episodis

Panorama general Capítol coral i molt cinèfil: començant amb novetats vistes pels col·laboradors, passant per un repàs a Wes Anderson, una valoració de Byzantium (Neil Jordan) i un focus extens en Alfonso Cuarón. La segona meitat se centra en La plaga (Neus Ballús) i obre un debat ric sobre el cinema documental i la docu-ficció. Introducció i estructura del programa • Benvinguda, repàs del format (tres parts) i avanços dels temes del dia. • Recordatori que la pel·lícula del mes és La plaga i proposta d’obrir el focus cap al gènere documental. Crítiques i converses de pel·lícules Jimmy P (Arnaud Desplechin) • Valoració positiva de les interpretacions: Benicio del Toro i Mathieu Amalric destaquen per la seva ductilitat i presència. • Dubtes de guió: es percep que el conflicte central es resol massa d’hora, minvant la tensió dramàtica. • Comentari metacinematogràfic: no és fàcil filmar una teràpia sense perdre ritme ni interès. Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel i univers autoral • Comparativa amb The Darjeeling Limited: per a alguns, més humanitat i fons emocional a Darjeeling que no al conte sarcàstic i mil·limetrat de Grand Budapest. • Punts forts de Grand Budapest: posta en escena exquisida, to de còmic elegant, composició visual hiperpolida i joc amb l’espectador. • Repartiment estel·lar (p. ex. Tilda Swinton), caracteritzacions extremes i humor fi. • Esbossos de filmografia: Rushmore, The Royal Tenenbaums, The Life Aquatic, Moonrise Kingdom; constants d’Anderson: infància/adolescència, melancolia i estil de vinyeta. "Aquesta és un còmic divertit, ben estructurat, ben fet... però és un còmic." • Apunt ràpid: Non-Stop (Jaume Collet-Serra), thriller adrenalític, efectiu però sense gran profunditat. Byzantium (Neil Jordan) • Continuïtat temàtica amb Interview with the Vampire però sense assolir el seu nivell. • Per sobre de la tendència adolescent del vampirisme, però decepciona comparada amb les millors obres de Jordan. Focus de director: Alfonso Cuarón Y tu mamá también • Redescoberta entusiasta: delicada, lliure i colpidora en el seu tram final. • Impuls a carreres d’actors (Maribel Verdú, Gael García Bernal, Diego Luna). Children of Men • 2027 distòpic: món arrasat i infertilitat global; una jove immigrant embarassada esdevé l’última esperança. • Tesi humanista i posada en escena immersiva; record impactant del film en projeccions multitudinàries. Gravity • Visionat essencial en 3D: dimensió sensorial i espacial decisiva. • No només espectacle: via crucis íntim d’una dona entre el buit i la voluntat de viure; ecos de 2001 i Solaris. • Final metafòric potent (renaixement a través de l’aigua). Col·laboracions i altres treballs • Binomi creatiu amb el director de fotografia Emmanuel Lubezki (clau en l’estètica de Cuarón). • Altres obres esmentades: Great Expectations, Harry Potter i el presoner d’Azkaban, segment a Paris, je t’aime. També s’evoca el seu interès primerenc per ser astronauta. Tema central: La plaga (Neus Ballús) Context i marc • Pel·lícula sorgida del Màster en Documental de Creació (UPF) dirigit per Jordi Balló; combinació de documental i ficció amb gran naturalisme. Personatges i trames creuades • Pagès de Gallecs i el seu ajudant de l’Europa de l’Est (lluitador grecoromà) configurant un díptic sobre la feina i la resistència. • Dona gran (Maria Ros), figura d’una personalitat aclaparadora, camí de residència i en lluita diària per l’autonomia. • Cuidadora filipina a la residència: mirada sensible sobre les cures. • Prostituta de camins: presència fugaç que tanca el mosaic social. Estil i dispositiu de docu-ficció • Ritme calmat, llum diàfana i observació discreta; sensació de “mirada invisible” que ens situa dins la vida aliena sense violència. • Fets dramatitzats amb arrel real: la pel·lícula es construeix amb els personatges “fent de si mateixos”. • Moments colpidors: la resistència a la dutxa i el crit de rebuig es revelen humans i comprensibles quan entenem la seva respiració i vulnerabilitat. "Has d’acceptar el present" — idea central, gairebé budista, sobre la resiliència. Temes i to • Supervivència, soledat, comunicació, dignitat: lluites quotidianes sense victimisme. • Cinema utòpic en el sentit de depurar el soroll social i quedar-se amb l’ànima de les dificultats “de sèrie”. Referents i genealogia documental • Clàssics: Nanook of the North (Flaherty), L’home amb una càmera (Dziga Vertov) i el llegat fotogràfic de Boris Kaufman. • Moderns: En construcción (José Luis Guerín) com a parent proper en observació i espai urbà; mencions a Inside Job, Michael Moore, Buena Vista Social Club, i sèries com Apocalipsis: La Segunda Guerra Mundial o Cosmos. Valoració final • Originalíssima i terapèutica: convida a l’atenció, relaxa i reconcilia amb el quotidià. • Recomanada per revisitar i detectar noves capes de sentit. Tancament • Comiat musical i avanç del proper programa: Pasolini i revisió d’L’evangeli segons Sant Mateu.

Resum de l’episodi Episodi centrat en Isao Takahata i “La tomba de les lucièrnagues”, amb context històric i cultural del Japó, comparatives amb altres clàssics, i una ronda d’estrenes i recomanacions. També es revisita “Rashomon” per parlar de la subjectivitat de la veritat i com aquest concepte ressona en l’actualitat. "La veritat és sempre subjectiva... cadascú s'explica la seva per justificar que té raó." Temes principals “La tomba de les lucièrnagues” (1988): drama antibel·licista demolidor, mirada íntima de la guerra a través de dos infants; poesia visual (les lluernes) i crítica social. Isao Takahata (Studio Ghibli): trajectòria, estil més realista en contrast amb la fantasia de Miyazaki; treballs a TV (Heidi, Marco) i films clau (Only Yesterday, Pom Poko, Yamada, Princess Kaguya). Rashomon i la subjectivitat: la multiplicitat de punts de vista i l’impacte d’Akira Kurosawa en l’entrada del cinema japonès a Occident. Estrenes i crítiques: “Jimmy P.” (Desplechin) i “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra) amb debat sobre versemblança i entreteniment. Cultura japonesa: rols de gènere, família, disciplina social i distància emocional; com aflora al cinema i a l’animació. Anàlisi de “La tomba de les lucièrnagues” Per què és una obra mestra antibel·licista Impacte emocional: mostra sense filtres els efectes de la guerra sobre els més vulnerables. Narrativa honesta: comença amb el destí dels protagonistes i se centra en el “com” i el “per què” hi arriben. Crítica social: denuncia la priorització del col·lectiu/família extensa per sobre de l’individu i la manca de compassió en context de penúria. Poètica de resistència: el refugi i les lluernes funcionen com a metàfora de bellesa efímera i de la capacitat infantil de resiliència. "És un dels al·legats antibel·licistes més contundents" — després de veure-la, és difícil justificar cap guerra. Context i referents Basada en una novel·la autobiogràfica (mort per desnutrició de la germana de l’autor). Takahata, nascut el 1935, va viure la guerra; és una de les veus de Ghibli amb memòria directa del conflicte. Comparada amb: • Ozu (detall quotidià, humanisme) • Mizoguchi (tragèdia social) • “L’imperi del sol” (Spielberg, 1987) — coetània en tema, però menys radical en el final. Animació japonesa vs occidental "Si resulta impossible imaginar a Disney realitzar una pel·lícula sobre nens que passen gana... al Japó no existeix aquesta distinció: tot es pot animar." — Isao Takahata Al Japó, l’animació és vehicle per a temes adults; menys compartimentació per edats. Estètica Ghibli: fons i llum de gran detall poètic, personatges de disseny senzill i expressiu; realitat per sobre de fantasia en Takahata. Perfil d’Isao Takahata (Studio Ghibli) Trajectòria essencial Inicis a Toei; primer llarg “Horus: Prince of the Sun” (1968) — fracàs comercial però influent. TV als 70: “Heidi” (1974), “Marco” (1980), “Anna de Teules Verdes”. Ghibli (1985+): “La tomba de les lucièrnagues” (1988), “Only Yesterday” (1991), “Pom Poko” (1994), “My Neighbors the Yamadas” (1999), “The Tale of the Princess Kaguya” (2013). Signatura autoral Realisme i humanisme vs la fantasia lírica de Miyazaki. Temes: memòria, infància, família, ecologisme. Altres continguts destacats Revisita de “Rashomon” i el seu impacte Multiplicitat de versions d’un crim: la veritat com a construcció subjectiva. Porta d’entrada del cinema japonès a Occident (lleó de Venècia, anys 50). Crítiques d’estrenes “Jimmy P.” (Desplechin): psicoanàlisi post-Segona Guerra Mundial; Benicio del Toro brillant en la fragilitat; notable interès antropològic. “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra): thriller d’entreteniment amb Liam Neeson; debat entre versemblança vs ritme i tensió; divisió d’opinions. Cultura i societat japonesa Rols de gènere: fort pes de la dona en l’educació i gestió domèstica; persistència d’estereotips. Disciplina i respecte en situacions límit (post-tsunami), però també distància emocional en el tracte diari. Properament Següent pel·lícula d’actualitat: “La plaga”. Clàssic a recuperar: “Vértigo” (Hitchcock).

Panorama de l’episodi Podcast coral de "Cinema sense condicions" amb debat viu i polièdric. L’equip presenta estrenes i anàlisis crítiques, alternant comèdia, melodrama i musical: de Wes Anderson a François Ozon, i un bloc extens dedicat a Bob Fosse i All That Jazz. Tema 1 — Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel Context i estrena: obertura a la Berlinale i passi de premsa imminent a Barcelona; to habitual de Wes Anderson. Tò i estil: comèdia amb punt àcid, posada en escena meticulosa, noms i llocs inventats (República de Zubraska). Repartiment: Ralph Fiennes, Adrien Brody, Tilda Swinton, Edward Norton; química coral. Trama (sense spoilers): records del propietari actual explicant l’entrada juvenil a l’hotel i la relació amb el concierge excèntric (Fiennes). Intriga testamentària amb to divertit i ritme àgil. Tema 2 — Melodrama, dolor vs. sofriment: 12 Years a Slave vs. Alabama Monroe 12 Years a Slave (Steve McQueen) Premis: Òscar a millor pel·lícula, guió adaptat i actriu de repartiment (Lupita Nyong'o). Lectura crítica: es qüestiona una possible “trampa emocional” contemporània aplicada a un drama del segle XIX; personatges percebuts com massa lineals excepte un Michael Fassbender complex i potent. Forma: imatge i primers plans excel·lents; debat sobre com el cinema representa el dolor (físic) vs. el sofriment (existencial). Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown) Nucli dramàtic: parella dispar (cantautor i tatuadora), amor profund i malaltia de la filla; el patiment erosiona el vincle. Idees clau: el gran sofriment es viu en solitud, malgrat compartir causa i espai; pel·lícula de matisos i interpretacions excel·lents. Forma: muntatge endavant/enrere i música que filtra l’emoció sense ofegar en el melodrama. "El gran patiment és sempre una situació solitària." Tema 3 — François Ozon: Jeune et jolie (La joven y bonita) Recepció dividida: film provocador i deliberadament opac; el·lipsis musicals com a "puntuació brechtiana" que suspèn explicacions racionals. Debat: joc de mirades i desig vs. absència de motivació explícita; comparada amb Belle de jour (Buñuel) i amb tendències postmodernes. Valoracions: alguns ho veuen com a exercici superficial/provocador; d’altres, com a teixit de contradiccions d’alt nivell. Tema 4 — Bob Fosse: del musical clàssic a All That Jazz Context i trajectòria Fosse (actor, ballarí, coreògraf, director) opera després de l’època daurada del musical clàssic (de Minelli, Donen, Gene Kelly…), i el renova. Cabaret: èxit amb 8 Òscars; números musicals versemblants integrats en la diègesi; muntatge altament suggerent. Lenny: biopic en B/N sobre Lenny Bruce; pont temàtic cap al to adult d’All That Jazz. All That Jazz Autoretrat en clau Fellini (8½): després d’un infart, Fosse ficcionalitza la seva vida, obsessions i culpa; Palma d’Or i 4 Òscars (direcció artística, muntatge, vestuari, BSO). Escenes clau: obertura amb audició massiva i muntatge vertiginós; diàlegs mentre es balla (vida com a coreografia); aparicions de la Mort (Jessica Lange); final amb "Bye Bye Life" i la cremallera de la bossa mortuòria. Tesis: artista genial i perfeccionista però immadur en la vida íntima; retrat incòmode que no busca complicitats. El muntatge convida a la participació activa de l’espectador. Comparació: relació amb la Mort més visceral/emocional que la via racional de El setè segell (Bergman). Idees clau de l’episodi Dolor vs. sofriment: el cinema com a eina privilegiada per captar el sofriment interior més enllà del dolor físic. Ètica de la representació: risc de la complicitat automàtica (victimisme) vs. complexitat moral (Fassbender a 12 Years a Slave). Provocació vs. profunditat: Ozon tensiona el relat amb el·lipsi i opacitat; recepció dividida. Musical modern: Fosse integra narrativa, muntatge i coreografia per fer avançar la trama; autoretrat sense autoindulgència a All That Jazz. Cites destacades "El gran patiment és sempre una situació solitària." "No és un personatge que et sedueixi; no vol quedar bé."

Visió general Episodi coral i molt dinàmic dedicat a: balanç dels Oscars 2014, una ressenya a fons de Her (Spike Jonze) i comentaris sobre Philomena, un In memoriam d’Alain Resnais, notícies i reflexions sobre Neus Ballús i La plaga, i un monogràfic Henry Fonda que desemboca en l’anàlisi d’Els raïms de la ira (John Ford). Notícia: La plaga (Neus Ballús) • Informen que s’emet aquella nit a TV3 (22:45 aprox.) i que l’endemà surt en DVD amb preu especial amb El Periódico de Catalunya. "Aquesta nit la passen a 3 quarts d’11 per TV3... Demà la venen amb El Periódico..." Clau • Aquest avís obre la porta a un bloc posterior de debat sobre gales, premis i models de promoció del cinema local. Ressenyes ràpides: Ida, The Artist i Haneke • Ida (Paweł Pawlikowski): fotografia en blanc i negre exquisida i posada en escena minimalista que converteix cada pla en “un quadre”. • The Artist: revisió crítica; avui es percep massa “tova” i efímera malgrat l’encant inicial. • Haneke: es contraposa la solidesa autoral amb la percepció d’algunes obres com a “demostració de mestria” més que no pas fluïdesa orgànica. In memoriam: Alain Resnais • Record d’Alain Resnais i repàs: Nuit et brouillard, Hiroshima mon amour, L’année dernière à Marienbad, La guerre est finie, Providence, Smoking/No Smoking. • Es subratlla el seu caràcter experimental i revolucionari, a cavall de la Nouvelle Vague però amb veu pròpia, i treballant fins al final (Aimer, boire et chanter). Oscars 2014: conclusions i polèmiques • Es critica la sobrenominació de American Hustle i l’efecte d’“hiper-promoció” que impulsa taquilla. • Es considera que 12 Years a Slave guanya millor pel·lícula també per correcció política; Gravity arrasa en tècnica. • Dallas Buyers Club: actuacions potents (transformació), però pel·lícula irregular. • Reivindicació de Her (guió original) i Philomena (gran interpretació de Judi Dench) com a títols de qualitat. Neus Ballús sobre gales i glamur “Tothom sap que aquesta imatge d’èxit i de glamur... és una construcció... un espectacle... per a la indústria i el màrqueting.” “Jo, com a cineasta, em sentiria més còmoda en un context on es parlés més de cinema i menys de vestits... un debat real sobre la qualitat i la novetat...” Debat obert • Es contrasta el model nord-americà de promoció amb la realitat local; es qüestiona si cal copiar rituals (catifes, gales) o prioritzar el debat crític. • Es reconeix, però, que els premis funcionen com a recurs de visibilitat (cinema, literatura, moda) i que el sistema USA genera també contramodels (indie, festivals). Ressenya doble: Philomena i Her Philomena (Stephen Frears) • Història basada en fets reals: maduresa interpretativa de Judi Dench i complicitat amb Steve Coogan sostenen el to, evitant el “dramon”. • Direcció de Frears: elegància narrativa i humor fi que oxigena el relat. Her (Spike Jonze) • Premissa que sembla lleugera però es desplega en drama íntim i original sobre la soledat contemporània. • La veu de Samantha (Scarlett Johansson) és clau: eròtica, trencada, expressiva; la versió doblada no n’igualaria el registre. • Joaquin Phoenix, pletòric en primers plans: si ella és la veu, ell és el gest. • Capes temàtiques: intel·ligència artificial, emancipació (“Galatea”), ecos de 2001 i del HAL 9000, i el dilema: què fem sense màquines? • Observació crítica: el film pot ser manipulador en el tractament romàntic i el final costa d’aterrar, però la suma és molt recomanable. Henry Fonda: perfil i filmografia • Orígens a Nebraska (1905) i transició a l’epicentre hollywoodià. Estil: presència honesta, mirada directa a càmera, menys estereotipat que d’altres icones clàssiques. • Contracte amb 20th Century Fox (anys 30-40), alliberament als 50 i projecte més independents. • Sobrenom: “One Take Fonda” (eficient al rodatge). • Títols destacats i col·laboracions: John Ford (Young Mr. Lincoln, Fort Apache, Mr. Roberts, Els raïms de la ira), Hitchcock (The Wrong Man), Sidney Lumet (12 Angry Men), Otto Preminger (Advise & Consent), Sergio Leone (Once Upon a Time in the West), entre d’altres. • Coda tardana: On Golden Pond (amb Katharine Hepburn i Jane Fonda) com a drama amable sostingut pel carisma dels protagonistes. Anàlisi: Els raïms de la ira (John Ford, 1940) • Context: Gran Depressió, mecanització agrícola i desplaçaments massius cap a Califòrnia; tensió entre maquinària i mà d’obra. • Comparatives i ecos: Eisenstein (Lo viejo y lo nuevo), i paral·lels temàtics amb Rocco e i suoi fratelli (la mare com a eix moral). • Cinema de productor, però amb Ford imprimint to èpic i fotografia poderosa; clàssic “incòmode” més que no pas amable. • Diferències amb la novel·la de Steinbeck (nucli coral i pes de la mare). Efecte social: polèmica i rebuig a l’època; avui, vigència temàtica sobre migracions i precarietat. Tancament • Avanç del proper episodi: El naixement d’una nació i recursos narratius del cinema clàssic.

Panorama general del programa Episodi polifacètic amb crítiques de films recents i clàssics contemporanis, una entrevista en profunditat sobre la indústria del cinema català amb Anna Martínez i un debat coral sobre Nebraska d’Alexander Payne. Her (Spike Jonze) i la tecnologia que ens aïlla Clau del film i banda sonora • Es comenta la BSO (Arcade Fire, The Breeders) i l’ambientació emocional que sosté el relat. • Valoració molt positiva: film “pràcticament perfecte” per a alguns; gran admiració per la trajectòria de Spike Jonze (videoclips, Being John Malkovich, Where the Wild Things Are). Temes • Relació persona–tecnologia en un futur proper: amor mediat per sistemes operatius, eco de xarxes com Facebook i Twitter. • Falta de comunicació directa malgrat la hiperconnexió. "És una pel·lícula sobre la falta de comunicació directa que tenim ara amb la gent." Ecos i diàlegs cinematogràfics Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Michel Gondry) • Paral·lelismes amb Her: innovacions tècniques al servei de l’afecte i la memòria. • Curiositats de títols i traduccions: l’italià “Se mi lasci ti cancello” explicita massa el concepte. Inception (Christopher Nolan) • Reivindicació entusiasta: film d’acció, romanç i alta conceptualitat sobre el mecanisme dels somnis. • Invitació a club de cinema a la Biblioteca Les Voltes per debatre-la. Jeune & Jolie (François Ozon) Valoració i temes • Retrat provocador i subtil de sexualitat, atractiu i joventut. • Protagonista de 18 anys, de família acomodada, que decideix prostituir-se per desig i curiositat, no per diners; ecos de Belle de Jour. • Estrena propera; projecció de premsa a Barcelona. Alabama Monroe vs. Inside Llewyn Davis Música, dolor i creativitat • Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown): potent maridatge de bluegrass, amor i dol; Eros i Tànatos en equilibri fràgil. • Comparacions amb Inside Llewyn Davis (Coen): cançons completes dins del relat, ús de la música com a estructura narrativa. • Debat sobre el desenvolupament de personatges i el retrat del desequilibri emocional. Entrevista a Anna Martínez: estat del cinema català Indicadors de mercat i indústria • +9% d’espectadors al gener (vs. gener anterior), possiblement influït per Dimecres al Cine i altres promocions; però sense increment proporcional de recaptació. • +26% de rodatges de llargmetratges a Barcelona (2013); alhora, preocupació per precarització (baixos pressupostos, videoclips no remunerats). • Reclam del sector: reducció de l’IVA cultural al 10% per dinamitzar l’accés i el consum cultural. Estrenes catalanes recents • Family Tour (Liliana Torres, ESCAC): òpera prima intimista, to de drama amb humor; component autobiogràfic i família real en el repartiment. • The Juan Bushwick Diaries (David Gutiérrez Camps): fals documental experimental amb força visual; projecció al Cinema Girona. Properes estrenes i focus • Stella cadente (Lluís Miñarro): mirada surreal i còmica a Amadeu de Savoia; debut de Miñarro en ficció. • No llores, vuela / Aloft (Claudia Llosa): coproducció catalana i canadenca amb Jennifer Connelly; drama de retrobament mare–fill (estrena prevista 28 de març). • [REC]4 (Jaume Balagueró): retorn de Balagueró a la direcció; terror en postproducció (estrena prevista a l’octubre). Festivals i tendències • Temporada forta a la tardor: Sitges, In-Edit, L’Alternativa, etc. • D’A – Festival de Cinema d’Autor de Barcelona (primavera): un dels més interessants. • Curtmetratges: Mecal (Barcelona) i FEC (Tarragona) com a aparadors clau; defensa del curt com a format amb valor propi. • Animac (Lleida): focus en hibridació animació–imatge real; presència d’Antoni Pinet i Àlex Villagrasa. Mirada internacional d’Anna • La vie d’Adèle: bona factura i interpretacions, però sobrevalorada per part de la crítica; ritme llarg que pot avorrir. • Nebraska (Alexander Payne): preferida respecte a altres del director; tendresa, humor i poesia en el retrat d’Amèrica profunda; fotografia en B/N que reforça l’ambient i personatges memorables. Post-entrevista: Americana i difusió • Èxit de Americana – Festival de Cinema Independent Nord-americà de Barcelona: 82% d’ocupació i sales plenes; corregeix el biaix d’exhibició cap al cinema de grans estudis. • El programa col·labora com a medi oficial d’una revista especialitzada en cinema català. Nebraska: debat del club Lectura de Carme (nota) • Film dur i tendre sobre l’Amèrica profunda; interpretacions magnífiques i càmera incisiva i descriptiva que humanitza personatges “escarpits”. Temes i personatges • Història d’amor en clau familiar: amor incondicional i acceptació malgrat frustracions i errors. • Retrat d’ingenuïtat perillosa del pare: creure’s tothom com una “malaltia” social. "La malaltia… és que es creu tot el que diuen els altres." • Redescoberta de la mare: de figura autoritària a protectora i clau davant abusos. Estètica i referents • Fotografia en B/N que troba bellesa en el dramatisme i en espais decadents; rostres que “ja expliquen” els personatges. • Referents evocats: The Last Picture Show (influència reconeguda), ecos de The Straight Story (Lynch). Comparacions i controvèrsies • Contrapunt amb Vivir es fácil con los ojos cerrados (Trueba): localisme i violència implícita; divergència sobre autenticitat del localisme i profunditat dels finals. • Debat sobre si Nebraska és massa “Oscar-friendly” o si la seva simplicitat és virtut. "Fem una pel·lícula familiar que tothom pugui veure…" vs. "El missatge d’amor és molt important." Tancament del debat • Reforç del missatge d’amor filial i petites victòries com a gestos de dignitat. • Recomanació final: La plaga (Neus Ballús) com a exemple de localisme autèntic i potent. Próxim episodi • Clàssic a debat: The Grapes of Wrath (Les raïms de la ira). Música de Nebraska per acomiadar.

Visió general Episodi variat amb tres eixos principals: - Premis i tendències (Berlinale vs BAFTA) i què indiquen sobre el moment del cinema. - Crítiques ràpides: Cuento de Invierno i, sobretot, Filomena de Stephen Frears. - Debat central: “Alabama Monroe” (The Broken Circle Breakdown) i el seu retrat del dol, la fe i la música. - Dossier: repàs ampli als actors i actrius asiàtics (Japó, Xina/Hong Kong, Corea, Índia) i recomanacions per descobrir-los. "És molt difícil saber la veritat perquè n’hi ha quatre veritats diferents i cadascú s’inventa la seva, la que li convé." Premis i tendències Berlinale 2014: triomf del cinema asiàtic amb l’Ós d’Or per a Black Coal, Thin Ice de Diao Yinan; Liao Fan (millor actor) i Haru Kuroki (millor actriu). Richard Linklater (Boyhood) també reconegut a Berlín. BAFTA 2014: victòria de 12 Years a Slave (millor pel·lícula) i domini tècnic de Gravity (Alfonso Cuarón), amb debat sobre la colonització cultural i la proximitat a l’antesala dels Oscars. Crítiques ràpides Cuento de Invierno (Winter’s Tale) • Conte romàntic-fantàstic amb ciència-ficció; poc interès i impacte escàs. Filomena (Stephen Frears) • Gran retorn de Frears: film sòlid, emotiu i amb ofici. • Judi Dench excel·lent (candidata clara a premis) en la recerca d’un fill donat en adopció a l’Irlanda de postguerra. • Tema: memòria, culpa, institucions religioses i reconciliació. Debat central: Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown) Música i forma • Banda sonora de bluegrass cantada en directe: emoció pura i motor narratiu. • Muntatge temporal amb salts ben lligats que potencien el contrast vital. Dol, fe i ciència • Retrat creixent del desequilibri emocional davant la malaltia i la pèrdua. • Fricció entre fe i racionalitat (debats en directe a l’escenari; crisi de sentit). • Crítica a la limitació en la recerca amb cèl·lules mare i a polèmiques bioètiques. Lectures i referents • Simbolisme d’ocells i ecos d’El corb d’Allan Poe. • Discussió sobre la suposada idealització d’Amèrica que el film matisa amb llums i ombres. • Valoració dividida sobre la coherència de personatges a la part final, però consens en la força musical i emocional del film. Dossier: actors i actrius asiàtics Japó (clàssics) Toshiro Mifune: col·laborador icònic de Akira Kurosawa (16 films). Presència magnètica (Yojimbo, Barbarroja; Copa Volpi a Venècia). Takashi Shimura: rostre humà d’Ikiru i Rashomon; actor més fidel a Kurosawa. Tatsuya Nakadai: protagonista de Ran; favorit de Masaki Kobayashi (La condició humana). Minoru Chiaki: secundari de luxe (Els set samurais). Masayuki Mori: samurai a Rashomon; amb Misoguchi (Cuentos de la luna pálida) i Naruse. Actrius: Kinuyo Tanaka (musa de Misoguchi i directora pionera), Setsuko Hara ("verge eterna"; Tòquio Story), Machiko Kyō (Rashomon; The Teahouse of the August Moon). Japó (contemporanis) Ken Watanabe (Cartes d’Iwo Jima, Memòries d’una geisha); Sonny Chiba (arts marcials; Kill Bill); Yūya Yagira (premi a Canes per Nobody Knows de Hirokazu Kore‑eda). Xina continental i Hong Kong Ge You (To Live), Jiang Wen (Red Sorghum), Jet Li (del wushu al mainstream de Hollywood). Tony Leung Chiu‑wai (Wong Kar‑wai: Deseando amar; The Grandmaster; també amb John Woo i Zhang Yimou): considerat entre els millors actors del món per la seva contenció expressiva. Tony Leung Ka‑fai (L’amant); Jackie Chan (icona d’acció i comèdia física). Corea del Sud Choi Min‑sik (Oldboy; I Saw the Devil; Lucy de Luc Besson). Lee Byung‑hun (de Korea a Hollywood: G.I. Joe). Song Kang‑ho (Memories of Murder, Sympathy for Mr. Vengeance, Joint Security Area). Directors referenciats: Bong Joon‑ho (Memories of Murder, The Host). Índia Sabu (nacionalitzat als EUA), Amrish Puri (Indiana Jones and the Temple of Doom), Aamir Khan (Lagaan). Reivindicació del cinema indi independent (ImagineIndia) i de Satyajit Ray (Trilogia d’Apu), sovint eclipsats pel Bollywood comercial. Distribució, catàlegs i recomanacions Realitats de distribució: perles com Yôji Yamada (Una família de Tòquio, The Little House) han arribat en DVD o tard. Biblioteca Joan Margarit (Sant Just): catàleg d’Àsia amb peces clau. Recomanacions destacades: Kim Ki‑duk: The Bow; Spring, Summer, Fall, Winter... and Spring; 3‑Iron (Bin‑jip) — poesia visual i violència no gratuïta. Takashi Miike: Ichi the Killer (extrema; per a públic preparat), 13 Assassins. Zhang Yimou: To Live, Sorgo Rojo, Amor bajo el espino blanco. Asghar Farhadi: A Separation (obra mestra), About Elly. Abbas Kiarostami: Certified Copy, The Wind Will Carry Us. Takeshi Kitano, Hirokazu Kore‑eda, Akira Kurosawa, Hayao Miyazaki (pendents especials). Properes setmanes Pel·lícula del mes: Nebraska (Alexander Payne). Clàssic: The Grapes of Wrath (Henry Fonda). Anime d’autor: Grave of the Fireflies (Isao Takahata). — - Notes miscel·lànies: debat sobre el remake d’Oldboy (Spike Lee) i expectatives amb Her (Spike Jonze). Recordatori musical sobre la proximitat de la partitura de Rashomon al Bolero de Ravel. "La música —i l’art— com a via per expressar la pena i l’alegria fins i tot en els moments més durs."

Punt de partida Programa de “Cinema Sense Condicions” amb mirada crítica i actualitzada: balanç dels Goya, novetats d’estrena, anàlisi de Polanski i “Nebraska”, i crònica en directe de la Berlinale. Tanca amb un focus històric sobre Ken Loach i “Tierra y Libertad”. Goya 2014: una gala a la corda fluixa Valoració general: • Llargària excessiva • Ritme irregular • Números musicals “inexplicables”. Crítiques destacades: • El País: “gala que naufragó…” • La Vanguardia (Pedro Vallín): conducció feble de Manel Fuentes • El Periódico: “Mala gala, mal cine”. Incidents: confusió greu a l’In Memoriam (foto de Núria Vidal en lloc de Beatriz Sartori) → s’evidencia mala organització. Palmarès: • “Las brujas de Zugarramurdi” triomfa en tècnics • “Vivir es fácil con los ojos cerrados” (David Trueba) s’emporta els principals. Comparativa: els Gaudí van ser percebuts com a més àgils i celebrats. “S’hauria de renovar el format; així no funciona.” Debat: “Vivir es fácil…” (David Trueba) Lectures divergents: • Per alguns, film “tova” només en aparença, amb càrregues de profunditat i to a l’estil Miguel Albaladejo. • D’altres la troben menor dins la trajectòria de Trueba (millors, “Soldados de Salamina”, “Madrid, 1987”). Context: nou impuls d’exhibició (més còpies); contrasta amb l’escassa pantalla per a “La plaga” (Neus Ballús). Recomanació: “La plaga” Autoría: Neus Ballús. Estat d’exhibició: passes comptats però molt recomanable; sessions-col·loqui amb la directora. Estrenes i crítiques “La segunda mujer” Tema: xoc cultural i familiar en comunitat musulmana a Viena (poligàmia i jerarquies domèstiques). Punts forts: interpretacions femenines potents; posada en escena pulcra. Reticències: embolic moral i cultural que costa d’interpretar sense claus internes. “Alabama Monroe” (The Broken Circle Breakdown) Percepció: primera meitat sòlida i emotiva, segona més forçada en arcs i reaccions. Hipòtesi d’Acadèmia: com “Volver a empezar” (Garci), podria agradar a l’Óscar pel mirall amable d’uns EUA musicalitzats (country), més que per la seva coherència dramàtica. Anàlisis d’autor Polanski: “La Venus de les Pells” Format: duel a dues veus (director/actriu) en un teatre; joc de poder i metateatre. Lectura: • Per uns, venjança lúcida d’ella davant un director misògin i condescendent. • Per altres, re-escriptura viva de l’obra: l’actriu aporta la capa que faltava. Veredicte: “petita joia” per escriptura, interpretacions i girs de dominació. “Nebraska” i l’arribada de “Her” “Nebraska”: blanc i negre elegant, crònica d’Amèrica profunda amb interpretacions i guió plens de matisos. Candidata a “pel·lícula del mes”. “Her”: avanç com estrena a seguir per guió i interpretació destacables. Berlinale: crònica de Tiziana “Nymphomaniac” (versió íntegra) Diferències cut vs. uncut: uns 30’ addicionals, més explícita però no essencials; alguns prefereixen la versió cut per ritme. Moments: Uma Thurman roba l’escena; Lars no va a la roda de premsa (surt al photocall amb “persona non grata”). Competició: Alain Resnais i Noruega que sorprèn Alain Resnais: “Aimer, boire et chanter” (teatre filmat, colors vius, repartiment fetitxe). In Order of Disappearance (Noruega): thriller de venjança eficaç i corejat pel públic; humor negre i pulcritud estilística. “The Monuments Men”: diana de crítiques Tema: salvament d’obres d’art a la II Guerra Mundial. Problemes: clixés, manipulació emocional, to nacionalista i políticament correcte, i poca substància nova. “El Somni” (Roca) i altres focus Recepció: molt bona; docu híbrida (ficció/assaig/animació) amb Ferran Adrià, Barceló, Argullol, etc. Claudia Llosa: “No llores, vuela” molt esperada (a punt d’estrenar-se a la Berlinale). Termòmetre del festival: any percebut com discret; poques obres “definitives”. Panorama i tendències Itàlia: docu de Gianni Amelio sobre homosexualitat i feixisme, percebut com correcte però pla. Estònia: “Free Range”, peça poètica i delicada sobre un jove escriptor incapaç d’encaixar en les regles socials; exemple del cinema de la crisi (atur, desànim, girs violents) però amb to no grandiloqüent. Festivals vs gales: què aporten? Els festivals obren finestres a cinema que sovint no s’estrena; les seccions (p. ex. Panorama, gastronomia) multipliquen descobertes. Dificultats: volum inabastable i informació desigual per triar bé; la recepció pot generar consensos i “abucheos” mimètics. Context històric: Ken Loach i “Tierra y Libertad” Eix ideològic: Loach s’alinea amb anarquistes i POUM (òrbita trotskista). Clau històrica: el cas Andreu Nin (segrestat i executat per ordre de Stalin) i la fractura “revolució vs. guerra” a l’esquerra republicana. Narració: memòria a través de cartes llegides per la neta; fusió de romanticisme, militància i record amb música de George Fenton. “Primer fer la revolució o primer guanyar la guerra?” — la discussió que travessa el film. Properament al programa Focus: actors del cinema xinès (amb Joan Seguer). Revisió canònica: “Rashōmon” (Akira Kurosawa). Estrenes i recomanacions habituals.

Introducció ràpida • Programa centrat en estrenes i debats cinèfils, amb focus final en Clint Eastwood com a director i la seva pel·lícula Invictus. Debat 1: La Venus de les Pells (Roman Polanski) Punts clau • La Cocó defensa que no és “una obra menor”, sinó una de les millors de l’última etapa de Polanski. • Lectures múltiples: poder i dominació, relació director-actriu, i metateatre/metacinema. • Emmanuelle Seigner brilla: trencament del tòpic de “mala actriu” a França. Paper amb doble registre: aparença vulgar vs. sofisticació i sensibilitat a escena. • Referents: adaptació de David Ives a partir de Sacher-Masoch (origen de “masoquisme”); gust de Polanski pel “huis clos” (espai únic) ben resolt en ritme i posta en escena. “És una pel·lícula amb diverses capes. Si no veus això, no veus l’obra.” Discrepància crítica • Joan la percep com a peça sòlida però menor; el paral·lel amb Pirandello (Seis personajes…) li sembla més poderós. • Divergència sobre l’interès de llegir-la com a reflex de la vida de Polanski i Seigner. Erotisme al cinema i Nymphomaniac • Debat sobre límits i censura: defensa de tractar el sexe obertament (reconeixement a Lars von Trier). • Valoració desigual de Nymphomaniac: volum 1 funcional; volum 2 més feble; com a conjunt, irregular. Crítica: La plaga (Neus Ballús) i lectura “western” • Elogi com a “joia” sensible; creix amb el temps. • Lectura formal i temàtica que evoca el western: paisatge de Gallecs, soledat, relacions humanes i posta en escena. • Èxit als Premis Gaudí; reestrenes i col·loquis amb l’equip. Gala dels Gaudí i context mediàtic • Gala reeixida, guió fi i crític (Àngel Llàcer): ritme i participació del públic. • Soroll de fons: protesta del personal d’audiovisual de TV3; emissió resolta amb xarxes locals. • Coincidència televisiva amb el debat Mas–Felipe González d’Evole. Avanç: Her (Spike Jonze) i el valor de la VOSC • Entusiasme per Her: nominacions a millor pel·lícula, guió i direcció. • La veu de Scarlett Johansson és “extraordinària”: recomanació de veure-la en versió original per apreciar la interpretació vocal. Estrenes i crítiques de la setmana Happy Family (Gabriele Salvatores) • Comèdia d’aires irònics però irregular i poc profunda; bon nivell de fotografia, humor amb encerts comptats. Pussy Riot: A Punk Prayer (doc.) • Documental trepidant (premi a Sundance) sobre art, política i llibertat d’expressió a Rússia. • Retrat íntim de Masha, Katia i Nàdia, famílies i entorn; denúncia de la simbiosi Església–Estat. • Context: actuació a la catedral del Crist Salvador, empresonament, amnistia prèvia a Sochi. Guillaume y los chicos, ¡a la mesa! (Guillaume Gallienne) • Autoretrat en clau de comèdia sobre identitat i família; gran treball actoral de Gallienne. • Debat sobre la validesa dels premis (10 nominacions als César) i sobre comèdia com a via d’accés a temes socials. Polèmica: selecció espanyola a l’Oscar • Crítica a la tria de La gran familia española davant d’opcions com Estocolmo; repàs a la filmografia de Daniel Sánchez Arévalo. Avanç Berlín i corresponsalia • Cobertura en directe amb Tiziana Pulejo (Vanity Fair i GQ Itàlia). Homenatge a Ken Loach i revisió de Tierra y Libertad al proper programa. Monogràfic: Clint Eastwood director i Invictus Valoració d’Invictus • Pel·lícula formalment sòlida, molt ben muntada i interpretada (Morgan Freeman i Matt Damon). • Eix temàtic: lideratge de Mandela i capacitat de cohesionar i transformar un país a través del rugbi. Debat sobre Eastwood • Joan: trajecte de qualitat consistent des de Unforgiven; humanisme en temes (Mystic River, Million Dollar Baby, Changeling, Gran Torino, Invictus). • Francesc: cinema clàssic i eficaç però amb “concessions” al gran públic; menor risc formal comparat amb autors com Sergio Leone. “És una pel·lícula blanca, pràcticament Disney; no hi ha conflicte.” Obituari: Philip Seymour Hoffman • Comiat sentit a un actor majúscul: records de Capote, Mission: Impossible III, The Savages i Punch-Drunk Love. • Apunts sobre la seva intensitat interpretativa, carrera, i impacte de la seva pèrdua. Tancament i proper programa • Proper espai: especial Berlinale, connexió en directe, i debat de Tierra y Libertad (Ken Loach). • Recomanacions finals: seguir veient La Venus de les Pells i recuperar La plaga.

Introducció i to del programa • Obertura de “Cinema sense condicions” i confusió musical inicial que deriva en un homenatge a Pete Seeger (95 anys) amb la cançó “Xoloza”. • Avanç de la graella: Polanski, American Hustle, Nebraska, “Oslo, 31 d’agost”, “El llop de Wall Street” i focus profund en “Nymphomaniac”. "Cinema sense condicions." Crítiques d’estrena Roman Polanski — La Venus de les pells • Obra de cambra basada en teatre: professional i ben interpretada per Emmanuelle Seigner, però considerada obra menor dins la filmografia de Polanski. • Joc meta entre vida i representació sobre masoquisme (origen del terme via von Sacher-Masoch). • Percepció crítica dividida i debat sobre possible recepció diferent entre dones i homes. David O. Russell — La gran estafa americana (American Hustle) • Moltes nominacions (Òscars i Globus d’Or), repartiment potent (Robert De Niro, Amy Adams), però el grup la troba excessivament llarga i feixuga. • Sensació de hype publicitari i d’inflació de premis. Alexander Payne — Nebraska • Proposta destacada: recomanada com a pel·lícula del mes. • Blanc i negre, mirada costumista de l’Amèrica profunda, Bruce Dern pletòric. • Guió precís i equilibrat, humor humà i reflexió sobre el pas del temps i les renúncies. "És un film rodó, entranyable i irònic, on no sobra ni falta res." “Oslo, 31 d’agost” — Joachim Trier • Crònica d’un dia en la vida d’un exdrogodependent: retrat íntim d’un perdedor i de la seva angoixa. • Oslo filmada lluminosament, contrastant amb l’estat interior del protagonista. • Dispositiu narratiu efectiu: diàlegs clau (amic, entrevista de feina) i passatge d’“oient del món” que subratlla el seu desencaix social. Debat central: la figura del “perdedor” avui • Comparativa transversal: Blue Jasmine (Woody Allen), Inside Llewyn Davis i The Big Lebowski (Germans Coen), The Apartment (Billy Wilder). • Proposta de redefinir el concepte de perdedor: no sempre conscient de la seva condició; sovint es mou entre debilitat, moralitat i marginalitat. • Crítica al marc binari winner/loser d’arrel americana; contrapunt amb Searching for Sugar Man com a cas on un “perdedor” és, en realitat, vencedor vital. Martin Scorsese — El llop de Wall Street • Biopic satíric d’un estafador financer: excessos superlatius (drogues, obscenitats, sectarisme d’equip). • Gran treball de càmera i interpretació (DiCaprio), però ambivalència moral que pot confondre: entre crítica i fascinació de l’excés. • Context fortament nord-americà; debat sobre la universalitat de l’ambició i l’estatus lligats als diners. Ambició, diners i moral • De “El compromís” (Elia Kazan) al testimoni personal sobre un “cap gàngster”: - Tensió entre èxit econòmic i sentit vital. - Crítica a l’equació social “molts diners = vencedor”. "No estic d’acord que el valor d’una persona es mesuri pels diners que guanya." Focus profund: Nymphomaniac — Lars von Trier El que és i el que no és • No és “sobre sexe” com a tema central: el sexe és l’argument; els temes són la hipocresia social, la llibertat femenina i la condició humana. • Relació dialògica Joe–Seligman com a eix: dues ànimes en mirall (evocat per la cançó inicial de Rammstein), entre comprensió i judici. • Interpretacions: Charlotte Gainsbourg impecable; la joventut de Joe funciona com a contrapunt. Cultura i experimentació • Von Trier s’autoreferencia i experimenta formalment: del dispositiu de “El jefe de todo esto” a l’ús de música, pesca, filosofia, nussos i metàfores tècniques (“nus de muntanya” com a interpretació còmica i crítica). • Debat sobre codi Hays, límits de la representació i normalització del sexe quan és pertinent dramàticament. Referents i genealogia • Ecos de Buñuel (Belle de jour), Pasolini (Salò) i Visconti (La caiguda dels déus), però aquí amb una perversió més “suavitzada” i reflexiva. • Connexions insòlites amb “En busca del foc”: ventall d’impulsos humans del filosòfic al caníbal, per entendre la varietat de comportaments. Estructura i to • Relat marc: Joe és rescatada i narra la seva vida sexual a Seligman, contraposant experiència i saber acadèmic. • To sorneguer amb moments d’humor inesperat, sense renunciar a la densitat temàtica. Tancament • Acord per proposar Nebraska com a “pel·lícula del mes”. • Anunci del pròxim programa: Clint Eastwood — Invictus.

Panorama general Sessió variada amb tres eixos principals: • Crítiques i debats cinèfils sobre El llop de Wall Street, Inside Llewyn Davis i Oslo, 31 d’agost • Especial “Cinema i gastronomia” amb Lluís Beciana, repassant clàssics, erotisme culinari i divulgació (de El festí de Babette a Julie & Julia) • Agenda (CineBaix, cinefòrums, festivals) i avanç de la setmana vinent (Lars von Trier, Nymphomaniac) "Nunca hay que contar cómo se acaba una película." Cartellera i avisos • Programació de CineBaix destacada per a la setmana: Nymphomaniac (pel·lícula del mes, parts I i II), Els records glaçats, La sierra de Teruel (cinefòrum puntual), entre d’altres. • Cloenda musical amb Talking Heads – Psycho Killer com a motiu recurrent de la sessió. Punts clau • S’acorda dedicar la propera setmana a Nymphomaniac (I i II) de Lars von Trier. • Record de títols en cartellera i recomanacions prèvies per a l’audiència. Crítica: El llop de Wall Street (Martin Scorsese) • Valoració entusiasta: 3 hores de sàtira desbocada sobre els traders i el diner com a únic valor. • Leonardo DiCaprio brilla en clau còmic-tràgica; seqüència antològica dels quaaludes. • Lectura moral: el film juga amb la seducció de l’excés, situant sovint l’espectador a prop dels “dolents”. Idees subratllades • Crítica al sistema i als mecanismes de control: FBI ridiculitzat i impotent davant del poder i el luxe. • Risc deliberat: la pel·lícula fa desitjable l’amoralitat, i això obre debat sobre el paper del cinema en l’ètica contemporània. “Ell rep l’agent de l’FBI al iot; l’agent torna a casa en metro. Com a espectador, entens per què el poder sedueix.” Debat: Inside Llewyn Davis (Germans Coen) • Polèmica a l’estudi: - Una banda defensa el retrat precís del perdedor i la seva incapacitat de comunicar-se i organitzar-se. - L’altra qüestiona que el film no aporta valors ni emoció duradora, malgrat una fotografia excel·lent. • Comparativa amb documental: Searching for Sugar Man — dos relats sobre artistes i fracàs/triomf que generen impactes emocionals oposats. Punts clau • Dilema: ¿el cinema ha de fer pensar i inspirar o pot limitar-se al retrat cru sense redempció? • Referències crítiques dividides; la fotografia (italià) és unànimement elogiada. Ressenya: Oslo, 31 d’agost (Joachim Trier) • Adaptació contemporània de Le feu follet (Pierre Drieu La Rochelle), en diàleg amb el Louis Malle (1963). • Retrat poètic i incòmode d’un exaddicte en un dia clau entre la rehabilitació i la recaiguda. • Gran amor per la ciutat: Oslo com a personatge. Per què destaca • Direcció continguda i sensible; interpretació principal (metge de professió) de gran veritat. • El film emociona sense moralismes, mantenint una mirada humana sobre la fragilitat. Especial: Cinema i gastronomia (convidat: Lluís Beciana) Clàssics i detalls de cuina a l’enquadrament • Visconti – Confidències: un rebost memorable, imatge icònica de l’abundància. • Ettore Scola – La família: rituals quotidians (espaguetis + parmesà) com a retrat cultural. El festí de Babette (Gabriel Axel) • Confronta l’austeritat luterana i l’art de viure francès. • Nota tècnica: les “cailles en sarcophage” (guatlles en sarcòfag) són criticades per inexactitud culinària. Excesos i crítica social • Marco Ferreri – La grande bouffe: orgia gastronòmica com a sàtira de la burgesia. • Roland Joffé – Vatel: concert d’hospitalitat i escenografia a la cort de Lluís XIV. Comèdia romàntica culinària • Deliciosa Marta (Bella Martha) vs Sin reservas (remake): - Original: encant i veritat en la cuina i en la transformació emocional. - Remake: menys sabor i pèrdua del to. Orient vs Occident: barrejar vs combinar • Diferència conceptual aplicada a cuina i cinema: Occident barreja; Orient combina per preservar identitats. • Títols relacionats: - L’olor de la papaia verda (poètica vietnamita, ritme contemplatiu). - El sabor de la sandía (erotisme i joc sensorial). Erotisme i gastronomia • Nueve semanas y media: sensualitat dels aliments al joc de parella. • Peter Greenaway – The Cook, the Thief, His Wife & Her Lover: barroc visual, violència i erotisme al restaurant. • Como agua para chocolate: realisme màgic on la cuina transforma emocions. Divulgació i televisió: Julie & Julia • Julia Child com a pionera mediàtica: cuina francesa per a nord-americans, passió + pedagogia. • La pel·lícula creua dues biografies (Streep/Adams) i contagia ganes de cuinar. Festivals i tendències • CineGourland (País Basc), Culinary Zinema (SSIFF, vinculat a la Berlinale), Transatlantyk (Poznań) – seccions i festivals que celebren el boom del cinema gastronòmic. • Blogs i viatges: auge d’aficionats que recorren el món tastant restaurants i compartint continguts. • Most Festival (Vilafranca del Penedès): cinema i cultura del vi. Tancament i proper programa • Música final: Talking Heads – Psycho Killer. • Avanç: Nymphomaniac I & II (Lars von Trier) per a la propera sessió. • Tema futur suggerit: cinema i alcohol (perspectiva mèdica i cultural).

Introducció poètica "Je t'attends quelque part... les larmes de la ville... Antoine Doinel..." • El programa s’obre amb un poema original en francès dedicat a Antoine Doinel, París i la Nouvelle Vague, recitat per Cocó Bernard sobre la música de Els 400 cops. • Marca el to: cinema francès, memòria cinèfila i llaços amb Truffaut i Godard. Recomanacions 2013-14 i estat del cinema europeu Punts clau • Repàs de títols per recuperar: De óxido y hueso, The Sessions, Amour, Lincoln, Django Unchained, Searching for Sugar Man, Porta fria, La caza, Tomboy, Hannah Arendt, La mejor oferta, La vida d’Adèle, Estocolm, Blue Jasmine, Stoker. • Debat sobre la manca de distribució del bon cinema francès (i europeu) a l’Estat: arriben pocs títols i sovint només els molt premiats o comercials. • Reivindicació de plataformes, biblioteques i DVD per recuperar joies invisibles. Anàlisis destacades De tal pare, tal fill (Hirokazu Kore‑eda) • Dues famílies descobrint un intercanvi de nadons: contraposició entre sang i criança. • Mirada des de l’òptica del pare: valors, feina, afecte; interpretacions infantils extraordinàries. • Comparacions amb Paris, Texas (sang vs. convivència) i amb Ozu (eco formal i temàtic, família com a nucli). Una vida senzilla (Ann Hui) • Relació entre productor de cinema i la seva minyona ja gran que entra en una residència. • Cinema de subtilesa i dignitat, amb posada en escena de primers plans i gestos menors que esdevenen immensos. Der Medicus (El metge) • Aventura històrica entretinguda, però amb escassa precisió històrica/científica. • Exempel d’intent europeu de jugar amb les armes del gran espectacle hollywoodenc. Searching for Sugar Man • El misteri de Rodríguez: fracàs als EUA, mite a Sud-àfrica durant l’apartheid. • Documentari d’intriga sobre l’èxit i la identitat: què és triomfar? diners, fama o coherència personal. Inside Llewyn Davis (Germans Coen) • Retrat del perdedor a l’escena folk del Greenwich Village dels 60: talent vs. deixadesa vital. • Contrast amb Rodríguez: fracàs existencial vs. vida modesta però orientada. The Grandmaster (Wong Kar‑wai) • Biopic poètic del mestre d’arts marcials d’en Bruce Lee. • Cada combat és una dansa: imatges hipnòtiques, música i codi d’honor; fidel a la poesia visual de Wong Kar-wai. Nouvelle Vague i François Truffaut Naixement i referents • De la colla Cahiers du Cinéma (Truffaut, Godard, Chabrol) a la Cinémathèque: cinefília com a escola. • À bout de souffle (Godard): Jean Seberg i Belmondo, iconografia del mauvais garçon i llibertat formal. Els 400 cops: infància sense edulcorar • Truffaut trenca clixés: la infància pot ser dura, immediata, sense càlcul del futur. • Jean‑Pierre Léaud (Antoine Doinel) i el treball amb nens: espontaneïtat que supera el guió. • Ecos de cinema clàssic americà i Hitchcock en la posada en escena. Antoine Doinel: alter ego i llibertat • Doinel com a alter ego: el costat llibertari de Truffaut dins d’una vida sovint burgesa. • Saga: dels 400 cops a Besos robados i Domicili conjugal — sempre corrent darrere la llibertat afectiva i vital. Més Truffaut: obsessions i gèneres • Fahrenheit 451: distopia sobre llibres i ignorància com a poder. • L’enfant sauvage: educació, natura i civilitat; bellesa austera i humanista. Llegat i hereus • Herència viva en Arnaud Desplechin (Reyes y Reina), Olivier Assayas (p. ex. Demonlover), i la creativitat de Leos Carax. • Holy Motors com a metacine sobre la interpretació i la metamorfosi; Les amants du Pont‑Neuf com a passió i risc de rodatge. Tancament • Avanç del proper programa: cinema i gastronomia (Julie & Julia) amb un expert cuiner convidat. • Recordatori del blog del programa: cinema-sense-condicions.blogspot.com

Panorama del programa Primer programa de 2014 de Cinema Sense Condicions amb conversa destacada amb Anna Martínez (Kinètos.cat), repàs dels Premis Gaudí i Goya, focus a La plaga de Neus Ballús, comentari d’Inside Llewyn Davis (germans Coen) i un bloc extens de recomanacions de la Biblioteca Joan Margarit, incloent una nova guia de cinema asiàtic. "Hi ha molta, molta cosa a dir i molta cosa a explicar" — Anna Martínez Conversa amb Anna Martínez (Kinètos.cat) Objectius i identitat de Kinètos.cat • Cobrir el buit d’un mitjà dedicat exclusivament al cinema català i el que passa a Catalunya. • Contextualitzar cartelleres, estrenes i festivals; no només titulars, sinó anàlisi i seguiment. Cobertura i festivals • Peça setmanal de cartellera d’estrenes per orientar l’espectador. • Difusió de mostres, cicles i festivals (Filmoteca de Catalunya, Museu del Cinema, l’Alternativa, etc.). Premis Gaudí i auge del documental • Candidatures 2013: entorn de 80 produccions catalanes (un cop descomptades les europees). • El documental es duplica en candidatures: sortida creativa i econòmica en temps de crisi. Entrevistes i nova producció • Diàleg amb Aritz Cirbián (Primitive Film) sobre nous formats, relació creador-audiència i crowdfunding. • Focus a Otel·lo (Hammudi Al-Rahmoun): mirada innovadora però guió clàssic; recomanada; estrena prevista al gener. "L’audiència està cada vegada més connectada amb els creadors" — sobre crowdfunding Formació i cultura cinematogràfica • Més escoles de cinema i joves equips amb ofici: planificació, direcció d’art, rodatges, etc. • Especial de Kinètos.cat sobre categories dels Gaudí per explicar què es valora a guió, direcció, fotografia, etc. "Quanta gent sap exactament què fa un director de fotografia?" — voluntat pedagògica Primícia • Publicació d’una entrevista a Santi Lapeira, president del Col·legi de Directors de Catalunya, sobre estat del sector i talent local. Goya vs Gaudí: criteris i talent català • Divergència notable: títols molt nominats als Goya (p. ex. La gran familia española, Zipi y Zape) quasi no apareixen als Gaudí. • Explicació: criteris de producció (quines són “produccions catalanes”) i sistemes de selecció diferents. • Malgrat això, hi ha molt talent català nominat als Goya: direcció, interpretació i tècniques (ex.: Pau Esteve Birba a fotografia per Caníbal; Eduard Fernández; Mariano Barroso, etc.). Crítica destacada: La plaga (Neus Ballús) • Film humà i sincer, amb una mirada despullada que evita impostures i connecta amb les emocions reals. • Capacitat per fer riure i plorar, retratant personatges i paisatges amb delicadesa. • Considerada favorita als Gaudí; nominació als Goya per millor direcció novell (Neus Ballús). "Com t’ho mostren, amb aquesta sinceritat i humanitat, realment connectes" Comentari breu: El Hobbit • Apreci per la fantasia i Tolkien, però es critica l’excessiva trilogització i la “serialització” que cansa l’espectador. Banda sonora i crítica: Inside Llewyn Davis (Coen) • Homenatge al folk nord-americà: cançons senceres i ambientació impecable. • Lectura final que assenyala el trencament de tradició amb l’arribada de Bob Dylan. • Punt sensible: una escena amb un gat que divideix empatia amb el protagonista. Recomanacions de la Biblioteca Joan Margarit (novetats DVD) • Quartet (Dustin Hoffman): delícia musical i retrat de la tercera edat. • Amor és tot el que necessites (Bier): comèdia romàntica adulta. • Els nens salvatges (P. Ferreira): adolescència i educació. • Una pistola en cada mano (Cesc Gay): coral d’actors; episodis interconnectats. • Los miserables (Tom Hooper): musical de gran format (versions cantades/mixtes). • Elefante blanco (P. Trapero): drama social argentí. • Amor (Michael Haneke): obra mestra íntima sobre la vellesa i la cura. • La noche más oscura (Kathryn Bigelow): thriller d’investigació; Jessica Chastain. • Anna Karenina (Joe Wright): adaptació visualment sofisticada. Guia de cinema asiàtic (nova) • Catàleg per països i directors: Corea del Sud (Kim Ki-duk: El arco, Hierro 3), Taiwan/Xina (Ang Lee: La vida de Pi, Tigre y dragón), Iran (Kiarostami, Jafar Panahi; Nader y Simin), Japó i més. • Aportacions de l’expert Joan Segué per ampliar col·lecció. Tancament • Avanç: la setmana vinent, repàs del cinema de Nadal amb l’equip complet. • Recupera els programes a: cinemacensecondicions.blospot.com Claus del programa: Kinètos.cat com a node informatiu, diferències Goya/Gaudí, visibilitat del documental, crowdfunding i nous formats, La plaga com a fita de sinceritat, i un viver de recomanacions per a tots els públics.