episodis

Introducció • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio Desbens) • Objectiu: una lectura profunda de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969) de Sam Peckinpah, posant el focus en el seu caràcter de western crepuscular, la visió nihilista, l’ètica de la paraula donada, la redempció i l’impacte formal de la càmera lenta. Al tram final, breu repàs d’actualitat: BCN Film Fest i Oscars (Everything Everywhere All at Once i To Leslie). El clàssic: Grupo Salvaje (1969) Impacte personal i motiu de tria • L’Ignasi la va veure amb 12 anys i la seqüència final el va marcar per sempre. • Els conductors la consideren una obra mestra absoluta; per a un d’ells, «amb aquesta pel·lícula Peckinpah es ‘carrega’ el western clàssic». Western crepuscular i visió nihilista • No és un western clàssic sinó un western crepuscular que trenca rols: els bons no són tan bons i els dolents no són tan dolents. • Peckinpah és vist com un cineasta desenganyat i nihilista, format en valors del segle XIX (ranxo, cavalls, aire lliure) que xoquen amb la modernitat. Context històric i Mèxic (1913) • L’acció transcorre durant la Revolució Mexicana (Madero, Huerta, Pancho Villa). • Mèxic és la «segona casa» de Peckinpah; hi cerca l’últim caliu d’un món en extinció (cotxes substituint cavalls, final d’una època). Producció, localitzacions i guió Localitzacions i logística • Rodada al nord de Mèxic (hacienda prop de Parres, rebategada a la cinta com Agua Verde). • La producció va pagar al poble per endarrerir l’estesa elèctrica sis mesos i preservar l’aspecte d’època. • Pressupost: de 3,5 a més de 4 milions (Warner, producció a gran escala). Gènesi del projecte i credencials • Projecte que arriba a Peckinpah a partir d’una història atribuïda a Walon Green i Roy Sickner; els conductors repassen altres crèdits destacats de Green. • Peckinpah venia de conflictes industrials (expulsió de The Cincinnati Kid) i una reputació de director «difícil» obsessiu amb el so real de les armes. Repartiment • William Holden, Ernest Borgnine, Robert Ryan, Edmond O’Brien, Ben Johnson, Warren Oates i Emilio Fernández (Mapache). Lectures temàtiques La metàfora de l’escorpí • Obertura impactant: un escorpí envoltat de formigues i calcinat pel foc, idea suggerida per Emilio Fernández. • Lectura simbòlica: l’escorpí és la banda, les formigues la massa (soldats de Mapache) i el foc la pluja de bales de la massacre final. • Un nen abateix Holden: el relleu generacional que «mata» els últims dinosaures d’una època. Ètica de la paraula, traïció i redempció • Valor central heretat del segle XIX: la paraula donada és sagrada; quan la traeixes, «et converteixes en un animal». «Ha dado su palabra.» — «Es su palabra.» — «Eso no importa. Lo que importa es a quién se da.» • La pel·lícula transita de la traïció a la redempció amb el sacrifici final (rescat d’Ángel) com a culminació moral. Realisme vs. mitologia • Tot i el realisme brut (sang, carn i ossos), la posada en escena confereix un to èpic i elegíac als bandolers, gairebé mítics en la mort. • Referències homèriques: la vida com a lluita (Ilíada). Peckinpah, home d’“acció”, filma la vida com a combat. Ambivalència moral i epíleg • Robert Ryan (ex-bandoler caçador de bandolers) encarna l’ambivalència: persegueix els seus, però al final sembla «tornar» amb els bandolers, fent de mirall trencat del codi d’honor. Llenguatge cinematogràfic Càmera lenta i violència • Marca d’autor: la càmera lenta en escenes de violència. Peckinpah afirmava que la utilitzava per desencantar la violència, tot i que el resultat és d’una força hipnòtica que molts troben seductora. Muntatge, música i fotografia • Muntatge: treball extraordinari de Lou Lombardo, amb plans de fraccions de segon que articulen una polifonia visual. • Música: Jerry Fielding, amb temes d’aire mexicà i pulsió èpica (trompetes memorables en les seqüències d’acció). • Fotografia: Lucien Ballard, Technicolor i Panavision de gran volada; imatges potents que s’inscriuen en la millor tradició clàssica. Escenes i rodatge físic • Seqüències memorables: el pòrtic amb els abstemis, la festa espontània al poble d’Ángel, l’assalt al tren i la voladura real d’un pont (rodatge de risc i control tècnic impecable). Versions, censura i recepció • Censura: la Warner retalla plans (especialment de víctimes innocents); a Europa es veu una versió de 145’ i als EUA encara més curta (135’). • Dècades després (anys 90) s’hi reintrodueixen flashbacks i fragments eliminats, recuperant context del passat de diversos personatges. • Malgrat talls i polèmica, els conductors defensen que el que tenim és una pel·lícula impecable, de principi a fi. Peckinpah, l’home Biografia i temperament • Director incòmode amb si mateix, impulsiu, obsessiu, autoexigent; vida marcada per l’alcohol (mort el 1984). • Ritmes de rodatge extenuants (dormia molt poc, preparava cada jornada a trenc d’alba amb el director de foto). Mèxic, amistats i testimonis • Forta identificació amb Mèxic, amistat amb Emilio “El Indio” Fernández i Alfonso Arau. • Testimoni de Lupita Peckinpah (filla del director): confirma el vincle del pare amb la cultura mexicana, les amistats i l’afecte pels rodatges allà. Vida personal i anècdotes • Relació intensa amb Begoña Palacios (arriben a casar-se tres vegades); fama de provocar baralles i desaparèixer, alimentant la seva llegenda. Actualitat BCN Film Fest (avanç) • Dates: 20–28 d’abril; preu popular (3,90 €); fins a 70 pel·lícules. • Wim Wenders, Sant Jordi d’Honor i retrospectiva (12 títols). • Clausura: Sica de Carla Subirana; obertura pendent de confirmar. Oscars: tendències i títols • Everything Everywhere All at Once (The Daniels): els conductors la veuen com una proposta de postmodernisme i multivers que troben excessiva; vinculen el concepte a Philip K. Dick i tradicions filosòfiques sobre universos múltiples. • To Leslie (Michael Morris): Andrea Riseborough, nominació a millor actriu; interpretació excel·lent en un indie de baix pressupost. Debat sobre el happy end i la versemblança del «rescat» emocional. Conclusions • Grupo Salvaje cristal·litza el testament moral i formal de Peckinpah: codi d’honor, traïció, redempció, món en extinció i una estètica de la violència que oscil·la entre el rebuig i la fascinació. • El programa reivindica la pel·lícula com a obra mestra i peça clau del western crepuscular, alhora que obre el focus cap a l’actualitat festivalera i la temporada d’Oscars.

Panorama del programa • Programa de La Ràdio Desvern dedicat a: anàlisi de Children of Men (2006), homenatge a Agustí Villaronga, repàs als Premis Gaudí, i crítiques de Babylon i Tár. Children of Men (Cuarón, 2006): distopia propera, virtuosisme visual i mirall social Context i mirada al futur • Distopia de 2027 que avui es percep “properíssima”: encerta l’ambient apocalíptic i algunes tendències socials, però fallida en la predicció de la tecnologia quotidiana. • Comparada amb Kubrick (2001): Kubrick anticipa més bé la tecnologia; Cuarón, en canvi, prioritza temes socials i filosòfics. Temes clau • Migració i estat policial: Regne Unit fortificat, camps d’internament i violència institucional. Reflexió punyent sobre drets humans i absorció d’onades migratòries. • Pandèmies i col·lapse: el món ve d’una grip devastadora; paral·lelismes amb por sanitària i fragilitats sistèmiques. • Vigilància i control: ecos de 1984 d’Orwell; sospita de manipulació política i d’“espectacles” d’atemptats per desviar l’atenció. “Vés a saber si no ha estat el propi govern; cada vegada que un polític té un problema, esclata una bomba.” Posada en escena i tècnica • Direcció de fotografia d’Emmanuel Lubezki: càmera immersiva, textura freda i bruta, realisme gairebé documental. • Els memorables (i sovint “falsos”) plans seqüència es construeixen amb el sistema DogiCamp System, cosint fragments en continuïtat invisible. • Escenes icòniques: l’atac al cotxe (mort de Julianne Moore), batalla final “a l’estil reporter de guerra”, i el pla inicial de la bomba al bar. Moments i capes • Michael Caine: personatge i escena clau on es narra la tragèdia íntima dels protagonistes; gran “altura moral”. • Religió i ironia: ressons bíblics (mare verge, salvació) tractats amb un to més aviat laic i irònic per Cuarón. • Detalls sociourbans: transport públic com a jungla, teletreball ja normalitzat, aparició de mototaxis i ciutat degradada; museus i art “rescatat” com a símbol d’un món en ruïnes. Valoració • Dura i incòmoda, però cinematogràficament brillant. La sinceritat de Cuarón sobresurt malgrat el modest encert tecnològic. Homenatge a Agustí Villaronga: llegat i sensibilitat Trajectòria essencial • Títols destacats: Tras el cristal (1987), El niño de la luna (1989), El mar (1999), Pa negre (2010), Incerta glòria (2017), El ventre del mar (2021). • Col·laboracions amb directors de fotografia: Jaume Peracaula i Josep Maria Civit; música del compositor Marcús J.G.R. en la darrera etapa. Últim treball • Estrena pòstuma el 2023: Loli Tormenta, culminada segons la seva voluntat, fins i tot prioritzant-ne el finalització. Valoració • Autor d’una obra poètica i d’alt dramatisme, amb cim en Pa negre. Homenatge sentit a una de les veus més singulars del cinema català. Premis Gaudí (15a edició): guanyadors i debat Guanyadors clau • Un año, una noche (Isaki Lacuesta): 5 premis. • Alcarràs: 4 premis + Premi del Públic; guardons majors: Millor pel·lícula, direcció i guió original. • Suro: 3 premis (Direcció novella, interpretacions principals: Vicky Luengo i Pol López). • Pacifiction (Albert Serra): 3 premis (Pel·lícula no catalana, fotografia i direcció artística). • Premi d’Honor Miquel Porter i Moix per a Jaume Figueras. Apunts crítics i omissions • Discussió sobre l’“inevitabilitat” d’Alcarràs i el tracte als actors no professionals en edicions anteriors. • Reivindicacions: Mantícora (Carles Vermut) i No matarás con pistolas (Maria Ripoll) com a títols a tenir en compte. Crítica: Babylon (Damien Chazelle) Ambició i excés • Fresc sobre Hollywood del pas del mut al sonor (finals 20–50), entre orgia visual i sàtira negra de l’Star System. • Música de Justin Hurwitz amb ecos molt marcats de La La Land. Personatges i temes • Brad Pitt (arquetip a l’estil John Gilbert), Margot Robbie (estrella nata i autodestructiva), Diego Calva (Manny, la mirada llatina que ascendeix i cau). • Temes: sacrifici per l’èxit, destrucció de l’individu pel sistema, hipocresia mediàtica i poder de la premsa groga. Punts forts i febles • + Posada en escena vibrant i moments memorables. • – Durada excessiva (3h10) i acumulació de tòpics que dilueixen el discurs. Veredicte • Espectacle gran i desmesurat amb idees potents sobre el preu de l’ambició, però irregular en ritme i profunditat. Crítica: Tár (Todd Field) Sinopsi i personatge • Retrat d’una directora d’orquestra tirànica i genial (Cate Blanchett) en el món clàssic contemporani, entre l’èxtasi creatiu i els abismes del poder. Escena clau i tensions culturals • Classe magistral on s’enfronten canons musicals (Bach) i identitats/lectures contemporànies; l’edició a xarxes tergiversa paraules i precipita la caiguda pública. Eixos temàtics • Art com a contacte amb “el diví”, relacions de poder, ètica professional, bales perdudes de la cancel culture i fragilitat de la reputació digital. Veredicte • Film magistral i penetrant, dominat per una interpretació colossal de Cate Blanchett. Cites destacades “Qualsevol pot morir.” (sobre l’aleatorietat brutal a Children of Men) “L’‘smart TV’ és el gran germà.” (deriva del debat sobre vigilància digital) Termes clau • Pla seqüència: escena filmada (o aparentment filmada) sense talls. • DogiCamp System: tècnica per cosir preses i simular continuïtat. • Teletreball: treball remot integrat a la diegesi de 2027. • Star System: maquinària industrial de creació/destrucció de celebritats.

Panorama general Un programa dens i suggeridor on es combina crítica cinematogràfica, memòria fílmica i recomanacions d’actualitat. El nucli és la lectura profunda de The Servant (1963) de Joseph Losey —una obra vista com a obra mestra—, seguida del descobriment del documental Cartes d’Akiab d’Eugènia Balcells, i un tram final dedicat a sèries amb The White Lotus i Total Control, més l’agenda dels Premis Gaudí. Pel·lícula de la setmana: The Servant (1963), de Joseph Losey Trama i temes clau • Un majordom intrigant i manipulador (Barrett) subjuga progressivament el seu amo (Tony), explotant les seves debilitats i invertint els rols amo/criat. • Lectura social central: descomposició de la classe dominant (aristocràcia/burgesia) en una societat també en crisi. • Eixos: dominació/submissió, sexualitat soterrada, dependència psicològica i canvi de poder. "Si t’anessis, no sabria què fer sense tu" "Jo soc el criat, senyora" Estil visual i posada en escena • Espai únic i simbòlic: una casa luxosa de Londres com a “tauler d’escacs” on es mouen les peces (Tony/Susan vs. Barrett/Vera). • Composicions amb angles inclinats, picats i contrapicats; ús intensiu de miralls (incloses cornucòpies deformants) per reflectir la corrupció moral i la fractura identitària. • Dramaturgia i aire teatral (guió d’Harold Pinter): el film dona distància i temps a intèrprets per desplegar matisos. • Fotografia en blanc i negre d’una gran finor (llum/ombra com a camp de batalla; Susan obrint cortines vs. la foscor de Barrett). Escenes i moments destacats • Restaurant: el so de taules veïnes crea un retratat coral de classe a través de converses de fons. • Pub: joc de miralls i inversions espacials que desorienten i revelen el canvi de posicions. • “Upstairs/Downstairs”: el descobriment eròtic al pis de dalt mentre l’amo resta avall evidencia la inversió jeràrquica. • El ram de flors: de fresc a pansit com a signe visual de la decadència de la casa/parella. • Interludi de neu: pausa lírica que separa segon i tercer acte, tempo per a la reflexió. • Final a través d’una bola de vidre: el món ja totalment distorsionat. Lectures socials i subtextos • Erotisme explícit i suggerit; homosexualitat soterrada; drogues i alcohol com a símptomes de caiguda. • Tradició del tema dominador/dominat (ressons de Jean Genet, Buñuel). • Parentescos evocats: l’orgia com a precursora d’alguns jocs d’Eyes Wide Shut; ecos de L’Àngel Exterminador pel confinament en mansió. Valoració i on veure-la • Considerada obra mestra: cap pla “de més”, múltiples capes de lectura a cada seqüència. • Disponible a Filmin; música destacable amb cançons que semblen romàntiques però es trenquen com el mateix relat. Joseph Losey: trajectòria i context Del teatre a la pantalla i l’exili • Formació de 17 anys en teatre (dramaturgia/adaptacions) que marca la seva posada en escena. • Afectat per la caça de bruixes; passa d’EUA al Regne Unit, on consolida una filmografia robusta. Fites i línies estilístiques • Des de The Boy with Green Hair fins a títols com Accident, The Go-Between (Òscar), Mister Klein, Don Giovanni o Modesty Blaise: una obra amb narratives sofisticades i textura sovint teatral. • The Servant emergeix com a peça central del seu cicle britànic i síntesi de temes sobre poder, classe i desig. Documental: Cartes d’Akiab (Eugènia Balcells) Què és • Llargmetratge documental rodat el 2001 (muntat el 2020) durant un viatge a l’actual Myanmar a la recerca dels orígens familiars (un rebesavi alemany que feu fortuna a Birmània i una àvia birmana invisibilitzada en els papers europeus). Perspectiva i estil • Mirada marcadament feminista: el 90% del film són rostres i treball de dones (arrossars, oficis). • Narració poètica, amb cites de poetes birmans i de Rabindranath Tagore; veu i dicció de la directora de gran sensibilitat. • Imatges-idees: pagodes “buides” com a arquitectures de comunicació amb el cel; l’or laminat aplicat amb paciència temporal. Moments poètics • La nit sobre una plataforma al riu: constel·lacions a dalt, peixos vermells a baix—una experiència sensorial i metafòrica. • El rumb riu amunt com a viatge iniciàtic a l’“interior” (ressons de Conrad, Heart of Darkness). Exhibició i ecos de recepció • Passada a la Filmoteca i vinculada a una instal·lació a la Fundació Vila Casas (Can Framis); presentació de llibre al CCCB. • Reivindicació del documental com a camp creatiu amb dificultats de distribució però gran potencial per a públics diversos. Sèries: recomanacions i comentaris Nota prèvia: com seleccionar • Davant l’“allau” de producció global, la selecció és el repte: recomanacions d’amics poden estar “passades de voltes”; cal conèixer qui t’ho recomana i el seu gust. The White Lotus (T2, Sicília) • Més enllà del luxe turístic, hi ha una trama subterrània de classe i desig amb to provocador, humor negre i una posada en escena visualment molt cuidada (influència Sorrentino). • Música de capçalera i disseny visual icònics; es recomana entrar directament a la temporada 2 (sense desmerèixer la 1a) per la seva potència coral i el misteri “Highsmithià”. • Disponible a Filmin. Esterno Notte (Marco Bellocchio) • Miniserie sobre el segrest d’Aldo Moro: notable per al públic jove que desconeix aquella etapa d’Itàlia (DC i PCI), tot i algunes reserves sobre el plantejament. Total Control (Austràlia) • Drama polític amb protagonista aborigen col·locada al poder per interessos de partit (pont amb comunitats indígenes). • Escenaris: Canberra i Winton (interior desert); sèrie sòlida, clàssica, efectiva. Agenda: Premis Gaudí • Gala: diumenge 22, 22.00 h, en directe a TV3 (Sala Oval). • Any de collita amb títols com Alcarràs, Un año, una noche, Pacifiction, Suro.

Visió general Un episodi minimalista i repetitiu que juga amb la reiteració i el silenci com a recursos expressius. La frase "Fins demà!" funciona com un mantra de comiat al llarg de gran part de l’enregistrament, interromput per un tram d’exclamacions i un curt bloc d’afecte amb "I love you!". Cap al tram final, apareix un microinterludi titulat "Smooth Jazz Club", que aporta un contrast ambiental. Punts clau • Comiat recurrent: "Fins demà!" es repeteix persistentment, marcant el ritme de l’episodi. • Culminació d’intensitat: una seqüència d’exclamacions substitueix les paraules i accentua el to. • Gir emocional: el bloc "I love you!" introdueix calidesa i afecte abans de tornar al comiat. • Interludi temàtic: la menció "Smooth Jazz Club" suggereix una referència musical/ambiental enmig del patró. • Pausas i buit sonor: alguns intervals sense text reforcen el caràcter de col·lage sonor. Temes principals • Repetició i ritme verbal com a dispositiu narratiu. • Comiat i retorn: el cicle de dir adéu i reprendre el missatge. • Expressió emocional mínima: el pas de l’exclamació a l’afecte explícit ("I love you!"). • Interludi ambiental: aparició puntual de "Smooth Jazz Club" com a canvi de registre. Moments i cites destacades "Fins demà!" "I love you!" "Smooth Jazz Club" Estructura temporal (resum) • 0–1708 s: Mantra inicial de comiat ("Fins demà!"). • 1709–2386 s: Interludi d’exclamacions. • 2387–2505 s: Bloc d’afecte ("I love you!"). • 2506–3104 s: Retorn a "Fins demà!". • 3105–3134 s: Microinterludi "Smooth Jazz Club". • 3135–3615 s: Tram final amb "Fins demà!" fins al tancament.

Context i tesi del programa Episodi centrat en “Le Mans” (1971), l’ambiciosa pel·lícula de Steve McQueen sobre les 24 Hores de Le Mans: un rodatge sense guió tancat, ple de conflictes creatius i accidents, que va passar de ser fracàs de taquilla a icona de culte per la seva potència sensorial (imatge i so) i el seu valor com a document de l’època. “Soy demasiado viejo y rico para aguantar tantas gilipolletes.” — John Sturges, en abandonar el rodatge Producció: ambició, caos i realisme Sense guió tancat i urgència real • Pressa per aprofitar la cursa real (13-14 de juny de 1970) i rodar material en directe. • McQueen arriba amb la seva obsessió pel realisme: cotxes reals (Porsche 908/917, Ferrari), càmeres muntades al vehicle i rodatge de la cursa. • Origen del vincle McQueen–Porsche després del seu resultat a Sebring (12 hores): impulsa suport de la marca al film. Xoc creatiu i canvi de timó • John Sturges abandona: volia més trama i arcs humans; McQueen prioritzava la cursa i la captació del temps/espai. • La televisiva Cinema Center Films imposa Lee H. Katzin; Solar Productions perd el control creatiu i el pressupost es dispara (de ~6M$ a ~7,5M$). Es construeix el “Solar Village” a prop del circuit. • Guió iteratiu i conflictiu (fins a 3 guionistes treballant alhora); McQueen dirigeix de facto setmanes, fins que l’aparten de la producció. Accidents i risc • Rodatge amb tres accidents: el més greu, David Piper (Porsche 917 verd) perd una cama; s’atribueix al caos de planificació. • Anècdota nocturna: McQueen condueix temeràriament amb Louise Edlin, bolcada del cotxe i intent de “fer el pont” a un vehicle d’una granja per evitar l’escàndol. La pel·lícula: llenguatge, so i forma Muntatge i càmera: el temps com a matèria • Seqüències clau: sortida amb baixada de bandera, accident central i flashback (entrada amb travellings i primer pla). • Ús magistral del slow motion i del “montage” visible (a la manera de Peckinpah), estirant i comprimint el temps per intensificar l’impacte. • Fotografia Panavision impecable (René Guissart i Robert Hauser); equip de quatre/sis muntadors orquestrant un enorme volum de material. El so dels motors com a música • Disseny sonor que converteix Porsche (greus) i Ferrari (aguts) en una autèntica simfonia mecànica; alternança interior/exterior per transmetre solitud i immersió del pilot a cabina. • Música de Michel Legrand: temes intermedis “seixanta-setanters” discutibles; tema final elogiat, líric i emocionalment potent. Trama mínima i valor documental • Carència deliberada d’argument i subtrames febles: per alguns és el seu límit; per altres, la seva virtut, perquè converteix el film en “càpsula del temps” d’un ambient 60s/70s absolutament setanter. Psicologia del pilot: buit, límit i addicció • Debat sobre el “per què” de córrer: entre la llibertat, la pau interior i l’atracció del risc extrem (Eros/Thanatos) en una època de mortalitat alta a pista. • Ayrton Senna (1993, Montmeló): anècdota que retrata la seva timidesa, concentració i autoexigència com a paradigma d’aquesta psicologia del límit. • Lectura existencial de McQueen i el personatge: “He conquerit el món, però no m’he conquerit a mi.” — citant Alexandre el Gran (referit per entendre el buit interior) Referents i llegat • “Grand Prix” (1966) de John Frankenheimer com a precedent tècnic (càmeres a cotxe, plans de pista i preses aèries) i contrapunt narratiu. • “Winning” / 500 milles amb Paul Newman: catalitzador de la seva afició real al motor. • De fracàs comercial a culte: mig segle després, “Le Mans” es valora per la seva frescor, veritat i magnetisme sensorial. • Reforç documental: recomanació de “Steve McQueen: The Man & Le Mans” (2015) com a peça clau per entendre el via crucis creatiu i personal de McQueen. Tancament i balanç de temporada • Dificultat de trobar el film avui dia; recordatori de consultes a la web del programa. • Balanç anual amb llista extensa de convidats (Filmoteca, BCN Film Fest, cineastes, fotògrafs) i clàssics tractats (Wilder, Fellini, Coppola, Polanski, Ford, Dreyer, Buñuel, Bertolucci, etc.). • Dedicatòria a Amat Carreras (muntatge), ànims davant la malaltia. • Bones festes i retorn el 10 de gener. Tancament musical amb “All I Want for Christmas Is You”.

Estructura i to del programa • El programa s’inverteix: primer novetats i actualitat, i a la segona part la pel·lícula central. Sight & Sound 2022: Jeanne Dielman lidera la dècada • Context històric: repàs de la llista decennal de Sight & Sound (des del 1952), amb canvis de cúpula (Lladre de bicicletes, Citizen Kane, Vertigo) fins a la gran novetat del 2022. • Novetat clau: Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), de Chantal Akerman, encapçala la llista. Primera vegada que una dona dirigeix l’obra considerada “millor de tots els temps”. • Dades de la votació: 1.639 votants (crítics, programadors, arxivers, acadèmics, directors). El 2012 eren 830. Consens sorprenent per a una proposta tan “no mainstream”. • Abast i recepció: pel·lícula llarga (201’), difusió limitada però molt valorada entre cinèfils; es preveu recuperació en filmoteques i plataformes (Filmin, etc.). • Debat: la llista no és “de quatre bojos”; el top 10 reunit inclou clàssics i modernes (Vertigo, Tokyo Story, Citizen Kane, In the Mood for Love, 2001, Bo Travail, Mulholland Drive, L’home amb una càmera, Singin’ in the Rain), confirmant pluralitat i alt nivell. “Fer que el número 1 sigui ‘Jeanne Dielman’ amb 1.639 vots té molt de mèrit.” Sèries a Filmin: hype vs realitat Tendència a l’exageració • Reflexió crítica: es tendeix a magnificar sèries correctes com si fossin obres mestres; cal criteri i paciència (si el primer capítol no enganxa, s’abandona). • Plataformes: Filmin (nivell mitjà alt), HBO (algunes peces fortes), Netflix (púrria i troballes barrejades). También en el Cielo (sèrie danesa, Filmin) • Ambientació aparent (finals s. XIX, Dinamarca) i població aïllada amb prohibició d’entrar al bosc: paràbola amb doble lectura (control social vs por/mitologia). • To i referents: suspens/terror/ciència-ficció a l’estil The Village (El bosque), amb gir final que recontextualitza tot el que hem vist. La noche del 12 (sèrie/film francès) • Thriller policial de Dominik Moll (molt ben puntuada a Filmin): obsessió d’un inspector amb un cas irresolt al llarg de la seva carrera. • Virtuts i límits: personatge central poc arquetípic i molt sòlid; algun clixé coral (policia “dur”, friccions d’ego a la brigada). • Nota: existeix també versió cinematogràfica recent; el relat posa l’espectador en dubte permanent a mesura que la investigació descarta sospitosos. Nit del Cinema Europeu (Cinema Girona) amb Albert Serra • Sessió amb Albert Serra: conversa franca, crítica amb les dinàmiques de premis (Goya/Gaudí) i amb certa “industrialització” del gust. • Recomanació/defensa: France (2021), de Bruno Dumont — obra diversa dins d’una filmografia irregular, però aquí “s’aguanta molt bé”. “Estar a la llista d’enemics de Nixon vol dir que fas alguna cosa bé.” Crònica exprés: Avatar: La via de l’aigua (preestrena) • Experiència tècnica: 3D descomunal i immersiu, definició visual altíssima (foto de Russell Carpenter), seccions aquàtiques d’avantguarda. • Argument: continuïtat de la primera entrega (conquesta, venjança, família), amb deliris espectaculars i ecos de Titanic en el tram final. • Veredicte: gran cinema de Nadal, familiar i visualment apoteòsic; el guió és el menys rellevant davant del “xoc sensorial”. Pel·lícula central L’efecte dels raigs gamma sobre les margarides (1972), de Paul Newman Context i autoria • Adaptació d’una obra premi Pulitzer (Paul Zindel). Tradició Off-Broadway i material eminentment teatral traslladat al cinema amb sobrietat i precisió. • Repartiment: Joanne Woodward (Beatrice) en un treball immens; Nell Potts (filla de Newman i Woodward) com a Matilda, reveladora; presència de Roberta Wallach (Ruth). Interpretacions • Woodward sosté la pel·lícula amb una introspecció sostinguda i sense sentimentalismes; mirada crua i humana d’una mare superada per la vida. • Nell Potts desborda autenticitat i “mirada” a l’estil Newman; economia verbal i gran presència. Temes i símbols • Les “margarides radiades” funcionen com a metàfora poderosa: segons la dosi de raigs gamma (sistema/entorn), unes floreixen, d’altres muten i unes moren. • Eixos: pobresa, dignitat, bullying social, soledat femenina, càrrega familiar i aspiració intel·lectual de la filla menor que resisteix el context. Posada en escena i recursos • Direcció de Newman: càmera sempre on cal, moviments justos i amb sentit; neteja tècnica i una distància irònica-crítica que evita la llagrimeta fàcil. • Moments: el pla del tren que descobreix el cotxe rere els vagons; el passadís fosc amb l’àvia i el caminador; la festa escolar amb la irrupció humiliant de Beatrice. “Tengo el corazón henchido de orgullo”, repeteix Beatrice, entre la vergonya aliena i el dolor. Lectura política i context • Retrat de l’Amèrica profunda dels 60-70 — una denúncia social que Newman situa contra la retòrica triomfalista; ressonàncies amb Cassavetes. • Newman, demòcrata i a la llista d’enemics de Nixon: coherència amb una obra que erosiona el maquillatge social i institucional. Newman director i actor (apunts) • Filmografia com a director: de curt (1961) a sis llargmetratges (1968–1987), 5 d’ells amb Woodward; inclou Raquel, Raquel; Harry & Son; The Glass Menagerie. • Com a actor: trajecte monumental amb Weiss, Rosen, Preminger, Brooks, Penn, Huston, Hitchcock, Roy Hill, Ivory, Cohen, Mendes… Dignitat, resistència i carisma “contingut” com a segell. Escenes i idees clau • Festa de fi de curs: tensió extrema, vergonya i tendresa devastadora. • Conill i penombra: la nena “entre llum i foscor”, metàfora de triar camins. • Casa asfixiant: il·luminació apagada i espais saturats per a fer visible l’opressió. Tancament • Comiat i anunci del darrer programa del curs; invitació a seguir anant al cinema.

El clàssic de la setmana: Il conformista (Bernardo Bertolucci, 1970) Peces clau del debat Política i conformisme: el protagonista, Marcello Clerici, és un “feixista per omissió” que busca ser “un home normal” i s’adapta al poder de torn. Psicoanàlisi i trauma: flashbacks i records d’infantesa (abusos, intent d’agressió del xofer) modelen un jo apàtic i dissociat. Estructura moderna: narració fragmentada, road movie Itàlia-París, flashback dins de flashback i muntatge molt conscient. Posada en escena icònica: fotografia de Vittorio Storaro, arquitectura feixista racionalista, llum/ombra com a metàfora (eco del mite de la caverna). Erotisme i ambigüitat: pes de Dominique Sanda i Stefania Sandrelli en la tensió entre desig, poder i fidelitat. “És un feixista per omissió: s’acomoda i aspira a la normalitat.” Context i materials • Director: Bernardo Bertolucci (1941–2018). Influències intel·lectuals: Marx i Freud. • Origen literari: novel·la d’Alberto Moravia (1951). • Guió: adaptació de Bertolucci (estructura no lineal). • Música: Georges Delerue; peça destacada i amb vida pròpia fora del film. • Fotografia: Vittorio Storaro (simbiosi decisiu amb el director). • Muntatge: Franco Arcalli (col·laborador clau, també en prèvia discussió de guions). • Repartiment: Jean-Louis Trintignant, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Gastone Moschin; aparició breu però significativa de Pierre Clémenti. Adaptació i estructura • Bertolucci s’allunya del relat lineal de Moravia i proposa una road movie cap a París que es va obrint en records i traumes. • El film combina thriller polític (encàrrec d’eliminar un professor exiliat) amb drama psicològic (inadaptació, desig reprimit, por a la diferència). • L’ús del flashback i la fragmentació construeixen una subjectivitat esberlada pròpia del cinema modern europeu de postguerra. Lectura política i moral • Clerici no és un fanàtic; és conformista: s’afegeix al feixisme per conveniència i, quan el vent gira, denuncia els antics companys. • El film alerta sobre els feixismes que s’infiltren “entre boires” gràcies a la desresponsabilització i la recerca d’una vida còmoda. “Si toca ser feixista, em faig feixista… com m’hauria fet el que calgués segons el moment.” Personatges i erotisme • Dominique Sanda (Anna): figura d’alta ambigüitat i fort potencial eròtic, entre femme fatale i esposa finalment lleial al marit professor. • Stefania Sandrelli (Giulia): “dona justeta” escollida per la normalitat; duplicació irònica del desig reprimint la diferència. • Pierre Clémenti (xofer): eix del trauma adolescent (atracció, violència, culpa), que rebrota al present. Posada en escena i símbols • Arquitectures feixistes (EUR, línies geomètriques i fredes) que empetiteixen l’individu; planificació de càmera equilibrada i solemne. • A l’episodi de l’assassinat: càmera a l’espatlla, bosc, inestabilitat, caos moral. • Jocs de llum/ombra i “finestra” única que remeten a la caverna de Plató (coneixement vs. il·lusió). • Referències pictòriques: De Chirico i ecos magrittianos en l’ocultació del rostre/identitat. • La seqüència del ball de les dues dones: lliçó de mise-en-scène i moviment de càmera. Influències i genealogia • Diàleg amb Nouvelle Vague (llibertat formal de Prima della rivoluzione) però amb ruptura i maduresa a Il conformista. • Parentescos amb Marco Bellocchio (interès per la psicologia i els mecanismes del poder). • Figura kafkiana: Joseph K. com a ninot atrapat per estructures que no entén. • Leitmotiv en Bertolucci: relació individu–poder, cos vs. ànima, i reaparició de motius visuals (París, ponts, espais) cap a films com L’últim tango. Bertolucci: trajecte i reconeixements • Primeres obres: La commare secca (1962), Prima della rivoluzione (1964), Partner (1968). • Any clau (1970): L’estratègia de l’aranya i Il conformista. • Títols majors posteriors: L’últim tango a París, Novecento, L’últim emperador, El cel protector, Belleza robada, The Dreamers, Tu e io. • Premis: nominació a l’Òscar per Il conformista; Òscars per L’últim emperador; Palma d’Or honorífica (Cannes, 2011). Actualitat i estrenes Glass Onion: A Knives Out Mystery (Rian Johnson) • Valoració: decepció respecte a la frescor de la primera entrega; to excessiu i inconstant, amb idees enginyoses disperses. • Debat sobre Netflix i la “perversió” del pols autoral. • L’elenc (Edward Norton, Janelle Monáe) destaca, però el conjunt no funciona com a whodunit ni com a thriller. Eugénie Grandet (Marc Dugain, Balzac) • Adaptació correcta però plana, acadèmica i impersonal; es sosté pel relat potent de Balzac i uns actors sòlids. • Lectura amb to protofeminista (emancipació en món masculí) i crítica del gassiuisme del pare. Festival L’Alternativa (Barcelona) Suro (Mikel Gurrea) • Drama íntim de parella que abandona la ciutat per la natura (Empordà) en ple món de l’extracció de suro. • Temes: patrimoni, dependències econòmiques dins la parella, reconfiguració d’identitats i expectatives. Històries per a no contar (Cesc Gay) • Cinc episodis independents; els tres primers són especialment brillants. • Històries reconeixibles que preferim “no explicar” per incomoditat o imatge. • Recomanació per a dies festius: lleugera, eficaç i honesta amb el seu títol. Ruthless Times (Susanna Helke, Finlàndia) • Documental sobre la degradació de l’atenció a la gent gran; tema europeu i actual (sanitat tensionada). • To contundent i molt polèmic. Ulrich Seidl: Rimini i Sparta • Díptic dur: decadència familiar/artística (Rimini) i pedofília (Sparta). • Proposta incòmoda però coherent amb un cinema alternatiu que explora marges i perversitats del poder/desig. Idees clau que queden Conformisme moral com a motor del feixisme quotidià. Fragmentació narrativa per representar trauma i postguerra. Tensió entre ordre/cultura i pulsions del cos. L’arquitectura i la llum com a discurs polític en imatge.

Clàssic de la setmana: Cendres i Diamants (Andrzej Wajda, 1958) Pel·lícula clau del cinema polonès i tercera peça de la trilogia de la guerra de Wajda (amb Generació i Canal). Situada el 8 de maig de 1945, retrata l’endemà de la victòria sobre el nazisme i la convulsa transició cap al poder comunista a Polònia. El protagonista, un jove partisà, rep l’encàrrec d’assassinar un secretari local comunista; la seva missió s’entrellaça amb una història d’amor tan bella com tràgica. Basada en la novel·la d’Andrzejewski, l’adaptació pren partit en fer del partisà l’heroi i va topar amb la censura; Wajda en va negociar l’estrena amb un final ambivalent. "El bon Déu va donar dos ulls al director: un per mirar per la càmera i l’altre per estar alerta a tot el que passa al seu voltant." Context històric i trilogia • Wajda s’inscriu en la “segona generació” del cinema polonès de postguerra i s’alimenta del degel del 1956-63: més aire creatiu però amb censura. • La pel·lícula mostra el dia de l’alliberament i l’entrada de les estructures comunistes: resistència dels partisans (Armia Krajowa), aristocràcia en retirada i ambivalència social. • Novel·la d’Andrzejewski (pro-comunista) vs. film: Wajda centra l’heroïsm en el partisà; els censors dubten, l’estrena s’aconsegueix gràcies al prestige internacional i als equilibris del final. Sinopsi i temes clau • Missió: assassinar un secretari comunista que arriba per celebrar la pau i reorganitzar el poder local. • Error inicial: creen matar la víctima i eliminen dos innocents, iniciant una cadena tràgica. • Subtrames socials: aristòcrates que fugen; pare comunista que torna de l’URSS i vol recuperar el fill, ara partisà; contradiccions de classe i d’ideals. • Història d’amor entre el partisà i una cambrera orfe de guerra: instants de feliç treva enmig de la violència, però el deure polític ho avorta tot. • Tò general: tragèdia que sobrevola des del primer error fins al desenllaç. Simbolisme i imatges potents • Cavall blanc: aparicions fugaçes com a signe d’esperança fràgil que es dilueix. • Gots d’alcohol encesos: ritual pels caiguts; metàfora de cendres i diamants (de la destrucció, potser en sorgirà alguna cosa valuosa). • Crist invertit entre runes: icona colpidora no present a la novel·la, signe de món trastocat i de memòria ferida. • Focs artificials vs. mort: alegria pública que contrasta amb la mort fora de camp (gran potencia visual i irònica). • Taula de festa desballestada; ball final amb Polonesa de Chopin: decadent i expressionista, a la manera d’un Fellini ombrívol. Posada en escena i llenguatge cinematogràfic • Base de neorealisme amb accents expressionistes: clars-obscurs, contrallums, composicions d’alt contrast. • Recursos: travelings, plans seqüència, ús intens de la profunditat de camp (deute Orson Welles), contrapicats constants i quadres atapeïts que generen angoixa i tensió. • Música estrident i disseny sonor per sostenir una inquietud constant. Recepció, ritme i interpretacions • Ritme: temps mort deliberat entre la missió i l’acció per fer sentir el pes de l’espera i la tragèdia en gestació. • Personatge del partisà: aura de joventut icònica (entre James Dean i Belmondo), nervi i magnetisme. • Final a l’abocador: percebut per alguns com a concessió calculada per aplacar la censura, tot i la seva coherència simbòlica (cicle cendres–residu). • Humor negre i ironia fina apareixen com a descàrrega en un univers opressiu. Recomanacions d’actualitat El Atracador Perfecto (Canadà) • Thriller lleuger basat en el cas real del “Flying Bandit” (Josh Duhamel; cameo de Mel Gibson). • To de TV movie: entretinguda, de gat i ratolí, amb tots els tòpics efectius del gènere. Pequeña Flor (Santiago Mitre, Argentina) • Comèdia àcida i intel·ligent, centrada en la rutina i el jazz (la cançó “Pequeña Flor” és clau). • 90 minuts deliciosos, amb crescendo de guió ben calibrat. Abraza-me fuerte (Mathieu Amalric, 2021) • Drama familiar de construcció en puzzle: tot el que veiem són projeccions/pensaments de la protagonista (Vicky Krieps). • Estructura formal audaciosa i emotiva; rodat en tres estacions, amb una seqüència a la costa catalana. The Night Of (HBO) • Miniserie policial hiperrealista sobre culpa, sistema penal i veritat (Riz Ahmed; John Turturro excels). • Capítols de durada flexible al servei de la història; to dens i verosímil. Paraules clau • Neorealisme, expressionisme, profunditat de camp, contrapicat, traveling, posada en escena, censura, postguerra, simbolisme.

Visió general Episodi centrat en el clàssic Deseos Humanos (1954) de Fritz Lang, amb una lectura rica en context històric, gènere i posada en escena. La conversa es completa amb un bloc d’estrenes on destaca As Bestas de Rodrigo Sorogoyen, un tram dedicat al documental del centenari de Tutankhamon i una recomanació final de la minisèrie Olive Kitteridge. • Temes clau: film noir vs melodrama, la iconografia del tren, Zola i Renoir, la femme fatale, estil visual de Lang, Sorogoyen i els seus dilemes morals, divulgació arqueològica sobre Tutankhamon. El clàssic de la setmana: Deseos Humanos (1954, Fritz Lang) Temes, símbols i posada en escena • El tren és l’eix visual i simbòlic: vies com a metàfora de la predestinació, cabines, locomotores, engars i estacions conformen una mise-en-scène funcional i expressiva. • S’apunta l’al·lusió sexual clàssica (trens entrant en túnels) com a metàfora de desig i pulsió. • Obertura i tancament en tren: simetria formal; l’inici s’allarga per subratllar la immersió en el món ferroviari, el final es resol en pocs segons per contundència narrativa. Fritz Lang: trajectòria i context • Naixement a Viena (1890); etapa alemanya amb obres mestres del cinema mut: Nibelungs, Les tres llums, Metropolis, Frau im Mond. • Col·laboració amb Thea von Harbou (guionista, posterior esposa), i separació el 1933; antecedents i mites al voltant de la seva fugida del nazisme després de l’interès de Goebbels. • Retorn europeu tardà amb les aventures díptiques El tigre d’Esnapur i La tomba índia (inspirades en textos de von Harbou). Gènere: del film noir al melodrama • Lang és considerat pioner del film noir (La mujer del cuadro, Perversidad, Los sobornados, La casa del río). • Deseos Humanos comparteix l’aire de noir, però bona part de la tertúlia el llegeix com a melodrama amb pulsió tràgica. • Arquetips femenins: la femme fatale (Gloria Grahame) com a figura ambigua —manipuladora i alhora víctima d’un món d’homes. • El codi Hays i la censura de l’època modelen el protagonista (Glenn Ford) com a “bon noi” veterà de Corea i introdueixen una moralina final (retorn a l’ordre amb la “noia bona”, Ellen). Personatges i interpretacions • Glenn Ford (Jeff Warren) es veu més “net” que el Jéhan Gabin de Renoir; Broderick Crawford aporta força i complexitat com a marit alcohòlic i gelós; Gloria Grahame aporta una ambivalència que oscil·la entre fatalitat i fragilitat. • Apunts de direcció: Lang, exigent fins a l’extrem, és descrit per actors com un “dictador” al set. Comparativa amb Zola i Renoir • Base literària: La bête humaine (Émile Zola, 1890). Naturalisme de “gens marcats” (determinisme) que Renoir conserva més fidelment. • A Renoir, el protagonista desencadena impuls homicida vinculat a l’excitació sexual; a Lang, aquest component es neteja i desplaça cap a altres focus morals. • Versions: muda alemanya (1920), Renoir (1938), Lang (1954) i una versió argentina (1957) que desvia el centre cap a un inspector, perdent potència temàtica. Aspectes tècnics i estil • Fotografia de Bernard (Burnett) Guffey: blanc i negre nítid i pulcre, domini de l’espai i dels objectes propis del cinema americà 50s. • Música de Daniele Amphitheatrof: trajecte sòlid entre cinema i concert; filmografia notable (Los sobornados, Carta de una desconocida, Major Dundee...). • Expressionisme? Malgrat l’etiqueta, les pel·lícules americanes de Lang aquí exhibeixen anticlímax expressionista en favor d’una composició neta i funcional. Anècdotes de producció • Càsting: es va considerar Rita Hayworth; es rumoreja que Lang va pensar en Peter Lorre per a Jeff Warren (Lorre ho hauria rebutjat). • El projecte va flirtejar amb el Cinemascope a Columbia, però es va rodar en format estàndard —decisió percebuda com a adequada per al to. Estrenes i sèries: Rodrigo Sorogoyen i el dilema moral As Bestas (Galícia, parc eòlic i comunitat) • Dilema central: ideal ecològic vs necessitat econòmica d’un poble; “tots tenen raó” fins que la violència (eco de Perros de paja) corromp l’equilibri. • Valoració: primera meitat notable; després d’un punt de gir clau, el guió perd impuls i coherència en alguns comportaments. El Reino i Que Dios nos perdone • El Reino: ritme i disseny de personatges potents però manca de compromís estructural (focus més local que sistèmico). • Que Dios nos perdone: noir espanyol molt sòlid, per a alguns superior a El Reino. Televisió • Apagón: capítol dirigit per Sorogoyen, considerat el millor del conjunt. • La madre: curtmetratge “duríssim i exemplar” (Marta Nieto), però el llargmetratge perd la força del plantejament obert del curt. Documental: Tutankhamon, 100 anys de la troballa • Estructura en dues parts: a) commemoració i reconstrucció de la descoberta (1922), b) preparatius i logística d’una gran exposició amb peces autèntiques. • Moments visuals: filmació privilegiada i d’alta qualitat del treball de restauració i embalatge; imatges impactants d’estàtues i guardians d’entrada. • Valoració: didàctic i equilibrat, però superficial a nivell argumental (sensació de “flor a flor”). Esment a la “maledicció del faraó” sense donar-li credibilitat. • Comparativa: el documental IMAX “Misterios de Egipto” (amb Omar Sharif) és, per a alguns, més efectiu en la narració de la descoberta. “Què veus?” —“Veig coses meravelloses.” — Diàleg atribuït a Lord Carnarvon i Howard Carter en el moment clau de la troballa. Recomanació exprés Olive Kitteridge (HBO Max, 2014) • Miniserie de 4 capítols, ambientada a Maine, protagonitzada per Frances McDormand. • Curta, precisa i molt ben interpretada: un retrat humà ric en matisos. Observacions finals • El programa subratlla com Lang equilibra el fatalisme i l’ordre moral del Hollywood clàssic. • En l’actualitat, Sorogoyen destaca per conjugar tensió, ritme i dilemes socials, encara que amb irregularitats de desenvolupament segons els títols. • El documental de Tutankhamon funciona com a porta d’entrada per seguir investigant, més que com a peça definitiva.

Panorama del programa Recomanacions de cartellera (cinema en actualitat) • Tres títols destacats en cartellera: El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia), Un año, una noche (Isaki Lacuesta) i Argentina, 1985 (Santiago Mitre). • Es remarca especialment Argentina, 1985 com una de les cinc millors pel·lícules estrenades de l’any: film polític d’altíssima qualitat formal i narrativa. Presentació de la convidada i del documental • Introducció a Rita Leisner, fotògrafa i cineasta canadenca, ex‑reportera de guerra (Cambodja, Afganistan, Irak, Israel…). • Context del seu nou documental Forest for the Trees (Bosc pels arbres): segueix plantadors i plantadores a la Colúmbia Britànica (Canadà) en tasques de reforestació post‑tala i post‑incendi (obligacions de replantació per llei). • Estrena europea a Barcelona dins de SUNCINE – Festival de Cinema i Medi Ambient (29a ed.): el film rep el Premi Humanisme i Medi Ambient. • El programa destaca la bellesa visual, l’emoció i el valor instructiu del film, i posa el focus en la vida comunitària, l’absència de jerarquies i el pagament per arbre com a trets singulars del sector. Entrevista a Rita Leisner: del front de guerra al bosc Vocació i formació • Vocació fotogràfica des dels 15 anys; estudis universitaris en literatura (francès i anglès) abans de redreçar el rumb cap a la imatge. • Inicis a la indústria del cinema com a tècnica de llum i fotògrafa fixa; formació intensiva al International Center of Photography (NYC) i xarxa de contactes professionals. Cobertures de guerra i “Unembedded” • Set anys a Nova York treballant com a fotògrafa de conflicte. • Llibre col·lectiu: Unembedded: Four Independent Photojournalists on the War in Iraq —perspectiva “no empotrada” fora de l’exèrcit, en contrast amb la narrativa mediàtica controlada i la “censura per exclusió”. • Post‑Iraq: cobertura de la guerra Líban–Israel (2006) i estada curta a Afganistan. Afganistan, McLuhan i docència • Llibre visual i teòric: “Searching for Marshall McLuhan in Afghanistan” —diàleg entre tecnologia mòbil, guerra, història de la fotografia i teoria dels mitjans. • Docent d’Història de la fotografia i Fotoperiodisme a la Universitat de Toronto; projecte Basetrack (2010): irrupció del telèfon mòbil i xarxes socials en la cobertura de guerra. Gir vital: crisi, esperança i retorn al bosc • Després de Palestina (Hebron, 2015), crisi personal i decisió d’allunyar-se de zones de guerra. • Cerca d’un tema positiu i amb esperança: tornar al món que la va marcar de jove —la plantació d’arbres— per explorar comunitat, sentit i futur. Producció de “Forest for the Trees” • Rodatge durant 4 anys (4–6 mesos/any: d’abril a agost/setembre‑octubre), vivint als campaments sense internet ni telèfon. • Logística dura: caravana i també tenda el primer any per compartir condicions amb el grup; generador, molta gasolina i jeep 4x4 per desplaçaments llargs diaris. Equip i llenguatge visual • Càmera principal digital (Sony sèrie A7, 4K, gran resposta en baixa llum i estabilització); plans aeris amb dron. • Fotografia fixa amb Phase One (100MP) per a imatges d’alta resolució i ampliacions molt grans. • Ús d’animació (col·laboració amb l’animadora i plantadora Alex Conza) per explicar de forma clara i atractiva el procés tècnic de plantar, amb vocació pedagògica (escoles, instituts i universitats). Temes clau del film • Duresa física extrema: fins a 8.000 calories/dia —equivalent a córrer 2,5 maratons. • Igualtat i comunitat: sense jerarquies laborals; tothom fa la mateixa feina; es cobra “per arbre”; el campament afavoreix la convivència i la salut mental. • Feminisme i rendiment: les dones hi destaquen —fortalesa del “tren inferior” per carregar sacs (~20 kg) i ritmes de plantació que desafien tòpics (ex.: 6.000 arbres en un dia). • Metàfores d’esperança i persistència: un bosc s’aixeca “un arbre cada cop”; la disciplina combina labor i esport intensiu. "No pots plantar un arbre sense creure en el futur" • Frase leitmotiv atribuïda a la professora forestal Sandy Smith (assessora del film), adoptada i compartida amb els equips de campament; per a Leisner, és també una metàfora vital. Moments destacats del film • Superació personal: testimonis sobre addiccions, depressions i renaixements a través del treball i la comunitat. • La pala com a extensió del cos: respecte i cura de l’eina, en paral·lel “còmic‑afectuós” a l’arma de “Full Metal Jacket” (Kubrick). • Dol i vincles: la pèrdua d’un gos company es relata amb emotivitat i senzillesa. Idees per emportar-se • Un documental emocionant i didàctic que mostra la reforestació com a acte de futur i comunitat. • Combina immersió (campaments, ofici, logística), estètica (4K, fotografia d’alta resolució), claror pedagògica (animació) i polifonia de veus per oferir una visió rica i honesta d’un ofici tan dur com transformador.

Clàssic de la setmana: I pugni in tasca (1965) Fitxa i context • Direcció i guió: Marco Bellocchio (òpera prima). • Música: Ennio Morricone. • Fotografia: Alberto Marrama (blanc i negre). • Estrena a Espanya: 1969 (Barcelona). • Repartiment (nucli familiar): Lou Castel (Alessandro), Paola Pitagora (Giulia), Marino Masé (Augusto), Pierluigi Troglio (Leone), Liliana Gerace (la mare). • Context: Inserida en el nou cinema italià (Bertolucci, Pasolini, Taviani, Rosi) amb una ruptura respecte al neorealisme. El títol i la seva lectura simbòlica • Traduccions: "Les manos en los bolsillos" vs "Els punys a la butxaca". • Idea clau: mans a la butxaca pot semblar inacció; però punys amagats impliquen ràbia, tensió i repressió no mostrada (en Sandro com a motor dramàtic). Temes i imatges clau • Rebel·lia generacional pre-68 contra estructures familiars i moral catòlica asfixiants. • Incest latent Alessandro–Giulia (petó filmat el 1965 i incorporat a la restauració 4K de 2015). • Matricidi i fratricidi: el personatge deriva cap a la destrucció del nucli familiar. • Casa-càrcer: casalot que es descompon, iconografia religiosa omnipresent, rituals de mort (cementiri, taüt, cotxe fúnebre) com a paisatge moral. • Arrencada in media res: carta anònima de la Giulia a la promesa d’Augusto; l’espectador entra ja en conflicte. • Final: fos a negre amb música de Morricone (“Finale”), dos minuts sense crèdits com a descàrrega catàrtica. "Bellocchio és com els americans: porta el cinema a la sang; els europeus, al cervell" — Gilles Jacob Música i to • Morricone imprimeix un to de terror psicològic (veu infantil que evoca Rosemary’s Baby), alineada amb l’opressió domèstica. • El disc de La traviata en la seqüència d’epilèpsia desincronitzada multiplica la tensió. Context estètic i genealogies • Negació del neorealisme: Bellocchio s’inscriu en un cinema mental i psicològic. • Ecos Nouvelle Vague i del cinema polonès 60s: boîte de jazz, personatge en contemplació, plans "desencaixats" que generen inquietud. Sàtira anticlerical • Irreverència envers l’Església: monja rient al funeral, capellà burocràtic; hipocresia institucional com a teló de fons de la repressió. Metàfores i posada en escena • Animals i gàbies (xinxilles, gàbia buida-oberta al quadre): metàfora d’engabiament. • Enquadrament tancat per reforçar l’enclaustrament; muntatge que provoca confusió deliberada. • Detall cinèfil: foto de Marlon Brando a la capçalera (figura del rebel). Entretemps: Morricone i trajectòria primerenca • Abans del gran reconeixement: westerns i films de gènere; contrast amb la sofisticació dramàtica d’I pugni in tasca i Prima della rivoluzione. Tast d’actualitat: Álex de la Iglesia — El cuarto pasajero • Comèdia negra de carretera: un aturat que dissimula la seva situació, relació no dita, mals entesos i caos marca de la casa. • Personatges: Alberto San Juan, Ernesto Alterio brillant com a tercer passatger. • Funciona com a entreteniment de ritme alt, tot i algun gir forçat de guió. Entrevista: Isaki Lacuesta — Un any o una nit (Bataclan) Focus i to • No és un film “sobre el terrorisme” sinó sobre les persones que van sobreviure i el dany posttraumàtic. • Cartell: “noche” lleu desenfoc — memòria distorsionada. Memòria, records inventats i lògica reprimida • Testimonis (fins i tot policies) amb records apropiats o inventats; la ment construeix imatges contradictòries que es viuen com a reals. • Estructura que segueix la lògica de la imatge reprimida: capes que emergeixen a mesura que cauen les barreres (especialment en Celine). Estructura narrativa i estil • No linealitat: superposició de capes temporals i flashos breus. • Lacuesta parla menys d’“estil” que de temperament; adapta la forma a cada projecte. Muntatge vs guió • Guió que apunta intencions; la pel·lícula es re-escriu al muntatge, on es descobreix la forma final. • Resultat: complexitat clara en la lectura, amb ritmes i talls precisos en les seqüències d’acció i en la delicada vida interior de la parella. Final i esperança • Voluntat propositiva: seguir vivint, estimant, anant a concerts. • L’última seqüència recupera la cançó interrompuda — alè de felicitat i persistència. Producció i escala • Pressupost aprox. 6M€ (el més alt del director fins ara), al servei d’una posada en escena immersiva. Influències • Admiració per Werner Herzog: esperit d’aventura cinematogràfica i intensitat del real.

Resum general Episodi centrat en el clàssic de Roman Polanski, “Rosemary’s Baby” (1968), i en l’actualitat cinèfila: la visita de Lucrecia Martel i l’estrena d’“Un año, una noche” (Isaki Lacuesta). Conversa coral amb to analític i apassionat sobre estil, context, temes i llegat. "Els paranoics... no pel fet de ser paranoics deixen de tenir raó." 1) Clàssic de la setmana: Rosemary’s Baby Importància i influència • Obra que consolida el cicle modern de terror satànic a Hollywood (precedeix L’exorcista). • Model de terror psicològic: ambigüitat sostinguda entre paranoia i conspiració real. • Connexions amb l’obra de Polanski: Repulsion i El quimérico inquilino (aïllament, ment, espai tancat). Temes i idees clau • Ambigüitat del mal: el relat força l’espectador a dubtar de la percepció de Rosemary. • Aïllament i incomunicació: personatges “dins una peixera”, incapaces de trencar la mampara social i emocional. • Crítica social: la secta de classe alta, multiètnica, com a al·legoria de les elits “vampíriques”. • Context 1966-68: anys de revolta cultural (Maig del 68, contracultura hippie); col·lisions amb censura (a Espanya es va tallar l’escena de la violació onírica). Posada en escena i recursos • L’arquitectura del pis i els passadissos com a “personatge” dramàtic: espai domèstic ominós, portes, armaris i parets que comuniquen amb l’altre pis. • Música de Komeda i cançó de bressol cantada per Mia Farrow: inquietud des de l’inici amb to falsament ingenu. • Detalls de fidelitat a la novel·la d’Ira Levin (ascensor, dates 1966 “Any 1”). Producció, repartiment i “easter eggs” • Càsting: John Cassavetes (necessitava finançar el seu cinema independent, p.ex. Faces); Mia Farrow imposada per Bob Evans; tensions Polanski–Cassavetes. • Anècdotes: divorci de Frank Sinatra lliurat en ple rodatge; la intensitat de Polanski a la seqüència onírica va impressionar Bob Evans. • Curiositats: anagrama “Roman Castevet”; cameo de William Castle; veu telefònica de Tony Curtis; referència meta a l’actriu Victoria Vetri; tall de cabell Vidal Sassoon. Recepció, context i llegat • Censura de l’escena de la violació a diversos països; Polanski, catòlic polonès, aborda un tema percebut com a “blasfem” l’any 68. • Ecos i influències: The Sentinel, L’exorcista, i, en l’actualitat, Hereditary. • Estil artesanal: càmera, muntatge, llum, actors, partitura; guió de ferro, sense dependre d’efectes especials. “No us perdeu Rosemary’s Baby… però no és gratificant: et deixa fotut.” 2) Debat crític: autoria vs ofici • Apunt a partir d’una xerrada de Santos Zunzunegui a la Filmoteca: distinció entre “fer cinema com a ofici” i ser veritable cineasta-autor. • Reivindicació de criteri i exigència davant la producció massiva contemporània. 3) Focus actualitat: Lucrecia Martel • Estada a Barcelona (Biennal del Pensament) i presentació a Filmoteca de curts i del migmetratge “Terminal Norte” (2021). • Peça com a carta d’amor als artistes durant la Covid (Salta, Argentina): Julieta Lasso, Mariana Carrizo, Lorena Carpanchay, Noelia Sinkunas, BIAMI, entre d’altres. • Martel prepara “Chocobar”, sobre l’assassinat de l’activista indígena Javier Chocobar (2009). Autora valenta, compromesa i essencial del cinema sud-americà contemporani. 4) Estrena destacada: “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta) • Basada en el llibre de Ramon González (supervivent del Bataclan). Interpretacions de Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart. • Estructura: una nit (la del Bataclan) i un any de conseqüències emocionals i psicològiques. • Tria estilística: evitar sang i fetge i centrar-se en el trauma i la reconstrucció. Idees clau Ambigüitat + aïllament com a eixos del terror de Polanski. L’espai (pis, passadissos, armaris) funciona com a dispositiu dramàtic. Rosemary’s Baby dialoga amb l’esperit del 68 i la censura del seu temps. Actualitat: Lucrecia Martel com a veu imprescindible i Isaki Lacuesta oferint un relat humanista sobre el Bataclan.