episodis

Panorama de l’episodi "El sentit de l'humor que no manqui mai" — obertura distesa abans d’un recorregut per blockbuster, cinema d’autor, documental polític i teoria del llenguatge audiovisual. Què s’hi tracta • Crítica de Pirates del Carib 5: música icònica, estructura d’episodi, to slapstick, antagonista potent i CGI notable. • Bajo el sol (Croàcia/Balcans): tres dècades, memòria de la guerra i lectura exigent per a l’espectador. • Get Out (Jordan Peele): thriller de terror amb sàtira racial, herència i actualització de Guess Who’s Coming to Dinner. • El Silencio de los Fusiles (DocsBarcelona): negociació FARC-Govern, ritme documental i biaixos d’accés. • Maravilloso Boccaccio (Taviani): Decameró amb posada en escena exquisida, to plàcid i bellea formal. • Tema central: el ‘cinema autoconscient’: diferències amb el metacinema, trencament de la quarta paret, mockumentary, deus ex machina conscient i complicitat amb l’espectador (Lynch, Woody Allen, Monty Python, Haneke, Gondry, etc.). Pirates del Carib 5: música, saga i espectacle Punts clau • Música inconfusible: leitmotiv reconeixible; s’associa ja indestriablement a la saga. • Episodis més que saga narrativa: capítols que comencen i acaben; referències residuals a films anteriors. • To i públic: aventura amb molta slapstick a l’estil Chaplin; orientada a espectadors joves, tot i la durada llarga (2h20). • Dues trames en un film: a mitja pel·lícula emergeix un “segon problema”, sensació de “pel·li empalmada”. • Protagonistes nous poc carismàtics: el fill del tàndem Bloom–Knightley no té embranzida. • Antagonista (Javier Bardem): presència i mala bava que s’empassa l’escena, construcció de personatge potent; encaix natural del personatge espanyol. • CGI i rejoveniment: Johnny Depp jove ben resolt en 4K; efectes de la tripulació fantasma narrativament integrats. • Escena postcrèdits: cal seure fins al final. • Comparació amb Fast & Furious: escalada d’espectacle i autoconsciència del “més i millor”. • Valoració: entreteniment solvent; “una més” dins la franquícia, però efectiva en taquilla. Bajo el sol: memòria i ferides dels Balcans Punts clau • Producció principalment croata (coproducció), ambientada en tres dècades: anys 90, 2001 i quasi present. • Estructura mosaic: tres històries que funcionen soles; alguns actors interpreten diversos rols. • Lectura exigent: deixa buits interpretatius perquè l’espectador construeixi sentit. • Context històric: dissolució de Iugoslàvia (1991), trauma recent, radicalitat del conflicte; debat sobre “guerra civil” vs. “guerra de civils”. • Recomanada per qui busca reflexió històrica més que entreteniment. Get Out: terror, sàtira i racisme liberal Punts clau • Jordan Peele firma un debut rodó: thriller-terror amb fort subtext racial i humor negre. • Mirall de Guess Who’s Coming to Dinner (1967): parella interracial i trobada amb la família “progre”. • Frase-recurs recurrent: > “Votaríem Obama per tercer cop” — marcant la falsa confortabilitat liberal. • Mecànica de tensió: l’espectador és atrapat progressivament; equilibri entre clímaxs de gènere i comentari social. • Interpretacions: “de deu”. Final amb guiño d’humor que allibera sense diluir el missatge. El Silencio de los Fusiles (DocsBarcelona): crònica d’una pau difícil Punts clau • Documental de Natalia Orozco sobre els 4 anys de negociació FARC–Govern a Cuba, fins a la signatura (2016). • Ritme i reiteració: avanços i retrocessos impedeixen un crescendo clàssic; tots sabem “com acaba” (teòricament bé), cosa que condiciona la tensió. • Biaix d’accés: més facilitat per filmar el Govern que la guerrilla, afectant la imparcialitat percebuda. • Moments destacats: - La mà forçada: encaix amb Raúl Castro que obliga Santos a donar la mà al cap de les FARC; el gest canvia la litúrgia. - Classe i poder: confessions de Santos sobre la seva “generació del country club”. - Magnitud del conflicte: comandaments, anys de guerra, generacions nascudes a la selva i reptes de reinserció. • Context: referència a la votació perduda i a les dificultats posteriors. Maravilloso Boccaccio (Taviani): Decameró en clau de bellesa Punts clau • Adaptació dels Taviani del Decameró: 5 contes, posada en escena delicada i mil·limetrada. • Segle XIV, la pesta: 7 noies i 3 nois s’aïllen al camp i s’expliquen històries. • To plàcid i lluminós: menys corrosiva que l’original literari; una delícia visual. • Record de la seva “Le affinità elettive” (Guete): delicadesa, consciència formal i elegància clàssica. Tema central — El ‘cinema autoconscient’: quan la forma és el fons "La forma i el fons s'uneixen d'una manera purament cinematogràfica" Definicions • Metacinema: mostra el procés cinematogràfic (rodatges, indústria) — p. ex. The Artist, Boogie Nights. • Cinema autoconscient: juga amb el canal i el llenguatge per fer-te conscient que mires cinema i fer-te còmplice del joc. Context i corrents • Postmodernitat i digitalització: més mans toquen el cinema; irrupció de moviments com Dogma 95. • L’autor (Lynch, Woody Allen, Von Trier, Monty Python…) guanya marge per trencar convencions. Recursos i exemples • Subtítols com a “ment”: Annie Hall — diuen una cosa i els subtítols en revelen una altra. • Il·lusió i dispositiu: Club Silencio (Mulholland Drive) — el so com a trompe-l’oeil emocional. • Trencar la ‘quarta paret’: Deadpool i House of Cards (l’“a part” teatral) parlen directament a càmera. • Mockumentary: The Office, Modern Family — el format entrevista legitima la mirada a càmera. • Deus ex machina conscient: Funny Games (el comandament que “rebobina” la narració); Monty Python and the Holy Grail (mor l’il·lustrador i s’acaba l’amenaça); Caché (joc de cinta i punt de vista). • Anagnorisi meta: The Truman Show i el mateix Deadpool — consciència de ser personatge dins un dispositiu. • Joc de canal: Gondry (La science des rêves) i Carax (Holy Motors) — transicions de mitjà, somni i performance. Idees força • Complicitat de l’espectador: no només entén la història, sinó el “com” s’explica. • Sortir del teatre filmat: el cinema com a llenguatge autònom capaç de descriure somnis i reflectir la seva pròpia naturalesa. • Autor i concessions: certs creadors poden portar el risc formal perquè l’espectador coneix el seu univers. Cloenda • Valoració coral d’un episodi variat i estimulant, amb ponts entre l’entreteniment industrial i la experimentació formal. • Avanç: contingut de la setmana vinent, “sorpresa”, pendent d’invitats.

Panorama de l'episodi • Programa de cinema amb dos blocs: recomanacions/estrenes i entrevista amb un convidat del món de l’esport. • Temes centrals: documental «Venus» sobre sexualitat femenina, «Z: La ciutat perduda» (James Gray) i el seu classicisme, i l’esport com a eina educativa a través de «Coach Carter», «McFarland, USA» i altres títols de superació. Especial LMKC i teatre «Herògenes» (avanç de programa germà) • Es presenta un especial a LMKC (Més que Cinema) de Ràdio Sant Vicenç dedicat a l’obra teatral «Herògenes», produïda per Papito Project (Masque Cultura) i liderada per Selene Perdomo. • Connexió entre arts: cinema, teatre i música, amb tres actrius i un músic en escena. «Venus» (documental danès): intimitat, dignitat i des-erotització • Format minimalista: una cadira, dues directores fent preguntes i dones que confessen la seva experiència sexual amb naturalitat i límits autoestablerts. • Gir creatiu: el projecte neix com a eròtic però deriva en entrevistes confessionals, prioritzant la dignitat i la veritat personal. • Clau estètica: els nus finals no resulten eròtics perquè l’autèntic «despullament» ja ha estat psicològic. • Afinitats formals: recorda «La silla de Fernando» i altres peces d’entrevista en cadira. Sèries i pornografia: «Hot Girls Wanted» i mirada «feminista» a Barcelona • Sèrie documental (Netflix) que obre focus sobre webcams, porno amateur i trajectòries d’entrada en la indústria. • Primer capítol entre EUA i Barcelona, amb una directora de porno «feminista» anomenada al programa com Eric Alast (referent local), i una mirada menys grullera que l’“mainstream”. «Z: La ciutat perduda» (James Gray): classicisme vs. immediatesa Recepció crítica • Aclamació gairebé unànime (Fotogramas, El Mundo, Cinemanía, El Periódico): 5/5 (10/10) en moltes crítiques, destacant posada en escena hipnòtica, epopeia íntima i equilibri entre aventura i crònica humana. Debat: crítica vs. públic • Diferencial d’expectatives: IMDb 7,1 mentre una part del públic la veu «lenta». S’apunta a un xoc entre el ritme clàssic i l’hàbit recent d’espectacle d’efectes i acció constant. Temes i lectura • Biopic de Percy Fawcett: exploració, cartografia, utopia i sacrifici a l’Amazònia. • Classicisme elegant i pausat com a opció estètica; aventura de factura clàssica que dialoga amb l’epopeia de David Lean. • Idea clau: la curiositat intel·lectual i el risc físic com a motor del progrés. Enllaç amb l’esport • El film inspira una reflexió sobre caràcter, constància i objectius a llarg termini, eixos que es recuperen al bloc d’esport. Convidat: Carles González (coach esportiu) • Llicenciat en CAFE, professor d’educació física i entrenador personal. • Defensa l’esport com a eina d’integració social, transmissió de valors i generador d’emocions i felicitat. «Coach Carter»: disciplina, educació i transformació Sinopsi • Ken Carter (Samuel L. Jackson) torna al seu antic institut de Richmond (CA) per entrenar un equip de bàsquet indisciplinat. • Estableix un contracte amb 10 normes (només una esportiva; la resta, acadèmiques i personals). Suspèn l’activitat de l’equip quan no es compleixen les mitjanes. Valors clau • Disciplina, companyerisme, responsabilitat acadèmica, lideratge i modelatge adult en contextos vulnerables. • Moment icònic: els companys comparteixen suïcidis i flexions per ajudar a reincorporar el jugador Timo Cruz. Context social • Richmond: barri obrer i divers (negres, hispans, blancs, asiàtics), amb violència i desigualtats. Carter aposta per universitat abans que marcador. Cita destacada «El nostre major por no és no encaixar; el nostre major por és la nostra força desmesurada... alliberant-nos del nostre propi por, ajudem a alliberar altres persones.» Resultats i aprenentatges • L’equip pot perdre el partit clau però guanya en vida: sis jugadors arriben a la universitat. Missatge: l’esport prepara per a la vida. Altres títols d’esport i superació El guerrer pacífic (Peaceful Warrior) • Gimnasta d’elit, coach de meditació i disciplina interna per superar l’ego i el desordre vital. Stand and Deliver (Ganes de triomfar) • Un professor transforma una classe «impossible» fins a aprovar càlcul avançat: superació col·lectiva per via educativa. Moneyball • Bèisbol amb anàlisi de dades per trencar biaixos estètics i competir amb talent infravalorat. Altres • «Glory Road», «Invictus», «Million Dollar Baby»: visions complementàries sobre lideratge, identitat i resiliència. «McFarland, USA»: córrer per integrar • Professor (Kevin Costner) en un poble agrícola majoritàriament mexicà detecta talent per al cross-country i forma un equip. • Iconografia visual: entrenaments en muntanyes de nous i paisatges de conreu; metàfora de pujades i baixades de la vida. Tancament • Agraïments al convidat i avanç del proper programa: cinema autoconscient (Woody Allen, Tarantino, Lars von Trier/Dogma), és a dir, quan el film és conscient de si mateix i juga amb les seves pròpies tècniques.

Visió general Aquest episodi és una peça sonora minimalista i repetitiva on únicament s’escolta la frase «Bona nit» a intervals regulars d’uns 30 segons durant aproximadament 59 minuts i 29 segons. No hi ha canvis temàtics, ni entrevistes, ni notícies: és un loop mantingut amb intenció de calma, possible ús com a ASMR, relaxació o inducció al son. "Bona nit" Idees clau • Estructura fixa: una sola frase repetida sense variacions de contingut. • Ritme regular (~30 s): constància temporal que afavoreix la previsibilitat i la mindfulness. • Objectiu plausible: relaxar, acompanyar l’adormiment o servir de fons per a meditació lleugera. • Absència de temes: no es detecten segments informatius, debats o entrevistes; és una experiència sonora contínua. Temes principals • Salutació nocturna com a mantra: ús de «Bona nit» com a mantra repetitiu que fomenta la calma. • Minimalisme sonor: economia de recursos —una sola frase, cap música afegida, cap transició— per generar un estat mental reposat. • ASMR/relaxació: possible efecte de ASMR i respiració auditiva per a la rutina de son. Moments clau (cronologia) • Inici del patró rítmic: 0 s • Patró sostingut sense variacions: 0–3569 s • Tancament del bucle: 3569 s Públic i usos suggerits • Persones que busquen descans i silenci guiat amb una presència vocal mínima. • Oients d’ASMR i mindfulness que prefereixin estímuls simples i previsibles. • Ús com a fons per llegir, meditar o adormir-se. Notes de producció • Uniformitat de volum i timbre constants; absència de jingles o cortinetes. • Sense seccions reals: tot l’episodi és un únic bloc amb la mateixa frase repetida. Conclusió Una peça contemplativa i funcional: la repetició de «Bona nit» cada ~30 segons crea un entorn estable per a la relaxació i el descans, sense contingut informatiu ni narratiu addicional.

Visió general Programa de cinema que combina crítica d’estrenes, homenatges i un bloc central de reflexió sobre la violència en el cinema i la societat. Es parteix de la pel·lícula "La mano invisible" per parlar de la precarietat i la mercantilització del treball, es ret homenatge a Jonathan Demme, i el convidat Joan Sanz proposa un recorregut per Kubrick ("Senderos de gloria" i "La naranja mecánica"), el pensament de Proudhon, el poder de la paraula segons Joseph Conrad, i els disturbis racials de Los Angeles (1965 i 1992). "Al final de mes, lo único que importa es el sueldo" Pel·lícula destacada: "La mano invisible" (David Macián) Clau del tema • Estrena recent a sales de Madrid i Barcelona; el director fa de “ambaixador” de la seva obra. • Adaptació de la novel·la d’Isaac Rosa; subtítol: El espectáculo del trabajo. • Dispositiu narratiu: una nau industrial on diversos oficis (paleta, cosidora, telefonista, informàtic, carnisser…) treballen davant de públic, sota condicions laborals canviants imposades per uns ocupadors. • Suggereix una crítica a la precarització i a la gamificació del treball; recorda "Danzad, danzad, malditos" (la repetició extenuant) i "El mètode Grönholm" (dinàmiques de selecció, però traslladades a treballadors no executius). "El espectáculo del trabajo" • Missatge central: el sistema converteix la feina en espectacle i erosiona la dignitat del treballador. Homenatge a Jonathan Demme Trajectòria i estil • Cineasta independent capaç d’entrar a la indústria sense perdre el gust artístic. • De la factoria Roger Corman als grans títols: "Something Wild", "Married to the Mob", "El silencio de los corderos" i "Philadelphia". • Fort vincle amb el documental musical: "Stop Making Sense" (Talking Heads), videoclips (UB40, New Order, Bruce Springsteen) i TV (Saturday Night Live). • Curiosa devoció per Pere Portabella: el cita explícitament a "La veritat sobre en Charlie". Crítiques exprés "Jennifer 8" (1992) • Thriller amb Andy García, Uma Thurman i un John Malkovich brillant en un tram breu però memorable. • L’interès rau en la manera de descobrir el culpable i en la mirada sobre el funcionament policial. "The Taking of Pelham 1 2 3" (Tony Scott) • Acció impecable “marca USA” i bona química entre el criminal i el treballador ferroviari. • Comparació amb l’original dels 70: l’original és més rodó i clàssic; la versió moderna destaca pel pols narratiu. "El Dorado" – anècdota • Lectura crítica del mite: el John Wayne és presentat com un “trampós” que sempre busca avantatge en el duel final. Bloc temàtic: la violència Marc general • La violència és un instrument de control social: pot servir la ignorància, la intolerància, la política, la religió o l’economia. • Distinció clau: violència amb monopoli d’Estat vs. violència individual/social. Kubrick I — "Senderos de gloria" (1957) • Antimilitarista al 100%: denúncia la violència d’Estat exercida mitjançant l’exèrcit i la lògica de sacrifici dels soldats. • Context històric: a 12 anys del final de la II Guerra Mundial, 4 de Corea i en plena Guerra Freda; recepció de premis nul·la, comprensible per l’època. • Kirk Douglas excel·lent. Kubrick II — "La naranja mecánica" (1971) • Violència "per se": un individu violent en un Londres futurista i el debat sobre el condicionament (eco de Pavlov) per “curar-lo”. • El missatge: l’Estat, que monopolitza la violència, no tolera la violència individual fora del seu control i instrumentalitza la “cura” i el càstig segons convé. • Recepció: múltiples nominacions a Òscars i Globus d’Or. Proudhon — la guerra com a motor • Lectura de "La Guerra y Paz" que defensa, de forma polèmica, la guerra com a força primordial i "divina" per a la vida social. "La guerra es divina... es primordial, esencial para la vida y para la producción de los hombres y de la sociedad" • Debat crític: context del segle XIX, antisemitisme i sexisme de l’autor; risc d’ús ideològic posterior. Joseph Conrad — el poder de la paraula • "Crónica personal" reivindica la paraula com a força mobilitzadora superior a l’argument nu. "Dadme, en cambio, una palabra precisa... y moveré el mundo" • Connexió amb el cinema: paraules com "glòria" o "pietat" han mogut nacions i ciments socials. Racisme i contracte social — Los Angeles 1965/1992 • Marc: el contracte tàcit on l’Estat té el monopoli de la violència i la justícia. Quan la justícia falla, la societat “recupera” la violència. • 1965 (Watts) i 1992 (Rodney King): dos episodis calcats de brutalitat policial i absolucions que desencadenen disturbis massius. • Xifres 1992: 58 morts, 11.000 detinguts, 3.000 ferits i danys per més d’1 bilió de dòlars. • Actualitat: repunt del racisme percebut als EUA i casos recents d’insults racistes a l’esport a Europa. Domesticació de la violència i Estat del benestar • La violència es pot domesticar mitjançant la cultura i institucions (p. ex. la UE i l’Estat del benestar post-II GM), però l’Estat manté el monopoli i el control. Tornada a "La mano invisible" i comiat • La pel·lícula il·lustra la violència sistèmica del mercat —la mà invisible— que degrada la dignitat laboral. • Apunt final: extensió de l’empatia cap als animals (una altra forma de violència normalitzada sense veu). • Tancament: anunci del proper programa, amb Francesc Boix i el fotògraf de Mauthausen.

Panorama general del programa • Episodi centrat en recomanacions i anàlisi de cinema sense concessions, amb una segona part monogràfica dedicada a Stanley Kubrick a càrrec del convidat Pep Armengol. • A l’obertura es presenten l’equip i els temes, amb breus mencions a sèries com El Ministerio del Tiempo i Borgen, i una incidència tècnica resolta ràpidament. Ressenyes i debats de la 1a part Lady Macbeth (William Oldroyd, 2016) • Valoració global: extraordinària. Adaptació de la novel·la curta de Nikolai Leskov, amb un final intel·ligentment actualitzat per ressonar al segle XXI. • Temes clau: poder, maldat i control; ecos de Shakespeare en el to i símbols visualment potents (bosc, simetries, immobilitat imponent de la protagonista). • Estil: posada en escena precisa i austera; influències evocades de Buñuel i de la planificació simètrica d’Ulrich Seidl. • Producció: BBC Films i fons de la Loteria Nacional britànica; cinema d’autor, no orientat al pur entreteniment. • Interpretació: Florence Pugh destaca amb una presència magnètica i gairebé intemporal. Alta societat (Ma Loute, Bruno Dumont) • Debat polaritzat: per a alguns infumable (guió i to que no quadren), per a d’altres notable i entretinguda, amb sàtira corrosiva de classe i esperpent desbordat. • Punts destacats: fotografia d’alta qualitat; interpretacions extremes (Juliette Binoche, Valeria Bruni Tedeschi); humor negre i elements grotescos (incloent canibalisme) com a vehicles de crítica social. • Conclusió: o t’enganxa o la rebutges; durada una mica excessiva, però amb moments potents de sàtira. La Professora (The Teacher) • Context: Bratislava, 1983, sota domini soviètic; mirada lluminosa a un entorn opressiu. • Trama: bullying de la mestra cap als alumnes i famílies, mitjançant favors forçats i abusos de poder quotidians; la direcció de l’escola no hi planta cara. • Virtuts: actors infantils excel·lents, personatge central matisat (banalitat i dominació), guió sòlid i versemblant dins el context històric. • Recepció: premiada a Karlovy Vary; cinema menor però molt digne, que pot passar desapercebut malgrat el seu interès. Stefan Zweig: Adéu a Europa (Maria Schrader) • Retrat d’un intel·lectual europeu en exili (París, Londres, Nova York, Brasil) i del seu desencís davant l’ascens del nazisme. • Idea clau: la pèrdua de la casa europea i el sentiment d’apatrídia; connexió amb el llibre El món d’ahir. • Estil: posada en escena acadèmica, bellesa formal i una escena final d’alt impacte; gran interpretació, però no per a tots els públics. “Tres vegades m’han ensorrat casa i existència... i amb violència dramàtica m’han llançat al buit.” — Stefan Zweig, El món d’ahir Especial 2a part: Stanley Kubrick (per Pep Armengol) Vida, mètode i trets d’autor • Orígens al Bronx; fotògraf primerenc, afició al jazz i als escacs (clau per al seu pensament estratègic i el control total del rodatge). • Creador total: direcció, fotografia, muntatge, guió, música i so; obsessió pel detall (fins i tot el doblatge i les condicions de projecció). • Ideari estètic: el muntatge com a essència del cinema; aposta per una experiència visual i no verbal. Influències i temes • Referents: Eisenstein (muntatge), Max Ophüls, Buñuel; pensadors com Jung, Freud, Voltaire, Kafka i Nietzsche. • Homer com a brúixola: la vida com a lluita (Ilíada) i com a viatge (Odissea); 2001, odissea espacial n’és la sublimació. Filmografia destacada (repàs exprés) • The Killing (Atraco perfecto): narrativa innovadora i influència posterior (p. ex. Tarantino). • Spartacus: èxit industrial que li dona múscul econòmic i independència creativa. • Lolita: adaptació amb Nabokov al guió. • Dr. Strangelove: comèdia negra sobre la guerra nuclear i sexualitat latent al discurs del poder. • 2001: el sostre creatiu; cinema purament visual i filosòfic. • A Clockwork Orange: polèmica per l’acusació d’enaltiment de la violència; lectura malinterpretada i retirada temporal al Regne Unit. • Barry Lyndon: perfecció pictòrica i sobre el viatge vital. • The Shining: apropiació personal del material de Stephen King per fer-ne un clàssic del terror psicològic. • Full Metal Jacket: la guerra del Vietnam com a deshumanització programada. • Eyes Wide Shut: testament fílmic i summa de temes kubrickians (desig, poder, ritual, alienació). Idees clau sobre Kubrick • Cinema d’autor total: rigor en cada decisió i domini dels processos. • Temes recurrents: poder, violència, alienació, ritual, desig i la fragilitat de la llibertat humana. • Estratègia industrial: habilitat per protegir la seva autonomia artística dins la indústria. Tancament • Cloenda amb agraïments i anunci del pròxim tema: la violència al cinema.

Visió general Programa variat i molt viu on es combinen recomanacions, crítiques i un debat temàtic. Els punts forts del capítol són: • Valoració entusiasta de la sèrie política danesa Borgen i el seu realisme. • Dues mirades potents al compromís social: el cinema d’Aki Kaurismäki i el documental sobre James Baldwin, I Am Not Your Negro. • Bloc comercial d’acció amb Fast & Furious 8 i una crítica més freda a Nieve Negra. • Un eix central de reflexió amb el convidat Jordi Espuny sobre èxit i fracàs, exemplificat amb Moonlight i Incerta glòria, i connectat amb l’educació i els valors. "Tots els personatges són perdedors" (sobre Incerta glòria) "Més enllà de l’esperança, hi ha futur" (sobre Kaurismäki) Temes principals Política i poder a la ficció: Borgen • Comparada amb The West Wing i House of Cards, Borgen destaca per la seva mirada europea i la versemblança del poder a Dinamarca. • Fort equilibri entre trama política i vida privada dels protagonistes; guions àgils, interpretacions sòlides i ritme que "enganxa". • Es comenta una pegada tècnica: el ràcord (gestos, cigarrets) en alguns plans-contraplans, possiblement herència del Dogma 95 o certa relaxació formal. Compromís i humanisme: Kaurismäki i The Other Side of Hope • Lectura emocionada i lúcida d’aquesta pel·lícula: els refugiats, l’esperança i la necessitat de creure en la possibilitat real de futur. • Cinema amb sobrietat, ironia i humanitat; evita el partidisme i manté l’obra oberta a la interpretació de l’espectador. James Baldwin avui: I Am Not Your Negro (Raoul Peck) • Documental basat en el manuscrit inacabat Remember This House; veu en off de Samuel L. Jackson i arxius televisius. • Repàs a la vida i pensament de Baldwin i als líders assassinats dels drets civils (Medgar Evers, Malcolm X, Martin Luther King). • Intercalant imatges del present, evidencia la persistència del racisme als EUA; debat a peu de sala amb espectadors afrodescendents reforça l’impacte. Acció i franquícies: Fast & Furious 8 • Adrenalina sostinguda, guió sorprenentment compacte i inventiva "sense complexos" (submarins perseguint cotxes, hackeig massiu de vehicles). • Interpretacions carismàtiques (Vin Diesel, Dwayne Johnson, Jason Statham; gran "dolenta" de Charlize Theron). • Ús notable d’efectes pràctics que dona fisicitat a l’espectacle. Ombras i forats: Nieve Negra • Repartiment potent (Ricardo Darín, Leonardo Sbaraglia, Laia Costa) però amb problemes de guió i vocalització. • Sensació de forats narratius i dificultat per seguir diàlegs en projecció (reivindicació de subtítols, fins i tot en sales). Documental Empatia: dubtar del relat • Peça senzilla però efectiva: un protagonista que investiga i contrasta dades, amb ressonàncies a Matrix sobre la percepció de la realitat. • Proposta de pensament crític: informar-se, verificar i decidir. Eix temàtic: èxit i fracàs (amb Jordi Espuny) Marc conceptual • En la nostra cultura (catalana/espanyola), el fracàs sovint es viu amb estigma; en contextos anglosaxons, pot valorar-se com experiència d’aprenentatge. • Connexió amb l’educació: cal acompanyar els joves a gestionar frustracions, esforç i motivacions reals, lluny de models mediàtics superficials. Moonlight: identitat, gueto i redempció • Retrat d’un entorn que condiciona (gueto, drogues, violència), però on emergeixen gestos de reconciliació i redempció. • La mare del protagonista, tot i el dany causat, troba al final un camí de reconeixement; el protagonista mostra trets que el salven de l’abisme. Incerta glòria: derrota i complexitat moral • Tesi contundent: tots són vençuts en una guerra on guanyar és quasi impossible. • Debat sobre la diferència entre la novel·la de Joan Sales i l’adaptació d’Agustí Villaronga: el llibre ofereix més context i matisos. • Personatges clau: • Solaràs: figura d’alta integritat i complexitat ètica; el seu arc interpel·la sobre coherència i lleialtat. • La Carlana: personatge conflictiu, ple d’arestes, que dona densitat dramàtica (exemple de com el conflicte sosté el relat). • Lectura ètica i política no maniquea: més enllà de bàndols, interessa la consistència moral i el cost personal. Idees destacades • La bona ficció política (Borgen) equilibra trama, personatges i realitat institucional sense renunciar al ritme. • El cinema humanista (Kaurismäki) pot parlar del nostre present sense dogmes, deixant espai a l’espectador. • El documental d’idees (Baldwin, Empatia) és clau per confrontar mites i entendre la continuïtat dels conflictes. • Les franquícies d’acció poden ser creatives i eficients quan coneixen el seu gènere i juguen amb les seves regles. • En educació i cultura, cal normalitzar l’error i el fracàs com a part del camí cap a l’aprenentatge i el creixement. Participants • Conducció i tertúlia: Joan Morros, Francesc Aguilar, Joan Sardà, Joan Cerdà, Paul Digger (Pol) • Convidat: Jordi Espuny • Intervenció: Jaume Vidal

Panorama general Un episodi ric en mirades crítiques i debat conceptual. A la primera part, l’equip ressenya i recomana pel·lícules com Locas de alegría (La pazza gioia), Un hombre llamado Ove, el documental David Lynch: The Art Life i l’anime taquiller Your Name, amb un ampli debat sobre manga vs anime i les claus culturals japoneses. A la segona part, Jaume condueix una reflexió sobre la filosofia i la ideologia al cinema, passant per Walter Benjamin, la demòtica de Txirinacs, el paper de la religió i la propaganda (del Vaticà a Hollywood) i la centralitat del muntatge com a eina crítica. "Qualsevol pel·lícula té una ideologia al darrere, encara que sigui la de més evasió." Primera part: Crítiques i recomanacions Locas de alegría (La pazza gioia) — Paolo Virzì • Crítica entusiasta: Valeria Bruni Tedeschi desborda pantalla amb una força a l’estil Mangano/Magnani; gran química amb Micaela Ramazzotti. • Ambientació en un centre psiquiàtric “no a l’ús” per parlar no de patologies, sinó de llibertat, amistat i supervivència emocional. • Subtext social: contrast entre aristocràcia italiana i marges; ecos antipsiquiàtrics (influència Basaglia) i gir simbòlic d’una casa aristocràtica reconvertida en centre. • Guió travat, ritme que implica i esgota emotivament. Recomanació clara. Un hombre llamado Ove • Retrat d’un home rígid i solitari que es transforma per contacte veïnal; to amable, amb humor i melancolia. • Es discuteix la versemblança social sobre Suècia (individualisme vs comunitat) i la idealització del context. David Lynch: The Art Life • Documental centrat en els primers 30 anys de Lynch, amb material domèstic i la seva veu en off. • Mostra el procés pictòric i el domini del color, traç i composició; clou amb Eraserhead, que ell defineix com la seva millor obra. • Moments memorables d’humor autobiogràfic (p. ex. la primera marihuana i la carretera). Indispensable per admiradors de Lynch. Your Name — Makoto Shinkai (+ debat manga vs anime) • Valoració altíssima: bellesa visual extraordinària, música integrada i narrativa que barreja romanticisme i tocs de ciència-ficció. • Poca orientació infantil; objectiu adolescent/jove, però gaudible per tothom. • Èxit global: pel·lícula d’animació japonesa més taquillera; premis i recepció excel·lent. • Debat didàctic: manga (còmic) vs anime (animació), influència de Studio Ghibli, i codis culturals japonesos (occidentalització de personatges, referències històriques i socials que aquí poden perdre’s). Altres títols • Breu sobre Comanchería: to i ambient “sureño” proper a True Detective; interpretacions potents. • Life (2017): thriller espacial entre Alien, The Thing i Gravity: organisme unicel·lular activat per humans; por còsmica i ecos Lovecraft. Segona part: Ideologia i filosofia al cinema Filosofia i idealisme (marc conceptual) • Filosofia com a amor a la saviesa i coneixement del pensable. • Idealisme: tendència a idealitzar per damunt de la realitat sensible. Demòtica (Txirinacs) i religió al cinema • “Demòtica” (del grec demos, poble): paraula rehabilitada per Lluís Maria Xirinacs per al pensament i acció del poble. • El cinema acosta a les religions: dels Amish a Silencio (Scorsese) i Spotlight (abusos a l’Església). Mirada tant a la llum com a les ombres. Propaganda, poder i masses • El cinema, art de masses, és clau per a la propaganda: Vaticà (filmoteca i difusió parroquial), nazisme, URSS, Franco, i Hollywood en guerra. • Tota obra audiovisual és política en algun grau. Importància del sentit crític i del context de recepció. Walter Benjamin, muntatge i Escola de Frankfurt • Concepte de constel·lacions: lectura per muntatge d’idees i interrupció que obre interpretacions. • El muntatge com a eina de llenguatge i consciència espectatorial. • Ecos de l’Escola de Frankfurt (Adorno, Horkheimer, Habermas): crítica del llenguatge i de la cultura de masses des de tesis marxistes. Altres moments destacats Obertura i “La puerta abierta” (Filmin) • Francesc confessa que no va gaire al cinema i aprofita la ràdio per veure cinema via Filmin. Comentari inicial sobre La puerta abierta (Carmen Machi, Terele Pávez) i el retrat de comunitat de veïns i sordidesa quotidiana. Proper episodi • Tornada després de Setmana Santa (18 d’abril) amb el convidat Jordi Espuny per parlar de fracàs i èxit a partir de Moonlight.

Resum de l'episodi Episodi molt complet de Cinema Sense Condicions que arrenca amb una notícia preocupant sobre sales buides al centre de Barcelona i entra de ple en crítiques recents, agenda cinèfila i festivals. La segona meitat se centra en el tema del dia: les adaptacions de videojocs al cinema, amb dades de la indústria, repàs històric, casos d'èxit/fracàs i criteris per fer-les bé. Debat i crítiques Notícia: sales buides al centre de Barcelona • Es comenta que en una nit de la setmana passada, a diverses sales del Comèdia (grup Balanyà) no hi havia cap espectador i es van cancel·lar projeccions. • Hipòtesi: el públic s’ha desplaçat cap a les perifèries i centres comercials (Hospitalet, Badalona), deixant el centre amb menys afluència. "Barcelona té molts festivals petits però no té un festival gros." Crítica: Logan (2017) • Tancament de la col·laboració de Hugh Jackman com a Wolverine, amb un final digne i potent. Classificació per adults (R) que aporta la brutalitat coherent amb el personatge. • Valoracions: una de les millors de la saga X-Men; to crepuscular i homenatge a l’actor. • Idea clau: l’R arriba tard però encerta el to madur del gènere. Crítica: El otro lado de la esperanza (Aki Kaurismäki, 2017) • Premi a la Berlinale per direcció. Història de destins creuats a Hèlsinki entre un restaurador i un refugiat siri. • Humor sorneguer i subtil, mirada humanista sense carregar les tintes. Obligatòria per cinèfils. • Punts forts: estil inconfusible, encadenament d’escenes absurdes fetes amb molta serietat, refinament de l’humor respecte a títols anteriors. Programació Filmoteca (abril) • Cicle dedicat a Jacques Rivette (primer aniversari de la mort), visita de Bertrand Tavernier amb documental sobre el cinema francès. • Reivindicació de Maurice Tourneur; focus en cinema xilè dels 60; macro-cicle del centenari de la Revolució Russa (1917–2017); selecció dels millors films de l’any; especial Setmana Santa sobre el dimoni al cinema. Els Barrufets (2017) • Proposta clarament infantil a l’antiga: entreteniment familiar sense segona lectura “per adults”. • Subtext lleu: descoberta d’un llogaret de barrufetes que activa una lectura de gènere, però sense carregar el discurs. Ghost in the Shell (2017) • Adaptació “occidentalitzada” de l’anime: més Hollywood (Scarlett Johansson), però manté un to propi i no abusa dels VFX. • Temes: cyberpunk i transhumanisme (cos millorat, límit humà-android). Comparacions amb Blade Runner, Ex Machina i sèries com Westworld. • Veredicte: entretinguda, centra el viatge interior del personatge; els fans ortodoxos hi trobaran pegues, però funciona com a blockbuster amb pòsit. MECAL i curtmetratges • Recompte de peces al festival MECAL (Santa Mònica / Cinemes Girona). Bloc internacional amb curts claustrofòbics molt ben realitzats. • Destaca “M.A.M.O.N.” (Monitor Against Mexicans Over Nationwide): sàtira del mur de Trump amb humor absurd i to a l’estil Iron Sky. Kong: Skull Island i La Bella i la Bèstia (2017) • Kong: ritme alt i to divertit; com a “pel·li de Kong” és discutible, però s’aguanta molt bé com a aventura. • La Bella i la Bèstia: encert visual i musical, però problemes de continuïtat temporal en el muntatge; durada llarga per a públic infantil. Tema central: Videojocs al cinema Per què adaptar videojocs? • Dades (Catalunya): ~120 empreses, ~1.700 treballadors i ~217 M€ anuals (un +41% interanual). El sector català representa prop del 40% de la facturació d’Espanya. • Dades (món): prop de 99,6 bilions de dòlars anuals. Indústria que ja supera el cinema en volum global. • Motivació: aprofitar IPs populars per portar grans històries a públic que no juga, però sense confondre mecàniques amb narrativa. Desafiaments clau • Interactivitat vs. visionat passiu: el joc és experiència; el cinema és relat. Cal traduir to, atmosfera i conflicte, no la “jugabilitat”. • Ludonarrative dissonance: xoc entre el que fas jugant i el que “explica” el joc a les cinemàtiques. • Accessibilitat: ha d’entendre-la qui no ha jugat. Evitar l’excés de lore i explicar una història tancada. • Evitar decisions cosmètiques (p. ex. “americanitzar” personatges) que buiden l’obra del seu context. Breu història de les adaptacions (veredictes ràpids) • Inicis 90: Super Mario Bros. (1993) → desviació cyberpunk que no entén l’original; Street Fighter (1994) i Mortal Kombat (1995) → divertiments pulp, però prima la marca sobre el relat. • Anys 2000 “efecte Matrix”: Tomb Raider (2001) → espectacle i estrella, però més estil que arqueologia d’aventures. • Primer èxit crític: Silent Hill (2006) → terror psicològic i atmosfera traslladats amb encert. • 2010s: Prince of Persia (2010) → visualment polit, narrativament buit; Need for Speed (2014) → busca el filó de Fast & Furious; Angry Birds (2016) → sorprenentment funcional; Warcraft (2016) → fidel en to, embolic narratiu; Assassin’s Creed (2016) → cast de luxe, però fosca i avorrida; Resident Evil: The Final Chapter (2017) → saga esgotada, muntatge confús. Bones pràctiques i futur • Centrar-se en: personatges, to i conflicte; no “explicar com es juga”. • Fer-la autònoma i llegible per no jugadors; la fidelitat és de sensacions, no de mecàniques. • Futur immediat: reboot de Tomb Raider amb Alicia Vikander; rumors persistents de Metal Gear (IP altament cinematogràfica, però complexa en durada i to). "No necessito que la pel·lícula m’expliqui com es juga: necessito que m’expliqui el seu to i el seu argument." Cites destacades "El cinema, que jo sàpiga, sempre ha tractat d’humanitzar; quan no ho fa, la pel·lícula es buida." "Quan intentin portar l’atmosfera i el relat –i no la mecànica–, les adaptacions funcionaran." Paraules clau i conceptes • Transhumanisme • Cyberpunk • Survival horror • Ludonarrative dissonance • Reboot • Blockbuster • Adaptació

Resum general Episodi polifònic on el grup de crítics comenta quatre pel·lícules molt diferents —Incerta Glòria, Safari, Captain Fantastic i Rara— per abordar temes com el cinema català i la seva indústria, l’ètica de la cacera de trofeu, l’educació alternativa i els models de família homoparental. A la segona part, un bloc musical didàctic repassa el paper dels violins a Hollywood i el concepte de música de concert amb referències a Heifetz, Stern i Bernard Herrmann. Temes principals Incerta Glòria (Agustí Villaronga) • Valoració crítica molt positiva: direcció impecable, posada en escena brillant, i interpretacions sensacionals (destaquen Núria Prims i Oriol Pla). • Adaptació del text de Joan Sales centrada en els amors contrariats en el front d’Aragó (1937), evitant el film bèl·lic convencional per un drama tràgic i íntim. • Debat sobre el caràcter català (entre el seny i la rauxa) encarnat en personatges contraposats; discussió sobre l’“espavilat” que navega entre bàndols. • Relació amb “Pa negre”: equips de producció similars però ambiciosa autonomia artística; alguns la consideren fins i tot superior. "No és una pel·lícula bèl·lica en cap cas; sí que pot ser una pel·lícula tràgica, i finalment és una pel·lícula d’amors contrariats." Safari (Ulrich Seidl) • Documental sobre la cacera de trofeu a Namíbia i Sud-àfrica: Seidl adopta una posada en escena freda i simètrica als interiors i càmera a l’espatlla als exteriors. • El director “no pren partit”, però les imatges condueixen a conclusions ètiques clares sobre la humiliació post-mortem i el consum del luxe venatori. • Context Seidl: trilogia “Paradies”, “Import/Export” i “Im Keller” com a retrats incisius i gèlids de la condició humana. "Seidl no pren partit... però les imatges ens porten cap a conclusions molt clares." Captain Fantastic (Matt Ross) • Comèdia dramàtica i road movie amb Viggo Mortensen: un pare educa els seus fills amb un model alternatiu (autoexigència acadèmica, supervivència, valors anticonsum). • Xoc cultural quan la família entra a la “civilització”: cohesió social vs. excel·lència individual. • Moments que defineixen l’ètica del film: el “Dia de Noam Chomsky” o el debat sobre “comprar” carn versus matar-la i assumir-ne la responsabilitat. "Pagues un sicari perquè t’ho faci" (sobre comprar pollastre al supermercat). Rara (Pepa San Martín) • Drama naturalista xilè basat en fet real: família homoparental i pressió social/institucional (escola, justícia). • Posada en escena estàtica i observacional; interpretacions de les nenes, sorprenentment naturals. • Eix temàtic: prejudicis i manipulació de menors per part d’adults; contrast amb el context iberoamericà on determinats drets i normalitzacions arriben més tard. "La filla ha d’estar amb el pare" (com a “llei” no escrita que evidencia el biaix patriarcal). Bloc musical: música de concert i violins a Hollywood • Distinció terminològica de música clàssica vs. música de concert (Montsalvatge): del barroc al dodecafonisme, el “clàssic” és només un període. • Ús de la corda al cinema de Hollywood: ambient, narració, caracterització; èmfasi en Bernard Herrmann (Hitchcock, recuperat per Scorsese a Taxi Driver). • Tres violinistes estel·lars i cinema: • Jascha Heifetz: “Rapsòdia de joventut” (1939), “Bathing Beauty” (1944); interpretació del Concert de Mendelssohn (Op. 64). • Isaac Stern: solos a “El violinista a la teulada”, aparició a “The Talented Mr. Ripley”, documental pedagògic “From Mao to Mozart”. • Amb Yo-Yo Ma, Stern interpreta el Doble Concert de Brahms (Op. 102). Moments destacats i cites "Feia temps que no vèiem en el cinema català unes interpretacions d’aquest nivell." "És molt rica de matisos" (sobre Incerta Glòria) i debat sobre el personatge “espavilat” que transita entre bàndols. "La litúrgia després de matar... és sempre la humiliació post-mortem de l’animal" (Safari). "Ells celebren el dia de Noam Chomsky" (Captain Fantastic). "Sembla un documental" (sobre l’actuació naturalista a Rara). Conclusions • Incerta Glòria destaca com a fita del cinema català recent: direcció, interpretacions i adaptació ambiciosa i sensible. • Safari articula un mirall incòmode sobre la cacera de trofeu i els seus rituals, amb la típica neutralitat incisiva de Seidl. • Captain Fantastic obre un debat útil sobre models educatius i xocs de valors en societats complexes. • Rara posa el focus en la normalització i els biaixos institucionals sobre famílies homoparentals, amb un dispositiu formal contingut i eficaç. • El bloc musical reforça la importància de la corda a la banda sonora clàssica de Hollywood i reivindica figures canòniques del violí.

Panorama general de l’episodi Programa coral sobre cinema amb ressenyes, debat d’adaptacions literàries, ètica del tractament d’animals, i un bloc intens de cinema i filosofia. Els temes centrals giren entorn d’Incerta glòria, El viatjant (The Salesman) i Kong: Skull Island, amb una mirada crítica a l’adaptació, els personatges i els subtextos socials i morals. "Relat total que reflecteix la crisi profunda de l’home contemporani en el vendaval de la guerra" — (Francesc-Marc Álvaro sobre Incerta glòria) Incerta glòria (Villaronga) i la novel·la de Joan Sales Clau de lectura • No és un film “de guerra”, sinó de personatges en situació límit, amb la guerra com a teló de fons. • La pel·lícula s’enfoca en quatre figures: Lluís (Marcel Borràs), Carlana (Núria Prims), Juli Soleràs (Oriol Pla) i Trini. • El personatge de Juli Soleràs destaca per la seva complexitat moral i carisma ambigu. La novel·la i l’adaptació • Sales va redactar la novel·la durant 23 anys; és epistolar, d’enorme profunditat psicològica i fita de la postguerra catalana. • El film adapta un fragment de l’obra i aposta per la proximitat emocional més que no pas per l’abast coral total del llibre. • Debat sobre el repte d’adaptar grans novel·les: la comparació amb l’original pot condicionar la recepció; citat Hitchcock sobre preferir adaptar novel·les “menors” per fer-ne bons guions. Producció i arts tècniques • Direcció d’Agustí Villaronga; rodat a Aragó, La Garriga i Barcelona. Fotografia i ambientació històrica molt cuidades. • Repartiment amb secundaris de categoria (p. ex., Juan Diego), i Núria Prims molt destacada. Exposició “Art i Cinema” (CaixaForum) • Recorregut dels inicis del cinema als 90: de la desconfiança mútua a un diàleg creatiu entre arts plàstiques i cinema. • Mostra “ben estructurada”, amb clips, peces i context històric; recomanació com a sortida cultural. El viatjant (The Salesman) – Asghar Farhadi Trama i context • Matrimonio jove a Teheran, actors d’Arthur Miller, pateix una agressió en un pis amb passat ambigu. • El film és un thriller íntim: suspens de processos interiors més que d’accions. Debat cultural i de gènere • Discussió sobre decisions dels protagonistes (denunciar o no, relació amb la vergonya i l’honor) i lectura cultural (normes socials i censura a l’Iran). • Eix temàtic: la reacció d’ell s’interpreta com humiliació i incapacitat de pair, més que no pas pura venjança; ella opta per una mirada menys punitiva. Premis i recepció • Oscar a Millor Film Internacional (2016); el director no assisteix a la gala en protesta per polítiques migratòries. Crítiques ràpides La Bella i la Bèstia (2017) • Remake fidel pla a pla amb Emma Watson; espectacle familiar, canvis feministes mínims. Kong: Skull Island • Blockbuster amb subtext ecològic: límits del domini humà sobre la natura, “rei necessari” de l’ecosistema i conseqüències del canvi climàtic. El guardián invisible (Fernando G. Molina) • Thriller comercial amb recepció irregular; destaca un debat encès sobre ètica animal arran d’una escena de violència contra una nutria embarassada. • Denúncia del tòpic cinematogràfic de “matar l’animal per compassió” i crida a altres protocols de cura. Esment ràpid d’Ícaro i del circuit d’estrenes. Cinema i filosofia (Andreu Ferran) Natura i domini • De King Kong (1933) a Skull Island: tensió entre home i natura, i el retorn del domini contra l’ésser humà. • The Happening com a apocalipsi “biològica” d’atmosfera inquietant. Bondat, maldat i societat • Dogville i Viridiana com a tractats sobre la bondat posada a prova i les dinàmiques de poder i submissió. Vida, dolor i mort • Wilbur se quiere suicidar (Lone Scherfig): duel de visions vitals entre germans; dogma, humor i tragèdia en equilibri. Realitat i simulació • Matrix i The Truman Show: caverna de Plató i hipòtesis de món simulat. Memòria i identitat • Eternal Sunshine of the Spotless Mind, La jetée → 12 Monkeys, Memento, Abre los ojos, Enemy, Pi: com els records i les el·lipsis mentals modelen la identitat i la narració. Temps, espai i ciència • Interstellar i 2001: visualització de relativitat i ecos de teoria de cordes; obsessió de Nolan pel temps i les seves paradoxes. Cloenda • Avanç del pròxim convidat: Joan Giner (crític de l’època de Miquel Porter i ara al jazz). Recordatori de futurs comentaris pendents.

Panorama general • Episodi coral que combina crítica de cinema d’autor i comercial amb un bloc central d’entrevista i debat social sobre formació a l’edat adulta i mercat laboral. • Eixos principals: comèdia i drama francesos contemporanis (Asphalte, Rosalie Blum), cinema iranià premiat (El viajante), debat sobre el gir “thriller” dels Dardenne (La fille inconnue), superherois en clau adulta (Logan) i educació al llarg de la vida (testimoni de Joan Sant, amb ponts cap al cinema clàssic com Birdman of Alcatraz). "Cinema sense condicions." Crítica de pel·lícules Asphalte (La comunidad de los corazones rotos) • Comèdia coral “de comunitat” amb aires de vinyetes a l’estil “13, Rue del Percebe”. • Punts forts: Isabelle Huppert i Valeria Bruni Tedeschi com a aparicions de luxe; to humà, personatges amb manies i tendresa. • Valoració: correcta i entretinguda, sense ser una gran obra; to a mig camí entre sensibilitat de barri i estilització. Rosalie Blum • Adaptació d’una novel·la gràfica en tres parts amb protagonistes de diferents edats; direcció de Julien Rappeneau (amb referència al llegat de Jean‑Paul Rappeneau). • Retrat de vida quotidiana amb l’amor com a eix; barreja de previsibilitat amable i sorpreses agradables. • Valoració: molt recomanable; manté l’atenció i deixa pòsit emocional. El viajante (The Salesman) — Asghar Farhadi • Drama moral amb subtext teatral: parella d’actors que representen “Muerte de un viajante” d’Arthur Miller, intercalat amb el conflicte íntim. • Punts forts: final que impacta i fa pensar; Farhadi manté el pols sobre la naturalesa humana, tot i un desenvolupament inicial irregular. • Valoració: recomanable per la seva resonància posterior, tot i estar per sota de “Nader y Simin, una separación”. La fille inconnue (La chica desconocida) — Germans Dardenne • Premissa: una metgessa es culpabilitza per no obrir la porta a una jove (després assassinada) i inicia una investigació quasi policial. • Interpretació d’Adèle Haenel: extraordinària, omple el metratge amb naturalisme i tensió interna. • Debat estilístic: el film adopta recursos de thriller (inclosa una persecució), però per alguns oients el to Dardenne (càmera al clatell, plans continus, radicalitat ètica) queda diluit. • Crítica social: policia desbordada fins al punt d’“inventar” una identitat; reflex sobre la culpa i el deure professional. • Valoració: digna però menor dins la filmografia Dardenne; es lloa el treball actoral i es qüestiona la justificació de l’obsessió investigadora de la protagonista. "Una pel·lícula dolenta dels d’Arden sempre serà millor que la millor pel·lícula del Mariano Osores." Logan • Cloenda del cicle de Hugh Jackman com a Lobezno: to madur, fosc i contemplatiu, amb classificació R per violència explícita. • Direcció de James Mangold: aposta per personatge per damunt de l’espectacle; duo amb Patrick Stewart molt solvent. • Impacte emocional: final que commou (públic plorant a sala); mirada sobre soledat, immortalitat i pèrdua. • Valoració: molt recomanable, “una de personatges” dins l’univers Marvel, amb ambició d’arribar més enllà del pur entreteniment. Entrevista i debat: Estudiar més enllà dels 40 Testimoni de Joan Sant • Als 45 anys decideix entrar a la universitat (Història) per passió i per consolidar el seu lloc a l’empresa; es gradua als 52. • Reptes: conciliar feina de responsabilitat, família i estudis; reclama horaris més flexibles i beques per fomentar la formació contínua. • Històries exemplars: companys que venen directament de la feina (fins i tot canviant-se al lavabo) i estudiants que treballen de nit o formen família durant la carrera. "Crido que tothom que tingui més de 40 anys s’apunte a la universitat." Mercat laboral, experiència i futur • Discussió viva sobre: - Formació vs experiència: recuperació del valor de l’experiència en grans empreses. - Precarietat i edatisme: salaris baixos, pràctiques i el difícil encaix dels 50+. - Crisi i responsabilitats: crítica a la miopia econòmica i a la falta de previsió; crida al sentit crític i a la transformació. • Proposta: promoure educació al llarg de la vida per empoderar i generar consciència capaç de canviar estructures. Cinema i educació: miralls i metàfores Birdman of Alcatraz (1962) • Figura de Robert Stroud: de la violència a l’autoeducació a través dels ocells i l’estudi; metàfora de la voluntat per no embogir i autorealitzar-se en un entorn hostil. • Dada colpidora: Stroud va morir el 1963 sense arribar a veure la pel·lícula. Altres títols inspiradors • Rebelión en las aulas i Coach Carter: el lideratge educatiu i la transformació per la formació i la disciplina. Curts sobre feina i dignitat • El corredor (Fundació PIMEC): trobada entre despatxador i despatxat; reflex sobre l’ocupabilitat 50+. • NADA S.A.: sàtira sobre l’alienació laboral — cobrar per no fer res; crítica a l’absurd corporatiu. Idees clau • El cinema serveix com a laboratori moral per parlar de culpa, responsabilitat, dignitat laboral i segones oportunitats. • La formació contínua després dels 40 és possible i transformadora; calen polítiques i horaris que ho facin viable. • Entre l’autor (Farhadi, Dardenne) i el blockbuster (Logan), el programa defensa el personatge i el pensament com a centre de la bona narrativa.

Resum general Programa centrat en els Òscars 2017 i el duel Moonlight vs La La Land, amb una anàlisi profunda de Moonlight i una discussió extensa de la pel·lícula tunisiana Hedi. També es comenten Comancheria (Hell or High Water) i Fences, i s’obre un debat sobre cinema, món rural, postveritat i el fenomen Trump. Tancament amb agenda dels Germans Dardenne a la Filmoteca. "Moonlight no és una pel·lícula amable" "Hi ha uns silencis a Hedi... t'estan dient tot el que li passa al personatge" • Principals eixos: - Òscars 2017: gala més austera, polèmica de l’últim sobre, repartiment de premis i interpretacions. - Moonlight: retrat de la feblesa i la identitat en tres etapes; cinema lluminós i emotiu; excel·lent fotografia i interpretacions. - Hedi: tradició vs modernitat en una Tunísia post-Primavera Àrab; metàfora d’un país sense horitzó clar; realisme proper a l’estil Dardenne. - Comancheria: western contemporani que captura el context econòmic i social (marginació, petroli, llei i ordre). - Fences: adaptació teatral molt dialogada; grans actors, però posada en escena poc cinematogràfica. - Postveritat i política: el cinema com a reflex de la fractura entre món rural i urbà, i la percepció d’“èxit” en el lideratge. Temes principals Òscars 2017: gala, polèmica i premis • Gala percebuda com més senzilla i austera. • Debat sobre l’error final del sobre: alguns apunten a muntatge deliberat; majoria ho veu com un desprestigi per a l’organització, no planificat. • Interpretacions: - Crítica a l’Òscar de Casey Affleck (Manchester by the Sea) per interpretació “massa continguda”. - Defensa de Ryan Gosling (La La Land) com a actor més versàtil en aquest cas. - Emma Stone divideix opinions personals, però és reconeguda com a estrela del moment. • Moonlight vs La La Land: - Es valora que Moonlight és superior com a cinema i mereixedora de l’Òscar a Millor Pel·lícula, malgrat ser menys “amable”. - La La Land és vista com festiva i popular, però menys substancial. • Reconeixement a Mahershala Ali (Millor Actor Secundari) per una presència que “omple la pantalla”. • Tangents: comentari crític de La Gran Muralla (Zhang Yimou) com a blockbuster allunyat de l’autor. Moonlight: anàlisi Clau temàtica i posada en escena • Basada en una obra teatral, ambientada a Miami, d’imatge lluminosa malgrat el to melancòlic. • Estructura en tres etapes (Little, Black, Chiron): la història de la solitud del diferent i la construcció de la identitat. • No és cinema “militant” sinó un relat sobre la feblesa, el creixement i la dignitat. • Fotografia i música excel·lents; primers plans intensos; interpretacions destacades (mare del protagonista i el mentor interpretat per Mahershala Ali). Comancheria (Hell or High Water) • Western modern amb fort component socioeconòmic: decadència rural, sequera de recursos, aparició del petroli, bancs i marginació. • Jeff Bridges brilla com a policia veterà tejà; el film qüestiona la noció de “bondat” i la llei davant la precarietat. • Convida a entendre per què determinades zones van votar Trump: ressentiment, pèrdua d’oportunitats, ruptura amb el relat èpic del “conqueridor de l’Oest”. Fences • Adaptació teatral dirigida i protagonitzada per Denzel Washington, amb Viola Davis: grans interpretacions, però posada en escena estàtica i molt verbosa. • Temes: classe treballadora afroamericana als anys 50, família, adulteri, mort i tanques (metàfores de barreres socials i íntimes). • Pel·lícula llarga i de base teatral: el guió i el diàleg sostenen l’obra més que el llenguatge cinematogràfic. Hedi: context, personatges i lectura política Context tunisí • Tunísia post-Primavera Àrab: caiguda del turisme després d’atemptats; país petit (uns 10M hab.) amb forta empremta francòfona. • Òpera prima de Mohamed Ben Attia, produïda pels germans Dardenne. Premi Millor Òpera Prima i Millor Actor (Berlinale). Conflicte central • Tradició vs modernitat: Hedi, jove timid i aclaparat per una mare dirigista, entre un casament concertat i l’amor amb una animadora d’hotel que encarna la llibertat però també la incertesa. • La repressió de rols també afecta els homes: normes socials rígides, expectatives familiars i religioses. Personatges i actuacions • Retrats coherents i matisats (mare, germà, promesa i amant). L’actor protagonista destaca per silencis eloqüents i presència. Metàfora del país • Hedi acaba entre dos mons sense un horitzó sòlid: metàfora d’una Tunísia que no pot marxar ni quedar-se amb garanties. La noia que marxa a França també encarna una fuga sense expectatives. Estil i influències • Posada en escena intimista amb ritme, càmera propera als personatges i realisme moral proper als Dardenne, però amb veu pròpia. Postveritat, món rural i lideratges • Debat sobre postveritat i comunicació política directa (Twitter) que altera la mediació periodística. • El cinema de gènere (de Deliverance a l’horror rural) reflecteix la fractura rural-urbana i la percepció d’agravi comparatiu. • Als EUA, pes de la cultura de l’èxit i reverència a l’“emprenedor” com a model de lideratge. Apunts finals i agenda • Recordatori del cicle dels germans Dardenne a la Filmoteca (presentació de “La fille inconnue”). • Tancament amb anuncis de futurs temes i convidats.