episodis

Obertura: cinema, vida i versemblança Idea central: “el cinema és una forma de viure i de pensar la vida”. Es reivindica el cinema com a mirall de les persones, les famílies i els conflictes. Debat sobre versemblança: la ficció pot ser més autèntica que el documental (record a Basilio Martín Patino, autor de Caudillo i Canciones para después de una guerra), perquè la invenció pot revelar veritats profundes. Exemple canònic de “trampa útil” al cinema: la porta que s’obre cap a fora a Double Indemnity per fer possible una escena clau; una falsedat formal al servei d’una veritat dramàtica. The Fall (BBC): thriller de precisió i mirada moral Context i autoria: sèrie britànica de qualitat, creada per Allan Cubitt, ambientada a Belfast. Primera temporada dirigida per Jakob Verbruggen; la segona pel creador. Interpretacions: Gillian Anderson (detectiu brillant, implacable i complexa) i Jamie Dornan (assassí metòdic, pare de família, atractiu i pertorbador). Forma i muntatge: premi al muntatge i ús de plans que contraposen delicadesa i perversió; ritme de “rellotgeria” que atrapa l’espectador. Tema clau: detectiu i assassí com a miralls; comparteixen mètode, ambició i intel·ligència tot i habitar mons oposats. To i genealogia: eco de Seven però amb aire europeu i menys tenebrós; aposta per una èpica moral allunyada d’estereotips i del New Age superficial. “És una història inusualment ben narrada, amb una precisió que avui trobem més a sèries que no pas a sales.” Què és el cinema negre? Definicions, límits i etiquetes Definició operativa i clàssics Proposta (Francesc Cànovas): cinema negre narra una persona normal abocada al crim, sovint per un detonant (p. ex., una “femme fatale”). Exemples clau i discussió: Double Indemnity (Perdición) com a model del gènere. Sunset Boulevard (Crepúsculo de los dioses): debat si és “negre” pel seu crim i la caiguda moral. The Third Man: l’escena de la nòria com a cinisme moral industrial. El verdugo: el “complir amb el que toca” com a negre quotidià. Neo-noir i barreja de gèneres El terme “neo-noir” s’aplica ampliament a films com Drive, Nightcrawler, Solo Dios perdona o Blade Runner: més aviat estètica i to que no pas recepta rígida. Funció social: el negre com a anàlisi de la realitat i la corrupció (Vázquez Montalbán; La isla mínima i la transició; màfies a Itàlia; policies a la vora del delicte). Figures recurrents: el perdedor i la trajectòria cap avall com a motor dramàtic. L’Olivo (Icíar Bollaín): símbols, “trampes” i crítica social Premissa: una olivera mil·lenària arrencada i venuda a Alemanya; la família la vol recuperar. L’arbre com a símbol d’arrelament i memòria. Versemblança vs trampa: com a Double Indemnity, s’accepta una licència (una olivera mil·lenària enmig d’un camp “normal”) per fer funcionar el relat simbòlic. Crítica corporativa: es denuncia el greenwashing i la façana ecològica de certes empreses. Direcció artística i espai: duel Andalusia–Düsseldorf; es destaca el treball artístic en el trajecte (camió, espais, contrastos). “Moment vegà”: apunt sobre la deshumanització en una granja de pollets i el seu contrast amb la sacralització de l’arbre. El nou terror: Babadook, It Follows, The Witch Tendència: reinvenció del gènere amb ritmes més pausats, estètica d’indie nord-americà i menys “sustos” de manual. Babadook: l’horror com a metàfora psicològica; el monstre és allò no vist i intern. It Follows: idea altament high concept: la transmissió sexual del terror; “camina lent, però sempre arriba”. The Witch: ambient colonial i bruixeria; recepció dividida malgrat mèrits formals (llum natural, òpera prima). Ritmes, generacions i llenguatge cinematogràfic Canvis de ritme: del muntatge frenètic i l’excés d’efectes del blockbuster a la recerca d’una narrativa més densa en el cinema independent. Recepcions generacionals: el que sorprèn o avorreix depèn de la socialització audiovisual (de Heidi a Bob Esponja, o d’animació clàssica Disney a ritmes contemporanis). Secretary vs 50 sombras de Grey: mateix tema, dos llenguatges Secretary (Sundance, originalitat): tracta la submissió i la relació de poder amb llenguatge indie, personatges i finals menys domesticats. 50 sombras: mateix marc temàtic però amb codi blockbuster i resolucions més previsibles. Manuel Martín Cuenca: La flaqueza del bolchevique i Caníbal Línia d’autor: equilibri entre forma, contingut i inquietud moral que perdura després del visionat. La flaqueza del bolchevique: variació “Lolita” on el protagonista construeix la seva pròpia perdició; final diferent de la novel·la per coherència cinematogràfica. Caníbal (Antonio de la Torre): sastre granadí incapaç de relacionar-se amb dones si no és menjant-se-les; posada en escena pulcra i inquietant. Eix temàtic: pot l’afecte cap a una nova dona redimir o reconfigurar el monstre? Pregunta oberta al final, que el programa proposa resoldre en un proper episodi. “Directors que surten de les classificacions busquen investigar la naturalesa humana. Això és el que perdura.”

Introducció i estructura del programa • Benvinguda amb retard per la pluja i presentació del format: primera part de novetats i recomanacions, i segona part temàtica sobre el diàleg al cinema. • Presentació del convidat: Antoni Villaró (Toni), cinèfil de Sant Just, que s’afegeix a la conversa. Cinema francès: moment dolç i prolífic • Els locutors destaquen una època daurada del cinema francès, amb una mitjana d’estrenes d’altíssim nivell. • Referències i títols esmentats: El profeta, Óxido y hueso, Amour, Holy Motors, De dioses y hombres, Pequeñas mentiras sin importancia, l’obra de Luc Besson (Lucy, Léon), The Artist, Intocable, Dardenne (Dos días, una noche), films de Polanski rodats a França. Crítica: L’Hermine (El jutge), de Christian Vincent • Retrat discret i molt humà d’un president d’un tribunal penal de províncies, amb un enfoc diferent del gènere judicial: menys centrada en la culpabilitat i més en la trastienda i l’ètica del procés. • Interpretació de Fabrice Luchini, premiada a Venècia, destacant la contenció, paciència i respecte del personatge. • Sense ser una obra mestra, es recomana per la sensibilitat i la mirada nova sobre el sistema judicial. ‘Les Souvenirs’ (‘Els records’): intergeneracionalitat i petites veritats • Antoni Villaró defensa que és un film honest, senzill i just que retrata el conflicte intergeneracional: pares absorbís per la rutina, un fill més sensible i una àvia lúcida que guia el nét. • La química àvia-nét és el cor emocional; el pare viu una crisi per jubilació i inseguretat. La pel·lícula evita el melodrama i aposta per una reflexió tendre i sense artificis. • Diàlegs justos i ben mesurats; una història amb capas que creix en una segona visió. Tema del dia: el diàleg al cinema Idees clau • A partir d’un article d’Imma Merino (2012) sobre Yael Perlov, es reivindica el diàleg com a compromís vital, polític i cinematogràfic. No puc abandonar una posició activa i lluitar contínuament per crear un diàleg. • El diàleg és també una interpel·lació sense paraules: el cinema que et fa pensar i t’obliga a posicionar-te. Exemples i contraexemples • Es comenten casos de conflicte israelià-palestí: ‘Paradis 9’ (entrenament de suïcides) i ‘Omar’, que mostren manipulació i absència de diàleg real. Novetats i crítiques The Witch (La Bruja) • Preestrena molt comentada, però recepció freda al programa: tot i la llum natural i l’ambientació, la història es percep previsible i poc innovadora dins del gènere. • Comparacions: ‘Babadook’ aporta una mirada psicològica més singular; es recorda l’impacte formal de ‘The Blair Witch Project’ i el recurs del found footage. Angry Birds • Adaptació pensada clarament per a nens: funcional i entretinguda, però sense la doble lectura d’un Inside Out o Zootropolis. • Recomanable per a sessions familiars; no busca anar més enllà del seu públic objectiu. Cinema català i espanyol: èxits, límits i diàleg Barcelona nit d’hivern (Dani de la Orden) • Sorpresa positiva: guió rodó, repartiment encertat (Miki Esparbé, Alberto San Juan, Clara Segura…), ritme fresc i natural. El públic va aplaudir al Texas (3€) amb sala plena. • Contrapunt amb El pregón (fluixa) i comparacions amb l’univers Ocho apellidos: entreteniment que fa riure, però sovint sense empremta duradora. El rei borni (recomanació destacada) • Vista a Màlaga, celebrada com a recomanació de l’any: humor negre, base teatral i diàlegs potents entre un antidisturbis i el manifestant a qui va ferir, discutint política i responsabilitats sense caure en la violència. Exemples de cinema de diàleg (França i Polanski) • Le Prénom (El nom) i Un dios salvaje (Polanski): com el diàleg tancat pot desmuntar màscares, valors i relacions. • Recordatori: el diàleg també pot ser cinema del silenci que dialoga amb l’espectador. Reflexions finals sobre l’experiència • Valoració del cinema que trasbalsa i perdura: films que et fan plorar o pensar més enllà dels crèdits. • Distinció entre l’evasió puntual i el cinema que deixa poso. Apunts finals i proper programa • Breu menció a La punta del iceberg (intriga laboral) com a peça interessant encara que irregular. • Avanç: visita de Laia Colet (direcció d’art) o Carme Nabot per parlar de la dona al cinema (com a creadora i personatge) i proposta de veure ‘El Olivo’ d’Icíar Bollaín.

Panorama general del capítol Episodi centrat en el boom del cinema de superherois, amb una mirada a l’estratègia Marvel, el paper dels directors i la recepció del públic. A més, es comenten estrenes i premis (Festival de Màlaga), una recomanació destacada del cinema espanyol de gènere i un focus en el director Manuel Pérez Cáceres. "Els superherois són els nous mites" — idea clau que travessa el debat Introducció i convidat Convidat: Ferran Pujol (Ferro PM), tècnic en realització audiovisual i youtuber recent centrat en pel·lícules, sèries i videojocs. Xarxes: Ferro PM a YouTube, Twitter i Instagram. Debat d’arrencada: videojocs i cinema mainstream — quan un medi es fa massiu, proliferen les “fotocòpies”. Palmarès de Màlaga i una estrena destacada El cas Fritz Bauer Crònica breu d’“El cas Fritz Bauer”: el retorn d’un fiscal general jueu a l’Alemanya del 1957 per perseguir criminals nazis i impulsar judicis que Nuremberg no va completar. Posa en valor la feina silenciosa però determinant de figures individuals en la recerca de justícia. Festival de Màlaga: els guanyadors Millor pel·lícula: Callback. Guardons repartits entre Callback i La pròxima pell (actriu: Emma Suárez), amb èxit català. Comentaris sobre el director de Callback (Carles Torras) i el context de producció, i sobre títols vistos a la mostra: “Rumbos”, “La noche que mi madre mató a mi padre”, “Acantilado”, “El rey tuerto”. Focus director: Manuel Pérez Cáceres Filmografia disponible a Filmin: • Un drama carcerari de ficció a Quatre Camins. • Una peça d’observació amb la càmera a l’alçada dels infants. Avanç: entrevista a “Més que cinema” (Ràdio Sant Vicenç) i connexió prevista amb la Laia Torrents des de Moçambic. Debat central: l’auge del cinema de superherois 1) Causes i evolució del to No és nou, però ara és mainstream: dels X‑Men (2000) i Spider‑Man (Raimi) a Batman (Nolan) i Iron Man. Tècnica narrativa: donar orígens pseudocientífics per fer versemblant allò extraordinari. El públic s’ha “educat” i admet capas fantàstiques creixents (ex.: la màgia de Doctor Strange, un “Harry Potter per adults”). 2) Estratègia d’univers compartit i màrqueting Marvel imposa cohesió d’univers i calendari llarg: cada peça ha d’encaixar. Escenes post‑crèdits com a ganxo serialitzat que alimenta l’hàbit de continuïtat. Resultat: experiència coral on cada títol “suma” a una macro‑narrativa. 3) Directors i control creatiu Les pel·lis de superherois funcionen com a prova de foc per a nous talents o autors amb seguidors. Cas paradigmàtic: Edgar Wright i Ant‑Man — anys de desenvolupament, però s’aparta per divergència de to/encaix; el film final manté to lleuger i encaixa a l’MCU. El gènere oscil·la entre la veu d’autor i la bíblia d’univers. 4) Recepció i ritmes Malgrat durades llargues, quan el conflicte és sostingut (ex.: Civil War), l’espectador es manté dins del flux narratiu. Preferències personals: gust per herois amb “mala bava” o més foscos (ex.: Batman), i per títols irreverents com Deadpool. 5) Villans i dilemes morals De “dolents de opereta” a antagonistes amb ideologia: ex.: Bane (desmuntar un sistema), Zemo (Civil War, interpretat per Daniel Brühl) com a motor dramàtic humà. Nova línia: debat sobre danys col·laterals i responsabilitat (fil conductor de Civil War). 6) Superherois com a mites moderns Arquetips contemporanis equiparables als herois grecs o figures clàssiques (Zorro, pistoler clàssic). Saturació d’“orígens” coneguts (Batman) — el públic ja domina els codis i demana noves capes. 7) Context històric i geogràfic Orientació nord‑americana del gènere; a Espanya, tradició de tebeos (ex.: “Superlópez”, “Anacleto”). Còmics i context sociopolític: de la Segona Guerra Mundial a la metàfora de les minories (X‑Men) i la foscor dels 80/90 (Frank Miller: “The Dark Knight Returns”; “Sin City”). Què en quedarà del boom? Cicles de blockbusters (ahir dinosaures, avui superherois). No tot el que triomfa comercialment perdura, però deixa icones, hàbits i mercaderia. Alguns títols s’imposen per qualitat cinematogràfica més enllà de la taquilla. Recomanació espanyola imprescindible “Capa Caída” (2013), amb el superheroi Magno — direcció de Santiago Alvarado. • Premi a Sitges (categoria novell) i reestrena posterior al Cinema Girona. • Exemple fresc i enginyós de com abordar el gènere des d’aquí. Tancament Agraïments al convidat Ferran Pujol (Ferro PM). Avanç del pròxim programa: “El diàleg al cinema”, presentat per Jaume Vidal.

Panorama general Episodi dividit en dues grans parts: una crònica del Festival de Màlaga amb recomanacions i valoracions de diverses pel·lícules, i un bloc central amb Albert Olivella sobre la relació entre cinema i esport, els seus valors narratius i els límits de l’esport d’elit en contrast amb l’activitat física orientada a salut. "L’esport, mal portat o mal administrat, pot passar factura." "Necessito aquesta hora d’exercici perquè no em torni boig." Crònica del Festival de Màlaga Destaquen La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París) • Comèdia amb to de thriller i girs constants. • Arrencada una mica artificial, però es justifica i guanya molt a mesura que avança. • Repartiment sòlid: Belén Rueda, Eduard Fernández, Diego Peretti, Maria Pujalte. El rei borni (Marc Crehuet) • Adaptació d’una peça de la Sala Flyhard. Comèdia negra i teatral, d’una sola localització, centrada en diàlegs i interpretació. • Trama sobre un antidisturbis i el manifestant a qui va fer perdre un ull. • Per la taula, el millor guió del festival: fresc, valent i molt ben rodat. Rumbos (Manuela Moreno) • Coral de històries paral·leles amb càmera observacional (ecos a “Waking Life”). • Avança a poc a poc i pot semblar farragosa, però deixa detalls persistents; pot créixer en el record. • Reconeixement a la trajectòria de la directora (curt “Pipas”). La punta de l’iceberg (María López Arostegui) • Thriller correcte i interessant sense ser major. • Direcció amb ofici; bona carta de presentació. Metamorfosis (doc.) • Documental sobre l’arrel de Guanyem i la candidatura Barcelona en Comú (del 15M a l’alcaldia). • Seguiment proper de Laia Forner i material íntim (diari per Skype). • Valor afegit: l’olfacte d’haver començat a gravar el 2014, abans de saber on acabaria el procés. "Comences a gravar sense saber si allò arribarà enlloc; a vegades, la realitat supera el guió." Crítiques en cartellera L’heroi de Berlín (Race) Biopic de Jesse Owens i les Olimpíades de Berlín 1936. Pretensió alta, resultat discret: recreació correcta, però sense gruix dramàtic suficient. El millor: Jeremy Irons com a mediador COI; el teixit político-diplomàtic és el més interessant. Relació atleta-entrenador amb potencial infrautilitzat. Títol original “Race” destaca el doble sentit: raça i cursa. Les Souvenirs (Jean-Paul Rouve) [basada en David Foenkinos] Comèdia dramàtica tendra i melancòlica sobre tres generacions. Una àvia que s’escapa de la residència; el net troba el seu camí a través d’ella. Interpretacions: Michel Blanc, extraordinari en un personatge ric i contradictori; l’àvia, emotiva i carismàtica. Detalls i valors que demanen segon visionat; humor fi i bones vinyetes de vida. Altres recomanacions i tertúlia Metamorfosis (doc.): recorregut per festivals; previsió de passi en sales d’autor (p. ex. Cinemes Girona). El camí més llarg per tornar a casa: ressonàncies personals i localitzacions reconeixibles. Victoria (Sebastian Schipper): pla seqüència de més de dues hores, gran exemple de risc i cohesió narrativa. Tema central: Esport i cinema (amb Albert Olivella) Valors, arquetips i punts de vista El cinema d’esport explora identitat, resiliència, ètica de la competència i relació entrenador-atleta. Mirades diverses: atleta, entrenador, política i societat. Títols esmentats: Rocky, Invictus, Million Dollar Baby, Jerry Maguire, Carros de foc. El cas Rocky (nucli emotiu i cultural) “Rocky” (1976) va guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula; guió de Sylvester Stallone i èxit rendible amb pocs recursos. “Rocky IV” (1985) va ser la més taquillera de la saga; context de Guerra Freda. Força del perdedor que competeix contra si mateix; la música com a motor de motivació. Ecos i referents: la boxa en el cinema (Kubrick, Killer’s Kiss), Stallone director de “Staying Alive”. “Rocky serveix per córrer: és banda sonora i és mètode.” Boxa, icones i context De Muhammad Ali vs Joe Frazier a mites locals; el pes cultural de la boxa als 60-70 era enorme. L’interès social ha mutat; el cinema n’extreu dramatúrgia de primer nivell. Esport d’elit vs salut L’alt rendiment no és compatible, sovint, amb la salut: cos al límit, lesions, pressió i cost emocional. Exemple: testimoni de Virginia Berasategui i el programa “Salvados”: “Mi cuerpo está destrozado... y mi mente, rota.” Diferenciar esport (competir) d’activitat física (benestar). L’aficionat “pro”: running i Ironman Boom del running i proves extremes: maratons, Ironman. Risc de voler “fer de pro” sense base: sobrecàrregues, lesions i fins i tot mort sobtada. Mesures recomanades: • Prova d’esforç i electrocardiograma previs. • Planificació i progressió. • Evitar normalitzar l’extrem i el “postureig” de la fita. Exercici com a tractament: diabetis, alimentació i estrès Diabetis tipus 1: l’exercici requereix gestió fina (insulina, glucèmies), però és compatible i molt beneficiós en qualitat de vida. Diabetis tipus 2: l’activitat física és clau per millorar control glucèmic i revertir factors de risc (sedentarisme, alimentació). L’exercici és una eina de gestió de l’estrès: "Necessito aquesta hora d’exercici perquè no em torni boig." Per a la salut: no deslligar exercici d’alimentació i higiene del descans. Tancament Agraïment a Albert Olivella i avanç la setmana vinent: “boom dels superherois” coincidint amb l’estrena de “Capitán América: Civil War”.

Panorama de l’episodi En aquest episodi, el grup analitza estrenes i preestrenes recents, recomanacions i decepcions, i obre un debat ric sobre les millors pel·lícules de la història. El fil conductor alterna crítica actual i mirada cinèfila: de la crònica urbana de Barcelona 92 a la maduresa d’Almodóvar, passant per un gran descobriment francès i un repàs a clàssics imperibles. Punts clau Recomanació destacada: “Els records” (Les souvenirs) de Jean-Paul Rouve, adaptació de David Foenkinos: cinema generacional, fi i emocional, amb interpretacions memorables (Annie Cordy, Michel Blanc). Debat intens sobre “Julieta”: interpretacions, música d’Alberto Iglesias i el tema central de la culpabilitat com a eix moral i emocional. Cròniques d’estrenes/preestrenes: la crònica social de “Barcelona 92”, l’eficàcia clàssica de “Spotlight”, els matisos de “La modista” i el thriller de càmera tancada “La invitació”. Indústria i guió: decepció amb “Toro” (Kike Maíllo) i conversa sobre americanització, finançament televisiu i l’ofici del guió. Les millors de la història: llistes personals, criteris (entre gust i qualitat formal), i un mosaic de títols de Chaplin, Wilder, Hitchcock, Fellini, Welles, Godard, Truffaut, Bergman, etc. “La pel·lícula jo crec que remou els sentiments… i alhora t’obliga a reflexionar.” “El tema principal és… la culpabilitat.” Coses vistes i recomanacions Barcelona 92 (preestrena, film català low cost) • Retrat de la Barcelona olímpica i el seu impacte en barris i subcultures (punks, skins). • Producció prolongada (3–4 anys), amb obstacles logístics; tècnicament senzilla però honesta. • Valor d’ambientació: cartelleria, art i recreació dels 90. • Tema sensible i polaritzant: xoca visions sobre moviments i violència; risc de quedar “al calaix” per la seva dificultat de distribució. Spotlight • Cinema periodístic clàssic: guió i estructura sòlids, actuacions ajustades. • Denúncia de la pederàstia eclesiàstica i crítica del sensacionalisme. • Dues idees fortes: - Component “estructural” (celibat/dinàmica institucional). - Autocrítica al periodisme per oportunitats perdudes dècades enrere. La modista • Retrat d’una comunitat tancada que deriva en toxicitat i “venjança dolça”. • Dilema ètic: la venjança es torna “massa desitjable”, generant empatia amb el càstig. • Kate Winslet i repartiment solvents; final percebut com innecessàriament allargat. La invitació (guanyadora de Sitges) • Thriller de sopar d’amics que vira cap a una “comunitat” de tall sectari. • Connexions amb obres sobre espais socials tancats: The Dead (John Huston), Festen (Vinterberg), Melancolia (Lars von Trier). Recomanació de la setmana: “Els records” (Les souvenirs) • Direcció de Jean-Paul Rouve; basada en la novel·la de David Foenkinos. • Repartiment: Annie Cordy (extraordinària), Michel Blanc i un protagonista jove que creix en responsabilitat i maduresa. • Trama generacional: avis, pares i nets; diàlegs excel·lents, exteriors/interiors cuidats. • Tema: el pas del temps i la interdependència entre generacions. • Impacte emocional i intel·lectual: - “Remou els sentiments” - Força la reflexió sobre decisions, cura i memòria familiar. • Valoració global: imperdible i amb revisió recomanada. Decepció: “Toro” i la conversa sobre la indústria • Malgrat un cast potent (Mario Casas, Luis Tosar, José Sacristán), el guió no acompanya; trama “a batzegades”. • Sensació d’americanització superficial sense la mateixa cura de guió. • Debat sobre el paper de les TV generalistes en el finançament: obligacions d’inversió, gran múscul de producció però resultats irregulars. • Contrapunts positius del sistema: de vegades emergixen títols excel·lents (La isla mínima, etc.). Debat: “Julieta” (Almodóvar) • Opinions dividides: actuacions naturals vs. teatrals, música d’Alberto Iglesias percebuda com encertada per uns i excessiva per altres. • Eix temàtic: la culpabilitat (d’arrel religiosa) i la seva erosió silenciosa en vincles familiars. • Pel·lícula més continguda i “d’etapa madura” comparada amb pics com Todo sobre mi madre o La piel que habito. • Premis i percepció: Cannes, ecos d’Òscar, i la idea que sovint els guardons arriben tard. Les millors pel·lícules de la història: criteris i seleccions Criteris vs. preferències • Tensió entre gust personal i qualitat formal (narrativa, interpretació, guió, direcció). • Biaixos generacionals i geogràfics; referència a enquestes com la de la BBC duta a terme amb molts crítics. • Debat sobre si el cinema més recent “supera” l’antic o simplement dialoga i innova a partir d’ell. Selecció internacional (mostres) • Chaplin: La quimera de l’or, Temps moderns • Lubitsch: To Be or Not to Be • Buster Keaton: El maquinista de la General • Sergio Leone: Cérs una vegada a Amèrica • Mankiewicz: Eva al desnudo • Wilder: L’apartament • Mulligan: Matar un rossinyol • Hitchcock: Encadenats • Frank Capra: Quina vida més meravellosa • Elia Kazan: Amèrica, Amèrica Selecció europea (mostres) • David Lean: Lawrence d’Aràbia • Fellini: La dolce vita, La Strada • Sternberg: L’àngel blau • Visconti: Le notti bianche • Marco Tullio Giordana: La meglio gioventù • Pontecorvo: La batalla d’Alger • Berlanga: Plácido • Almodóvar: Todo sobre mi madre • Henckel von Donnersmarck: La vida dels altres • Godard: À bout de souffle • Truffaut: Els 400 cops • Bergman: Maduixes silvestres • Dreyer: Ordet • Orson Welles: Campanades a mitjanit Documental i híbrids • El sol del membrillo (Víctor Erice), La vieja memoria (Jaime Camino), La plaga (Neus Ballús): tres fites que estiren la frontera entre documental i ficció. Connexions i “doblets” cinèfils • Take Shelter (Jeff Nichols) en diàleg amb The Woman in the Window (Fritz Lang). • 2001: A Space Odyssey (Kubrick) i Interstellar (Nolan): llenguatge visual vs. explicitació; ecos literaris d’Arthur C. Clarke. • El mestre de titelles (Hou Hsiao-hsien): virtuosisme narratiu i barreja de registres. • Comèdia moderna: Embriagado de amor (PTA). Ràfega de títols moderns (segons votacions personals) • Antiviral (Brandon Cronenberg), paròdies com Hot Shots i Airplane! • Love (Gaspar Noé), Nightcrawler, The Hateful Eight • Inception, Gravity, Enemy, Eyes Wide Shut • Annie Hall, Taxi Driver, El quimérico inquilino, Rosemary’s Baby • Sunset Boulevard, Duck Soup, The Night of the Hunter, Happy End (i l’eco al curt català “La ruta natural”). Tancament i proper programa • Afegeixen Doctor Zhivago (Lean) i El ángel exterminador (Buñuel) com a ultres clàssics d’obligada menció. • Avanç: la setmana vinent, Albert Olivella parlarà de l’esport al cinema; esment al biopic del corredor olímpic a Berlín (pista: Jesse Owens).

Panorama del programa • Es repassen novetats i descobertes: des de la guanyadora de Sitges “The Invitation”, fins a novetats de la Biblioteca de Sant Just Desvern. • Bloc central amb dues peces destacades: Interstellar (disseccionada amb èmfasi en la seva base científica) i Nuestra hermana pequeña de Hirokazu Koreeda, comparada amb l’univers d’Ozu i la seva mirada sobre la família. • Altres focus: l’estrena de Cegados por el Sol (A Bigger Splash) i l’eco de “La piscina” (1969); la preestrena independent de Barcelona 92 sobre subcultures juvenils i hooliganisme; i un homenatge entusiasta a Bárbara Lennie, amb “Magical Girl” al centre. “És una grandíssima pel·lícula i s’ha de veure més d’una vegada.” (sobre Interstellar) Novetats i recomanacions ràpides Sitges i allau d’estrenes • Es destaca “The Invitation”, guanyadora de l’últim Sitges, com a títol a tenir molt en compte (thriller d’alienació: desaparició i retorn “canviat” d’un personatge). Biblioteca de Sant Just Desvern: noves incorporacions • Pride (2014) — Unió de miners i col·lectiu LGTBI a l’Anglaterra dels 80; to més d’“entreteniment” que de drama profund, però efectiva. • Lucy (Luc Besson) — Thriller d’acció amb Scarlett Johansson; premissa de poders i “màquina de matar”, ben produïda. • La dama d’oro (Woman in Gold) — Helen Mirren com a Maria Altmann: reclam patrimonial a l’ombra del nazisme i el retrat de Klimt. • Alma salvaje (Wild) — Viatge iniciàtic; interpretació potent de Reese Witherspoon; fortalesa i redempció. • La gran seducció (The Grand Seduction) — Comèdia amable sobre pobles que cerquen noves oportunitats laborals. • Mad Max: Fúria en la carretera — Acció d’alt voltatge, tocs de feminisme; Charlize Theron en estat de gràcia. • Interstellar — Vegeu anàlisi al bloc central. Focus 1 — Interstellar: ciència, emoció i espai-temps • Recepció entusiasta entre públic jove i cinèfils; potència visual i conceptual. • Densitat científica: relativitat, física quàntica, gravetat i una interpretació narrativa de la cinquena dimensió (amor i emocions com a vector dramàtic que travessa l’espai-temps). • Recomanació de revisió múltiple per captar-ne matisos. “Utilitza la idea del temps, l’espai-temps... i es pot raonar allà d’una manera rigorosa.” Focus 2 — Japó: Koreeda, Ozu i la família contemporània Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Koreeda) • Relat íntim de tres germanes que acullen una quarta germanastra; caràcters finament dibuixats i drama sense tremendisme. • Temes: responsabilitat (la germana gran assumeix un rol parental), ferides familiars i reconstrucció afectiva. • Nota crítica: el doblatge en resta autenticitat (rituals i registres poden semblar cursis des de fora). Diàleg amb altres títols • Koreeda: “Kiseki (Milagro)”, “De tal padre, tal hijo” i, en contrapunt, “Nadie sabe” (família per absència, to duríssim). • Ozu: “Cuentos de Tokio” — del model familiar tradicional a l’actual; canvia la forma, persisteix el fons (expectatives, cura i decepcions). Focus 3 — Cegados por el Sol (A Bigger Splash) i ecos de La piscina • Thriller de sensualitat, gelosia i poder en una vila amb piscina; repartiment de primer nivell (Tilda Swinton, Dakota Johnson, etc.). • Comparada amb “La piscina” (1969), i evocats altres títols aquàtics com “El nedador” (1968): la piscina com a escenari de desig, classe i crim. Focus 4 — Barcelona 92: subcultures, radicalitat i memòria • Preestrena d’un projecte independent ambientat en les Olimpíades: skinheads, hooliganisme i els soterranis d’una Barcelona perifèrica (La Verneda/“la Berneda”). • Més crònica que acció: plans fixos, diàlegs i context per entendre tensions entre grups (Boixos Nois, Brigadas Blanquiazules, ultras) i l’ecosistema polític (de Terra Lliure a l’espanyolisme exacerbat). • Necessita bagatge previ per captar clau i argot; valor informatiu i de memòria col·lectiva. Focus 5 — Bárbara Lennie: trajectòria i “deificació” • De “Obaba” (Montxo Armendáriz) a “Magical Girl” (Carlos Vermut), passant per “Mujeres en el parque”, “Los condenados” (Isaki Lacuesta), “Las 13 rosas”, “Stella Cadente” i “El Niño”. • “Magical Girl”: personatge hipnòtic, teranyina emocional que atrapa i és atrapada; presència i profunditat excepcionals. “No m’imagino cap actriu fent el que ella fa a Magical Girl.” • Perfil reservat però magnètic; projecció internacional creixent. Avanç del proper programa • Es prepararà una tertúlia sobre les 10 millors pel·lícules de la història del cinema (llistes personals i debat).

Introducció • Programa dedicat a comentaris de cinema recent i clàssic amb opinions contrastades entre els participants. • Temes clau del dia: El Novato (Rosenberg), Julieta (Almodóvar), 100 años de perdón, el documental Hitchcock/Truffaut i Kiki, el amor se hace de Paco León. El Novato (Rudi Rosenberg) Punts forts • Naturalisme francès: guió fluid, senzill i sense pretensions, que aposta per la quotidianitat i la versemblança. • Interpretacions molt naturals d’adolescents, amb moments que semblen gairebé documentals (improvisació orgànica, espontaneïtat). • Durada ajustada (aprox. 80 minuts) i ritme àgil. Temàtica • Integració d’un noi en una nova escola; amistat, identitat i límits del grup. "Amb un plantejament tan senzill, desenvolupa un guió molt natural i sense ornaments innecessaris." Veredicte • Grata sorpresa dins la tradició del cinema francès que sap trobar la màgia en les coses petites; s’estrena el divendres. Julieta (Pedro Almodóvar) Què destaca • Adaptació de tres relats d’Alice Munro. Fotografia signada per un prestigiós director de foto francès (mencionat com Jean-Claude Carrier). Música d’Alberto Iglesias. • Estil més clàssic, fred i calculat del que és habitual en Almodóvar: menys risc, més contenció, to més "literari" i cerebral. • Interpretacions: Adriana Ugarte (jove) i Emma Suárez (madura) encaixen amb solidesa; aparicions breus però potents (p.ex. Rossi de Palma). Forma i estructura • Abundant ús de flashbacks entre present i passat per explorar un conflicte mare-filla i el pes de la pèrdua, els secrets i les emocions enterrades. • Per alguns, música excessiva en passatges on no caldria; per altres, refinament tècnic i direcció d’actrius exquisida. "No sembla una pel·lícula d’Almodóvar... conceptualment és menys arriscada i més sobre segur." Context i recepció • Es compara amb etapes prèvies del director: de la frescor de "Todo sobre mi madre" a propostes més extremes com "La piel que habito" o el fracàs de "Los amantes pasajeros". • Valoració final: solvant, molt cuidada i perdurable, però no entre les millors del director. 100 años de perdón (atracament i crítica social) Sinopsi i to • Atracament a una sucursal d’un banc a València; aviat s’hi revela una trama paral·lela amb papers comprometedors dins d’una caixa forta. • Combina thriller d’atracaments i comentari social; esment a amistat de la banda i respecte a les diferències internes. • Producció potent (TVE, Atresmedia), cast mixt (argentins i espanyols; citats Rodrigo de la Serna, Raúl Arévalo). Lectura social • L’espectador és conduït a empatitzar amb els atracadors i a qüestionar l’“aparell de control” de l’Estat. • Debat viu al programa sobre si la pel·lícula perdona massa els atracadors i si la crítica queda curta en el pla estructural. "Qui roba a un lladre té 100 anys de perdó" — el títol ja fixa la mirada moral del relat. Del film al món real • Connexió amb l’actualitat: Papers de Panamà, evasió fiscal, xarxes internacionals i naturalesa estructural del problema. • Reflexió sobre el caos sistèmic, la individualitat dels actors i l’efecte papallona. • Deriva cap al tema de dades, drets digitals i dret a l’oblit (persistència d’informació en plataformes). Hitchcock/Truffaut (doc. de Kent Jones) Eix del documental • Relectura del mític llibre-entrevista de François Truffaut a Alfred Hitchcock i de com va redefinir la gramàtica cinematogràfica del mestre del suspens. • Testimonis de Scorsese, Fincher, Bogdanovich, Schrader, Linklater, entre d’altres (es discuteix l’absència d’altres veus). Idees clau • Hitchcock com a pensador que s’expressa amb imatges, no només mag del suspens. • Rigor formal: storyboards propis, control del temps i l’espai, del muntatge i del punt de vista; el recurs del McGuffin. • Exemple d’obra recomanada: Encadenados (Notorious), guió de Ben Hecht; relació amb context històric (post SGM, urani). • Casos de muntatges imposats i posterior remuntatge autorial (paral·lel amb "Érase una vez en América" de Sergio Leone). "No es tracta de fer una lluança, sinó de destacar virtuts inqüestionables del que aquest senyor era capaç de fer." Debat • Comparació amb Kubrick (abast temàtic més ampli) i sobre especialització de Hitchcock. • Reivindicació de la poesia cinematogràfica més enllà de la trama. Kiki, el amor se hace (Paco León) Evolució d’autor i dispositiu • Passa de l’experiment i falsa no-ficció de Carmina o revienta i Carmina y amén a una comèdia coral més madura i polida en foto, art, ritme i direcció d’actors. • Remake de l’australiana The Little Death, amb millora de ritme i lligams entre històries, segons comentaris citats. Contingut i forma • Comèdia sobre fílies i desitjos: tractament pop, lliure i sense prejudicis; to amable i no moralitzant. • Disseny sonor i joc entre diegètic/extradiegètic molt treballat; transicions que sostenen el ritme coral. • Recursos visuals pedagògics a l’“intro” (referència a títols de Masters of Sex); cromatisme, música i set-pieces ben definits. Interpretacions i escenes destacades • Candela Peña sobresurt per precisió gestual i veritat; el conjunt d’actors, molt solvent. • Escena final de la festa amb Alexandra Jiménez i els sordmuts: clímax emocional i cinematogràfic. "Una obra fresca, trencadora i simpàtica; cal seguir de prop Paco León." Debat ètic • Esment de crítiques per un subtramat que podria frivolitzar el consentiment (dona adormida). Al programa se’n fa eco sense subscriure’ls, però s’assenyala el debat com a necessari. Tancament • Apunt d’actualitat sobre Almodóvar i absència en preestrena (context dels Papers de Panamà). • Teaser per al pròxim programa: focus en Bárbara Lennie (es citen Magical Girl, El Niño, Estrella Cadente) i recomanacions.

Panorama de l’episodi • Programa obert amb música de The Quiet Man que enllaça amb Innisfree de José Luis Guerin, i amb la melodia de Candilejas (Chaplin) com a fil musical. • Estructura del programa: una primera part d’estrenes i recomanacions i una segona part monogràfica sobre José Luis Guerin i el seu cinema com a espai on es troben documental i ficció. "Tota la ficció conté una part de documental i tot el documental una part de ficció." — Chantal Akerman (citada a partir de Guest, de Guerin) Estrenes i recomanacions El gabinet del doctor Caligari (1920) • Clàssic fundacional de l’expressionisme alemany: forts contrastos, decorats angulosos, estètica teatral i rostres marcats. • Debat històric i crític (evocant Siegfried Kracauer): aquestes imatges anticipen —en clau simbòlica— la fascinació pel poder i el control massiu que culminarà en el nazisme. • Tema de fons: hipnosi, superstició i manipulació col·lectiva; un mirall de la realitat social del seu temps. Home (2009), de Yann Arthus‑Bertrand • Documental compost íntegrament de plans aeris: diagnòstic visual i poètic de la salut del planeta. • Missatge d’alerta ecosocial i mirada global: la Terra com a “casa” comuna. • Encaix amb el tema del dia: la tria d’imatges, el muntatge i la narració doten el documental d’un traç de ficció —la realitat es construeix en pantalla. Ressenyes en profunditat Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Kore‑eda) • Retrat quotidià i serè de quatre germanes a Kamakura: menjars, gestos, tradicions i afectes. • Tò d’hereu d’Ozu: ritme calmat, atenció als detalls i humanisme discret. • Basada en un manga per a dones adultes: delicadesa, vincles i microconflictes íntims. • Única objecció: durada una mica extensa per al seu to (2 h 8 min), però molt recomanable. The Gift (Joel Edgerton) • Thriller psicològic molt ben construït amb tres personatges clau (Edgerton, Jason Bateman, Rebecca Hall). • Tensions a foc lent, gir constant i final obert; res no és el que sembla. • Joc moral sobre el passat i el poder: el "que diu en Simon s’ha de fer" travessa la pel·lícula com a llei no escrita. • Interpretacions sòlides i tensió quasi hitchcockiana. Debat: grans produccions vs. cinema d’autor • Nolan i la trilogia de Batman: profunditat conceptual dins del cinema de superherois; la frase que ressona: "Hi ha qui ho vol tot bé… i qui ho vol cremar". • Ridley Scott: contrast entre l’impacte històric de Blade Runner i recepcions més irregulars de títols recents; menció a The Martian. • Spartacus (Kubrick; guió de Dalton Trumbo): exemple de superproducció clàssica d’alta ambició narrativa i política. • Son of Saul: cinema petit en escala però gran en innovació formal i potència immersiva. • Pont amb el tema central: fins i tot en la ficció industrial hi ha sediment documental (entorns, època, maneres de viure) —mentre que el documental crea sentit a través d’estratègies de posada en escena. Monogràfic: José Luis Guerin Acadèmia de les muses • Dispositiu: un professor de filologia italiana (Raffaele Pinto) i les seves alumnes; classes sobre Dante, el llenguatge i la creació. • Estètica dels reflexos (vidres, miralls, llum) que materialitza capes de realitat i desig; la càmera col·loca l’espectador en l’ambigüitat entre ficció i documental. • Idea força: el llenguatge configura la realitat; la pedagogia pot desbordar-se cap a l’experiència amorosa i el debat ètic sobre el rol del professor. • El mite d’Orfeu opera com a marc simbòlic: poesia, descens a l’infern, límits del coneixement i del desig. Mètode Guerin • La realitat com a guió: filmar sense un guió tancat i construir el sentit en el rodatge i el muntatge; llibertat respecte a inversors i formats rígids. • "La vida ja té prou arguments": observació, escolta i composició poètica a partir del que emergeix. Estudis de cas • En construcció: crònica del Raval durant enderrocs i obres; cinema social i poètic a la vegada, amb personatges trobats i transformació urbana com a eix. • Guest: diari de viatges com a convidat a festivals; mosaïc mundial de trobades i ciutats —una mena de "Babel" documental. Inclou l’ombra tràgica de la crítica eslovena Nika Bohinc, que Guerin havia filmat prèviament. • La ciutat de Sílvia: dispositiu minimalista (una persecució/observació) que obre una cartografia sensorial de la ciutat i dels seus habitants. • Innisfree: retorn al poble de The Quiet Man i diàleg amb la memòria cinèfila. Tancament • Avanç del proper film del mes: Kiki, el amor se hace (Paco León). Compromís de veure-la abans del proper programa.

Panorama del programa • Presentació distesa i anunci d’un menú variat: estrenes, anàlisi d’animació japonesa, experiència tècnica amb Tarantino en 70 mm i un especial sobre les «pel·lícules que mai van existir». «Cinema Sense Condicions» amb Joan Morros, Francesc, Pol Digger, Andreu Ferran i el Jaume. Estrenes i crítiques ràpides Kiki, el amor se hace (Paco León) • Valoració entusiasta: direcció d’art exquisida, colors i to de videoclip, música i disseny molt cuidats, interpretacions naturals i guió fluid. • Estructura coral amb capítols que conflueixen; comèdia sobre fílies amb fons temàtic i sensibilitat. • Veredicte: «pel·lícula del mes». «Una pel·lícula… no de 10, però de 9». O los tres no ninguno • Comèdia francesa que promet i no compleix: superficial, poc treballada i poc divertida. • Recomanació: evitar-la. El pregón (Dani de la Orden; guió de Diego San José i David Serrano) • Comèdia de tòpics mal resolts; excessiu protagonisme d’Andreu Buenafuente i Berto Romero, repartiment desigual. • Intenta jugar a la coralitat «berlangiana» sense assolir-la. • Punt d’interès: tracta, encara que de manera barroera, la qüestió del maltractament animal en tradicions. • Veredicte global: fluixa; problemes d’estructura i guió més que no pas de direcció. Indústria i grans produccions espanyoles Cien años de perdón i el rol de les TV • Thriller d’atracaments amb subtext polític-social, correcte en ritme i execució. • Dilema industrial: pressupost d’uns 6M€ i recaptació domèstica al voltant de 2M€; el model es compensa amb vendes internacionals/TV/VOD. • Marc regulatori: obligació legal de les TV d’invertir ~5% en cinema; ara es pot destinar part a sèries, la qual cosa pot reduir pressupostos cinematogràfics. Estètica del thriller i VFX • Tendència a la grade freda (blau/boira) i a la postproducció per emular atmosferes «nòrdiques». • S’assenyala una manipulació digital visible en plans urbans i ambients. Palmeras en la nieve i altres títols • Producció amb gran desplegament tècnic (localitzacions, música, foto), però guió feble i poca credibilitat. • El Niño i La isla mínima com a models recents de superproducció televisiva; aquesta última amb autor (Alberto Rodríguez) més marcat. Reposicions i clàssics a Barcelona • Fenomen creixent de reestrenes en sales com Fenomena, Renoir Florida Blanca, Balmes i Verdi (matinals a les 12h). • Recomanació forta: «Tres colors» (Azul, Blanco, Rojo) i La doble vida de Verónica de Kieslowski. «Si t’agrada el cine, són visionats imprescindibles». Animació: Japó vs. mainstream • «Els records de Marnie» (Ghibli): mirada íntima sobre identitat i memòria; sensibilitat japonesa cap als obstacles vitals. • «Kung Fu Panda 3»: valors comunitaris i d’autoafirmació en clau familiar. • «El viento se levanta» i «La princesa Kaguya»: ambició estètica i temàtica; la primera s’endinsa en la creació i les seves conseqüències socials. • Contrast: esperit heroic nord-americà vs. introspecció japonesa. Tarantino en gran format: The Hateful Eight • Experiència a Fenomena en 70 mm (Ultra Panavision) i so Dolby Atmos: la música de Morricone i el disseny sonor guanyen protagonisme. • Direcció d’actors excel·lent i diàlegs sostinguts que mantenen la tensió sense avorrir. • Debat obert: forma vs contingut — quan la proesa tècnica eclipsa el guió; es comparen casos de plan-seqüència extens (p. ex., «L’arca russa»). Especial: Les pel·lícules que mai van existir • Introducció des de «Il viaggio di Mastorna» de Fellini (amb Buzzati i Manara), projecte amb storyboards que no va arribar a filmar-se. • Mostra de projectes cancel·lats, transformats o fallits que fan salivar qualsevol cinèfil: - Kubrick – Napoleon: cancel·lat després del fracàs de «Waterloo». - Tim Burton – Superman Lives amb Nicolas Cage: proves de vestuari; guió problemàtic; no va prosperar. - Jodorowsky – Dune: amb Pink Floyd, Giger i Moebius; el gran «what if…» de la ciència-ficció. - Orson Welles – Heart of Darkness: plantejat a l’Europa prèvia a la II GM; pressupost inassumible per RKO. - El Quixot maleït: intents d’Orson Welles i el rodatge desastrós de Terry Gilliam (crònica a «Lost in La Mancha»). - «Que viva México!» (Eisenstein) i «Abajo el telón» (Tim Robbins) com a derivacions d’intents inacabats/recuperats. - Provocació apòcrifa: un Batman d’Orson Welles amb Marlene Dietrich; exercici especulatiu. - Batman crepuscular de Clint Eastwood (inspirat en Frank Miller): projecte seriós finalment aparcat per l’èxit de Nolan. - Buñuel – La Regenta i els seus esbossos per a «Johnny Got His Gun» (Dalton Trumbo): intents no culminats. - Kubrick vs. Spielberg – A.I.: projecte concebut per Kubrick que acaba dirigint Spielberg; debat d’autoria i to. - Alex North – banda sonora perduda de 2001: composta i descartada; redescoberta com a peça de concert. - Bonus adaptacions de videojocs: Resident Evil hauria pogut ser de George A. Romero amb Leonardo DiCaprio. Coppola, Scorsese i el pes del temps • Projecte no realitzat: Coppola – Megalopolis (reconstrucció futurista de NYC), aparcat per pressupost. • Debat: El Padrí (òpera i classicisme) vs. la cruesa rítmica de Scorsese en la màfia; qüestió de sensibilitats i generacions. «El temps és el criteri definitiu que fa clàssica una pel·lícula».

Panorama del programa • Penúltim programa del trimestre amb estructura en tres blocs: estrenes i visionats, monogràfic Paolo Sorrentino i comentari de la seva filmografia. • Obertura musical amb “This Must Be the Place” per enllaçar amb Sorrentino i el seu film amb Sean Penn. "Les millors pel·lícules del cinema que mai van existir" — avanç de la temàtica del programa vinent amb l’Andreu. Estrenes i visionats recents “Tots els camins de Déu” (Gemma Ferraté) • Drama minimalista que imagina els tres dies entre la traïció de Judes i el seu suïcidi. • Sessió organitzada per l’associació Dream Barcelona (col·lectiu catòlic LGTBI). Missatge clau: “Déu estima a tothom per igual.” • Elecció formal destacada: inici panoràmic i resta en format 4:3; discussió sobre l’ús narratiu del format (referències a Mommy de Xavier Dolan). • Tò incandescent i suggerent, càmera propera, economia de plans i interpretacions que conviden a la lectura oberta. “Madame Marguerite” (versió francesa del cas Florence Foster Jenkins) • Comèdia dramàtica sobre una mecenes burgesa que canta òpera fatal mentre el seu cercle l’aplaudeix. • Humor de la incomoditat sense ridiculitzar el personatge; èmfasi en l’ús de la música i la “musicalitat” del relat. • 4 premis César. Comparativa amb l’estrena posterior nord-americana amb Meryl Streep. “The Gift (El regalo)” — Joel Edgerton • Thriller clàssic de suspens ben dosificat, amb girs inesperats i final obert. • Trio actoral solvent: Rebecca Hall, Jason Bateman i el mateix Joel Edgerton. • Recomanable dins el panorama recent del gènere per realisme, coherència i cura del guió. "No és una obra mestra… però és recomanable" — valoració sobre el seu lloc en la cartellera actual. “El cas Fritz Bauer” (Alemanya) • Thriller històric-judicial sobre la captura d’Adolf Eichmann des de la mirada del fiscal general Fritz Bauer. • Correcta i informativa; més valuosa pel que explica que per la seva ambició formal. Altres temes de cartellera i indústria • “Kiki, el amor se hace” (Paco León): expectativa i to d’episodis; recordatori de Carmina o revienta i Carmina y amén com a tragicomèdies realistes. • “El Pregón” (Dani de la Orden): visió d’“screen test” amb materials en procés; comèdia amb Buenafuente i Berto, amb notes sobre desequilibris de protagonisme i ambició berlanguiana. • Relleu del cinema coral català: Barcelona, nit d’estiu/hivern com a guions madurs i ben resolts; comparació crítica amb Incidencias (Corbacho i Cruz), i record de Tapas i Cobardes. • Visita al rodatge de “100 metros” (Dani Rovira, David Verdaguer) a Sant Just. Monogràfic Paolo Sorrentino Temes i constants • Personatges d’alta potència externa (cultura, prestigi, poder) però amb buidor interna i conflicte existencial. • Fascinació formal: moviments de càmera coreografiats, ús de música diegètica i extradiegètica, i muntatge amb “musicalitat”. • Escenes marca de la casa: monòlegs/diàlegs que desmunten un personatge en pla llarg (a La grande bellezza, Il Divo i Youth). Pel·lícules comentades i lectures • “Le conseguenze dell’amore”: estudi d’aïllament i control; debat sobre el seu tercer acte més d’acció i la coherència amb l’univers del director. • “Il Divo”: thriller judicial experimental; cartells explicatius al principi i al final; retrat cínic i gèlid d’Andreotti i l’ecosistema polític. • “La grande bellezza”: crònica d’una elit decadent; discrepància entre oients sobre interès temàtic vs. èxtasi estètic. • “Youth (La giovinezza)”: per alguns, la més rodona en guió i personatges; debat sobre si els protagonistes són buits o, al contrari, motoritzats per objectius i ferides latents. • “This Must Be the Place”: comentari del “videoclip” intern i l’ús del tema dels Talking Heads com a dispositiu emocional i espacial. Estètica i música com a discurs • El valor de l’“encadenament música-imatge” per crear sentit i emoció; escenes memorables com l’“orquestra” natural a Youth. • La forma com a significat: la posada en escena no només embelleix, sinó que articula el conflicte intern dels personatges. Debat crític: finals oberts i “rellotgeria” de guió • Defensa de les obres que deixen interrogants oberts i conviden l’espectador a completar el sentit. • Reserva sobre el “mecanisme de trampes” quan el guió amaga informació que els personatges ja saben vs. el descobriment simultani espectador-personatge. Proper programa • Convidat: Andreu. "Les millors pel·lícules del cinema que mai van existir" • Tema jocós/cinefílic que promet debat i creativitat sobre projectes imaginaris o perduts.

Resum general Programa centrat en cinema d’autor i animació, amb una segona part dedicada a una anàlisi profunda d’Anomalisa de Charlie Kaufman. A la primera part, repàs d’estrenes i recuperacions: Volcània (distopia local amb ecos de la caverna de Plató), Rock the Kasbah, Room (L’habitació), Ida, i la preestrena de Cegados por el sol (A Bigger Splash). També hi ha debat sobre animació familiar vs. adulta amb Zootrópolis (Zootopia) i Inside Out. Finalment, gran bloc sobre Los odiosos ocho de Tarantino: diàlegs, posta en escena i la música d’Ennio Morricone. "Genera moltes preguntes, aquesta pel·lícula." "Ell passa de la seguretat a la desprotecció del món obert." Temes principals Anomalisa (Charlie Kaufman) Stop motion d’alta precisió i to existencialista. Recursos clau: totes les veus i cares iguals excepte els protagonistes; metàfora de l’alienació i la percepció. Debat d’interpretacions: alguns oients la troben desoladora i amarga; d’altres remarquen el seu valor com a dissecció de la solitud i l’autoengany. Tarantino – Los odiosos ocho Èmfasi en diàlegs hipnòtics i tensió en espai tancat; homenatges i estil reconeixible. Música d’Ennio Morricone: funció d’obertura i marca de to; discussió sobre la seva presència i premi. Room (L’habitació) Lectura lluminosa des de la mirada del nen malgrat el tema dur; relació mare-fill d’una gran sensibilitat. Primera part magistral dins l’habitació; segona part sobre l’adaptació al món obert. Animació familiar vs. adulta (Zootrópolis vs. Inside Out) Zootrópolis: thriller amb lectura doble (nens/adults), humor i crítica social (burocràcia, prejudicis). Inside Out: debat sobre moralisme i abast real per a nens; creativitat vs. “missatge tancat”. Anàlisi destacada Anomalisa • Metàfora central: tothom sona i sembla igual menys qui irromp com a diferent (Lisa), suggerint buidor, rutina i fam d’alteritat. • Stop motion amb expressivitat facial i corporal poc habitual; direcció que converteix el quotidià en inquietant. • Temes: solitud, vacuitat, autoengany, el miratge de la “connexió única”. • Recepció al programa: des de l’entusiasme formal fins a la sensació de desesperança. Tarantino – Los odiosos ocho • Diàlegs i ritme com a motor; dues hores llargues en espai tancat sostingudes per guió i posada en escena. • Morricone: obertura/marc sonor que anticipa girs i densitat dramàtica. • Relectura del seu cinema: perdedors, traïcions, violència i estil d’autor. Room • Pel·lícula emocionalment lluminosa tot i la premissa; punt de vista infantil que redefineix la percepció del captiveri. • Idea força: el nen passa de la seguretat de la presó a la desprotecció del món obert. Altres estrenes i cites • Volcània: distopia industrial i mite de la caverna; idea potent però resolució irregular de thriller. • Rock the Kasbah: sàtira negra, Bill Murray carismàtic; to desequilibrat. • Ida (Pawlikowski): B/N, contenció i ferida històrica; relació amb la tieta com a despertar vital. • Cegados por el sol (A Bigger Splash): desig, poder i destrucció sota el sol de la riquesa; personatges amb psicologies intenses. Conclusions Anomalisa destaca per la seva forma i lectura simbòlica sobre la identitat i l’alienació. Tarantino reafirma el valor del diàleg i el control del temps en pantalla. Room sorprèn per la seva humanitat i l’òptica del nen. Zootrópolis confirma l’eficàcia del doble nivell (nens/adults) en animació comercial, mentre que Inside Out obre debat sobre el límit entre creativitat i moralisme.

Resum global del programa Programa de “Cinema sense condicions” amb una taula que repassa els Òscars 2016, valora amb detall El renacido, recomana títols recents i clàssics, i entra a fons en el tema central: com les xarxes socials i la tecnologia modelen les històries i el llenguatge del cinema. Clau del programa: visió crítica dels premis (sorpresa de Spotlight, “deute” amb DiCaprio, infra-valoració de Tarantino), celebració de la fotografia naturalista d’El renacido, i una panoràmica rica d’obres que retraten l’era digital. Recomanacions destacades: Un dia perfecte (Fernando León de Aranoa) com a “petita gran” pel·lícula; La joventut (Sorrentino) com a mirada humanista sobre la bellesa i el pas del temps. Tema central: de The Social Network a Her, passant per Ben X, 10.000 km, Open Windows o la sèrie Black Mirror, el programa dissecciona identitat digital, anonimat, fama i afectes mediatitzats. “La gent no vol tenir amics; el que vol és tenir fans.” Òscars 2016: sorpreses, tendències i polèmiques Sorpresa de Spotlight: lectura que el premi a millor pel·lícula respon sobretot al “tema” i al seu impacte social, més que no pas a la forma cinematogràfica. Leonardo DiCaprio: Òscar vist com a “compensació” després d’anys d’aspiracions; comparació amb interpretacions anteriors (p.ex. El llop de Wall Street) considerades més contundents. Tarantino i altres infra-premiats: percepció d’una certa “mania” de l’Acadèmia; reconeixement a Morricone per la música, però poc per a la resta. Mad Max: Fury Road: reconeixement tècnic ampli (maquillatge, so, muntatge…), coherent amb la seva potència formal. Inside Out vs. Anomalisa: victòria d’Inside Out però interès crític fort per l’stop-motion i el guió de Kaufman a Anomalisa. Altres punts: valoracions contrastades de L’habitació (Brie Larson) versus Carol; reconeixement a l’aposta formal i interpretativa d’El fill de Saül. El renacido: supervivència, natura i forma Direcció i posada en escena: rodatge amb llum natural, condicions extremes i una fotografia espectacular (premiada per tercer any consecutiu). Sensació de “aventura de supervivència” que transcendeix el gènere per la immersió física i visual. Interpretacions: el patiment del protagonista es percep “real”, però es debat si el paper ofereix el millor aparador per a un Òscar d’actor. Lectura temàtica: duresa d’un món pre-industrial i transformació dels modes de vida; natura com a personatge. Recomanacions i comparatives Truman (Cesc Gay) i Un dia perfecte (Fernando León de Aranoa) Truman: sòlida en interpretacions, però per alguns no aporta novetat temàtica o formal. Un dia perfecte: “pel·lícula de l’any” per a un dels tertulians. • Premissa mínima (treure un cadàver d’un pou a Bòsnia) que activa humor, humanisme i crítica. • Repartiment solvent (amb un Benicio del Toro que contrasta radicalment amb el seu personatge a Sicario), rodatge a Granada i detalls de posada en escena naturalista. Clàssics i remakes: Sleuth Comparativa entre Sleuth (1972, Mankiewicz) i el remake Sleuth (2007, Kenneth Branagh) amb Michael Caine i Jude Law: la versió clàssica es percep més ben armada en personatges, la moderna més agosarada formalment. La joventut (Paolo Sorrentino): bellesa, envelliment i ironia Michael Caine i Harvey Keitel com a vells amics en un balneari als Alps; aparicions curtes però intenses de Jane Fonda i Paul Dano. Tesi: el títol és irònic; la pel·lícula tracta més de la bellesa que de la joventut, amb una barreja de comèdia i drama marcada per l’harmonia i la cadència visual. Per alguns, més satisfactòria que La gran bellesa pel seu to i la seva humanitat. Tema central: Xarxes socials i cinema The Social Network (2010) Retrat vertiginós i estilitzat de l’origen de Facebook (muntatge, música, ritme). El personatge de Zuckerberg queda emocionalment aïllat i moralment qüestionat; lectura sobre la diferència entre popularitat i amistat. • “Tens 500 milions d’‘amics’ i pots estar més sol que la una.” • Exclusivitat com a valor (clubs d’elit) traslladat a les plataformes. Pioners i formes de relació mediada Denise Calls Up (1995): premonitòria; amics que només es relacionen per telèfon/internet i no es veuen mai. Anticipa l’atomització social. 10.000 km (2014): parella a distància via Skype i missatgeria; intimitat i desgast en el marc digital. Open Windows (2014): ús de pantalles, webcams i càmeres de seguretat com a llenguatge; thriller nadiu de l’era multipantalla. The Departed (2006): els mòbils com a dispositiu que altera i domina el relat del thriller. Identitat digital, vulnerabilitat i anonimat Ben X (2007): bullying i espectre autista; dualitat entre la impotència social del noi i la seva identitat poderosa en un videojoc en línia. Barreja de real i virtual en posada en escena. Amor i tecnologia Her (2013): relació amb una IA; to més indie, introspectiu i emocional. La veu de l’assistent (Scarlett Johansson a VO) esdevé experiència sensorial i narrativa. • En diàleg amb la distopia tecnològica de Black Mirror: memòria total, vigilància, identitats curades i conseqüències ètiques. Autorepresentació i exposició Joven y alocada (2012): un blog com a espai de llibertat i identitat sexual en un context religiós restrictiu. • La curadoria del jo a xarxes: triar quin “jo” mostrar (professional vs personal), el paper de l’anonimat i el “personatge digital”. Mort digital: perfils memorials i l’“oblit” impossible a internet; xarxes com a arxiu vital i “cementiri” futur. Decisió final Pel·lícula del mes per al proper programa: Anomalisa.