episodis

Tema i convidat • Convidat: Sergi Pérez (director i professor a l’ESCAC), presentant la seva òpera prima: El camí més llarg per tornar a casa. • Canvi de plans editorial: del previst “cinema taiwanès” a una conversa en profunditat sobre narrativa cinematogràfica, el procés creatiu d’una pel·lícula indie i una anàlisi temàtica i formal del film del convidat. Masterclass de narrativa clàssica (tres actes) Estructura bàsica • Eix central: la combinació entre objectiu extern del personatge i conflicte que l’obstaculitza. • Distribució clàssica: 1r acte (presentació), 2n acte (el “nus”, el més llarg), 3r acte (resolució, retorn transformat). • El midpoint (punt mig): reforça o muta l’objectiu extern i incrementa la tensió. "Sempre hi ha d’haver un conflicte que obstaculitzi l’objectiu." Exemples • Referents “paradigmàtics” de la teoria (Robert McKee): Kramer vs. Kramer; aplicacions evidents en Indiana Jones, La llista de Schindler, Mad Max (sortir/retornar), etc. • Debat: la forma clàssica no és “colonització” sinó una convenció eficaç assumida per l’espectador; conviu amb altres llenguatges (Godard, Dardenne, Haneke, Apichatpong Weerasethakul). Anàlisi d’“El camí més llarg per tornar a casa” Sinopsi essencial • Un home en dol —sense exposició de la causa— surt de casa per portar el seu gos al veterinari; en el trajecte, la seva fugida emocional el confronta amb ell mateix. Estructura i mites • Estructura “ultraclàssica”: objectiu extern = tornar a casa (eco d’Ulisses), amb “illes”/proves pel camí. • Giro de sentit: el personatge descobreix que perseguia un objectiu equivocat; el valor està en l’aprenentatge del viatge. "La mort ha d’estar convivint amb tu sempre." Forma vs. informació • Elecció deliberada de no exposar el context de la pèrdua: abstracció perquè l’espectador s’hi projecti. • Construcció de tensió a partir de la informació dosificada i d’un protagonista “antagònic” per l’espectador, que costa d’acompanyar. Posada en escena • Doble dispositiu visual: seguiment dinàmic des del darrere i pla fix amb zoom (passiu-agressiu), reforçant la sensació que el personatge “fugirà” de la càmera. • Relacions claustrofòbiques amb secundaris; única alenada empàtica: la cambrera. El clímax i el gos • Clímax al bosc: el gos passa de ser “el que es vol fugir” a mirall del protagonista; els seus crits activen el retorn del personatge. • Moment de perdó i de reenganxament amb la vida; la família i la litúrgia funerària funcionen com a mirall incòmode. Procés creatiu i producció indie Origen i veritat • Arrel autobiogràfica (anècdota familiar amb el gos): recerca de veritat personal com a motor creatiu. Del curt al llarg • El film neix d’un curtmetratge integrat a la pel·li. Un “gazapo” (oblidar-se les claus) es converteix en el motor del 2n acte (recuperar l’accés a casa) i en símbol mític. Finançament i logística • Crowdfunding i producció amb Niu Dindi; suport decisiu de l’ESCAC en moments clau. • Disseny de producció de baix pressupost: bosc, casa, cotxe i vestuari propis; localitzacions pròximes; rodatge en capes (tercera part més fosca després d’aturada i reescriptura). Càsting • Borja Espinosa com a protagonista: complicitat prèvia i escriptura “a mida”; preferència per actors no excessivament mediàtics per mantenir versemblança. Debats i referents Clàssic vs. experimental • Clàssic: objectiu/obstacles visibles (ex. Dardenne amb objectius tangibles i conflicte intern potent). • No-clàssic: mosaic de vides (Código desconocido, Haneke), experiment radical (2001, tres blocs units per tesi d’evolució/tecnologia), noves gramàtiques (Godard, Apichatpong). Kubrick, Spielberg i altres • Eyes Wide Shut: tensió per descoberta de la “part fosca” i arquitectura de seqüències conversacionals extenses. • The Shining: debat psicosi/psicopatia; presència del “resplendor” com a element quasi màgic. • Spielberg: múltiples exemples d’encaix clàssic (ex. objectiu clar i obstacles definits). • Ecos i contrastos amb Blancanieves, The Artist, El espíritu de la colmena, El sol del membrillo. Recepció i generació • Alumnes de l’ESCAC: sorpresa positiva; veure el professor “acadèmic” trencar formes però des del coneixement. • Sobre una “nova onada” indie catalana: existeix un grapat valent i heterogeni (ex. “No todo es vigilia”, “Altas presiones”, “Osoñar los androides”, Neus Ballús), però l’etiqueta “moviment” és prematura i reductora. Idees clau per emportar-se • La forma clàssica pot ser invisible i potent si es domina: objectiu extern + conflicte = tensió dramàtica. • No exposar-ho tot pot amplificar l’empatia: l’abstracció del dol convida l’espectador a projectar-s’hi. • El “gazapo creatiu” (les claus) pot convertir-se en motor narratiu i símbol. • Amb pocs recursos, un disseny de producció intel·ligent i el rodatge en capes poden elevar la pel·lícula. • El clímax funciona quan resol temes interns (perdó, retorn a la vida), no només trames externes.

Visió general Programa de “Cinema sense condicions” amb un recorregut per grans temes d’actualitat i memòria cinematogràfica: necrològica i repàs de l’obra de Vicente Aranda, apunt d’actualitat de Cannes 2015 (Palma d’Or a Jacques Audiard i millor direcció a Hou Hsiao-hsien), una immersa valoració de Mad Max: Fury Road i la trilogia original, i una anàlisi estètica i temàtica de “No todo es vigilia” d’Hermes Paralluelo, que obre debat sobre els límits entre documental i ficció. Temes principals • Vicente Aranda (In memoriam): filmografia, constants (sexualitat), títols clau i polèmiques. • Cannes 2015: Palma d’Or a Jacques Audiard (Dheepan) i millor director a Hou Hsiao-hsien (The Assassin). Avanç de monogràfic sobre cinema taiwanès per al proper programa. • Mad Max: Fury Road i la saga: món postapocalíptic, recursos (aigua/benzina), protagonisme de Charlize Theron (Imperator Furiosa) i herències de la trilogia de George Miller. • “No todo es vigilia” (Hermes Paralluelo): fotografia extraordinària, ritme contemplatiu, vida rural vs hospital, envelliment i por a la separació; debat sobre docuficció. Resum del contingut Homenatge a Vicente Aranda: obra, constants i controvèrsies • Record d’Aranda i repàs d’etapes: una primera època més celebrada i una darrera etapa més irregular segons els tertulians. • Títols citats i valorats: Amantes, El Lute (camina o revienta), Celos, La pasión turca, Juana la Loca, Carmen (2003) —defensada per la seva relectura potent del personatge. • Crítiques i polèmica: Tirant lo Blanc (molt mal rebuda), El amante bilingüe i el debat identitari/lingüístic. • Constant d’autor: tractament frontal de la sexualitat i del desig. Cannes 2015 i avanç de cinema taiwanès • Palma d’Or a Jacques Audiard per Dheepan; millor direcció a Hou Hsiao-hsien per The Assassin. • Connexió amb el proper programa: monogràfic de cinema taiwanès amb convidat expert. Jaime Camino i la Guerra Civil al cinema • Reivindicació de Jaime Camino. Confusió inicial amb La vieja memoria (doc.), però s’acaba destacant El largo invierno (1991) com a “gran pel·lícula de la Guerra Civil”, amb guió coral i mirada complexa. Mad Max: Fury Road i la trilogia original • Context: món postapocalíptic on aigua i benzina són capitals; figura messiànica-opressiva que acapara recursos i una comunitat de guerrers alterats. • Charlize Theron (Imperator Furiosa) guanya protagonisme sobre Tom Hardy. Disseny visual i persecucions demencials però molt coreografiades. • Valoració: entreteniment robust amb subtext sobre manipulació, religió i poder en escassetat; interès per la barreja de distopia i utopia. Repàs elogiós de la trilogia amb Mel Gibson (especial afecte per la tercera, Beyond Thunderdome). “No todo es vigilia” (Hermes Paralluelo): estètica, ètica i límits del documental • Protagonistes: Felisa i Antonio, avis del director (82 i 84). Dues parts marcades: hospital fred i hostil vs casa al poble de Terol (Espanya rural despoblada). • Forma: plans fixos i llargs, travelings lents, absència de música fins al final. Imatges d’una bellesa pictòrica —“és com una exposició d’imatges”— que retraten soledat a dos, lligams de 60 anys i por a la separació/residència. • Lectures compartides i discrepants: • Per a uns, exquisidesa fotogràfica però reiteració i manca de trama poden avorrir l’espectador acostumat a ficció clàssica. • Per a altres, és clau entendre-la com a documental de creació més que drama convencional; l’objectiu és fer emergir el temps viscut i la mirada del net. • Debat teòric: realitat vs ficció. • Parallels amb La plaga (Neus Ballús) i el documental clàssic de Robert Flaherty; menció a biografies híbrides com Searching for Sugar Man. • Es parla d’un possible gènere híbrid contemporani que problematitza la frontera entre posar en escena i capturar allò real. Cites destacades “La fotografia és realment extraordinària.” “Per mi és la millor pel·lícula que s’ha fet sobre la Guerra Civil espanyola.” (sobre El largo invierno) “Allò és una exposició d’imatges.” Conclusions i punts clau • Aranda: figura central del cinema espanyol; obra irregular però amb pics destacats i un tractament valent del sexe i el desig. • Cannes 2015: confirmació del moment de Hou Hsiao-hsien i del vigor del cinema d’Audiard; preparació d’un focus taiwanès. • Mad Max: espectacle d’acció amb idees sobre poder i recursos; la nova entrega consolida la saga i resignifica el protagonisme. • No todo es vigilia: peça contemplativa i d’alta potència visual que divideix per ritme i dispositiu; obra clau per discutir el docu-ficcional i per retratar l’Espanya rural i l’envelliment amb dignitat.

Resum general Un programa viu i dialogat on es combinen crítiques d’estrena, clàssics imprescindibles i un dossier tècnic extens sobre els formats cinematogràfics. Entre els punts forts: Mad Max: Fury Road entusiasma pel seu espectacle visual i el protagonisme de la Furiosa de Charlize Theron. Debat i recomanació de No tot és vigília (Hermes Paralluelo): film límit entre documental i ficció, de ritme contemplatiu i enorme sensibilitat. Revisita de Ciutadà Kane per parlar de poder mediàtic, crítica d’art i modernitat formal; record del cicle Orson Welles a la Filmoteca. Dossier principal: recorregut ordenat i amè per la història dels formats (de 35 mm mut, Vitaphone i 1.37:1 a Cinerama, CinemaScope, VistaVision, Todd-AO, Panavision, variants com Technirama/Techniscope, i un tast de l’era digital i els formats domèstics 8 mm/Super 8). Crítiques i recomanacions Mad Max: Fury Road • Es destaca l’energia visual, la posada en escena i l’impacte sonor; la persecució amb la “banda sonora” en diègesi (timbals i guitarrista amb llançaflames) com a icona. • Protagonisme real de Furiosa (Theron): personatge fort, auster i ambigu, que porta el pes dramàtic. • Lectures de fons: falsos profetes, monopolització de recursos (aigua, gasolina) i manipulació del poder. No tot és vigília (Hermes Paralluelo) • Proposta contémplativa i minimalista, entre documental i ficció, sobre uns avis que afronten solitud, dependència i memòria. • Referents i diàleg crític amb Amour (Haneke): aquí s’evita el dramatisme explícit; hi ha espais per a l’humor i la tendresa. • Lectura destacada (Sergi Sánchez) que subratlla l’austeritat expressiva i la potència emocional: "No sabem fins a quin punt és documental, fins a quin punt és ficció, ni ens fa cap falta." • Proposta del programa: pel·lícula del mes; es convida a veure-la aviat per la possible curta vida en cartellera. Altres • Apunts sobre Magical Girl (Carlos Vermut) i la seva entrada en circuit televisiu. Clàssics i cicles Ciutadà Kane (Orson Welles) • Es reivindica la seva vigència total: investigació del jo a través de mirades alienes, el mite del poder mediàtic (Hearst), i crítica ferotge a l’acumulació d’art com a capital i poder. • Reflex sobre el periodisme groc, la manipulació i analogies amb casos actuals. • Recordatori del cicle Orson Welles a la Filmoteca de Catalunya i lament per la desaparició de cicles televisius d’autor i de cinematografies nacionals. Dossier: Història dels formats Del mut a l’Acadèmia (1.37:1) • Estàndard 35 mm (1909), imatge ~1.33:1. El mut es projectava a ~16 fps; la TV el va accelerar a 24 fps, creant el mite de la “càmera ràpida”. • Arribada del so: Vitaphone (1927) i posterior so òptic sobre la cinta; consolidació (1931) del format 1.37:1 (Academy). Immersió primigènia: Cineorama (1900) • Pantalla cilíndrica i 10 projectors: experiència envoltant però perill d’incendi (nitrat de cel·lulosa). Referència cinematogràfica a «Cinema Paradiso» pels riscos de la pel·lícula inflamable. Cinerama (1952) • Tres càmeres/projectors sincronitzats, 26 fps i so multicanal en un quart suport. Experiència espectacular, però cost elevat i sales especialitzades. • Limitacions creatives (millor per a èpics que per a intimitats). Trucs de John Ford per dissimular les línies entre panells. La resposta dels estudis • CinemaScope (Fox): anamòrfic amb pantalles concaves, 2.35:1. Gran èxit comercial, però amb distorsió en primers plans. • VistaVision (Paramount): negatiu horitzontal, gran nitidesa, estimat per Hitchcock. • Todd-AO (70 mm, 30 fps): imatge molt neta i so envoltant direccional. Per facilitar exhibició, versió a 24 fps en pantalles planes. • Panavision: corregeix distorsions del CinemaScope i esdevé l’estàndard panoràmic modern. Variants i economia del format • Technirama (derivat VistaVision) i Techniscope (“el CinemaScope dels pobres”): permetien panoràmica abaratint costos; usat, per exemple, per Sergio Leone. Digital i domèstic • Tast de l’era digital: flexibilitat de relacions d’aspecte i alta qualitat fins i tot amb smartphones. • Formats domèstics: 9,5 mm, 8 mm i Super 8; memòria del lloguer de bobines i projectors casolans. Moments destacats Fusió d’espectacle i discurs a Mad Max (poder, recursos, culte). Docu-ficció sensible a No tot és vigília, amb plans fixos que conviden a la contemplació. Vigència de Welles per entendre el poder dels mitjans i l’ús de l’art com a capital. Claredat pedagògica en l’evolució de formats: cada innovació tècnica condiciona l’expressivitat dels directors.

Introducció i rumb de l’episodi • Locutor i equip presenten el programa i el convidat, David Campo (educador social a Quatre Camins), amb la col·laboració de Carme Nabot (catedràtica de matemàtiques, jubilada, vinculada a La Model), Jaume Vidal i Francesc Aguilà. • Es defineix l’estructura: crítiques de pel·lícules, conversa amb el convidat sobre la realitat penitenciària, i debat coral final. "Intentem ser aquesta llum" — sobre el paper dels educadors i mentors en vides trencades. Crítiques de la setmana (tema comú: joventut i marges) “A cambio de nada” (Daniel Guzmán) • Retrat d’un adolescent a la perifèria (Madrid) en caiguda cap a la delinqüència pel conflicte familiar i entorn precari. • Escena clau: el judici on el noi s’ensorra i confessa; el jutge llegeix que és víctima més que botxí i aposta per ajuda i no càstig. • Personatge secundari potent: dona gran del rastre que actua com a “àngel orientador”. • Idees força: - Com comença una trajectòria que pot acabar a presó. - La importància d’una “llum” adulta (professor, entrenador, veïna) en trajectòries fràgils. "La família o els amics et poden fallar; de cop trobes algú que t’encaixa i t’aporta moltíssim." “Güeros” (Alonso Ruizpalacios) • Road movie urbana en blanc i negre per la Ciutat de Mèxic en vaga universitària: gran fotografía i ambient, però guió difús. • Retrata joves “sense nord”, humor subtil i silencis ben usats. Valor com a document de ciutat i generació, no tant com a trama. Tema central: la presó, una realitat per descobrir Marc general i model català vs. anglosaxó • Títol conceptual de la xerrada: “Una realitat per descobrir”. A Catalunya hi ha prop de 10.000 interns adults; molts han passat per sistema de menors abans. • Diferència clau: model català/europeu = reinserció; model anglosaxó = contenció. A Catalunya hi ha dotació d’equips de tractament (educadors, psicòlegs, mestres, sanitat), tot i que encara insuficient. "L’objectiu està molt clar: la reinserció." Vida quotidiana dins: rols, vigilància i conflictes • Percepció interna “bons vs. dolents”: bons (educadors, escola, metges, voluntaris), dolents (funcionaris d’uniforme). Realitat més complexa: tothom pot ser instrumentalitzat. • Hostilitat estructural: vigilància extrema, extorsions (fins i tot amb detalls menors com les bambes o la màquina de cafè). Les baralles solen amagar-se; se’n veuen les conseqüències. • Dany principal: la pèrdua de llibertat i la desesperança que creix amb el temps. "El més greu de tot és no tenir llibertat." Evolució institucional i tercer grau • Paral·lel històric amb desinstitucionalització psiquiàtrica: més obertura i garanties que fa dècades. • Tercer grau: més vida fora (treballar/estudiar i dormir a presó alguns dies). Progrés real, però l’acompanyament extern és sovint insuficient. Qualsevol incident públic pot fer retrocedir polítiques. Toxicomanies i el mòdul de Quatre Camins • David Campo treballa al mòdul 8 (toxicomanies) de Quatre Camins, 100 interns. Molts delictes deriven de dependències i del tràfic. • Hi ha tractaments, però les recaigudes generen sancions que poden allunyar de permisos i oportunitats. "L’ascensió a vegades ens treu oportunitats." Reinserció: estabilitat dins vs. xoc a fora • Paradoxa: dins, alguns troben estabilitat (feina, escola, salut, suport). Fora, arriba el xoc de realitat: exigències altes i menys acompanyament. • Institucionalització: persones amb molts anys tancades que prefereixen la presó perquè és l’entorn que dominen. • Exemples colpidors del desfasament amb l’exterior: sorprèn l’evolució dels cotxes, costa enfocar l’horitzó després d’anys mirant parets. Dignitat i detalls que compten • Treball d’habilitats socials i gestió emocional. Donar una clau perquè obrin ells o menjar amb coberts reals són milers que restitueixen autonomia i dignitat. • Clau transversal: el tracte. "La gran arma que tenim és el tracte." Cinema i presons: “Un prophète” (Audiard) Realisme de l’ambient i de les màfies • Retrat versemblant del pati, cuines, carros de menjar, màfies (corsos vs. àrabs) i circuit de droga a dins. Tècnica de dispersió per evitar focus de poder. El recorregut del protagonista • De la supervivència a la construcció d’un mafiós amb control i capital social. Malgrat aprendre a l’escola i adquirir competències, reorienta els aprenentatges cap al crim. • Crítica implícita: si no es treballa l’escala de valors, l’educació pot ser eina per fer el mateix millor. "Si no modifiquem valors, només dotem de més eines." Mirada final • Pel·lícula pessimista però honesta, que mostra una de les trajectòries possibles i la complexitat del tractament (l’intern també pot fingir ser ‘model’ per obtenir permisos). • Contrast amb “Cadena Perpètua”, molt estimada per públic (IMDB altíssima), però més tòpica i edulcorada segons alguns. Tancament • Idees clau: reinserció com a mandat, toxicomanies com a nucli, acompanyament clau al tercer grau, tracte digne i treball de valors. • Proper programa: formats cinematogràfics (de l’inici al digital) amb l’Andreu.

Panorama general Un programa que viatja del cinema francès contemporani a una joia antibel·licista d’Estònia i tanca amb una immersió en l’obra de Steve McQueen. Entre mig, apunt d’agenda sobre Orson Welles i un interludi de sèries. "Ni un segon de la pel·lícula és banal." Crítica 1: Girlhood (Céline Sciamma) i el mirall de Tomboy Context i tema • Banlieue de París: adolescència, identitat i bandes femenines. Valoració • Força visual i actuacions naturals (no professionals) amb to de fals documental. • Debilitat de guió: seguiment interessant però sense una història potent. • Comparació amb Tomboy: - • “Tomboy” és molt més sòlida narrativament i emotivament. - • Construcció del conflicte d’identitat infantil, molt ben travada. Crítica 2: La famille Bélier Punt de partida • Família pagesa on tots són sords menys la filla, que descobreix un do pel cant. Debat • Premissa enginyosa però tractament fals i edulcorat. • Dilema de to: o conte disparatat o realisme exigent; queda a terra de ningú. • Referències creuades: Intouchables, Les Choristes — sobre el límit entre emotivitat i versemblança. Agenda: Cicle Orson Welles a la Filmoteca • Inici amb Citizen Kane; recorregut ampli fins a finals de juny. • Discussió sobre la profunditat de camp i l’encaix d’innovacions tècniques dins una sola obra. • La relació entre densitat formal i recepció espectatorial. Crítica 3: Mandarines (Zaza Urushadze) Context • Producció estoniana ambientada a Geòrgia (conflicte 90s entre txetxens i georgians). Nucli dramàtic • Un avi fuster i el veí productor de mandarines acullen dos enemics ferits d’exèrcits oposats. Virtuts • Austera, precisa i antibel·licista; sense banalitats ni manipulacions. • Guió molt ben arrodonit i interpretacions coherents. • La guerra vista a través de la vida quotidiana i la transformació íntima. "La guerra fa mal a tothom, absolutament a tothom." Interludi de sèries i TV • The Best Exotic Marigold Hotel (inici): presentació coral amb ritme i carisma. • El Ministerio del Tiempo: divulgativa i entretinguda; joc de paradoxes temporals i recreació històrica (Lope de Vega, Lazarillo...). • Spartacus (sèrie): ascens d’un ludus; violència estilitzada i to èpic; sorprenentment fidel a fets. Tema central: Steve McQueen Orígens i curts d’avantguarda • Escultor i fotògraf; curts en B/N i muts, d’avantguarda i provocació. • Exemples: - • Drumroll: càmeres en un dipòsit rodant per Manhattan (triple projecció). - • Bear (1993): dos homes (ell mateix) nus, entre amenaça i flirteig. Llargmetratges i poètica • Hunger: cos com a camp de batalla; plans fixos prolongats (diàleg de 20’ amb un sacerdot). • Shame: obsessió sexual com a buit emocional i desarrelament. • 12 Years a Slave: la forma per sobre de la història; patiment i privació de llibertat com a experiència universal. Escenes i recursos clau • El penjament del protagonista (12YAS): coreografia del dolor, duració i mirada dels altres; cinema d’instal·lació traslladat al relat. • Temporalitat no lineal i imatges mentals que se superposen a la narració. Debat: fidelitat històrica vs estilització • Crítica als arquetips i al presentisme a 12YAS. • Comparació amb Tarantino (Django Unchained, Inglourious Basterds): estilització i joc metacinematogràfic vs la textura sensorial i la disciplina formal de McQueen. • Consens: 12YAS és potent, però alguns troben a faltar més risc autoral. Tancament • Avanç: proper programa amb David Campo sobre el món carcerari actual.

Visió general de l’episodi Episodi de Cinema sense condicions amb tres eixos principals: • Crònica del Festival de Màlaga (experiència sobre el terreny, palmarès i anècdotes de producció i premsa) • Recomanació destacada: Mandarines (Tangerines, 2013) — una joia estoniana intimista i humanista ambientada en un conflicte armat • Dossier clàssic: Alexander Nevsky (1938) de Serguei Eisenstein — context històric, lectura política, música de Prokófiev i la seva influència També s’escolta a l’inici el tràiler d’A cambio de nada (Daniel Guzmán), gran vencedora a Màlaga. Crònica del Festival de Màlaga Vivència al festival i logística periodística • Alba González relata una immersió intensa de pràctiques periodístiques: entrevistes notificades amb molt poca antelació, edició exprés, i la dificultat d’organitzar-se entre passis, rodes de premsa i continguts per a web/blog. • Contactes internacionals (inclosa una invitació a un festival a Polònia) i l’aprenentatge de camp: escriure en marxa, cercar dades sense connexió i resoldre sobre la marxa. Palmarès i noms propis • A cambio de nada (Daniel Guzmán): millor pel·lícula, millor director, entre d’altres. • Los exiliados románticos: Virnaga de Plata – Premi Especial del Jurat. • Interpretacions: Natalia de Molina (millor actriu) i Ernesto Alterio (millor actor). • Anècdota: error del jurat en atribuir inicialment una Viznaga a Nidia Bermejo en lloc d’Elsa Olivero; rectificat a temps. Altres títols i entrevistes • Interès per Piedras del desierto (òpera prima dels germans Olivier) sobre la lapidació d’una noia per un amor interreligiós; rodatge al Sàhara amb incidències i tensió local. • Focus en Cómo sobrevivir a una despedida (Manuela Moreno): film d’encàrrec però amb una cabecera/proemi troncal 100% autoral al començament; continuïtat de l’estil dels curtmetratges com Pipas. • Recordatori de Techo y comida i paper clau de Natalia de Molina a la temporada. "És una experiència increïble perquè aprens el periodisme de veritat: improvisar, verificar i publicar en condicions reals." Estrena recomanada: Mandarines (Tangerines, 2013) Per què val la pena • Pel·lícula estoniana (2013) que arriba tard als nostres cinemes per l’onada de premis i nominacions: Globus d’Or i Òscars (millor pel·lícula de parla no anglesa, finalista). • Guerra sense guerra: un relat intimista, poètic i profundament humà situat en un conflicte entre Geòrgia i una província secessionista; una casa, un camp de mandarines i un personatge central d’una força extraordinària. • Realització brillant i música excel·lent; interpretacions premiades arreu. Un film que parteix del conflicte per parlar de convivència, empatia i possibilitats de reconciliació. "Va de la guerra, però sense que hi hagi guerra." Dossier clàssic: Alexander Nevsky (1938), de Serguei Eisenstein Context històric i lectura política • Recrea la Batalla del Llac Glaçat (1242), on Aleksandr Nevski –príncep de Nóvgorod– venç els Cavallers Teutònics. • Film d’encàrrec en plena URSS estalinista (1938) amb funció propagandística: paral·lelisme directe entre els teutònics i l’amenaça alemanya contemporània (cascs evocant la I Guerra Mundial). • Tensions amb el règim: la centralitat del “poble” dilueix el lideratge únic; hi hagué retalls i parts perdudes. Retirada de cartellera després del Pacte Molotov–Ribbentrop (1939) i restituïda el 1941 amb la invasió nazi. Música de Prokófiev: columna vertebral del film • Prokófiev compon una cantata seminal; Eisenstein, fascinat, adapta el muntatge a la música (i no a l’inrevés). • L’ús d’instruments crea discurs: per als alemanys, timbals, trompes i corns; per als russos, corda càlida i popular. • Part coral en llatí per als teutònics (ressalta el caràcter creuat/religiós) i en rus per al poble. "Aixeca’t, poble rus… per defensar la nostra santa terra russa." "Qui marxi contra Rússia coneixerà la mort." Narrativa, tècnica i influències • Èpica que exalta el poble: artesans, forjadors, soldats rasos guanyen protagonisme sobre el líder. • Fotografia d’Eduard Tissé: extraordinària; coreografies de masses i batalla del llac glaçat modèlica. Rodada a l’estiu amb neu simulada i trencaments de gel resolts amb enginy d’efectes especials. • Influència: la planificació de la batalla final de Spartacus (Kubrick) beu d’Alexander Nevsky. Síntesi crítica • Un clàssic pamfletari però magistral: cinema al servei d’un relat nacional, sostingut per música i imatge d’un nivell canònic. • Clau per entendre com la URSS mobilitza narrativa històrica i nacionalisme com a eina cultural en temps de guerra. Tancament • Alba s’incorpora com a veu del programa en festivals. • Avanç del proper episodi: Francesc analitzarà la modernitat del cinema de Steve McQueen (director).

Resum executiu Episodi intens i polièdric de Cinema sense condicions centrat en el Festival de Màlaga i diversos eixos cinèfils i culturals. Es destaquen: Crònica de Màlaga amb l’anàlisi d’Hablar (Joaquín Oristrell) —un potent exercici en pla seqüència— i Los héroes del mal —adolescència, violència i influències cinèfiles—. Focus israelià: Gett: el divorci de Viviane Amsalem i una mirada a les contradiccions socials d’Israel (i el record de Nota a peu de pàgina). Pasolini segons Abel Ferrara: context històric, obra, i l’actualitat del seu pensament. Mecenatge i avantguardes: de la Villa Noailles a Séraphine; reflexions sobre com impulsar la creativitat avui. Crònica in situ d’Alba González sobre Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera) i l’ambient del festival. "A l’escola hi ha de tot... d’alguna manera, a l’escola comença tot." "No ens podem escapar dient que és un cas particular d’una situació marginal." Conceptes clau • Pla seqüència • mecenatge • bullying • tribunal religiós • realitat vs ficció • avantguardes • postguerra europea • microrevolucions culturals Seccions principals 1) Festival de Màlaga: Hablar i el teatre a peu de carrer Hablar (Joaquín Oristrell): film coral rodat en un únic pla seqüència (uns 78 min) que exigeix coordinació i coreografia mil·limètrica. Homenatge a actors, teatre i públic; final emotiu amb lectura que transita de la Bíblia a la poesia. Diàlegs i referents: evocació de Birdman (Iñárritu) pel dispositiu continu, però amb un enfoc diferent —el teatre surt al carrer— i ecos del costumisme profund de Miguel Albaladejo. 2) Los héroes del mal: adolescència i violència Thriller adolescent incòmode i colpidor, amb tres joves marginats que interioritzen rols socials quasi ineluctables. Referències: ressons d’Elephant (Gus Van Sant) i comparacions amb La taronja mecànica (música clàssica, posada en escena de la violència), més l’ombra d’Álex de la Iglesia en la producció i el pols incisiu. Connexió amb l’actualitat (violència escolar): la pel·lícula remou i interpel·la. 3) Comèdia juvenil amb segell d’autora Cómo sobrevivir a una despedida (Manuela Moreno): projecte comercial amb potencial mirada no frívola gràcies al bagatge de la directora (curt Pipas). Estrena propera i expectatives de to personal. 4) Gett: el divorci de Viviane Amsalem Drama judicial minimalista (espai quasi únic, estètica depurada) que radiografia el xoc entre llibertat individual i jurisdicció religiosa en el divorci. Trilogia sobre la independència (context): connecta amb To Take a Wife i 7 Days. Film recomanat per la seva riquesa de matisos i mirada a les contradiccions d’Israel. Record de Nota a peu de pàgina: crítica a les lògiques d’imatge vs rigor acadèmic; universalisme del conflicte. 5) Avantguardes i mecenatge: de Hyères a Séraphine Villa Noailles com a pol d’avantguarda (surrealisme, Buñuel): el valor d’ecosistemes que acullen i potencien creadors. Séraphine: biopic que exemplifica com la sensibilitat d’un valedor pot descobrir i protegir talent. Proposta: mecenatge contemporani (fundacions, scouting cultural) per detectar i nodrir creativitat més enllà del mercat. 6) Cinema, indústria i els relats que ens expliquem Diferències entre mecenatge d’arts individuals i el cinema (ofici col·lectiu). Exemples: Almeria i la roda d’Exodus (Ridley Scott). Història i ficció: qüestionament de relats canònics (israelites a Egipte) i la necessitat de distingir interpretació d’adoctrinament. 7) Pasolini segons Abel Ferrara: context, obra i llegat Context: postguerra, tensió ideològica i marginació; l’assassinat no s’hi presenta com a conspiració organitzada, sinó com a violència individual en un clima hostil (homofòbia). Obra i ambició cultural: d’Edipo Re a L’Evangeli segons Sant Mateu (lectura naturalista), passant per Il Decameron i Les mil i una nits: voluntat de reconnectar tradicions i renovar la mirada col·lectiva. Vigència: figura visionària; avui, més que un sol far, calen microrevolucions culturals distribuïdes. 8) Crònica d’Alba González des de Màlaga Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera): òpera prima fresca, amb to pintoresc i humor; Dolera brilla com a directora-guionista-protagonista i “domina” la premsa. Ambient de festival: passis de premsa, fotocols, festa i ritme frenètic de programació. 9) Tancament i avanç Proper episodi: l’excepcionalitat històrica d’Alexander Nevsky (Eisenstein): música, fotografia, influència política, a càrrec de Lluís Jordà.

Panorama general del programa Cinema sense condicions arrenca amb sintonies i una breu presentació: primera part amb crítiques de novetats, i segona part amb un monogràfic dedicat a Stanley Kubrick. També s’anuncia una connexió amb el Festival de Màlaga i una breu entrevista amb la directora Manuela Moreno. Crítiques i recomanacions La casa del tejado rojo (Yôji Yamada) • Valoració: molt recomanable; ritme calmat i elegant, no es fa llarga malgrat durar més de 2 h 15 min. • Estil: homenatge subtil a Yasujirō Ozu — molts plans fixos, composicions com de “quadre” i una càmera quieta que deixa fluir el relat. • Temes: la família com a eix central; insinuacions d’adulteri i un possible amor lèsbic tractats amb delicadesa; fort context històric (anys 30, guerra amb la Xina i prèludi de la II Guerra Mundial) que incideix en el destí dels personatges. • Estructura narrativa: tres capes temporals (mort de la protagonista i records; el nebot que revisa les memòries; i la història del passat a Tòquio). “El cineasta deixa que el relat flueixi lliurement, fent de l’espectador un observador discret.” Il capitale umano (Capital Humano) • Gènere: thriller de suspens amb mirada social; estructura coral amb capítols per personatge i un guió “molt ben travat”. • Temes: elit financera especulativa vs. classes desafavorides; retrat de famílies buidades pel diner. • Interpretacions: Valeria Bruni Tedeschi, “de 10”; presència solvent del repartiment. • Observacions: final ideològicament “una mica fàcil”, però el camí és sòlid i sorprèn; alguns “forats” menors. Mortdecai (pinzellada) • Impressió: no recomanada pels tertulians; barreja d’aires Wes Anderson que “no encaixa”. • Repartiment: Johnny Depp, Gwyneth Paltrow, Ewan McGregor… tot i així, “no hi ha per on agafar-la”. Monogràfic: Stanley Kubrick Perfil i mètode • Perfeccionista i control absolut: director, guionista i sovint productor; només 13 llargmetratges en tota la carrera. • Arrels: fotògraf a Look; gran orella musical (va fer jazz) i curadoria de música clàssica al cinema. • Influències clau: Max Ophüls (càmera) i Eisenstein (muntatge). Obres destacades i idees clau • 2001: A Space Odyssey (1968) — per al convidat, l’únic 10 de la seva vida: fotografia i música icòniques (Strauss, Ligeti). Substitueix una banda sonora original a última hora per peces preexistents que encaixen perfectament. Final metafísic sobre el “sentit de la vida”. • Barry Lyndon (1975) — ús revolucionari d’òptiques especials per rodar a la llum d’espelmes; evolució vital d’un personatge en clau pictòrica. • A Clockwork Orange (1971) — potència del muntatge musical (Rossini, Pompa i Circumstància, Beethoven) i imatges inesborrables; reflexions sobre violència i condicionament. • The Shining (1980) — intriga i atmosfera opressiva; l’hotel, la neu i la paranoia de Nicholson. • Full Metal Jacket (1987) — entrenament militar salvatge a la primera part; fort al·legat antibèl·lic a Vietnam. • Paths of Glory (1957) — clau antibel·lista; l’escena final amb la cançó emociona fins a les llàgrimes. • Dr. Strangelove (1964) — la seva gran sàtira; Peter Sellers en múltiples papers; final icònic de la bomba atòmica “muntada” com un cowboy. • Eyes Wide Shut (1999) — es debat la seva autoría final; es percep el seu perfeccionisme malgrat la mort durant la postproducció. “És l’única pel·lícula que li he donat el 10.” (sobre 2001) Composició, música i influència • La música com a motor emocional i rítmic; escenes concebudes “al servei” de la peça. • Profunda influència sobre cineastes posteriors i l’ús de música clàssica al cinema. Festival de Màlaga i entrevista Tràiler i introducció: Cómo sobrevivir a una despedida • Presentació del tràiler i context: comèdia generacional amb Úrsula Corberó; projecte comercial apadrinat per Nostromo Pictures. • El to és més lleuger i juvenil, no necessàriament representatiu del potencial autoral de Moreno. Entrevista a Manuela Moreno • Projectes: presenta la primera pel·lícula a Màlaga i confirma Rumbos (agost) amb la productora Arcadia. • Aclariment: la nova pel·lícula “no és una continuació de Pipas”; comparteix univers femení però és un altre tipus de comèdia. • Mirada personal: valora el component artístic i la “química” per damunt del mer material. “No hace falta un anillo ni flores, hace falta química y una magia que no sabes por qué.” Tancament • Comiat del programa i anunci: la setmana vinent, Jaume parlarà de Pier Paolo Pasolini.

Visió general Episodi de "Cinema sense condicions" (Ràdio Sant Just 98.1) amb una taula que combina crítiques, homenatges i debats. Es comenten pel·lícules recents i de catàleg, s’homenatja Manoel de Oliveira i s’obre una reflexió social sobre l’èxit i el fracàs. "Aquesta pel·lícula no va de física. Va de mort." Temes principals i idees clau 1) Carmina y amén (Paco León) • Comèdia costumista amb rerefons social: obre amb la mort sobtada del marit i evoluciona entre humor i drama quotidià. • Carmina com a “antiheroïna” carismàtica: rival femení de Torrente però amb més dignitat i menys barruerisme. • Independent de la primera part: es pot veure sense haver vist Carmina o revienta. • To: divertida, humana i amb lectura social (bromes puntuals—el lloro “Bárcenas”—sense abús). 2) La teoria del tot (The Theory of Everything) • Biopic centrat en la relació de parella i la resistència davant la malaltia, més que no pas en la ciència. • Valoració: una mica “ensucrada” i prudent amb el melodrama; detalls subtils que descriuen la convivència. • Divulgació en directe: diferència entre física clàssica (Newton) i la física actual (relativitat general vs mecànica quàntica), i el rol dels models en ciència. • Malaltia: explicació de l’ELA (degenerativa amb preservació de la capacitat cognitiva). • Cinema i ciència: “Gravity” com a expressió “newtoniana” i “Interstellar” com a intent d’acostar-se a relativitat/quàntica. 3) Good Will Hunting (Gus Van Sant) • Grandíssima recepció: guió original (Damon/Affleck), Robin Williams com a psicòleg exemplar. • Útil pedagògicament: experiència a l’aula amb gran debat posterior. • Mirada humanista a la psicoteràpia: “vestir la psiquiatria amb vestit llarg”. 4) Ferran Sunyer i Balaguer (documental) • Matemàtic català amb severa discapacitat motriu; autodidacte geni reconegut a Europa, infra-reconegut a Espanya. • Reflexió sobre la tradició científica local i les traves administratives/titulacions. 5) Ànimes negres (Anime nere, Francesco Munzi) • Món de la ’Ndrangheta calabresa: realista, fosc, europeu, rodat in situ; contrasta amb l’òptica operística d’El Padrí. • La família com a columna vertebral i alhora contradicció moral del sistema mafiós. • Contrast visual i social: Calàbria fosca vs Milà lluminós; dualitat del món global. • Comparacions: Scorsese (Uno de los nuestros, Casino) i "Gomorra" com a complement. "De fet és una pel·lícula de fracàs." 6) Debat: èxit, fracàs i “elit extractiva” • Crítica a la cultura americana de “winners vs losers”; èxit com a aspiració humana però amb costos morals. • Cas “Searching for Sugar Man”: el “perdedor” pot ser vencedor en la seva pròpia òptica vital. • Anècdota personal: riquesa econòmica vs soledat i misèria humana. • “Elit extractiva” i infraestructures ineficients: aeroports buits, AVEs deficitaris; el sistema que “fabrica monstres”. 7) Puro vicio (Inherent Vice, Paul Thomas Anderson) • Neo-noir lisèrgic, atrevit i desorientador, amb detectiu sempre al límit de la drogodependència. • Comparació amb "Chinatown": encara més dur, personatges sense enlluernament moral. • Valoració: difícil de pair, demana temps; pot créixer amb els anys. 8) Homenatge a Manoel de Oliveira • Record a la figura del mestre portuguès (mort als 106 anys): profunditat literària, filosòfica i política. • "Um filme falado": creuer mediterrani multilingüe com a metàfora d’Europa; observació calma i “teatralitat” del diàleg. • "A Angélica": observador distant; enquadraments pensats, estàtics però narrativament vertiginosos. • Comparacions amb Hitchcock: diferent mirada de l’observació (vertigen vs finestra indiscreta) i del misteri. "Un parla en francès, l’altre en grec, l’altre en anglès i l’altre en portuguès i s’entenen perfectament. És Europa." 9) Recomanacions breus i agenda • "Salmon Fishing in the Yemen": comèdia dramàtica eficaç; sorpresa agradable. • "La torre de Suso": retrat de descomposició familiar i social a la conca minera asturiana. • Proper programa: especial Stanley Kubrick amb Gabriel San Pedro; proposta d’un especial Pasolini.

Resum general Un episodi amb dos blocs diferenciats i complementaris: Bloc esportiu: repàs ràpid a l’actualitat de seleccions i al temut “virus FIFA” que afecta Barça i Espanyol. Bloc de cinema (“Cinema sense condicions”): un viatge per temes de fons i pel·lícules, de la privacitat digital i el periodisme d’investigació a l’anàlisi de la ’Ndrangheta a Calabria, i un llarg debat sobre els “perdedors” al cinema. Bloc 1 — Actualitat esportiva Lesions i dubtes: Jordi Alba cau pel “virus FIFA” i hi ha dubtes sobre l’estat de Leo Messi. Partits clau: • Espanya–Holanda (Amsterdam, 20:45) amb Piqué i Pedro, i el català Cesc Fàbregas. • De matinada (03:00): Argentina–Equador (sense Messi, amb Mascherano i Caicedo), Mèxic–Paraguai (amb Héctor Moreno). Retorn al treball al Barça: Neymar, Claudio Bravo, Ter Stegen i sub-21 espanyols s’exerciten a Barcelona. Bloc 2 — Cinema sense condicions Periodisme, espionatge i privacitat: de State of Play a Citizenfour Connexió entre la ficció de State of Play (conglomerats privats intentant absorbir funcions de la NSA) i el documental Citizenfour (Edward Snowden) sobre la vigilància massiva. Distinció clau que subratllen al programa: "Hi ha dues maneres de controlar la informació: les metadades (qui, quan, on) i el contingut (què dius)." Idees força: • Es fan totes dues coses (metadades i contingut), amb impacte en drets i llibertats. • Emergeix l’autocensura: saber-se observat canvia el llenguatge i el comportament. • La novetat històrica: capacitat sense precedents per emmagatzemar i analitzar comunicacions globals. • Referències: la pel·lícula catalana 10.000 km i la visualització de centres de dades. Consum, publicitat i “vida sense condicions” Cas Samsung Smart TV: micròfon actiu, gravació de veus i enviament a servidors per “optimitzar” el servei. Debat sobre publicitat segmentada i manipulació del consum. Proposta vital: reduir dependències tecnològiques, replantejar necessitats reals i hàbits; aparició de botigues solidàries municipals com a resposta social a la crisi. Anime nere i les màfies: família, honor i Itàlia d’avui Crítica de Calabria (Anime nere): retrat de la ’Ndrangheta actual i del pes de la família i l’honor per damunt de la llei. Ecos cinematogràfics: El padrí III (família-poder-església, crisi Andreotti), la sèrie/film Gomorra (Camorra napolitana). Connexió local: el llibre de Joan Queralt sobre la “camorra catalana” i la presència de clans i trames econòmiques a Catalunya. Idees clau: • La violència com a llenguatge de resolució de conflictes d’honor. • La màfia italiana com a referent icònic i la seva versió contemporània al territori. Els “perdedors” al cinema: mapatge de personatges i temes Concepte: “perdedor” com a idea molt americana (guanyador vs perdedor), no sempre sinònim de marginalitat; també pot ser autoexigència inabastable o principis contra el sistema. Tipologies i pel·lícules: • Penitenciaris i resistència: Cool Hand Luke (La leyenda del indomable); The Shawshank Redemption (Cadena perpètua); Bronson; Starred Up (Convicto). Temes: violència institucional, manca de rehabilitació, dignitat, plans d’evasió com a afirmació de la llibertat. • Pandilles juvenils: The Outsiders (romàntica, esperança fràgil), Rumble Fish (més fosca, consciència de la derrota). • Crítica social i ètica: American Beauty (somni americà en qüestió), The Verdict (perdedor amb principis que resisteix). • Comèdia i antiherois: The Apartment (ascens a costa de la dignitat); The Big Lebowski (passotisme com a supervivència); Sideways (inseguretats creatives); Chaplin (empatia pels humils). • Ambició i moral: Fargo (codícia que degrada); En busca de la felicidad (defensa del sistema meritocràtic i la constància). Per què empatitzem? • Perquè els perdedors reflecteixen la majoria social, la precarietat i la lluita quotidiana. • Perquè encarnen principis, vulnerabilitat i humor davant l’adversitat. "Entre la realitat i el desig s’hi juga la felicitat… i la derrota." Reflexions finals Dialèctica entre realitat i desig: el risc de viure en quimeres (ex. Capità Ahab a Moby Dick) i caure en la derrota permanent. Pregunta oberta: “Els rics miren pel·lícules?” Si el cinema parla del perdedor, potser ells el prefereixen produir-lo més que veure’l.

Panorama general Episodi coral amb tertúlia de cinema i un monogràfic científic sobre la Terra com a planeta privilegiat a càrrec de Miquel Soler. Es combinen recomanacions i crítiques de pel·lícules amb una anàlisi divulgativa d’astronomia i sostenibilitat. "Perquè vivim nosaltres." — Resposta inicial de Miquel Soler a per què la Terra és privilegiada Destaquen • La Terra és única per la combinació de factors: distància al Sol, presència de la Lluna, i els gegants Júpiter i Saturn com a escuts gravitacionals; a més, l’interior calent sosté la dinàmica tectònica i la vida. • Interstellar (Nolan), amb assessorament de Kip Thorne, s’elogia pel seu rigor científic visual (forat negre) i per divulgar conceptes com dilatació espai-temps i tesseracte; es compara amb 2001: A Space Odyssey (Kubrick), més mística i oberta. • Tertúlia sobre Clint Eastwood: reevaluació d’«Els ponts de Madison» i debat ideològic i narratiu a «El franctirador». • Recomanacions: «La història de Marie Heurtin» (Jean-Pierre Améris) com a estrena destacada; connexions amb films sobre discapacitat i integració com «L’home elefant». • «Pasolini» (Abel Ferrara): mirada provocadora al context creatiu i a les hipòtesis de la seva mort; ressonàncies amb «Hannah Arendt» i Dreyer. • Bloc de sostenibilitat i riscos planetaris: recursos, canvi climàtic, glaciacions, meteorits i el potencial de l’energia geotèrmica; es denuncia la inèrcia d’interessos econòmics. Debats de cinema Clint Eastwood: revisió crítica • Els ponts de Madison: defensada com una de les seves obres més sòlides i humanes. • El franctirador: apreciada la posada en escena i el retrat d’una mentalitat concreta; crítica a una escena manipuladora que decanta el punt de vista. • Altres cites: «Gran Torino», «L’intercanvi», «Banderes dels nostres pares» i «Cartes d’Iwo Jima». Estrena francesa: «La història de Marie Heurtin» (Jean-Pierre Améris) • Basada en fets reals (s. XIX): nena cega, sorda i muda i l’educació afectiva i gestual amb una religiosa. • Destaquen la delicadesa, la fotografia i les interpretacions d’Isabelle Carré i la jove protagonista. • Vinculada a clàssics: «El miracle d’Anna Sullivan», «El petit salvatge», «L’enigma de Kaspar Hauser». Discapacitat i empatia a pantalla • L’home elefant (David Lynch): icònica sobre dignitat i reconeixement social. «Pasolini» (Abel Ferrara) • Retrat del darrer dia del cineasta i del seu impuls creatiu; la causa de la mort queda en segon pla en favor del context moral i polític. • Esment del documental de Xavier Juncosa sobre les hipòtesis del cas. • Ressonàncies: «Hannah Arendt», Dreyer (Ordet); record de Pasolini i els Taviani. Monogràfic científic: La Terra, un planeta privilegiat Condicions astronòmiques clau • Distància òptima al Sol (estel de tipus mitjà) que permet aigua líquida i climes viables. • Lluna: estabilitza l’eix i regula marees i ritmes naturals. • Júpiter i Saturn: actuen com a escuts gravitacionals, desviant cometes i asteroides del cinturó de Kuiper. • Interior calent del planeta: motor de les plaques tectòniques, vulcanisme i cicles essencials per a la vida. Orígens i escales de temps • Formació del sistema solar per acreció; possible origen de la Lluna per impacte gegant (Theia). • Vida humana: Homo sapiens ~70.000 anys; dinosaures ~165 milions d’anys. • Dies primitius més curts (rotació més ràpida). "Un miracle científic" — sobre la conjunció de factors que han permès la vida Ciència i cinema: Interstellar i 2001 Interstellar (Christopher i Jonathan Nolan) • Assessorament del físic teòric Kip Thorne; recreació del forat negre coherent amb les equacions i la relativitat. • Conceptes clau: dilatació espai-temps, hipercub/tesseracte, singularitat. • Final originalment més dur (mort del protagonista dins el forat negre) que es va consensuar cap a una resolució més oberta i emocional. 2001: A Space Odyssey (Kubrick) – l’herència • To més místic i final obert; idea del monòlit i l’evolució. • Comparativa: Interstellar com a divulgació moderna rigorosa; 2001 com a al·legoria visionària. Sostenibilitat, riscos i energia Recursos i riscos • La Terra té recursos vastos a l’escorça i el mantell, però molts són inaccessibles per calor i condicions extremes. • Risc de meteorits: monitoratge de NASA i xarxes; debat realista sobre com desviar-los (més enllà de la fantasia d’«Armageddon»). Canvi climàtic i cicles naturals • Record de glaciacions i migracions humanes; advertiment sobre CO₂, desgel i pujada del nivell del mar. • Vida subterrània: microorganismes en condicions extremes (fossa de les Marianes, mines profundes). Energia i política • Potencial de l’energia geotèrmica com a alternativa neta i sostinguda. • Crítica a les inèrcies econòmiques que frenen innovacions i una transició energètica urgent. Recomanacions i tancament Ciència i ciència-ficció • Gravity (realista a òrbita baixa), Ultimàtum a la Terra (1951; avís ètic i tecnològic), El planeta dels simis (distopia i evolució). Avanç del proper episodi • Tema: La importància dels perdedors; proposta: «Vides rebels» (John Huston).

Introducció i canvi de plans Imprevist d’última hora: l’Andreu Ferran està malalt i no pot presentar el tema del dia (“La importància dels perdedors”). L’equip improvisa continguts i reestructura el programa. Música inicial i referència a Paul Thomas Anderson i la banda sonora d’Inherent Vice (Johnny Greenwood). Estrenes i agenda Capa caída: superheroi “km 0”, molt lligat a la realitat social. Estrena als Cinemes Girona (divendres, 22:00) amb equip present. • To proper i d’esdeveniment de proximitat. Documental destacat: Camí de l’Escola Premi César al millor documental. Direcció de Pascal Plisson. Quatre històries reals d’infants (6-12 anys) que recorren llargs trajectes diaris per anar-hi. Eix temàtic: l’educació com a única via d’ascens en contextos adversos. Les 4 rutes que emocionen Jackson (10, Kènia): • 15 km per la sabana amb la germana, esquivant elefants. Ritme “de marató”. Samuel (11, Índia): • 4 km en 1h15 amb cadira de rodes, per camins de fang i pedres. Discapacitat i resiliència familiar. Zahira (12, Marroc, Atles): • 22 km (4 h) dilluns matí fins a l’internat; torna divendres. • Somni: ser metgessa, malgrat el context tradicional que desincentiva l’estudi de les noies. Carlos (11, Argentina, Pampa): • 15 km a cavall portant la germana. • Aprenentatge i autonomia com a fita. Per què impacta Imatges de gran bellesa que contrasten amb la duresa del trajecte. Sense narrador: només diàlegs reals; autenticitat i intimitat. Missatge potent per a infants del primer món: > "l’escola per ells és un honor, no un càstig". Curtmetratges socials Amunt (Berta Oliveras Page) Documental sobre eufòria bipolar i salut mental. • Testimoni vital de la directora i 9 veus més. • Publicat a Vimeo amb bona factura tècnica. 10-3.000 entrepans (Jordi Oriola, Transforma Films) Curt de 10’ sobre bullying; to desacomplexat i crític. • Metàfora del deute sobirà (arrenca amb notícies econòmiques). • Distribuït via Observatori del Deute en la Globalització. Revisió d’un clàssic: El Dorado (Howard Hawks) Western amb John Wayne i Robert Mitchum. • Construcció d’espais humans i ritmes (nit, ronda, xèrifs) com a motor narratiu. • Música i crèdits que ja defineixen el to. Valoració: el clàssic sedueix pel domini dels elements cinematogràfics i l’equilibri entre ambientació i personatges. Clàssic vs modern: tendències i autors Crítica negativa de Focus (estrena imminent): bona foto i actors, però guió feble. Elogi del cinema negre clàssic 40s per coherència i solidesa. Autors contemporanis que imposen una altra volada artística: Steve McQueen: Hunger, Shame, 12 anys d’esclavitud. • Pausa, profunditat psicològica i magnetisme. Nicolas Winding Refn: Bleeder, Bronson, Drive. • Estètica potent, personatges ambigua moral i thriller minimalista. Discussió d’encaix: films contemporanis no busquen l’enlluernament clàssic, sinó l’estranyament i la lectura social/filosòfica; requereixen esforç de l’espectador. Inherent Vice (Puro Vicio): opinions enfrontades Paul Thomas Anderson adapta Thomas Pynchon. Recepció polaritzada: de l’obra mestra a l’avorriment. A favor: síntesi de l’excés pynchonià; melancolia i romanticisme; retrat del final d’una època (contracultura, por i paranoia). • Valor d’“escenes aïllades”: química Phoenix–Owen Wilson, atmosfera i fotografia al·lucinada. En contra: trama enrevessada i difusa que indueix a la desconnexió; diàlegs que es perden en subtrames; contradiccions narratives. Cita crítica contundent (Carlos Boyero): > "El tormento dura dos horas y media y crees que no se acabará nunca". Meta: crítica, gustos i política Debat sobre la subjectivitat i els “absoluts” (ni tot Godard és meravella, ni tot PTA és buit). El pes del temps com a jutge de l’“obra mestra”. Referències creuades: Nightcrawler (guió sòlid), Birdman, The Artist, Blancanieves i Angelopoulos. Conclusió: més anàlisi i menys dogma; distingir obertura/experimentació vs tancament/clàssic; reconèixer biaixos ideològics i d’expectativa. Tancament i proper programa Tema ajornat: La importància dels perdedors amb “The Misfits (Vides rebels)” de John Huston, per a quan torni l’Andreu. Avanç: Astrofísica, astronomia i cinema amb convidat (economista i aficionat estudiós). Pel·lícules: Ultimàtum a la Terra (1951 i remake), Planeta Roig, etc. • Tema: La Terra, planeta privilegiat dins l’univers.