episodis

Resum general Tertúlia centrada en la pel·lícula de Martin Scorsese, Killers of the Flower Moon, posant el focus en el seu context històric, l’arquitectura artística (música, fotografia, muntatge), els personatges i el missatge ètic. El debat combina l’anàlisi cinematogràfica amb una revisió documentada de la història dels Osage i l’explotació petroliera a Oklahoma als anys 20. • Idea clau 1: Una mirada poderosa al racisme estructural i a l’extermini planificat dels Osage, amb William Hale com a encarnació del mal i Ernest (DiCaprio) com a “tonto útil” atrapat entre la lleialtat i l’amor. • Idea clau 2: Doble pols estètic de Scorsese: classicisme narratiu i arrencades modernes/rockeres (muntatge, càmera lenta, música elèctrica de Robbie Robertson) que potencien l’impacte emocional. • Idea clau 3: Context històric rigorós (amb matisos): riquesa sobtada pels headrights del petroli, figura tutelar de l’incompetent, irrupció del (pre)FBI i epidèmia de diabetis com a signe de canvi de dieta i, dins del relat, com a vector de manipulació i enverinament. • Idea clau 4: Treball d’interpretacions: De Niro com a mal civilí i respectabilitzat; DiCaprio modulant vulnerabilitat i crueltat; Lily Gladstone com a centre moral i emocional. • Idea clau 5: Debat sobre ritme i durada (3h26): per a alguns “passa com l’aigua”; per a d’altres, l’últim tram (judici) arriba amb cansament. Veredicte majoritari: obra mestra superior a The Irishman. Context històric i trama real • Desplaçaments dels Osage fins a Oklahoma i descobriment del petroli (1897): riquesa de renda per càpita altíssima a inicis de segle XX. • Sistema de l’incompetent: tutela blanca (banquers/advocats) per administrar els diners “en nom” dels Osage, amb paternalisme WASP i espoli encobert. • Als anys 20, esclat petrolier i capgirament social: serveis invertits (blancs servint Osage), luxe i consum; junt amb l’augment de la diabetis per canvis dietètics. • Cadena d’assassinats per apoderar-se dels headrights; casos múltiples més enllà de Hale. Intervenció de l’oficina enviada per Hoover (encara pre-FBI als 20s). “Mans dures que maten i mans fines que manen matant” — la figura de Hale com a poder respectabilitzat que ordena a l’ombra. Personatges i interpretacions • William Hale (Robert De Niro): mal calculat, paternalista i amic aparent dels Osage; manipula, planifica i neutralitza consciències. • Ernest (Leonardo DiCaprio): “tonto útil”, torturat entre la fidelitat a l’oncle i l’amor per Molly; trajecte moral ambigu fins a la confessió. • Molly (Lily Gladstone): dignitat, intel·ligència i centre emocional; la diabetis és motiu dramàtic i clau de trama. • Altres: aparició de figures que apunten al clima d’odi (KKK residual), i el cercle criminal més ampli de la zona. Estil, música i muntatge • Música (Robbie Robertson): textural, elèctrica, “dura” com la pel·lícula; culmina la col·laboració històrica amb Scorsese i esdevé homenatge pòstum. • Fotografia (Rodrigo Prieto): clàssica i majestuosa; moments psicodèlics i a càmera lenta (l’oli que brolla) com a pulsió moderna. • Muntatge (Thelma Schoonmaker): ritme que serveix l’emoció i la narració per sobre de la polidesa del ràcord; acceleracions finals i talls que prioritzen la història. • Disseny de producció (Dante Ferretti): ambientació robusta del poble, rituals i opulències. Veracitat històrica i lectura política • El film exposa aviat el “dolent” (Hale) i pivota cap al melodrama moral i la relació Molly–Ernest; a diferència del llibre (David Grann), menys suspens d’investigació i més tràgedia humana. • Matís històric: els agents són pre-FBI; Hoover els envia, però l’FBI formal s’establirà als 30s. • Racisme estructural, paternalisme WASP i extermini planificat; ecos de nazisme primerenc i supremacisme. “Tu mires l’altre com un animal, però l’animal ets tu.” Ritme, durada i recepció • 3h26 amb crèdits llargs; per alguns, “com l’aigua”; per altres, fatiga abans del judici. • Consens crític del grup: una de les grans obres de Scorsese, per damunt de The Irishman, pel seu imperatiu ètic i estètic portat a l’extrem. Altres notes i recomanacions • Comparances i ecos: Boardwalk Empire, Gangs of New York, Dead Man. • Recs finals: Upon Entry (La llegada) i menció de Saben aquell. • Agenda: pausa per la Castanyada; proper programa dedicat a The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford) amb Carles Mir.

Tema principal: La solitud del corredor de fons (Tony Richardson, 1962) Context i moviments • El programa obre amb l’himne anglès “Jerusalem”, marcant el to britànic d’un clàssic del Free Cinema. • Es debat el sentit de la creació artística vs. el cinema mainstream: l’art com a impuls transformador vs. producte comercial. • Emmarcament històric: influències del neorealisme italià, la Nouvelle Vague, el Free Cinema britànic i corrents d’Europa de l’Est; pont amb el moviment literari dels Angry Young Men. Fitxa, equip i nucli del moviment • Director: Tony Richardson. Guió: Alan Sillitoe (adaptació del seu relat). Foto B/N: Walter Lassally. Muntatge: Anthony Gibbs. • Nucli Free Cinema: treball col·lectiu amb Karel Reisz i Lindsay Anderson (connexió amb “Every Day Except Christmas”, 1957). Sinopsi essencial • El jove Colin Smith (Tom Courtenay), de classe treballadora a Nottingham, entra en un reformatori. Descobreixen el seu talent per al fons i l’empenyen a competir contra una escola “pública” (privada) de nois rics. “Correr sempre ha estat una cosa important a la nostra família… sobretot per fugir de la policia.” • El conflicte: integrar-se al sistema o mantenir la dignitat i la rebel·lia. Idees clau i crítica social • Crítica de classe: explotació laboral, hipocresia institucional, falsa meritocràcia i nihilisme social (manca de solidaritat obrera). • El director del reformatori instrumentalitza els interns per prestigi personal; confrontació simbòlica “presos vs. pijos” en la disciplina i el control social. Llenguatge fílmic i muntatge • Estructura elàstica amb flashbacks recurrents que s’intensifiquen; ús de càmera subjectiva i accelerats puntuals (eco posterior en Richard Lester). • Els últims 4-5 minuts de la cursa són un clímax magistral de muntatge i subjectivitat: primers plans, records intercalats (imatge i so) i decisió ètica del protagonista. “No jugaré al vostre joc” — la negativa de Colin sintetitza la dignitat per sobre del triomf social. Actors, moments i curiositats • Tom Courtenay: rostre dur però empàtic; trajecte posterior entre cinema i teatre. Michael Redgrave: director del reformatori. James Fox apareix com a corredor “pijo”. • Escenes: escapada a la platja (oasis romàntic), turó amb ciutat als peus (motiu visual recurrent del cinema britànic). • Distribució: estrena espanyola tardana (1968) en circuits d’art i assaig. Debat actual: Cerrar los ojos (Víctor Erice, 2023) Valoració contrastada • Opinió dividida: per a uns irregular i massa llarga (gairebé 3 hores); per a d’altres, rica i emotiva, mereix segon visionat. Temes i dispositius • Erice vol “filmar l’invisible”: emoció, memòria i mort. Metacinema (pel·lícula dins la pel·lícula), carta d’amor al cinema i múltiples gèneres que transiten. • Actuacions: moments convincents i d’altres menys inspirats (José Coronado, Manolo Solo, Ana Torrent); es percep desajust de to entre blocs. Producció i projecció • Debat sobre textura fílmica (film vs. digital) i anècdota de projecció amb subtítols en anglès (DCP). Homenatge final al cinema fotoquímic: bovines, cabina i projecció com a ritual. Tancament Proper clàssic • Avanç: The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, 1962). “Print the legend.” Idees que perduren • Malgrat 60 anys de distància, el programa subratlla la vigència de la bretxa social, el control institucional i la necessitat d’una mirada crítica — avui també mediada per la tecnologia i la IA.

Visió general del programa Programa amb tres blocs principals: Anàlisi profunda d’Escensor per un cadalçó (1958) de Louis Malle: influències, llenguatge fílmic, temes i recepció. Recomanacions de websèries curtes a ARTE.tv: noves formes i durades. Entrevista a Mario Hernández (director) i Salva Reina (protagonista) de “Treguas”: procés creatiu, direcció d’actors i experiència de sala. "Cinema sense condicions." Escensor per un cadalçó (Louis Malle, 1958) Context i influències • Tensió de thriller amb aire hitchcockià i un ús constant de l’atzar i els malentesos com a motor dramàtic. • Louis Malle, més aviat perifèric a la Nouvelle Vague: tot i compartir trets (improvisació, rodatge en localitzacions, càmera lleugera), no s’alinea del tot amb Truffaut, Godard o Chabrol. • Connexions i ecos: À bout de souffle (Godard), Hiroshima mon amour (Resnais, per la voice-over), i Blow-Up (Antonioni) pel recurs fotogràfic com a prova. Temes i narrativa • Eix clau: l’atzar i el malentès. Detalls que desencadenen el caos: la corda “delatadora”, els talls de corrent, el robatori del cotxe amb documents i pistola, i el revelat fotogràfic com a prova final. • Triangle fatal de noir: amant i esposa vs marit poderós; fatalisme i to tràgic a la tradició del noir nord-americà. • Subtrama juvenil (florista i xicot) com a precedent clar d’À bout de souffle i mirall generacional. "Dormiré i em despertaré sola." — conclusió fatalista de la Jeanne Moreau que condensa el destí dels personatges. Guió, novel·la i diàlegs • Basada en la novel·la de Noël Calef (1956); Roger Nimier coescriu i asseca els diàlegs, de vegades amb un punt massa literari en voice-over. • La voice-over de Jeanne Moreau aporta densitat emocional i legitima el to romàntic que, en text pur, podria semblar afectat. Interpretacions • Jeanne Moreau es consagra tot i arribar amb una llarga trajectòria; aquí brilla per sobre del repartiment. • Maurice Ronet, minimalista i contingut, especialment encerclat (literalment) a l’ascensor i amb pocs diàlegs fins al tram final. Fotografia i dispositiu • Direcció de fotografia d’Henri Decaë: noir d’alt contrast, rodatge nocturn amb pel·lícula d’alta sensibilitat i llum natural (aparadors, fanals), ús expressiu de pluja i trons. • Rodatge en espais reals (oficines racionalistes, bars) i càmera ultralleugera; travellings d’aire improvisat (incloent càmera en cotxet per seguir Moreau). • Sequències dins l’ascensor: repte de llum i espai tancat resolt amb gran domini. Música: el jazz de Miles Davis • Banda sonora improvisada per Miles Davis i quartet, gravada en una sola nit (4–5 des. 1957) veient la pel·lícula. • El muntatge final barreja trams en directe i reposicionats, amb alguna resolució musical en fosa que delata retocs posteriors; globalment, impacte innovador i porta d’entrada del jazz al cinema francès. Capes socials i polítiques • Crítica de classe: la policia canvia el tracte en saber qui és “la senyora Carala” (poder i deure). • Rerefons històric: Indoxina, Algèria, incomoditat generacional i reacció juvenil davant les velles elits. • Ironia amb la parella alemanya i el seu passat, i suïcidi com a fuga dramàtica de la parella jove. • La “França inventada”: to contingut i polit, opac a l’esclat emocional, en contrast amb el neorealisme italià. Websèries i formats curts a ARTE.tv Tendències i descobertes • The Architect: capítols molt curts (entorn 20’), mostra del vigor del format. • Casa Kummer Welt (Alemanya, 2023): 6 episodis (18–24’). Tracta una família de finals del s. XIX, una jove que vol ser escriptora, to narratiu modern que recorda lleument a Irma Vep. • La Semillita (La petita llavor): 11 episodis de 4–11’. • Canis Familiares: 6 episodis de 9–13’, to que desperta curiositat cinèfila. • Recien llegada: 6 episodis de 11–14’. Per què mirar-les • Formats breus, alta densitat d’idees: obliguen a destil·lar la narració i repartir la informació amb intel·ligència. • Alternativa a grans plataformes i accés gratuït via ARTE en espanyol: • www.arte.tv/es/videos Entrevista: “Treguas” (Mario Hernández, Salva Reina) La pel·lícula i el seu to • Òpera prima de Mario Hernández; comèdia romàntica de cambra sobre una parella prop dels 40 (protagonistes: Salva Reina i Bruna Cusí). • Guió destil·lat, diàleg com a motor; to naturalista que cerca que l’espectador se senti “com un boiader” dins la intimitat de la parella. Procés creatiu i direcció d’actors • Cinema vs teatre: concepció purament cinematogràfica malgrat l’arrel teatral (paraula i interpretació al centre); posada en escena dinàmica i ús de l’espai. • Improvisació controlada: predomina el guió però s’incorporen gags i rèpliques sorgits al set quan funcionen (ex.: running gag del “lladre de guant blanc”). • Coordinació d’intimitat: figura específica que coreografia i protegeix les escenes íntimes, aportant llenguatge, límits i confort per a tothom. • Química protagonista: complicitat entre Salva Reina i Bruna Cusí construïda amb assaigs i conversa; la versemblança de la parella és clau. El valor de veure cinema en sala • Defensa de l’experiència col·lectiva: pantalla gran, foscor compartida, energia de la sala i atenció sense distraccions. "És com un acte gairebé religiós... una experiència col·lectiva." Recorregut i recepció • Estrena a Màlaga; èxit a Eivissa amb múltiples premis. Tancament i proper episodi • Proper clàssic: La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962). • Falques finals: crida a l’estalvi d’aigua (sequera) – Generalitat de Catalunya – i spot sobre la “màgia de compartir” un estudi.

Resum de l’episodi Programa dedicat principalment a Rashomon (1950) d’Akira Kurosawa, amb una lectura completa del seu context històric, estètic i ètic, i el seu llegat narratiu. Es complementa amb un repàs al palmarès del Festival de San Sebastià 2023, una crítica ràpida de “Misterio en Venecia” de Kenneth Branagh i l’anunci de la pel·lícula de la setmana vinent. Eix 1 — Rashomon: clàssic fundacional • Rashomon s’analitza com a fita del cinema japonès i mundial: innovació en el relat múltiple i reflexió sobre la veritat subjectiva i l’ètica. • Context: “època d’or” del cinema japonès (dècada de 1950); recepció freda a Japó però triomf a Occident (Lleó d’Or a Venècia i Òscar de parla no anglesa), encetant un interès sostingut pel cinema nipó. • Fonts literàries: contes de Ryūnosuke Akutagawa (“Al bosc” i “Rashomon”). La pel·lícula barreja aquests relats per construir una investigació moral sobre els fets i la impossibilitat d’una veritat única. • Forma i estil: fotografia B/N de Kazuo Miyagawa, música de Fumio Hayasaka, ús pioner de multicàmera i muntatge vigorós; pluja a la porta de Rashomon vs bosc àrid com a contrast visual i simbòlic. • Ètica i personatges: ningú se’n salva; tots menteixen o es protegeixen. El duel “real” és brut i antiepic; el final introdueix una escletxa d’esperança amb el nadó. • Llegat: del remake “The Outrage” (1964) a The Magnificent Seven, passant per influències en Usual Suspects, Pulp Fiction o Monster de Kore‑eda (Palma d’Or), entre moltes altres. “Més enllà de la porta de Rashomon no hi ha llei” — símbol potent del món en ruïnes i del límit moral on la comunitat es pensa a si mateixa. “No sabrem mai la veritat” — el dispositiu del judici sense jutge interpel·la directament l’espectador. Eix 2 — Kurosawa, mètode i univers • Treball coral de guió (amb Shinobu Hashimoto) per evitar visions unilaterals. • Equip fidel (actors i tècnics), amb Toshiro Mifune com a presència icònica; exigència i meticulositat “a l’estil Kubrick”. • Diàleg amb Occident: adaptacions de Shakespeare i Dostoievski; alhora, arrelament als gèneres japonesos (jidaigeki vs contemporanis) i empremta del kabuki i del cinema mut. Eix 3 — Actualitat i crítiques breus • San Sebastià 2023: Concha d’Or per a “O Corno” (Jaione Camborda); Premi Donostia a Víctor Erice; Premi del Públic per “La sociedad de la nieve” (J. A. Bayona) i debat sobre espectacularitat vs transcendència. • “Misterio en Venecia” (Kenneth Branagh): versió lliure de “Halloween Party” d’Agatha Christie; ambient venecià, to sobrenatural, millor que la seva “Mort al Nil”, però discutible respecte la sèrie clàssica de Poirot. • Avanç: “Ascensor per al cadalso” (Louis Malle) amb banda sonora de Miles Davis; disponible a Filmin. Temes principals Rashomon i el seu context • Veritat subjectiva i memòria: quatre versions irreconciliables d’un crim. • Simbolisme de la porta: límit entre llei i desordre; refugi en temps de ruïna. • Ètica i responsabilitat: culpa difusa, autoengany i honor posat en crisi. • Forma cinematogràfica com a discurs: llum, muntatge, multicàmera i espais (pluja/bosc) al servei del sentit. Kurosawa en diàleg amb el món • Recepció desigual (crítica japonesa vs boom occidental). • Influència transversal: remakes, ecos en clàssics i contemporanis. • Mètode i autoria: col·laboració de guió, equip constant, estil com a columna vertebral. Actualitat cinematogràfica • San Sebastià 2023: palmarès, línies temàtiques (sororitat a “O Corno”), i posició d’Erice. • Misterio en Venecia: virtuts de producció vs fidelitat al caràcter de Poirot. • Pròxima sessió: jazz i polar a l’estil Malle. Idees clau • Rashomon consolida el relat polièdric i la desconfiança envers la veritat única. • Imatge i ètica van juntes: la forma construeix el sentit moral. • Kurosawa és pont entre tradició japonesa i llenguatge cinematogràfic global. • El clàssic ressona al present: de Venècia 1950 a Cannes 2023 amb “Monster”. Cites destacades “És una pel·lícula en què no se salva ni l’apuntador.” “El final amb el nadó és un raig d’esperança després de l’ombra de la guerra i la devastació.”

Introducció • Programa dedicat principalment a “La Venus de les pells” de Roman Polanski, amb derivades sobre la seva trajectòria i controvèrsies, una ullada a l’estrena “Jeanne du Barry” (Maïwenn) i la miniserie “The Architect”. • Defensa de la versió original subtitulada i crítica al doblatge quan es perd el treball vocal dels actors. Tema central — “La Venus de les pells” (Roman Polanski) Context i dispositiu metateatral • Adaptació de l’obra teatral de David Ives, que al seu torn dialoga amb la novel·la de Leopold von Sacher-Masoch. • Estructura de mise en abyme: tot passa en un teatre, durant un càsting-assaig on la realitat es confon amb la ficció. • Obertura hipnòtica amb tempesta i entrada al teatre parisenc; ús d’espai únic i ritme sostingut que Polanski orquestra amb mestria. Interpretacions i dinàmiques de poder • Dúo interpretatiu poderós: Emmanuelle Seigner (Vanda) i Mathieu Amalric (Thomas), amb jocs de registre i domini de la veu. • Alternança d’escenes assajades i interludis on es debat el que s’ha fet, elevant la tensió i invertint rols (dominació/submissió). • El Thomas s’identifica progressivament amb Severin (de la novel·la), desvetllant un interès íntim en el dolor, la humiliació i el control. • Vanda adquireix una aura quasi mefistofèlica: “esperit” que sap més del que hauria de saber, manipula llums, atrezzo i el propi relat. Lectures crítiques i consentiment • Polanski explora els seus temes recurrents: culpabilitat, domini, paranoia i ambigüitat moral. • Debat sobre si la lectura final és feminista (empoderament de Vanda) o si la novel·la originària conté un substrat masclista; la pel·lícula manté la ambivalència i convida l’espectador a construir el seu sentit. • Diferència crucial: aquí hi ha “joc consentit” (contractualitzat en la ficció), a diferència de casos de la vida real. • Reflexió sobre dolor/plaer i la psicologia del BDSM; el film evita judicis simples i abraça la complexitat. Posada en escena i referències • Direcció invisible però precisa: pla/contrapla, moviments de càmera subtils, timing impecable i ús expressiu de la llum per transformar l’espai. • Autocites i ecos de filmografia Polanski: “Tess”, “El ball dels vampirs”, “Cul-de-sac”, “La llavor del diable”, “La novena porta”. • Detalls icònics (la “bossa infinita” a l’estil Mary Poppins) i inversions de rols (vestuari, maquillatge, sabates de taló) que materialitzen el canvi de poder i identitat. Tancament i on veure-la “I el Totpoderós el va ferir i el va lliurar a mans d’una dona.” • Tancament amb cita bíblica (Llibre de Judit, 13:15) que reforça el gir de poder femení i la dimensió mítica/ritual (danses bacants). • Disponible a Filmin; recomanable en versió original en francès amb subtítols. Polanski: trajectòria, formació i controvèrsia Trajectòria i influències • Nascut a París (1933), format a l’Escola de Cinema de Łódź; primer gran impacte amb “El ganivet a l’aigua”. • Admiració personal d’un dels locutors, amb anècdota d’una trobada als 80 i contacte professional. Separar l’obra de l’autor • Debat obert sobre el cas judicial de 1977 i la dificultat de “separar l’obra de l’autor”, amb paral·lels (Woody Allen, Picasso). • Es defensa mirar les obres amb esperit crític sense negar-ne el valor artístic, tot reconeixent la complexitat moral. Altres estrenes — “Jeanne du Barry” (Maïwenn) • Biopic cortesà sobre la favorita de Lluís XV, amb Johnny Depp; producció franco-belga-britànica amb finançament saudita (Red Sea Film Foundation). • Virtuts: recreació d’època, vestuari i escenaris (Versalles) de gran nivell; posada en escena sòlida. • Límits: convencional en el to; elecció d’edats i repartiment debatuda. • Maïwenn, figura a seguir pel pols de direcció i ambició. Sèrie destacada — “The Architect” (Noruega, 2023) Distopia d’habitatge i capitalisme • Miniserie de 4 episodis breus (18–20’), definible com a distopia propera: Oslo afronta la crisi d’habitatge i s’improvisa un pàrquing com a macrohabitatge compartimentat per cortines. • Temes: precarietat, deshumanització urbana, violència latent del mercat, erosió de la solidaritat i la traïció per supervivència. • Guió concís i efectiu: ritme sense “empassar-se” l’espectador, narrativa global compacta en 76 minuts totals. Avanç del proper episodi • Proposta per a la setmana vinent: “Rashōmon” (1950, Akira Kurosawa), clàssic fundacional sobre la veritat múltiple i la subjectivitat del relat. Idees clau • Interpretació en V.O. com a part essencial del sentit i la qualitat d’un film. • “La Venus de les pells” condensa els grans motius de Polanski: culpa, poder, identitat i joc teatral. • “Jeanne du Barry” brilla en producció; “The Architect” impacta per la seva diagnosi social incòmoda i urgent.

Clàssic de la setmana: La finestra indiscreta (Rear Window, 1954) Per què és clau en la filmografia d’Hitchcock • Una de les obres mestres absolutes del director: exercici de punt de vista, espai únic i control total del ritme. • Context industrial enigmàtic: part del “paquet” de cinc films que van romandre prop de 30 anys sense circulació ampla, per decisions de drets i distribució que encara avui generen debat. • Construcció d’un microcosmos: el pati interior reconstruït a plató com a “món en miniatura” on es despleguen històries paral·leles i un retrat social. • Joc teatral-cinematogràfic: posada en escena teatral vista des d’un únic punt (la finestra de Jeff) amb petites “escapades”, i alhora hipercinematogràfica pel domini del muntatge i la mirada. Una normalitat aparent que amaga monstruositats; el pati és un aparador de vida real i, alhora, una representació. Equip creatiu i fonts • Guió de John Michael Hayes (relació clau amb Hitchcock via MCA/Lew Wasserman), adaptant el relat curt “It Had to Be Murder” de William Irish (Cornell Woolrich). • Ajudantia de direcció de Herbert Coleman (peça fonamental a l’ombra en múltiples títols posteriors). • Fotografia de Robert Burks i disseny de vestuari d’Edith Head: Grace Kelly llueix un estil que és discurs visual per si mateix. • Música de Franz Waxman: tensió amb Hitchcock per la idea d’un leitmotiv i l’ús diegètic de la música. Temes i idees clau • Voyerisme: Jeff (James Stewart), fotògraf immobilitzat, observa el pati. L’acte d’observar és motor narratiu i metàfora del cinema. Voyerisme ambigu: curiositat i pulsió, però també “ofici de mirar”. • Gènere i matrimoni: lectura sobre misogínia amb contrapesos. Parallelisme Lisa (Grace Kelly) / esposa víctima: dones “potents/absorvents”. El film associa casament amb “castració” simbòlica del mascle (tal com verbalitza Jeff). El final —Jeff amb dues cames enguixades— suggereix victòria de Lisa i reequilibri de poder. • Teatralitat vs realitat: artifici de plató amb tecnicolor esplendorós que, paradoxalment, reforça el realisme social del pati. Comparació suggerida amb West Side Story (artificialitat expressiva i color). • Normalitat i el sinistre: parentiu amb Blue Velvet (David Lynch): sota la façana domèstica hi nia la monstruositat. Escenes i recursos memorables • La mirada a càmera de Raymond Burr: interpel·lació directa a l’espectador; trencament del codi, moment esgarrifós i moderníssim. • La mort del gos: posada en escena magistral (la cigarreta que s’encén a la foscor) per revelar la indiferència culpable. • La caiguda de Jeff: prefiguració visual de Vertigo, amb trucatge i punt de vista subjectiu. • El primer petó de Grace Kelly: efecte vibrat de càmera aconseguit de forma artesanal; poesia visual al servei del desig. • MacGuffin del cap a la capsa de barrets (suggerit explícitament per Hitchcock en converses amb Truffaut). • Cameo d’Hitchcock: al pis del pianista, interactuant breument. On veure-la • Disponible a Filmin en bona qualitat. Novetats i estrenes Panorama d’estiu • Oppenheimer (Christopher Nolan) i Barbie (Greta Gerwig) dominen la taquilla. • Altres títols destacats: El regreso de las golondrinas (Li Ruijun), El contador de películas (L. Schefer), Godland (H. Pálmason), Chinas (A. Echevarría), Il sol dell’avvenire (Nanni Moretti), Treguas (M. Hernández), El efecto darma (J. L. Rojas), Cerrar los ojos (Víctor Erice; estrena imminent), Coup de chance (Woody Allen; francesa). Focus Woody Allen: Coup de chance • Torna el vell Allen criminal: ecos de Delitos y faltas, Match Point i Misterioso asesinato en Manhattan. • Bona forma general (timing, muntatge, humor negre) però sense sorpreses majúscules; salt de qualitat respecte a les darreres “turístiques”. • Banda sonora de jazz modern (Herbie Hancock, Wayne Shorter) — no el jazz clàssic habitual d’Allen. • Sàtira als pijos i al món de les finances (“fer més rics els rics”). Recomanable, tot i que no és el millor Allen. Expectatives, millor moderades. Palmarès Venècia (selecció) • Lleó d’Or: Poor Things (Yorgos Lanthimos). • Gran Premi del Jurat: Evil Does Not Exist (Ryusuke Hamaguchi). • Millor Direcció: Matteo Garrone (Io Capitano). • Premi Especial del Jurat: Green Border (Agnieszka Holland). • Millor Guió: El Conde (Pablo Larraín). • Copa Volpi (actriu): Cailee Spaeny (Priscilla). Copa Volpi (actor): Peter Sarsgaard (Memory). • Lleó d’Or Honorífic: Liliana Cavani i Tony Leung. • Passis destacats: La sociedad de la nieve (J. A. Bayona), Coup de chance (Woody Allen), nou Polanski. Crítica destacada: El prisioner d’Auschwitz (The Survivor, Barry Levinson) • Impacte emocional altíssim: interpretacions extenuants de Ben Foster i Vicky Krieps. • Dilema ètic potent: supervivència a Auschwitz a través de combats de boxa organitzats pels nazis; culpa i memòria. • Posada en escena: primers plans sostinguts, flashbacks en B/N i transformació física del protagonista de gran força dramàtica. Si no és una obra mestra, poc li falta. Sèries The Bear (Disney+) • Comèdia dramàtica culinària ambientada a Chicago. Muntatge trepidant i caos coral que alterna amb moments de gran calma i emoció. • Personatges amb profunditat; capítol de dinar de Nadal (T1E6) com a orgia visual i tensional amb aparicions de Jamie Lee Curtis i Bob Odenkirk. • Recomanació: veure-la amb paciència pel ritme alt; recompensa emocional elevada. Only Murders in the Building (Disney+) • T3 en gran forma; possible tancament amb Steve Martin. Proper clàssic i tancament • La setmana vinent: La Venus de les pells (Roman Polanski). • Cloenda i recordatori d’horari: dimarts de 20:00 a 21:00 a Cinema sense condicions.

Tema central: Mort a Venècia (1971) Per què és important • Adaptació de la novel·la homònima de Thomas Mann, dirigida per Luchino Visconti. • Protagonitzada per Dirk Bogarde (Gustav von Aschenbach) amb la música de Gustav Mahler com a columna vertebral emocional. • Fotografia de Pasqualino De Santis que captura una Venècia crepuscular i decadent, en plena epidèmia de còlera. • Recepció crítica dividida: per alguns, fracàs; per altres (i per al programa), obra excelsa. Sinopsi (sense espòilers majors) • A inicis del segle XX, un compositor alemany, malalt i creativament esgotat, viatja sol a Venècia per reposar. • Allà s’hi obsessiona platònicament amb el jove Tadzio, símbol d’una bellesa inassolible. • En paral·lel, Venècia s’enfonsa sota una epidèmia de còlera que les autoritats volen amagar. • El film transita de la fascinació a la desolació, amb el temps i la mort filtrant-se a cada escena. "Qui ja ha contemplat la bellesa amb els seus propis ulls està consagrat ja a la mort." — Visconti (frase promocional que resumeix el nucli temàtic) Adaptació i simbolisme • A la novel·la, Aschenbach és escriptor; al film, és compositor: el personatge s’apropa a Mahler i, per extensió, a un autoretrat del mateix Visconti. • El desig d’Aschenbach per Tadzio es mostra com un amor platònic i contemplatiu, treballat amb silencis i mirades més que amb paraula. Estil visual i musical • La banda sonora (3a i 5a simfonies de Mahler) actua com a leitmotiv emocional, arrossegant l’espectador a l’estat d’ànim del protagonista. • Posada en escena minuciosa: moviments de càmera fluidíssims, composicions pictòriques (més Tà Turner que Canaletto), el Lido i els interiors com a espais d’una bellesa gastada. Temes clau • Bellesa vs. decadència: la contemplació de la bellesa té un preu; la ciutat malalta és mirall del cos i l’ànima d’Aschenbach. • Temps i memòria: rellotges de sorra, boires i llums difuses; la nostàlgia d’allò que s’esvaeix i la joventut com a paradís perdut. • Artista i crisi creativa: fracàs, dol familiar i fugida; la recerca d’un ordre estètic davant el desordre vital. Visconti: trajectòria i mirada De l’arrel neorealista al fresc històric • Inicis al neorealisme: Ossessione (1943), La terra trema (1948), i el vigor social de Rocco e i suoi fratelli (1960). • Salt al fresc històric: Senso (1954) i la summa de Il Gattopardo (1963). • Altres fites: Le notti bianche, Lo straniero, La caduta degli dei (1969), Ludwig (1973), Gruppo di famiglia in un interno (1974), L’innocente (1976). Direcció d’actors i univers estètic • Visconti és un gran director d’actors: paper majúscul de Dirk Bogarde a Mort a Venècia i presència magnètica de Silvana Mangano. • Cultura enciclopèdica i mirada interdisciplinària (òpera, vestuari, història) al servei d’un cinema d’hegemonia visual. Càsting i llegat de Tadzio • Càsting global fins trobar Björn Andrésen (anècdota: s’hi presentà també Miguel Bosé). • El documental El chico más bello del mundo revisa l’impacte d’aquella icona de bellesa en la vida d’Andrésen, marcada per inestabilitat i addiccions. • Reaparició a Midsommar (Ari Aster), ja transfigurat: la icona d’ahir, avui és memòria i cicatriu. Debat: l’obra i l’artista • Reflexió sobre separar vida privada i valor artístic (casos Picasso, Polanski). El programa defensa jutjar l’obra per si mateixa. Apunts personals que enriqueixen el visionat • Records de viatges a Venècia (boira, canals, pous emblanquinats), amb Mahler ressonant mentalment: la ciutat real i la filmada s’encavalquen. On trobar la pel·lícula • Diuen que és difícil a plataformes; possible a biblioteques; esment a Rakuten i Amazon Video (còpia deficient, segons comentari). Recomanacions Sèrie: L’Orquestra (Filmin) • Creador: Adam Price (Borgen). Una temporada de 10 capítols (26–28’). • Comèdia dramàtica en una gran orquestra: gestió, egos i petites guerres; interpretacions brillantment còmico-tragiques. TV: Ruralitas (La 2) • Retrats en primera persona del món rural: fotografia impecable, calidesa humana i ofici artesanal. Cinema d’estiu: suggeriments • Filmoteca de Catalunya (programació a Instagram: @Filmotecat). • Asteroid City (Wes Anderson): simetria, deadpan i artesania d’autor. • Sin malos rollos (Gene Stupnitsky): comèdia juvenil amb Jennifer Lawrence. • Il caso Braibanti (Gianni Amelio): llibertats sexuals i judicis a la Itàlia del 68. • Il primo giorno della mia vita (amb Toni Servillo): sobre el suïcidi amb mirada desmitificadora i esperançada. • Altres: Le otto montagne, Upon Entry (La llegada), Alma viva. • Blockbusters per desconnectar: Missió: Impossible (nova entrega) i Indiana Jones i el dial del destí. Cloenda • El programa tanca temporada i torna al setembre. Recomanació indubtable de veure (o rever) Mort a Venècia: una experiència de bellesa, temps i pèrdua que continua parlant-nos avui.

Tema principal: Origen (Inception) de Christopher Nolan "La història és un sopar de duro" — crítica agra contra l’embolcall narratiu d’Inception, tot i reconèixer-ne la potència formal. "Fa simfonies visuals" — elogi del control cinematogràfic i del ritme audiovisual de Nolan. Premissa i estructura narrativa • Pel·lícula de 2010, estrenada com Origen, considerada clàssic de la setmana. • Idea central: passar de l’“extracció” d’informació en somnis a la inserció d’una idea (inception) en el cap d’algú. • Estructura en capes: somni dins el somni (tres nivells) i un espai ulterior (limbo) relacionat amb records i projeccions mentals. • Lectura postmoderna: fragmentació, informació dosificada i espectador intencionadament desorientat. La posada en escena i el muntatge (precisió industrial) • Direcció “d’arquitecte”: guió mil·limetrat, storyboard exhaustiu i rodatge d’alta precisió. • Muntatge de Lee Smith: ritme, timing i intenció; gran part del mèrit neix de la planificació acuradíssima. • Escenes en gravetat zero (passadissos de l’hotel): set rotatiu, inspiració en Kubrick (2001), combinació de truc físic i control de càmera. Muntatge altern i clímax prolongat • Set piece central: caiguda del vehicle que s’estira durant 46’09" mentre es creuen múltiples línies d’acció. • Muntatge altern (no exactament “paral·lel” clàssic): cap a un desenllaç incert, alternant informació i tensió entre nivells. • Equilibri inèdit: intercalació d’un episodi íntim i dramàtic (Cobb-Mal) amb acció trepidant sense perdre el pols rítmic. Temes: somni vs realitat, memòria i culpa • La Mal (Marion Cotillard) com a “fantasma” de la memòria i de la culpa de Cobb; figura d’atracció i sabotatge emocional. • Ariadna (Elliot Page): referència mítica (laberint) i rol de guia/arquitecte dels espais onírics. • El tòtem (baldufa): icona d’ambigüitat final i mecanisme diegètic per a posar en crisi la noció de realitat. • La cançó “Non, je ne regrette rien” (Édith Piaf): senyal de sincronització (“kick”) entre capes temporals. So i música • Banda sonora de Hans Zimmer: pesantor hipnòtica, línies sostingudes i creixement tectònic que sostenen la tensió. • Funció no mimètica: la música condueix la percepció i manté el suspens més enllà del ritme pur de la imatge. Estil, referències i influències • Càpsules d’influència: Kubrick (2001), Tarkovsky (Solaris), surrealisme clàssic i ecos del cyberpunk. • Inspiració en videojocs: progressió per nivells, “vides” i mecàniques de repte successiu. • Visualitat d’elevat realisme percebut: VFX al servei de la versemblança (tren al carrer, París plegant-se) per reforçar impacte. Recepció, filmografia i indústria • Comparativa dins l’obra de Nolan: per a molts, Memento és superior en coherència; Tenet rep crítiques dures per “incongruència”. • Dades econòmiques: Origen (≈170 M$ pressupost, ≈900 M$ taquilla mundial); Tenet (≈200 M$ pressupost, ≈363 M$ taquilla), evidenciant fatiga del “puzle” extrem. • Altres títols esmentats: la trilogia Batman, Interestel·lar, Dunkerque (mirada més històrica/visual) i l’expectativa sobre Oppenheimer. Recomanacions de cinema Les vuit muntanyes (Le otto montagne) • Direcció: Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch. Basada en la novel·la de Paolo Cognetti. • Trama en tres etapes vitals (infantesa, joventut, maduresa) centrada en l’amistat de dos nois entre els Alps italians (Vall d’Aosta). • Temes clau: arrelament vs nomadisme, muntanya com a identitat, respecte i confiança. • Interpretacions destacades: Luca Marinelli (Pietro) i Alessandro Borghi (Bruno). Alma Viva • Òpera prima de Cristèle Alves Meira; ambient rural a Trás-os-Montes (Portugal). • Una nena i la seva àvia: vincle íntim que s’endinsa en atavismes culturals i un alè gairebé antropòlogic. • Poètica visual notable; protagonista infantil especialment remarcable. • Recorregut per festivals i camí cap als premis internacionals. Sèrie destacada Julia (HBO Max) • Biogràfica sobre Julia Child: pionera que va portar la cuina francesa a la TV pública dels EUA (1963–1973, 206 episodis). • Format: 8 episodis de ~45’ (Sarah Lancashire i David Hyde Pierce al capdavant). Entreteniment + retrat de la indústria televisiva naixent. • Eixos: professionalització de la cuina mediàtica, educació del gust, i bastidors de la televisió pública. Debat final: cultura de l’star-system culinari • Crítica a l’exaltació dels xefs en una societat amb desigualtat creixent. • Tensió entre cuina com a art i el “manierisme” de l’elitització gastronòmica. Proper programa • Anunci: “Mort a Venècia” (Visconti), basada en Thomas Mann.

Resum general Episodi centrat en el clàssic M’enterro en els fonaments (La resposta) de Josep Maria Forn (rodat 1968-69; estrenat 1976 per censura), amb un recorregut pel context històric i cinematogràfic, els talls de censura i el posterior remuntatge del 1985. S’analitzen el xoc generacional, l’ètica de la violència i el to de thriller social. Es repassen l’ofici i la trajectòria de Forn, el seu paper com a productor i impulsor de la indústria a Catalunya, i la vigència del film avui. A la segona part, crítica d’Asteroid City (Wes Anderson) i, al final, anunci del pròxim clàssic: Origen (Inception) de Christopher Nolan. Clàssic de la setmana: M’enterro en els fonaments (La resposta) Context històric i censura • Basada en la novel·la de Manuel de Pedrolo (1962, publicada el 1967), el film es roda entre 1968-69 però no s’estrena fins al 1976 per censura franquista. • Forn incorpora imatges del Maig del 68 i recull l’agitació universitària i la clandestinitat a l’Espanya dels 60, en diàleg amb el Nou Cinema Espanyol i en contrast amb l’Escola de Barcelona. • Els últims anys del règim (1968-75) suposen un enduriment repressiu, que es reflecteix en l’obra i en el seu retard d’estrena. • La banda sonora de Raimon (cançons sobre la pau i la por) emmarca i accentua el to combatiu del film. Temes i lectura • Xoc generacional: el protagonista universitari i el pare (Dr. Ferraz) simbolitzen dos mons irreconciliables; realisme naturalista en les escenes domèstiques i discussions polítiques. • Debat ètic sobre la violència en context repressiu: el film posa en qüestió límits i justificacions. "A vegades un s’ha d’enfonsar en els fonaments perquè d’allà surti una vida nova" • Referències intel·lectuals: eco de Crim i càstig (Raskólnikov) i la màxima d’Espriu: "De vegades és just i necessari que un home mori per un poble; no tot un poble per un home sol" • Interclassisme de les protestes (estudiants i obrers) i record de la repressió (cas Puig Antich). • Mirada atemporal: crítica dels totalitarismes i de l’“única veritat” imposada. "Quan a casa es parla d’una cosa important, les dones no tenen paraula" Thriller social i símbols • El film balla entre el cinema social i el thriller: l’“assassinat” i la investigació conviuen amb el debat polític i moral. • La porra requisada a un policia esdevé símbol de la repressió “retornada”. Novel·la vs. pel·lícula i versions • Pedrolo parla d’un funcionari de forma indeterminada; Forn concreta la diana al Delegat Provincial del Movimiento (més contundent en la versió catalana del 1985). • Títols i llengües: el film circula com La contestación/La respuesta; Forn el volia i el treballa en català, però la censura ho dificulta. Censura i muntatges • Talls sobre guió: unes 40-44 esmenes exigides abans de rodatge. • Talls sobre còpia: després d’acatar el guió aprovat, li retallen 15 minuts més. Molts elements “no colaven” el 1969. "Això és muy directo" • El 1985, Forn remunta i dubla en català la versió que s’ha preservat millor, tot i que allò concebut originalment va ser impossible de rodar. Ofici, equip i artesania • Forn, format amb mestres com Pérez-Dolz, desplega un ofici narratiu comparable a tendències d’Itàlia i EUA de l’època: timing, posada en escena i rodatges en escenaris naturals. • Equip tècnic destacat: muntatge (Maricel Bautista/Lluís Puigverd), so (Jordi Santgenís, Joan Quilis). Treball sense so directe, amb post-sincronització. Forn productor i indústria • Llarg parèntesi com a director (1969-1979) i gran tasca com a productor: impuls a Ventura Pons, Gonzalo Herralde, Antoni Ribas i desenes de curtmetratges. • Impulsor d’indústria: productora pròpia i Institut de Cinema de Catalunya; visió compartida amb Miquel Porter Moix per a un ecosistema català. • Filmografia prèvia de gènere (cine negre/policíac): Ruta de los Narcóticos, Muerte al Amanecer; marca de naturalisme i rodatge a Catalunya. • Reconeixements: Creu de Sant Jordi (2001), Gaudí d’Honor (2010). Darrers títols: El coronel Macià (2006), El somni català (2015). On veure-la i preservació • Remasterització digital recent a partir d’una còpia trobada; tiratge molt limitat de DVD. • Accés recomanat via xarxa de biblioteques i cineclubs; existeix còpia TV3 emesa. Crítica extra: Asteroid City (Wes Anderson) Sinopsi i joc meta • Una metaficció a capes: emissió televisiva en B/N que dona pas a una obra teatral en color tecnicolor i pantalla panoràmica, ambientada en un poble del desert on es reuneixen nens prodigi i hi ha una visita marciana que desencadena una quarantena. • Repartiment coral: Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Edward Norton, Tilda Swinton, Adrien Brody, Willem Dafoe, Margot Robbie, entre d’altres. Estil i producció • Postmodernitat i estil manierista de còmic: composicions simètriques, paleta tecnicolor anys 50 i humor absurd. • Rodada en època COVID-19; la quarantena de la trama beu d’aquesta realitat. Localitzada a Chinchón (Espanya) per recrear el desert nord-americà. Valoració • 8,75/10: brillant en forma i joc meta; pot resultar freda, però exhibeix mestria visual i narrativa. Proper programa • Pròxim clàssic: Origen (Inception, Christopher Nolan) — exploració del món dels somnis, muntatge polifònic i final obert emblemàtic.

Resum general Un programa "especial i diferent" amb tres blocs principals: Escolta del discurs final d'El gran dictador (1940) i anàlisi de la seva vigència ètica i política avui. Debat cinematogràfic sobre Chaplin: la seva primera pel·lícula sonora, gags mítics, influències i llegat; recepció històrica i on veure-la. Segona part: recomanació del documental "James Ivory: El largo viaje" i entrevista amb el catedràtic Albert Rossic sobre el Rector de Vallfogona (Francesc Vicent Garcia), la recerca filològica i la continuïtat de la tradició poètica catalana. Temes principals 1) El gran dictador, de Charles Chaplin Escolta del discurs final (1940): arenga humanista contra el feixisme i les dictadures, escrita per Chaplin a darrera hora veient l'ascens del nazisme. "Más que máquinas, necesitamos humanidad"; > "Vosotros el pueblo tenéis el poder... de hacer esta vida libre y hermosa". Vigència: el contingut és d'una actualitat esfereïdora davant guerres, autoritarismes i l'ús deshumanitzador de la tecnologia. "La desdicha que padecemos no es más que la pasajera codicia... caerán los dictadores". Recepció i memòria: impacte emocional de veure-la en temps de dictadura; la paraula "hope" com a punt d'inflexió abans del discurs. Aspectes formals: Primera pel·lícula sonora de Chaplin; manté gags de cinema mut i l’essència del slapstick. Distinció entre el barber jueu i el dictador Hinkel (Hitler satiritzat); el Mussolini parodiat com Napoloni. Escenes mítiques: El joc amb la bola del món, el bebè que s’embruta als braços del dictador, el buffet i el tractat amb Napoloni, les cadires telescòpiques de barberia (jerarquia de poder), i la pluja de medalles al Ministre de la Guerra. Influències i ecos: Leni Riefenstahl (forma i contra-discurs), Lubitsch ("To Be or Not to Be"), Kubrick ("Dr. Strangelove", "Paths of Glory"), Benigni ("La vita è bella"). Recepció històrica: 5 nominacions als Oscars sense premi; avui altíssima valoració popular (p. ex. Filmin). On veure-la: Filmin (restaurada), YouTube, possibles catàlegs de Movistar+, TV i Amazon (disponibilitat variable). 2) Recomanació: "James Ivory: El largo viaje" Documental breu (72’) a Filmin, dirigit pel mateix James Ivory (amb Gils Garner). Material d’arxiu rodat per Ivory a l’Afganistan (anys 40-50), muntat dècades després amb música d’Alexandre Desplat. Tessitura poètica i elegant: memòria personal, identitat (homosexualitat), gènesi de Merchant Ivory i amistat amb Ismail Merchant. • Resultat: peça delicada, visualment exquisida i emotiva. 3) Entrevista amb Albert Rossic: el Rector de Vallfogona Qui és: Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona—poeta barroc clau i figura popularitzada amb anècdotes i folklore. Novetat editorial: publicació del primer volum de l’obra completa (Editorial Barcino) dins l’Any del Rector (400 anys de la mort). Presentació: dia 29, Llibreria Laia (Mallorca). Aportacions de la recerca (40+ anys): Corpus multiplicat: de pocs manuscrits a una centena; atribucions i desatribucions; edició crítica. Metodologia: filologia com a "arqueologia"; Google com a eina per rastrejar fonts oblidades. Exemple: el "peix sombrero" —testimonis del s. XVI al Riu de la Plata— relectura com a orca que envestia vaixells. Context històric i lingüístic: El català funcionà, fins mitjan s. XVIII, com a llengua d’estat (administració, ensenyament, notariat...). La idea de declivi des dels Reis Catòlics és errònia. El Rector s’insereix en una continuïtat literària que ve dels trobadors i segueix fins al s. XIX. Estètica i recepció: Poesia variada: solemne, humorística, eròtica, d’ocasió; mètrica equiparable a Quevedo i al primer Góngora. Poema destacat: "Desengany del món" —retrata estaments socials amb vicis i virtuts. Censura: estrofa que denuncia la "sol·licitació" al confessionari fou suprimida; "L’escandalós és la conducta, no pas la denúncia". La Renaixença menystingué la sàtira burlesca per criteris romàntics; avui és revalorada. Cites destacades "Más que máquinas, necesitamos humanidad" (Chaplin, discurs final) "Vosotros el pueblo tenéis el poder" (Chaplin) "L’escandalós és la conducta, no pas la denúncia" (Albert Rossic, sobre la censura al Rector) Idees clau Chaplin transforma la sàtira en una crida universal a la llibertat; el seu discurs continua interpel·lant l’era de les xarxes socials. El gran dictador és una lliçó de ritme, posada en escena i gag visual que reivindica l’empatia i la democràcia. James Ivory ofereix una peça íntima i elegant sobre memòria, viatge i creació. El Rector de Vallfogona trenca el mite del "guadiana" literari: confirma la continuïtat i la riquesa de la poesia catalana moderna.

Context i presentació • El programa se centra en Vèrtigo (1958) d’Alfred Hitchcock, amb motiu del seu 65è aniversari. • S’elogia el film com a obra d’“art total”: música (Bernard Herrmann), fotografia Technicolor (Robert Burks), disseny de títols (Saul Bass), muntatge (George Tomasini) i disseny de producció a San Francisco. "Ja des dels crèdits mateix [Saul Bass], Hitchcock donava la impronta del seu sistema de fer i de comunicar a través de les imatges." Font literària i recepció crítica • Basada en la novel·la francesa D’entre les morts (Boileau-Narcejac). • Es comenta el llibre d’entrevistes El cinema segons Hitchcock (Truffaut), destacant la coincidència dels dos directors a considerar Vèrtigo com una fita. Clau temàtica i dramàtica: del misteri al suspens • Hitchcock prefereix el suspens al misteri i decideix revelar el “gir” (la identitat Judy/Madeleine) cap als tres quarts de pel·lícula. • Això crea un doble suspens: - • El del públic, que ja sap la veritat. - • El de la pròpia Judy, que tem ser descoberta. "Aquí ja tenim un suspens: el públic sí sap la trampa. I després en tenim un segon: el de la pròpia Judy." • Debat sobre l’“escena de la carta”: Hitchcock volia treure-la; un mogul de l’estudi ho va impedir. L’univers estètic: música, color i ciutat • La partitura de Bernard Herrmann estructura i intensifica l’obsessió, amb leitmotivs que omplen de matisos cada seqüència. • El Technicolor de Robert Burks s’exalta: imatges de gran puresa cromàtica, comparables en èxtasi visual a Centaures del desert (John Ford). • El color verd domina l’atmosfera: l’Empire Hotel (neó verd intermitent) i la famosa aparició de Judy des del bany amb llum verdosa; una posada en escena que suggereix retorn “d’entre els morts”. Eros, control i necrofília • Vèrtigo és una pel·lícula molt crua: l’obsessió de Scotty es converteix en manipulació i reconfiguració violenta de la identitat de Judy. • El film desplega una sexualitat sovint insinuada però evident: el rescat a la badia, la Judy despullada al llit, detalls de vestuari i cabell (el monyo en espiral). "El vestir-la de gris l’ha despullada… i quan surt amb el monyo, és el moment en què l’abraça —el ‘petó esfèric’." • Moment clau: l’abraçada amb travelling circular a l’habitació verda —una unió amorosa filmada com a necrofílica (Scotty “refà” la morta). La visió del penjoll de la Carlota Valdés el torna a la realitat i revela l’engany. Kim Novak: ambigüitat interpretativa i càsting • Inicialment Hitchcock volia Vera Miles; finalment roda amb Kim Novak (cessió de Columbia a canvi de fer Bell, Book and Candle amb James Stewart). • Es debat si Novak diferencia prou les dues identitats: per alguns, la seva ambigüitat afavoreix el joc de miratge; d’altres ressalten el contrast de classes (fina Madeleine vs. Judy més terrenal). Culpabilitat, religió i moralitat • S’analitza el tema de la culpa (arrel protestant a l’imaginari hitchcockià) i la transformació de Scotty: de figura “innocent” a monstre obsessiu. • “Ningú se’n salva”: Judy és coautora d’un assassinat; Gavin Elster és l’instigador; Scotty maltracta Judy en voler-la reconfigurar. • Final irònic: Scotty supera l’acrofòbia just quan descobreix la veritat, un alleujament egoista que accentua la duresa moral del desenllaç. Forma, ritme i direcció de l’espectador • Vèrtigo és una de les pel·lícules més lentes de Hitchcock, però el tempo és necessari per a la fascinació i la construcció de l’obsessió. "Hitchcock és tan bon director d’actors com —potser encara més— director d’espectadors." • El clímax és un “cop de martell” emocional, després d’un mantell romàntic que deixa al descobert la cruesa dels personatges. Enginy tècnic: dolly zoom i muntatge • Hitchcock “inventa” la famosa dolly zoom per visualitzar el vertigen (maquetes i combinació de travelling + zoom). • El travelling circular de l’habitació verda integra transparències i decorats d’estudi, barrejant espais (habitació/missió) per amplificar la sensació fantasmagòrica. • Es comenta el campanar de la Missió de San Juan Bautista (set d’estudi, construcció parcial) i la planificació del crim (fora de camp, muntatge paral·lel, versemblança controlada). Trampes de guió i detalls • Inici: la supervivència de Scotty penjat al terrat és poc versemblant. • Després del rescat a la badia, logística dels cotxes poc explicada. • Es va rodar un final alternatiu amb Midge i una notícia a la TV que anunciava la detenció de Gavin Elster. Influència i lloc en la filmografia • Influència sobre la Nouvelle Vague (Truffaut, Chabrol) i Brian De Palma (amb empremta del giallo italià). • Context de la dècada prodigiosa de Hitchcock: del 1953 al 1964 (de Crim perfecte i La finestra indiscreta a Psicosi i Els ocells; culminant amb Frenesí ja als 70). • Paradoxa: Hitchcock mai no va guanyar un Òscar competitiu, fet que qüestiona el valor dels premis. Cannes 76: palmarès i destacats • Palma d’Or: Anatomy of a Fall (Justine Triet). • Gran Premi del Jurat: The Zone of Interest (Jonathan Glazer). • Premi del Jurat: Fallen Leaves (Aki Kaurismäki). • Millor direcció: Tran Anh Hùng (La passion de Dodin Bouffant). • Interpretació femenina: Merve Dizdar (About Dry Grasses). • Interpretació masculina: Koji Yakusho (Perfect Days, Wim Wenders). • Guió: Yuji Sakamoto (Monster, Hirokazu Kore-eda). • Notícies locals: Elena Martín guanya amb Creatura el premi a la millor pel·lícula europea. • Honorífics: Michael Douglas i Harrison Ford; reconeixement a la trajectòria per Ken Loach. • Fuera de premi però d’interès: Cerrar los ojos (Víctor Erice), Killers of the Flower Moon (Scorsese), La chimera (Alice Rohrwacher), Rapito (Bellocchio), Asteroid City (Wes Anderson). Idees força • Vèrtigo és una síntesi de romanticisme i crueltat, on l’obsessió deriva en violència simbòlica i control del cos femení. • El color verd, la música de Herrmann i els recursos com la dolly zoom fan visible el vertigen emocional i moral. • El revelat prematur del gir converteix el film en una trampa per a l’espectador: sap la veritat, però pateix mirant com Scotty i Judy s’hi encaminen inexorablement.

Panorama del programa • Episodi centrat en la pel·lícula L’últim magnat (1976) d’Elia Kazan, amb derivades sobre el Hollywood clàssic, l’ofici de guionista i el poder dels productors. • Tram final dedicat a recomanacions: la sèrie britànica Sherwood (Filmin), el documental Varda par Agnès (Filmin) i el documental d’art Frida Kahlo (Exhibition on Screen). Tema central — L’últim magnat (1976), d’Elia Kazan De la novel·la inacabada a la pantalla • Basada en la novel·la pòstuma i incompleta de F. Scott Fitzgerald (publicada el 1941 amb una edició “manegada” i una versió més honesta el 1999). • El protagonista Monroe Stahr (Robert De Niro) és llegit com a alter ego d’Irving Thalberg, el “nen meravella” de la Metro-Goldwyn-Mayer: un mogul que ho decidia tot (històries, directors, actors, promoció) i posava “seny” a d’altres magnats. • Guió de Harold Pinter, impulsat pel productor Sam Spiegel. Mike Nichols va estar-hi vinculat però ho va deixar córrer. Pinter opta per l’«ambigüitat» i evita “mullar-se” en alguns conflictes clau de la novel·la, la qual cosa fa la pel·lícula deliberadament ambigua. • Música de Maurice Jarre. Kazan amb les mans lligades: autor i límits • Kazan accepta el projecte a contracor i sense poder tocar el guió (“aquí no se toca res”). Tot i això, “salva els mobles” amb escenes de gran pes dramàtic i posada en escena d’autor. • Valoració comparada: s’evoca La plaga de la llagosta com a peça “més ben construïda” i coherent en aquest subgènere de “cinema dins del cinema”. • Escena destacada: el cara a cara silencis inclosos entre Stahr i el sindicalista Brimmer (Jack Nicholson) —una seqüència modèlica de tensió, insinuació i poder, amb ecos de la direcció de Kazan a Viva Zapata! Personatges i interpretacions • Monroe Stahr com a “Demiürg”: l’estudi és ell. Fortíssim en el terreny creatiu però vulnerable en l’amor (la «dona misteriosa», Kathleen Moore). Aquesta dualitat estructura el seu arc. • Pat Brady (Robert Mitchum): a la pel·lícula queda més difuminat el seu antagonisme que a la novel·la. • Repartiment coral “de luxe”: Jeanne Moreau, Tony Curtis, Donald Pleasence (dos moments breus però memorables), Ray Milland, Anjelica Huston, Theresa Russell (Cecilia Brady), entre d’altres. Escenes que fan escola (llenguatge de cinema) • Les sales de muntatge: travelling per una bateria de movioles; retrat del workflow industrial i del poder del productor que fins i tot decideix «quina presa és la bona» (avui prerrogativa del director, el famós final cut). • L’editor “que no vol molestar”: gag fosc a la sala de projecció on descobreixen el muntador mort; s’assenyala la fredor inhumana d’un sistema productiu. • La lliçó de Stahr als escriptors (Donald Pleasence): el “pitch” dels «tres níquels i uns guants» per mostrar que el cinema són imatges i associacions, no paraules. “What was the nickel for?” “No ho sé… per anar al cinema.” Una defensa del pensament visual que posa en crisi l’escriptor literari traslladat al guió. El final i el que no es va filmar • Final de la pel·lícula: De Niro caminant sol cap a la foscor d’un plató buit. Kazan el va idear el mateix dia de rodatge —un comiat senzill i potent que simbolitza el final d’una era de moguls i el tancament de la seva filmografia. • El que queda a les notes de Fitzgerald i no entra al film: - Boda secreta entre Stahr i Cecilia Brady - Contracte d’un assassí per part del pare (Pat Brady) - Intent d’assassinat i penediment de Stahr - Mort de Stahr en accident d’avió abans de poder aturar l’assassinat • Dades industrials: pressupost aproximat de 5,5 M$; recaptació al voltant d’1 M$ —fracàs comercial malgrat els mitjans de Paramount. Debat polític i memòria de Kazan Comunisme vs capitalisme a l’ombra del HUAC • La pel·lícula és “ambigua” en l’eix ideològic; la taula remarca que Kazan, marcat per la seva delació davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC), va conviure amb una «mala consciència» que alguns veuen reflectida en obres com On the Waterfront i Viva Zapata! • Es discuteix si el film ridiculitza o defensa vetlladament el comunisme, però el consens és que Kazan mira críticament tant el capitalisme d’estudi com el doctrinarisme. Guionistes, plataformes i autoría • Denúncia de la infra-valoració crònica del guionista: escriptors mal pagats i maltractats, tot i ser la pedra angular del relat audiovisual. • Pràctica industrial de les reescriptures: drafts en colors successius —blanc, groc, blau, rosa, fúcsia— com a rastre material de la “reescriptura col·lectiva”. • Plataformes i nova serialització: temporades més curtes (4–8 capítols) ajustades a hàbits de consum i costos. Es contraposa el poder històric del productor al final cut contemporani del director. Recomanacions Sèrie — Sherwood (Filmin, 2022) • Thriller policíac amb diverses capes ambientat a Nottinghamshire, a tocar del bosc de Sherwood. • Present ambient: 2000s; Passat: vaga minera de l’era Thatcher amb forts enfrontaments entre vaguistes i esquirols (flashbacks). • Temes: ferides socials que perduren 35 anys; sospites d’infiltració policial; dos casos d’assassinat en paral·lel. • Format: 1 temporada tancada, 6 episodis d’1 hora. • Actuacions solvents i producció britànica de gran ofici. Documental — Varda par Agnès (Filmin) • Autoretrat magistral d’Agnès Varda: conferències filmades, fragments a platja i espais d’exhibició; recorregut coherent per tota la seva obra. • Varda fotògrafa: descobriment de la seva producció de fotografia fixa dels anys 40–50 (teatre nacional francès) i accions/instal·lacions (performance) com la “casa de cel·luloide”. • Es connecta amb Visages, Villages (amb JR): road-movie creativa amb fotografies gegants que recobreixen façanes —una tornada al seu “vell ofici” a través d’un diàleg intergeneracional. Documental d’art — Frida Kahlo (Ali Ray, Exhibition on Screen) • Biografia sintètica i pedagògica: del pare fotògraf alemany a l’accident devastador i la seva sèrie d’autoretrats (≈40% de l’obra) concebuts amb miralls i consciència d’encuadre. • Relacions i política: Diego Rivera (relació intermitent; “Diego-dependència”), passatge per Trotski i xarxes creatives mexicanes. • Es complementa amb Frida (Julie Taymor, amb Salma Hayek) i l’obra teatral Frida de Gloria Montero. Idees clau que queden • «Cinema dins del cinema»: L’últim magnat retrata la fàbrica de somnis i el poder demiúrgic del productor creatiu, a l’estil Thalberg. • El guió de Pinter aposta per l’“ambigüitat” i conté grans escenes que Kazan filma amb autoria malgrat els límits imposats. • La seqüència dels «tres níquels» és una classe de llenguatge cinematogràfic: imatges > paraules. • El final ideat per Kazan és un comiat simbòlic d’una era i del seu propi cinema. • Debat obert sobre política, autoria i l’ofici de guionista —de l’estudi clàssic a les plataformes contemporànies.