episodis

Panorama de l’episodi Programa coral i sense condicions amb tres blocs principals: trajectòria i anàlisi dels germans Taviani (focus en La nit de Sant Llorenç), homenatge a Samantha Eggar a propòsit de The Collector (1965), i palmarès recent del Festival de Sitges. Es tanca amb l’“Aula de cinema” dedicada a Walter Murch i la seva regla de sis del muntatge. "Cinema sense condicions." Temes principals • Germans Taviani: context biogràfic, compromís polític, filmografia i lectura humanista-poètica de La nit de Sant Llorenç (1982). • Homenatge a Samantha Eggar: record de la seva interpretació a The Collector i ecos en altres autors. • Festival de Sitges: repàs del palmarès i tendències (fantàstic/terror, presència asiàtica, repartiments corals). • Aula de cinema: les 6 regles de Walter Murch i aprofundiment en el centre d’atenció, la profunditat i la composició. • Apunts i anècdotes: Toscana, Siena i Cafè Siena; apunt futbolístic del Barça. Germans Taviani i La nit de Sant Llorenç Context i trajectòria • Paolo i Vittorio Taviani (San Miniato; formació a Pisa) es declaren hereus de Rossellini —l’impacte de Paisà els porta al cinema. • Primeres obres: documental per ENI, "L’Italia non è un paese povero" (1960), censurat; recuperat íntegre el 1999 per Tinto Brass. • Línia combativa i d’esquerres: de Un uomo da bruciare (1962) a Sotto il segno dello scorpione (1969), passant per Sovversivi (1967). • Èxits clau: Padre Padrone (Palma d’Or, 1977) i La notte di San Lorenzo (1982). Després: Kaos (1984, Pirandello) i Good Morning, Babilonia (1987). • Reconeixement: David di Donatello a la trajectòria (1983). Estil i posada en escena a La nit de Sant Llorenç • Context: Toscana, estiu de 1944, retirada nazi i avanç aliat; relat en veu en off d’una dona que rememora la seva infància. • Estètica: planificació valenta (grans primers plans), lluminositat progressiva, barreja de realisme i fabulació poètica. • Humanisme neorealista: respecte pels personatges, coralitat (el grup com a pinya), i empatia amb els camperols. Seqüències i símbols destacats • Mutació cromàtica: la comunitat viatja de nit vestida de negre; amb el dia, es treuen les jaquetes i “apareix el color” → símbol d’esperança. • Èxode i blat: camins entre camps de blat que rimen al llarg del viatge; ecos bíblics d’un poble en trànsit. • Cràter-olla: refugi coral sota bombardeig que reforça la idea de comunitat. • Claus del retorn: muntatge rítmic mostrant les claus de casa —memòria material d’allò abandonat. • Llicència romana: aparició d’una centúria romana i imatge icònica d’un home travessat per deu llances —potència plàstica i muntatge el·líptic. • Pregària infantil com a escut: "Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia." – La nena la repeteix com a protecció; retorna al final transmesa a un nadó. • Noms i identitats: el nom Giovanni com a testimoni d’amor i dol; els joves juguen a canviar-se els noms per protegir-se i resignificar-se. • Escena d’amor tardana: amb H. Antonutti i M. Lozano, filmada amb tacte i dignitat, revelant la bellesa interna. • El toll: trepitjar un toll descalç com a retorn a la infantesa —epíleg líric. Lectures i comparacions • Erice: memòria i mirada infantil (contingut vs. extraversió italiana). • Angelopoulos: sensació de temps suspès i historicitat poètica. • Missatge: humanisme contra la barbàrie; la guerra cos-a-cos mostrada amb cruesa i compassió. • On veure-la: Filmin. Homenatge a Samantha Eggar (1939–2025) • Record a Samantha Eggar, protagonista de The Collector (1965, William Wyler), amb premi a Canes i Globus d’Or. • Sinopsi breu: un jove tímid i trastornat segresta una noia, creient que l’amor s’imposarà amb el temps; metàfora del col·leccionisme (papallones/persones). • Carrera amb alts i baixos: de Doctor Dolittle (1967) a Chromosome 3 (1979, Cronenberg) i televisió; sempre perdura la força del seu paper a The Collector. • Ecos i influències: Bigas Luna (Bilbao), Peeping Tom, i referències al Silenci dels anyells per la imatge del col·leccionista. Festival de Sitges: palmarès i tendències • Millor pel·lícula: L’arxermenastre lletja (Emily Bridgesfeldt). • Premi Especial del Jurat (ex aequo): El furiós (Kenji Tanigaki) i Obsessió (Carrie Barker). • Direcció: Park Chan-… • Interpretació masculina: repartiment de La plaga. • Interpretació femenina: Rose Byrne (Si pogués et donaria una puntada de pèl). • Guió: Un fantasma útil (Consti que bun bun xa xoc). • Música: Yasutaka Nakataka i Suhei Aminori (Èxit guió 8). • Efectes: Teneli Chocke i François Dage ner (Honey Bunge). • Crítica (ex aequo): La vida de Chuck i Reflection in a Dead Diamond. • Tendències: predomini asiàtic, repartiments corals, gran afluència de públic i projeccions internacionals. Aula de cinema: les 6 regles de Walter Murch i més enllà Les 6 regles (ordenades per importància) • 1) Emoció: el tall ha de privilegiar el que sent l’espectador. • 2) Història: cada decisió ha d’empènyer el relat endavant. • 3) Ritme: respectar la respiració del pla i la cadència musical. • 4) Direcció de la mirada: cap on miren personatge i espectador. • 5) Pla bidimensional: coherència gràfica, eix, lectures esquerra/dreta. • 6) Espai tridimensional: continuïtat espai-temps versemblant (o el·lipsi explícita). Centre d’atenció i muntatge intern • El centre d’atenció és dinàmic i es desplaça (mans/rostre/peus, objectes). Els talls han de potenciar aquesta coreografia visual. • Profunditat de camp i desenfoc com a eines expressives (estètiques canviants, decisions “polítiques”). • Composició i terços: herència pictòrica adaptada al moviment (Antonioni, espais i tensions al quadre). Altres moments • Toscana i Siena: evocació del Palio i menció afectuosa al Cafè Siena (Sant Just d’Esvern) com a pont sensorial amb l’episodi. • Apunt esportiu: Barça golejant a Montjuïc amb to distès entre blocs.

Visió general Programa centrat en tres eixos: anàlisi profunda de La batalla d’Argel, homenatge a Diane Keaton i crítica entusiasta de One Battle After Another de Paul Thomas Anderson. Conversa àgil, documentada i matisada, amb connexions històriques i cinematogràfiques. La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo) Context i mirada • Film clau sobre la guerra d’independència d’Algèria (1954–1962), amb una posada en escena que combina realisme quasi documental i dramatització rigorosa. • Pontecorvo, militant antifeixista i d’idees d’esquerres, filma des d’una perspectiva humanista: empatitza amb el poble però manté una dialèctica constant entre insurgència i repressió. • Música d’Ennio Morricone; només Jean Martin (coronel Mathieu) és actor professional: la resta, no professionals, amplifiquen l’efecte de veritat. Clau del film i temes • Estructura d’acció que “respira”: alterna set pieces de tensió amb pauses reflexives que fan avançar la comprensió política i emocional. • Retrat metòdic de l’estratègia urbana del FLN (cèl·lules, compartimentació, atemptats, vaga general) i de la resposta francesa (intel·ligència, tortura, control mediàtic). • El film mostra la complexitat moral: comprensió del deure militar vs. legitimitat de l’alliberament nacional. • Escenes icòniques: el paper central de les dones en l’estratègia; el poble com a protagonista coral; la seqüència del cloixard i la reacció de la ciutat benestant; el focus a la Casba. "Si no hi ha tortura, no hi ha informació" — fredor operativa del coronel. "Necessitem que la premsa estigui al nostre favor" — control del relat com a arma. Metàfora de l’atènia: fins que no se’n talla el cap, el cos es reprodueix — lectura sobre jerarquies insurgents. Tècnica i forma • Blanc i negre, càmera de carrer i muntatge nítid i jerarquitzat: la confusió “es veu” però s’entén. • Sensació de documental però és ficció extremadament versemblant. • Equilibri entre masses i individualitats: el carisma d’Ali La Pointe i la intel·ligència del “mentor” estratega dialoguen amb el dispositiu coral. Actualitat i ecos • Parallels amb Bataclan i Barcelona (2017): la lògica de la guerrilla urbana persisteix. • Contextualització del 1966 com gran collita cinematogràfica (Bresson, Godard, Bergman, Antonioni, Leone, Tarkovski, Menzel, Penn...). • Influències i diàlegs: Nuit et Brouillard, Senderos de gloria, The War Game, Z, Le chagrin et la pitié, Shoah, fins a The Zone of Interest i Civil War. • Recepció: prohibida a França durant anys; trauma colonial encara sensible. • On veure-la: Filmin. Homenatge a Diane Keaton Vida i trajectòria • Diane Keaton (1946–2025): icona del cinema nord-americà; Òscar per Annie Hall. Relacions creatives i vitals amb Woody Allen, Warren Beatty i Al Pacino. Papers destacats • Trilogia d’El padrí; Manhattan; Interiors; Reds; Buscando al señor Goodbar; comèdies posteriors més irregulars però populars. Perfil • Actriu de presència magnètica i timing còmic/dramàtic impecable; també fotògrafa, ocasionalment cantant, i amb esperit independent. Record musical: Rhapsody in Blue (Gershwin) de la banda sonora de Manhattan. One Battle After Another (Paul Thomas Anderson) Visió general • Crítica fervorosa: possible pel·lícula de la dècada. Durada 162’ que “vola”. • To de thriller amb humor negre per colar un discurs antiautoritari i d’esquerres en clau de cinema gran públic. • Presència intertextual: el film inclou fragments de La batalla d’Argel; una obra “nina russa” plena d’ecos. Escriptura, ritme i tècnica • Guió depurat i respiració narrativa exemplar (pauses i esclats d’acció). Muntatge de precisió. Música de Jonny Greenwood en estat de gràcia. • Múscul de producció (pressupost alt) posat al servei de la idea, sense anul·lar l’autoria. Interpretacions • Leonardo DiCaprio: moments minimalistes d’una veritat desarmant (escenes amb la filla). • Sean Penn: antagonista amb autoritat amenaçadora. • Benicio del Toro: gir de registre cap a un mentor espiritual carismàtic i empàtic. Trama (sense espòilers) • El grup insurgent French 75 (ressons d’esquerres europees 70s) i el segrest de la filla del protagonista activen el motor emocional i polític. Ecos i ressonàncies • Comparatives: Killers of the Flower Moon, Crash, Hijos de los hombres, Amores perros, Babel, The Chase, Once Upon a Time in Hollywood, els Coen (The Big Lebowski), Ari Aster. • Temes: utopia, organització, mitjans i poder, violència i responsabilitat privada/pública.

Presentació i to del programa • Programa obert amb música i lema del show. Ambient relaxat i col·loquial, amb l’equip habitual. "Cinema sense condicions" Pulp: Vida, Mort i Supermercats (Florian Habicht, 2014) Clau del documental i del tema musical • Arrenca amb “Common People” de Pulp i una lectura parcial de la lletra (en castellà) per il·lustrar el seu to social i irònic. • El documental retrata el concert de retorn a Sheffield (Motorpoint Arena, 2012) i fa un mosaic humà de la ciutat: gent gran que coneixia Jarvis Cocker dels inicis, joves a la porta del concert, i escenes domèstiques i de mercat. Idees principals • Naturalitat i frescor com a eix: el film evita el divisme i posa el focus en la comunitat i els fans. • Sheffield com a espai social: ciutat obrera, poc idealitzada, presentada amb honestedat. • Alternança entre concert i retrat social; ús de testimonis quotidians per fer un assaig social més enllà del típic documental musical. • Disponible a Filmin, durada 1h26, valoració 8.3. Palmarès del Festival de Sant Sebastià (73a edició) • Conxa d’Or: Los domingos, d’Alauda Ruiz de Azúa (també Premi FIPRESCI). • Conxa de Plata (Interpretació protagonista): José Ramón Soroiz per Mas Palomas. • Premi Especial del Jurat: Històries de la Bona Vall, de José Luis Guerin (film més premiat; estrena prevista al novembre). • Conxa de Plata (Direcció): Joachim Lafosse per 6 dies de primavera (també guió amb Chloé D... i Pa... Ismael). • Interpretació de repartiment: Camila Plat per Betlem. • Fotografia: Pau Esteve Birba per Tigres. • Nous Directors: Emilie Talun per Mike Loes. • Horizons Llatins: La Torre de Gel, de Lucille Hatzmzima-Libovitch. • Premi del Públic: La veu de Hind, de Kaouther Ben Hania. • Premi Joventut: La misteriosa mirada del flamenc, de Diego Céspedes. Debat a dues veus: Romeria (Carla Simón, 2025) "Jo vaig al cinema absolutament nu i en blanc... Sense condicions prèvies." Visió crítica (en contra) • Pel·lícula percebuda com autocomplaent i poc crítica amb un passat complex; prioritzaria l’aplaudiment sentimental a l’afrontament de veritats incòmodes. • Hibridació memòria/història que difumina la veracitat: no sempre queda clar què és record i què és realitat. • Crítiques tècniques: direcció d’actors (no professionals), guió, fotografia i sobretot so/dicció; es perd fins a un ~20% de diàlegs. • Se li retreu idealització dels pares i una mirada naturalista que evita la duresa del context. Visió favorable (a favor) • Trilogia coherent: infantesa (Estiu 1993) → comunitat materna (Alcarràs) → orígens paterns (Romeria). • Ús personal de memòria i pas del temps, amb textures (Super 8, vídeo) per crear un teixit de record que busca complicitat emocional però evita el “segrest emocional”. • Defensa del treball amb actors no professionals i del radar local (arrelament territorial) malgrat la formació internacional; reconeixement internacional sostingut. • El so problemàtic s’atribueix més a mescla i/o calibratge de sales que no al rodatge de so directe. Ètica i recepció: obra vs. autor, MeToo • Debat general sobre separar obra i persona (exemples: Picasso, Polanski) i fins on cal revisar el passat amb valors presents. "L’obra és l’obra, la persona és la persona." • Contextualització de l’“onada” de films dirigits per dones: no com a moda, sinó com a correcció històrica; el que importa és la qualitat, no la quantitat. So i dicció: on falla? • Problema situat en la mescla final (equilibri de bandes, freqüències de mitjos/greus) i la calibració de sales, no tant en la presa de so. Efecte: diàlegs inintel·ligibles en certs trams. Novetats i recomanacions Una batalla tras otra (Paul Thomas Anderson, EUA, 2025) • Repartiment de luxe: Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Benicio del Toro, Regina Hall, Teyana Taylor i el descobriment Chase Infiniti. • Recomanació entusiasta: film del qual “es parlarà la dècada sencera”. Eddington (Ari Aster, EUA, 2025) • Reivindicada malgrat la freda acollida. Amb Joaquin Phoenix i Pedro Pascal. • Sàtira/neo-Oest sobre el post-Covid: control informatiu, teletreball, IA i mòbils com a “armes” de denúncia viral. Dràcula: A Love Tale (Luc Besson) — Avanç • Producció europea de 45 M€, 130’ — Sitges com a plataforma d’estrena. • Enfocament romàntic i lliure: Dràcula (Caleb Landry Jones) no viatja a Anglaterra sinó que la trama es trasllada a París; Van Helsing es reimagina com a capellà (Christoph Waltz). • Mitja hora inicial espectacular a la Romania del XV (batalles); gran ambientació, vestuari i música. Algunes reserves sobre el reposicionament de personatges clau. Conclusions • Un episodi que combina assaig musical i social (Pulp), actualitat de festivals, i un debate crític a fons sobre el cinema-memòria de Carla Simón. • Tanca amb recomanacions potents (PTA), relectures valentes (Ari Aster) i reinvencions d’autor (Luc Besson).

El clàssic de la setmana: El cop (The Sting, 1973) Ritme, to i lectura general • Els conductors destaquen que, vista avui, la pel·lícula comença més morosa però va de menys a més fins a un tram final molt tens i entretingut. • La química entre Paul Newman i Robert Redford (ja provada a Dos homes i un destí) sosté el to de comèdia d’estafadors amb elegància i ironia. • Context temporal: ambientada el 1936, amb els EUA encara sota la Gran Depressió. L’ambient social d’apostes i tramposos emmarca el “gran cop”. Ambientació, forma i música • To clàssic i voluntàriament “antic”: intertítols que capitulen el relat i recursos de llenguatge del cinema dels 30 (per exemple, wipes). • Fotografia càlida, decorats i atrezzo que evoquen un Chicago art déco més fílmic que naturalista. • Banda sonora de Marvin Hamlisch basada en ragtimes de Scott Joplin. Tema central: The Entertainer. Música lleugera que reforça l’aire de “conte” elegant. Trama i mecanismes de l’estafa • Dues figures complementàries: Hooker (Redford), lladre de carrer, i Gondorff (Newman), gran estafador estratègic. • Antagonista: Doyle Lonnegan (Robert Shaw), mafiós i propietari de la casa d’apostes espoliada. • El “cop” juga amb la idea d’“informació privilegiada” a les curses de cavalls i una finestra de delay de 2 minuts en les transmissions (Westrex). Mecanisme complex explicat amb claredat i ritme creixent. Interpretacions, posada en escena i muntatge • Interpretacions amb distanciament juganer: mirades de complicitat i humor subtil entre Newman i Redford. • Estructura per capítols: The Setup, The Hook, The Tail, The Wire, The Shutout, The Sting, que aporten ordre i tensió narrativa. • Muntatge (William Reynolds i Frederick Knudson): equilibri entre tensió i lleugeresa; excel·lent a les escenes de cartes i silencis, on el tall prioritza l’emoció i la mirada. Reconèixer-ne el valor • 7 Òscars: Pel·lícula, Director, Guió original, Muntatge, Música, Disseny (vestuari d’Edith Head), etc. Èxit de crítica i taquilla. • Valor actual: tot i l’arrencada pausada vista amb ulls d’avui, el film guanya tracció i manté interès sostingut fins al final. “El cinema és emoció abans que res.” — In memoriam: Claudia Cardinale (1938–2025) • Comiat a una icona del cinema europeu (87 anys). Filmografia molt extensa amb col·laboracions cabdals. Papers i films destacats • Amb Luchino Visconti: Rocco e i suoi fratelli, Il Gattopardo, Confidències. • Amb Federico Fellini: 8½. • Comèdia clàssica: La Pantera Rosa (Blake Edwards). • Western i èpica: Hasta que llegó su hora (Sergio Leone), Els professionals (Richard Brooks). • Altres: I soliti ignoti (Monicelli), títols amb Mauro Bolognini, Fitzcarraldo (Werner Herzog), La ragazza con la valigia. • Notes de context: records del circuit d’art i assaig i rodatges a Barcelona (El fabulós món del circ, Henry Hathaway). — Actualitat i avanços Possibles convidats i cartellera • S’explora portar Cesc Gay per parlar de “Mi amiga Eva” (en cartell). Si es confirma, s’ajornaria el debat anunciat sobre Romeria de Carla Simón per evitar solapaments. Festival de Sant Sebastià • Palmarès destacat: Premi de la Crítica per al darrer film de José Luis Guerin, “Històries del Buen Vall(e)”, rodat a Vallbona (Barcelona), amb música d’Anaït Simonian. • Previst un passe previ a la Filmoteca (data orientativa cap al 21 d’octubre) i estrena al novembre. — Recomanació documental • A Filmin: “Pulp: vida, mort i supermercats” (1h26). Documental sobre el grup anglès Pulp, molt ben puntuat (8,3), mirada afectuosa i lúcida a la seva cosmovisió pop. — Taller de llenguatge: la “regla dels 6” (Walter Murch) “El muntatge no és només enganxar plans; és una qüestió d’ànima, d’ull i de ritme interior.” • 1) Emoció: mai sacrificar el fil emocional del pla al pla. • 2) Història: cada tall ha d’empènyer el relat endavant (fins i tot els flashbacks serveixen el progrés narratiu). • 3) Ritme; 4) Direcció de la mirada; 5) Continuïtat en l’espai bidimensional; 6) Continuïtat en l’espai tridimensional. • Imatge de la sala de muntatge: llum tènue, atenció plena a la pantalla, i decisions que prioritzen sentir el pols de l’escena per sobre de la mera continuïtat mecànica.

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol. Avui a Ràdio Desvern, Cinema Sense Condicions, hem analitzat la pel·lícula "DEAD MEN" de Jim Jarmusch (EEUU, 1995). En la segona part del programa hem aprofundit en els conceptes bàsics del llenguatge cinematogràfic centrant-nos en el muntatge, secció a càrrec d'Anastasi Rinos.

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol. Avui hem reprès l'activitat en un programa en el qual hem fet homenatge a la Sala Phenomena, que fa poc va rebre a Itàlia el guardó a la millor Sala de Cinema d'Europa, 2025. També hem tingut un record per la figura de Robert Redford que ens ha deixat avui als 89 anys. Hem repassat el palmarès del Festival de Venècia i de Toronto. Hem recordat a actors, actrius i directors que també han mort entre juliol i agost i en la segona part del programa Anastasi ha fet un repàs dels continguts lectius dels mesos anteriors dins d'Aula de Cinema A.R.

Resum general Bloc de notícies (inici del podcast) • Fi de la guerra de 12 dies entre Iran i Israel anunciada per Teheran; Israel aixeca restriccions internes i reorienta el focus cap a Gaza i el retorn d’ostatges. • Mediació agressiva de Donald Trump per imposar un alto el foc. "Bàsicament tenim dos països que han estat lluitant tant de temps i tan durament que no saben què collons estan fent." • Violència masclista: investigació d’un incendi amb un mort a la planta psiquiàtrica de l’Hospital La Fe (València); detingut un agent sospitós. A Getafe (Madrid), una dona de 61 anys assassinada pel marit (setzena víctima de l’any a l’Estat). • Corrupció: la Guàrdia Civil aporta al Suprem un contracte que acredita que Santos Zardán va comprar gairebé la meitat d’una empresa navarresa per 6.000 €. • Amnistia: el Tribunal Constitucional delibera el primer recurs (del PP); majoria que veu encaix constitucional i previsió de rebuig del recurs conservador. • Esports: Final de Lliga de futbol sala (Cartagena–Barça, 1–1 en la sèrie, millor de 5). Mundial de Clubs (Benfica–Bayern i Oakland–Boca Juniors). Selecció espanyola femenina: capitanes (Irene Paredes, Alexia, Aitana, Mariona i Olga) de cara a l’Eurocopa a Suïssa. Publicitat i autopromocions • Franja amb falques d’El búnquer (Catalunya Ràdio), automoció (Volkswagen/Audi/Nissan), ONCE, Lloguer Segur, i promo de TV3 / 3CAT. La vida és un musical — Convidada: Pilar Capellades Trajectòria i papers clau • Mar i Cel (2003–04): paper somiat d’Hidris. Revisió vocal amb el director musical Joan Vives i nou arranjament de Guinovart per potenciar un timbre més infantil; rebaixa de to buscant color i veritat dramàtica. "Vam posar l’accent que el timbre s’aproximés al d’un nen." • La nit de Sant Joan (2010): adaptació dirigida per Carles Alberola (supervisió de Sisa). Reflexió sobre el llegat de Dagoll Dagom i l’efecte generacional en públic i professionals. • El Musical Més Petit (1997): naixement amb Susana Domènech, Manu Guix i Daniel Anglès al Versus. Adaptacions en català de Weber i Schoenberg; èxit de públic i Premi Butaca. Importància de la difusió pre-YouTube i del treball artesanal amb vinils. • Del Versus al TNC: descoberta per Josep Maria Flotats i residència de sis mesos amb El somni de Mozart. Projecte participatiu i creixement de companyia. • Un cop més: format interactiu on el públic triava el repertori d’una llista viva (fins a unes 40 peces per setmana). • Sondheim: treball a Merrily We Roll Along (narrativa invertida, complexitat musical i textual). Valoració de la segona capa de significat (dobles intencions). • El temps de Plank (2000) de Sergi Belbel i Òscar Roig: peça avançada al seu temps sobre l’acompanyament a la mort d’un pare de família; família Plank com a nucli afectiu encara vigent. Anècdota d’escena: lesió amb un fluorescent just abans de cantar, continuant la funció amb la mà embenada i tacant la samarreta, “realisme” accidental que el públic va llegir com a efecte escènic. • Eòlia, Aules i formació: cofundadora d’Eòlia amb Rosa Galindo (25 anys) i docent actual a Aules (D. Anglès i S. Domènech). Evolució de l’oferta formativa: d’itineraris dispersos a ecosistema ric d’escoles de teatre musical a Catalunya. • Aquests 5 anys (The Last Five Years), Palau de la Música (2008): duet amb Daniel Anglès, estructura creuada en el temps (ella de final a inici; ell de present cap endavant); el centre de la funció és la proposta de casament quan les línies temporals coincideixen. • Fan Home (2018): retorn a l’escena, maduresa vocal i registre “guerrer” més greu; química escènica amb D. Anglès i cançó central d’alta càrrega emocional. • Direcció: text Una negra, una nana i un marica (Gerard Guix, Sala Fènix) i musical Tres Desitjos (Maldà; música de Carles Alarcón, premiat). Sensibilitat per calibrar el to i combinar quotidianitat, comèdia i dolor (Alzheimer, cura, amor). Veus convidades (fragments d’àudio) • Daniel Anglès: "La Pili és pura passió, intuïció i emoció... una de les grans professionals d’aquest país, gran formadora i gran directora." • Rosa Galindo: records fundacionals d’Eòlia i reconeixement personal i familiar. • Carles Alarcón: elogia la direcció de Capellades a Tres Desitjos i el seu “0,000...” a El temps de Plank. Referents, gustos i desigs • West Side Story com a porta d’entrada als musicals a casa. • Interès per propostes no anglosaxones, amb estètica i missatge diferents (ex.: Mi vecino Totoro en versió escènica). • Somni professional: reposar El temps de Plank formant part de l’equip de direcció. • “Si la vida fos un musical”: viure a Into the Woods — contes, màgia i relacions creuades com a metàfora de la vida. Novetats / Titular • Voluntat de celebrar els 30 anys de “Tu, jo, ell, ella, Weber i Schoenberg” amb un “regal” escènic (detalls per concretar).

Resum general Episodi centrat en la intersecció entre els conflictes actuals i el cinema: es parteix d’un repàs dels conflictes armats vigents (segons UCDP) i es debat com el cinema (ficció i documental) els reflecteix o metabolitza. A continuació, una mirada panoràmica a la transformació de l’audiovisual 2000–2025: pèrdua d’interès pels grans mestres veterans, el debat sobre vertical vs. horitzontal en rodatge mòbil, l’auge de la mirada femenina i les tensions generacionals, la saturació de festivals i el paper clau de la Filmoteca i Filmin. El tram final inclou recomanacions de pel·lícules (i una d’indesitjable) i la sèrie El Eternauta. "El cinema pot fer una mena de psicoanàlisi col·lectiu per processar el trauma de la guerra." Debat geopolític i el seu reflex al cinema Conflictes actius i xifres • Llista de guerres vigents (UCDP) amb focus en: Myanmar, Ucraïna, Gaza/Israel, Sudan, RDC, Somàlia, Líban, Líbia, Iran, entre d’altres. • Es discuteix la subestimació de víctimes en fonts oficials i els desajustos de balanç entre bàndols (cas Gaza/Israel, i la nova escalada Israel–Iran). • Inquietud per possibles derives internes als EUA arran de polítiques de represàlies i control migratori. Democràcia, monarquia i autoritarisme • Crítica a l’antítesi simplista “democràcia vs. monarquia”: hi ha monarquies plenament democràtiques i repúbliques amb tics personalistes. • Preocupació per tendències autoritàries sota la façana democràtica. Cinema de guerra 2024–2025: què reflecteix i què amaga Ficcions recents i la “guerra” com a dispositiu • Repàs de títols recents (p. ex., “Warfare”, “Blitz”, “Escape from Germany”, “Land of Bad”, “One Life”, “Sky Force”, “War 2”). • Pregunta clau: el cinema respon a guerres concretes o usa la guerra com a marc ahistòric per parlar del fet bèl·lic? Documentals, sèries i efectes col·laterals • Documentals d’impacte i proximitat temporal: “Warford”, “20 Days in Mariupol”; crònica de l’atac de Hamas al festival i debat sobre la desmesura de la resposta israeliana. • Sèries properes a l’actualitat: “Fauda” i “Tehran”. • Històries derivades de la guerra: refugiats i fronteres (“Green Border”, “The Swimmers”); impacte psicològic i legal (“The Mauritanian”, “Cherry”). • Memòria històrica i distància crítica: “The Zone of Interest” i “La llavor de la figuera sagrada” (Iran) com a antídots intel·lectuals contra la banalització de la violència. El costat invisible: reclutament i retorn • Atracció econòmica per a joves (20–30 anys): soldadesca com a “aventura” ben pagada; el cinema sovint n’omet la lletra petita. • Conseqüències postbèl·liques: traumes, addiccions, inadaptació i violència domèstica retratades a posteriori. "No sabem si el cinema modela la nostra percepció de les guerres o si les guerres modelen el cinema que fem." Transformació de l’audiovisual (2000–2025) Mestres veterans vs. canvi generacional • Desinterès creixent pel cinema de grans autors vuitantenaris (Scorsese, Coppola, Ridley Scott, Polanski, Cronenberg…), malgrat equips d’elit i obres encara vigoroses. • Crítica jove més allunyada de codis clàssics; defensa de films com l’afer Dreyfus de Polanski per qualitat i rellevància històrica. Vertical vs. horitzontal: llenguatge i tècnica • Crida a filmar en horitzontal: el cinema és espai transversal; el vertical limita la panoràmica, empobreix la composició i penalitza la visualització en TV. • Consell pràctic: tot i que el mòbil convida a la verticalitat, prioritza l’horitzontal per coherència cinematogràfica. Mirada femenina i tensions • Incorporació massiva de directores i una mirada femenina/feminista en temes de guerra, parella i família. • Possible reacció juvenil davant la percepció d’“excés de protagonisme” femení; alerta contra discriminacions positives acrítiques. • Criteri rector: qualitat de continguts i mèrit com a filtres previs a finançament i programació. Festivals, Filmoteca i plataformes • Atomització de festivals: proposta de fusions per guanyar potència, recursos i digestibilitat mediàtica. • Filmoteca: revisió de clàssics, preestrenes, col·loquis amb equips i preus populars; estratègies per atreure públic jove. • Filmin: catàleg profund (clàssics i contemporanis), criteri curatorial i ecosistema de valoracions útil per fixar idees després del visionat. Poesia i cinema: “Apocalipsi 9” (Apocalypse Now) • Lectura del poema de Romà Guardiet (llibre: Reflexos de Lumière) sobre “Apocalypse Now” de Coppola: imatge sonora del caos bèl·lic i la deshumanització. • Proposta d’invitar l’autor per parlar de cinema i poesia. Recomanacions (i una alerta) Per veure • Missió Impossible: Sentència Final (2025, dir. Christopher McQuarrie): espectacle trepidant i eficaç per a tothom, amb Tom Cruise en plena forma. • Flow (Flou): Un món per salvar (2024, animació): aventura familiar amb valors ètics; guardons destacats. • Sirat (2025, d’Oliver Laxe): premi de la crítica a Cannes; Sergi López en estat de gràcia. • Todo saldrá bien (2024, Ray Yeung): drama íntim sobre drets i vulnerabilitats d’una parella lèsbica de llarga durada. • La trama fenícia (Wes Anderson): univers oníric i estil inconfusible; fantasia elegant i autoconsistent. • Jockey (Luis Ortega): irregular però fascinant; gran primera hora, segona més erràtica. • Diamanti (Diamonds) (Ferzan Özpetek): coral i entranyable, homenatge al vestuari i oficis invisibles del cinema. Per evitar • Vírgenes (2025, Álvaro Díaz Lorenzo): comèdia de tics casposos que emula el pitjor del franquisme; estereotips i regressió. Sèrie destacada El Eternauta (Netflix, 2025) • 6 episodis (44'–1h08’) amb Ricardo Darín; va de més a menys, però es recomana. • Demostració de tecnologies de rodatge actuals: pantalles LED corbes i integració VFX de gran nivell (neu artificial, entorns immersius). • Llegat post-Covid: distopia amb amenaça exterior, ressons de col·lapse i confinament. Tancament • Invitació a gaudir del cinema (i de les vacances) i, si filmeu amb mòbil, feu-ho en horitzontal. "Si ho feu al cinema, feu-ho horitzontal."

Panorama general Contingut ultra-minimalista: l’episodi consisteix gairebé exclusivament en la frase “Bona nit” repetida de manera periòdica al llarg de tota la durada. No hi ha canvis de tema, ni entrevistes, ni debats. "Bona nit" Què transmet l’episodi? • Salutació recurrent com a única unitat de contingut. • Absència de desenvolupament: no s’introdueixen context, convidats o notícies. • Patró temporal: la salutació es repeteix aproximadament cada ~30 segons, amb alguna petita irregularitat. Temes principals • Salutacions nocturnes: repetides al llarg de l’episodi. • Minimalisme i bucle: estructura basada en un sol enunciat. • Sense temari: no hi ha seccions informatives, anàlisi, ni converses. Detalls i moments clau Estructura temporal • Des del segon 0 fins al final, es repeteix “Bona nit” a intervals regulars. • No es detecten transicions, pautes editorials o puntes d’atenció que indiquin canvis de secció. Observacions • Podria correspondre a una prova de so o una peça conceptual basada en la repetició. • No hi ha indicis de sumari inicial, entrevista, tertúlia o notícies. Conclusió No hi ha contingut temàtic a destacar més enllà de la salutació “Bona nit” repetida. L’episodi funciona com a peça repetitiva sense desenvolupament narratiu ni informatiu.

Panorama general del programa Programa especial i emotiu dedicat al reconeixement de nous membres d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català, amb un focus destacat en l’editor/muntador i cineasta Anastasi Rinos (company del programa). Inclou la lectura de la glossa de Teresa Font, un clip i debat del documental sobre Miquel Porter, repàs del palmarès de Cannes 2025, i una recomanació de minissèrie (“Último Actor”). També hi ha una peça musical vinculada a “Bilbao” de Bigas Luna i una breu obertura de cartellera. Moments clau • Acadèmia del Cinema Català: Lliurament de guardons d’honor (6 professionals) al Palau/Col·lecció Marès. Glossa dels homenatjats per col·legues; reconeixement a Anastasi Rinos per una trajectòria polièdrica. • Glossa de Teresa Font: Lectura íntegra del text dedicat a Rinos, repassant els inicis, l’encontre amb Bigas Luna, l’etapa de direcció i el retorn al muntatge. • Documental “Miquel Porter, la república de la llibertat i el bon humor”: Escolta d’un fragment i debat sobre la idea central: l’amor com a motor de l’ensenyament, del cinema i del documental. • Cannes 2025: Resum de premis principals (Palma d’Or a Jafar Panahi, millor direcció a Cleber Mendoza, etc.) i menció d’altres seccions i guardons honorífics. • Sèrie recomanada – “Último Actor”: Minissèrie sueca (3x58’) a Movistar Plus, basada en fets reals sobre teatre a la presó amb interns (dos, neonazis), que deriva en una peça tensa, ètica i provocadora amb recursos de thriller i flash-forward. \"Benvinguts a la república de la llibertat i el bon humor... l’amor.\" 1) Obertura i conversa inicial Tertúlia i cartellera lleugera • Setmana dels conductors, estudi i vacances. • Referències a cinema d’esbarjo: Mission: Impossible i l’arribada de Jurassic World 3; conversa sobre paleontologia i el caràcter mític de Jurassic Park (l’original), amb èmfasi en la posada en escena i la tensió (les petjades del T-Rex). 2) Música i memòria de muntatge: “Bilbao” (Bigas Luna) Peça musical i context • Introducció d’Anastasi Rinos: la música de base a “Bilbao” va ser la “Sinfonia Espanyola” (peça amb caràcter hipnòtic), omnipresent durant els quatre mesos de muntatge. • Record de la metodologia de Bigas Luna: pas d’un equip molt professional a equips joves; Rinos entra com a muntador en un tàndem creatiu obsessiu i rigorós. 3) Especial: Acadèmia del Cinema Català – nous membres d’honor L’acte i els guardonats • Lliurament al Palau/Col·lecció Marès (150 assistents), conduït per Àlex Gorina; salutació final de Judit Colell (reelegida quatre anys). • Guardonats: Agustí Argelich, Teresa Enric, Mireia Ros, Anastasi Rinos, Janine Mestre, Pep Armengol (director de càsting). • Glossadors: Juanjo Jiménez (Argelich), Cristina Campos i Xavier Longás (Enric), Marta Figueras (Ros), Teresa Font (Rinos), Pere Vall (Mestre), Irene Montalà (Armengol). Lectura de la glossa de Teresa Font (a Rinos) • Trajecte d’Anastasi Rinos: de voler ser periodista d’investigació a descobrir el muntatge (amb Lluís Puigvert), passant per curts i documentals (Bellmunt) fins a “Bilbao” (Bigas Luna) – peça clau formativa. • Parèntesi com a director (publicitat – Freixenet 1989 amb Paul Newman; documentals; TV – “Quien sabe dónde”) i docència (ESCAC). Recorregut de rigor i sentit del ritme en llargmetratges i documentals socials. • Reconstrucció d’un itinerari amb noms, mestres i complicitats que defineixen una carrera feta d’ofici i d’amor pel cinema. Teresa Font, en primer pla • Perfil: muntadora capdavantera del cinema espanyol i europeu; Goya, Gaudí, Platí, i Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts. • Títols destacats: “Jamón, jamón”, “Libertarias”, “Juana la Loca”, “El día de la bestia”, “Dolor y gloria”, “Númax presenta”, “El Quixot” (de Terry Gilliam), entre d’altres. El discurs d’agraïments d’Anastasi • Lectura del tram d’agraïments: mestres, muntadors, directors, col·legues de so, fotografia (incloent Néstor Almendros), i amics; records a Mat Carreras i Eduard Vinyals. • Anècdota: limitació de 500 paraules (complerta per Rinos), mentre altres parlaments es van allargar. \"Has d’estimar el tema i la persona.\" 4) Documental: “Miquel Porter, la república de la llibertat i el bon humor” Clip i lectura del seu ideari • S’escolta el passatge sobre l’amor com a eix del saber i del fer: amor per la ciència, pel cinema, i sobretot per les persones. • Descripció de la seqüència: passeig silenciós per la Universitat de Barcelona; sortida a l’exterior amb el so d’helicòpters (ressonàncies del 2017 i paral·lelisme amb l’amenaça aèria de la Guerra Civil). Proposta de projecció pública • Anunci d’un passe del documental (56-57’) a un cinema cèntric de Barcelona, amb col·loqui posterior amb coneixedors del film i de Miquel Porter. Idea-força • El cinema, l’ensenyament i el documental es sostenen en l’amor i en una entrega que pot incloure mirada crítica sense caure en el panegíric. 5) Palmarès del Festival de Cannes 2025 Premis principals (selecció) • Palma d’Or: Jafar Panahi – “I Was Just an Accident” / “A Simple Accident”. • Millor direcció: Cleber Mendoza – “O Agente Secreto”; Millor actor: Wagner Moura (mateixa pel·lícula); Millor actriu: Nadia Meliti – “Le Petit Darnier”. • Millor guió: Germans Dardenne – “Jean Mere/Young Mothers”. • Gran Premi del Jurat: Joachim Trier – “Sentimental Balne”. • Premi del Jurat (ex aequo): Oliver Laxe – “Sirat” i Masha Szilinski – “Sound of Falling”. • Honorífics: Robert De Niro i Denzel Washington (Palmes d’Or honorífiques); Todd Haynes (Carrossa d’Or). • Crítica internacional (FIPRESCI): “The Secret Agent” (de Cleber Mendoza). Notes • Discussió sobre altres seccions (Un Certain Regard) i recomanacions crítiques addicionals. 6) Recomanació de sèrie: “Último Actor” (Movistar Plus) Punts forts • Minissèrie de 3 episodis x 58’; basada en fets reals (Suècia, finals anys 90): un dramaturg i una productora munten teatre a una presó de màxima seguretat amb interns (dos, neonazis). • Crisi ètica del creador i del projecte en topar amb la ideologia dels participants. Creix com a thriller, amb ús intel·ligent de flash-forward i una tensió que interpel·la l’espectador. • Interpretacions potents (dramaturg contingut, productora carismàtica, presos esfereïdors i humans alhora). Temes i ecos cinematogràfics • Fricció entre art i poder, responsabilitat pública, i límits de la rehabilitació. • Remissions a obres sobre col·lectius vulnerats (p. ex. ecos d’“Algú va volar sobre el niu del cucut”, Marat/Sade, i “La Comuna”). 7) Tancament i agenda • Mostra del “gaudinet” (guardó) a l’estudi i promesa de fotografia per xarxes. • Avís: no hi ha programa la setmana vinent (Segona Pasqua). Retorn el dia 17. Idees destacades • Amor com a principi actiu del cinema i l’ensenyament (eix de Miquel Porter i leitmotiv del programa). • Muntatge com a lloc de decisió creativa i d’ètica narrativa (Teresa Font i Anastasi Rinos). • Cultura com a espai públic: acadèmia, projeccions i festivals connecten amb la comunitat.

Resum general Programa especial de “Cinema sense condicions” dedicat a la trajectòria de Jordi Vidal Amorós i la seva relació professional amb Pere Portabella. La conversa recorre des de l’entrada de Jordi a Films 59 i el rodatge d’“El silenci abans de Bach” fins a la preservació i restauració integral de l’obra de Portabella a la Filmoteca, el seu mètode radical i vanguardista, i el debat tècnic sobre el futur del cinema entre fotoquímica i digital. Temes principals Jordi Vidal Amorós: trajectòria i vincle amb Portabella Formació i primers passos en ràdio/TV; salt a l’ajudantia de direcció i entrada a Films 59 (2007). Tasques actuals: preservació, conservació i inventariat del llegat complet de Portabella (paper i obra cinematogràfica) amb la Filmoteca. El mètode Portabella: llenguatge, risc i llibertat Començar amb un full en blanc i escriure des de la posada en escena. Rebuig d’esquemes clàssics: no actors, renúncia a guionistes convencionals i a estrelles; no roda cobertures i gairebé no hi ha descarts. Referents: Brossa i Carles Santos; admiració per Tarkovski, Sokúrov i Dreyer. Paral·lel amb altres arts: del figurativisme a l’abstracció conceptual. Acceptació de la possible incomprensió del públic com a preu d’una recerca de llenguatge. “Sempre alerta als imprevistos” per millorar el que ja estava previst. Context històric i producció Circuits clandestins i militants als 60-70; desig de normalització d’estrenes. Portabella productor de peces clau: Viridiana, Los golfos, El cochecito. Preservació i restauració Digitalització integral: DCP (fins i tot amb Atmos) i disponibilitat a Filmin. Cas d’estudi: restauració de “Los golfos” (recerca d’escenes censurades, reconstrucció de versions, restauració 4K fotograma a fotograma). Debat tècnic: digital dilemma — la perdurabilitat dels negatius (100 anys) vs la fragilitat dels zeros i uns; estratègia d’arxivar en film obres rodades en digital. Obra pròpia de Jordi i el muntatge De curts a llargmetratges: “Road Spain” (2008, ficció), “Aguas, ríos y pueblos” (doc), “A propòsit del Tren d’ombres” (2023). Experiència de remuntatge amb l’Anastasi (muntador) com a relectura creativa. Vigència i emoció de l’obra de Portabella Actualitat de “No conteu amb els dits” i “Nocturn 29”; frescor vanguardista i modernitat formal. Distància respecte a l’“Escola de Barcelona” publicitària: coherència pròpia. “Constel·lació Portavella” (Claudio): procés llarg i supervisat pel mateix Pere. Portabella: carisma, política i coherència Figura seductora i empàtica, moderador i home de consens. Coherència de dècades: de “subvertir els codis” (1977) a “impugnar les normes” (llibre recent). Peces concretes “El sopar” (1974–2021): addenda contemporània sobre Puig Antich, sense retallar l’original. Idees clau Cinema com a recerca de llenguatge més que com a aplicació d’una fórmula narrativa. La preservació demana tant criteri històric com tècnic; el suport fotoquímic continua sent essencial. L’obra de Portabella és atemporal perquè està ancorada en principis de llenguatge i no en modes. “Subvertir els codis” ahir; “impugnar les normes” avui: la mateixa línia ètica i estètica.

Tema central: Centaures de la nit (Marc Reixa, 2024) Per què cal veure-la • Cinema d’autor en blanc i negre amb una posada en escena rigorosa i contemplativa, rodada durant diversos anys i al marge dels circuits comercials. • Retrat espiritual i íntim: una exploració de l’ànima humana a través d’un viatge a Poblet, amb capes simbòliques i lectures obertes. • Tres focus dramàtics: el pare abat de Poblet, la Joana (Montse Germán) i l’Àlex (Lluís Soler), que articulen el relat en tres blocs d’intensitat i profunditat. • Interpretacions destacades: Lluís Soler, imponent; Montse Germán, treballada amb gran complicitat de direcció; càsting dels cecs molt potent visualment. • Fotografia i enquadres: ús de contrapicats i petits moviments que evoquen un alè wells-ia; enquadraments d’una gran uniformitat i autoritat visual. • Referents sense pastitx: ecos de Pasolini, Buñuel i Cuerda en escenes corals i imatges icòniques; no obstant, el film manté una veu pròpia. • Disseny sonor i música: so atmosfèric exquisit (aigua, pedra, animals), amb el però d’alguna mescla de diàleg poc clara; partitura de Marc Parrot, diversa i emotiva. • Escenes memorables: el ball dins l’església; aparició inesperada de l’acordeonista entre vinyes; el ritual tàctil amb escultures. • Final i interpretació: deixa inquietud i ambigüitat (lectura possible de records/visions), incentivant múltiples visionats. "No deixeu d’anar a veure Centaures de la nit i després en parlem." Sinopsi (sense espòilers) • Als anys 60, l’Àlex impulsa una excursió a Poblet amb un minibús i una institutriu; hi irromp la història d’uns monjos eslovens (i un fotògraf) que reactiven el monestir després de la Guerra Civil, creuant memòria, relíquia i desig. Claus estètiques i temàtiques • B/N que afegeix densitat i textura espiritual al paisatge arquitectònic i natural. • Llum sobre llum: pantalles reflectores i llum impossible que eleven el registre visual. • Diàlegs amb ressonància brossiana: moments d’absurd significatiu que obren capes de sentit. • Respecte pels secundaris: els cecs tenen identitat pròpia, primers plans d’obertura i tancament —no són figurants. • Títol potent i polisèmic: Centaures de la nit com a éssers que cavalquen en les ombres; guiño inevitable a "Centauros del desierto" de John Ford. Making-of de la banda sonora (tall de 3’) Idees força del fragment • Cerca d’una sonoritat amb ànima, mínima i textural, que modula entre nostàlgia i tragèdia. • Voluntat d’accessibilitat sonora: "És una pel·lícula que volem que fins i tot els cecs puguin estar motivats amb la sonoritat." • Direcció musical cap a més expressivitat romàntica: "Més romàntic en aquest sentit." • Apunt cinèfil intern: "Això era molt Hitchcock, aquest final." Especial DOCS Barcelona (8–18 maig) Línia editorial del festival • Testimonis de tragèdies humanes i injustícies polítiques (Palestina, Sudan, Ucraïna, Geòrgia, Iran, pobles indígenes d’Amèrica, Amazònia). • Innovació de llenguatge i transversalitat de mirades en més de 40 pel·lícules. Guardó principal • Premi a "La memòria de les mariposes" (Tatiana Fuentes Sadowski, Perú): - B/N, imatges trobades (1911) d’una tribu massacrada pel cautxú; poesia visual i duresa formal. Idiomes: quechua i parles locals d’Iquitos. Documentals destacats • "Riefenstahl" (Andrés Bail, Alemanya): revisita la directora d’El triomf de la voluntat i la maquinària de propaganda. • "Un Animal" (Sally Jacobson, Tuva Bjorn): narració d’Isabella Rossellini; desigual però amb moments afortunats sobre la relació humans-animals. • "Trains" (Masi J. Drigas, Polònia): de les primeres locomotores a la crònica del segle XX (anys 20, Gran Depressió, feixisme i camps d’extermini) a través del tren. • "Free Leonard Peltier" (David France, Jesse Short Bull, EUA, 2025): - El cas Peltier (Lakota, AIM) elevat a símbol universal d’injustícia judicial. - Joe Biden commuta la pena a arrest domiciliari als 82 anys, tancant 50 anys de tortura institucional. Valoració i recomanacions • "Centaures de la nit": recomanadíssima per espectadors oberts al cinema d’autor, a la litúrgia visual i a les lectures obertes. Guanya en segons i tercers visionats. • DOCS Barcelona: programació imprescindible per entendre el món contemporani des del documental de denúncia i la memòria col·lectiva.