molt sòlida) i com el desestabilitza. • To i interpretacions: conjunt “molt british” (cast i diàlegs), cosa que “fa fressa” en un relat francès. Joaquin Phoenix compon un Napoleó gairebé catatònic; Rupert Everett encaixa com a Wellington. • Música i fotografia: partitura de Martin Phipps amb densitat i pes; imatge amb segell de Dariusz Wolski. “Tot apunta que vindran versions més llargues; ara és ‘aperitiu’: espectacular, però amb omissions que criden ‘Director’s Cut’.” Entrevista a Paula Ortiz sobre “Teresa” (2023) Vocació i formació • De filologia a cinema: el desig neix de la felicitat intensa d’estar “dins” dels films des de petita. La identitat es construeix tant amb el món real com amb el món imaginat (llibres i pel·lícules). • Records de visionats: Disney, Els germans Marx, i la fascinació pels efectes de Harryhausen (Jasó i els argonautes). Referents i mirada • Directors que l’han marcat: Víctor Erice, Kurosawa, Dreyer; més tard Miyazaki, Jane Campion, Céline Sciamma. Teresa es nodreix tant de Dreyer (ascetisme/espiritualitat) com de Miyazaki (vol i emotivitat). Poètica, simbolisme i espiritualitat • Voluntat de trascendir el naturalisme cap a un cinema poètic i simbòlic: “soc una simbolista”. • Sincretisme de pràctiques espirituals (budisme, sufisme, catolicisme, mantras, respiracions). Escena del “ball sofí” com a imatge de l’èxtasi mística. “No hi ha realment fronteres entre moltes experiències místico-espirituals; convergeixen en gestos, ritmes i respiracions.” Teresa avui: tradició, modernitat i dona • Teresa com a figura subversiva reapropriada per diversos poders al llarg dels segles. El claustre és un espai de llibertat i pensament femení. • La pel·lícula articula la dúbia de Teresa (“la duda es creativa”), fugint de dogmes. “No hay acierto de mujer que no se ponga bajo sospecha.” Paisatge, muntatge i interpretació • Imaginari visual arrelat al desert d’Aragó (terrositat, sequedat, runes i espais romànics). • El muntatge (amb Pablo Gómez-Pan) com a “cova” de reflexió i cura després del rodatge. Reivindicació del temps de muntatge i so. • Blanca Portillo i Asier Etxeandia sostenen un duel elèctric Teresa–Inquisidor, amb un clímax metacinematogràfic. “Trueba diu: ‘rodar és sofrir’. Al muntatge hi trobo la pau i les possibilitats de pensar la pel·lícula.” Properament • El proper clàssic serà La mirada d’Ulisses (Theo Angelopoulos).

Visió general de l’episodi Episodi extens i enriquit sobre Blade Runner i l’obra de Philip K. Dick, que aborda la consciència, la identitat, el què és humà i l’impacte de la postmodernitat al cinema. Es disseccionen les diferències entre la novel·la i el film, el procés d’adaptació i els múltiples muntatges de la pel·lícula. També s’aporten context industrial (productors, proves amb públic), una mirada a l’estètica sonora i musical amb Vangelis, i es tanquen amb recomanacions: la minissèrie argentina Nada i el Festival L’Alternativa (30è aniversari). "La postmodernitat ho veu tot negre. És nihilista. No dóna cap esperança." Eix central: Blade Runner com a pont entre Philip K. Dick i el cinema postmodern Philip K. Dick (PKD) situa ja el 1966 una visió distòpica i nihilista: el futur és incert i mancat d’esperança, però la ciència-ficció continua tenint l’ésser humà al centre. Obsessió temàtica: consciència i intel·ligència lligades a la percepció de la realitat. Molts personatges viuen una realitat implantada o falsificada. En el film, els replicants (enginyeria genètica, no mecànica) tenen vida limitada a 4 anys i desenvolupen consciència d’ells mateixos a mesura que s’acosten al final. Rachel il·lustra el trauma del despertar: creu en els seus records fins que li revelen que són implants. Això concentra l’esperit de PKD, tot i que així no apareix exactament a la novel·la. Diferències novel·la/film: Novel·la: sense romanticisme; Deckard és humà; Rachel és una espia sense empatia. Film: s’introdueix un to romàntic (Vangelis, posada en escena), i la ambigüitat sobre si Deckard és replicant. Component crític i social: explotació dels replicants com a mà d’obra fora de la Terra; Tyrell Corporation orientada al benefici; prohibició d’entrada a la Terra; reflexió sobre la humanitat. "Per tant, què és l’humà?" (comparació amb HAL 9000 i la deshumanització real) Adaptació, autoria i imatge Adaptació impulsada pel guionista Hampton Fancher; incorporació clau de David Peoples. Ridley Scott destaca per “narrar amb imatges”, integrant moltes idees de la novel·la sense verbalitzar-les. Disseny de la ciutat plujosa i nocturna que PKD va reconèixer com la concreció exacta del seu imaginari (treball d’efectes i maquetes amb Douglas Trumbull, entre d’altres). Referents visuals: Metropolis (Fritz Lang) com a base estètica. Versions, muntatges i recepció Fins a 7 versions: versió EUA 1982 (més suau), versió internacional 1982 (més dura), Director’s Cut 1992 (en realitat restaurada per Michael Arick), i el Final Cut (2007/2017) com a versió de control del director. Elements clau de divergència: Veu en off de Harrison Ford (rebutjada per l’actor, llegida “plana”). Final feliç a la versió EUA 1982, i supressió posterior. L’escena de l’unicorn (fonamental per a l’ambigüitat de Deckard). Ajustos de violència i detalls (ex.: ulls del Tyrell, trets a Pris) en funció de proves amb públic. Interferència de productors (pressió de pressupost i calendari), intent d’acomiadar Scott durant el muntatge, i rodatges resolts “a correcuita” (ex.: el colom final, compositat fotoquímicament). Estètica sonora i música So com a “macro”: disseny sonor molt elaborat; presència d’un “horror vacui de silenci”. Vangelis defineix el caràcter romàntic i melancòlic del film. S’explica una anècdota personal amb el compositor a París mentre treballava en 1492 (Ridley Scott). Ús de música temporal (temp tracks) durant muntatge, pràctica habitual abans de la composició final. Context temàtic i social transversal Postmodernitat vs modernitat: de l’esperança modernista a la desesperança i al caos postmodern. PKD posa en tensió el concepte d’humà (cas HAL 9000 vs atrocitats humanes reals) i critica el capitalisme corporatiu (Tyrell). La novel·la explicita una Tercera Guerra Mundial i l’èxode de classes benestants fora de la Terra; el film subratlla una crisi climàtica persistent. On veure Blade Runner avui HBO Max: versió internacional (1982). Prime Video: opcions de veure el Final Cut (consulta de catàleg regional). YouTube Movies i Movistar: lloguer digital. Repartiment i trajectòria de Scott Repartiment destacat: Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Daryl Hannah, Joanna Cassidy, Edward James Olmos. Filmografia de Ridley Scott: de The Duellists i Alien a Gladiator, The Martian, The Last Duel, i el pròxim Napoleó. Director amb visió plàstica i monumental. Recomanacions finals Sèrie: Nada (Disney+) Minissèrie argentina (2023), 5 episodis curts. Comèdia de personatge a Buenos Aires sobre un bon vivant descol·locat després de perdre la seva cuidadora. Robert De Niro participa com a escriptor novaiorquès que introdueix i dialoga amb el relat; en l’últim episodi viatja a l’Argentina. Direcció: Mariano Cohn i Gastón Duprat (El ciudadano ilustre). Festival L’Alternativa (Barcelona, 30è aniversari) Seu al CCCB, amb col·laboració de la Filmoteca i altres espais. Destacats recents: Fallen Leaves (Aki Kaurismäki, 2023) – Premi del Jurat a Canes. La chimera (Alice Rohrwacher, 2023) – realisme màgic amb tacte i sensibilitat. It Must Be Heaven (Elia Suleiman, 2019) – comèdia d’esquetxos, to busterkeatonià, molt recomanable.

Visió general Programa “Cinema sense condicions” amb obertura musical i dues parts principals: Anàlisi profunda de “L’home que va matar Liberty Valance” (John Ford, 1962): un western crepuscular sobre el pas de la violència a l’estat de dret i el pes del mite a la història. Entrevista a Carles Mir sobre el seu llibre “Els cinemes de la meva vida (Barcelona 1950-1970)” i una conversa rica en memòria col·lectiva, Art i Assaig, Filmoteca i el futur de les sales. "Print the legend": la pel·lícula posa en joc la tensió entre la llegenda que funda un país i la veritat històrica. 1) John Ford i “L’home que va matar Liberty Valance” Temes i lectura política Western crepuscular: confronta dos mons que s’acaben (Wayne i Marvin) amb l’arribada de la llei (Stewart). Violència vs llei: l’advocat de l’est ve amb llibres, no pistoles; la comunitat transita cap a l’orde jurídic. Mite i història: el títol ja “enganya”; la màxima print the legend sintetitza com el país es construeix també amb relats. Subtext social: racisme i drets civils (Pompey), poder dels ramaders versus grangers, alfabetització i ciutadania. Personatges i interpretacions Lee Marvin (Liberty Valance): dolent hipnòtic i irritant, una de les seves grans creacions. John Wayne vs James Stewart: dues cares d’una mateixa moneda; l’heroi anònim (Wayne) es sacrifica i resta a l’ombra. Secundaris de luxe: Woody Strode, Edmond O’Brien, John Carradine, Strother Martin, etc. Forma i posada en escena Estructura en flashback modèlica: circular, neta i justificada. Blanc i negre i rodatge en estudi: decisió estètica i/o pressupostària; pocs exteriors, èmfasi en interiors i rostres. Lirisme contingut: la “rosa de cactus” com a símbol poètic del que perdura sense caure en la cursileria. Ford: context i ideologia Ford, sovint malentès: tradició i comunitat però també inclinació pels febles; complex en política i història. Guerra i cinema: documentals bèl·lics (Midway), konflikts personals (Wayne no s’allista). Línia irlandesa: ressons d’Irlanda (Innisfree, L’home tranquil) en valors i resistència. "Nosaltres sabem la veritat... però s’imprimeix la llegenda". 2) “Els cinemes de la meva vida (Barcelona 1950-1970)” — Carles Mir Què és i per a qui Llibre publicat per Coma Negre, amb pròleg de Román Govern. Mapa sentimental i històric dels cinemes: de barri, d’estrena, sales Art i Assaig, i poblacions d’estiueig (Argentona, Mataró, Sitges). Útil per a tothom: qui no va viure l’època hi trobarà context; qui sí, hi revisitarà memòries i sales desaparegudes. Com es va fer Escrit durant la pandèmia (“va mutar” el cinema… i el temps permeté escriure). Abundant material gràfic: cartells, programes de mà, entrades i fotos històriques amb crèdits rigorosos. Memòria viva: records i anècdotes Sitges amb 5 cinemes d’estiu i “cinema a la fresca”; devoció cinèfila des dels 10 anys. Anècdota fundacional: la mare trenca aigües al Cine Història; portada de l’edició catalana amb l’Història i “Candilejas”. Ritual familiar: dijous cinema de barri (doble programa) i diumenge d’estrena (Terrassa/Història, etc.). Arquitectura i olors: cada sala tenia caràcter; el Coliseum com a palau — estrenes icòniques com “Mary Poppins” o “Els deu manaments”. Cap d’any al cinema: tall de projecció a les 12, raïm al vestíbul i a seguir la pel·lícula. Art i Assaig i cultura cinèfila Naixement de l’Art i Assaig (inspirat en les Art House americanes): Públi, Arcàdia, etc. Fenòmens de cues: “Repulsió” (Polanski); cicles i directores europeus (Bertolucci, Pasolini, Visconti, Godard...). El cas “Helga”: documental amb part en primer pla, morbo i ambulància a la porta; símptoma social de l’època. "El llibre desperta la memòria — olors, vestíbuls, cartells — i fa viatjar qui llegeix". 3) Filmoteca, experiència de sala i futur On veure millor cinema avui Filmoteca de Catalunya: sala còmoda, entrada assequible, programació diversa i en VO; lloc preferent de l’autor. Phenomena: equilibri entre blockbusters i clàssics (p.ex. “2001”, “Cantant sota la pluja”) en gran pantalla. Condicions ideals per veure cinema Foscor absoluta Silenci absolut Pantalla gran "Foscor absoluta, silenci absolut i pantalla gran". Futur de les sales i plataformes Visió pessimista: moltes sales tancaran; el cinema “ha mutat” i ha perdut part de la màgia/fascinació. Crítica a certa producció actual (p.ex. Netflix): • Visualment polida però tòpica • Fotografia freda (“llum de neu”) • Saturació d’estrenes setmanals Distinció entre cinema i audiovisual: sense sala, foscor i silenci, “no és cinema”. Suports i preservació Trajectòria de suports: Betamax, LaserDisc, DVD, VHS; fragilitat del color i de les còpies; col·lecció domèstica i TV com a escola. 4) La màgia com a origen de la fascinació De Méliès a Orson Welles: el cinema neix de la màgia i la il·lusió. Pel·lícules que van encendre el ble: “El gran Houdini” (Tony Curtis), “Lili” (Leslie Caron) amb titelles i encant. Carles Mir, mag aficionat en comunions i festes: una passió paral·lela que explica la seva idea de cinema com a fascinació. Conclusions clau John Ford: un autor complex que conjuga mite, història i comunitat amb una posada en escena sòlida i elegant. Liberty Valance: clau per entendre el pas del far west a la modernitat legal i el pes polític de la llegenda. Llibre de Carles Mir: document emocional i històric d’una Barcelona cinèfila; recupera sales, rituals i memòria col·lectiva. Experiència de sala: imprescindible per mantenir la màgia; Filmoteca i cinemes singulars com a refugi. Futur: el cinema canvia de forma; cal preservar la qualitat de l’experiència i la programació patrimonial.