episodis

Tema central: "Roma" (1972) de Federico Fellini Naturalesa i gènere • Pel·lícula lliure i inclassificable: barreja d’assaig vital, memòries i sàtira; no s’ajusta a un gènere convencional. • Estructurada per set pieces (seqüències autònomes amb valor propi), amb Roma i el mateix Fellini com a fil conductor subtil. • Visió profundament subjectiva: Fellini parla de Roma, però en realitat parla de si mateix. Estructura temporal i crítica • Dues èpoques en paral·lel: - Anys 30 (Mussolini): mirada irònica i caustica al feixisme i als costums. - 1972: crítica a la modernitat consumista, els cotxes als extraradis i, alhora, simpatia per la contracultura hippie. • Crítica social explícita en moments clau (festes populars, repressió policial, masclisme i incivisme en espectacles de varietés). Seqüències clau • Autopista (1972): barroquisme visual magistral; rodada a Cinecittà amb una infraestructura gegantina. Exemple paradigmàtic d’artifici controlat. • Metro: "càpsula del temps" romana descoberta i destruïda per l’aire modern. Potent metàfora del temps, la memòria i l’oblit. • Prostíbul: traveling sinuós pel corredor brut que retarda la informació i carrega l’escena de misteri i tensió. • Desfilada de moda eclesiàstica: sàtira exuberant de l’Església i de la pompa romana; ecos estètics que anticipen imatges del "Dràcula" de Coppola. Estil i posada en escena • Artifici voluntari: decorats evidents, doblatge integral, control absolut del so i la imatge. Cinecittà com a univers total. • Travelings lents (endavant/enrere) per dosificar el descobriment i intensificar el misteri; elegància visual combinada amb cruesa i sordidesa quan cal. Memòria, somni i temps • De les arrels neorealistes al regne de la memòria i el somni: Fellini prioritza el món interior (angoixa davant la mort i el tempus fugit) per sobre del realisme visual. • En el més íntim i personal, Fellini troba l’universal: records d’infantesa, somnis i evocacions que connecten amb qualsevol espectador. Retrat social de Roma • Amor-odi: fascinació per les places, trattories i la convivència; sàtira dels tics romans (masclisme, irreverència, esperit crític que esdevé demolidor). • Mirada comprensiva cap als joves i la contracultura, i denúncia de la repressió policial. Influències i llegat • L’artifici i la plàstica de "Roma" s’emmirallen i s’expandeixen a títols com Casanova i, sobretot, "Amarcord" (filla directa de Roma); alhora, hi ha una filia clara amb "Satyricon". Cites i idees destacades "Roma és el lloc ideal per esperar la fi del món" —Gore Vidal "Roma és la ciutat de les il·lusions: no per casualitat aquí hi ha el govern, l’església i el cinema" —Gore Vidal • Idees-força: destrucció/reconstrucció contínua de Roma; la imatge com a artifici veritable; tot és memòria i, per tant, oblit. Valoració • Gran pel·lícula i peça clau del període de llibertat formal de Fellini: difícil d’encaixar en lectures convencionals, però fascinant per densitat visual, idees i audàcia. Estrenes destacades Delicieux (França) • Drama de cuina als prolegòmens de la Revolució Francesa: el naixement del primer restaurant. • Va de menys a més: primera hora correcta; segona hora més potent fins a un final gairebé "revolucionari". Nightmare Alley (El callejón de las almas perdidas) — Guillermo del Toro • Adaptació de la novel·la de 1946. Sense elements sobrenaturals, però amb ambient de fira, trucatges i il·lusió com a tema central. • Recorregut d’un ambiciós showman (Bradley Cooper) entre esperpent i noir tardà; femme fatale (Cate Blanchett), moralitat circular i caiguda del protagonista. • Posada en escena excelsa: fotografia, direcció d’art i repartiment de primer nivell; versió alternativa en blanc i negre als EUA. Belfast — Kenneth Branagh • Records d’infantesa a Belfast 1969: convivència trencada entre protestants i catòlics vista des dels ulls d’un nen (Jude Hill). • Emoció i humanisme per sobre de la tesi política; context dels Troubles com a teló de fons; reflex sobre identitat, exili i estigma de l’accent. Conversa final: televisió i ofici "Quién sabe dónde" (TVE) i aprenentatges • Etapa televisiva (mitjans 90): rodar ràpid, decidir amb criteri i desmitificar la necessitat de temps infinit. • Ofici i mètode aplicats en condicions de pressa: el directe com a escola d’eficàcia, rigor i capacitat d’adaptació.

Visió general • Programa de “Cinema sense condicions” (Ràdio d’Esvern) amb enfoc en: The Last Picture Show de Peter Bogdanovich (in memoriam), la Tragèdia de Macbeth de Joel Coen i una entrevista profunda al director de fotografia Paco Marín Andreu. • Obertura musical amb Hank Williams i presentació d’absències (Lluna i Anastasi). Convidat central: Paco Marín. The Last Picture Show (1971) — Peter Bogdanovich Context, música i dispositiu • Ambientada a Texas (1951–52), retrata un poble en declivi i una joventut atrapada entre marxar o resignar-se. • Música totalment diegètica: totes les cançons (Hank Williams, etc.) sonen dins dels espais del film (bar, billar, jukebox). “Tota la música és la que escolten els propis personatges.” Fotografia i decisions creatives • Rodada en blanc i negre per decisió influïda per Orson Welles; direcció de fotografia de Robert Surtees: textura naturalista, “llum que no es nota” i atmosfera dels 50 impecable. • Recuperació de 6 minuts al muntatge del Director’s Cut (Columbia en va tallar metratge per ajustar la durada comercial). “Per aconseguir la foscor en cinema, cal molta llum.” — atribuït a Stanley Kubrick Personatges, temes i moments clau • Film coral amb interpretacions memorables: Cloris Leachman (colpidora), Ben Johnson (monòleg al riu), Jeff Bridges, Cybill Shepherd, Timothy Bottoms. • Temes: melancolia, aïllament, sexualitat trista i buida, manca d’estímuls, codi social que tothom coneix i calla. • Escena impactant: atropellament del noi amb discapacitat enmig d’una tempesta de pols i tall-fulgur a un camió carregat de bestiar — metàfora del valor de la vida i del destí dels joves. “Som carn de canó.” Cine dins del cine i coherència temporal • Última projecció: Rio Rojo (Howard Hawks, 1948); cartells de Winchester ’73 i El pare de la núvia (1950), teixint un mosaic d’època coherent. Veredicte • Valorada com obra mestra i possiblement la millor pel·lícula de Bogdanovich: naturalista, tendra i profundament trista, però entranyable. La Tragèdia de Macbeth (2021) — Joel Coen Estil i referències • Posada en escena ascètica i rigorosa, amb blanc i negre i espais minimalistes (ecos de Dreyer i de l’arquitectura metafísica de De Chirico). Recorda l’expressionisme del Macbeth d’Orson Welles però més depurat. • Ús de tecnologia digital per escenaris i composició, però al servei de la paraula i del gest. “El talent de Coen no és digital.” Interpretacions i experiència • Denzel Washington (Macbeth) i Frances McDormand (Lady Macbeth) sostenen el text de Shakespeare amb autoritat i magnetisme. • Experiència estètica descrita com d’èxtasi, “de levitar”. Context i posada en valor • Contrapunt a cert cinema d’algoritme: originalitat formal, risc i puresa teatral-cinematogràfica. Entrevista a Paco Marín Andreu — Director de fotografia Inicis i volum d’obra • Herència familiar (pare, director de fotografia). Carrera de 50 anys, amb 150 llargmetratges i milers d’espots. Escola vs ofici i revolució digital • Aprenentatge clàssic per meritocràcia al set (meritori, ajudant, operador, DF): més lent però més profund. • Les escoles formen bé, però sovint manca el rodatge real. La tecnologia digital facilita però també dispersa el control del DF (coloristes, calendaris ajustats, menys centralitat del DF). El foquista: tensió i responsabilitat • El foquista és “l’últim PO” però amb responsabilitat absoluta sobre el focus; un error pot ser irrecuperable. • L’angoixa dels dailies (projeccions de l’endemà) i el patiment amb objectius ultralluminosos (PDC mínima). “El foquista no té error possible.” — Paco Marín Oficis invisibles i reconeixement • Reivindicació de muntadors, laboratoris (esment a experts com en Tomàs) i directors de fotografia que no “brillen” mediàticament. • Elogi de Tomàs Pladevall (Premi Gaudí), humil i savi, i crítica a la mitificació d’alguns directors. Cinema quinqui amb Juan Antonio de la Loma • Participació a Perros callejeros: èxit de públic i realisme cru dels barris (La Mina), locals i figuració de veritat. • Rodatges temeraris (baixada per la Rambla de Barcelona sense talls globals). El Vaquilla real va ser descartat; el paper recau en el Torete (Trompetilla) per fotogènia i lideratge. Anècdotes memorables • Persecucions reals amb risc i sense grans dispositius policials. • El Torete desapareix i torna amb un paquet de diners (amagat a l’hort d’una vella) per ajudar a treure de comissaria el germà del cap de producció: codi d’amistat i lleialtat del carrer. Bigas Luna: Tatuaje, Bilbao, Caniche • Relació creativa en tres films: evolució de Bigas, de primerenc a un autor molt segur. • Estètica claustrofòbica/morbosa (especialment a Bilbao), ironia i càustica personalitat. Present i continuïtat • Jubilat del sector industrial, però segueix filmant curtmetratges domèstics en digital per passió i ofici.

Panorama de l’episodi Capítol inaugural del 2022 del programa amb nous col·laboradors i una tria central: ‘Sunset Boulevard’ (1950) de Billy Wilder. Conversa cinèfila i tècnica sobre el clàssic, el seu to cínic i vigència, la metaficció i el retrat de Hollywood, la veu en off (amb anècdotes de rodatge i recursos de muntatge), una reflexió sobre la crisi de les sales en l’era de les plataformes, i un bloc final amb recomanacions (Paul Schrader) i homenatge a Peter Bogdanovich. La segona meitat entra en la trajectòria professional d’un muntador (Anastasi): Bigas Luna (‘Bilbao’), Salgot (‘Mater amatíssima’), Garay (‘Eloïse’), Bellmunt, Herralde i Òscar Aibar. Tema 1 — ‘Sunset Boulevard’ (1950): clàssic viu de Billy Wilder Per què és vigent • Wilder hi desplega una visió cínica i lúcida de la indústria: glamour i crueltat conviuen. • El film continua extraordinàriament modern en ritme, guió i capes de lectura. • Funciona com a noir hibridat amb melodrama, sàtira i història d’amor. “És una obra mestra indiscutible… d’una perfecció de guió i de rellotgeria narrativa.” Personatges i símbols clau • Norma Desmond (Gloria Swanson): diva oblidada, narcisista, atrapada en un deliri de glòria muda. La seva mansió és un tanatori privat: flors, fotos i memòria embalsamada. • Joe Gillis (William Holden): guionista en crisi que accepta ser “mantingut”. Relació de vampirisme emocional (Norma li “xucla” la joventut). • Max (Erich von Stroheim): majordom-director del passat; la seva presència afegeix inquietud i un potent joc metacinematogràfic. Metacinema i cameos • Cameos reals (p. ex., Cecil B. DeMille fent de si mateix, Buster Keaton) que reforcen el cinema dins del cinema i el diàleg entre realitat i ficció. • Escenes de plató que sacralitzen i despullen el mecanisme de Hollywood alhora (el focus que rescata l’aura de Norma, l’ordre jeràrquic del set, el micròfon “amenaçador”). Fotografia i música • John F. Seitz signa una fotografia en blanc i negre d’alt contrast, amb ecos de Welles (‘Citizen Kane’): mansions-mausoleu, portes de ferro, atmosferes tètriques. • Banda sonora vigorosa que subratlla tant la tragèdia com la sàtira. De la crisi mut-sonor a la crisi actual • El film captura el xoc tecnològic del pas del mut al sonor (micròfon intrusiu, canvis de model d’estrellat). • Paral·lel amb l’era de les plataformes: sales buides, transformació de suports i hàbits, incertesa sobre la pervivència del ritual de sala. "El cinema com a tal… quasi ha desaparegut" (debat sobre la salut de les sales i la rendibilitat del negoci). Tema 2 — La veu en off: com, quan i per què El mort narrador i versions descartades • ‘Sunset Boulevard’ extrema el recurs: la veu en off d’un mort. Versió descartada: obertura a la morgue amb cadàvers que conversen (el test d’audiència va provocar riures; Wilder va reescriure cap a la imatge icònica de la piscina). • Truc visual per al pla subaquàtic: mirall al fons de la piscina i càmera des de fora a 45°, solució “analògica” d’una gran enginyeria òptica. Economia narrativa i to • La veu en off aporta claror, temps i to: resol el·lipsis, introdueix sarcasme i sentiments interns sense duplicar la informació visual. • Ús recomanat quan les imatges no poden transmetre pensament o subtext; si es limita a repetir el que es veu, és pleonàstica i s’ha d’eliminar. • Referències de mètode: mètrica i col·locació de la veu perquè no interfereixi amb la lectura de plans; pràctica professional en documentals i ficció. “Una veu en off ben col·locada aporta una capa literària i estalvia trajectes.” Tema 3 — Recomanacions i homenatges Paul Schrader — ‘The Card Counter’ • Retrat d’un home torturat (i torturador) en la línia moral d’autor de Schrader: culpa, penitència i espais tancats com a metàfora. Peter Bogdanovich — In memoriam • Record emocionat per l’autor de ‘The Last Picture Show’: • Director, crític i historiador (llibres canònics sobre Ford, Welles, Fritz Lang…) • Pont entre la vella Hollywood i la cinefília moderna; divulgador i defensor de mestres denostats. Tema 4 — Trajectòria d’un muntador: de Bigas Luna a Garay Bigas Luna — ‘Bilbao’ • Experiència visceral i d’aprenentatge compartit: muntatge com a espai d’invenció constant i complicitat autoral. • Ús hipnòtic d’un tema de Béla Bartók en bucle per sostreure’s a la lògica narrativa clàssica. Objectivitat al muntatge: com preservar-la • Necessitat d’“agafar distància”: • Descans nocturn, visió diferida. • Canvi físic de posició davant la moviola/ordinador. • Mostres periòdiques al director per recalibrar criteri. Altres col·laboracions • Gonzalo Herralde — ‘Últimes tardes con Teresa’: dissecció freda però precisa d’una època; treball amb dues movioles en paral·lel; música del mestre Verdaguer. • Francesc Bellmunt — ‘La torna’: muntatge clandestí malgrat la democràcia incipient; documentals musicals (La Nova Cançó, Canet Rock) i la coreografia música-imatge. • Òscar Aibar — Treball amb el cineasta que més tard dirigirà ‘Cuéntame cómo pasó’. • Pep Antoni Salgot — ‘Mater amatíssima’: investigació formal, rodatge intens amb Victòria Abril i un jove actor amb singularitats. • Jesús Garay — ‘Eloïse’: escenes lèsbiques que esdevenen mítics fragments a internet; discussió productiva sobre la presència del director a sala de muntatge. Apunts finals ‘West Side Story’ (Spielberg): comparatiu amb el clàssic • El repte és majúscul davant l’obra canònica; actors a l’alçada i partitura intacta (canvis menors d’ordre de cançons). • Debat obert: era necessari el remake si ja existeix el cim original? Conceptes clau • Metacinema, noir, veu en off (voice-over), enginyeria òptica, muntatge, objectivitat, fotografia en blanc i negre, crisi de les sales, plataformes, cine d’autor.

Blow-Up: context, temes i lectura Antonioni i la tensió modernitat/postmodernitat • Perfil d’Antonioni: dels flirtejos amb el neorealisme a un cinema més experimental, menys discursiu i que demana la participació activa de l’espectador. • Idea central: tensió entre la modernitat (fe en ciència, progrés i futur) i la postmodernitat (fractura, malfiança, nihilisme latent), especialment visible als anys 60. • Eix temàtic recurrent a Antonioni (i que connecta amb autors com Philip K. Dick): el conflicte d’identitat i l’avorriment/alienació de personatges atrapats pel progrés i la indústria. • Filmografia clau esmentada: L’avventura (punt d’inflexió), L’Eclisse, Il deserto rosso, Il grido, i més tard El reportero (The Passenger) com a variant madura d’aquesta crisi d’identitat. Argument i dispositiu del “blow up” • Protagonista: fotògraf de moda que, fart de la rutina, surt al carrer i al parc; creu haver captat un assassinat a les seves fotografies. • Dispositiu formal: el blow up (ampliació fotogràfica) que promet nitidesa i “veritat” però deriva en dissolució i incertesa quan s’exagera. • Lectura: l’espectador és convidat a completar el sentit; el film interroga què hem vist realment i si allò ha passat. "No es dilueix solament ell; em dilueixo jo també com a creador." — Antonioni sobre el final on el personatge es dissol Del relat de Cortázar a l’ambigüitat fílmica • Origen literari: Les baves del diablo (Julio Cortázar, 1958) com a base conceptual — el fotògraf projecta un relat sobre una imatge. • Antonioni potencia l’ambigüitat, la temporalitat i l’alteració de la realitat. La pel·lícula evita una resolució causal “clàssica”. "Entre les moltes maneres de combatre el no-res, una de les millors és fer fotografies." — Cortázar Recepció, envelliment i anècdotes • Debat sobre recepció: èxit sorprenent amb el gran públic tot i la seva dificultat. S’assenyalen elements “envellits” (tracte de gènere, to snob de certes escenes) i la narrativa deliberadament erràtica. • Context: Swinging London i herència del free cinema britànic; atmosfera mod i cultural dels 60. • Curiositats: càmera Nikon F (1959); gespa del parc pintada per aconseguir el verd desitjat; localització: Maryon Park; cameo de Cortázar en una foto; primer nu frontal parcial de Vanessa Redgrave al cinema britànic. • Anècdota “El reportero”: rodatge a La Pedrera (Barcelona) amb Jack Nicholson i Maria Schneider. • Posta en comú final: es rebutja una lectura “triangle criminal” que tancaria el sentit; l’ambigüitat és constitutiva del dispositiu d’Antonioni. Recomanacions per les festes (sales, plataformes i Filmoteca) • A Hero (Asghar Farhadi, 2021) — drama moral iranià sobre reputació i dilemes públics/privats. • La cordillera de los sueños (Patricio Guzmán, 2019) — documental sobre memòria i paisatge de Xile. • What Do We See When We Look at the Sky? (Alexandre Koberidze, 2021) — poema cinematogràfic georgià sobre l’atzar i l’encanteri del quotidià. • AitaMari (Javi Julio, 2021) — rescat humanitari a la Mediterrània. • ¿Qué hicimos mal? (Liliana Torres, 2021) — autoretrat i memòria sentimental. • Sis dies corrents (Neus Ballús, 2021) — comèdia humanista sobre lampistes i convivència. • Sedimentos (Adrián Silvestre, 2021) — road movie documental amb sis dones trans; humanisme i pedagogia social. • Tre piani (Nanni Moretti, 2021) — mosaic veïnal de culpes i responsabilitats. • House of Gucci i The Last Duel (Ridley Scott, 2021) — dos grans títols en registres ben diferents. • The Power of the Dog (Jane Campion) — antiwestern psicològic; gran treball de Benedict Cumberbatch; film amb misteri i inquietud. • Silent Night (Camille Griffin) — sàtira apocalíptica de Nadal amb Keira Knightley i Matthew Goode; tònica depriment però estimulant. • També: Magaluf fantasma (M. À. Blanca) i Del otro lado (Iván Guarnizo). • Consell: Filmoteca com a refugi davant la programació televisiva de les festes. "El govern britànic ha distribuït píndoles per suïcidar-se" — premissa de Silent Night Conversa amb Patricia Sánchez Mora (productora): l’ofici de produir Què fa la producció • La producció és “tot el que no es veu”: preparar el rodatge, organitzar equips, logística, compres, conduir, tenir cura de l’estat d’ànim i de l’ètica de rodatge, especialment en projectes petits. • En equips reduïts, tothom fa de tot: polivalència i resolució constant. Figures de producció i finançament • Diferències (en teòric): productor, productor executiu (finançament i burocràcia), direcció de producció / line producer (encaixar pressupost i portar-lo a terme), jefatura de producció (organització en rodatge). • A l’Estat espanyol: pressupostos ajustats, la línia entre rols es difumina; la direcció de producció equival sovint a line producer. • Finançament: combinació de fons públics (culturals) amb privats i, si cal, capitalització de salaris. Sedimentos (doc) • Origen: treball de diversos anys amb l’associació Ivaginarium; tallers de representació, guió i interpretació. • Metodologia: guió obert amb converses previstes i espais que “provoquen” l’escena; espontaneïtat real (per exemple, un “pique” imprevist entre dues protagonistes). • Intenció: evitar el victimisme, apostar per l’empatia i la quotidianitat; fort valor didàctic (instituts, passes educatives). • Distribució: recorregut ampli en festivals; en sales, funcionament esglaonat i condicionat per candidatures (Goya, Gaudí). Occidente i rodatges low budget • Occidente: projecte transgressor i fora de temps; Patricia com a directora de producció. • Pressuposts mínims: Sedimentos (rodatge) ~15.000€; Occidente (rodatge) ~30.000€ — màxima optimització de recursos. Distribució i festivals • Estratègia: primer festivals Classe A, després resta de circuits; mercats per vendes internacionals (agents, distribuïdores, programadors). • A l’Alternativa, Patricia fa de “celestina”: connecta projectes amb productors/assessors i facilita trajectòries. Sostenibilitat i el digital • Principi clau: no malbaratar. Producció eficient en diners i materials. • Debat ecològic: el cinema fotoquímic tenia cadenes controlades; el digital afegeix impacte ocult (servidors, electricitat) i paranoia de còpies de seguretat. Direcció i muntatge • Ha codirigit el curt “Paraula/Mot de Paz Fajara”: treball intens amb arxius i muntatge (que és, de fet, una forma d’escriptura). • Encàrrec recent: dirigir un episodi documental per a TV3; defensa que els muntadors haurien de tenir més reconeixement autoral. L’Alternativa i dinamització cultural • Experiència excel·lent en organització d’esdeveniments, conducció de cerimònies i coordinació d’equips. • Ha treballat en circs i espectacles (fins i tot ballant “vestida d’ós” en temps de crisi): versatilitat i capacitat d’improvisació. Tancament i agenda • El programa s’acomiada fins a l’11 de gener (bones festes!). • Patricia avança rodatges al gener i febrer.

Panorama general de l’episodi Un episodi d’alta cinefília que combina anàlisi de clàssics, crítica d’estrena i una masterclass sobre música per al cinema amb el compositor convidat Marcos JGR. Els punts més destacats: • Anàlisi profunda de L’escalera de Caracol (1945): context del film noir de postguerra, influència expressionista, fotografia de Nicholas Musuraca i el seu ús del so i el silenci. • Crítica a Spencer (Pablo Larraín): una visió poc entusiasta sobre el seu retrat psicològic de Diana i els seus recursos formals, amb comparatives suggerents. • Recomanació imperdible: "Sis dies corrents" de Neus Ballús, humor quotidià amb intel·ligència social. • Masterclass de bandes sonores: evolució cap a l’híbrid digital–orquestral, flux de treball modern (DAW, MIDI, orquestració amb Sibelius), col·laboració amb el sonidista i decisió artística de quan la música ha de aparèixer i quan ha de callar. "El silenci, en determinats moments, és la millor música —i és música." Clàssics i sensibilitat cinematogràfica • Reivindicació del cinema mut i de Fritz Lang ("La mujer en la luna") per la seva potència visual i rítmica. • Introducció musical del programa amb la BSO de Terra de Telers (2020, Joan Frank Charansonet): to lírico-romàntic i nostàlgic, adequat a l’època de les colònies tèxtils catalanes. Pel·lícula de la setmana: L’escalera de Caracol (Robert Siodmak, 1945) Context i gènere • Inserida en el noir de la postguerra (45–50): visió nihilista i pessimista de l’ésser humà. • Precedent vist com a influència del giallo i l’slasher posterior. "Aquesta és la pel·lícula que li hauria agradat fer a Hitchcock". Estètica i llenguatge cinematogràfic • Fotografia de Nicholas Musuraca: contrastos en blanc i negre, profunditat de camp, nitidesa compositiva. • Expressionisme alemany: mans emergint de l’ombra, distorsions de miralls, angles impossibles, contrapicats; creació de tensió psicològica. • Posada en escena d’interiors amb barroquisme formal: tràvelings laterals i seguiments per escales i passadissos que mantenen la tensió. So, música i silenci • Protagonista muda (no sorda): el film crea un “clima sonor” amb efectes i música que condicionen sense cridar l’atenció. • Ús magistral del silenci per amplificar l’angoixa i la subjectivitat. Thriller i narrativa • Joc de pistes i trampes (fang a les sabates, sospites creuades) com a mecànica essencial del thriller psicològic. • Seqüència icònica del soterrani (Blanche): terror suggerit, mans des de l’ombra; una lliçó de posada en escena. Repartiment i personatges • Interpretacions destacades: Dorothy McGuire, Ethel Barrymore, Rhonda Fleming (presència magnètica en un rol secundari). • Ambientació: casa gòtica, Nova Anglaterra (Vermont), principis del segle XX; arquitectura que justifica el títol i la geografia dramàtica. Fonts i filiacions • Basada en la novel·la d’Ethel Lina White ("Some Must Watch"). • Vinculacions retòriques amb Hitchcock; genealogia cap al giallo i l’slasher. • Curiositat: rol protagonista inicialment pensat per Ingrid Bergman (no prospera per pressupost). A cartellera Spencer (Pablo Larraín) — Visió crítica • Proposta centrada en l’estat psicològic de Diana durant un Nadal clau; no és biogràfica convencional. • Kristen Stewart: treball d’introspecció solvent, però el conjunt deixa sensació desconcertant i irregular. • Metàfores (Anna Bolena) i enemic “invisible” comparats amb la lògica de "Full Metal Jacket" (enemics fora de camp). Moments notables (fotografia oficial), però to desigual. "Si busqueu el relat del final de Diana, no és aquí." Recomanació imprescindible • "Sis dies corrents" (Neus Ballús): humor sobre la quotidianitat i els oficis; empatia i mirada social fina. "Que no se la perdi ningú." Masterclass: Música per al cinema amb Marcos JGR Evolució i llenguatge sonor • Transició cap a la fusió: orquestra + electrònica. L’electrònica aporta textures i flexibilitat que l’orquestra no pot assolir, i viceversa. • Referents: Hans Zimmer (dominància electrònica amb tocs orquestrals), James Horner (veus sintètiques integrades). Indústria, pressupostos i logística • Les grans produccions poden anar a orquestres senceres (p. ex. Londres), però la majoria de BSO actuals són digitals o híbrides. • Decisió funcional: gravar instruments reals quan el matís digital no arriba (p. ex. atacs de corda). L’experiència de sala vs. la llar • Reflexió pessimista sobre el futur de les sales: pantalles domèstiques creixen, però la pantalla gran i el so de cinema són insubstituïbles. "Ens estan atomitzant: veure cinema junts és compartir, encara que en silenci." Oïda, instint i fugir dels tòpics • No és tant “educació de l’oïda” com activar l’instint: evitar clixés (piano "romàntic" en escena d’amor) i buscar una lectura nova que aporti sentit. Procés creatiu i decisions dramàtiques • Lectura de guió i treball paral·lel al muntatge. • Escollir focus: personatge vs història de fons. Quan la imatge ja té força, millor silenci; quan és feble, música per elevar-la. Eines i flux de treball modern • Treball en DAW multipista; registres en MIDI; orquestració en Sibelius; rols diferenciats: compositor, arreglista, orquestrista i director d’orquestra. • Avantatges del digital: flexibilitat per ajustar a muntatge (allargar/retallar), retocar intensitats i textures. Col·laboració amb el sonidista i el diàleg • Evitar trepitjar-se: la música pot embrutar el diàleg si coincideix en freqüències; tria d’instruments per convivència tímbrica. • Assistència a mescles i retocs per claredat global del so. Vida entre projectes i col·laboració autoral • “Postpart” creatiu: necessitat de descompressió psicològica abans d’entrar en un altre univers. • Diàleg amb el director (p. ex. Agustí Villaronga): discrepar per argument dramàtic; una mateixa escena canvia radicalment amb músiques diferents. Projectes en curs • Pel·lícula sobre Dalí (dir. Joan Francia): rodatge previst a la primavera. • Audiollibres a Storytel amb Cinema Book Studios: camp sonor + música; veus: Robert Kessner i Gupli Sajota.

Clàssic de la setmana: Johnny Guitar (1954, Nicolas Ray) Per què és especial • Direcció de Nicolas Ray: mirada bohemia, anticlàssica, amb una planificació visual d’alt nivell (picats, contrapicats i coreografia de càmera). • Protagonistes femenines potents: Joan Crawford (Viena) i Mercedes McCambridge dominen la pantalla; lectura sovint qualificada de protofeminista dins el western. • Subtext polític: al·legat contra el macarthisme a través del motiu del linxament i la persecució injusta. • Estètica i color: ús del procediment de color de Republic (“Truecolor”) que aporta una paleta singular; vestuari molt marcat (negre, vermell, fúcsia i blanc) i interiors amb pedra i textures que dialoguen amb l’entorn. • Arquitectura i espai: influència de Frank Lloyd Wright en la concepció del saló de Viena, integrant elements geològics i contrastos cromàtics. "Les mirades de Mercedes McCambridge a Joan Crawford són àcid sulfúric pur" Temes, influències i guió • Amor i ferides: passió devastadora entre Viena i Johnny (Sterling Hayden) articulada en diàlegs de gran intensitat (l’emblemàtica escena del “Mienteme”). • Influència a la Nouvelle Vague: rastre a Godard (Pierrot le fou) i Truffaut (ecos en La sirène du Mississippi) en la dicció emocional i els diàlegs durs. • Guionistes: Philip Yordan i Ben Maddow signen una adaptació amb nervi clàssic (referències a Lanza rota, L’home de l’Oest, Pànic als carrers o La caiguda de l’Imperi Romà). • Rivalitat real al rodatge: tensió Crawford–McCambridge aprofitada per Ray per augmentar la intensitat dramàtica. • Economia del Far West: xoc entre el progrés (el tren, el projecte empresarial de Viena) i els ramaders com a força reaccionària. Detalls cinèfils • Color i materials: la fotografia explota el Truecolor per donar caràcter; vestuari i decorats com a motor expressiu. • Posada en escena: el saló com a espai teatral-psicològic; foc i destrucció reutilitzats com a motiu visual. • Recepció i estatus: ignorada als Oscars com a “sèrie B”, però avui considerada obra de culte del gènere. Crítica ràpida: House of Gucci (Ridley Scott) El millor • Repartiment de luxe: Lady Gaga (aplaudida), Adam Driver, Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Leto. • Producció i ambientació: vestuari i direcció d’art de primer nivell; trajecte temporal del 1970 als 1990 ben situat; to musical italià consistent. • Tema central: ascens i caiguda d’una família que s’autodestrueix; transformació moral de Maurizio. El que grinyola • Estructura i salts: alguns canvis d’actitud (sobretot de Maurizio) resulten poc motivats; muntatge amb “sals” bruscos. • Aportació tangencial: es critica la planificació visual d’“A Star Is Born” (càmera a l’espatlla, primers plans continus), tot i valorar positivament Gaga com a actriu. Entrevista a Marcos JGR: composició per al cinema Orígens i mètode de treball • Vocació i reinvenció: la crisi del 2007 l’empeny a professionalitzar la passió per la banda sonora, amb DAWs i llibreries d’orquestració. • Primer contacte clau: enviament d’una peça a una productora i connexió immediata amb Agustí Villaronga. • El testament de la Rosa: música com a ambientació volàtil i espiritual per a un documental íntim sobre Rosa Novell. “Jo vull el guió. Me’l llegeixo, en capturo l’esperit i començo a compondre; després ajusto amb el muntatge.” El ventre del mar (Villaronga) • Concepció sonora: leitmotiv d’“onades” orquestrals que van i vénen, com el mar; to poètic sobre una història tràgica (145 nàufrags, 15 supervivents en 10 dies). • Posada en escena: tractament teatral i econòmic d’espais (fàbrica amb dipòsits com a “plató”); fotografia impecable de Josep Maria Civit. Fonts literàries i adaptació • Inspiració a Alessandro Baricco, “Oceano mare” (capítol central com a base). Connexions amb l’adaptació d’“Incerta glòria”. Born a King (Nacido Rey, 2019) • Superproducció i enregistrament: Royal Philharmonic, 70 músics, Abbey Road, direcció de Paul Bateman. • Decisions tècniques clau: substitució de flautes clàssiques per timbre àrab; microfonia de contrabaixos a prop de la corda per capturar el vibrato propi de música àrab. • Professionalitat: sessions quasi sense assaig; precisió orquestral impactant. “Quan treballes amb més professionals, és més fàcil: saben exactament què han de fer.” Idees clau • Johnny Guitar: western de color i passions, amb lectura política i femenina avançada al seu temps. • House of Gucci: espectacle interpretatiu i de producció amb desequilibris de muntatge. • Marcos JGR: composició des del guió, leitmotivs orgànics i experiència d’alt nivell d’enregistrament internacional.

Visió general Programa de "Cinema Sense Condicions" a Ràdio Desvern amb debat central sobre 2001: Una odissea de l'espai i una segona part d'entrevista al muntador i director Anastasi Rinos Martí. També hi ha crítiques ràpides d'estrena i recomanacions. • Interlocutors: Pep Armengol (conductor), Ignasi Juliacs, Andrea Martínez i el convidat Anastasi Rinos Martí. • Peça central: anàlisi profunda de 2001 (Kubrick/Clarke): definició de ciència-ficció, evolució i consciència, HAL 9000 i la IA, so i muntatge (el·lipsi de l’os a la nau), referències a Nietzsche i recepció. • Segona part: publicitat i cinema amb Rinos Martí, incloent el llegendari espot de Freixenet amb Paul Newman (1989) i el documental sobre Miquel Porter Moix. 2001: Una odissea de l'espai (1968) — Kubrick, Clarke i la gran fita del gènere Què és ciència-ficció i què no? • Distinció clau: ciència-ficció versus Space Opera. Exemples: Star Wars i John Carter com a Space Opera; steampunk (ex. Jim West) tampoc és ciència-ficció estricta. • Abans de 2001, el gènere era sovint menystingut com a sèrie B; Kubrick el dignifica estètica i conceptualment. Origen del projecte i antecedents • Kubrick contacta amb Arthur C. Clarke (1964) per “posar el gènere en majúscules” i s’inspira en el relat The Sentinel (El sentinella). • Referència a Things to Come (1935), film amb voluntat d’explicar l’evolució humana, que Kubrick no aprecia pels límits tècnics però que il·lumina l’ambició del projecte. Evolució, monòlit i consciència • Eix de la ciència-ficció: l’ésser humà i la seva evolució. El monòlit com a catalitzador de coneixement: l’eina serveix per matar i per alimentar-se, accelerant el salt evolutiu. • Hipòtesis: desenvolupament cerebral associat a la dieta carnívora; dubtes sobre l’origen exterior de la vida (contrast amb Prometheus). HAL 9000 i la intel·ligència artificial • HAL com a producte humà que, per neuròsis i error, desencadena el caos. • Pregunta vigent: les màquines poden arribar a controlar-nos? El film anticipa el debat sobre autoconsciència i límits de la IA. "HAL provoca el caos, però no per maldat intrínseca; entra en una fase d’angoixa i deformació perceptiva." So, muntatge i referents filosòfics • 2001 és gairebé cinema mut modern: imatge i so com a pilars. L’ús de Strauss (Richard i Johann) és essencial; l’obertura amb "Així parlà Zaratustra" connecta amb Nietzsche i el superhome. • L’el·lipsi de l’os a la nau: la més famosa de la història. Comentari tècnic sobre el tall sec (no morfing) i el seu impacte conceptual (4 milions d’anys en un tall). • Innovació tècnica: lents especials, disseny de producció meticulós; la dècada següent, Kubrick popularitza l’Steadicam a El resplandor amb solucions de càmera a ras de terra. Recepció i llegat • Estrena tibant i posterior èxit generacional: el tram psicodèlic (“porta de les estrelles”) atreu el públic jove i converteix el film en obra de culte. • Novel·la vs film: Clarke explicita la transcendència (sers que evolucionen de corporalitat a màquina i a energia); la habitació del segle XVIII com a projecció mental de Bowman. Kubrick pensador • Lliure albir i moral: "És necessari que l’home tingui la possibilitat d’escollir entre el bé i el mal, encara que finalment es decideixi pel mal; privar-lo d’això és convertir-lo en una cosa menys que humana, una taronja mecànica." • Existencialisme: davant el "gran silenci" de Déu i de l’univers, cal inventar el sentit de la vida. • Projectes no filmats que mostren la seva ambició: Napoleó (més de 300 llibres) i la idea d’una Ilíada impossible de finançar en aquell moment. Crítiques i novetats Festival L’Alternativa • Inici del festival, amb més de 120 peces entre llargs i curts. Es promet seguiment i recomanacions. Way Down (heist al Banc d’Espanya) • Gran pressupost i acabat tècnic solvent, però sense innovació: ecos d’Ocean’s Eleven i “segell Netflix” (polida però formulaica). • Apunts de guió: cambra forta pseudo-victoriana sofisticada; José Coronado com a cap de seguretat de mà dura. • Guionistes solvents (Coppel, Gaztambide) però resultat ple de tòpics i girs previsibles. Eiffel • Producció francesa lluent però amb dependència digital evident en la recreació de la Torre Eiffel; més aparador que emoció. Eternals (Chloé Zhao) — debat • Valoració d’Andrea: diferent dins Marvel, més reflexiva i coral; primera meitat densa per presentar personatges, segona més d’acció; toc autoral de Zhao. • Escepticisme d’Ignasi amb els superherois (“maies”) però reconeixement de peces puntuals (ex. Soldat d’Hivern) i la sèrie Agent Carter. "No és les típiques de Marvel amb hòsties constant; parla, fa pensar i desenvolupa millor la història." Entrevista a Anastasi Rinos Martí De la publicitat al gran espot de Freixenet amb Paul Newman (1989) • Entrada a la publicitat per encàrrec puntual i dècada intensa de spots; Freixenet i la tradició de grans figures. • Producció a Kansas City: inesperada nevada fa caure l’arbre de 25 m previst; solució: trasllat a un pavelló de bàsquet amb fons negre. • Trobada amb Paul Newman en rodatge d’Mr. & Mrs. Bridge (Ivory): proximitat i humor de l’actor. • Anècdota clau: Newman llença el guió — "No necessito cap guió, faré el que tu em diguis." — però després arriben 27 preses per dir la frase en castellà; es manté la veu original, malgrat pressions per doblar. • Complicitat final: foto signada — "to the best director" — i relació càlida durant 5 dies de rodatge. Aparició i forta impressió de Joanne Woodward. Miquel Porter Moix — el documental i el llegat • Documental dirigit per Rinos Martí: "Benvinguts a la República de la Llibertat i el Bon Humor" (Filmin). Perfil d’un pilar del cinema català (historiador, docent, divulgador). • Idea-força del film: "A aquesta vida no es pot fer res sense amor" — amor a la feina, a l’ensenyament i al cinema. Projectes i ofici • Rinos Martí continua en documentals: preparació de nous projectes i muntatge actual d’un film de Pere Joan Ventura. • Mirada de muntador al servei del relat; col·laboracions amb Vigas Luna, Francesc Bellmunt, Gonzalo Herralde, Jordi Cadena, entre d’altres. Tancament i pròxim programa • Recomanacions: La Puerta del Lado (Daniel Brühl) i La cordillera de los sueños (Patricio Guzmán), que completa la trilogia amb Nostalgia de la luz i El botón de nácar. • Proper convidat: Marcus J.G.R., compositor d’El ventre del mar (Agustí Villaronga).

Introducció i presentació • Programa: Cinema sense condicions (Ràdio d’Esvern) • Format del dia: primera part amb estrenes/actualitat i un clàssic; segona part, entrevista llarga amb l’editor i director Anastasi Rinos Martí. Clàssic de la setmana: John Ford — “Missió en 10 dades” (The Horse Soldiers, 1959) Context i mirada sobre Ford • Idea clau: John Ford és sovint mal interpretat com a “director de westerns”, però el seu cinema és molt més ric i emocionalment dens. • Sostingut pel “corrent intern d’emocions” entre personatges; fins i tot amb actors de registre limitat, Ford n’extreu moments de veritat. "Em dic John Ford i faig pel·lícules de l’Oest" (discurs de l’Òscar honorífic) La pel·lícula • Basada en fets reals de la Guerra de Secessió i en la novel·la de Harold Sinclair. La missió (sabotejar vies i dipòsits) funciona com a excusa dramàtica per explorar personatges. • Repartiment: John Wayne (John Marlowe), William Holden (capità metge), Constance Towers (Hannah Hunter). • Temes: - Antimilitarisme complex: protagonistes no “de carrera”, amb aversiona la guerra. - Llicències històriques (p. ex. referències a Andersonville fora de temps) i tractament sense happy end: la relació Wayne–Towers queda truncada; Holden manté el seu codi ètic mèdic. • Posada en escena: fotografia de William Clothier, grandària visual i set pieces (p. ex. Newton Station, cadets a “New Market”). “Jo no volia aquesta violència” (Wayne) — “Per això em vaig fer metge” (Holden) Comparatives i digressions útils • Sam Peckinpah: representació de la violència (càmera lenta, coreografia tràgica a Grupo Salvaje) amb discurs ambivalent entre denúncia i fascinació estètica. • Parallels amb Eastwood: mirada propera a les persones més que a la tesi política; complexitat per fer-ne lectures simplistes. Recomanacions i cartellera Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca • Reivindicació del mestre indi en cicle de 15–16 títols (inclosa la Trilogia d’Apu). "L’home que no ha vist cap pel·lícula de Satyajit Ray és com si no hagués vist ni el sol ni la lluna" — Akira Kurosawa • Clau: cinema humanista que, malgrat la distància cultural, connecta amb conflictes universals i perennes. “El ventre del mar” (Agustí Villaronga) • Drama poètic basat en el naufragi de la fragata francesa Méduse (1816) a la costa del Senegal. • Música extraordinària (Marcús JGR) i fotografia notable (Joan Maria Civit). Guardonada a Màlaga amb 5–6 premis (inclosa millor música). • Metratge abreujat (72’): cinema intens i essencial — recomanació explícita de no perdre-se-la. “Tres” (Juanjo Jiménez) • Premissa potent: una editora de so comença a percebre el món desincronitzat; el film juga amb retard/avanç del so vs imatge. • Interpretació de Marta Nieto (gran treball). • Lectura crítica: malgrat el plantejament, el to és fred (quasi bressonià) i distant; interessant com a reflexió sobre el so — sovint infraestimat malgrat ser “mitja pel·lícula”. Entrevista a Anastasi Rinos Martí Inicis i formació • Aprenentatge autodidacta i a l’Escola Eixalà (Miquel Porter Moix), passos inicials al muntatge com a meritori. • Primer xoc de plató als Estudis Balcázar (Esplugues): descoberta vocacional del rodatge (westerns, solvència de Joan Bosch). Amb Bigas Luna: “Bilbao” i recepció • Entrada amb Bigas després de curts i obres amb Bellmunt. Aprendre junts en el procés. • “Bilbao”: impacte internacional, Marco Ferreri la compra i impulsa a Itàlia (rendiment notable a taquilla). • Debat sobre l’escena polèmica (Isabel Pisano): rodatge dur però informat (no “trampa” de direcció); la veritat del fet físic al marge del rumor. Del químic al digital: eines i llenguatge • De la moviola i l’“empalmadora” al muntatge no lineal digital. • Recomanació clau: Walter Murch, En el momento del parpadeo — comprensió del pensament del muntador i la transició d’eines. • Idea central: l’important no és l’eina sinó el llenguatge cinematogràfic que el muntatge materialitza. Canvi d’indústria i autoria • Plataformes i writers’ rooms: autoria difosa; en sèries (ex. The Sopranos) molts directors sota una “bíblia” estilística. • Ritual perdut: abans respecte i litúrgia del cinema; avui accés sense complexes (avantatges i riscos). • Crítica recurrent: prevalença de efectes i acció; guions més primets i personatges menys dimensionalitzats en cert cinema industrial. Anècdotes i tancament Avanç: Paul Newman i Freixenet • Teaser: proper programa, Anastasi amb Paul Newman dirigint l’espot de Freixenet. Dennis Hopper, ADR i rebel·lia • Rodant “Reborn” (1981) als EUA: Hopper es nega a redoblar una frase “moralitzant” i exigeix l’opció contrària. Exemples vius de personalitat indomable i de l’ofici d’ADR. Miquel Porter Moix i el poder del muntatge • Record de passades clandestines en 16 mm, i valor del muntatge com a filtre narratiu que pot “mentir” i transformar el sentit. • Tesi final: el muntatge exigeix anàlisi i síntesi; l’ordre dels plans fixa l’estil i el relat. • Tancament: continuació de la conversa la setmana vinent.

Panorama de l’episodi Programa dedicat al contrast entre un clàssic del cinema de terror elegant i suggerent i una superproducció històrica contemporània, rematat amb una entrevista creativa. Els punts forts: • Clàssic de la setmana: “La mujer pantera” (1942) — producció Val Lewton, estil suggerit i naixement de l’efecte bus; reflexions sobre ambigüitat i repressió sexual. • Estrena destacada: “L’últim duel” (Ridley Scott) — estructura tipus Rashomon, rigor històric i un duel final d’impacte. • Entrevista a Pau Fernández — procés creatiu de l’obra de Marta Carrasco “Jo, dona. A Lili Elbe”, escenografia, música i el paper del vestuari. • Debat final sobre postpandèmia i hàbits de consum: pes del terror i superherois, pèrdua de centralitat de la crítica, “fast culture”. Clàssic de la setmana: “La mujer pantera” (1942) Per què és clau • Produïda per Val Lewton (RKO), amb Jacques Tourneur a la direcció: la personalitat del productor marca la “fàbrica” visual i narrativa. • Elegància i ambigüitat: Lewton defuig mostrar el monstre i aposta per la suggerència, el so i l’ombra; quan l’estudi força a “ensenyar”, el to trontolla. • Temes subjacents: repressió sexual, gelosia i identitat projectada en el fantàstic. “La pel·lícula funciona perfectament mentre es belluga en aquest terreny de l’ambigüitat.” Innovacions i estil • Naixement de l’efecte bus: un sobresalt diegètic que substitueix l’atac del monstre per l’entrada sobtada d’un autobús. • Fotografia de Nicholas Musuraca: chiaroscuro, sofisticació i arrels de l’expressionisme alemany que anticipen el film noir. • Direcció sonora: sorolls, bramuls, petjades i silencis per construir el terror sense mostrar. Llegat i constel·lació Lewton • Directors vinculats: Jacques Tourneur, Robert Wise, Mark Robson. • Continuïtats i relectures: “The Curse of the Cat People” (Wise) com a obra autònoma; “El beso de la pantera” (Paul Schrader, 1982) amb càrrega eròtica, valorada com a fallida pels tertulians. • Altres títols destacats de Lewton: “La séptima víctima” (influència sobre l’escena de la dutxa de “Psycho”), “La isla de los muertos”, “El barco fantasma”. Cartellera actual: “L’últim duel” (Ridley Scott) Estructura i temes • Relat en tres capítols a l’estil Rashomon: tres punts de vista sobre una violació, amb la versió d’ella projectada com la més veraç. • Final a foc lent amb duel d’un realisme sonor i físic aclaparador. • Subtext: honor masculí vs. autonomia femenina; denúncia en un món amb l’Església i l’aristocràcia en contra. “El pla final d’ella és extraordinari… una mirada que ho diu tot.” Rigor històric i posada en escena • Fonts medievals: Froissart i les “Grans Cròniques de França” com a suport documental. • Economia feudal i jerarquies integrades al guió: delmes, recaptació, carruatges i logística, allunyant-se del decorativisme. • Vestuaris i complements sobriament versemblants; hiverns, neu i cromatisme fred que immersen en el segle XIV. • Marca Scott: hiperrealisme sonor (armes, cascs de cavall) i imatges inoblidables. Entrevista a Pau Fernández “Jo, dona. A Lili Elbe” (Marta Carrasco) • Gènesi inspirada per “The Danish Girl”: focus no narratiu sinó físic i emocional sobre el patiment del personatge en el trànsit. • Escenografia de fred nòridic i aiguamolls (Hammershøi, paisatgisme danès) amb un quadre giratori com a nucli visual. • Música eclèctica (de la javanesa a Juliette Gréco i Édith Piaf) triada per la càrrega dramàtica. • Impacte de la pandèmia en el recorregut; pas pel TNC i expectatives de gira (incloent Los Angeles) i premis. “L’obra entra directa com un bisturí: dissecció del patiment i la mirada social.” Procés creatiu, referents i vestuari • Fonts d’inspiració: història de l’art (prerafaelites, medievalisme), documents i iconografia per ancorar versemblança. • Opte per recreació fidel d’època si la dramatúrgia ho demana; eclèctica si la direcció ho proposa. • Concepció del vestuari: peça inerta fins que el cos l’activa; ha de servir la narrativa i integrar-se amb llum, so i escenografia. “El vestit no ha de sobrepassar l’obra: interessa la narrativa i el paquet escènic global.” Debat final: cultura i hàbits de consum • Després de la postpandèmia, s’espera recuperació amb creativitat reforçada; consciència del daltabaix i la necessitat de resistència cultural. • Tendències actuals: domini de terror i superherois al mercat. • Pèrdua de centralitat de la crítica tradicional; informació dispersa a internet i consum ràpid que penalitza ritmes lents. “Cultura no és Viquipèdia ni Google… si no se’t queda aquí, és fast food.” Recomanacions i preferències • Els tertulians destaquen la ciència-ficció i el cinema musical quan estan ben fets. • Reconeixement transversal al cinema clàssic i al poder d’unes imatges ben creades, siguin clàssiques o contemporànies.

Presentació i to del programa (post‑Covid) • Retorn a Ràdio Desvern amb format renovat: mitja hora d’actualitat + mitja hora temàtica i, de manera fixa, un “clàssic de la setmana”. • Reflexió inicial: precarietat de la producció durant la pandèmia (pressupostos i guions més febles) i auge de terror low‑cost. Clàssic de la setmana — «La sombra de una duda» (Alfred Hitchcock, 1943) Context i guió • Idea original atribuïda a Gordon McDonell; guió iniciat per Thornton Wilder i completat per Alma Reville (dona de Hitchcock), Sally Benson i el mateix Hitchcock a causa de la crida a files de Wilder. • Reivindicada sovint per Hitchcock com una de les seves favorites. Temes i lectures • Eix central: la dualitat i la corrupció sota la quotidianitat; el tiet Charlie (Joseph Cotten) i la neboda Charlie (Teresa Wright) comparteixen nom i un vincle ambigu. • Subtext autobiogràfic: mares autoritàries, culpa i angoixa; ecos personals de Hitchcock. • Paral·lelismes anticipats amb Psicosi: escales, picats/contrapicats, ombres i l’entrada de càmera a l’espai íntim. "Matamos lo que más amamos" — cita d’Oscar Wilde recordada a l’entrevista Hitchcock/Truffaut "Nosaltres serem els únics en saber tota la veritat" — la neboda al final, suggerint un vincle afectiu persistent amb el tiet criminal Posada en escena i elements tècnics • Composició i llum: blanc i negre de Joseph Valentine amb treball d’ombres i contrast exemplar. • Música: Dimitri Tiomkin. • Cameo: Hitchcock al tren (minut ~16), jugant a bridge. Debat: posada en escena clàssica vs tendències actuals i remakes • Defensa de la claredat espacial clàssica (plans generals, profunditat de camp, aire a l’enquadrament) vs l’actual proliferació de primers plans i càmera a l’espatlla. • Crítica a «A Star Is Born» (2018) per planificació confusa; temor a una «West Side Story» de remake massa mimètic. Record a la «Psicosis» de Gus Van Sant com a remake pla per pla sense valor afegit. Cartellera i estrenes «The French Dispatch» (Wes Anderson) • Anderson desplega el seu món híbrid (decorats artificials, mirades a càmera, tràvelings laterals, animació) amb homenatge al New Yorker i a França (ecos de Jacques Tati). • Capítols irregulars: el de l’“escriptor negre” resulta embolicat; el de Benicio del Toro i Léa Seydoux, el més reeixit. • Part gràfica: treball de Javi Aznárez (Cadaqués). Canvis d’aspect ratio constants. Recomanació de segon visionat (subtítols, rètols i veu en off saturen). «Madres paralelas» (Pedro Almodóvar) • Percepció de pas enrere respecte de «Dolor y gloria»: massa temes barrejats (memòria històrica, violació múltiple) i ritme irregular. «El buen patrón» (Fernando León de Aranoa) • Tono indecís entre sàtira i drama; situacions poc creïbles malgrat un Bardem solvent. Suggereixen que, en clau de comèdia berlanguiana, hauria funcionat millor. Apunt sobre comèdia popular • «Torrente» (1998): malgrat el to cutre‑costumista, el primer film de Santiago Segura tenia substrat social i timing satíric. Avanç del convidat de la setmana vinent • Pau Fernández (gestor cultural, disseny i indumentària): treballs per Liceu, TNC i Lliure. Al TNC (Sala Petita): «Jo, dona; a Lili Elbe» (dir. Marce de Carrasco), sobre la pionera història trans de Lili Elbe. Sitges 2021 — valoració i títols destacats Valoració general • Festival percebut com massificat i amb una programació on predomina un to fosc/nihilista. Enyor de la “selling power” clàssica (pols i factura industrial elegant) i cansament de “temps morts” i postmodernitat depressiva. Pel·lícula guanyadora • «Lamb» (Íslàndia/Polònia/Suècia): drama de dol amb toc mític (Noomi Rapace). Ambientació i suggeriment destacables, però percepció de “mitja pel·lícula” i ritme excessivament lent. Premis i mencions • Premi especial del jurat: «After Blue (Paradis Perdu)» — estètica que evoca «Barbarella»; proposta peculiar amb moments d’interès. • «The Innocents» (Eskil Vogt): nens amb telequinesi i descoberta identitària; sensible i inquietant; per als tertulians, la millor del festival. • «The Blazing World»: deliri visual amb coherència narrativa discutible; menció a Òpera Prima qüestionada. • «Execution» (Rússia): serial killer i descens als inferns policial; dura però redundant. • En positiu: «Veneziafrenia» (Álex de la Iglesia) i «Last Night in Soho» (Edgar Wright) com a peces més sòlides de factura; darrera aparició de Diana Rigg i lluïment d’Anya Taylor‑Joy.

Panorama general del programa Episodi centrat en el cinema d’autor i el seu ecosistema: entrevista a Belén Funes i Marçal Cebrián sobre “La hija de un ladrón”, debat sobre distribució, plataformes i sales, repàs al Circuit Gaudí, homenatge a Ovidi Montllor amb la cançó “À la vida” i ressenya de “La camarista”. "Creo que es lo más bonito que he hecho" — Eduard Fernández, en veure el muntatge de “La hija de un ladrón”. Homenatge i vincles temàtics Ovidi Montllor: “À la vida” i una ètica artística • Record i homenatge als 25 anys de la mort d’Ovidi Montllor, amb reproducció íntegra de la cançó “À la vida”. • Es traça un paral·lel entre el cant a la vida d’Ovidi i la resiliència de la Sara, protagonista de la pel·lícula de Funes. • Ovidi com a referent ètic i polifacètic (nova cançó, teatre i cinema), i com a pont de memòria cultural per a noves generacions. Ressenyes i indústria “La camarista” (Lila Avilés) • Retrat minimalista i precís de la vida laboral i la solitud d’una jove cambrera en un hotel de luxe a Ciutat de Mèxic. • Temes: precarietat, ascens social literal (pujar de planta = millors propines), mirada observacional i detallista. • Context de producció i circulació: el productor Pau Brunet (La Panda) i la capacitat de fer gran una pel·lícula petita (recorregut per festivals i candidatura d’un país als Oscars). Distribució, plataformes i sales • Diagnosi: excessos d’estrenes, poca permanència en cartellera i tancament de sales. • Plataformes: canvi de paradigma encara en avaluació; dubtes sobre si sostindrien el mateix risc creatiu que el circuit independent. • Bons exemples de comunitat i resiliència: cooperatives locals, cinemes recuperats i el Circuit Gaudí, que acosta el cinema català a pobles i comarques. • La màgia de la sala: veure en col·lectiu, riure/plorar amb la sala, evitar la distracció del mòbil; la comoditat domèstica com a perversió de l’experiència. Entrevista a Belén Funes i Marçal Cebrián Formació i ecosistema creatiu • ESCAC (ofici, col·lectiu i tècnica artística) vs UPF-Pompeu (orientació més teòrica i conceptual): models que conviuen i es retroalimenten. • Xarxes de complicitat com a clau: amistats i col·laboracions (p. ex., Isaki Lacuesta i Isa Campo). • Nova generació de cineastes dones (Carla Simón, Nely Reguera, Elena Martín...), i la igualtat que propicia l’entorn universitari i la meritocràcia. Vocació i elecció • Trànsit vital abans del cinema (proves en altres carreres) i la importància de bagatge humà abans de dirigir. “La hija de un ladrón” • Motiu central: explicar la Sara, figura feta de moltes veus reals, una dona que carrega amb tot en un entorn hostil. • Temes: família, responsabilitat afectiva, classe i precarietat, i mirada social sense pamflet. • Repartiment: Greta Fernández i Eduard Fernández (pare i filla) aporten veritat i intensitat. • Recepció: premis Gaudí (direcció, guió) i Goya (millor direcció novell); enfoc de carrera com a constel·lació d’obres, sense viure sotmesos a la pressió de repetir èxits. Nou projecte: “Los tortugas” • Família d’origen andalús a la Barcelona preolímpica (anys 90): identitat, immigració, mudança i habitatge com a detonants dramàtics. • La mudança com a metàfora: moure records i reubicar fragments de vida obliga a afrontar allò enterrat. • Marc social: del declivi de la classe obrera a la gig economy (Glovo, Deliveroo), amb precarietat i desprotecció. Referents cinematogràfics • Dardenne, Ken Loach, Andrea Arnold, Carlos Saura, Pablo Trapero: brúixoles per a un cinema social d’observació i empatia. Idees clau • Cinema social amb focus en família, classe, precarietat i identitat. • Ofici i col·lectiu: el cinema com a pràctica comunitària més que no pas gesta individual. • Sales i comunitats: preservar l’experiència col·lectiva i territorialitzar l’exhibició (Circuit Gaudí, cooperatives). • Pla creatiu: no repetir fórmules; investigar, documentar i prioritzar que el pròxim projecte agradi als autors en primer lloc. Proper programa • Avanç: connexions entre cinema i jazz amb Fernando Casal (catedràtic d’Història) i Tòful Trappat (pianista de La Locomotora Negra).

Resum general Sessió variada amb crítiques de novetats i passis de premsa, un documental d’actualitat i repàs als premis. El programa equilibra cinema d’entreteniment i propostes dures o discutides, i tanca amb un bloc de festivals. El més celebrat: The Gentlemen (Guy Ritchie) i First Love (Takashi Miike) com a cinema d’acció estilitzat i enginyós. El més dur: Skin (Guy Nattiv) – redempció al límit en un entorn d’odi i violència. El més discutible: Ema (Pablo Larraín) i Invisibles (Gracia Querejeta) – virtuts formals, però guions percebuts com a fluixos o reiteratius. Tema social: La ola verde (Que sea ley), documental sobre la lluita per l’avortament legal a l’Argentina, oportú i colpidor. Premis: Berlinale amb Ós d’Or per a Mohammad Rasoulof i reconeixement a Eliza Hittman i Hong Sang-soo; Cèsar amb triomfs per a Ladj Ly i Polanski i forta polèmica. Crítiques de pel·lícules The Gentlemen (Guy Ritchie) To i estil: "un Tarantino britànic"; acció polida, humor negre i ritme viu. Personatges cool, vestuari impecable i càmera àgil. Repartiment: Hugh Grant sorprèn amb un paper ple de matisos; Colin Farrell, divertidíssim i carismàtic. Trama: Màfia de cultiu de marihuana en soterranis de mansions aristocràtiques, joc metaliterari amb un periodista que "ven" un guió dins la història. Detall cinèfil: picada d’ull a Shakespeare (El mercader de Venècia) i humor "elitista" molt british. Veredicte: • Entreteniment intel·ligent i trepidant; una de les recomanables en cartellera per passar-ho molt bé. Ema (Pablo Larraín) To i recepció: film críptic i fosc, difícil d’entrar-hi emocionalment; percepció de culebró intens al ritme de reggaeton. Tema: parella al límit, adopció i retorn d’un nen a l’orfenat; dolor i explosió vital/sexual viscuts amb excessos melodramàtics. Actuació: Mariana Di Girolamo, tour de force sostingut en primers plans. Guió: percebut com fluix i amb final naïf; possible bretxa cultural que distància part del públic europeu. Veredicte: • Valor estètic i interpretatiu, però no és còmoda ni del tot convincent; podria tenir el seu públic. Invisibles (Gracia Querejeta) Premissa: tres dones de +50 lluiten amb la seva "invisibilitat" social; trobades diàries al parc com a fil conductor. Guió i to: arquetips i llenguatge sovint masculinitzat; crítica social molt suau; repetició d’escenaris per baix pressupost. Actors: Emma Suárez i Nathalie Poza, especialment solides; moments de rèplica/contrarèplica amb gràcia. Veredicte: • Aprovat just; es pot veure, sabent què ofereix. Skin (Guy Nattiv) Context: skinheads pronazis al sud dels EUA; violència, sortides nocturnes i delictes d’odi. Arc: història de redempció a través d’un amor inesperat; sortir de la secta és molt difícil. Idea potent: l’"esborrat" de tatuatges facials com a metàfora d’esborrar el passat. To: dur i desagradable per moments; basada en fets reals. Veredicte: • Recomanable amb avís: cinema que colpeix, no d’evasió. First Love (Takashi Miike) Estructura: "one crazy night" que enllaça boxa, triades xineses i yakuza, i torna al ring. Estil: acció vigorosa, catanes, persecucions i to a l’estil Pulp Fiction a la japonesa, amb humor irònic molt fi. Aparat visual: fotografia lluminosa i pop; música i muntatge que impulsen el ritme. Fons emotiu: història d’amor entre un boxejador i una jove forçada a prostituir-se per deutes familiars. Veredicte: • Notable alt d’entreteniment amb personalitat. Documental i tema social La ola verde (Que sea ley) – Juan Diego Solanas Contingut: crònica in situ de la lluita per l’avortament legal i gratuït a l’Argentina; dona veu a ambdues bandes, amb clara inclinació pel dret a decidir. Impacte: casos colpidors de violència sexual i mortalitat per avortaments clandestins; peça oportuna i necessària. Veredicte: • Interessant i compromès; contextualitza un debat que ressona també a casa nostra. Festivals i premis Berlinale 2020 Ós d’Or (Millor pel·lícula): There Is No Evil — Mohammad Rasoulof (director impedit de viatjar; quatre històries de denúncia moral). Gran Premi del Jurat: Never Rarely Sometimes Always — Eliza Hittman (avortament en adolescents; indie nord-americà). Millor director: Hong Sang-soo — The Woman Who Ran. Ós d’Honor: Helen Mirren. Lectura: voluntat de diversitat i reconeixement autoral; nova direcció del festival amb mirada més extensiva. Premis Cèsar (Acadèmia Francesa) Millor pel·lícula: Les Misérables — Ladj Ly. Millor director: Roman Polanski — J’Accuse (An Officer and a Spy) — gala marcada per protestes i divisió. Apunt crític al programa: alguns haurien premiat "Retrato de una mujer en llamas" (Céline Sciamma) com a conjunt més rodó. Cites destacades "És un Tarantino britànic" "És un culebró però al ritme de reggaeton" "És una pel·lícula per sortir colpit" Properament Avanç: visita de Belén Funes (Gaudí i Goya per "La hija de un ladrón").