episodis

Introducció i to general • Obertura musical amb “The Bare Necessities” d’El llibre de la selva per situar el to i l’eix temàtic. • Anunci del fil conductor: els animals al cinema, entre la moralina Disney i les representacions més crues o realistes. "Com es manipulen les coses per fer-nos creure el que es vol. I en el món dels animals és molt simptomàtic." Disney, Kipling i la moralina Del clàssic a la crítica • Reflexió sobre la força literària de Kipling i el filtre Disney: cançons simples però efectives que marquen l’imaginari col·lectiu. • Contrapunt: El rei lleó és criticat com a pitjor retrat del món animal per la seva visió jeràrquica i monàrquica. El tema del dia: animals, cinema i ètica al rodatge Polèmica recent i frontera documental/ficció • Debat arran del vídeo d’un pastor alemany obligat a l’aigua en un set: benestar animal i responsabilitats del rodatge. • Diferència entre documental i ficció: manipulació i muntatge vs. realitat i conseqüències. "En un rodatge... què passa amb els animals? És un tema dur i complex." Seqüeles i retorns: quan tornen els mites • Discussió sobre Trainspotting 2 i Blade Runner 2: risc autoral vs. allargar el xiclet de sagues comercials (Resident Evil, Underworld). • Idea clau: si tornen els mateixos autors (Boyle, Villeneuve) pot ser estimulant i no pur explot. Ressenya 1: Un hombre llamado Ove Trames i arquetips • Dramedy sueca basada en Backman: un vell misantrop i la irrupció d’“altres” que li capgiren la vida. • Ressons d’As Good as It Gets i Up: ús intel·ligent del flashback (associat als intents de suïcidi) per explorar la solitud i el dol. • Efectiva però previsible: emociona amb to moralista final i convencions de “peix fora de l’aigua”. Ressenya 2: The Neon Demon i el cinema de la moda Estètica vs. guió, i tradició del “fashion film” • Winding Refn proposa un exercici visual radical (més videoclip/fashion film que llargmetratge clàssic): ritme lent, atmosfera hipnòtica, violència quirúrgica. • Influències: Lynch, Gaspar Noé, i ecos de Cronenberg (contrast amb l’“antiblanc nuclear” d’Antiviral de Brandon Cronenberg). • Tema: la gelosia i la competitivitat caníbal del món de la moda. • Connexió amb el precedent de Prêt-à-Porter (Altman): mirada coral al valor i la vanitat de la moda, amb decisions provocadores sobre la nuesa com a “vestit” natural. Cartellera i propostes (Timecode, Callback, Hedi) • Ganes pendents de veure Timecode i Callback (doble “T” català-internacional). • Tria del mes en debat: Moonlight, El que de veritat importa, Vigas por Vigas (material íntim de Vigas Luna) i la tunisiana Hedi. Un viento de libertad (produïda pels Dardenne). Interludi: Doctor Dolittle i el respecte als animals • De Rex Harrison a Eddie Murphy: de l’escolta als animals al repartiment de faules; recordatori que abans s’usaven animals reals al set. • Nota de producció: la dificultat de rodatge amb animals i el concepte de semovients (com nens i animals, no “domables” per definició). Distopia amb animals: The Lobster • Societat que obliga a viure en parella o convertir-se en animal. El protagonista: una “llagosta”. • El gos (germà “ex-humà”) i una escena violenta marquen la mirada crua sobre la sensibilitat (o insensibilitat) envers els animals. • Conclusió: gran tesi, guió desigual en el desenvolupament, però ple d’idees suggerents. Catàleg d’exemples i debat ètic Animals com a companys i símbols • Truman, Hachiko, Babe: animals com a contrapunt serè o motor empàtic. Cas Beethoven: fins a nou gossos per sostenir el rodatge. • War Horse i sèries de cavalls: sospites d’esgotament i riscos al set. "Cinema amb animals, en molts casos, és sinònim de maltracte animal." Animals com a amenaça i relectures • Tiburón, Orca, Aracnofòbia, The Birds: arquetip de l’animal amenaçant que modela pors col·lectives. • The Shallows (Collet-Serra) matisa l’imaginari: el tauró defensa casa seva; la lluita és de supervivència, no d’odi. Faules i política • Rebelión en la granja (Orwell) i Chicken Run: faules sobre poder i burocràcia que utilitzen animals per desvetllar la condició humana. Altres cites • Moby Dick, A Fish Called Wanda, The Artist (gos estel·lar), Space Jam. • Punt conceptual final: “animals no humans” i el western com a gènere que naturalitza l’ús instrumental d’animals (transport, vestimenta, menjar). Tancament • Pel·lícula del mes confirmada: Hedi. Un viento de libertad. • Comiat musical amb El rei lleó, en clau crítica a la seva visió monàrquica i moralitzadora. • Pregunta final que punxa la bombolla Disney: “Què mengen els animals de les pel·lícules de Disney?”

Tema central: la mort al cinema Eix del programa: el doctor Lluís Beciana reprèn la segona part del monogràfic sobre la relació entre cinema i mort, amb èmfasi en la seva dimensió metafísica i el dol. Ingmar Bergman i "El setè segell": fe, sentit i finitud • Context: el cavaller que torna de les croades negocia temps amb la Mort jugant als escacs, mentre s’interroga sobre la fe i el sentit de la vida en temps de pesta. • Clau interpretativa: lectura existencialista (influx de Camus i Sartre) i crítica de les respostes fàcils de la religió davant l’angoixa metafísica. • Recursos cinematogràfics: blanc i negre d’alta intensitat, composició d’imatges icòniques i metàfores (la parella d’artistes com a al·lusió a la Mare de Déu i el Nen, la joventut/desig, el lladre...). • Recepció: obra capital que divideix; per alguns és “indiscutible” en la cultura europea i per altres “massa exigent”. "Yo quiero entender, no creer." "Nadie puede vivir mirando a la muerte y sabiendo que camina hacia la nada." Censura i doblatges durant el franquisme • Es recorden manipulacions de diàlegs, muntatges i fins i tot afegits musicals per ajustar-se a la moral oficial. • Exemples: canvis a versions en castellà de films de Bergman; casos paradigmàtics com "Mogambo" o la cartelleria final en pel·lícules on els ‘malfactors’ escapaven. John Huston i "Els morts" (The Dead / Dublinesos): el dol • Adaptació de James Joyce: Huston filma un epitafi crepuscular on el record i la música obren l’aixeta del dol. • Idea clau: la impossibilitat d’acomiadar-se pot convertir la tristesa en una càrrega de tota la vida. • Enllaç temàtic: mencions d’"Amour" (Haneke) i "Les invasions bàrbares" (Denis Arcand) com a mirades serenes i profundes sobre el final de vida. Comèdia i mort: l’humor negre com a vàlvula • Dificultat: costa unir humor i tragèdia “amb brillantor”. • Títols: "Death Takes a Holiday", "The Loved One" (Tony Richardson), "Vivan los novios" (Berlanga), "Little Miss Sunshine", "Avanti" (Billy Wilder). • Lectura: l’humor pot rebaixar el dramatime sense banalitzar el comiat. Recomanacions i actualitat "Quatretondeta" (Pol Rodríguez) • Road-comèdia fúnebre amb José Sacristán i Sergi López: un viatge per repatriar les despulles de l’estimada es transforma en un relat tendre i berlangià amb girs que resignifiquen tot el que hem vist. • To: mig broma, mig existencialista, amb un final que colpeix. "Moonlight" (Barry Jenkins) • Anàlisi entusiasta: film poètic, de pressupost mínim, estructurat en tres etapes vitals (infantesa, adolescència, maduresa) amb fotografia i música exquisides. • Mirada: dignifica el relat afroamericà fugint de l’espectacularització de la violència; aposta per la tendresa i la intimitat. • Influències: traça europea (Dardenne, Lars von Trier) en la proximitat de càmera i el ritme. • Debat: comparació amb "La La Land" i el joc dels Òscars; valoració que el seu lloc és més a prop del cinema d’autor europeu que del cànon hollywoodenc. "Split" (M. Night Shyamalan) • Thriller psicològic sobre personalitat múltiple: potent en atmosfera i posada en escena, però amb algunes incongruències narratives. • Epíleg: es discuteix el final que connecta amb l’univers d’"El protegido", com a autocita que amplia el món de Shyamalan. "La La Land" i l’estat del musical • Valoració crítica: es troben a faltar cançons memorables i coreografies a l’alçada del període clàssic. • Comparacions: "Chicago", "Nine", "West Side Story" i el model de producció Arthur Freed; paral·lel amb l’òpera (un parell d’àries memorables i molt ‘relleno’). • Nota d’indústria: la nostàlgia tipus The Artist funciona com a ‘pack de referències’ per a noves generacions; gran eficàcia de màrqueting als premis. • Context: es comenta, en clau d’ambient dels Òscars, el moment sociopolític (Trump vs. “pel·lícula Obama”). Tancament • Proper programa: els animals al cinema. • Nota de títol: "The Dead" de Huston es va distribuir com "Dublinesos" (pel recull de contes) i no amb la traducció literal d’"Els morts".

Visió general Episodi coral de «Cinema sense condicions» amb tertúlia en tres blocs: impressions dels Goya 2017, crítica d’estrenes i recomanacions (Figures Ocultes, Jackie, La La Land, Múltiple, Manchester by the Sea, Silence…), i la doble «pel·lícula del mes»: Loving i Paterson. El to és àgil i crític, combinant records històrics, valoracions estètiques i lectures polítiques contemporànies. Destaquem • Goya 2017: «Tarde para la ira» guanya Millor Pel·lícula; Bayona (Un monstruo viene a verme) s’endú Millor Direcció. Valoració general de la gala: tèbia i repetitiva, amb bons músics però poc risc. • Figures Ocultes: Història potent (tres dones negres a la NACA/NASA) però tractament massa “feel-good” i convencional; interpretacions sòlides; curiositats tècniques (IBM, Fortran). • Jackie (Pablo Larraín): Focus molt restringit als dies posteriors a l’assassinat de JFK; Natalie Portman, treball d’imitació vocal i gestual notable; alguns troben el guió massa domèstic i dirigit a un públic específic. • La La Land: Obertura espectacular i homenatge al musical clàssic; per alguns, sobrevalorada en comparació amb «The Artist». • Múltiple (Split): Shyamalan torna amb un dispositiu psicològic inquietant; gran exercici interpretatiu; pel·lícula que «et fa pensar» sobre identitat i trastorns mentals. • Manchester by the Sea: Prestigi crític però part de la tertúlia la percep gèlida i distanciada; debat sobre l’“indie de Sundance” (esment a Comanchería). • Silence (Scorsese) i cinema de fe: recepció dividida; s’ofereixen recomanacions paral·leles d’Óscar Parra de Carrizosa per abordar temes religiosos amb delicadesa. • Paterson (Jim Jarmusch): Ritme de rutina poètica, humor mínim i observacional; el gos es roba escenes; debat sobre el valor de la poesia “ordinària” i influència de William Carlos Williams. • Loving (Jeff Nichols): Drama íntim i vigent sobre drets civils; lectura que connecta amb l’era Obama i els reptes socials a l’era Trump (racisme, minories, Virgínia). Temes principals 1) Premis i indústria • Tensió entre premi de pel·lícula (productors) i premi de direcció (autor). • Percepció de gales conformistes i humor irregular; bona execució musical (Film Symphony Orchestra) però poc recorregut conceptual. 2) Representació, raça i gènere • Figures Ocultes i Loving confronten segregació i sexisme; el programa subratlla la vigència d’aquests relats en el context polític actual. 3) Biopic i focus narratiu • Jackie aposta per microscòpia temporal (pocs dies) en lloc d’un retrat panoràmic; debat sobre què es deixa fora i a qui interpel·la. 4) Estil i recepció • Fricció entre fredor autoral i connexió emocional (Manchester by the Sea, Haneke, Shyamalan). • Musical com a dispositiu nostàlgic: celebració vs. sobrevaloració (La La Land). 5) El quotidià com a art • Paterson: la rutina i la poesia de l’ara i aquí; humor deadpan; objectes i animals (el gos) com a contrapunts còmics. Cites destacades «Em va semblar una cosa molt ja vista… No vaig veure cap novetat» (sobre la gala dels Goya) «Una història potent… però massa americana de medalles» (sobre Figures Ocultes) «M’he quedat a fora… la pel·lícula és tan freda que no acabo de sintonitzar» (sobre Manchester by the Sea) Conceptes clau i referències • Premis Goya: «Tarde para la ira», Manolo Solo, Bayona, «Un monstruo viene a verme», «La propera pell». • Figures Ocultes: NACA/NASA, Fortran, IBM 7090, Katherine Johnson, segregació a Virgínia. • Jackie: Natalie Portman, Pablo Larraín, arxiu televisiu i reconstrucció. • La La Land vs. The Artist: risc formal vs. homenatge. • Múltiple: Shyamalan, identitats múltiples, comparació amb Psicosis. • Manchester by the Sea: Kenneth Lonergan, Casey Affleck, etiqueta indie (Sundance), esment de Comanchería. • Silence: Scorsese, fe i martiri; paral·lel amb Óscar Parra de Carrizosa (Bajo un manto de estrellas, L’espina de Dios). • Paterson: Jim Jarmusch, William Carlos Williams, «Hurricane» de Bob Dylan (ecos de Patterson, NJ). • Loving: Jeff Nichols, drets civils, context Obama/Trump.

Resum general Un episodi amb tres blocs clau: crònica i debat dels Premis Gaudí 2017, crítica d’estrenes i sèries (Hotel Europa, Lion i la recomanació de Merlí) i un especial extens sobre Cinema i Rock que recorre de Beatles i Dylan fins a The Doors i Joy Division. "Va ser una gala molt reivindicativa" — discursos destacats (especialment el de Pou) i debat sobre l’equilibri dels premis. Premis Gaudí 2017 Punts clau del debat • Valoració global: gala millor que l’any anterior, més reivindicativa i amb bons números musicals. • Polèmica principal: sensació de descompensació en categories tècniques amb el domini de Bayona (Un monstruo viene a verme) davant de produccions més petites. • Interpretació masculina: es defensa que Àlex Monner (La propera pell) mereixia el guardó per sobre d’Eduard Fernández; se subratlla el reconeixement explícit del mateix Fernández i d’Isaki Lacuesta. • Categories tècniques: queixes per fotografia i so (es reivindica el treball de Diego Dussuel i l’equip d’Amanda Villavieja en La propera pell). • Reflexió de fons: debat sobre com competir superproduccions vs. cinema d’autor, i sobre si caldria refinar o ampliar categories sense fer gales interminables. "És so, aquesta pel·lícula" — sobre La propera pell i la seva proposta sonora. Cobertura i making-of • L’equip va fer cobertura a catifa vermella amb Infiltrats, molta activitat a xarxes (Facebook, Twitter), i 23–24 entrevistes. • Comentari sobre menys presència de premsa enguany i reconeixement a col·laboradors (p.ex. Laura Krause). Estrenes i recomanacions Hotel Europa (Muerte en Sarajevo) — Danis Tanović • Thriller coral a l’Hotel Europa durant el centenari de l’assassinat de Franz Ferdinand (Gavrilo Princip), amb trames paral·leles: vaga a la cuina, equip de documental intern, i protocols diplomàtics. • To de drama amb moments de sàtira institucional (ecos de Grand Budapest/Fawlty Towers), i durada ajustada (<90’), molt ben valorada. • Eix temàtic: revisió del relat històric (heroi vs. antiheroi) i final cíclic que tanca el discurs. Sèrie: Merlí (recomanació) • Impacte alt: marató de 26 capítols; sorpresa positiva pel guió pensat des de l’inici, direcció d’Eduard Cortés i carisma de Francesc Orella. • Forta connexió amb públic jove: cada capítol gira entorn d’un tema filosòfic; exportació i doblatge (emissió a La Sexta, venda a Llatinoamèrica; disponibilitat a TV3 a la carta). Lion — Garth Davis (comparativa amb Rastres de sàndal) • Valoració crítica: melodrama irregular que va de més a menys malgrat el repartiment (Dev Patel, Nicole Kidman, Rooney Mara). • Comparativa: Rastres de sàndal (molt superior en tractament del retrobament entre germanes i el pont Índia–Occident) vs. el màrqueting americà de Lion. Especial: Cinema i Rock Orígens i maduració del rock (1950s–1960s) • De la fusió rhythm & blues i country (Chuck Berry, Fats Domino) a Elvis Presley i la massificació juvenil. • British Invasion: Beatles ressusciten el rock and roll i el fan més adult (1962–1970). Beatles al cinema i al documental • Films clau: A Hard Day’s Night i Help! (Richard Lester), Yellow Submarine (animació), Let It Be (desintegració del grup). • Documentals: The Beatles Anthology, Eight Days a Week – The Touring Years (Ron Howard). • George Harrison productor (HandMade Films: Life of Brian) i retratat per Scorsese a Living in the Material World. • Debat històric a Espanya i la ficció de Vivir es fácil con los ojos cerrados. Yoko Ono i l’avantguarda Fluxus • Cinema experimental radical (p.e. peces minimalistes i corporals) i treball conjunt amb John Lennon; recepció difícil però influent. Bob Dylan al cinema • Núcli documental: Don’t Look Back (Pennebaker), No Direction Home (Scorsese), I’m Not There (Todd Haynes, sis actors encarnant Dylan; Cate Blanchett premiada). • Ficcions i BSO: Pat Garrett & Billy the Kid ("Knockin’ on Heaven’s Door"). Grans festivals i concerts • Monterey Pop, Woodstock, Altamont (Gimme Shelter), Isle of Wight (Murray Lerner), The Last Waltz (Scorsese) i Rust Never Sleeps (Neil Young). Altres vincles • Paul Simon: One-Trick Pony i la cançó "That’s Why God Made the Movies". • Prince: Purple Rain, direcció de Graffiti Bridge i BSO de Batman (1989); conversa sobre l’eix funk–rock negre i ecos de George Clinton. • The Doors/Jim Morrison: formació cinèfila (UCLA), concerts tumultuosos, us de la música al cinema (Apocalypse Now), biopic d’Oliver Stone i el docu When You’re Strange. • Joy Division: documental Joy Division i ficció Control (Anton Corbijn); tancament amb "Love Will Tear Us Apart". Moments extra i cloenda • Obertura amb clip d’un projecte universitari de quatre noies i posada en marxa tècnica del programa. • Avanç del proper episodi: doble pel·lícula del mes — Paterson i Toni Erdmann (Toni Erdmann/Lobby?) en paral·lel.

Panorama general del programa "Cinema sense condicions" obre amb una icònica escena del camarot dels germans Marx per anunciar un episodi ple —com el seu camarot— de crítiques i debats cinematogràfics. Eix central: debat profund sobre Proyecto Lázaro (Realive) de Mateo Gil —immortalitat, criogenització i ètica científica. Altres títols destacats: Loving (Jeff Nichols), recomanació sobre Frantz (François Ozon), crítica severa de Colonia, descobriment documental amb Pantalla Arrasgada, gènere zombi amb The Girl with All the Gifts (Melanie) i neo‑noir amb Vivir de noche (Ben Affleck). Tancament d’actualitat: mirades a La La Land (nominacions) i celebració de Timecode (nominació als Òscars). Debat central: Proyecto Lázaro (Realive) — Mateo Gil Temes i idees clau Immortalitat com a “qüestió de temps”: la pel·lícula tracta què passa si la criogenització permet saltar dècades i reviure en un futur tecnificat. Dilemes ètics i industrials: Tractament del subjecte ressuscitat com a "trofeu" o producte per a inversors. Crítica a la ciència sense escrúpols i a la lògica empresarial. Tons i referents: final amb regust a Black Mirror; ecos d’Abre los ojos, El món feliç (Huxley), L’Immortal (Borges) i el film indie The Man from Earth. Discussió entre tertulians: • Postures enfrontades sobre la versemblança del comportament del protagonista un cop reviu. • Debat sobre si la pel·lícula hauria d’obrir-se més al nou món (pressupost vs. concepte). Apunts de producció i context Mateo Gil (col·laborador històric d’Amenábar en guions com Tesis, Abre los ojos, Mar adentro, Ágora), dirigeix amb ambició internacional i gran nivell tècnic. Repartiment: Tom Hughes, Oona Chaplin (neta de Chaplin). Cas real referenciat: el 2016 un tribunal britànic autoritza la criogenització d’una nena de 14 anys —la pel·lícula opera com a anticipació més que com a distopia. Per què funciona Fotografia i muntatge: imatges suggestives i fluïdes, ús de veu en off ben integrat. Focus en sentiments: dol, solitud, memòria, canvi d’opinió al llarg del temps. Resum d’opinió • Per a alguns tertulians és una proposta sòlida, ambiciosa i sensible. • Retrets puntuals: “tancament” d’espai (poca obertura al món exterior) i decisió final del protagonista. Loving — Jeff Nichols De què va Basada en fets reals (parella interracial a Virgínia, anys 50‑60) i en la causa que culmina el 1967 abolint lleis anti‑matrimoni interracial als EUA. Com està narrada Del macro al micro: evita judicis i pancartes per centrar-se en la intimitat de la parella. Moments clau: “Digue-li que l’estimo.” —la resposta d’ell a l’advocat abans del Tribunal Suprem, resumint el nucli emocional. Interpretacions Ruth Negga i Joel Edgerton: interpretacions contingudes i potents. Veredicte Delicada, honesta i humanista; una via alternativa al drama judicial convencional. Recomanació breu: Frantz — François Ozon Exquisida: evita el folletín amb un tractament fi del dol, la culpa i la reconciliació. Inspiració en materials clàssics (via Lubitsch). Colonia (Colonia Dignidad) Crítica principal Tractament superficial i inversemblant del cop d’estat de Pinochet i de la Colonia Dignidad. Exemples: assemblea del MIR presentada de manera naïf; manca de rigor sobre clandestinitat i protecció documental. Efecte “estranger al centre”: protagonistes europeus eclipsen el poble xilè. Conclusió Tema massa seriós per a una aproximació tan esquemàtica; el resultat no està a l’altura de les víctimes. Pantalla Arrasgada — Gerard Gormezano Què és Documental sobre el pintor i escenògraf Marcelo Grande. Producció mínima, per amor a l’art. Valor artístic Observacional i proper, recorda El sol del membrillo (Víctor Erice): veiem el procés creatiu (capas de textura i rascat amb cúter que “arrasa” la superfície). Vincles biogràfics: Tomelloso, connexions amb l’entorn d’Antonio López. Experiència de projecció Sessió a Filmoteca amb quartet de corda tocant una suite de la banda sonora —doble lectura de la música (en viu vs. en el film). The Girl with All the Gifts (Melanie) — Colm McCarthy Gènere i gir Zombis post‑apocalíptics amb segona generació: nens mig zombi/mig humà en un centre educatiu que intenta potenciar la seva humanitat. Punts forts Arrencada potent (primers 15’), bona protagonista infantil; referències i analogies (gat de Schrödinger, incertesa identitària). Límits Deriva cap a tòpics del gènere i acció coneguda; idees interessants que no acaben de coronar. Vivir de noche (Live by Night) — Ben Affleck Ambient i trama Neo‑noir de mafiosos en temps de llei seca (anys 30‑40): venjança, casinos, Ku Klux Klan, religió i burocràcia local. Valoració Producció correcta però cansada i llarga (més de 2h). Càrrega de clixés del noir. Interpretació d’Affleck: registre massa uniforme; detalls de vestuari deslluïts. Tancament: novetats i premis • Breu discrepància sobre la sobrevaloració de Toni Erdmann (mencionada com “Tony Herrmann”). • La La Land: reconeixement massiu als Òscars, però alguns tertulians la veuen inflada malgrat seqüències brillants. • Timecode (Juanjo Giménez): curt català nominant als Òscars; història mínima i poètica amb la dansa com a llenguatge entre dos vigilants d’aparcament. • Avanç: pròxim programa sobre cinema i rock. Idees destacades Immortalitat vs. humanitat: quan la ciència avança, què preservem de l’experiència humana? Intimitat com a política: Loving demostra que l’amor i la protecció mútua poden ser l’argument més poderós. Rigor històric: tractar traumes col·lectius exigeix respecte, context i versemblança. Gènere amb variacions: el terror/zombi encara pot aportar lectures noves si no cau en l’acció rutinària.

Introducció i agenda del programa • Avanç de programació i possibles convidats: intenten portar Isaki Lacuesta i Isa Campo (La propera pell) coincidint amb les nominacions als Premis Gaudí. • Marc temporal: conversa situant l’audiència en la setmana dels Gaudí i logística de l’entrevista. Ressenyes destacades i recomanacions Animales nocturnos (Tom Ford) • Thriller de venjança amb estructura narrativa fragmentada i to cru, policíac i “sureny”. • Influències i ecos: True Detective i Funny Games. • Punts forts: girs de guió, ambigüitat moral i un final impactant. • Valoració: sorprenent i contundent. Proyecto Lázaro (Mateo Gil) — Pel·lícula del mes • Proposta de ciència-ficció filosòfica amb ecos de Black Mirror: primer home reviscut via crionització. • Temes clau: eutanàsia “entre amics”, identitat, ànima (els “21 grams”), límits de la ciència i superpoblació. • Estructura: salts entre passat, present i futur; debat religió vs. ciència. • To: molt fosca, íntima i reflexiva; no de “crispetes”. • Moments potents: la preparació conscient d’una mort “neta” i la idea que el cos pot tornar jove però la ment “se sent vella”. • Comparativa: Ex Machina (IA i sensibilitat), Abre los ojos (empresa i somni tecnològic). "Descidit: film del mes" La donzella (Park Chan-wook) • Film d’aire clàssic que dialoga amb tradició japonesa (Mizoguchi), amb plans seqüència meticulosos i gran direcció d’actrius. • Erotisme suggestiu amb contenció i un muntatge que talla “al temps just” per evitar caure en el porno. • Referències: Jean Genet, Sade; tema central de l’engany i la complicitat creixent entre les protagonistes. • Valoració: “un goig de pel·lícula”, pausada però hipnòtica. Patterson (Jim Jarmusch) • Poesia quotidiana i minimalista: una setmana a la vida d’un conductor d’autobús que escriu poemes. • Recursos: repeticions i duplicacions com a estructura poètica (bessones, noms, rutines). • Contrapunt als blockbusters: humanisme, oficis, classe mitjana. "És un poema filmat" El dia més feliç en la vida d’Olli Mäki • Biòpic de boxa finès amb estètica i ritme de Nouvelle Vague: blanc-i-negre, càmera lliure, diàlegs i mirades per damunt del cop de puny. • Valoració: deliciós i naïf; pot dividir opinions, però té una personalitat visual molt marcada. Altres títols comentats • Ex Machina (bus ALSA; comparada per to i temes amb Proyecto Lázaro). • La vida inesperada (Javier Cámara; anècdotes sobre doblatge). • Passengers (nova vida i relativitat del temps en viatges interestel·lars; eco d’Interstellar i relats d’Arthur C. Clarke). • Documental: Frágil equilibrio (Guillermo García López) amb Pepe Mujica — radiografia del sistema: fronteres, desnonaments, treball-voràgine al Japó. • Cicles i filmografia Jarmusch: Dead Man, Ghost Dog, Night on Earth, Stranger Than Paradise. Debats i connexions Ciència vs. religió, ànima i tecnologia • Proyecto Lázaro: la ciència com a “fe” moderna? Dilemes sobre si l’ànima es conserva en la crionització. • Nietzsche i el “superhome”: fins on ens porta la tècnica? • Risc de distopia amb la tecnologia com a “braç armat” de la ciència (ombra Black Mirror). Distopies i estaments socials • De Gattaca a In Time i l’edifici “de castes” (High-Rise): persistència de classes i burocràcia, fins i tot en futurs “perfectes”. Viatges espacials i temps • Passengers, Interstellar, Clarke: el viatge espacial com a viatge temporal i renúncia a la vida “enrere”. Clàssics, obituaris i homenatges Actrius clàssiques i estrelles • Record a Debbie Reynolds (Cantando bajo la lluvia) i Carrie Fisher (Leia): el dol de mare i filla amb un dia de diferència. • Olivia de Havilland (longevitat) i Kirk Douglas (centenari): de Espartaco a Senderos de gloria, El ídolo de barro i El gran carnaval. • Lectura sobre Robert Redford i reflexió sobre l’evolució del star system als blockbusters. CGI i "ressurreccions" a la pantalla • De The Crow a Rogue One: rejuvenir o recrear actors amb CGI; dilemes ètics i industrials. • Sèrie de Netflix citada: un “actor” que acaba sent sostingut en 3D pel sistema — crítica al culte a la imatge i a l’autoria difusa. Mestres i llegat • Andrzej Wajda: La tierra de la gran promesa i el naixement del sindicalisme al cinema; paral·lel amb Salt of the Earth. • Billy Wilder: recomanació d’article i memòria de “Ningú no és perfecte”. Tancament i proper programa • Recordatori: treballen per tenir Isaki Lacuesta i Isa Campo (La propera pell), àmpliament nominada als Gaudí. • En cas contrari, el focus continuarà en Proyecto Lázaro com a alternativa destacada. Idees força • Pel·lícula del mes: Proyecto Lázaro — ciència-ficció fosca, íntima i filosòfica. • La donzella — elegància clàssica, erotisme contingut i muntatge precís. • Patterson — la poesia de la repetició i la vida corrent. • Debat — religió vs. ciència, ànima i límits tècnics (recreació d’actors) en el cinema actual.

Introducció • Programa de retorn al 2017 amb tres blocs principals: crítiques (La doncella, Shin Godzilla), actualitat (premis, necrològiques, agenda) i especials (centenari de Kirk Douglas, resum del 2016 i avanç 2017). Crítiques destacades La doncella (The Handmaiden, Park Chan-wook) • Valoració: molt recomanable. Film "delicatíssim" amb una justícia narrativa i visual impecable. Combina mirada dolça i cruel. • Estructura: relat en capítols que reexplica la història amb nova informació, generant canvis de percepció sense caure en el Rashomon clàssic. Manté el suspens fins a establir un vincle de confiança entre personatges que ja no pot revertir. • To i temes: - Violència dosificada i amb to de «Tarantino en broma». - Erotisme potent, per instants ratllant la pornografia, però sense estridències i filmat amb gran delicadesa. - Joc lingüístic en versió original (coreà/japonès) amb subtítols diferenciats per color: recomanació de veure-la en VO pel valor sonor i cultural. "Et provoca una sensació de mitja eufòria... una habilitat màgica de Park Chan-wook que aquí arriba al colmo." Shin Godzilla (Godzilla Resurgence, Hideaki Anno, Shinji Higuchi) • Enfoc: sàtira política més que film de catàstrofes. El monstre és el detonant; el centre és la resposta burocràtica del sistema japonès. • Estil: ritme vertiginós de diàlegs i tràmits, to d’absurd calculat; moments de fals documental/The Office i metacinema (mirades a càmera). • Lectures: metàfora nuclear (de Hiroshima/Fukushima) explicitada per personatges i científics. Reflexió sobre aliances internacionals i protocols que paralitzen l’acció. • Vincle temàtic 2016: paral·lel amb La llegada (Denis Villeneuve): l’“amenaça” és secundària; el focus és com ens organitzem. • Nota comercial: pot dividir el públic per ritme, humor i codi oriental; exigeix esforç de lectura de subtítols. • Apunt: comparació amb la versió americana recent i menció d’Underworld: Blood Wars (saga anacrònica i estirada). "És un ‘Sí, ministre’ japonès de dues hores amb Godzilla de fons." Premis i indústria Premis Gaudí, Globus d’Or i altres • Gaudí (29/01): - La propera pell (Isaki Lacuesta, Isa Campo): 14 candidatures. - Un monstre ve a veure’m (J.A. Bayona): 11; 100 metros (Marcel Barrena): 11. - La mort de Lluís XIV (Albert Serra): 7; El rei borni (Marc Creuet): 6. - Gaudí d’Honor: Josep Maria Pou. • Albert Serra: Premi especial Feroz; 4 candidatures als Lumière (fet inèdit); nou president de la PAC. • Globus d’Or: La La Land (Damien Chazelle) fa 7/7; Isabelle Huppert premi per Elle (Paul Verhoeven), també vencedora en llengua no anglesa. • Medalles al mèrit en Belles Arts: José Coronado i Ricardo Darín. Necrològiques i comiats • Zsa Zsa Gabor, Michèle Morgan, Carrie Fisher i Debbie Reynolds (impacte per la mort en 48 h; docu HBO avançat: Bright Lights). • Santi Ibáñez (actor català, teatre/TV/cinema) i Gil Parrondo (director d’art, 2 Òscars, clau en superproduccions a Espanya). • Mitjans: fi del programa Cinema 3 a TV3 (des de 1984); símptoma de fragilitat de la informació cinematogràfica a televisió. • Sector curtmetratge: reclam de més suport institucional durant «El dia més curt». Agenda cultural • Música de cinema: Alexandre Desplat dirigeix l’OBC a Barcelona. • Exposicions Barcelona: - «Art i cinema. 120 anys d’intercanvis» (CaixaForum, fins 26/03). - Alexander Kluge «Jardins de cooperació» (La Virreina, fins 05/02). - Joana Biarnés «Disparant amb el cor» (Valid Foto, fins 14/01). - «Mil metres quadrats de desig: arquitectura i sexualitat» (CCCB, fins 19/03), amb abundant material fílmic. • Formació: Taller de crítica cinematogràfica (CCCB, 31/01–28/03) amb Àngel Quintana, Emma Merino, Carlos Losilla i taula amb cineastes (Neus Ballús, Isa Campo, etc.). Dossier: Kirk Douglas (centenari) • Efemèride: 100 anys (n. 1916). 91 films com a actor, 30 com a productor, 2 com a director. • Papers canònics: Spartacus (Kubrick; va trencar la llista negra acreditant Dalton Trumbo), Paths of Glory, Lust for Life (Van Gogh, premi Cercle de Crítics NY), 20,000 Leagues Under the Sea, The Vikings. • Inicis i caràcter: origen humil, Broadway, ràdio; determinació (beques, feines a la universitat). Versatilitat: també excel·leix fent de dolent a «Retorn al passat» (Tourneur). • Premis: 3 candidatures a l’Òscar sense guanyar; Òscar honorífic 1996 (Spielberg) pels 50 anys de carrera. "La seva gran contribució va ser defensar els represaliats del McCarthisme acreditant Dalton Trumbo a Spartacus." 2016 en recomanacions (selecció) • D’autoria i europees: - La propera pell, El rei borni, L’Acadèmia de les muses, Tarde para la ira (debut sòlid de Raúl Arévalo), El porvenir (Hansen-Løve, Huppert), Paterson i docu Gimme Danger (Jarmusch), El olivo. • Socials i premiades: - Un monstre ve a veure’m, Yo, Daniel Blake, El ciudadano ilustre, Spotlight (gran film d’investigació periodística; contrapunt a El club per tractament del mateix tema de fons). • Gènere i autor: - Los odiosos ocho (estrena a principi d’any), Kiki, el amor se hace, Sully, Snowden (ficció amb més potència dramàtica que el docu, segons el debat del programa), Carol. • Local: Barcelona, nit d’hivern. Avanç 2017 (panoràmica) Suspens/Drama • Suburbicon (G. Clooney, guió germans Coen), Asesinato en el Orient Express (Kenneth Branagh), Logan Lucky (Soderbergh), Happy End (Haneke), Manchester frente al mar (Kenneth Lonergan), Toni Erdmann. Biopics i basades en fets reals • Loving (Jeff Nichols), Jackie (Pablo Larraín, N. Portman), Molly’s Game (debut d’Aaron Sorkin), Battle of the Sexes, Moonlight. Blockbusters i franquícies • Sci-fi/espai: Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve), Alien: Covenant (Ridley Scott), Star Wars Ep. VIII. • Superherois: Guardians of the Galaxy Vol. 2, Thor: Ragnarok, Spider-Man: Homecoming, Logan, Wonder Woman. • Animació i remakes: The Lego Batman Movie, La bella i la bèstia, Emoji: la pel·lícula. Idees clau • La doncella destaca per la seva arquitectura narrativa que reorienta el punt de vista i per un erotisme elegant. • Shin Godzilla subverteix el gènere: el veritable antagonista és la burocràcia; lectura històrica i política d’impacte. • Kirk Douglas, icona clàssica, és reivindicat tant per la creença en l’autoria com per la dignitat professional (Trumbo). • El 2016 deixa un mosaic ric de cinema d’autor, social i de gènere; el 2017 arriba carregat d’autors i grans franquícies.

Visió general de l’episodi Episodi coral amb to de tertúlia cinèfila: comença amb un pròleg accidentat (retards per la pluja i presentació d’equip), entra en un debat intens sobre la cultura de l’espòiler, segueix amb crítiques de novetats (Les innocentes i Contratiempo), un focus destacadíssim en el documental català Tito: The Phantom Monk i una preestrena decebedora (Silenci de Scorsese). La recta final la signa Andreu Ferran amb un recorregut apassionat per les influències clàssiques que alimenten Star Wars (de Kurosawa a Flash Gordon), tancant amb recomanacions de TV i exposicions. "Jo estic fart, ja... dels spòilers" — Francesc Aguilar Debat central: la cultura de l’espòiler Francesc carrega contra l’obsessió: • “Digue’m el que vulguis” • explica finals (Lost, Rogue One) i “no passa res”. Matís dels companys: • Evitar espòilers quan són clau (Hitchcock, Psicosi; whodunit). • El valor està en el “com”, no només en el “què” (exemple: Sunset Boulevard revela el destí des del principi i és brillant). • Gaudi màxim “entrant en blanc” al cine; els tràilers i crítiques ja són sovint espòilers encoberts. • Casos pràctics: Fight Club (saber el gir pot ajudar o restar); Sully (fet real, la gràcia és el tractament). Idea clau: preservar la descoberta quan és part del joc de l’autor; altrament, no mitificar el secret. Crítiques i recomanacions Les innocentes (Anne Fontaine) Context: Polònia, desembre de 1945; basat en fets reals narrats per una metgessa de la Creu Roja francesa. Trama: conseqüències de violacions a un convent; embarassos múltiples i xoc entre fe, trauma i assistència mèdica. Valoració: • Forma: preciosisme (fotografia acolorida, cants litúrgics) que “endolceix” un material dur. • Fons: tema potent però “massa pulcre” per la seva cruesa. • Interpretacions: Agata Kulesza (magistral; ja lluïa a Ida). Conclusió: interessant però amb un embalatge estètic que desencaixa amb l’aspror del relat. Contratiempo (Oriol Paulo) Tècnica: execució moderna i eficaç; gran pols de posada en escena. Guió: excés de girs (efecte “Rashomon al quadrat”), trama que es mareja en versions, hiperhomenatge hitchcockià (fins i tot el cotxe a la llacuna). Interpretacions: Ana Wagener i Bárbara Lennie, molt sòlides; José Coronado recurrent a l’univers Paulo. Espai: una Barcelona poc viscuda (22@, autopistes, skyline) que podria ser “qualsevol lloc”. Conclusió: espectacularment funcional, però guió carregat i derivatiu. Focus: Tito: The Phantom Monk (Dani Monlleó) Peça clau de l’episodi. Documental de creació sobre l’artista “Tito” (de perruquer a escultor radical): • Escultures amb cabells solidificats; instruments fets amb ossos d’animals; performances extremes (cucs sobre el cos). • Trajecte vital: Poblenou → Movida madrilenya → París → camp de Tarragona; retirada del circuit amb mecenes discret. • Posada en escena: respecte a l’anonimat actual (imatges d’arxiu, plans llunyans), testimoni de Miquel Barceló elogiant-lo. Marc més ampli: defensa que el millor cinema català recent és el documental/experimental (Portabella, Isaki Lacuesta, Guerin, Albert Serra, Neus Ballús...), mentre el comercial no consolida indústria. Veredicte: “Magistral, molt madur, fascinant”. Recomanat quan es pugui veure (Filmoteca, MACBA, DVD). Silenci (Martin Scorsese) Preestrena (sortida 6 de gener). Recepció a la taula: decepció; 2h40 repetint el mateix i poques palanques dramàtiques. Lectura: quan Scorsese entra en la vetlla religiosa, pot connectar molt amb ell però no sempre amb l’espectador; aquí, densitat sense progrés. Conclusió: interès desigual més per convicció íntima que per narrativa. Recomanacions extra TV (setmana): • Dos atracadores (La 2) • Master and Commander • Origen • Intocable • Midnight in Paris • biopic d’Édith Piaf (Marion Cotillard). Exposicions: • “Art i cinema. 120 anys d’intercanvis” (CaixaForum) — peces de la Cinémathèque Française i institucions locals; vincles entre cinema i altres arts. • Mostra del Cinema Italià de Barcelona (Cinemes Verdi). Tema d’Andreu Ferran: Star Wars, un gran mosaic d’influències Tesi: l’univers Star Wars és una gran destil·lació d’homenatges a cinema clàssic d’aventures, bèl·lic i serials dels 40–50. Exemples cridaners: • Esquadró 633 → el clímax de “trinxera” i el tret “al forat” de A New Hope. • Kurosawa (p. ex. Dersu Uzala) → la supervivència en paratges gèlids ressona a Hoth (Han/Luke i el tauntaun). • Serials i pulp: Flash Gordon (infiltració i rescat de la princesa; estètica i fins la màscara de Darth Vader), ecos de mil referents perduts a la TV actual. Mirada crítica: el cinema comercial sovint “paia” idees del cinema de culte i les fa digeribles per a tothom. Paral·lels fora de Star Wars: • Sèries com The Sopranos amb deutes a Buñuel (pistes en relacions i imatges), • Mamma Mia! com a variació d’un esquema previ (Buena sera, Mrs. Campbell). Missatge final: • No tot és plagi: “tot el que no és homenatge és plagi” (E. d’Ors). • Veure Star Wars pot ser una porta d’entrada a (re)descobrir els clàssics que en són la font. Cloenda Tancament de trimestre i any; retorn el 10 de gener. Invitació futura: portar Dani Monlleó al programa per parlar del documental.

Panorama general del programa Sessió variada amb crítiques i debats que van del cinema independent nord-americà al cinema oriental, passant per l’animació comercial i el thriller criminal, amb focus final en la pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre. Malgrat uns inicis amb incidències tècniques, el to és àgil i ple de referències entre pel·lícules, literatura i televisió. "És una pel·lícula molt difícil d’explicar en paraules: s’ha de veure." (sobre Paterson) Crítiques i comentaris Paterson (Jim Jarmusch) Clau temàtica: retrat de la vida quotidiana i la classe treballadora a través d’un conductor d’autobús que escriu poesia, amb ecos de William Carlos Williams i un joc de dobles i coincidències (Patterson/Patterson, Adam Driver “conductor”). Estil: narrativa minimalista, observacional i independent; composició i ritme precisos, amb una posada en escena que reforça el cicle diari. Apunts destacats: mencions a Time situant-la entre les millors de l’any; digressió sobre Hurricane (Denzel Washington) i la cançó de Bob Dylan, enllaçant amb la geografia i memòria del lloc. • Punts forts: la mirada humanista, la interpretació d’Adam Driver, la direcció de Jarmusch. • Reserva: pot semblar "freda" per a qui demana més trama. Hirokazu Kore-eda: Després de la tormenta i filmografia Constància autoral: retrats familiars, intimitat i ritmes calmosos; comparacions amb Kiseki (I Wish), Mi hermana pequeña i Still Walking. Valoració de Després de la tormenta: protagonista massa "perdedor" i menys marge d’identificació; millor primera meitat que segona. • Virtuts: direcció subtil, guions pensats, interpretacions sòlides. • Reserva: certa irregularitat rítmica i menor empatia amb el protagonista. Park Chan-wook: La doncella (The Handmaiden) Estructura: tres parts amb punts de vista creuats (eco de Rashomon) que relecturen els fets i desplacen la percepció de l’espectador. Forma i to: exquisida posada en escena, fotografia, vestuari i disseny; to elegant però "fred" emocionalment per a alguns; eròtica i sordidesa convivint amb una narració calculada. Origen literari: adaptació de Fingersmith (Sarah Waters) traslladada a Corea/Japó. Context filmogràfic: comparacions amb Oldboy, Joint Security Area, I’m a Cyborg, But That’s OK i Stoker. • Punts forts: sofisticació tècnica, arquitectura narrativa, interpretacions. • Reserva: distància emocional per excés d’esteticisme. "Destil·la originalitat amb una posta en escena de la millor tradició del cinema clàssic oriental." Interludi comparatiu: Rashomon i La propera pell Minidebat sobre relats múltiples: es reivindica el dispositiu de punts de vista simultanis a La propera pell (Isaki Lacuesta/Isa Campo), posant-la "20 vegades millor" que Rashomon en aquest joc —afirmació provocadora per remoure consensos. Vaiana (Moana) — Disney Retolació europea: a Europa es distribueix com a Vaiana per qüestions de drets. Línia creativa: continuïtat dels equips de Frozen i Zootròpolis; combinació de musical, aventura i autoparòdia marca de la casa. Elogis: cançons molt inspirades, animació 3D d’alt nivell, trama mítica (talismà i equilibri natural), química entre la protagonista i el semidéu (veu de Dwayne Johnson). Cites pop: número musical d’un crustaci signat per membres de Flight of the Conchords. • Punts forts: diversió transversal (infants/adults), humor meta, múscul tècnic. • Reserva: resolució "formula" Disney, però el viatge compensa. The Infiltrator Sinopsi: agent de la DEA (Bryan Cranston) s’infiltra en càrtels per escalar fins a Pablo Escobar; inspiració real. Recepció dispar: uns destaquen el suspense i el camaleonisme del protagonista; d’altres hi veuen aire televisiu al primer tram i excés de durada. Context: ecos de la sèrie Narcos (repartiment llatinoamericà recurrent), comparacions amb Puro vicio i L’home de les mil cares pel joc d’enganys i identitats. • Punts forts: tercer acte més potent, tensió d’infiltració. • Reserva: diàlegs "lapidaris" impostats i arrencada irregular. Documental: María conversa Proposta: seguiment del procés creatiu de la Blanca Portillo per a una obra dirigida per Agustí Villaronga (direcció de Lídia Zimmerman). Encerts: mirada al treball actoral, construcció del personatge, disseny d’escena i vestuari; ús de música de Dead Can Dance. Context Villaronga: menció de l’intent d’adaptar La mort i la primavera (Mercè Rodoreda). • Resultat: documental sobrat d’interès per veure l’ofici des de dins. Recomanacions a la televisió TVE2: Distrito Quinto (1957, Julio Coll). TV3: documental La cançó censurada (Nova Cançó i censura). Canal Hollywood: Las amistades peligrosas (Stephen Frears). TV3: una de Coppola (mencionada com "Pegui Suez"). TNT: The Italian Job. Pel·lícula del mes: El ciudadano ilustre Premissa L’escriptor argentí Daniel Mantovani, recent Premi Nobel, viu a Barcelona en bloqueig creatiu. Accepta tornar al seu poble natal, Salas, on mai no ha tornat en 40 anys, i del qual ha extret bona part dels seus personatges i històries. "Volver al pueblo es el tema central de El ciudadano ilustre." (citant una lectura crítica argentina) Temes clau Xoc de mons: el cosmopolita versus l’"Argentina profunda"; admiració, rancúnia i expectativa de favors (la figura pública com a recurs dels altres). Joc metanarratiu: capes de relat on la pel·lícula adopta maneres de la literatura (descripcions "no cinematogràfiques", contes dins del relat, detalls com els gossos que segueixen el protagonista, o el conte explicat a la vora del foc). Crítica equitativa: es qüestiona tant el paternalisme elitista de l’autor com el provincianisme del context; llibertat predicada vs. practicada. Realisme local: retrat versemblant de dinàmiques socials (clientelisme, violència latent, orgull i greuges). S’esmenta que Salas existeix i s’emmiralla en molts pobles bonaerenses. Debat intern Final “tramposament lúdic”: una part de la taula el troba tramós si s’explica tard; d’altres el veuen com a joc narratiu coherent amb la lògica de dobles i capes. Genealogia cinèfila: ecos de Maduixes salvatges (Bergman) i Desmuntant Harry (Woody Allen): el viatge de tornada com a dispositiu de memòria, autoconsciència i revisió moral. • Veredicte col·lectiu: pel·lícula molt recomanable, amb capes de lectura que guanyen en el record i en la relectura. Tancament Avanç: visita de l’Andreu Ferran la setmana vinent. Comiat i salutacions finals.

Visió general del programa Episodi molt complet amb tres blocs clars: crítiques i recomanacions de novetats, agenda de TV i un tema central amb el convidat Adrià Alcina sobre com s’ha representat (o s’ha evitat representar) la política catalana al cinema i a les sèries. • Convidat: Adrià Alcina (periodista i economista amb trajectòria internacional) per parlar de la política catalana al cinema. • Primera part: documental del mes «La teoria sueca de l'amor», el documental musical de Jim Jarmusch sobre The Stooges, i la nova de Cristian Mungiu («Los exámenes»). També una mirada crítica a Inferno (Ron Howard). • Segona part: recomanacions televisives (de «El silencio de los corderos» a «Batman Begins», passant per «La caza» i «Aquells cels»). • Tercera part: recorregut per peces clau i mancances del cinema polític català, de «La ciutat cremada» i «Companys, procés a Catalunya» fins a «El complot dels anells», «Ho sap el ministre», l’“invisibilització” de Barcelona en títols com Darkness i Los últimos días, i la mirada externa de Klapisch a «L’auberge espagnole». També la caricatura popular d’«Ocho apellidos catalanes». "Catalunya no és Espanya" — una declaració d’independència fictícia dins d’«El complot dels anells» que il·lustra com el cinema català va tocar el tema de manera distòpica als 80, mentre sovint l’ha eludit en etapes posteriors. Primera part — Què hem vist «La teoria sueca de l’amor» (Erik Gandini) • Documental que contraposa la Suècia hiperindividualista (amb estat del benestar que facilita l’autosuficiència fins a extrems tràgics) i l’Etiòpia comunitària (poca protecció social, però alta protecció humana). • Inclou reflexions de Zygmunt Bauman sobre la felicitat i el sentit vital: quan l’objectiu és la felicitat individual, l’individu col·lapsa. • Context de cicle: «Els documentals del mes» (Paral·lel 40), amb forta implantació a Catalunya via biblioteques i sales locals (Ateneu de Sant Just/Sant Feliu). «Gimme Danger» (Jim Jarmusch) — The Stooges i Iggy Pop • Documental musical de muntatge magistral d’arxiu; retrat potent de l’escena de Detroit (MC5, context social i polític). • Iggy Pop sorprèn com a narrador lúcid i veu greu d’actor, contrastant amb la seva figura escènica ferotge. «Los exámenes» (Cristian Mungiu) • Drama sobre pressió educativa, decisions juvenils i una Romania post-Ceaușescu marcada per la corrupció quotidiana. • Punts forts: atmosfera tèrbola i angoixant marca de la casa; diagnosi d’un país que funciona a base de favors i sobres. • Reticències: massa temes apuntats i poc aprofundits; narrativa percebuda com dispersa en comparació amb «4 meses, 3 semanas y 2 días». «Inferno» (Ron Howard) • Thriller de persecucions constants, guió poc estructurat i frases lapidàries; Tom Hanks poc còmode en un to que no li afavoreix. • Valoració tècnica i visual per sota del pressupost i de les localitzacions que podia lluir. Segona part — Televisió: Recomanacions de la setmana • AMC — «El silencio de los corderos» (dimarts, 23:45) • Calle 13 — «El golpe» (dimarts, 23:40) • Paramount — «La caza» (dijous, 23:45) de Thomas Vinterberg • Paramount — «Raíces profundas» (Shane) de George Stevens: clàssic del western i antecedent de «El jinete pálido» • TV3 — «Aquells cels» (adaptació de Bernardo Atxaga): viatge i reflexió d’una ex-reclusa d’ETA • TNT — «Batman Begins» (dissabte, nit) de Christopher Nolan • Extra cartellera festival: «La mano invisible» (David Macián) al REC Tarragona; mosaic coral sobre el treball amb Bruto Pomeroy. Tercera part — Tema central amb Adrià Alcina: Política catalana i pantalla Marc de referència • Als EUA hi ha una tradició consolidada de cinema i sèries polítiques (ex.: «The Wire», «House of Cards»). A Catalunya/Espanya sovint s’han evitat els debats locals amb noms i cognoms. Transició i història • «La ciutat cremada» i «Companys, procés a Catalunya»: ambicioses i valuoses com a cinema històric; però, després del 79, s’atura l’ambició de grans títols polítics. «El complot dels anells» (1988) • Distopia ambientada en ple 1992 olímpic: president mort, grup terrorista català, estat d’excepció mediàtic, i una declaració d’independència filmada als estudis de TV. • Idea clau: escenari molt allunyat de la realitat de l’època; oportunitat perduda per parlar del debat real Catalunya-Espanya en temps olímpics. "Catalunya no és Espanya" — declaració fictícia que, vista des d’avui, sorprèn pel to i pel contrast amb dècades recents sense tractaments igual d’explicits en el nostre cinema. «Ho sap el ministre» (1991) i la tradició de «L’escopeta nacional» • Sàtira sobre contracts militars i descentralització: els catalans hi posen tècnica i diners; els llocs de treball van “on convé”. • Encara que divertida, roman en la caricatura i evita especificar partits, figures reals o dinàmiques parlamentàries del moment. La ciutat fingida: Barcelona que no s’atreveix a ser Barcelona • Darkness (Jaume Balagueró) i Los últimos días: rètols i taxis “neutres”, estacions sense anuncis. Tendència a diluïr la identitat local per universalitzar, perdent verisme. Quan ha de venir algú de fora: «L’auberge espagnole» (Klapisch) • La mirada francesa retrata com pocs la Barcelona dels 2000s: Erasmus, llengua, identitat, sobiranisme incipient i globalització. • Escena icònica: petició de fer classe en castellà vs. normalitat d’impartir-la en català en una aula amb majoria d’estudiants catalans. Caricatura popular i debat candent: «Ocho apellidos catalanes» • Utilitza l’humor per tocar la independència (boicots, tòpics i malentesos). Eficaç per connexió amb el debat social, si bé des de l’exageració. Conclusions • Tendència històrica del cinema català a evitar el debat polític concret o a refugiarsi en la caricatura/distopia, mentre altres cinematografies afronten la realitat local de cara. • Quan s’encaren els temes que la gent discuteix a casa (llengua, identitat, independència, corrupció), el públic respon millor. Cal més valentia i més verisme. • Proper programa: «El ciudadano ilustre» com a base per continuar el debat.

Panorama del programa • Presentació del magazine “Cinema sense condicions” amb l’equip: Joan (host), Carme Nabot, Joan Sardà, Pol, el tècnic Francesc i el convidat metge Lluís Beciana. • Estructura del dia: breus ressenyes d’estrenes i visionats recents, recomanacions de televisió i tema central: la mort al cinema (eutanàsia, malaltia terminal, humor i pena de mort). També es comenta “A Monster Calls” de cara a un altre espai. Ressenyes de pel·lícules Carme: I, Daniel Blake; Després de la tempesta; Sully • I, Daniel Blake (Ken Loach): retrat colpidor i creïble del xoc entre el diagnòstic mèdic i la burocràcia que exigeix buscar feina. - Personatge central fuster, analfabet digital, i una mare sola amb dos fills com a figura molt real d’exclusió social. - Escenes clau com el banc d’aliments; crítica a una administració que tracta “temes humans” sense humanitat. • Després de la tempesta (Hirokazu Kore‑eda): sensibilitat japonesa sobre família i responsabilitats. • Sully (Clint Eastwood): mirada clàssica a l’“heroi” i el seu judici públic. “És una pel·lícula que te la creus” (sobre I, Daniel Blake) Joan: Love & Friendship (Whit Stillman, sobre Jane Austen) • Adaptació correcta de Lady Susan, amb encerts de repartiment i to, però per sota d’altres referents d’Austen. • Útils recursos informatius (rètols, cartes, crèdits amb personatges), però estil refinat i estèril de Stillman. Pol: Arrival (Denis Villeneuve) • Ciència-ficció d’“arribada” que gira cap a l’humà i el lingüístic. Direcció i fotografia brillants; disseny de so amb so diegètic molt destacat. • Final discutible/allargat, però conjunt molt recomanable. Subtext metalingüístic que es revela amb el temps. • Extra: experiència sensorial “Exmile” (festival de Molins de Rei) amb sistemes d’olor (Olorama) i debat sobre innovacions sensorials (olor, tacte, 4D) més enllà del 3D. Estrena destacada: Aliados (Robert Zemeckis) • Thriller d’espionatge romàntic de “nova clàssica factura” amb Brad Pitt i Marion Cotillard. Funcionarà comercialment, però amb final i química discutibles (Pitt fred; poca connexió amb Cotillard). • Fotografia i ambientació de la 2a Guerra Mundial, especial atenció a Casablanca i desert. • Avís de spoilers: el tràiler revela massa; millor entrar-hi “en blanc”. Zoom: La doctora de Brest (Emmanuelle Bercot) • Cas real: metgessa detecta efectes cardíacs greus d’un antidiabètic; inèrcia del sistema i pressions de laboratori fins a la retirada del fàrmac. • Pel com a denúncia és valuosa; com a pel·lícula, menor i irregular. Proposta per a futur debat: cinema i indústria farmacèutica. Televisió: recomanacions • A History of Violence (Cronenberg), • Total Recall (1990, la que “s’aguanta”), • Antàrtida (Manuel Huerga) amb una gran Ariadna Gil, • Buscando a Nemo, • Thelma & Louise, • El discurso del rey, • Malditos bastardos. Tema central: La mort al cinema (Lluís Beciana) Introducció de les línies del tema: • Malaltia terminal i “anunci de la mort”, • Eutanàsia i dret a decidir, • Humor negre i pena de mort, • Mort espiritual/metafísica. “El cinema intensifica el drama fent de la mort un personatge més; paradoxalment fa la història més viva.” Malaltia terminal • Ikiru (Akira Kurosawa, 1952): un buròcrata descobreix que té càncer i decideix aprendre a viure impulsant un parc infantil. - Paràbola sobre responsabilitat i sentit vital. - Frase clau: “No tinc temps per odiar la gent.” • Mi vida sin mí (Isabel Coixet, 2003): jove mare amb càncer grava missatges pels fills; to tendre i contingut que convida a “prendre les regnes”. - Connexions: La correspondencia (Tornatore) i el pas del temps a Interstellar (vídeos que arriben desfasats en el temps). • Truman (Cesc Gay): amistat, comiat i la idea central que acomiadar-se bé pot donar una mort més serena. Eutanàsia • Mar adentro (Alejandro Amenábar, 2004): el cas Ramón Sampedro i la batalla legal per morir dignament; derrota judicial, solució clandestina i confessió posterior. • Million Dollar Baby (Clint Eastwood): la pel·lícula anticipa el dilema amb un record del gos familiar i l’acte d’eutanàsia; “Solo te tengo a ti, Franky.” — preludi emocional del desenllaç. Humor, crítica i pena de mort • El verdugo (Luis G. Berlanga): sàtira demolidora del franquisme i la pena de mort, amb guió d’Azcona; humor negre d’una modernitat sorprenent. - Context i polèmica a Venècia; frase atribuïda a Franco: “No es que sea comunista, es algo peor: es anti‑español.” Altres • Amour (Michael Haneke): mirada serena i devastadora a l’últim tram de vida en parella. Cloenda • Proper programa: “La política catalana en el cinema” amb l’Adrià Alzina. • El tema de “la mort al cinema” queda obert per a una segona part.

Panorama del programa • Obertura amb el lema «Cinema sense condicions» i presentació de l’estructura del programa. • Invitats i focus del dia: Pep Bujosa introdueix el tema central: Shakespeare amagat (influències shakespearianes en el cinema sense que el títol ho delati). "Música isabelina" i debat llaminer sobre la teoria d’Anonymous (Shakespeare com a pseudònim aristocràtic). Estrenes destacades El ciudadano ilustre (Mariano Cohn i Gastón Duprat) • Comèdia negra i molt vitriòlica sobre el retorn d’un Nobel a l’Argentina profunda que va inspirar els seus llibres. • Òscar Martínez, premi a Venècia a la millor interpretació; ritme ascendent, humor agra i retrat demolidor tant del poble com del propi escriptor. • Referències a l’obra anterior del tàndem (L’homme de al lado) i al to càustic de la seva filmografia. Després de la tempesta (Hirokazu Kore‑eda) • Drama familiar de gran subtilesa i autenticitat, centrat en la quotidianitat i la intimitat. • Director comparat amb Ozu (mirada humanista), amb to serè i humor fi (l’àvia roba escenes). • Possibles «pel·lícula de la setmana» i candidata a «pel·lícula del mes» per la contenció exquisida i l’impacte emocional. Tema central: Shakespeare amagat al cinema Context isabelí i pràctica teatral • Breu bio de Shakespeare, el Globe, i l’ambient teatral (actors masculins fent tots els papers). • Shakespeare in Love s’usa com a finestra d’època més que no pas com a obra mestra. Shakespeare avui: cartellera i vigència • Estrenes i reposicions a Barcelona: Hamlet (Pau Carrió, Pol López), Ricard III (X. Albertí, L. Homar), i Molt soroll per no res (musical d’Àngel Llàcer, transposat als anys 50 i al rodatge d’un film). • Per què perdura? Perquè dissecciona les passions humanes universals: dubte, amor, avarícia, violència, venjança. Romeo i Julieta → West Side Story • Paral·lel clar: dues bandes (Jets vs Sharks) i amor impossible (Tony i Maria). • Escena del «balcó» quasi idèntica en estructura emocional; final adaptat cap a una reflexió sobre la violència en lloc del doble suïcidi. Hamlet: monòleg, versions i derivacions • «To be or not to be…» com a icona cultural i prova d’ofici d’actors al cinema (Morning Glory, My Darling Clementine, Lubitsch a To Be or Not To Be). • Branagh filma un Hamlet integre i operístic (4h20), traslladat al segle XIX. • Adaptacions - El rei lleó: estructura de Hamlet (pare assassinat pel tiet, recerca d’identitat i justícia). - Kurosawa, Los canallas duermen en paz: trasllat modern corporatiu, venjança metòdica i títol que subratlla el desencant moral. Rei Lear → Kurosawa, Ran • Repartiment del poder entre fills/germans, naixement del caos i la bogeria del patriarca. • Ran (1985) condensa el mite en èpica visual; escena clau del trencament filial i la guerra inevitable. Altres influències i travessies de gènere • Orson Welles: Campanades a mitjanit (Falstaff), síntesi de diverses obres. • La tempesta → Forbidden Planet (ciència-ficció) i Yellow Sky (western): mateix arquetip d’illa/espai aïllat, pare + filla i irrupció d’estranys. Recomanacions i TV de la setmana • Emissions destacades: Shakespeare in Love (Canal Hollywood), El rei lleó (Disney), L’apartament (Wilder, AMC), El nom de la rosa (Paramount), La noche es nuestra (James Gray), i Woody Allen: Magic in the Moonlight i la seva «comèdia sexual d’una nit d’estiu» (eco d’El somni d’una nit d’estiu). Ronda final i tancament • Comentari crític de La chica del tren (masclisme i peça «superada»). • Més ecos shakespearians: Los Tarantos (Romeu/Julieta a Barcelona), Carmelo Bene (Un Amleto di meno). • Joia de culte: Theatre of Blood (Vincent Price, Diana Rigg) on els assassinats remeixen les morts canòniques de Shakespeare. "To be or not to be" travessa gèneres i dècades com a clau d’entrada a l’imaginari col·lectiu. • Cloenda i teaser: proper programa amb el Dr. Lluís Beciana sobre la mort al cinema (amb referències com Ikiru de Kurosawa).