episodis

Visió general Episodi centrat en la reflexió cinematogràfica a partir de tres eixos: els Germans Coen (amb "Ave, César!" com a palanca), el repàs crític a Russell Crowe (actor i director a "The Water Diviner"), i un debat sobre la venjança i la violència en el cinema clàssic i contemporani, amb parades en el cinema espanyol recent i clàssics que guanyen amb la revisió. "Els Germans Coen han provocat fascinació per la manera com han agafat els diferents gèneres i els han anat fent seus." Germans Coen i "Ave, César!" Temes i to d’Ave, César! • Homenatge lúdic i crític al Hollywood dels 50, amb un "fixer"/mediador com a eix. • Sàtira sobre la mediació industrial, la moralitat i la por al comunisme. • Relectura de gèneres clàssics: peplum, western, comèdia musical. Sobre la trajectòria dels Coen • Contrast entre peces més “lleugeres” i títols punyents: Fargo, Barton Fink, Inside Llewyn Davis, No és país per a vells, Valor de llei. • Divergència d’efecte: films que radiografien mons i personatges vs. recerques de més profunditat existencial (ex. "Un tipus seriós"). • Comparació amb els Dardenne: més incisió social i radicalitat en aquests últims. "Germans Coen: 'Això és així… i tu fes el que vulguis amb això', amb una maestria formal innegable." Cinema espanyol recent • "Truman": correcta però poc innovadora; bones interpretacions amb classificacions de premis discutibles. • Referències: "Techo y comida" i "El camí més llarg per tornar a casa" (amb gos), aquesta última llegida com a proposta més exigent per a l’espectador. Russell Crowe: actor i director The Water Diviner (com a director) • Lectura crítica del guió: detonant emocional (mort de l’esposa) i dilemes de coherència; bones intencions, execució irregular. • Eix temàtic: el dol, la recerca dels fills i el respecte a l’altre. Interpretacions destacades • "A Beautiful Mind": tractament més dolç de l’esquizofrènia comparat amb "Spider" (Cronenberg). • "The Insider": denúncia poderosa contra la indústria del tabac, Crowe entre pressions creuades. • "Master and Commander": contenció i naturalesa d’un líder complex; desviacions no convencionals del guió clàssic. • Altres: "State of Play" (gran treball de conjunt), "Les Misérables" (Javert convincent), "A Good Year" (dues vides en contrast), "Gladiator", "L.A. Confidential", "Robin Hood", "Noé" (versió apòcrifa d’Aronofsky que demana revisió). Venjança i violència: del clàssic al contemporani • Eix de la venjança: "Gladiator", "Ben-Hur" i eco a molts thrillers contemporanis. • "The Searchers" (John Ford): la recerca com a via a la fractura i el buit, no a la catarsi. • Crítica a guions que forcen l’enginy estructural per sobre del sentit humà i ètic. Clàssics que creixen en la revisió i cloenda • "Breakfast at Tiffany’s" (Blake Edwards): ironia sobre fascinació per diners i vida fàcil amb arquitectura de personatges que guanya capes amb el temps. • "Vacances a Roma" i el pont amb Wyler. • Proper programa: "xarxes socials i cinema" (Facebook, Twitter) com a tema i forma.

Introducció Programa dedicat a parlar de cinema amb una invitada especial, Laia Vidal (cap d’estudis d’un centre d’educació especial). Es presenta l’estructura del programa i qui hi participa. El gruix del debat se centra en una crítica entusiasta de la pel·lícula Victoria (2015) i, sobretot, en un bloc temàtic sobre educació especial al cinema. Crítiques i recomanacions de cinema Victoria (2015) • Film del director Sebastian Schipper, rodat en un únic pla seqüència real de 2 h 20 min a Berlín (barri de Kreuzberg). • Protagonista: Laia Costa (premiada als Gaudí i per l’Acadèmia alemanya). El relat acompanya una jove espanyola en una nit que deriva en baixos fons urbans i emocionals. • Punts forts: - Experiència en temps present, sense talls, amb llenguatge visual modern i atmosfera inquietant. - Coreografia de càmera impecable: persecucions, bicicleta, piano, plors i riures, amb la càmera sempre al lloc just. - Interpretacions molt sòlides i hipnòtiques. • Retret menor: podria guanyar amb 20 minuts menys, però no es fa llarga per la tensió sostinguda. "Us prometo que és cinema pur." • Exhibició local: al Cinemes Texas (Barcelona), sessió única nocturna, amb molt bona entrada per boca-orella. Avanç del pròxim episodi: Russell Crowe • Tema anunciat: filmografia de Russell Crowe. • Recomanacions: - Com a director i protagonista: The Water Diviner ("El buscador d’aigua"). Història original amb to d’aventura i drama; agradable però amb alguns tòpics. - Com a actor: State of Play (recomanació destacada). Gran duel interpretatiu i una construcció de personatge plena de matisos. Nahid (Iran) • Direcció: Aida Panahandeh. Retrat sòlid d’una dona divorciada que cria el seu fill en un context legal i social desfavorable (guarda paterna per defecte al pare) i amb l’exmarit addicte a drogues. • Interpretacions excel·lents (especialment la protagonista i el nen). Ambientació fosca i hivernal que acompanya el to. • Comparada amb Nader i Simin, una separació, resulta menys potent, però digna i ben narrada. Mostra de curtmetratges a Pallejà • Sessió de curts al Castell de Pallejà organitzada per Més que Cinema. Destaca la productora local Unhu Producciones (Sant Boi) per la seva creativitat amb pocs mitjans. • Selecció remarcable: - Efímera Negra (websèrie): microrelats negres de 30 segons molt ben planificats. - Ja no és com abans: comèdia romàntica amb zombis, rodada a Sant Boi. - Una tarda com Bolaño: exercici explicatiu en pla seqüència a Girona. - Hienas Blood (Nicolás Caicolla): migmetratge d’aire Sicario (ritme, duresa i ironia), ambientat en trames de narcotràfic a Mèxic. Una grata sorpresa quasi de superproducció. Tema central: Educació especial al cinema El centre de la Laia (context i objectius) • Escola pública d’educació especial amb alumnat de 3 a 21 anys (grups reduïts: 5-7 alumnes). 60% amb autisme/psicosi; la resta amb retard intel·lectual. • Col·laboració amb el SESMIC (Salut Mental Infanto-Juvenil) amb intervenció setmanal. • Objectiu clau: no només llengua/mates, sinó aprenentatge de l’ésser: treball d’emocions, identitat i posar paraules al que senten. A cel obert (Mariana Otero) • Documental que mostra una institució a la natura entre Bèlgica i França i un enfocament no intrusiu basat en l’observació i l’acompanyament (partner): semblar-se a l’infant per evitar la vivència d’un adult "totpoderós". • Recursos: tallers (teatre, música, cuina, jardineria) per facilitar l’expressió indirecta del món intern. • Conceptes clau: - Estadi del mirall: ajudar a reconèixer-se com a unitat (especialment rellevant en autisme). - Literalitat en l’autisme (metàfores i humor costen; l’exemple de "4 dies" vs la data exacta il·lustra el pensament literal). - La paraula pot ser persecutòria: s’usa poc i amb cura; es privilegia el gest, el joc i el ritme. - Vincle com a condició imprescindible: seguretat per poder treballar; la tendresa s’administra amb consentiment i límits (el contacte físic pot angoixar). "Nosaltres volem ser els seus semblants; evitar ser viscuts com a intrusos." La tête haute (Cabeza alta) • Drama de justícia juvenil: una jutgessa (Catherine Deneuve) acompanya un noi molt vulnerable, creant un vincle i consolidant l’esperança malgrat recaigudes. • Comparativa amb l’enfocament belga: aquí el vincle explícit és palanca de canvi; al model no intrusiu, la distància també protegeix. Ambdós marcs posen l’èmfasi en mirar i sostenir. Enfocaments i pràctiques • Psicoanàlisi vs conductisme: debat obert. S’accentua entendre el que li passa al nen i no voler-lo transformar, posant en valor les capacitats (p. ex. memòria) més que les limitacions. • Entorn educatiu: inclusió a escola ordinària si no hi ha patiment; si n’hi ha, cal un entorn adaptat (grup petit, espais de regulació). • Contenció de l’angoixa: evitar auto/heteroagressions mitjançant paraula, ritme, carícies si s’accepten, i altres eines de regulació. • Treball en equip: reunions constants, supervisió clínica i posada en comú de l’angoixa de cada cas. L’educador ha d’aprendre a no personalitzar l’agressió. Autisme, psicosi i adolescència • Autisme vs psicosi: en psicosi sovint hi ha paraula, però amb inestabilitat i dificultats de gestió; en autisme, la paraula pot estar molt més restringida. • Adolescència: moment de reactualització de la infantesa, on poden emergir brots (p. ex. psicòtics) si hi ha bases fràgils. Tenemos que hablar de Kevin • Es posa el focus en el vincle mare-fill: la manca d’encaix inicial i la no vinculació poden generar mancances. S’adverteix contra les generalitzacions: les causes són plurals i cal prudència interpretativa. Tancament • Comiat i recordatori del pròxim episodi especial sobre Russell Crowe.

Crònica dels Goya des de dins Infiltració “backstage” i VIP: recorregut intern per la catifa vermella i el fotocol (fins a 32 metres), accés a sales VIP i al backstage, amb anècdotes sobre greixatge per al set, i trobades amb figures com Juliette Binoche, Tim Robbins, Javier Bardem i Penélope Cruz. Producció i to de la gala (30a edició): percepció d’un salt de qualitat en realització i patrocini; Dani Rovira millor que en edicions prèvies; comparativa amb els Premis Gaudí d’enguany. Premis i debat: sensació de previsibilitat; contrast entre el reconeixement a Ricardo Darín i interpretacions emergents (p. ex. Borja Espinosa); discussió “Truman” vs “Un día perfecto”. Censura/retallades de temps: polèmica amb el discurs de Natàlia de Molina i l’eslògan social “Techo y comida per tothom”; queixa explícita de Ricardo Darín sobre els talls de parlaments. "No hi ha dret que estiguéssim tallant a la gent" — (resum de la protesta de Ricardo Darín) El curt guanyador ‘El corredor’: alegria per l’equip de Jordi Montesinos i la seva dimensió social (atur a majors de 50); debat sobre el valor cinematogràfic i el seu recorregut cap als Òscar. Bonus madrileny: ruta cinèfila per Lavapiés (arrencada de “Hablar”) i descoberta del bar vegà Oveja Negra. Estrenes i crítiques El mal que hacen los hombres (Robert Térmens) Valoració negativa: descens de nivell en relació a obres anteriors del director; to de thriller dur sense prou profunditat dramàtica. Nahid (Ida Panahandeh, Iran) Cinema iranià contemporani dins l’“escola de Teheran”. Trama: dona jove divorciada amb custòdia condicionada del fill (no es pot tornar a casar), i pressió patriarcal que regula fins i tot gustos i oci. Punts forts: interpretació molt expressiva de la protagonista i crítica valenta a les dinàmiques de poder de gènere. Primavera en Normandia (Gemma Bovery) Comèdia romàntica francesa, metacinema literari: la vida de Gemma imita “Madame Bovary”. To lleuger, amb encert en l’ambientació i el joc intertextual. The Danish Girl Biogràfica sobre identitat de gènere als anys 20: trànsit i el suport de la parella en una època sense recursos mèdics establerts. Eddie Redmayne solvent, però el film pot caure en reiteració i en l’apel·lació emocional directa. Dioses (Bogowie, Polònia) Biopic mèdic sobre els intents pioners de trasplantament de cor; estructura de thriller mèdic amb clímax “efecte House”. Correcta i amb premis locals, però amb epicitat allargada i ritme irregular. Zoolander 2 Sàtira del món de la moda amb cameos a dojo (inclosa Penélope Cruz en clau paròdica). Humor absurd i estrident; com a seqüela, manté part de l’encant, tot i perdre frescor respecte a la primera. Nota crítica sobre publicitat i masclisme: minicicle de curts de El Corte Inglés per Sant Valentí percebut com masclista; debat sobre apropiació comercial del llenguatge audiovisual i propostes de denúncia pública. Tema central: Eros al cinema Línia fina: eròtic vs pornogràfic El cinema eròtic és una temàtica transversal (no un gènere tancat). El límit entre artístic i gruller depèn de context, intenció i posada en escena. Dos casos recents que provoquen i exploren límits Nymphomaniac (Lars von Trier): provocació discursiva per interrogar els límits morals i socials, amb dispositiu formal d’autor. Love (Gaspar Noé): relació amorosa i sexual amb posada en escena molt personal, ús de plans llargs, temporalitat fragmentada, i moments de sexe explícit/“realista” (inclòs l’efecte 3D). "Per què no hi ha pel·lis que parlin realment de la relació entre l’amor i el sexe?" — (ideari que travessa Love) Debat: diferència entre provocar per provocar i explorar la condició humana; el valor de la tècnica i del punt de vista per dotar de sentit les escenes sexuals. Altres propostes i extrems For Lovers (catàleg Netflix): drama relacional amb sexe explícit percebut com a afegit publicitari més que orgànic. El cadàver d’Anna Fritz (CAT): límit transgressor (necrofília) tractat amb to de thriller juvenil; interpel·lació sobre banalització del sexe extrem. Necromantik (DE): gore extrem i tema tabú amb sorprenent embalum estètic (banda sonora elegant), però d’imatges grotesques. Censura, insinuació i poder de la imaginació De l’antic Código Hays al franquisme: restriccions que van afinar el llenguatge del desig a través de la insinuació. Exemples clàssics d’erotisme suggerit: “Gilda”: potència de les mirades i el joc d’ocultació. “Picnic” (Holden/Novak): tensió sexual a través del ball i el subtext. L’anècdota de la publicitat subliminal (Coca-Cola/Popcorn) com a mostra de persuasió i límits ètics. Tesi recurrent: el cinema pot ser més sensual i perdurable amb la subtilesa que amb l’explicitesa. Referents contemporanis d’erotisme suggerit “Carol”, “Amélie”, “Un tramvia anomenat desig”, “La gata sobre la teulada de zinc”: construcció d’erotisme per mirada, tensió i posada en escena, sense necessitat d’excés explícit. "A vegades, les dones són més atractives pel que insinuen que pel que mostren" — (síntesi del debat al voltant de la posada en escena) Cloenda i pròxim programa Tancament musical i anunci: la setmana vinent, convidada Lídia Vidal per parlar de l’educació espacial al cinema. Idea-força de l’episodi: entre el “darrere la catifa vermella” i l’Eros davant la càmera, el programa explora com mirada, context i intenció defineixen tant el valor dels premis com el sentit del desig en pantalla.

Introducció general "Cinema sense condicions" reuneix Joan Morros, Pol Digger i Lídia Millet per repassar estrenes i fer crònica dels Premis Gaudí. • Estructura del programa: crítiques de pel·lícules, debat sobre premis i crònica de catifa vermella. Spotlight — periodisme, denúncia i polèmica Valoració principal • Tema potent i necessari: investigació del Boston Globe sobre pederàstia a l’Església Catòlica. • Crítica severa (Joan): film "terriblement fred", actors desaprofitats i sobre-nominada per una suposada campanya de Hollywood. • Es destaca el valor del tema en un país conservador, però es qüestiona l’emoció i el guió lineal. Comparatives clau • Referents: All the President’s Men, Network, Millennium (versió sueca). • Millor exemple de film "fred" reeixit: Zodiac (Fincher) — considerat superior. • Contrast amb El club (Larraín): per molts, més potent en el mateix tema. "Spotlight és una pel·lícula terriblement freda... amb una sensació de telemovie." Carol — amor, sensibilitat i forma cinematogràfica Dues mirades • Lídia: troba la història massa simple i freda per al potencial de les actrius. • Joan: defensa una història d’amor sensible i respectuosa, molt cinematogràfica (plans i fotografia cuidades), no tant "eròtica" com es va vendre. Punts destacats • Context literari: Patricia Highsmith (publicació original sota pseudònim). • Interpretacions: més a favor de Rooney Mara que de Cate Blanchett en aquest film. • Fotografia: candidata als Òscars; per alguns, el film és cine, no telemovie. "Carol és cine; Spotlight sembla una telemovie." Zootrópolis (Zootopia) — sàtira adulta en clau familiar Lectura temàtica • Disney planteja una faula policíaca amb referents adults: corrupció, crisi, pirateria, política. • Protagonista: una conilla policia en una acadèmia de bèsties més fortes — arc de superació i empoderament. To i recursos • Humor meta i autoreferencial (gags de Frozen, Breaking Bad, etc.). • Escena memorables: funcionaris-peresosos (escena "a càmera lenta"). • Banda sonora de Shakira (gazela), ritme alt i molts girs de guió. • Debat: Disney políticament correcte, però amb metàfores enginyoses i doble lectura per adults i nens. "És una pel·li de Disney amb argument d’adults — i molts gags per a qui ha vist molt Disney." Anacleto: Agente Secreto — còmic, acció i controvèrsia Opinió dividida • Lídia: guió amb diàlegs forçats, Imanol Arias estàtic, alguns gags no encaixen en llenguatge cinematogràfic. • Joan: objectiu assolit — fa riure i fa sortir content del cinema. Adaptació i comparatives • Comparat amb Mortadelo y Filemón (Fesser) i Scott Pilgrim: es troba a faltar un format visual més còmic i propi. • Premis Gaudí: reconeixements tècnics (art, so, efectes); actuacions destacades per a Quim Gutiérrez. "Si una pel·lícula em fa riure i surto content, ja m’és suficient." Premis Gaudí — resultats, criteris i debats Guanyadores i absències • Truman: gran vencedora dels premis principals (darà lloc a debat "pel·lícula de personatge"). • Millor pel·lícula en llengua catalana: reconeixement a una altra producció, debat sobre duplicar categories per llengua. • Barcelona, nit d’hivern: sorpresa per sortir de buit. Interpretacions i documentals • Laia Costa a Victoria vs Natalia de Molina a Techo y comida: debat sobre justícia del premi. • La granja del pas (Sílvia Munt): molt recomanada; però el Gaudí és per Game Over (lectura més avantguardista). Catifa vermella i xarxes — crònica des de dins L’operatiu • Equip ampli dividit entre fotocall/entrevistes i sala de premsa/xarxes. • Coordinació amb WhatsApp per identificar convidats i donar cobertura en Twitter i Facebook. Moments i entrevistats • David Verdaguer (humor i projectes), Javier Cámara, Ada Colau (emocionada amb peça musical), J.A. Bayona (preguntes sobre el seu "monstre"). • Àlbum: 53 fotografies publicades a les xarxes de Cinema Sense Condicions. • Hashtag en clau d’humor: #GaudíSoWhite. La gala — presentació, to i moments • Rossi de Palma: aposta estètica daliniana; percepció de guió pobre i alguns problemes tècnics. • Moment musical: cançó "No hay pan" — un dels pics emocionals de la nit (impacta públic i autoritats presents). • Reconeguda com Millor pel·lícula de TV: 13 dies d’octubre (Carles Marqués-Marcet) — direcció clàssica i fotografia excel·lent. Prediccions encertades i focus d’interès • El pòdcast havia previst encerts: Mandarinas (europea), Truman, impuls de Game Over. • Interès per El rei de la Habana (Agustí Villaronga): debat sobre recepció de la seva filmografia i estil. Cloenda — el que vindrà • Avanç temàtic: Eros al cinema — es proposa veure i debatre Love i Nymphomaniac al proper programa.

Resum general Episodi centrat en crítica i debat cinematogràfic amb tres blocs forts: 1) anàlisi d’estrenes i nominades (Mad Max, Ex-Màquina, Youth, El fill de Saül, La gran aposta), 2) panorama dels Premis Gaudí, i 3) un extens debat sobre adaptacions literàries al cinema. Punts clau • Oscars i gèneres: contrast entre l’acció hipercoreografiada de Mad Max: Fury Road i la Ex-Màquina més d’autor sobre la intel·ligència artificial; es destaca l’impacte visual i el mèrit de les nominacions. • Youth (Sorrentino): retrat elegant i contradictori de la vellesa, la fama i la solitud; Michael Caine i Harvey Keitel protagonitzen una dialèctica entre el retir i la necessitat de deixar una “obra magna”. Comparada amb La gran bellesa: divideix però es recomana. • El fill de Saül (László Nemes): immersiva i colpidora; càmera a pocs centímetres del rostre, so i tensió sostingudes. Es valora l’efecte, però alguns la troben excessiva i reiterativa. Comparada amb La llista de Schindler i El pianista. • La gran aposta (The Big Short): ritme frenètic i to “escorsesià”, però amb argot financer dens; menys clara que Margin Call, tot i bones interpretacions i el personatge real de Michael Burry. • Premis Gaudí: radiografia de nominacions (El rei de l’Havana, Truman...) i apostes d’interpretació (Natàlia de Molina, Borja Espinosa, Ricardo Darín/Javier Cámara). • Estrenes i format: Respires (contrast Grècia-Alemanya) funciona sense ser gran obra; comentari logístic sobre veure The Hateful Eight en 70 mm. • Gran debat: literatura vs cinema: conclusió central — són llenguatges diferents i complementaris. Es revisen estratègies d’adaptació (Kubrick, Hitchcock), sagues modèliques (Tolkien, Harry Potter), casos “inadaptables” ben resolts (Cronenberg amb Naked Lunch), i condicionants industrials (censura, productores, mercat USA vs Europa). També Shakespeare al cinema (diverses versions de Hamlet) i clàssics com Ran (Kurosawa). "Comença molt utòpic i acaba distòpic" — sobre Ex-Màquina "És literalment infernal" — sobre El fill de Saül "La literatura i el cinema són dos llenguatges diferents" — conclusió del debat Crítiques principals Mad Max vs Ex-Màquina (Oscars i efectes) • Mad Max: Fury Road: èxtasi visual, muntatge trepidant i univers “western futurista”; dues hores quasi de persecucions. Guió menys profund, però cinema d’acció de primer nivell. • Ex-Màquina: thriller claustrofòbic d’IA; utopia inicial que vira a distopia; juga amb la por i expectatives de l’espectador. Guió destacat i enfoc autoral. Youth (La giovinezza, Sorrentino) • Bellesa formal vs cara lletja de la fama: vanitat, solitud, fragilitat. • Contrast entre músic retirat i director que vol la seva última gran obra; personatges masculins ben definits i ritme sensat. • Comparada amb La gran bellesa: menys unànime però recomanable. El fill de Saül • Immersió radical: primer pla constant del protagonista (Sonderkommando), entorn difuminat, so opressiu. • Impacte immediat des del minut 1; per a alguns, podria retallar-se perquè repeteix el seu efecte. • Confrontada amb Schindler’s List/El pianista: aquí es renuncia a “concessions amables”. La gran aposta • Entre Margin Call (preferida per claredat i personatges) i The Wolf of Wall Street (ritme i to); jerga complexa dificulta l’accés, però funciona com a retrat d’un sistema d’estafa i oportunisme. Premis Gaudí • Capdavanteres: El rei de l’Havana (12), Truman (11), Barcelona, nit d’hivern (7), El camí més llarg per tornar a casa (5). • Categories destacades: Imma Cuesta, Natàlia de Molina; Borja Espinosa com a possible millor actor; debat Darín vs Javier Cámara a Truman. Estrenes i formats • Respires (Christian Zübert): drama sòlid sobre classe i migració (Grècia → Frankfurt). Bona factura, sense ser major. • The Hateful Eight (70 mm): dificultats d’horaris per veure-la en el format original; re-visionat previst en digital. Debat: literatura vs cinema Principis • No hi ha jerarquia fixa: hi ha llibres millors que la pel·li i viceversa; l’objectiu és traslladar l’ànima, no calc literal. Mestres i estratègies • Kubrick: eleva el material amb mirada pròpia. • Hitchcock: sovint parteix de novel·les “menors” i crea cine pur (Psycho, Rebecca, Strangers on a Train). • Casos complementaris: The Unbearable Lightness of Being (Kundera + Carrière, Kaufman) — llibre i film s’aporten mútuament. Quan el cinema brilla • Els ponts de Madison County: Meryl Streep aporta matís i emoció que el llibre no transmet igual. • El nom de la rosa: el personatge al film és percebut com a més potent que al llibre per alguns oients. Quan el llibre pesa més • Anna Karenina: profunditat i matisos de Tolstoi superen adaptacions recents. • Patricia Highsmith: la foscor i psicologia de la novel·la pot ser més contundent. Sagues modèliques • Tolkien (El Senyor dels Anells) i Harry Potter: adaptacions pulcres i detallades; es retallen passatges, però es preserva l’esperit. Desig perquè algun dia s’ataqui el dens Silmarillion. “Inadaptables” ben adaptats • Cronenberg: Naked Lunch, Cosmopolis; • Denis Villeneuve: Enemy (Saramago); • Realisme màgic al cinema: Como agua para chocolate obre llibertat visual. Condicionants industrials • EUA vs Europa: mercat USA més restrictiu (herència del Codi Hays, pressions de productor). • Isabel Coixet – Elegy vs Philip Roth: la directora denuncia límits per aprofundir en sexualitat i context històric-moral. • L’adaptació ha de preservar o reformular l’ànima del text; el calc superficial fracassa. Cànons i relectures • Shakespeare: múltiples Hamlet (Olivier, Gibson, Branagh — versió íntegra d’un ritme gairebé musical), prova de la vigència i flexibilitat del cànon. • Kurosawa: Ran com a relectura del Rei Lear. • Els inicis del cinema (Griffith): adaptacions de la Bíblia com a primer banc de proves del llenguatge fílmic. Tancament • Recordatori emblemàtic: 2001: A Space Odyssey — la novel·la es publica després i “explica” el que el film suggereix, demostrant la complementarietat de llenguatges. Proper programa • Teaser: Dones malvades al cinema. Propostes per veure: Kill Bill i Les diabòliques.

Panorama de l’episodi Cinema sense condicions amb un menú complet: cinema d’autor italià, un tour de força hongarès sobre l’Holocaust, el western tancat de Tarantino, polèmica als Oscars i un documental històric català. • Els conductors obren amb un to distès i “italià” i entren ràpidament en tres eixos: Paolo Sorrentino (La juventud/Youth), El hijo de Saúl i The Hateful Eight de Tarantino. Sorrentino: La juventud (Youth) Què destaca • Film d’oda a la bellesa i el pas del temps, amb Michael Caine (compositor retirat) i Harvey Keitel. • Estil líric i poètic: narrativa visual per sobre del diàleg, salts metafòrics i introspecció. • Música central al relat: “Simple Songs” i una banda sonora que “t’embolcalla”. Recepció i comparacions • Continuïtat temàtica amb La grande bellezza, però alguns la troben més “snob” o sobrecarregada en diàlegs. • Reivindicació de primeres obres de Sorrentino: Le conseguenze dell’amore, Il Divo i This Must Be the Place (amb Sean Penn), pel seu ritme i economia de diàleg. El hijo de Saúl (László Nemes) Per què és singular • Escull una posada en escena radical: càmera enganxada al clatell del protagonista (eco dels germans Dardenne), fora de camp del terror i so omnipresent. • Sensació de pla seqüència continu i immersiu; comparat amb “Victoria” o “Russian Ark” pel repte formal, però amb un pes ètic i històric propi. Impacte • Film “necessari” sobre el Sonderkommando i l’Holocaust; possible favorita als Òscars i candidata a quedar en la història del cinema d’autor. No ho veureu, però us farà més mal: el terror s’insinua amb so i suggeriment, no amb imatge explícita. Oscars 2016: #OscarsSoWhite i omissions • Debat sobre la diversitat: Spike Lee anuncia boicot; broma incòmoda de Jamie Foxx amb Straight Outta Compton. • Omissions recurrents: Nightcrawler (Gyllenhaal) o el tracte ambigu a films com The Wolf of Wall Street. • Discussió meta: A qui importen els Oscars? Entre crítica, màrqueting i percepció pública. Documental: Sunyol, un crit valent • Presentació del treball de Francesc Escribano sobre Josep Sunyol (empresari, periodista, polític i president del Barça, afusellat pels franquistes). • Estrena especial i distribució esglaonada; possible emissió televisiva. The Hateful Eight (Tarantino) Premissa i gènere • Western d’alta muntanya, però sobretot intriga de cambra: vuit personatges tancats en una cabana durant una tempesta, ningú és qui sembla. • Comparació directa amb Diez negritos (Agatha Christie): cluedo amb identitats i motivacions en guerra. Estil Tarantino: reciclar per innovar • Fusió de gèneres (drama, comèdia negra, western) i espai únic a l’estil Reservoir Dogs. • Relectura d’arquetips (com a Inglourious Basterds o Django): el crític convertit en heroi, l’“odd couple” caça-recompenses/esclau, etc. Repartiment i personatges • Samuel L. Jackson signa un dels papers més potents; escenes-missatge que combinen monòleg cruel i música diegètica. • Jennifer Jason Leigh (nominada) brilla com a presonera ferotge; Bruce Dern rescatat en clau de “vell coronel” (Tarantino sovint recupera icones). Temes: violència, moral i el “dolent” protagonista • Debat sobre la banalitat del mal (eco Hannah Arendt) i la representació de la violència al cinema. • El públic modern empatitza amb l’antagonista (Sèries: The Sopranos, Breaking Bad, Dexter, The Fall; cinema: American Psycho, El clan). • Lectura moral tarantiniana: diferenciar entre qui “fa la seva feina” (bounty hunters) i els veritablement cruels (sense empatia ni miraments). Música: Ennio Morricone i ecos de The Thing • Partitura original de Morricone; Tarantino deixa d’“agafar cançons” per vestir-se de gala amb música composta per al film. • Peces reciclades (material descartat de l’Exorcista 2) recontextualitzades; neu, paranoia i Kurt Russell evoquen The Thing (Carpenter). El western: una mini-història guiada • Prehistòric (mut): The Great Train Robbery (Porter), impacte de llenguatge visual. • Clàssic: Stagecoach (Ford) fixa arquetips (heroi, dolent, interès amorós). • Modern: spaghetti western (Sergio Leone) i desidealització; Eastwood hi torna amb mala llet. • Postmodern: llibertat total i global (Corea: The Good, the Bad, the Weird). Tarantino hi juga amb total consciència d’autor. Experiència d’exhibició: 70mm i roadshow • Projecció en 70mm, Ultra Panavision 70 i format roadshow al Phenomena (Barcelona), amb obertura musical i intermedi. • Logística delicada (òptiques restaurades, enfoc exigent) però resultat espectacular de color, gra i amplitud. • Debat sobre la “fenomen experience”: comunitat que aplaudeix i celebra; risc de convertir-ho en circ vs. gaudi col·lectiu. Estructura i recursos • Film dividit en capítols amb veu en off després de l’intermedi que resumeix i reprèn el fil (trencament conscient de la narrativa). Valoració • Entre fans que la veuen com “quinta essència” i detractors que la troben menor, el consens a l’episodi: gran exercici d’estil i tensió en espai tancat, amb capes de lectura política i moral. Cites que marquen No ho veureu, però encara us farà més mal (sobre la posada en escena d’El hijo de Saúl) A qui li importen els Oscars? (debat sobre rellevància i narrativa mediàtica)

Panorama general del programa • Programa especial d’inici d’any amb repàs del millor de 2015 i algunes estrenes de gener. • Taula amb els habituals i veus noves; debat viu i plural, amb discrepàncies sanes sobre diverses pel·lícules. • Dues parts: estrenes i descobertes recents; després, selecció de cinema espanyol i internacional de l’any. "Crec que no hem dedicat un especial mai al Nanni Moretti... s’hauria de fer." Estrenes i conversa inicial Steve Jobs (Danny Boyle, guió d’Aaron Sorkin) • Comparada amb “Jobs” (2013): la nova aposta és més cinematogràfica, amb estructura en tres blocs (pre-presentacions) i diàleg de tempteig moral sobre geni i caràcter. • Interpretacions: Michael Fassbender i una Kate Winslet “irreconeixible” destaquen. • Debat a la taula: alguns la veuen més original però menys “enciclopèdica” que “Jobs”; el final pot semblar “massa feliç”. • Idea clau: narrativa en temps (quasi) real amb flashbacks i ritme Sorkin. "Narrativament, és impecable... però no sé si aconsegueix casar èxit i personalitat complexa." Mia madre (Nanni Moretti) • Drama íntim sobre una directora de cinema entre el rodatge i la malaltia de la mare; equilibri subtil entre dolor i moments còmics (sobretot gràcies a John Turturro). • To delicat i absorbent, amb tempo pausat però fluid; “riure i llagrimeta” en escenes properes. • Context filmogràfic: referències a Caro diario, La stanza del figlio i Habemus Papam. • Recomanada com a gran sorpresa de gener. Thriller i memòria a Llatinoamèrica Magallanes (Perú) • Thriller de xantatge amb passat militar fosc; informació dosificada i ambient urbà i pobre. • Referències de to i atmosfera: ecos de Chinatown i Taxi Driver. • Basada en el conte La pasajera d’Alonso Cueto; sensació de “fluïdesa lenta”. "Una pel·lícula fluidament lenta." El Club (Pablo Larraín, Xile) • Retrat duríssim d’un grup de capellans apartats per tapar escàndols; càmera implacable i proximitat a les mirades. • Explora la hipocresia institucional i el trauma col·lectiu; deixa l’espectador tocat. • Una de les grans pel·lícules de l’any per la taula. Cinema espanyol 2015: varietat i risc “B (La película)” (cas Bárcenas) • Reconstitucció de la fase d’instrucció judicial: minimalista però amb dues interpretacions poderoses (jutge i imputat). • Cinema d’actors, d’espai petit, amb gran força dramàtica. Requisitos para ser una persona normal (Leticia Dolera) • Òpera prima fresca i lliure, amb guió enginyós i càmera viva; comèdia romàntica amb to personal i mirada generacional. Rastres de sàndal • Melodrama emocional i contingut (no embafa), sobre identitat i germanor entre Índia i Catalunya; destaca Aina Clotet. • Adaptació amb pols narratiu i sensibilitat. Anacleto: Agente Secreto (Javier Ruiz Caldera) • Paròdia d’espies molt rodona, ritme de rellotgeria i diàlegs brillants; repartiment entregat (Quim Gutiérrez, cameos de Buenafuente, Corbacho, Sílvia Abril, Rossi de Palma). • Cinema d’evasió intel·ligent: surts feliç del cine. Truman (Cesc Gay) • Esmentada com a gran pel·lícula de l’any, ja tractada al programa anterior. Hablar (Joaquín Oristrell) • Pla seqüència llarg que enllaça històries i idees; més que una virgueria tècnica, és una reflexió sobre la paraula i les relacions. "Hablar seria donar importància a la paraula... i al text." Lluc Skywalker (Jaume Fargas) • Comèdia dramàtica minimalista i anticonvencional: interpretacions “desinflades” a propòsit i estètica d’estranyesa. • Referències de to: Tati, Buster Keaton, Amélie/Delicatessen, cert aire de Wes Anderson, però amb il·luminació i posada en escena deliberadament “viejuna”. • Tracta la solitud i el desig de ser recordat (un funeral amb barri sencer) amb humor sec i dispositiu formal arriscat. • Exemple d’originalitat low-cost i resistència a l’homogeneïtzació visual. Autor, intimitat i innovació 10.000 quilòmetres (Carlos Marqués-Marcet) • Arrenca amb un pla sostingut i desplega una relació a distància via webcams; naturalitat actoral i final que colpeix. • Mostra com la tecnologia modula la intimitat. Magical Girl (Carlos Vermut) • De premissa “típica” a espiral inquietant; arquitectura de plans mil·limètrica i canvis d’ecos estètics (fins i tot Kubrick). • Històries creuades que van engrandint la bola fins a un clima hipnòtic i fosc. Sèries: temporada de plataformes • Netflix al punt de mira: Narcos (biopic coral de Pablo Escobar, versió original amb castellà colombià), The Fall (thriller britànic impecable amb Gillian Anderson), Bojack Horseman (animació d’humor negre sobre la fama i el buit). • Addenda: Wet Hot American Summer (paròdia absurda d’un dia en un campament, adults fent d’adolescents). Internacionals destacades (2015) • Blockbuster: Star Wars: The Force Awakens — divertida però previsible i comercial. • Indie nord-americà: Mistress America — retrat punyent i esmolat de la cultura americana. • Neo-noir i modernitat: Puro vicio (Inherent Vice) i Victoria (pla seqüència real) com a mostres de risc formal. • Clàssic instantani: Nightcrawler — mirada ferotge als mitjans; candidata a nou clàssic al nivell de Taxi Driver. • Europa de l’Est: Mandarines (Tangerines) — petit gran relat bèl·lic-humanista. • Màfia italiana: Anime nere (Calàbria: Màfia del Sud) — contundent dissecció de poder i arrelament entre ciutat i poble. Perles i curt • Kung Fury — curt hilarant finançat per micromecenatge; collage pop dels 80, over-the-top i autoconscient. • Bande de filles (Girlhood) — coming-of-age de Céline Sciamma: mirada potent a la joventut i la identitat. Tancament i pròxim programa • Cloenda amb anunci del pròxim convidat, Carles Martínez, expert en western, per comentar Los odiosos ocho (The Hateful Eight) de Tarantino. • Tò proper, col·lectiu i molt recomanador: una guia àgil per recuperar el millor de 2015 i atacar bé el 2016.

Panorama general del programa • Episodi centrat en dues línies principals: estrenes i crítiques recents i un dossier extens sobre cinema taiwanès (història, directors clau i anàlisi profunda de Hou Hsiao-hsien i "The Assassin"). • També hi ha una peça destacada sobre José Luis Guerín i la seva premiada docuficció "La academia de las musas", més recomanacions nadalenques de la Biblioteca Joan Margarit. "José Luis Guerín és un investigador... d'aquells directors que aprofundeixen en les coses." Avanç d'estrenes i festivals • "Incidències" (José Corbacho i Juan Cruz): passi de premsa amb directors i projecte d'infiltrats al programa. • "Palmeras en la nieve": expectativa alta per producció i fotografia, però es comenten reticències sobre la seva eficàcia narrativa. • "La academia de las musas" (José Luis Guerín): passi previ, presència de l’equip tècnic i anècdotes de producció; record del seu Giraldillo d’Or a Sevilla (Festival de Cinema Europeu). Crítiques ràpides i debat d’actualitat "45 años" (Andrew Haigh) • Interpretacions molt valorades (Charlotte Rampling i Tom Courtenay), ambient bretó sobri i elegant. • Crítica contundent al clímax: final percebut com explicatiu i incongruent, que dilueix la subtilesa prèvia. "Jo penso que la pel·lícula s’hauria d’acabar quan ells dos es proposen... ja està, s’ha acabat." "Mistress America" (Noah Baumbach) • Comèdia sobre dues joves que esdevindran germanestras: dinàmica de lideratge vs. fascinació. • Valorada com a rica en matisos i amb ritme fresc i observacional. "Bridge of Spies" (Steven Spielberg) • Recreació històrica excel·lent (Berlín anys 60) i bones interpretacions, però massa llarga i sense ser de les millors de l’autor. • Contrast amb el cinema més auster i colpidor de proximitat com "Techo y comida", defensada com una de les grans del cinema recent espanyol. Altres mencions • "Relatos salvajes", "Siempre Alice", "El juez", "Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?": novetats i recuperacions en cartelleres/biblioteca. • Bloc de clàssics de Nadal recomanats: "¡Qué bello es vivir!", "Plácido", "Pesadilla antes de Navidad", "Gremlins", "Love Actually", "El día de la bestia", entre d’altres. Anàlisi destacada: "La academia de las musas" (José Luis Guerín) Mètode i dispositiu • Docuficció híbrida: diàlegs espontanis amb estudiants de filologia/poesia; rodatge sense guió tancat; autenticitat performativa. • Aules multilingües (català, castellà, italià, sard), construint un mapa mediterrani d’idees sobre les muses i la creació. Temes i contrastos • Filosofia de la inspiració, paper de la dona com a musa vs. subjecte pensant; tensió domèstica professor-esposa com a contrapunt crític. • Suggerida comparativa amb "Una pistola en cada mano" sobre mirades al desig masculí/femení, però amb poètiques antagòniques. "És una pel·lícula sumament original... no he vist res en els últims anys tan diferent." Dossier: Cinema de Taiwan Context històric • 1910–1945: Període japonès a Taiwan; producció escassa i de costums. • 1945–1980: Arribada dels nacionalistes xinesos; tensions amb població local i Terror Blanc (2/28/1947) com a trauma fundacional. • Anys 60: auge de kung-fu/arts marcials (figura clau: King Hu, "Dragon Inn"). • Des de 1982: Nova Onada Taiwanesa (Hou Hsiao-hsien, Edward Yang, Tsai Ming-liang) i projecció internacional; també Ang Lee com a pont amb Hollywood. Hou Hsiao-hsien (HHH) • Filmografia essencial: "A City of Sadness", "The Puppetmaster", "Good Men, Good Women", "Flowers of Shanghai", "Millennium Mambo", "Café Lumière", "Three Times", "Goodbye South, Goodbye". • Poètica: retrats d’època des de múltiples vèrtexs, hibridacions amb el documental, ritmes contemplatius i posada en escena depurada. Focus: "The Assassin" (2015) • Artes marcials convertides en gestos realistes i breus: sense acrobàcies ni cablejat; observació per sobre de l’espectacle. • Personatge central (Shu Qi): dilema moral entre missió política i una humanitat que s’obre mentre observa vides alienes; ús de cortines, fora de camp i composició per fer visible la mirada. • Recepció dividida: per alguns joia conceptual; per altres, lenta i exigent, però sempre coherent amb l’estil d’HHH. "Aquesta pel·lícula no té res de pel·lícula de lluita. És una pel·lícula conceptual." Edward Yang • Obra de referència: "Yi Yi" (premi a CANNES com a director). • Temes: relacions familiars, ciutat com a ecosistema moral, crònica minuciosa de valors i canvis; comparacions amb Woody Allen per la cartografia urbana de Taipei. Tsai Ming-liang • Temes recurrents: soledat, desig, alienació. • Títols esmentats: "Rebels of the Neon God", "Goodbye, Dragon Inn" (homenatge a King Hu), "The Wayward Cloud" (musical eròtic amb la síndria com a signe del desig). • Estil: plans llargs, minimalisme, espais convertits en personatges; Taipei mostrada amb una precisió gairebé documental-poètica. Política i identitat a pantalla • El cinema taiwanès il·lumina identitats en conflicte: herència japonesa, pressió del continent xinès i aspiracions d’autogovern. • El 2/28/1947 (Terror Blanc) apareix com a clau per entendre relats (HHH), sovint llegit també com a lluita de classes. • El debat s’obre a nacionalisme vs. patriotisme com a marc d’interpretació contemporani. Recursos i on veure • Casa Àsia: filmoteca i materials sobre cinema xinès/taiwanès; no sempre disponibles títols com "A City of Sadness". • Bibliografia: llibre de Sílvia Rins, "Les grans pel·lícules asiàtiques" com a guia d’inici. • Biblioteca Joan Margarit: préstec de clàssics i novetats (vegeu la llista del bloc nadalench). Tancament • Comiat de temporada, retorn al gener amb més cinema asiàtic i voluntat de dedicar una sessió monogràfica a Hou Hsiao-hsien. "Que veieu molt cine, que veieu moltes pel·lícules... bona nit."

Resum general Episodi centrat en una mirada plural al cinema recent: des de la comèdia comercial espanyola fins al drama social sobre desnonaments, passant per migracions i exili (Dheepan), una adaptació lorquiana (La novia), l’animació per a infants (El viaje de Arlo) i un thriller històric de la Guerra Freda (Bridge of Spies). Hi ha un fil conductor: la tensió entre èxit comercial i qualitat, i el valor del cinema com a mirall social. "No hi ha res a fer" — l’advocat a Techo y comida, frase que condensa la duresa burocràtica del desnonament Temes principals Comèdia i èxit de taquilla: Ocho apellidos catalanes • Crítica severa a la seqüela: guió forçat, poc treballat i sense gràcia; només se’n salven interpretacions veterans com la de Rosa Maria Sardà i Karra Elejalde. • Comparació amb la primera part (més fresca) i amb el model de Good Bye, Lenin! (farsa sobre fer creure una realitat política). • Debat: èxit comercial vs qualitat artística i recepció generacional diversa. Migracions i exili: Dheepan (Jacques Audiard) • Retrat contundent i humà de refugiats tamils que arriben a França; interpretacions excel·lents i primers plans exigents. • França com a acollida ferotge en contrast amb el pragmatisme britànic; pas d’un horror de guerra a un horror social de banlieue. • Recomanada: menys rodona que altres Audiard, però necessària per la seva mirada. Lorca al cinema: La novia • Adaptació estètica i musicalment poderosa, però amb desequilibri: massa èmfasi en rostres, text de Lorca poc prioritzat. • Filmat a Capadòcia (Turquia); paisatges bells que descontextualitzen l’Andalusia del relat. • Temes lorquians: culpa, passió i fatalitat. "Mata’m..." — evocació del tràgic lorquià i el pes de les passions Animació i missatges per a infants: El viaje de Arlo (The Good Dinosaur) • Funciona molt bé amb nens de 6–9 anys: fàbula simple i emotiva sobre vèncer la por i l’amistat. • Comparada amb Inside Out: aquesta última és més abstracta i potser menys accessible per als petits; debat sobre missatges subliminals i valors. • Valors de producció: paisatge digital impressionant i expressivitat del nen-feréstec. Preescolar i diferències culturals: Der kleine Drache Kokosnuss • Conte d’aventures per als més petits; oportunitat per observar diferències de to entre animació alemanya i nord-americana. Guerra Freda amb Spielberg: Bridge of Spies • Direcció impecable i reconstrucció històrica acurada (mur de Berlín, intercanvi d’espies), però alguns el troben sense ànima. • Tom Hanks com a advocat íntegre; final amb americanisme marcat; comparacions amb clàssics de la Guerra Freda més consistents. Drama social i desnonaments: Techo y comida • Debut de Juan Miguel del Castillo: cinema social auster, lluminós i sense melodrama sobre una mare sola a Jerez (2012). • Natalia de Molina: interpretació magnífica que sosté el film. • Focus en desnonament de lloguer (complexitat moral: propietari també pressionat pel banc). Escenes clau: - Conversa amb l’advocat (veu en off) i rostre que ho diu tot. - El gest de la veïna que descobreix i regala allò que faltava. • Tema central: solitud i invisibilitat del patiment quotidià. El contrapunt col·lectiu: La granja del pas • Documental (esmentat i debatut) sobre resposta col·lectiva als desnonaments: assemblees, PAH, ocupacions socials i aprenentatge comunitari. • Complementa Techo y comida: del cas individual a la solució col·lectiva. Punts destacats • Tensió recurrent: taquilla vs qualitat i el rol del cinema en el debat social. • Migracions i precarietat: del conflicte armat (Dheepan) a la pobresa urbana (Techo y comida). • Infància i cinema: accessibilitat temàtica i lectura crítica de valors implícits. • Història i política: Guerra Freda amb estil clàssic i ètica professional (Bridge of Spies).

Visió general • Episodi centrat en el binomi humor i cinema, amb ressenyes d’estrenes, un bloc fort de documental social i un focus en thrillers contemporanis. • Protagonisme de la jove Fergat Producció (Pol Díger i Lídia Millet): estil d’humor absurd d’inspiració britànica/americana, musicals, rodatges exprés, i una mirada crítica (i autoirònica) sobre el cinema independent. • Debat viu sobre comèdia espanyola, i destacat entusiasme per Prisoners de Denis Villeneuve. • Treball tècnic i de producció: inversió en Blackmagic 4K, circuits de festivals, sostenibilitat i pas del curt al llarg. Preestrenes i crítiques Barcelona, una nit d’hivern (Dani de la Orden) • Comèdia romàntica coral amb històries interconnectades i personatges de diverses edats. • Percepció de major maduresa respecte a la primera entrega (Barcelona, nit d’estiu): millor equilibri i desenvolupament de relacions. • To lleuger i accessible, sense grans pretensions, però ben estructurat i de bon ritme. • Curiositat: l’autor, malgrat la fama romàntica, té interès de fons pel cinema apocalíptic. Humor paròdic: Hot Shots i l’ADN Fergat • Record d’“Hot Shots” com a spoof de referència (Abrams/Charlie Sheen), amb enginy visual i “xorrades” creatives com a motor del gag. • Punts de contacte amb Fergat: humor absurd i timing de comèdia com a brúixola. Comèdia espanyola: 8 apellidos catalanes • Debat obert: comparada amb la primera, la segona part es percep com menys fresca i amb guió més feble. • La sala riu, però s’assenyala oportunitat perduda per actualitzar bromes polítiques. • Diferències de to entre humor espanyol vs. britànic/americà. “Feia temps que no hi havia una sala sencera rient sense parar.” Documental social La granja del pas (Sílvia Munt) • Retrat de la PAH Sabadell i del procés emocional i col·lectiu davant els desnonaments. • Forta empatia i equilibri de to: hi ha lloc per al plor i també per a l’alegria compartida. • Elogi generalitzat de la posada en escena, del muntatge (vuit mesos) i de l’ofici cinematogràfic; premi a Valladolid (Temps d’Història). • Repàs de la trajectòria de Munt com a actriu i directora (incloent l’excel·lent doc “Gala”). Focus director: Denis Villeneuve (thriller contemporani) Prisoners (Prisioneros) • Thriller dens i immersiu, amb fotografia de Roger Deakins i guió de girs inesperats però coherents. • Interpretacions potents (Hugh Jackman i Jake Gyllenhaal). • Ritme sostingut (2h30 que “passen volant”). • Valorada com a obra major dins del gènere. “És una autèntica obra mestra… tot lligat i ben intel·ligent.” Sicario i Enemy • Sicario: construcció gradual del “monstre” com a sistema, to dur i atmosferes contundents. • Enemy: adaptació de Saramago més personal i divisiva a la taula, però amb idees i viratges celebrats. Fergat Producció: estil, processos i trajectòria Identitat creativa i plans • Duo creatiu amb estils complementaris: humor absurd (Pol) i línia més seriosa/guionística (Lídia). • Preparant el primer llargmetratge, amb to més proper a cinema de festival. Eines i tècnica • Inversió pròpia en Blackmagic 4K (cos ~3.000€; els accessoris dupliquen el cost), qualitat de cinema digital i aprenentatge pràctic. • Debat ergonòmic vs. qualitat d’imatge per a cobertures d’entrevista i actes. Del curt al llarg: vies i sostenibilitat • El curt circula per festivals; el llarg demana exhibició i mercat. • Sostenibilitat mitjançant videoclips i espots; premis de curt amb retorn econòmic modest però amb reconeixement i xarxa. Formats exprés i musicals • Participació intensiva en rodatges ràpids (24–48h): escriure, rodar, muntar i lliurar en temps rècord — gran escola d’ofici i cohesió d’equip. • Musical com a gènere recurrent: “Veganser”, “Qui no canta no calça” (24h), entre d’altres. Microcurt Haiku: Honey Honey • Peça de 17 segons estructurada com un haiku (5''–7''–5''): sintaxi visual extrema i “punch” final. • Seleccionada en 22 festivals i diversos premis; exemple de com una bona idea pot viatjar sense grans recursos. “Directors (Director’s Cut)”: fals documental i sàtira • Format de fals documental a l’estil The Office, sobre un equip que vol fer la “primera snap/snuff movie artística”. • Crítica mordaç al cinema independent i a les seves pretensions, però també autoironia: to de comèdia negra, gags de set i mirada lúcida al backstage. Equip i treball • Nucli d’unes 20 persones: direcció de foto (Kimio Ogawa), música (Miquel), art (Cristina), etc. • Model horitzontal, obert a propostes de departaments; combinació d’edats que enriqueix referents i públic potencial. • Actors recurrents: Roser Bondó i Jaume de Sants. Oients i tancament • Interacció via Facebook: Marx Brothers (“Sopa de ganso”, “Una nit a l’òpera”), “Carmina o revienta”, “Volver al futuro”, “El liguero mágico”. • Anunci: pròxima “Pel·lícula del mes” — La granja del pas i possible visita de Sílvia Munt.

Panorama general Programa viu i polièdric amb un fil conductor clar: parlar de cinema des de la crítica i la història, amb un tram final dedicat als inicis del cinema a Catalunya. Al llarg de l’episodi es combinen debats de pel·lícules recents i clàssiques amb reflexions sobre poètica cinematogràfica, la relació del cinema amb la realitat social i la seva evolució industrial. "Malgrat tot, hi ha un punt d'interès que em quedo amb ell" — sobre rescatar el valor dins del cinema comercial Debats i crítiques Inside Out (Del Revés) — originalitat vs. manipulació • Idees clau: enfoc original (emocions personificades), però debat sobre tòpics i manipulació emocional. • Punts forts destacats: enginy del guió, capacitat per “tocar la fibra”. • Crítica severa: percepció de product placement i “packs temàtics” (família, videojocs) com a estratègia de marca. • Públic infantil: discussió sobre el grau de complexitat que pot/ha d’assumir; defensa de no “mastegar-ho massa”. • Moment icònic: l’episodi de l’“amic invisible”. "Al començament és bàsica i va agafant complexitat... fins a fer plorar" — sobre el crescendo emocional Truman — interpretacions vs. conjunt • Valoració desigual: bona interpretació protagonista i algun gag memorable (el gos), però globalment menys convincent que altres títols del director. • Comparativa: preferència per “La ciutat” (Cesc Gay) en conjunt i guió. Tangent saborosa: bròquil, veganisme i cinema • Un parèntesi simpàtic sobre alimentació (defensa del bròquil, cuina i nutrició), que humanitza el to del programa i connecta amb la idea de maduració… també en el cinema. Doble programa francès: Céline Sciamma Tomboy — identitat i delicadesa • Retrat andrògin i d’identitat en construcció amb poètica subtil i ritme de “versos” audiovisuals. • Final obert, honest i emotiu (re-presentació del nom de la protagonista). Bande de filles (Girlhood) — complexitat i maduració • Salt qualitatiu respecte a Tomboy: més complexa, més oberta i ancorada als suburbis francesos, amb focus en bandes de noies. • Complementarietat amb altres mirades sobre França perifèrica (vegeu Dheepan). "Tomboy seria com Del Revés; Girlhood, la continuació a l’adolescència" Poètica i denúncia: Pasolini (Salò o els 120 dies de Sodoma) • Defensa de la seva poètica bruta i radical per denunciar la submissió i el poder. • Llibertat “falsa” i intercanvi desigual: cinema com a instrument per revelar la violència estructural. • Relectura de la trilogia de la vida i renúncia posterior com a gest poètic i crític. Realisme i violència contemporània • Dheepan (Audiard) i Bandes de noies (Sciamma): banlieues, xoc cultural i marginalitat. • El clan (Trapero): thriller basat en fets reals a l’Argentina dels 70-80; mecanismes de violència paraestatal i continuïtats sota dictatures. • Sicario (Villeneuve): immersió a la barbàrie contemporània; contrast de tons amb el documentalisme immersiu de Trapero. Western humanista: The Homesman (Tommy Lee Jones) • Aproximació humanista i empàtica, especialment amb retrats femenins (Hilary Swank). • Comparació amb Clint Eastwood: duresa externa amb sensibilitat interna; aquí, un western anti-mite. • Elements clau: tempo clàssic, gir narratiu contundent i aversió a “restituir” el mite del gènere. Tema central: Inicis del cinema a Catalunya Georges Méliès i l’oblit com a tema • La Invenció de Hugo (BSO de Howard Shore) serveix per parlar de Méliès: prolífic (centenars de peces curtes) i oblidat durant dècades. • Recordatori de pioneres de la ficció i del llenguatge cinematogràfic (una autora clau sovint encara més esborrada de la història). Primeres projeccions a Barcelona (1896–1904) • Data clau: 20/12/1896, a la Casa Napoleón (Rambles). • Primeres sessions com a curiositat científica: documentals, noticiaris i “vistes” (arribada del tren, paisatges, ciutats). • Ràpida expansió: sales al Paral·lel, Rambles i Passeig de Gràcia; firaires amb barraques mòbils. De la curiositat als trucs i la comèdia • Descobriment del potencial del muntatge i els efectes: desaparicions, objectes animats. • Escenes còmiques molt breus com a gran atracció. Fructuós Gelabert • Pioner del rodatge a Catalunya i fundador d’estudis al país. • Primeres peces: documentals exitosos i la ficció Rinya en un cafè (1897). • Circuits de producció-exhibició integrats (productor i exhibidor) i adaptacions d’obres teatrals (ex. Terra baixa, 1907). Altres pioners i innovadors • Productores com Hispano Films o Iris Films; èxit de melodrames. • Segundo de Chomón: el “Méliès espanyol”. Ex.: El hotel eléctrico (1905) — stop motion primigeni i enginy visual. Elits, risc i conservació • Recepció inicial: el cinema vist com a espectacle de fira o com a perill (moral, ideològic). • Conseqüència: pèrdua massiva d’arxius (venda/intercanvi de còpies, nul·la preservació); manca de consciència de document històric. De la barraca al setè art • En pocs anys, naix la gramàtica del cinema i arriben els clàssics: Metròpolis, El cuirassat Potemkin, etc. • Ambivalència contemporània: convivència entre cinema de consum i obres majors. Indústria i manipulació • El cinema, gran indústria global i fàbrica d’il·lusions: dona feina però també pot orientar/desviar mirades. D. W. Griffith i el conservadorisme formal • Exemple de talent formal i ideologia conservadora (ex.: Intolerance): el llenguatge pot servir models socials dominants.

Panorama general del programa Programa dedicat principalment a Sherlock Holmes i a la seva presència a la literatura, el cinema i la televisió, amb derivades cap al neo-noir contemporani i autors europeus i llatinoamericans. Eix central: la persistència del mite de Sherlock Holmes, les seves adaptacions clàssiques i modernes, i la seva influència en el gènere d’investigació Eixos complementaris: Thrillers i neo-noir actuals: Sicario (Denis Villeneuve) i Inherent Vice (Paul Thomas Anderson) Focus d’autor: Jacques Audiard (de De battre mon cœur s’est arrêté a Dheepan) i Pablo Trapero (El clan i filmografia) "Jude Law i Robert Downey Jr., no hace falta decir nada más" — recomanació d’oient sobre el Holmes de Guy Ritchie Sherlock Holmes: del paper a la pantalla Orígens i tòpics Autor: Arthur Conan Doyle (finals segle XIX – inicis XX) Mite popular vs. text original: el famós “Elementary, my dear Watson” no apareix a les novel·les; és una invenció cinematogràfica posterior Influència transversal: el mètode d’observació i deducció de Holmes inspira sèries i canals centrats en investigació i crims Versions modernes i clàssiques Modernització d’acció: Sherlock Holmes (Guy Ritchie, 2009–) amb Robert Downey Jr. i Jude Law — ritme d’acció i actualització al segle XXI, preservant l’“esperit” del personatge Televisió: Sherlock (BBC) amb Benedict Cumberbatch — una de les sèries més recomanades Lectures d’autor: La vida privada de Sherlock Holmes (Billy Wilder) — desmitificació, subtext i paral·lelismes amb Oscar Wilde Encreuaments: Assassinat per decret (Holmes vs. Jack l’Esbudellador) i El gos dels Baskerville — el costat gòtic/terrorífic del cànon El mite i el mètode Holmes, quasi un proto-superheroi modern sense superpoders: excel·leix en observació i deducció científica Trets característics: addiccions, violí (tocat de manera no convencional), caràcter introspectiu, sovint més misantròpic que misògin Contrast amb el detectiu dur del film noir clàssic (Hammett, Bogart, Hawks/Huston): Holmes opera “fora” de la humanitat quotidiana; el noir és més brut, viciós i terrenal Connexions culturals Paral·lelismes culturals amb Oscar Wilde i la tradició de l’excentricitat (personatges genials que viuen en la perifèria de la norma social) Neo-noir contemporani: de Pynchon a l’era postmoderna Inherent Vice (Paul Thomas Anderson) Adaptació de Thomas Pynchon: detectiu hippie (Joaquin Phoenix) immers en boira psicodèlica Tonalitat: neo-noir deslavassat, humor negre i caos controlat; antípoda de l’hipercontrol deductiu de Holmes Comparat amb el noir clàssic (Hammett/Bogart) i visions del “món subterrani” a Blue Velvet (David Lynch) Thrillers d’ètica gris: Sicario (Denis Villeneuve) Lectura temàtica: equivalència de mètodes entre Estat i crim organitzat (“Infiltrados” de Scorsese com a referent) Triple eix de personatges: agent novell (Emily Blunt), operatius foscos i el “monstre humà” instrumentalitzat pel sistema Idea clau: quan la justícia instrumentalitza el mal per fi “just”, el sistema es deslegitima Cinema llatinoamericà: Pablo Trapero Estrena destacada: El clan (2015) Recorregut de filmografia: Mundo grúa, El bonaerense, Familia rodante, Leonera, Carancho, Elefante blanco, Siete días en La Habana Constant autoral: immersió en marges socials, institucions i violències estructurals Jacques Audiard: del piano a l’exili De battre mon cœur s’est arrêté (2005) Remake lliure de Fingers (James Toback, 1978): duel interior entre crim immobiliari i vocació musical (piano) Peça musical clau: Toccata en mi menor, BWV 914 de J. S. Bach — metàfora de disciplina i recerca d’“ordre” De rouille et d’os (2012) i Dheepan (2015) Viratge cap a relacions afectives i trauma Dheepan (anomenada “Pan” al programa): refugiats tàmils de Sri Lanka a França; guerra → migració → “integració” en entorns precaris Crítica recurrent: percepció d’una solució “màgica” al final; debat sobre versemblança i integració real Idees clau del programa Holmes perdura perquè codifica el desig de sentit: observar, deduir i imposar ordre al caos El neo-noir actual (Inherent Vice, Sicario) posa el focus en la zona grisa on sistema i crim s’assemblen Audiard i Trapero exploren la violència estructural i els espais intermedis (migració, marges, família com a ficció protectora) "O et fan o fas" — síntesi de la supervivència als marges Recursos i recomanacions Per (re)descobrir Holmes: Billy Wilder, Guy Ritchie i la sèrie BBC Neo-noir essencial: Inherent Vice i Sicario Autors a seguir: Jacques Audiard (De battre…, Dheepan) i Pablo Trapero (El clan)