episodis

Panorama general del programa • Episodi amb quatre blocs principals: descoberta d’un film israelià sobre identitat àrab, crítica de Maps to the Stars (Cronenberg), anàlisi profunda de Nightcrawler (Dan Gilroy) i debat sobre patriotisme i autoconsciència a Hollywood. • Tancament amb recomanacions i anuncis de properes temàtiques. Tema 1 — A Borrowed Identity (Mis Hijos / Dancing Arabs) De què va i per què importa • Film d’Eran Riklis basat en la primera novel·la, en bona part autobiogràfica, de Sayed Kashua (àraboisraelià que escriu en hebreu). • Trama: un noi palestí de Tira, superdotat, és acceptat en un internat prestigiós de Jerusalem i queda atrapat entre dues identitats (àrabs/jueus). • Sorpresa destacada: producció israeliana que aborda amb matisos la vida àrab dins Israel, un angle poc habitual. Clau creativa • Kashua és descrit com un dels autors hebreus vius més reconeguts, tot i ser àrab; també creador de la sèrie de gran èxit a Israel, Arab Labor (subtitulada en hebreu quan els personatges parlen àrab). • El valor del film rau en un guió humanista i ambiciós que explora la dicotomia identitària i la pressió d’assimilació. Lectura i debat d’un testimoni "20 anys d’escriure en hebreu i res no ha canviat... He de trobar un altre llenguatge per escriure el que penso, i els meus fills han de trobar un altre idioma per viure." • Es comparteixen passatges de l’article de Kashua a The Guardian (2014) sobre la seva decisió d’emigrar als EUA per por, desengany i assetjament. • El grup reflexiona sobre el paper de l’art, la literatura i el cinema per canviar realitats i sobre els límits d’aquesta fe quan la realitat política es torna asfixiant. Idees clau • La pel·lícula i el testimoni de Kashua obren un debat sobre: - Identitat i llengua com a espais de resistència i dolor. - Ètica de la convivència i viure com a minoria dins d’un Estat que no et reconeix plenament. - La potència i la fragilitat de l’art com a eina de transformació social. Tema 2 — Maps to the Stars (David Cronenberg) El millor • Retrat ferotge de l’ecosistema de Hollywood: competitivitat, narcisisme, neurosi i buit moral sota aparadors llampants. • Interpretacions excel·lents: Julianne Moore (una actriu en envelliment), Mia Wasikowska (ambigua, pertorbadora), John Cusack (coach/guru d’autoajuda). El més fluix • El “secret” de la trama es percep poc consistent. • Cronenberg prioritza, com sovint, la perversió de la ment i l’atmosfera sobre una trama clàssica robusta (filmo: Crash, A Dangerous Method, etc.). Tema 3 — Nightcrawler (Dan Gilroy) Context i recepció • Pel·lícula considerada massa incòmoda i crítica per a part de Hollywood: reconeixement limitat als premis (eclipsada per Birdman), tot i un guió molt intel·ligent i una interpretació superlativa de Jake Gyllenhaal. • Nota cinèfila: Gyllenhaal té gossos anomenats “Atticus” i “Boo Radley” (referència a To Kill a Mockingbird), senyal d’una cultura cinematogràfica/literària arrelada. De què va • Un ambiciós solitari sense escrúpols descobreix negoci filmant accidents i crims nocturns per vendre’ls a televisions que busquen morbo immediat. • El personatge manipula policies, editors i col·laboradors: obsessió per escalar com a empresa personal, sense empatia ni límits. Temes clau i comparacions • Crítica als incentius estructurals dels mitjans: “si el morbo ven, es programa”, i la frontera ètica es desplaça. • Debat sobre si és un psicòpata o un producte d’un ecosistema que premia la deshumanització. • Contrast amb arquetips nocturns: - Taxi Driver (Scorsese): solitari amb una moral primària; - Drive (N. W. Refn): criminal amb espurnes d’humanitat; - A Nightcrawler, el protagonista és tota ombra. Idees en debat • Responsabilitat individual vs. responsabilitat sistèmica (editors, audiència, competència televisiva). • El film funciona com a metàfora social extrapolable: la “llei de la selva” corporativa i mediàtica. Tema 4 — Patriotisme, guerra i autoconsciència a Hollywood • Discussió sobre American Sniper (Clint Eastwood): recepció massiva als EUA i lectura com a film conservador/patriòtic; contraposició amb obres que practiquen autocrítica. • Recordatori de Coppola i Gardens of Stone com a exemple de com el cinema pot oscilar entre denúncia i cerimònia patriòtica. • Idea central: la indústria nord-americana és capaç del doble gest: exhibir els seus monstres i, alhora, celebrar mites nacionals. Tancament i pròximes cites • Refs ràpids a Steve McQueen i a les primeres obres de Nicolas Winding Refn (interès per personatges i formes postmodernes). • Temes anunciats: postmodernisme, la importància dels perdedors, i Astronomia i Cinema en el proper tram.

Panorama de l’episodi Episodi amb tres blocs principals: • Documental “Red Army” i la Guerra Freda a través de l’hoquei sobre gel. • Focus en Steve McQueen: Hunger, Shame i 12 anys d’esclavitud. • Gran monogràfic del cinema de l’Índia: indústria, trets de Bollywood, clàssics, autors de la diàspora, música (A. R. Rahman), estrelles i l’anàlisi de “Lagaan”. “Som els millors en hoquei perquè el sistema comunista és el millor del món” — lema que sintetitza l’ús polític de l’esport a “Red Army”. “Red Army”: esport com a geopolítica • Documental àgil i potent sobre l’equip soviètic d’hoquei i el capità Slava Fetisov; ofereix un retrat de 40 anys d’història soviètica (anys 70–80, Perestroika, fins a l’era Putin). • Temes clau: amistat i perseverança, propaganda, control estatal (KGB), disciplina extrema, i com l’esport serveix de vitrina ideològica. • Comparacions reveladores: el joc coral dels soviètics amb el Barça de Guardiola; paral·lelismes amb l’ecosistema d’elit dels escacs soviètics (equips d’entrenadors, psicòlegs, mètode). • Influències estètiques en els entrenaments: balet rus i escacs (coreografia i estratègia traslladades al gel). • Arc de Fetisov: marginat als EUA per estil “no violent”, recuperat al Canadà amb els “cinc russos”, i finalment ministre d’Esports el 2002. • Mirada percebuda com crítica però equilibrada, amb ric material d’arxiu i entrevistes. Idees potents • L’esport com a propaganda durant la Guerra Freda (espai, medaller, hoquei). • Tensions entre talent individual, estil d’equip i instrumentalisme polític. • Efecte anestèsic del triomf esportiu en societats diverses (paral·lelismes amb seleccions i clubs occidentals). Steve McQueen: cos, trauma i ètica a càmera fixa • “Hunger” (2008): retrat immersiu de la vaga de fam dels presos de l’IRA; escena central de 20 minuts de diàleg fix presoner-capellà que condensa la filosofia i la moral de l’acció. • “Shame” (2011): addicció al sexe tractada amb una sensibilitat extrema; mateix actor protagonista que a “Hunger” (Michael Fassbender). • “12 Years a Slave” (2013): la consagració; estil visual sobri que contrasta violència i intimitat. Claus estètiques i temàtiques • Plans llargs, austeritat formal, focus en el cos i els límits (físics i morals). • Cinema que interpel·la l’espectador més per la posada en escena que no per l’excés narratiu. La indústria del cinema de l’Índia: magnitud i diversitat Dades clau • L’Índia és el primer productor mundial: ~1.000 pel·lícules/any, amb unes ~400 de Bollywood (hindí). • 14.000 sales i un mercat intern que absorbeix la producció; baix pes del cinema USA. • 16 idiomes principals: cada zona té la seva indústria (p. ex. Tollywood — bengalí, Mollywood — malaiàlam). Trets de Bollywood • Música i dansa al centre: números musicals poden ocupar fins a una quarta part del metratge; ús habitual de playback i doblatge posterior per adaptar idiomes. • Gènere masala: barreja d’espècies narratives (romanç, melodrama, comèdia, crim) en una sola pel·lícula. • Durada llarga (sovint >3 hores), to relativament conservador (pocs petons o sexe explícit) i final feliç freqüent. • Funció social: cohesió en un país sovint a la vora de la tensió; convivència representada a pantalla (hindús, musulmans, sikhs, intocables). Música com a motor industrial • Influència del musical britànic (tradició teatral). • A. R. Rahman com a figura clau: “Lagaan”, “Slumdog Millionaire”, “Water”… • Estratègia de llançament: bandes sonores publicades abans de l’estrena per crear expectatives i, sovint, finançar part del film. Clàssics i títols destacats (recomanats) Clàssic absolut • “Mother India” (1957, Mehboob Khan): drama èpic d’una mare camperola que sosté la família enmig d’adversitats i deutes; música integrada i ritme sostingut. Bollywood clàssic i d’autor • Raj Kapoor — “Awaara” (1951): icònic (Chaplin indi), selecció Cannes. • Guru Dutt — “Pyaasa” (1957): sovint qualificat com l’“Orson Welles” indi. • Yash Chopra i escola: melodrames i romanç modern. Èxits moderns i estrelles • “Devdas” (2002, Sanjay Leela Bhansali): amors impossibles, castes i matrimonis pactats; gran desplegament musical i visual. • “My Name Is Khan” (2010): romanç i identitat en context global. • “Dilwale Dulhania Le Jayenge (DDLJ)” — “El valent s’emportarà la nòvia” (1995): fenomen cultural. • “3 Idiots” (2009): comèdia sobre el sistema educatiu i les pressions socials. • Estrelles: Shah Rukh Khan, Aamir Khan, Amitabh Bachchan; actrius com Kajol i Aishwarya Rai. Diàspora i cinema independent • Parallel Cinema i autors NRI (Indian Non-Residents): Deepa Mehta (“Water”, “Fire”), Mira Nair, Gurinder Chadha; temes sovint vetats a Bollywood (p. ex. homosexualitat) tractats amb sensibilitat. Remakes i “plagis” • L’endemesa local i el tancament del mercat van facilitar versions no oficials: “Scarface”, “The Godfather”, “Léon”, “Mar adentro”, i fins i tot “Carne trémula”. • Motiu al·ludit: ritmes de producció molt alts i necessitat de guions “a punt”. Anàlisi de “Lagaan” (2001) Trama i context • Poble hindú sotmès a l’impost agrari (lagaan) en època colonial britànica. • Repte central: partit de cricket entre pagesos novells i soldats experts; si guanyen, s’eximeix l’impost durant anys. Allò més destacat • Fotografia i posada en escena excel·lents; ús de grans conjunts, color i exteriors. • Números musicals que il·lustren estats emocionals i, a estones, fan avançar el relat. • Guió clàssic i accessible, pensat per arribar a públic intergeneracional. Capes socials i polítiques • Castes i inclusió: el personatge “intocable” admesa a l’equip simbolitza un gest d’igualtat. • Cinema com a cohesió nacional: equip mixt (hindús, musulmans, intocables) jugant junts; missatge de convivència. • Mirada al colonialisme: el cricket com a camp de batalla simbòlic contra l’abusiva fiscalitat i el poder britànic. Tancament • Comentari final sobre la duresa de “Slumdog Millionaire” com a retrat social. • Avanç del pròxim programa: “Nightcrawler” com a pel·lícula del mes.

Panorama general del programa Cinema Sense Condicions obre amb música (Ennio Morricone i Chaplin) i entra ràpidament en una tertúlia on es combinen crítica d’estrena, reflexió estètica i tendències actuals. • Eix 1: American Sniper (Clint Eastwood) — anàlisi d’estil, ètica i un detall “manipulatiu”. • Eix 2: Xauixa (Lisandro Alonso) i l’article d’Àngel Quintana — de l’ascetisme minimalista al misteri neobarroc. • Eix 3: Nightcrawler — el paper dels mitjans i la manipulació de la realitat com a mercaderia. • Derives: Nebraska, Birdman, Terrence Malick, postmodernisme, Drive, Relatos salvajes. American Sniper: estil, ètica i decisions de posada en escena Punts forts i un “detall” que descompensa • Cinema d’Eastwood: sòlid, seriós, sense por al conflicte i als matisos. • Escenes de telèfon: tensió i eficàcia molt notables, integrades amb delicadesa en el relat. • Crítica al “detall” d’un somriure d’un personatge — percebut com a excés de simplificació/manipulació que trenca l’ambigüitat moral construïda. Duels, caos i final • La guerra s’articula com un duel entre franctiradors: impuls individual, romanticisme del repte i límits de la disciplina militar. • Representació del caos bèl·lic (boira visual, desorientació): encert formal que comunica l’absurd de la guerra. • Tractament de la família: percebut com un pèl “tou” però útil com a contrapunt. • Final filmat amb fredor clàssica, sense subratllats — deixa espai a la lectura crítica de l’espectador. "...no m’empenedeixo... i estic disposat a defensar davant Déu totes i cada una de les morts." • La frase clau sintetitza la coherència interna del personatge: fe, pàtria i responsabilitat moral. Xauixa i el gir neobarroc: del minimalisme al misteri De l’ascetisme a la poetització • Context: Xauixa com a terra mítica (tipus El Dorado), relat a la Patagònia del XIX amb Viggo Mortensen. • Primera meitat: minimalisme d’Alonso (silencis, figures, paisatge extrem, cromatisme contingut). • Viratge central: pèrdua de la filla i recerca del pare — abandó de la racionalitat narrativa cap a la poetització de la imatge i el misteri. Tendència crítica • L’article d’Àngel Quintana sosté que, després de 15 anys de cinema substractiu/minimalista, s’imposa un retorçament del llenguatge: present fragmentat, de vegades oníric i sovint barroc. • Percepció també al Festival de Rotterdam: la imatge muta per seguir sent mirall del present, però ja no “realista” a la Stendhal. Nightcrawler: la mercantilització del xoc i la fabricació de la notícia Mirar és “disparar” • Paronomàsia de “shoot”: disparar i filmar comparteixen arrel — la càmera com a arma. • Diferències amb Eastwood: retrat més asèptic i directe, amb menys “preguntes” implícites. De documentar a provocar els fets • El protagonista descobreix que pot governar l’esdevenir: de perseguir accidents a preparar/accelerar situacions per obtenir imatges més venibles. • Comparació amb Minority Report (sense precognició): aquí hi ha enginyeria d’oportunitats i explotació dels buits del sistema. • Diagnòstic social: hàbits de consum que premien la morbositat; els mitjans responen i retroalimenten la demanda. Responsabilitat distribuïda • Culpabilitat compartida: productor d’imatges, redaccions, audiència i, a dalt de tot, estructures de poder. • Hi ha estudis psicològics i tècniques per induir hàbits i maximitzar l’addicció als continguts d’impacte. Realisme contemporani: Nebraska i el retrat del desencant • De les formes clàssiques (Steinbeck/Ford, «Les raïms de la ira») a un realisme que evita el pamflet i mostra un teixit social esgotat i rutines inamovibles. • Nebraska aposta per una imatge clara i seca, sense “preguntes” formals: constatació d’un estat de coses (valors conjunts, masclisme, feixisme latent, impotència). Oscars i Birdman: temps, pla seqüència i puresa formal • Reconeixement a Birdman (millor pel·lícula, director i guió): aposta per una forma gairebé de pla seqüència que remet a Rope (Hitchcock). • Reflexió sobre el temps (dia/nit) com a mesura i experiència — ecos amb Interstellar. • L’estil d’Iñárritu condensa pulsions místico-màgiques d’etapes anteriors en una execució implacable i sense concessions. Neobarroc i postmodernitat: estat de la qüestió • El neobarroc actual comparteix terreny amb el postmodernisme: fractura, inestabilitat, barreges de registres i prioritat del misteri sobre l’explicació. • Exemples: Xauixa i, com a contrapunt, The Drop (L’entrega) — focus intens en un fragment de realitat, dubte entre veritat “exacta” i mirada somiada/tòpica. Altres fils: Drive i Relatos salvajes • Drive: estilisme i fatalitat — en revisió, un final percebüt com a més decebedor, però coherent amb la idea que “la vida t’atrapa”. • Relatos salvajes: catarsi de pulsions bestials que el contracte social reprimeix — humor negre per exposar la desmesura. Cloenda i proper programa • Crida a continuar llegint Caimán i l’article de Quintana; reflexió crítica per evitar la manipulació i madurar com a espectadors. • Avanç: Joan Segué i especial Bollywood amb recomanació de veure Lagaan. • Reescolta al blog del programa.

Panorama de l’episodi Cinema Sense Condicions aborda dues línies principals: Dossier profund sobre el cinema de Teo Angelopoulos i la música d’Eleni Karaindrou. Entrevista al director del documental Història d’un Futur (estrenat al Cinema Girona), amb prèvies crítiques ràpides de novetats. "No és melodrama: és tragèdia" — sobre l’univers d’Angelopoulos Entrevista: “Història d’un Futur” (documental) Què és i per què sorgeix • Projecte altruista impulsat per Bernat Garrigós per donar veu a la gent gran sobre el procés català. • De la idea inicial d’un vídeo de 15 min a un documental d’1 hora per la riquesa de testimonis. Selecció i rodatge • 8 entrevistats (71–90+ anys), diversos orígens i llengües (català i castellà), amb mirades plurals. • Selecció per xarxa d’amics; sense càsting formal. Rodatge intermitent durant uns 3 mesos. • Resultat: alta qualitat tècnica (imatge, muntatge i etalonatge), pensat per sales i aules. Exhibició i abast • Passis al Cinema Girona (dimecres successius). Útil per a batxillerat (Guerra Civil, memòria, debat actual). “Volíem demostrar que la gent gran té una opinió ben formada i una gran esperança en el futur del país.” Crítiques breus d’estrenes Orgull (Pride) • Drama social sobre la vaga minera dels 80 i el suport LGTB. Emotiva i eficaç per tòpics ben jugats. Selma • Retrat pulcre i potent de Martin Luther King i la marxa de Selma. Possible ressonància local per la vivència col·lectiva i el conflicte polític. American Sniper • Ofici cinematogràfic d’Eastwood, però amb ideologia conservadora i exaltació patriotera que incomoda. Dossier: Teo Angelopoulos + Eleni Karaindrou Signatura d’autor i recepció • No comercial, ritmes lents, plans seqüència amb grua, durades 2h30–3h; però densitat de detalls i viatge constant. • Premis als grans festivals (Cannes, Berlín, Venècia…). Marca inconfusible: veus una segona pel·lícula i ja saps que és seva. Tragèdia grega i història contemporània • Cinema d’èpica i tragèdia: amors impossibles, frontteres i guerres trunquen vides. • Espai-temps no lineal, salts temporals i simbologia mítica (Ulisses, Helena…): l’espectador reconstrueix el sentit. “Ploro perquè no et puc estimar” — l’amor impedit esdevé motor tràgic. Paisatge, llum i aigua • Boira, pluja, neu; paleta grisa i vestuari fosc (excepcions simbòliques: núvia blanca, monos grocs). • L’aigua com a frontera i origen (rius/mar): separa, inunda, ofega, però també revela. Música d’Eleni Karaindrou: un actor més • Música que entra sobtadament i opera com a element poètic (no psicologisme ni simple narració). • Ús diegètic i extradiegètic: músics en escena, acordió i cordes; la maduresa de Karaindrou eleva el dramatisme. “Un bon poema deixa un cop de puny a la panxa.” — Joan Margarit. Aquest cinema, sovint, és una pallissa emocional. Col·laboradors i logística • Guions amb Tonino Guerra; direcció de fotografia i art fidel i recurrent; repartiment internacional (Bruno Ganz, Harvey Keitel, Jeanne Moreau, Marcello Mastroianni). • Escenes icòniques: - Funerals a Sarajevo (processons creuades sota la boira). - Enterrament per barca a Eleni. - Estàtua de Lenin pel riu com a símbol polític. Pel·lícules clau per començar • La mirada d’Ulisses (1995) • L’eternitat i un dia (1998) • El pas suspès de la cigonya (1991) • Els prats plorosos (Eleni) (2004) Fi i llegat • Mort tràgica atropellat durant rodatge; trilogia moderna grega inacabada. L’obra és amor feridor per Grècia i la seva memòria col·lectiva. Idees clau • Tragèdia com a forma; història de Grècia com a matriu narrativa. • Aigua, boira, neu i grua com a lèxic visual. • Música de Karaindrou com a veu del film. • Narració no lineal que demana un espectador actiu. • Documental Història d’un Futur: veu de la gent gran i ús pedagògic.

Introducció Programa amb to distès però exigent, dedicat a comentar estrenes vistes, una repassada als Goya i un bloc central molt potent sobre innocents i culpables al cinema. El tram més analític es reserva per la segona meitat, amb comparatives i referents clàssics. Crítiques de la setmana Wild (2014) — Jean-Marc Vallée • Actuacions: Reese Witherspoon (protagonista i productora) i Laura Dern (nominada a l’Òscar) destaquen pels matisos i primers plans. • Escriptura i estructura: guió de Nick Hornby amb ús de flashbacks molt ben dosats que reconstrueixen el passat de la protagonista (addiccions, dol i redempció). • Imatge i to: fotografia “magnífica” que casa amb l’epopeia del Pacific Crest Trail; celebració de la individualitat i la resiliència molt del gust nord-americà. • Peros: certa dissonància entre la fisicitat del personatge real i la imatge “urbana” de l’actriu en pantalla. “És una història real de redempció explicada amb flashbacks impecables.” • Connexions: record a 127 Hours (Danny Boyle) i el seu epíleg amb el protagonista real; alerta que aquestes imatges finals poden “desmuntar una mica” la il·lusió cinematogràfica. Nightcrawler (2014) — Dan Gilroy • Valoració global: entusiasme unànime; definida com a thriller nocturn rodó i “candidat a film del mes”. • Interpretació: Jake Gyllenhaal “brutal”, primat 14 kg; sorprèn que no estigués nominat a l’Òscar (la pel·lícula sí ho està a guió original). • Temes clau: crítica ferotge als mitjans de comunicació i al capitalisme d’autoajuda (manuals d’èxit), amb una mirada “crua i sense concessions” sobre l’ambició sense escrúpols. • Estil: ritme sostingut, escalada de tensió, clímax impactant; música de James Newton Howard; paper destacat de Rene Russo. “Estem davant d’una obra que podria ser de culte.” • Referents i contrastos: de Wilder (El gran carnaval) a Network o Taxi Driver; es defensa que Nightcrawler és més incòmode i contemporània que aquests clàssics. Actualitat: Premis Goya • Conducció: Dani Rovira “eficaç”. • Moments: discurs d’Antonio Banderas com a punt àlgid (“autèntic, profund”); Almodóvar remarca la crítica al ministre de Cultura. • Guardons: reconeixement a La isla mínima; mencions a 10.000 km i Ocho apellidos vascos (premis d’interpretació), amb debat sobre sobre-recompenses. Tema central: Innocents i culpables al cinema Eixos d’anàlisi • Tres punts de vista: 1) des del suposat culpable, 2) des de l’innocent, 3) des de qui jutja (advocats, fiscals, jurat). • Dos enfocaments: - Thriller d’enigma (Hitchcock/Agatha Christie): el “joc d’escacs”. - Cinema com a reflex social (Lumet/Lang): prejudicis, garanties del sistema i responsabilitat col·lectiva. Pel·lícules comentades i què aporten • The Wrong Man (Hitchcock): la impotència de l’innocent davant d’un sistema que no el protegeix. • 12 Angry Men (Sidney Lumet): el jurat com a mirall social; garanties processals vs. prejudicis. • The Trial (Orson Welles, sobre Kafka): la culpabilitat difusa i opressiva del sistema; del post-I GM al post-II GM. • Anatomy of a Murder (Otto Preminger): revisió crítica; percepció de pel·lícula “sobrevalorada” en la revisita. • The Verdict (Lumet): advocat (Paul Newman) que es redimeix creient en el cas; ètica professional. • Primal Fear (Gregory Hoblit): gir sobre engany i performativitat (Edward Norton descomunal) que deixa en fals la supèrbia del defensor. • The Rainmaker (Francis Ford Coppola): David vs Goliat jurídic (Matt Damon) contra asseguradora; arquetip nord-americà del petit contra el gegant. • Extres clau: - Fritz Lang: M (culpabilitat certa) i Fury (culpabilitat ambigua) per explorar la multitud i el linxament. - Judgment at Nuremberg: capes de responsabilitat i culpabilitat històrica. Focus: Testigo de cargo / Witness for the Prosecution (Billy Wilder) • Adaptació d’Agatha Christie que transcendeix el simple trencaclosques gràcies al cos dels personatges i diàlegs amb sorna. • Trio estel·lar: Charles Laughton (advocat malalt irreverent), Tyrone Power i Marlene Dietrich (paperàs). • Wilder juga amb l’espectador, però afegeix matís i profunditat que superen el model Christie o el mecanicisme hitchcockià. Proper programa • Monogràfic sobre Theo Angelopoulos i la música d’Eleni Karaindrou. Propostes de visionat: El pas suspès de la cigonya, La mirada d’Ulisses, Eleni i L’eternitat i un dia.

Tema central del programa El programa gira al voltant de dues línies principals: d’una banda, les ressenyes de 10.000 km i Still Alice; de l’altra, el debat temàtic El dimoni de les armes, travessant cinema d’autor i blockbusters per explorar la cultura de les armes, el seu ús polític i social, i les seves representacions al cinema. "Una música delicadíssima per una pel·lícula duríssima" — a propòsit de Lord of War Punts clau • 10.000 km: gran acollida per la seva proposta minimalista, l’ús intel·ligent de la tecnologia (Skype, Google Street View) i dues interpretacions magnífiques. • Still Alice: interpretació excel·lent de Julianne Moore, però crítica a una narrativa considerada massa òbvia i menys potent que El hijo de la novia. • El dimoni de les armes: contrast fort entre l’òptica nord-americana (dret individual a portar armes) i l’europea (monopoli estatal de la violència i memòria bèl·lica), amb pel·lícules que qüestionen el militarisme (X-Men: Days of Future Past, Capità Amèrica: The Winter Soldier, Interstellar) i el negoci del tràfic d’armes (Lord of War). • Altres: racó de biblioteca sobre cinema negre (Drive, Pulp Fiction, No habrá paz para los malvados), l’estrena alternativa Crisis i el model de sessions-col·loqui al Cinema Girona, i una mirada humanista a la migració a Le Havre (Kaurismäki). Ressenyes 10.000 km (Carlos Marqués-Marcet) • Proposta formal: pla seqüència inicial de ~20 minuts impecable per establir la relació de la parella abans de la separació. • Recursos narratius: ús orgànic de Skype, Google Street View i el correu electrònic per traduir emoció en llenguatge digital. • Interpretacions: David Verdaguer i Natalia Tena, punyents en primers plans; química i versemblança constants. • Temes: amor a distància, dificultat de la comunicació, i lectura fina sobre dinàmiques de gènere (pregunta clau: “m’estàs demanant permís per marxar?”) que activa una discussió sobre masclisme subtil i autonomia personal. • Premi i recepció: guardons Gaudí a millor guió, direcció, interpretacions i millor pel·lícula no catalana. • Imatges memorables: l’escena del preservatiu i el silenci com a síntesi d’un trencament emocional. "La comunicació és sempre molt difícil" — lectura central del film Still Alice (Richard Glatzer, Wash Westmoreland) • Focus: Alzheimer precoç en una acadèmica brillant de ~50 anys. • Virtut principal: Julianne Moore sosté la pel·lícula amb un treball majúscul. • Observacions crítiques: trama percebuda com massa convencional i amb un deteriorament menys consistent en comparació amb El hijo de la novia (on hi ha més història i una vivència més rica de la família). El dimoni de les armes (Debat) Marc conceptual i òptiques • EUA: defensa del dret individual a portar armes i recel del monopoli de la violència per part de l’Estat. • Europa: memòria de les guerres i construcció d’unitat post-1945; rebuig majoritari a l’arma privada i confiança (crítica) en l’aparell estatal. • Negoci global: tràfic d’armes com a motor d’inestabilitat en conflictes (Àfrica, Pròxim Orient). Blockbusters amb mirada antimilitarista • X-Men: Days of Future Past: retrocés al 1973 (Kennedy, Vietnam, Nixon) per qüestionar l’escalada armada. • Capità Amèrica: The Winter Soldier: crítica a la Patriot Act, seguretat vs llibertat, i el pes de les corporacions militars. • Interstellar: prioritza la supervivència de l’espècie i relativitza enfrontaments; el viatge en el temps apareix com a mecanisme reflexiu més que bèl·lic. Tràfic d’armes i ètica: Lord of War • Retrat del negoci clandestí (Nicolas Cage) que nodreix ambdós bàndols i destrueix llaços familiars. • Paralllel amb el tràfic de drogues: enriquiment a costa del col·lapse social. Migració, control i armes: Le Havre (Aki Kaurismäki) • Humanisme contra la persecució administrativa i la violència institucional; el paper de la comunitat davant l’aparell repressiu. "Les armes, en si mateixes, ja són un dimoni" — tesi ètica del debat Biblioteca i cinema negre • Catàleg temàtic de la Biblioteca Joan Margarit (Sant Josep) sobre cinema negre: de L’àngel blau a Drive i No habrá paz para los malvados. • Llibres recomanats: “Pesadillas verdaderas y falsas” (Noel Ceballos), “El cine negro” (Víctor Arribas), “Anatomía del crimen” (Mariano Sánchez Soler). Estrena alternativa i exhibició Crisis (Manuel Mira) • Idea potent sobre una societat que prohibeix la paraula “crisi” i persegueix el dissens; pel·lícula coral. • Limitacions d’execució: risc de reiteració i manca de versemblança. • Model de projecció: Cinema Girona amb passis setmanals i col·loqui amb el director (format cinefòrum continuat). Notes diverses i proper programa • Joan és a Londres (Billy Elliot, musical); mencions a Drive, Pulp Fiction, No habrá paz para los malvados. • Proper programa: Carme presenta Culpables i innocents amb Falso culpable (Hitchcock) com a protagonista.

Convidada i objectiu del programa Convidada: Laia Colet, directora artística i dissenyadora de producció. Objectiu: Entendre amb claredat què fa el departament d’art al cinema, com es decideix la imatge d’un film, i repassar la trajectòria de Colet des de projectes locals fins a grans produccions internacionals. "El departament d’art és el més complex de tota la indústria cinematogràfica." Què és la direcció d’art / disseny de producció Funcions clau • El/la dissenyador/a de producció defineix, amb el director, el concepte visual global: època, context, paleta de colors, textures, materials, i el “to” visual de la pel·lícula. • L’art director concreta i executa: dibuixos, plans, coordinació de construcció, attrezzo i equip. • S’“aterra” el guió: espais, objectes, vestuari i vehicles expliquen psicologia, classe social i context dels personatges sense diàleg. "Som els primers que aterrem el projecte: del text a un món tangible." Exemples • Eva: ambientació a la neu per contrastar exteriors freds i interiors càlids; futur proper càlid i orgànic, fugint del tòpic asèptic. • El perfum: París presentat en negre/brut i Grasse en marrons terrosos; decisió de paleta que reforça tema i atmosfera. • Che: reconstrucció realista a Puerto Rico de cases camperoles cubanes (gran part construïdes ex novo). Tallers, equips i logística • Grandària d’equip molt variable: de 7 a >1.000 persones (Exodus). • Decisions clau: localitzar vs construir (cost, climatologia, logística de rodatge, flexibilitat per a fotografia i moviments de càmera). • Temps d’entrada: en films d’època/alt concepte, el departament d’art entra des del minut zero; en contemporanis pot ser més tard, però cal ofici per quadrar pressupost, calendaris i solucions. Metodologies de directors (estils de treball) • Ken Loach: actors sense guió complet, combinació d’actors i no-actors; busca espontaneïtat i veritat. • Steven Soderbergh: dirigeix, opera càmera i influeix en la llum; defineix al set què es roda i com. "Jo decidiré què està bé i què no està bé." (Soderbergh a l’equip) • Ridley Scott: gran claredat visual, dibuixa al set per comunicar; projectes de dimensió colossal (Exodus). • Pedro Almodóvar: molt definit d’entrada en l’apartat artístic, però col·labora i escolta l’equip. Trajectòria de Laia Colet • Orígens en Belles Arts (escultura) i formació en escenografia teatral (Institut del Teatre i beca a Nova York). • Passarel·la cap al cinema a partir de curtmetratges; primer llarg com a cap d’art a Terra de canons; gir professional i vital amb Tierra y Libertad (Ken Loach). • Direcció artística a El perfum (amb PD alemany) i disseny de producció a Eva (Gaudí i nominació al Goya). • Experiència internacional amb Soderbergh (Che) i Ridley Scott (Exodus). • Docència a l’ESCAC; defensa l’ofici i la versatilitat camaleònica per evitar una “petjada” massa reconeixible. "M’agrada que el departament d’art estigui al servei de la pel·lícula, no de la meva marca." Viatges i equips locals • El viatge és un al·licient principal: immersió cultural i creativa. • Nepal: equip local reclutat en facultats i oficis (arquitectes, pintors) quan no hi ha indústria cinematogràfica; adaptació de tempos i processos. Digital, VFX i continuïtat artística • L’era digital amplia el camp d’acció: moltes parts del decorat es creen en VFX. • Idealment, el/la dissenyador/a de producció també defineix el que és digital per mantenir unitat estètica. • Risc local (a vegades): que els VFX s’executin després sense la supervisió d’art, trencant coherència. Reconeixements i referents • Referents internacionals: Dante Ferretti (exposició al MoMA; dibuixos amb llum integrada), Ken Adam (007; reconeixement fins i tot en arquitectura), Alain Bainée (Blancanieves). • Referent espanyol: Gil Parrondo (doble Òscar). • Premiats d’Eva: Gaudís incloent Direcció Artística; Goya per a Efectes i Omar (secundari) i direcció novell (Maíllo) citats durant el programa. Moments destacats del programa • Trucada sorpresa a Vinyet Escobar (nominada als Gaudí per 10.000 km) i mini-debat sobre Ridley Scott i Blade Runner. • Debat sobre el reconeixement insuficient del departament d’art versus fotografia i la seva centralitat narrativa. • Comentari fresc sobre la nominada a l’Òscar internacional Timbuktu (Mauritània): estètica i localitzacions molt cuidades. Idees clau a emportar-se • El departament d’art defineix el món on viuen els personatges: espais, objectes i colors que expliquen la història sense paraules. • Camaleonisme i servei a la pel·lícula per davant de la “marca personal”. • Unitat visual en l’era digital demana coordinació estreta entre art i VFX. • Ofici i logística (pressupost, equips, calendaris) són tan crucials com la creativitat.

Panorama inicial • Presentació del programa i dels participants. Anunci d’un episodi en tres parts: recomanacions recents, tema central sobre la lluita dels oprimits i comentaris finals. Kaurismäki a la Filmoteca de Catalunya • Homenatge a Peter von Bagh amb sessió doble presentada per Aki Kaurismäki. • Es destaca l’estil de Kaurismäki: cinema amb pocs mitjans però amb gran relació qualitat-preu i autenticitat. • Conversa sobre el suposat “fred” del cinema nòrdic i connexions amb directors amb K: Kaurismäki, Abbas Kiarostami, Kieslowski, Kubrick. Premis i indústria: entre el reconeixement i la hipocresia • Debat sobre la infravaloració d’Interstellar als premis (Globus d’Or, Òscars) i com els criteris sovint prioritzen històries més “digeribles”. • Dinàmica de l’“estrena estratègica”: nominacions que impulsen taquilla (p. ex. The Grand Budapest Hotel, Birdman, The Imitation Game, La teoria del tot, Sempre Alice, Selma). • Crítica a la hipocresia: reverència a figures com Martin Luther King mentre persisteixen mancances estructurals (p. ex. sanitat universal). • Comparació amb Torrente: èxit popular sense reconeixement crític; tensions entre cinema comercial i festivals com Cannes. La distància més llarga i el laberint de la distribució • Valoració de La distància més llarga (Clàudia Pinto, amb Carme Elias): interpretació destacada, premis internacionals, però estrena ajornada. • Trama: àvia amb càncer retorna a l’Amazones; el net busca retrobar-s’hi. Tendresa i sobrietat; no és una obra mestra, però mereix estrena. • Fenomen Ciutat Morta (TV3/33): impacte social i reobertura institucional del cas; exemple del poder del documental. • Reflexió sobre distribució: pel·lícules guardonades que no arriben a sales; propostes d’alternatives digitals i de sales valentes (p. ex. Cinemes Girona, Zumzeig), amb cicles i preestrenes de documentals com Història d’un futur o 3.11. Imitation Game i Alan Turing: èpica del codi i dilemes morals • Repàs al paper d’Alan Turing en el desxiframent d’Enigma a Bletchley Park i el gir estratègic que va escurçar la guerra. • Dilemes ètics: informació utilitzada selectivament per no alertar els nazis; secret d’estat fins als anys 60. • De Turing a la cultura pop: test de Turing i l’eco al Voight-Kampff de Blade Runner. "És que no ens veuen, som invisibles" — una idea que ressona en altres històries d’opressió. • Crítica del film: bones intencions i gran tema, però narració irregular; destaca Benedict Cumberbatch (també popular per Sherlock). Tema central: la lluita dels oprimits al cinema Treball, classe i colonialisme • Salt of the Earth (1954) — Vaga d’obrers mexicoamericans a Nou Mèxic; doble front: salari i protagonisme de les dones a la vaga. Context de McCarthisme i guionistes a la llista negra. • Queimada / Burn! (1969) — Insurrecció en una illa colonitzada: suport britànic instrumental a l’alçament i posterior repressió quan supera els seus interessos. Marlon Brando excel·lent com a agent britànic. Gènere, identitat i institucions • Una giornata particolare (1977) — Itàlia feixista: opressió a dones i homosexuals amb delicadesa i humanitat (S. Loren i M. Mastroianni). • Algú va volar sobre el niu del cuc (1975) — No va de “bogeria”, sinó de control institucional i deshumanització; el poder que domina i anul·la. Marges socials i humor negre • Brutti, sporchi e cattivi (1976) — Misèria, supervivència i humor negre: quan els oprimits acaben oprimint per pura subsistència. Ken Loach: naturalisme i combat laboral • The Navigators (2001) — Privatització ferroviària (post-Thatcher): pèrdua de seguretat i precarietat des de la mirada obrera. • It’s a Free World… (2007) — Emprenedoria precaritzadora: l’oprimit que esdevé opressor per “triomfar”. • Bread and Roses (2000) — Treballadores de la neteja immigrants: lluita sindical i el dolor de la invisibilitat. El western com a metàfora de classe • Raíces profundas / Shane (1953) — Grangers vs terratinents: organització, violència i límits morals. • El jinete pálido / Pale Rider (1985) — Actualització del mite per Clint Eastwood. Clàssics de crisi i capital • Las uvas de la ira (1940) — Dignitat i resistència en la Gran Depressió (J. Ford adaptant Steinbeck). • La terra de la gran promesa (1975) — Andrzej Wajda mostra el capital manipulant el moviment obrer amb una lucidesa demolidora. Cloenda • Avanç de la propera convidada: Laia Colet, directora artística (Tierra y Libertad, El Perfume, Eva, Exodus). • Recupera l’episodi al blog del programa. Idea clau transversal: el cinema social, amb estètiques diverses, revela com la opressió es manifesta en la classe, el gènere, la raça, les institucions i la indústria; i com la resistència pren formes col·lectives, íntimes i sovint ambivalents.

Panorama del programa • Context inicial de temporada i avís de tres blocs: visions recomanades, premis i estrenes, i anàlisi central de Birdman (Iñárritu). • Tò de debat viu i respectuós sobre crítica i recepció: què valorem d’una pel·lícula (forma vs fons, narrativa vs experiència), amb exemples concrets. No li sobra ni li falta res a la pel·lícula Premis i context Globus d’Or i altres guardons • Boyhood: Millor pel·lícula (drama), Millor director (Richard Linklater) i Millor actriu de repartiment (Patricia Arquette). • Birdman: reconeixement destacat pel guió i interpretació de Michael Keaton (debat sobre la solidesa del guió). • Julianne Moore (Still Alice) i Eddie Redmayne (La teoria del tot): premis d’interpretació principals, performances molt celebrades. • Premis Forqué (Espanya): La isla mínima (millor pel·lícula), Bárbara Lennie (Magical Girl), Relatos salvajes (millor llatinoamericana). Crítiques i recomanacions Quédate conmigo (Still Mine, 2012) • Drama canadenc basat en fets reals: parella d’avis (ella amb Alzheimer) i la lluita d’ell per construir una casa adaptada, xocant amb burocràcia i normatives. • Ambient rural dur de l’oest del Canadà: to no carrincló, sensible però auster. • Interpretacions: James Cromwell i Geneviève Bujold, molt sòlides. • Tema clau: xoc entre saviesa pràctica i rigidesa administrativa. Still Alice (2014) • Retrat íntim d’una professora de lingüística amb Alzheimer precoç. • Julianne Moore: interpretació continguda i colpidora; centra i eleva el film. • Producció independent (pressupost modest), enfoc en la pèrdua del llenguatge com a pèrdua d’identitat. • Repartiment de suport: Kristen Stewart i Alec Baldwin. Val la pena el dolor que representa veure la pel·lícula La teoria del tot (2014) • Biopic íntim de Stephen Hawking vist a través del relat de la seva esposa: més romanç i vida domèstica que ciència. • Eddie Redmayne: transformació sorprenent i matisada; interpretació molt premiable. • Fortaleses: guió sòlid, fotografia refinada, banda sonora ben integrada. Guardians of the Galaxy (2014) • Aventura de ciència-ficció divertida i per a tots els públics. • Identitat musical amb èxits dels 70/80 (Hooked on a Feeling) i personatges carismàtics (Groot, Rocket). • Subtext: modificacions genètiques i amistat com a motor del grup. Thriller espanyol recent: Magic Girl, El Niño, La isla mínima • Magic Girl: to més metafòric i suggerit; Bárbara Lennie extraordinària. • La isla mínima i El Niño: més accessibles i d’acció, però amb gran nivell tècnic i d’ambientació. • Comparativa útil per veure tres mirades molt diferents dins el thriller espanyol contemporani. Estela Cadente (2014) • Visió delicada i estilitzada sobre Amadeu I de Savoia. • Direcció artística molt cuidada; ritme contemplatiu; interès històric i lectura política moderna sobre l’immobilisme. Mommy (2014) • Xavier Dolan retrata la relació mare-fill amb trastorn mental en un entorn canadenc. • Defensa de la convivència, les segones oportunitats i la lluita contra prejudicis. • Realisme emocional, sense artificis, amb gran veritat dramàtica. Cal aquest vot de confiança a persones sovint estigmatitzades Jauja (Xauxa, 2014) • Debat sobre bellesa visual vs consistència narrativa. • Part del grup la troba còsmica i suggerent; d’altres, pretensiosa i fallida en la història tot i la gran fotografia i presència de Viggo Mortensen. Debat sobre crítica i recepció • Com construïm l’opinió? Importància d’escoltar anàlisis que aporten noves lectures. • Canvis de percepció amb el temps i revisions (exemple: Pulp Fiction). • Crítica vs moda: alerta amb els consensos inercials; reivindicació de l’experiència d’espectador. Anàlisi central: Birdman (2014) i Iñárritu Trajectòria i temes • D’Amores Perros a 21 Grams i Babel: relats creuats, intensitat emocional, i límits entre real i sobrenatural. • Biutiful com a punt de gir i fractura amb el guionista Guillermo Arriaga: influència en el tipus de guió i ambició temàtica. Birdman en profunditat • Forma: fals pla seqüència que ens enganxa a la subjectivitat del protagonista; posada en escena virtuosa. • Eix temàtic: fragilitat de l’èxit vs persistència de l’ego; duel entre passat blockbuster (superheroi) i prestigi teatral buscat. • Personatges: Michael Keaton (ambivalència i vulnerabilitat), Edward Norton (ego teatral desbordat), Naomi Watts i el repartiment com a ecosistema d’egos. • Diàleg amb clàssics (All About Eve, Sunset Blvd.) i ecos contemporanis (Black Swan d’Aronofsky) en clau metateatral. • Debat intern: guió potent en matisos vs argument lleu; consens en la gran direcció i el treball actoral. Cloenda i proper episodi • Tancament amb bona sintonia i discrepàncies constructives. • Avanç: tema de la setmana vinent, La lluita dels oprimits, amb l’Andreu Ferran, i proposta de veure La sal de la Tierra.

Panorama general Aquest audio combina el butlletí informatiu de les 20 h de Catalunya Ràdio amb un especial del programa “Tarda Tardà – Històries de 30 anys” conduït per Jordi Tardà. Després de les notícies i esports, s’ofereixen gravacions exclusives i històriques: un set acústic de David Bowie (Mountain Studios, Montreux), un mini-concert de Richie Sambora (acompanyat a l’harmònica) i un assaig inèdit de Ramoncín amb versions emblemàtiques. Notícies destacades (20 h) Cuba–EUA: Cuba comença a alliberar part dels 53 presos polítics pactats amb els EUA, en el marc de la reobertura de relacions. • Clau: discreció sobre el nombre i la identitat dels alliberats. Normalització diplomàtica: Recordatori de l’anunci del 17 de desembre de Barack Obama i Raúl Castro per iniciar la normalització després de més de mig segle de bloqueig. Procés català: Òmnium Cultural veuria bé unes eleccions plebiscitàries amb llistes separades, amb la condició que la seva fos la llista única de la societat civil. “No ens importa tant la fórmula com l’acord.” — Muriel Casals Seguretat i jihadisme: Bulgària aprova l’extradició a Espanya de tres presumptes jihadistes de Terrassa i Monistrol, detinguts quan volien viatjar a Síria via Turquia. Debat a França: Presentació del llibre del periodista Éric Zemmour a Brussel·les, enmig de protestes antiracistes i fort dispositiu policial. Nadal ortodox: Milions de russos preparen el Nadal (7 de gener) segons el calendari julià; crida del patriarca a la pau a Ucraïna. Arqueologia a Egipte: Descobriment d’una escultura faraònica insòlita (més de 2.500 anys) prop d’Assuan, amb el déu Sol i el seu escriba; pedrera d’origen de temples com Karnak o Luxor. CGT francesa: El líder Thierry Le Paon posa el càrrec a disposició per despeses irregulars (obres i mobles per valor de 130.000 €; 62.000 € al despatx oficial). Esports Copa del Rei: Convocatòria de l’Espanyol per al partit contra el València (absències destacades: Caicedo, Fuentes, Víctor Sánchez, Montañés, Salva Sevilla; diversos jugadors del filial entren a la llista). Resultats/agenda: Màlaga 1–0 Llevant (en joc); Celta 2–4 Athletic (final). El Barça juga dijous contra l’Elx; pendent reaparició de Leo Messi. Club: Compareixença del president Josep Maria Bartomeu (cas Subizarreta, Junta Extraordinària). Dakar 2015: Lidera en motos Joan Barreda; en cotxes, victòria d’etapa per Orlando Terranova i lideratge de Nasser Al-Attiyah; Nani Roma puja fins a posicions capdavanteres. Bàsquet júnior: Final del Torneig Internacional de l’Hospitalet (RM–Barça). Especial “Tarda Tardà — Històries de 30 anys” Obertura i context Jordi Tardà celebra el 30è aniversari del programa amb exclusives d’arxiu i concerts en estudi. Avança contingut i reivindica la difusió de rock i cultura en català. David Bowie — gravació acústica exclusiva (Mountain Studios, Montreux) Context: Cinta enviada a Jordi Tardà el 1987 (era “Never Let Me Down”), posteriorment compartida parcialment amb la BBC. Aquí s’emet el set complet. Repertori destacat: • The Man Who Sold the World • Andy Warhol • Aladdin Sane • Lady Stardust • Homenatge a la Velvet Underground amb White Light/White Heat Moment clau: la intimitat de la veu i la guitarra subratlla el vessant camaleònic i confessional de Bowie. “We must have died alone, a long long time ago.” Felicitacions 30 anys Veus de l’àmbit cultural i del rock: Lluís Alonso (arquitecte), Ferran Mascarell (conseller de Cultura), Vicenç Villatoro i Eric Martin (Mr. Big), entre d’altres, celebren la longevitat i influència del programa. Richie Sambora — mini-concert en estudi (1998) Context: Presentació de l’àlbum Undiscovered Soul; format acústic amb Harmònica de Hook(“Hugo/Hooker” Carrera); enregistrat a l’Estudi 14 de Catalunya Ràdio. Setlist: • Hard Times Come Easy • Falling from Graceland • Made in America Punts forts: so cru i proper, storytelling blue-collar i cor americana; una mirada íntima al guitarrista de Bon Jovi fora dels estadis. Ramoncín — assaig inèdit (1998) Context: Previ a un concert per al programa mentre presentava Miedo a Soñar. L’equip grava, sense que ell ho sàpiga, un assaig de veus i reverb amb versions espontànies. Fragments emesos: • The River (Bruce Springsteen) — nu i emotiu, amb aturades i reentrades pròpies d’un assaig. • Corazón Partío (Alejandro Sanz) — passa de prova de veu a interpretació curta. • Who’ll Stop the Rain (Creedence Clearwater Revival) — apunt breu. Valor: Document rar que mostra el procés de prova i ajust d’un artista abans del directe. Promos i publicitat Dakar 2015: seguiment especial a la ràdio (cròniques i connexions). Cupó Diari (ONCE): promoció de la paga addicional. Per què escoltar-lo Per la història oral del rock a Catalunya: documents únics de David Bowie i Richie Sambora. Per una panoràmica informativa i esportiva del moment. Per l’accés a un assaig “sense filtres” que rarament s’emet en obert.

Resum general Emissió nocturna de Ràdio d’Esvern amb una combinació de cortinetes i indicatius, blocs musicals en català i anglès, i diverses promocions de programes. El moment informativament més destacat és un resum de l’any a Sant Just (2014) amb dades locals clau. Cap al final, s’anuncia i s’inicia el programa M de música amb Maria Quintana. Punts clau • Resum anual de Sant Just (2014): participació al 9N, balanç d’ocupació, memòria històrica, serveis municipals i cultura local. • Promos de programes: “Cinema sense límits”, “La música coral: més de mil anys d’història”, web informatiucomarcal.com, i M de música. • Anunci de servei públic (CPNL): aprendre català i servei local a Sant Just. • Blocs musicals: peces pop/rock i balades en anglès i català, i un clàssic soul final abans de l’inici de “M de música”. • Continuïtat d’antena: múltiples indicatius (“Fins demà!”, “Bona nit”) i sintonia de l’emissora. Temes principals Resum de l’any a Sant Just (2014) • 9N: 6.260 participants a Sant Just. • Treball: 2014, any positiu en creació d’ocupació. • Memòria local: la CEAS es va fundar el 1934. • Seguretat: la unitat d’intervenció ràpida costa 350.000 € l’any. • Urbanisme/comerç: fa dos anys McDonald’s va presentar un projecte per instal·lar-se al municipi. • Cultura i festes: consolidació de la Festa Major. • Patrimoni: l’Arxiu Municipal rep una làpida romana dedicada a Llúlia Quieta; exposició als cims de Can Ginestà sobre els 100 anys de la Rambla de Sant Just. Promocions destacades • “Cinema sense límits”: cinema a la ràdio, dimarts de 20 a 21 h. • “La música coral, més de mil anys d’història”: dimarts a les 22 h, amb Pep Quintana. • Informatiucomarcal.com: notícies, entrevistes i agenda del Baix Llobregat. • CPNL: avantatges de saber català; servei local a Sant Just (c. Montserrat, 2) i més de 140 punts arreu de Catalunya. Música i continuïtat • Peces pop/rock en anglès i català; balades i un clàssic soul (“Mr. Postman”) abans de l’entrada de “M de música”. • Reiteració d’indicatius d’antena (“Fins demà!”, “Bona nit”) entre peces i promos. Inici de “M de música” • Tancament de la franja musical amb el claim del programa i arrencada amb Maria Quintana: "Molt i molt bona nit. Avui una nit especial." Cites destacades "El resum de l’any a Ràdio d’Esvern. 6.260 persones van participar a Sant Just al 9N." "Cinema sense límits. Cinema sense fronteres." "Molt i molt bona nit. Avui una nit especial." Notes de programació • Dimarts 20–21 h: Cinema sense límits. • Dimarts 22 h: La música coral: més de mil anys d’història (Pep Quintana). • M de música: presentat per Maria Quintana (anunciat i iniciat al tram final).

Resum general Programa especial de final d’any 2014 centrat en un balanç cinematogràfic amb debat apassionat sobre Interstellar, una mirada al documental amb llenguatge de ficció, un repàs a joies indie asiàtiques, i un bloc fort de cinema espanyol (A esmorga, La isla mínima, El Niño) i animació (Mortadelo y Filemón). Es tanca amb Relatos salvajes i recomanacions finals (The Congress, Dardenne, Woody Allen). Cinema sense condicions. Temes principals Interstellar (Christopher Nolan): entusiasme i matisos crítics (final discutible), connexions amb Inception i el joc amb el temps, defensa del cinema d’acció amb profunditat i de l’ús d’efectes amb sentit dramàtic. Documental amb pulsió de ficció: «Les tres vides de Pedro Borrezo» (J. López Pérez) i el seu ritme narratiu no contemplatiu; candidata als Premis Forqué. Indie asiàtic: recomanacions d’Índia i Corea (The Lunchbox, Gangs of Wasseypur, New World), i disponibilitat en VOD. Minimalisme tens (Locke): un sol personatge al cotxe, dilemes ètics i estructura de western modern. Thriller d’acció (The Equalizer): arquetip del justicier, trets quasi obsessius del protagonista i lectura psicològica. Cinema espanyol 2014: • A esmorga: drama gallec d’època contundent i interpretacions destacades. • La isla mínima: thriller atmosfèric als aiguamolls andalusos. • El Niño: acció sòlida i exemple de cinema escapista ben fet. Animació i Bruguera: Mortadelo y Filemón (J. Fesser), la millor adaptació de l’univers Ibáñez, amb joc metacinematogràfic estil «lens bond» i sàtira de l’actualitat. Argentina: Relatos salvajes (D. Szifron), antologia sobre la venjança i la burocràcia kafkiana amb un gran planter d’actors (Darín, Sbaraglia, Zylberberg). Altres mencions: The Congress (Ari Folman), Dardenne (Marion Cotillard), Woody Allen (Magic in the Moonlight). Punts destacats per pel·lícula i idees clau Interstellar i l’obra de Nolan Fortaleses: ambició temàtica, banda sonora de Hans Zimmer, muntatge temporal, potència visual. Debat: final percebut com a massa efectista per a alguns; tot i així, «una de les pel·lícules de l’any». Clau crítica: reivindicació que el cinema d’acció pot ser exigent i profund. Documental: «Les tres vides de Pedro Borrezo» Enfoc: fusió de llenguatge de ficció en documental; ritme proper a l’espectador, humor i zero «temps morts». Temes: música, ecologia, misticisme. Cursa: candidata als Premis Forqué (millor documental 2014). Indie asiàtic i VOD The Lunchbox (Ritesh Batra): delicadesa quotidiana. Gangs of Wasseypur (Anurag Kashyap): saga criminal en dues parts; eco tarantinià i context social indi. New World (Park Hoon-jung): talps i lleialtats trencades al crim organitzat coreà. Locke (Steven Knight) Format: un home, un cotxe, una nit. Lectura: western moral contemporani, protagonitzat per una moral interna inamovible. Risc: minimalisme que es converteix en tensió sostinguda. The Equalizer (Antoine Fuqua) Motiu: el «igualador» que compensa abusos de poder; figura de samurai modern. Perfil: rutines meticuloses com a pista psicològica (no patològica) del control i l’eficàcia. Cinema espanyol A esmorga (Ignacio Vilar): • Drama intens als anys 50 a Galícia; verisme d’ambientació. • Interpretacions: Miguel de Lira, Morris, Karra Elejalde. La isla mínima (Alberto Rodríguez): • Parella d’inspectors (J. Gutiérrez, R. Arévalo); atmosfera i ambivalència moral. El Niño (Daniel Monzón): • Acció entre Andalusia i Gibraltar; set-pieces d’alt nivell. • Exemplar de cinema escapista: entretenir sense renunciar a consistència. Mortadelo y Filemón (Javier Fesser) Joc doble: arrencada estil «espia elegant» i després retorn al món Bruguera (Bacterio, Súper, gag visual). Extra: sàtira de l’actualitat (Gran Hermano, cameos). Recordatori: la seqüela en imatge real fou de Miguel Bardem; Fesser té curts clau com Aquel ritmillo, El secleto de la trompeta i Binta y la gran idea. Relatos salvajes (Damián Szifron) Eix: reaccions extremes davant la injustícia; humor negre i catarsi. Segments destacats: • Enginyer d’explosius (Darín) vs. burocràcia. • Road rage (Sbaraglia) que es descontrola. • Cambrera (Zylberberg) i venjança en una nit de tempesta. Recomanacions finals The Congress (Ari Folman): fusió de vida i fantasia; continuïtat de la sensibilitat de Vals con Bashir. Dardenne: cinema social d’autor; elogi a Marion Cotillard. Woody Allen: Magic in the Moonlight, comèdia romàntica amb encant clàssic. Cites Vostè primer paga i després protesta — la cara més kafkiana de la burocràcia a Relatos salvajes. «Cinema d’acció» no vol dir superficial — defensa d’un gènere amb profunditat (Nolan). Conclusió 2014 deixa un mosaic ric: de la ciència-ficció amb ambició filosòfica a l’indie asiàtic vibrant, passant per un cinema espanyol sòlid i una animació que actualitza Ibáñez amb enginy. El programa fa equilibris entre plaer escapista i lectura crítica, oferint una guia per recuperar títols clau i ampliar horitzons cinematogràfics.