episodis

Visió general del programa Programa de crítica i debat cinematogràfic amb dues parts: • Primera part: ressenyes d’estrenes i descobertes recents. • Segona part: monogràfic sobre el director grec Yorgos Lanthimos (temes, estil i filmografia), amb talls de “The Lobster”. "Si hi ha problemes... se’ls assignarà un nen. Suele ayudar mucho." Exemple del to corrosiu i absurd de “The Lobster” que el programa fa servir per introduir l’univers de Lanthimos. Part 1 — Ressenyes i comentaris Cuando dejes de quererme (Igor Legarreta) Veredicte general: sorpresa positiva. • Comèdia d’intriga basca que vira cap al thriller amb encert. • Es sosté en tres personatges principals i interpretacions en “estat de gràcia”. • Destaquen Eduardo Blanco, Miki Esparbé i, sobretot, Flor Torrente (presència magnètica en primer pla). • Contextualitza la història a l’Euskadi recent, amb referències a ETA, sense estridències. • Ritme àgil i “bon regust” final. Black Panther (Marvel) Recepció de la taula: majoritàriament negativa. • Acció percebuda com a “buidament espectacular” i estereotips marcats. • Dissonància entre l’alta expectativa crítica a internet i l’experiència dels oients del programa. • Debat sobre el to, el discurs identitari i la percepció d’explotació de clixés. Todo el dinero del mundo (Ridley Scott) Recepció: de tèbia a negativa, amb matisos. • Punts forts: Christopher Plummer (avi Getty) molt solvent; direcció d’art setentera. • Punts febles: protagonistes plans, guió irregular i ritme feixuc; estereotips sobre la màfia calabresa; moments que freguen el ridícul. • Debat ètic: retrat d’un milionari que no paga el rescat del net; tensió entre principis i deshumanització. • Llicències dramàtiques (p.ex. cronologia de la mort de Getty) per conveniència narrativa. El hilo invisible (Paul Thomas Anderson) Premis i context: 6 nominacions als Oscars (pel·lícula, director, actor). • El millor: Daniel Day‑Lewis, extraordinari; posada en escena clàssica i fotografia exquisida. • El problema: manca d’empatia amb els personatges i segona meitat avorrida; música poc encertada per alguns tertulians. • Debat sobre el suposat caràcter “feminista” del film i sobre el mite del “geni” despòtic. • Conclusió: bellesa formal indiscutible, però distància emocional que refreda l’experiència. Barbara (Mathieu Amalric) Aproximació no convencional al biopic de la cantant francesa. • Joc meta amb rodatge dins del rodatge; Jeanne Balibar tant actriu com cantant. • Valor: ús molt ben tractat de material d’arxiu i voluntat de fugir del biopic convencional. • Límit: l’experiment no acaba de quallar; recomanable sobretot per a fans de la chanson i de Barbara. La enfermedad del domingo (Ramón Salazar) Altament recomanada. • Drama intimista i sense concessions sobre la relació mare‑filla. • Interpretacions sobresalents de Bárbara Lennie i Susi Sánchez. • Guió destil·lat: paraula precisa, gest i mirada com a motor dramàtic. • Temes: perdó, oblit, rancor, venjança, estima, orgull i poder material. • Es desaconsella donar-ne detalls: el viatge és l’essència. Cultura — Exposició Pere Portabella: Cinema, Art i Política • Lloc i dates: Museu Can Framis (Fundació Vila Casas), Poble Nou, fins al 23 de juny; cicle complementari a la Filmoteca de Catalunya (i sessions al Texas). • Eixos: retorn de Tarradellas, “Viridiana”, Assemblea de Catalunya, producció i llenguatge cinematogràfic. • Idea clau: per entendre Portabella, cal veure les pel·lícules; l’exposició és un bon complement. • Tresor artístic: col·lecció privada (Picasso, Miró, Tàpies, Chillida, Viladecans, Equip Crònica, etc.) i cartells il·lustres (p.ex. Miró per “Umbracle”). • Valor històric: “El sopar” (1974) amb antics presos polítics, recontextualitzat el 2017 amb entrevista a Oriol Arau (advocat de Puig Antich). Part 2 — Monogràfic Yorgos Lanthimos Perfil i estil • L’“enfant terrible” global del cinema d’autor contemporani; formació i cultura teatrals molt presents. • Marca de la casa: diàlegs freds i inquietants, humor negre, distòpies socials, composicions mil·limètriques (eco de Wes Anderson, però “fosc”), violència sovint indirecta i mirada cruel a la condició humana. • Temes recurrents: amor (convencions i parella com a dispositiu social), família (control, educació tòxica), educació (manipulació del llenguatge i realitat), violència (especialment envers infants i animals com a sacsejada moral). Filmografia comentada i recepció • Primers treballs i assentament d’estil: “Kinetta” (2005), ja amb càmera nerviosa i personatges ambigus. • “Dogtooth (Canino)” (2009): icònica, visualment potent, sobre confinament i adoctrinament familiar; nominació a l’Oscar. • “Alps” (2011): identitats substituïdes i dol; premi de guió a Venècia. • “The Lobster (L’angosta)” (2015): distopia de la parella obligatòria; premi del Jurat a Canes i nominació a l’Oscar a guió. • “The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici d’un cérvol sagrat)” (2017): tragèdia moderna amb ressons d’Ifigènia (tragèdia grega) i lectures bíbliques; família desestructurada i culpa. • Avanç: “The Favourite” (Emma Stone, Rachel Weisz) — drama de cort sobre el regnat d’Anna d’Stuart. Referents i ecos • Buñuel (sorna burgesa), Kubrick (espais i perspectiva), Haneke, Lars von Trier, Gaspar Noé, Ulrich Seidl, i composició “de nines” a l’estil Wes Anderson però desassossegant. "He matado a tu hermano… ¿Quieres un café?" El contrast banal‑macabre sintetitza el to emocionalment anestesiat del seu món. Tanca • Avanç de l’estrena: “The Favourite” de Lanthimos. • Proper programa: convidat el poeta Josep Maria Folquet (Premi Carles Riba), amb comentari de “El club dels poetes morts”.

Introducció • Retorn del Francesc a l’estudi i presentació del programa. • Avanç de continguts: primera part amb ressenyes i debats de pel·lícules i segona part dedicada al compositor Thomas Newman amb la convidada Laia Flotats. Primera part: Ressenyes i debat Context: cinema americà recent i l’era Trump • Es planteja un fil conductor: des de l’Òscar de Moonlight proliferen pel·lícules de “denúncia” en clau més “europea”. • Crítica a una tendència negativista i sense esperança en part del cinema anglosaxó recent. “Podria parlar-se de ‘cinema en l’era Trump’: moltes obres apunten a la denúncia, però sovint la proposta queda esmorteïda.” The Florida Project • Mirada sobre la marginalitat a l’òrbita de Disney World (Orlando): motels precaris, atur, drogues i criatures desbordants. • Valoracions dividides: per a alguns, denúncia insuficient i personatges presentats com a positius sense ser-ho; per d’altres, interpretacions infantils sorprenents. • Willem Dafoe hi fa un paper poc agraït. El retrat social és intens, però genera rebuig més que adhesió. Thank You for Your Service (Deber cumplido) • Drama sobre el TEPT de soldats que tornen de l’Iraq. Direcció de Jason Hall. • Música de Thomas Newman: la denúncia es dilueix pel tractament formal i resolució convencional. França (1): Ganar al Viento (Mistral Gagnant) • Documental de Dauphine Julliand sobre canalla amb malalties rares: maduresa precoç, naturalitat parlant de la mort i coneixement dels tractaments. • Fort respecte visual (evita la morbositat). Es troba a faltar punt de vista explícit de la directora (debat sobre l’objectivitat en documental; referència a Patricio Guzmán). França (2): Perdido (Mon Garçon) • Mateix punt de partida que la russa Loveless (Zvyagintsev): parella en crisi i fill desaparegut. • Deriva cap al thriller policial que perd profunditat sociopolítica. Amb Guillaume Canet i Mélanie Laurent. Goya 32: una gala per oblidar • Crítiques a una gala llarga, sense ritme ni mordent i amb lema d’igualtat de gènere però conduïda per homes (record a Leticia Dolera). • Silenci gairebé absolut sobre presos polítics, corrupció i Catalunya (contrast amb els Gaudí). • Premis destacats: Isabel Coixet (premis majors), Carla Simón (tres premis per Estiu 1993), documental: Muchos hijos, un mono y un castillo; curt documental: Los desheredados de Laura Ferrés (Sant Boi). L’insulto (Ziad Doueiri) • Conflicte entre cristià libanès i palestí musulmà que escala des d’un insult fins a gairebé un cas d’estat. • Forta direcció d’actors (premis a festivals; destaca Rita Hayek). Moments d’intimitat filmats amb gran sensibilitat. • Retrets de guió: progressió massa seqüencial i dilatada en judicis. Tot i així, útil per fer entenedor l’herència de fractures comunitàries. “A partir d’un insult… la història sembla voler ensenyar com les ferides històriques revifen a la mínima.” El cuaderno de Sara • Aventura africana amb Belén Rueda: to d’entreteniment, ecos d’“Indiana Jones” en clau familiar. Gaudí i cinema català: Brava i Incerta glòria • Ressenya de Brava (Roser Aguilar): procés intern d’una dona després d’una agressió, ritme pausat i mirada psicològica. • Debat sobre els Gaudí: “Incerta glòria” com a gran pel·lícula de l’any, polèmica sobre visibilitat i repartiment de premis, i tensions econòmiques del sector. Segona part: Monogràfic Thomas Newman (amb Laia Flotats) Descobriment i trets d’estil • Primera enamorada de Newman amb Essència de dona (1992): sensibilitat, corda pinçada/ostinats i capes de cordes com a senya d’identitat. • L’“epifania” arriba amb American Beauty (1999): música inseparable del relat; marimba i ostinats hipnòtics. Moments icònics • American Beauty: tema d’obertura i escena de les roses; debat sobre la bossa de plàstic com a metàfora de la bellesa quotidiana. • Amb Sam Mendes: - Road to Perdition: to lúgubre i elegíac fidel a l’univers noir. - Revolutionary Road: música continguda i melancòlica. - Bond (Skyfall, Spectre): músca d’acció sofisticada sense perdre la seva empremta. Altres registres • Dones lluitadores: Erin Brockovich, The Iron Lady, He Named Me Malala. • Comèdia dramàtica: The Best Exotic Marigold Hotel amb tocs orientals. • Animació i sèries: Buscant en Nemo, Buscant la Dory, WALL·E i Six Feet Under. Estil, família i reconeixements • Pertany a la saga Newman (Alfred, Lionel, Randy…): tradició orquestral, adaptabilitat de gèneres i innovació tímbrica. • Distincions diverses però sense Òscar encara: “un club selecte” d’autors enormes sense estatueta. “Seguir la filmografia d’un compositor revela una altra manera d’entendre el cinema: la música com a arquitectura emocional.” Cloenda i avanç • Proposta perquè Laia Flotats torni com a col·laboradora; confessa ser fan d'Star Wars (debat generacional). • Avanç del proper programa: Yorgos Lanthimos (Canino, The Killing of a Sacred Deer).

Panorama general del programa Episodi molt complet amb tres eixos principals: Debat sobre els Premis Gaudí: victòries, omissions i comparatives entre “Estiu 1993”, “Incerta glòria”, “Tierra firme” i d’altres. Ressenyes i tendències: valoracions de novetats (Cavernícola, Déjate llevar, The Commuter, Three Billboards, The Shape of Water, El joven Karl Marx) i un debat profund sobre tècnica vs autoria (Bayona, Vigalondo). Tema central: com Hollywood retrata la premsa al llarg del temps, culminant amb “Els arxius del Pentàgon” de Spielberg, i el llegat de Nixon/Watergate. "Sempre hi ha raons visibles i unes altres invisibles" (sobre els premis) Premis Gaudí 2018: èxits, polèmiques i omissions Punts clau “Estiu 1993” (Carla Simón): reconeixement ampli (direcció, pel·lícula, actriu). Part de la taula entén l’aposta com a impuls a una òpera prima i una veu emergent; també s’expressa preocupació sobre la transició de l’autora cap a projectes menys autobiogràfics. “Incerta glòria”: diversos tertulians la consideren superior com a millor pel·lícula i celebren els premis a Núria Prims i Oriol Pla. “La Chana” (Lucija Stojevic): celebrada la victòria en documental; crítica a la seva mala distribució i desig de reestrena. “Tierra firme” (Carlos Marques-Marcet) vs “10.000 km”: es constata la marca autoral de Marques-Marcet; opinió dividida sobre quin títol és més potent. Es destaca David Verdaguer. “Júlia Ist”: com a òpera prima, alguns la veuen més arriscada que “Estiu 1993”. La gala i la lectura política dels premis Valoració irregular de la gala (bon nivell musical; alguns gags destacats), amb la sensació que hi ha dinàmiques extracinematogràfiques influint en el palmarès. Idees força: • Premis com a plataforma de promoció per a nous talents. • Distinció entre raons visibles i invisibles en els guardons. Ressenyes i crítiques exprés “Cavernícola” (Early Man) Aardman i l’esperit Wallace & Gromit: animació divertida però orientada a públic infantil; entreté, sense més. “Déjate llevar” (Lasciati andare) Comèdia italiana amb Toni Servillo i Verónica Echegui: bones interpretacions, però guió fallit; recomanable només pels actors. Òscars: “Three Billboards” i “The Shape of Water” “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”: guió molt sòlid i interpretacions brillants; després hi haurà una anàlisi a fons. “The Shape of Water”: crítiques per excessiva tendresa i convencionalitat al tram final; es posa en dubte la seva etiqueta de pel·lícula “política”. “The Commuter” (El pasajero) De Jaume Collet-Serra (amb Liam Neeson): entreteniment d’acció ben greixat tècnicament però inversemblant i deutor de fórmules ja vistes; obre el debat sobre virtuosisme tècnic vs substància. Tècnica vs autoria: Bayona i Vigalondo Tendència actual: realitzadors tècnicament impecables però amb guions convencionals. J.A. Bayona: “L’impossible” i “L’orfanat” es lloa l’ofici, però es qüestiona l’originalitat temàtica. Nacho Vigalondo: es defensa la seva mala llet soterrada i idees potents (“Los cronocrímenes”, “Open Windows”, “Colossal”), malgrat desenvolupaments amb inèrcies de producció americana. “El joven Karl Marx”: biopic humà vs incisió política El que funciona Apropa la joventut de Marx i l’amistat amb Engels; humanitza la figura i mostra la contradicció de classe (militància obrera vs finançament familiar). El que coixeja Manca d’arista política i de contundència sobre la lluita de classes; s’esmenta que un director com Ken Loach hauria aportat un to més punyent. Utilitat Bona porta d’entrada per a públic jove que vulgui situar el context del marxisme. Biopics sota la lupa: conformisme i Òscars Es detecta una tendència burgesa i conforme en biopics recents. “El instante más oscuro” (Churchill): criticada com a conformista; escena del metro vista com a inversemblant. Discussió sobre què entenem per “pel·lícula d’Òscar” i els canvis recents en el palmarès. “Three Billboards”: moral ambigua i humor negre Claus de lectura Guió excel·lent: sorpreses emocionals constants i crescendo dramàtic. Moralitat grisa: ningú és del tot bo o dolent; el film “intenta salvar” els personatges sense exculpar-los. Final: no resol el cas i confirma que el focus són els personatges i el poble, no la investigació. "Això no anava de la violació i assassinat; anava del poble i dels personatges." Punts de debat Versemblança discutida en algunes accions (p. ex. l’incendi de la comissaria i les conseqüències). Humor negre molt marcat; paper del nan com a veu honesta del relat. Hollywood, la premsa i “Els arxius del Pentàgon” (The Post) Context: de Griffith a Watergate Dels orígens (Griffith, Birth of a Nation/Intolerance) a Citizen Kane (magnats de premsa i poder) i Deadline U.S.A. (El cuarto poder). Girs dels 70: amb Watergate neix el cinema que posa noms i cognoms al joc brut del poder: “All the President’s Men”, conspiracions, etc. El bon periodisme: Good Night, and Good Luck, The Insider (El dilema), Kill the Messenger (Matar al mensajero); el mal periodisme: Primera plana i El gran carnaval de Billy Wilder. “Els arxius del Pentàgon” (Spielberg) Fortaleses: claredat expositiva, defensa de la llibertat de premsa i arc de Katharine Graham (Meryl Streep) en un món d’homes; es percep la pressió del poder i la doctrina de la raó d’estat. Reserves: per a alguns, el guió no enganxa tant com podria. Comparació amb la sèrie danesa Borgen per la seva finesa en entrellaçar política i mitjans. "La raó d’estat no pot situar-se per damunt dels drets i de la democràcia." Nixon, Watergate i el poder Retrat d’un poder paranoic disposat a traspassar límits (punxades, pressions, reelecció a qualsevol preu) com a advertiment atemporal. Cloenda Avanç: proper episodi amb Laia Flotats parlant de Thomas Newman i la nissaga Newman de compositors.

Resum de l’episodi Temes principals • Crítica en profunditat de Loveless (Andrey Zvyagintsev): estil, context, recepció i lectura social de la Rússia contemporània • Comentari de Relatos salvajes (Damián Szifron): humor negre, violència quotidiana i unitat del film antològic • Monogràfic: història i tendències del cinema d’animació: de Disney clàssic a Ghibli, Pixar, stop-motion i animació europea i espanyola • Premis i projectes de Pol Diggler: reconeixements recents i un futur llargmetratge distòpic en català Premis i projecte de Pol Diggler • L’equip de rodatge guanya en un “curt de cap de setmana” els premis a millor direcció i millor música per un curt “musical absurd”. • Un altre curt, amb subvenció de l’ICEC, la PAC i Catalan Films, rep a EUA els premis a millor actriu i millor música. Títol: “IPIS (Qui paga mana)”. • Avanç del primer llargmetratge: presentació i recerca de coproducció a Sitges; serà una distopia catalana sobre ànima, transmigració d’ànimes i qüestions transgènere. Crítica: Loveless (Zvyagintsev) Per què destaca • Direcció i guió d’Andrey Zvyagintsev (co-guió amb Oleg Negin). Film amb textura visual extraordinària, ritme lent però justificat, i una posada en escena que dialoga amb el millor cinema europeu. • Influències i ecos de Bergman, Antonioni, Tarkovski, Bresson i Sokurov. Fotografia freda, composicions precises i ús de la penombra en escenes íntimes per prioritzar el comportament sobre l’explicitud. Temes i lectura social • Radiografia despietada d’un matrimoni en descomposició i, a través d’ell, crítica severa de la societat russa actual: burocràcia desbordada, ONG's suplantant la policia en desaparicions, i retradicionalització (religió i família) com a resposta a la desestructuració. • Observació de l’“admiració per Occident”: omnipresència de lletra llatina en anuncis i xandalls (“RUSSIA” en llatí), com a símptoma de mimetisme i “marca país”. Moments i actuacions • Escenes de sexe en pla general i penombra: lectura moral i psicològica dels personatges. • Paper destacat de Mariana/Marina Spivak; interpretacions sòlides i contingudes. • Música amb tensió creixent i ús expressiu del crescendo. “No dona concessions a res… És una pel·lícula molt pessimista.” “Interpel·la la societat sencera d’arreu del món.” Comentari: Relatos salvajes (Damián Szifron) Estructura i to • Sis relats curts amb humor negre; violència que emergeix de situacions quotidianes. Diferent de Tarantino: l’espectador es manté observador més que no pas còmplice. Segments remarcats • Pròleg de l’avió: gir demolidor; paral·lelisme posterior amb el cas real dels Alps (Germanwings). • Duel a la carretera: escalada testosterònica del conflicte entre dos conductors. • El casament: explosió emocional i desenllaç tan feroz com irònic. Producció i recepció • Coproducció Argentina–Espanya amb els Almodóvar; repartiment argentí de primer nivell; unitat tonal notable malgrat el format antològic. Monogràfic: història i tendències de l’animació Orígens i pioners • El cinema, per definició, és il·lusió de moviment: en essència, animació. • Walt Disney estableix el llargmetratge d’animació mainstream amb Blancaneus (gran risc i gran èxit) i experimenta amb Fantasia (música de concert, segments i tècniques diverses). • Hibridacions memorables: Gene Kelly + Jerry (claqué coreografiat), Mary Poppins, i insercions d’animació en cinema d’acció real. • Imaginari pop i psicodèlic: The Wall (Pink Floyd) i Yellow Submarine (Beatles). Renaixement 80s–90s: nous públics i nous llenguatges • Irrupció d’anime adult: La tumba de las luciérnagas (1988), relat devastador de supervivència postbèl·lica. • Renaixement Disney: La sirenita, La Bella i la Bèstia, Aladdin, El rei lleó: múscul narratiu i innovació tècnica. Revolució digital i la marca Pixar • Stop-motion d’autor: Nightmare Before Christmas (1993), univers visual i musical únic. • Pixar entra per la porta gran amb Toy Story: trilogia amb progressió emocional fins a la maduresa del seu protagonista; guions plens de gags i capes. • Moments icònics: Up (els primers minuts, una lliçó de narrativa sense paraules) i Inside Out (didàctica sensible de les emocions i el canvi). Anime i alternatives • Estudi Ghibli: La princesa Mononoke (natura com a força amiga/enemiga) i, sobretot, El viaje de Chihiro —per a molts, obra mestra absoluta del gènere. • Stop-motion contemporani: Los mundos de Coraline (foscor, iniciació i identitat). Europa i Espanya • França: Les Triplettes de Belleville (estètica lletja i fascinant), Persepolis (blanc i negre, memòria i denúncia). • Espanya: Chico y Rita, Arrugas (mirada humana sobre la vellesa; clara recomanació). Debat sobre Coco (Pixar) • Virtuts: ambició tècnica (multituds, escenografies complexes), guió eficaç i personatges secundaris carismàtics. • Crítiques: dubtes sobre l’autenticitat mexicana (música “poc mexicana” per a algun oient), i retorn a valors familiars percebuts com carrinclons. • Idees clau: la memòria com a segona mort; la ofrena com a ritual per mantenir els records vius. Avanç del pròxim episodi • Convidat: Ignasi Juliacs. Tema: com Hollywood tracta la premsa al llarg del temps, a propòsit d’Els arxius del Pentàgon (Spielberg).

Panorama general • Episodi amb dues parts: primer, crítiques de novetats i recomanacions; segon, una conversa amb el convidat Joan Sanz sobre The Truman Show, Gran Hermano i el control social. • Punts forts: debat apassionat i matisat sobre “Three Billboards Outside Ebbing, Missouri”; diagnosi crítica del documental de Ventura Pons; valoracions dividides de Molly’s Game; i una reflexió contundent sobre com les imatges, la televisió i les plataformes modelen la nostra ideologia i hàbits. "És una explosió que et clava un cop de puny a l’estómac" — sobre Three Billboards Crítiques i estrenes Me estás matando, Susana (2015, Roberto Sneider) • Comèdia romàntica mexicana basada en novel·la, protagonitzada per Gael García Bernal i Verónica Echegui. • Valoració: història pobra amb un dèficit masclista evident; es salva per la química de la parella protagonista. Recomanable només per fans dels actors. Universal i Faraona (Ventura Pons) • “Retalla i enganxa” documental sobre tres figures barcelonines: Ocaña, Gato Pérez i Pepe Rubianes. • Millor tram: evocacions/converses (Ignasi Millet amb Jesús Pérez Ocaña; Carles Flavià amb Jaume Sisa), tendres i molt barcelonines. • Tram feble: la part de Rubianes (vídeos de viatges a l’Àfrica) — la pel·lícula fa aigües aquí i no remunta del tot. • Diagnosi: exemple del Pons més low cost; recomanable només per incondicionals de les figures retratades. Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (Martin McDonagh) • Context: 3a pel·lícula del dramaturg de l’In-yer-face theatre; humor negre, esperpent + realisme que incomoda. • Interpretacions: Frances McDormand (magnífica), Sam Rockwell i Woody Harrelson; personatges “bons i dolents alhora”, profundament humans i ferits. • Temes: dol, ràbia, racisme, ineficiència policial, tensió en comunitats petites; final obert i justificat. • Forma: música i fotografia magistrals; ritme que alterna violència i moments de slapstick que funcionen. • Reconeixements: Globus d’Or (millor pel·lícula-drama, guió, actriu i secundari), premis de públic i crítica (Toronto, Sant Sebastià), etc. • Comparacions: “Nebraska”, “El ciudadano ilustre”, “Relatos salvajes” — el film comparteix la idea de normalitat que es trenca i deriva en conflicte. Molly’s Game (Aaron Sorkin) • Debut de Sorkin com a director; Jessica Chastain lidera un biopic judicial sobre l’ascens i caiguda de les timbes de pòquer VIP. • Pros: direcció i guió molt sòlids, ritme verbal Sorkin, mecanismes legals ben exposats. • Controvèrsies: estructura fragmentada que pot resultar repetitiva; relació amb el pare (Kevin Costner) percebuda com a fluixa; Michael Cera genera dubtes de càsting. • En conjunt: consistent i disfrutable, amb retrets sobre la “amabilització” del personatge i certa sobreexposició de text. Tema central: The Truman Show, Gran Hermano i el control social (amb Joan Sanz) Punt de partida • “The Truman Show” (1998, Peter Weir; guió Andrew Niccol; Jim Carrey i Ed Harris) com a metàfora de la vigilància i la fabricació de la realitat. • Ed Harris defensa que l’èxit és “perquè és real”; es qüestiona aquesta pretensió de realitat i la seva càrrega ideològica. Ideologia, publicitat i “normalitat” • Hipòtesi: grans corporacions i publicistes (metonímia: IBEX 35) dissenyen històries i formats que imposen hàbits, desitjos i rutines (“allò normal”). • Exemples: paquets de televisió de pagament, consum cultural, “parelleta” com a norma social, aspiracions prefabricades. • Mecanisme clau: generar fòbies i murs simbòlics (p. ex. la por al mar de Truman) per contenir la dissidència. Gran Hermano i avui: de la tele als youtubers • Missatge implícit de GH: triomf sense mèrit (morro, bellesa, notorietat) — impacte en aspiracions juvenils. • Mutació actual: youtubers, Instagram, cultura del tuit/WhatsApp — la “cultura de la frase” i la desinformació sense contrast. Cites clau "Las imágenes no son inocentes ... toda película influye ... crea hábitos, normas de comportamiento, mentalidades, formas de vida ... que constituyen la ideología" — Glòria Camarero "La mejor manera de hacer propaganda es cotidianizarla: parecer que no se hace" — Glòria Camarero Debat final • Es denuncia la intoxicació informativa als mitjans generalistes espanyols i la dificultat d’accedir a informació no esbiaixada. Apunts finals • Proper episodi: Joan Agut parlarà de cinema d’animació.

Resum general de l'episodi • Tornada de vacances, presentació de l’equip i agenda del programa sense convidat aquesta setmana. • Bloc d’actualitat: Globus d’Or marcats per #MeToo i Time’s Up, amb repàs als principals premis i el discurs d’Oprah Winfrey. • Bloc central: ressenyes de múltiples estrenes i títols recents, amb debat sobre to i direcció en alguns casos (sobretot Wonder Wheel). • Bloc final: focus en la sèrie Borgen i el seu retrat rigorós de la política i els mitjans a Dinamarca. Globus d'Or 2018: reivindicació i premis • Nit marcada per la protesta: actrius i actors vestits de negre en suport a #MeToo i l’iniciativa Time’s Up, arran de l’escàndol Harvey Weinstein. "Time’s up: s’ha acabat el temps" — crit de la gala i idea central del discurs d’Oprah Winfrey • Principals premis comentats: - Three Billboards Outside Ebbing, Missouri: triomf amb 4 guardons; Frances McDormand (Millor Actriu). - Gary Oldman (Millor Actor) per Darkest Hour (biopic de Churchill, pendent d’estrena aleshores). - Coco (Millor Pel·lícula d’Animació). - Big Little Lies (Millor minisèrie/TV movie), amb Nicole Kidman premiada. • Context local: es recorda que l’assetjament no és exclusiu dels EUA; mencionen Leticia Dolera i les seves denúncies públiques. Ressenyes de cinema Paddington 2 • Comèdia familiar que barreja animació CGI (l’os) i actors reals amb molta solvència. • Hugh Grant brilla com a antagonista; to tendre i engrescador per a una franja infantil àmplia (aprox. 6–13 anys). • Valoració: molt recomanable per a famílies; ritme i simplicitat ben equilibrats. Es contrasta amb Coco, que pot tocar temes més Pixar/Inside Out orientats també a l’emoció adulta. El joven Karl Marx (Raoul Peck) • Biopic focalitzat en els 26–30 anys de Marx: periodista, escrits polítics, trobada amb Engels i gestació del Manifest Comunista (1848). • Virtuts: bones escenes històriques (mítin de Proudhon, dinàmica Marx–Engels), context i itinerància europea (Alemanya–França–Bèlgica–Anglaterra). • Pegues: to discursiu i posada en escena televisiva, menys arriscada del que el material demana; ritme desigual. • Valoració: interessant i correcta, útil com a aproximació històrica (en any commemoratiu de Marx), tot i que poc trencadora en la forma. Star Wars: Els últims Jedi • Recepció dividida: espectador poc fan surt desconcertat i inclinat cap a la decepció; reconeix entretinguda, però amb decisions que li pesen. El sacrificio de un ciervo sagrado (Yorgos Lanthimos) • Impacte potent i incòmode; atmosfera pertorbadora que deliberadament incomoda (especial sensibilitat davant el sofriment infantil). • Valoració: molt apreciada per alguns; experiència intensa no apta per a tots els gustos. Wonder Wheel (Woody Allen) — debat • Un sector la considera de les pitjors del director recentment: excés de teatralitat, il·luminació “programàtica” (vermells/tristos blaus) i diàlegs que no acaben de fluir. • Contrapunt: d’altres la veuen com una bona peça dramàtica dins la seva etapa seriosa (sense “acudits” Allen clàssics) i destaquen la fotografia de Vittorio Storaro. "No veurà ni un acudit de Woody Allen" — avís al públic: és un drama pur • Conclusió: divisiva; grans intencions formals, però desequilibri de guió per a alguns. The Disaster Artist (James Franco) • Homenatge-paròdia a la mítica "pitjor pel·lícula": The Room (Tommy Wiseau). • James Franco ofereix una interpretació histriònica i magnètica; humor metacinematogràfic que explica (i inventa) “raons” per a errors de raccord, salts d’eix i incoherències del film original. • Recomanació: millor si prèviament s’ha vist The Room; el contrast multiplica els gags. • Anècdota: fracàs inicial a taquilla vs. posterior culte en sessions golfes; el mateix Wiseau apareix als Globus d’Or quan premien Franco. Thi Mai, rumbo a Vietnam (Patricia Ferreira) • Primera comèdia espanyola rodada a Vietnam: Carmen Machi, Aitana Sánchez-Gijón, Adriana Ozores, Dani Rovira. • Comèdia amable amb tocs feministes i d’amistat, centrada en una àvia que no vol renunciar a ser-ho i un viatge d’adopció. • Destacat: música de Pablo López, sorprenentment inspirada i motor emocional del film. • Valoració: entretinguda i comercial, plena de tòpics però ben feta. El extranjero (The Foreigner) — Martin Campbell • Thriller d’acció amb Jackie Chan (productor i protagonista) i Pierce Brosnan en un marc de escissió de l’IRA i atemptats a Londres. • Virtuts: seqüències d’atemptats i acció ben resoltes tècnicament. • Pegues: trama implausible i repetitiva, subtrames “House of Cards” de salseig polític-sexual, i un heroi massa infal·lible justificat amb passat de ex marine. • Veredicte: no recomanada per la taula; malgrat l’ofici, la història no és creïble ni satisfactòria. C’est la vie (Le sens de la fête) — Nakache & Toledano • Comèdia coral sobre un casament “pijo” narrada des del càtering. • Crítica severa d’un tertulià: humor que ridiculitza la classe treballadora, missatge reaccionari i mirada conformista darrere la rialla. • Nota: malgrat això, figura com a nominada als Goya a millor pel·lícula europea. Sèries: Borgen (Dinamarca) • Sèrie política (3 temporades) sobre l’ascens i govern d’una primera ministra danesa, en un sistema de coalicions permanents (sense majories absolutes). • Punts forts: - Rigor i realisme: guions molt treballats que eviten allargar-se, amb salts narratius precisos i coherents. - Equilibri entre política, vida personal/familiar i mitjans de comunicació (periodistes, TV, spin i contrapès mutu). - Temes clau: quotes de poder femenines, soledat del poder (“com més puja, més sola”), decisions militars, pactes i contradiccions morals. - Interpretacions excel·lents i posada en escena sòbria; exteriors a Christiansborg (seu dels tres poders). • Comparativa: - Més europea i reflexiva que House of Cards (menys grandiloqüent, més centrada en el pacte i el cost personal del poder). - Admirada per polítics i creadors; Stephen King la va triar com a millor sèrie de l’any quan la va descobrir. • Recomanació de visionat: seguida (binge) per no perdre el fil de trames i evolucions de rols entre temporades. Disponible en DVD a biblioteques i reemissions locals. Tancament • Avanç de la setmana vinent: convidat Joan Sant per parlar de The Truman Show i els Gran Hermano. • Comiat del programa: "Cinema Sense Condicions" us desitja bon any i fins la setmana que ve.

Resum general Programa marcat per la Copa del Rei i l’aturada post-Nadal: debat sobre com gestionar les rotacions del Barça, prèvies dels duels Celta–Barça i Lleida–Atlético, balanç del mercat d’hivern a l’Espanyol, focus Premier (Coutinho, lesions al City i futur d’Alexis), entrevista amb el capità del Barça de futbol sala, Paco Sedano, i conversa amb Nani Roma abans del Dakar. Tanca amb l’anàlisi de la tercera victòria seguida del Barça de bàsquet. Punts clau • Debat Copa del Rei (Barça): polèmica entre preservar titulars o fer un mix; es preveu rotació amb “porter de Copa” i gestió en funció del calendari. • Dembélé, alta mèdica i opcions reals d’entrar a la convocatòria a Vigo. Coutinho, operació reactivada amb xifra al voltant dels 150 M€. • Celta–Barça: Balaídos ple i avís de Sergi Gómez: “el Barça competirà, surti qui surti”. • Lleida–Atlético: ambientàs al Camp d’Esports, debuten Diego Costa i Vitolo a la llista; Simeone reclama màxima concentració. • Espanyol: renovació de Pau López encallada; sortides (Diop, Hernán Pérez, Álvaro Vázquez, Marc Navarro) i possible traspàs d’Aarón Martín (mín. 20 M€). • Premier: lesió de Gabriel Jesús (1–2 mesos) i tornada immediata de De Bruyne; Alexis Sánchez, molt a prop de sortir (City en pole). Wenger i Mourinho repliquen a crítiques de Thierry Henry i Paul Scholes. • Paco Sedano renova 2 anys: compromís de retirar-se al Barça i nova responsabilitat al projecte Masia 360. Objectius: Final Four, Copa i lliga amb més estabilitat i menys alts i baixos. • Nani Roma (Dakar 2018): torna a Mini JCW 4x4; reglament més favorable als 4x4 (–100 kg, més recorregut de suspensió). Dakar molt exigent des de Perú (dunes) fins a l’Argentina (calor extrema). Objectiu: competir bé per guanyar. • Barça bàsquet: tercera victòria seguida, però el test real arriba a Moscou contra el CSKA. Detall per blocs Debat: Copa del Rei i gestió de recursos del Barça • Valverde alternarà per calendari i rivals (tres partits en vuit dies: Celta–Barça dues vegades i Levante; després, visita a Anoeta). • Model “anglès” vs. terme mig: suplents fins a quarts i pujades d’exigència a semifinals. • El “porter de Copa” dona identitat diferent a l’onze i confiança en partits incòmodes. Informatiu (Catalunya Vespre) • Cas Diana Quer: cas “resolt però no tancat”. • ERC–Junts per Catalunya: interrogants sobre investidura de Puigdemont des de Brussel·les. • TV3 i l’IVA: risc per a programes de producció externa (inclòs Polònia). • PNB condiciona pressupostos a la situació a Catalunya. • Protestes a l’Iran: repressió amb més d’una vintena de morts. • Vall d’Hebron: nova tècnica robòtica per a l’apnea del son. • Liceu busca nou director; vent en retirada però amb restriccions locals. Vox pop i prèvia Celta–Barça • Oients dividits entre Copa pels suplents, híbrid o titulars en rondes avançades. • A Vigo, Sergi Gómez alerta que “Balaídos costa” i que el Barça competirà al màxim, surti qui surti. Prèvia Lleida–Atlético • Camp d’Esports pràcticament ple i mosaic “Per la nostra ensenya, sempre Lleida”. • Convocatòria de Simeone: entren Diego Costa i Vitolo; baixa Koke (adductors) i descans per Oblak i Gabi; Vietto/Gaitán a la rampa de sortida. • L’entrenador del Lleida (Albadalejo) busca marcador ajustat per arribar viu a la tornada al Wanda. Espanyol: mercat d’hivern • Pau López: negociació encallada; el club manté un punt d’optimisme oficial, però el context és pessimista. • Sortides: Diop (Eibar) consumada; Hernán Pérez (vol Getafe, discrepància per la fitxa); Álvaro Vázquez (Nàstic, cessió encallada per condicions); Marc Navarro, opció de cessió. • Aarón Martín: només per traspàs ≥ 20 M€. El club ja no tanca la porta a alguna entrada. Premier League i mercat • Coutinho: lesió “sospitosa”; el Liverpool posa el llistó en 150 M€. Klopp modera el discurs. • Manchester City: baixa Gabriel Jesús (1–2 mesos); De Bruyne i Silva a l’onze. Possibilitat d’Alexis al gener per cobrir la davantera. • Arsenal: Wenger ja admet un “encara” sobre sortides; Alexis, molt probable que marxi. • Wenger vs. Henry i Mourinho vs. Scholes: respostes públiques a crítiques de llegendes del club. Barça Futbol Sala: Paco Sedano • Renova 2 anys i reafirma: “em retiraré aquí”. • Millores de l’equip: estabilitat, pes dels fitxatges, i menys irregularitat que l’any passat. A semifinals de Copa del Rei, classificats per la Copa d’Espanya i a la Final Four europea. • Entra al projecte Masia 360 com a tutor de deportistes; perfil acadèmic ampli (INEF, màsters i docència). Barça bàsquet • Victòria coral (77–101 a la pista del Gipuzkoa). L’Ernest Macià adverteix: el veritable termòmetre és el CSKA. Dakar 2018 amb Nani Roma • Preparació sense lesions, molta càrrega cardiovascular i aclimatació a calor/altitud (CAR de Sant Cugat). • Canvi a Mini JCW 4x4 per projecte i reglament: –100 kg i més suspensió afavoreixen els 4x4; el buggy de Mini ha nascut fort, però és més nou. • Recorregut: Perú (dunes des del km 1) – Bolívia – Argentina (final dur per calor). • Objectiu: “competir bé per estar en la lluita per guanyar”. Frases destacades “Surti qui surti, el Barça competirà; a Balaídos sempre costa.” — Sergi Gómez (Celta) “És aquell partit amb molt a perdre i poc a guanyar; caldrà molta concentració.” — Diego Simeone (Atlético) “He renovat dos anys més… el meu compromís és retirar-me aquí.” — Paco Sedano (Barça Futbol Sala) “Sempre l’objectiu és guanyar… però la cursa és l’examen final.” — Nani Roma (Dakar) Conceptes clau • Rotacions, porter de Copa, mercat d’hivern, lesió muscular, apnea del son (tècnica robòtica), buggy vs 4x4, Final Four, calor/altitud.

Panorama general del programa "El que hem de fer és fer venir ganes d’anar al cine… explicar el mínim perquè tinguis les ganes i la sorpresa" Programa en dues parts: recomanacions i crítiques recents, i un tema central dedicat al subgènere de les famílies assetjades al cinema. Es tanca amb un debat sobre remakes i sagues i una mirada als grans festivals. Recomanacions i crítiques Downsizing (Alexander Payne) • Premissa: una sàtira de ciència-ficció on la humanitat pot “fer-se petita” per viure en un nou ordre social. • To i objectius: intenta abordar crisi econòmica, democràcia, solidaritat i canvi climàtic; per alguns, massa ambiciosa i perd focus al tram final. • Virtuts: realització brillant, direcció d’actors molt sòlida. Matt Damon i Christoph Waltz destaquen. Obertura a Venècia, aquí titulada “Una vida a lo grande”. • Valoració: divertida i disfrutable, però no al nivell de “Nebraska”; excel·lent factura formal amb un guió que es difumina al final. The Disaster Artist, The Room i el culte al “mal cinema” • “The Disaster Artist” recrea quasi pla a pla “The Room” de Tommy Wiseau; la gràcia és veure com un “penjat” fa una pel·li que fracassa però esdevé film de culte perquè fa riure sense voler-ho. • Comparacions: ecos d’“Ed Wood”. S’esmenta “Troll 2” i el documental “Best Worst Movie”. • Debat espanyol: paral·lelismes i contrastos amb “Algo muy gordo” (rebutjada com a metallenguatge que no fa riure) i amb “El autor” (problemes de to i ambicions d’autor no assolides, sobretot comparada amb “Caníbal”). Documental recomanat: Muchos hijos, un mono y un castillo • Retrat hilarant i tendre de Julita Salmerón i els seus desigs vitals: “molts fills, una mona i un castell”. • Eix narratiu: la família ha de deixar el castell i es llança a una recerca de dues vèrtebres de l’àvia (un McGuffin que activa memòria i identitat familiar). • To: humor constant i anècdotes increïbles; molt celebrada en crítica i recomanada pels participants. A Ghost Story (David Lowery) • Definida com la “versió d’autor” de Ghost: minimalista, hipnòtica, amb Casey Affleck sota un llençol. • Èmfasi musical i atmosfera. Reivindicació de veure-la sense espòilers per preservar l’experiència. Star Wars: re-visions i expectatives • Repàs de la saga i preparació per a l’episodi VIII. Opinió diversa: alguns s’hi queden amb l’original (episodi IV), d’altres reivindiquen l’episodi V. Tema central: el subgènere de les famílies assetjades "Les famílies felices no són felices… és una aparença" (discussió sobre Tolstoi i les façanes domèstiques) "No crec que hi hagi pel·lícules bones i dolentes; hi ha experiències bones o dolentes" El sacrificio de un ciervo sagrado (Yorgos Lanthimos) • Family perfecta que es veu desestabilitzada per un adolescent inquietant (sobresurt Barry Keoghan). • Tò: tensió creixent; posada en escena amb ecos de Kubrick. • Nota clau: incorpora un element fantàstic/paranormal que pot dividir espectadors (versemblança vs al·legoria moral). Suburbicon (George Clooney, guió antic dels germans Coen) • Retrat d’un suburbi ideal que amaga hipocresia i violència; paral·lelismes amb “The Truman Show” i “Eduardo Manostijeras”. • Emparentada amb “Fargo”: crònica negra de l’Amèrica domèstica. Opinió dividida sobre el to (interessant però descompensada per alguns; impactant per d’altres). Funny Games (Michael Haneke) • Terror domèstic sense motivació: dos joves saditzen una família “perquè sí”. • Efecte: incomoditat extrema i crisi d’expectatives sobre “com se’n surt” la família. Remake pla a pla en anglès. Altres variants i exemples • “El cabo del miedo/El cabo del terror” (1962 vs 1991): la venjança com a motor; manipulació eròtica de la filla per part de l’assetjador (Mitchum/De Niro). Debat sobre l’impacte musical i la contundència del remake. • “Visitor Q” (Takashi Miike): assalt intern i mediàtic a una família; sàtira extrema i material molt sensible. • “Saw”: gore de llarga durada amb moralina punitiva i debat ètic sobre justícia i càstig; fenomen de fans i discurs transmèdia. Remakes, reestrenes i el cas Blade Runner 2049 • Per què els remakes? - Motivacions comercials i d’accessibilitat (color vs blanc i negre, estrelles, “actualització” de clàssics). - Efemèrides com els 20 anys de Titanic alimenten relectures. • Blade Runner 2049: - Per alguns, desencís i pèrdua de l’“encant” no programable del culte. - Per d’altres, descobriments tècnics i noves capes; gran ambició visual. - Idea clau: el culte sovint no és planificable; neix amb el temps i la recepció. Festivals: experiència i accés • Sant Sebastià: ciutat preciosa, bon nivell de pel·lícules i alta accessibilitat als equips (hotel Maria Cristina com a hub). • Cannes: el més important, però estricte i compartimentat. • Berlín: gran programació, ambient fred a l’hivern però experiència molt rica. • Sitges: festival de gènere amb èxit de públic jove i fans; menys glam de “gran estrella” però passió cinèfila a flor de pell. • Anècdota: trobada memorable amb Anjelica Huston a Berlín. Cloenda • Agraïment al convidat Jordi Oliva i bones festes.

Panorama general Programa dividit en dues parts: primer, una ronda de crítiques exprés de novetats i títols recents; després, un monogràfic amb el Dr. Lluís Beciana sobre el negoci de la medicina i la indústria farmacèutica, amb casos de pel·lícules que l’aborden i una actualització sobre salut pública. Crítiques exprés de cinema L’autor (Manuel Martín Cuenca) • Síntesi del cinema espanyol entre comèdia popular (Martínez Soria) i autor (Saura). • El film juga entre la comèdia i el retrat de l’escriptor sense talent eclipsat per l’èxit de la parella. • Valoració: interessant com a idea, però sense recomanació explícita. "Jo no recomano pel·lícules; indico què s’hi pot trobar." Suburbicon (George Clooney, guió original dels Coen) • Barreja comèdia negra + crítica racial + thriller domèstic als 50. • Repartiment sòlid (Matt Damon, Julianne Moore), però el to no acaba de lligar Coen/Clooney. • Valoració: amb moments bons, però coixa en el conjunt. Llueve en vacas • Adaptació d’obra teatral amb to de teatre de l’absurd. Producció independent amb repartiment coral (Maribel Verdú, Laia Marull, Eduardo Noriega…). • Dura 75 minuts, arrenca amb la frase: "Llueve en vacas" • Valoració: divisiva (“o la adores o la detestes”). Millor entrar-hi sense saber-ne res. Destinos (Bulgària) • Thriller coral de taxistes nocturns a Sòfia que esdevé retrat social. • Mostra la desmoralització postcomunista: llums de bancs i clubs eròtics dominen la nit, metàfora d’un país precaritzat. • Valoració: molt recomanable; acció i lectura social ben travades. El gran desmadre (Bad Moms 2) • Mix de comèdia gamberra + comèdia nadalenca. • Tres generacions (àvies, mares, fills) amb bones actrius (Mila Kunis, Kristen Bell, Kathryn Hahn, Susan Sarandon…). • Valoració: entreteniment nadalenc; final moral: "Per Nadal, cada ovella al seu corral" Lesa humanitat (doc. català d’Héctor Fàbregas/Faber) • Ambiciós, però desestructurat: transició espanyola comparada amb crims contra la humanitat (Cambodja, Auschwitz, Argentina). • Crític amb l’esquerra (PSOE, PCE), aparicions polèmiques (Garzón). • Útil el focus sobre la monarquia; destaca la intervenció de Joan Tardà: "La monarquia és il·legítima; el rei no va jurar la Constitució." • Valoració: idees interessants, execució feble (arxiu i entrevistes mal treballats). Un intercanvi per Nadal (Noruega; familiar) • Pròleg d’animació i metratge real; relectura del mite de Santa Claus en clau local. • Estrena solidària (2€ a La Marató de TV3). • Valoració: adequada per a nens; amable i funcional. Exhibició i projecció: alertes de format • Denúncia de manipulacions d’imatge en projeccions (enquadraments farcits, moviments “inventats”, absència de franges negres) a cinemes concrets. • Possibles errors de format/objectiu o processos automàtics que reencuadren. • Recomanació: vigilar projeccions i exigir correcció als cinemes. Monogràfic: negoci de la medicina i indústria farmacèutica (Dr. Lluís Beciana) Preguntes ètiques clau • És legítim que una indústria amb afany de lucre prioritzí fàrmacs de confort (finasteride, viagra) davant malalties greus (malària, tuberculosi, SIDA)? • És acceptable fixar preus indecents o comercialitzar medicació amb balanç risc-benefici desfavorable? • Cal un sector públic fort que reguli i orienti la recerca i l’accés. The Constant Gardener (El jardinero fiel, 2005) • Thriller sobre assajos clínics letals a Kènia i trames entre farmacèutiques, serveis secrets i diplomàcia. • Com a cinema: ambiciosa, però irregular (vol ser thriller, romanç i cinema social). • Sobre el fons: versemblant en la pressió corporativa, tot i que el cas extrem és difícil de provar. Fire in the Blood (2013) • Documental sobre patents, genèrics indis i l’accés als antirretrovirals a l’Àfrica. • Mostra la baixada de preus de 15.000€ a ~100€ per pacient/any gràcies a activisme, ONGs i genèrics. • Idea central: la indústria cerca el màxim benefici, fins i tot quan l’impacte en salut pública és massiu. "Una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística." Dallas Buyers Club (2013) • Cas real d’accés a fàrmacs no aprovats (FDA) per a pacients amb VIH als 80. • Força interpretativa (Matthew McConaughey, Jared Leto). • Evita el sensacionalisme i posa el focus en la lluita individual i els buits reguladors. Estat actual del VIH/SIDA (context local) • Avui, el VIH és una malaltia crònica amb tractaments efectius per a qui entra al sistema. • Problemes: • Nous contagis persistents (especialment per via heterosexual). • Manca de campanyes preventives sostingudes. • Infradiagnòstic: percentatge rellevant de persones que no saben que són portadores. • Necessitats: prevenció, diagnòstic precoç i educació sexual. Tuberculosi i resistències als antibiòtics • Reemergència de ceps resistents per ús inadequat d’antibiòtics. • A casa nostra hi ha reservori propi; la idea de “reintroducció” per immigració és marginal. • El sistema públic funciona bé en detecció i control, però les resistències són un risc creixent global. Tancament • S’anuncia una convidada de TV3 per al proper programa (cloenda de temporada). • Agraïment al Dr. Lluís Beciana per una exposició clara i incisiva sobre salut i indústria.

Introducció • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio d’Esvern) • Obertura musical amb Knocking on Heaven’s Door i anècdota sobre la versió (confusió Bob Dylan/Eric Clapton) • Participants: Pep Armengol (convidat habitual), Pol i el/la presentador/a "Estem tocant a les portes del cel, les portes del cel del cinema i de la vida." Agenda i homenatge cultural Record a Carles Santos i activitat al MACBA • Es recorda el músic i cineasta Carles Santos, col·laborador de Pere Portabella i vinculat a Joan Brossa • Anunci: l’acte d’inauguració de l’exposició de Brossa al MACBA (dia 12) es converteix en homenatge a Carles Santos, amb projeccions de curts i una seqüència de Pont de Varsòvia • Recomanació del documental “Espies en l’Arena” (cicle Visions Documentals, Cinema Girona) Crítica: “Un sac de billes” (“La bolsa de càniques”) Valoració general • Crítica molt negativa: es qualifica de “infecció sentimental” i de cinema de llàgrima fàcil "És una cosa absolutament infumable." • Es tracta d’un relat de supervivència de dos germans jueus a la França ocupada, però amb guió convencional i context històric mal explicat Observacions • Producció “rica” en localitzacions i ambientació acurada, però amb errors de versemblança (pentinats anacrònics) • Discurs percebut com a projueu, profrancès i proiglesia catòlica, amb protagonisme de capellans i absència del judaisme dels personatges • Remake del film de Jacques Doillon (1975) “Un sac de billes” Polèmica: “Coco” (Pixar) i representació cultural • Es qüestiona l’afirmació que la pel·lícula respecta la cultura mexicana; es veu com una visió americana i massa enfocada a la família • Esment de les acusacions públiques contra John Lasseter (context del moment) i crítica a la idealització de la família a l’obra de Pixar • Comparació amb “Inside Out”: trames denses per a públic infantil; ara són films més familiars que no pas infantils Debat: “El viaje” (The Journey) i el conflicte a Irlanda del Nord Concepte i to • Film que barreja biopic polític i road movie: trobada entre Ian Paisley (unionista protestant) i Martin McGuinness (IRA/Sinn Féin) en un viatge monitoritzat • Discrepàncies: per a alguns, interessant pel dispositiu de dos personatges tancats; per a altres, un cant a la classe política que oblida el patiment del poble (manca de flashbacks o context) Apunts crítics • Escenes considerades forçades (gag del fill de Paisley; gasolinera amb to histriònic) • Referències: The Queen, La dama de ferro, Cosmopolis (per l’espai tancat) • Personatges i context: Gerry Adams, Bernadette Devlin, dècades de violència i negociacions obviades en l’enfoc Pausa musical i anècdota • Torn a Bob Dylan i confirmació de l’Eric Clapton a la guitarra en una gravació d’aniversari Monogràfic: Sam Peckinpah Vida i ofici • Naixement: 1925 (Califòrnia); Mort: 1984 (59 anys) • Origen familiar de juristes (Partit Demòcrata): cultura de debat, rigor i matís en la veritat • Inici com a escriptor i guionista (TV), pas a la direcció; mentor: Don Siegel (“La invasión de los ladrones de cuerpos”) • Caràcter: exigent, al·lèrgic a la incompetència; hàbits d’estimulants (whisky, cocaïna, B12) fora de rodatge "Jo soc una bona puta, donde me manden voy de una patada." (autodefensa irònica davant la crítica) Temes clau i estil • Subversió de la dualitat bons vs. dolents: codis morals ambigus, honor i lleialtat amb escletxes "Els bons tenen les seves esquerdes... i els dolents també tenen el seu codi d'honor." • Renovació del western clàssic amb un to crepuscular, ètic i violència amb sentit dramàtic • Control del guió a partir de la segona pel·lícula (intervenció constant en reescriptures) Filmografia essencial (selecció destacada) • Obres mestres (segons el programa): - Duelo en la alta sierra - Major Dundee - The Wild Bunch (Grupo salvaje) - The Ballad of Cable Hogue (La balada de Cable Hogue) - Pat Garrett & Billy the Kid - Bring Me the Head of Alfredo Garcia (Quiero la cabeza de Alfredo García) • Altres destacables: - Straw Dogs (Perros de paja): dura i polèmica, continua impactant - Junior Bonner: bona però mal distribuïda - The Getaway (La huida): èxit comercial amb estructura de western - Convoy: incursió en el subgènere de camioners - Cross of Iron (La cruz de hierro): única incursió a la II Guerra Mundial, molt recomanable - Aristocrats of Crime i Clave Omega: intents de traslladar el “codi Peckinpah” fora del western Coincidències amb Kubrick • 1961: va escriure part de One-Eyed Jacks (El rostro impenetrable); van passar-hi Peckinpah, Kubrick i finalment Marlon Brando com a director • 1971: Any de la violència a Europa — Straw Dogs (Peckinpah) i A Clockwork Orange (Kubrick) reben fortes crítiques El paper de la dona al seu cinema • Contràriament a la fama de cinema “masculí”, les dones sovint tenen conviccions, iniciativa i pes dramàtic (Maureen O’Hara, Senta Berger, Susan George, Ali MacGraw, Estelle Stevens, Ida Lupino) • Mètodes d’exigència amb actrius (plor i tensió a set) comparats amb casos d’altres autors; resultat: interpretacions potents i memorables Diàleg i ètica • Diàlegs amb sentència moral i ironia "Ha dado su palabra... —¿A un ferrocarril? —Es su palabra. —No importa; importa a quién se la das." (The Wild Bunch) Recomanacions finals • Indispensables per (re)veure: Duelo en la alta sierra, La balada de Cable Hogue, The Wild Bunch, i com a “testament” del director: Bring Me the Head of Alfredo Garcia Tancament • Anunci del proper programa: Lluís Baciana parlarà del negoci de la medicina • Comiat amb el to romàntic atribuït a l’esperit de Peckinpah

Panorama general del programa Episodi centrat en el gènere documental amb la presentació del cicle Visions Documentals (Cinema Girona) i dues peces clau: El Amparo i Chuck Norris contra el comunisme. A la primera part, ressenyes de ficció en cartellera i recomanacions variades: La llibreria (Isabel Coixet), Assassinat a l’Orient Express (Kenneth Branagh vs. Sidney Lumet), Terraferma/Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) i Coco (Pixar). A la segona, el convidat Martí Sants aprofundeix en la filosofia, programació i dinàmica de debat de Visions Documentals, amb properes sessions sobre memòria històrica i un cas artístic controvertit (Robert Llimós i l’ovni). “Com a conte s’aguanta; com a realitat, molt menys.” Ressenyes i debat de pel·lícules La llibreria (Isabel Coixet) • To melancòlic, tardorenc i gran treball de fotografia; interpretacions sòlides (Emily Mortimer, Patricia Clarkson). • Concep la pel·lícula com un “conte” visual de personatges solitaris i tendres, més que no pas com una crítica social contundent. • Debat intern: per a alguns, guió menor i tesis poc punyent; per a d’altres, ofici i ritme nítids, i un retrat de personatges “que s’aguanten”. “És un conte de bons i dolents… d’escriure bonic.” Assassinat a l’Orient Express (2017) i el llegat de Lumet (1974) • Branagh signa una versió espectacular i oberta a exteriors, amb un Hercule Poirot menys memorable que el d’Albert Finney a Lumet. • Fort repartiment coral en ambdues versions; la de 1974 manté un aire claustrofòbic molt efectiu. • Pensada també per a públic nou que no coneix Agatha Christie ni la versió clàssica. Terraferma / Anchor and Hope (Carles Marquès-Marcet) • Reuneix el trio Natalia Tena – David Verdaguer – Oona Chaplin per explorar maternitat, família no tradicional i relació a tres amb gran naturalitat. • Valor diferencial: química del trio i versemblança emocional; no arriba, però, a la potència de 10.000 km. • Recordatori del telefilm 13 dies d’octubre (sobre Lluís Companys): premi Gaudí i bon ofici de direcció i guió. El Amparo (Roberto Calzadilla) • Basada en fets reals (1988-89, frontera Veneçuela-Colòmbia): matança de pescadors i lluita per la veritat i la dignitat dels dos supervivents. • Direcció amb posada en escena precisa i primers plans expressius; procés d’immersió dels actors amb la comunitat. • El mateix director s’alinea com a defensor dels drets humans, crític tant amb govern com amb oposició. “La veritat i la dignitat: ells podien sortir-se’n… però decideixen resistir.” Chuck Norris contra el comunisme (PBS, 2014) • La xarxa clandestina de VHS a la Romania de Ceaușescu: 60.000 cintes, 10.000 vídeos d’importació il·legal, Irina Nistor doblant-ho tot amb una sola veu. • No només entreteniment: els visionats mostraven el mode de vida occidental (supermercats plens, llibertat de consum) com a contranarrativa a la propaganda estatal. “Fins i tot el fill de Ceaușescu demanava aquestes pel·lícules.” Coco (Pixar) • Animació d’altíssim nivell, univers visual exuberant i música com a motor emocional i identitari. • Temes valents tractats amb calidesa: mort, oblit, Alzheimer, família i memòria. • Manual Pixar del “make me care”: personatges que importen i un clímax d’impacte emocional. “Fes que m’importi.” Recomanació clàssica: Veredicto final (1982, Sidney Lumet) • Un Lumet de pes (amb Paul Newman, Charlotte Rampling, James Mason): drama judicial claustrofòbic i moral de lectura clàssica. • Exemple d’ofici i contenció que ressona en el debat sobre versions i actualitzacions. Eix central: Visions Documentals (Cinema Girona) Què és i què proposa • Fòrum mensual (des de 2012), curat per Martí Sants, amb projeccions i debat amb creadors. • Línia editorial: documentals fora del mainstream, de caire crític, contracultural i llibertari, amb revisió de la memòria històrica i cultures del marge. • Formats habituals: de 52 a 90 minuts, amb debat de 45’ (aprox.) i continuació informal al bar en ocasions. Públic i impacte • Mitjanes sostingudes (entorn 50 assistents, amb pics notablement superiors) en un context de sales difícils. • Valor afegit: accés als autors i generació d’espectadors crítics. Exemples • Cas “Lucio” (falsificador anarquista): popular a TV, però al fòrum el valor és el diàleg directe amb els protagonistes i el context crític. Properes sessions destacades 1) Espies aliats i el franquisme (estrena a Catalunya) • Direcció: Pablo Azorín i Marta Herrero. Ús d’animació ben resolta en un marc de memòria històrica. • Tesi punyent: contacte d’espies amb l’oposició interior i abandó aliat quan “el Franco ja els anava bé”. “Els aliats es van adonar que això no anava enlloc… i els van deixar penjats.” • Data excepcional: Dimarts 12 de desembre, 20:00 (desplaçat pel calendari). 2) Gener: Robert Llimós i l’ovni • Pintor de trajectòria sòlida que relata una experiència d’ovni; el focus del documental és el buit cultural i el rebuig del circuit artístic davant el gir de la seva obra. • Direcció: José Antonio López. Tractament mesurat i testimonial, sense efectes, que exposa el cas i el debat. Dades pràctiques • Lloc: Cinema Girona. • Ritme: Primer dimarts de mes (excepte excepcions com el 12/12). • Hora: 20:00 projecció + debat posterior. Avanç del pròxim programa • Tributa a Sam Peckinpah: revisió i contextualització de la seva obra i el seu pas del temps.

Panorama general Equip i format • Presentació amb Joan Morros i l’equip habitual: Joan Cerdà, Pep Armengol, Francesc i Pol Digle. • Programa en dues parts: crítiques de les pel·lícules vistes i, després, especial sobre curtmetratges. Crítiques i converses God's Own Country (Tierra de Dios) • Drama rural britànic de Francis Lee que combina amor, família, aïllament i arrelament a la terra de Yorkshire. • Protagonista: Johnny, jove granger que s’evadeix amb alcohol i sexe fins que l’arribada d’un treballador romanès li canvia la vida. • Destaca per la duresa realista del món de la granja i la transformació lenta i empàtica del protagonista. • Guardons i reconeixements (Sundance, Edimburg, BIFA); recomanada malgrat no portar la “maquinària” de Hollywood. "Quan surts de la pel·lícula, no tens ganes de ser granger." • Breu digressió vinculada: relació amb els animals, Blade Runner i la línia entre intel·ligència i sensibilitat artificials. Jigsaw (Saw 8) • Nova entrega de la saga, valorada com millor que la setena i fidel als seus girs narratius. • Subtext ètic-social: justícia vigilant, responsabilitat vital i el “joc” com a prova extrema per aprendre a valorar la vida. • Recomanada a fans; té continuïtat argumental (no és del tot independent de les anteriors). "Sempre hi ha l’opció, perquè és un joc." Liga de la Justícia (DC) • Dirigida per Zack Snyder; banda sonora amb moments destacats de Danny Elfman però amb ús de so atronador considerat excessiu. • To seriós amb contrapunt humorístic de Flash; enemic percebut com a grotesc i amb recursos de deus ex machina. • No recomanada per la taula; sospita de notes inflades a portals com IMDb i d’estratègies de màrqueting. "No la recomanem." Zama (Lucrecia Martel) • Adaptació d’Antonio Di Benedetto; trànsit existencial d’un funcionari colonial a finals del s. XVIII, entre el buidatge burocràtic i el desig de trasllat que mai arriba. • Imatges i ambientació extraordinàries; lectura filosòfica sobre el sentit de la vida i el destí. • Produïda amb suport dels germans Almodóvar; altament recomanada. "No dubto en considerar [Zama] d’obra mestra." You Were Never Really Here (Lynne Ramsay) • Thriller d’autor amb un Joaquin Phoenix excels (premi a Cannes) i guió premiat. • Música de Johnny Greenwood potent (amb algun excés d’ús) i posada en escena rigorosa. • Definida com una peça rodona, sense fissures. "Peça rodona, sense fissures." The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos) • Cinema d’impacte amb guió mil·limetrat i diàlegs aparentment desencaixats que retraten una elit mèdica insensible. • Temes clau: tragèdia grega, destí, culpa i revenja; crítica a la família perfecta i a la insensibilització social. • Referències i ecos estilístics: Kubrick (El resplendor), Haneke, Todd Solondz; comparada amb Borgman. • Debat intens a la taula: entre l’acceptació de l’al·legoria i el rebuig per la seva inversemblança; pel·lícula molt dura i no apta per a tothom. "No és una pel·lícula per tothom; és molt dura." Especial curtmetratges El curt com a obra total • Defensa del curtmetratge com a format amb identitat pròpia, no pas un pas previ “menor” cap al llarg. • Paral·lelisme amb el conte vs la novel·la: hi ha idees que demanen 10 minuts i d’altres 120. • Context: a Espanya el curt té poca vida comercial; França i EUA tenen tradició més sòlida. Recomanacions i exemples • "El casco de Júpiter" (Marina Salas, Karra Elejalde): sensibilitat i concisió, ambientat en un cementiri. • "La matança del porc" (curt amb material històric integrat per Isaki Lacuesta): memòria rural, transició i 15M; projeccions a Nova York i Viña del Mar. • "Organizar lo Imposible" (L’Alternativa): destacat recent. • Record als inicis: Lumière, Chaplin, Keaton i la força del curt clàssic. Proper programa • Avanç: conversa amb Martí Sanz sobre Visions Documentals al Cinema Girona; continuïtat del debat sobre documentals i curtmetratges.