episodis

Resum general Episodi dedicat a tres grans blocs: 1) crítica principal d’“La propera pell” d’Isaki Lacuesta i Isa Campo; 2) anàlisi d’“I, Daniel Blake” de Ken Loach i debat sobre si és distopia o realisme social; 3) conversa sobre “Black Mirror” (T3E1) i l’impacte de les xarxes socials. A més, ronda d’estrenes i recomanacions televisives de la setmana. Temes principals • “La propera pell”: thriller psicològic polièdric sobre identitat, memòria i violència (familiar, social i envers els animals) en un entorn rural pirinenc. Interpretacions i disseny de so destacats. • “I, Daniel Blake” (Ken Loach): retrat humanista i contundent de la burocràcia i el benestar social; premis a Cannes i Sant Sebastià; to de neorealisme actualitzat. • “Black Mirror” T3E1: sàtira d’una societat de puntuacions socials; reflexió sobre la performativitat a Instagram/Facebook i les jerarquies de reputació. • Debat conceptual: diferències entre distopia i realisme amb exemples (“Brazil”, “A Clockwork Orange”, “Children of Men”, “Matrix”, “Interstellar”) i el cas Snowden. • Estrenes i TV: opinions sobre Tim Burton (“Miss Peregrine”), repàs de pel·lícules a canals (Canal Hollywood, AMC, TNT, Paramount, TV3, TV2) durant la setmana. Debats i idees clau Distopia vs realisme • Part dels tertulians discuteixen si el cinema social de Loach pot considerar-se distòpic o és estrictament realisme crític. • Exemple comparatiu: “Brazil” (distopia declarada) vs “I, Daniel Blake” (realisme burocràtic). • Es recorda que algunes distopies acaben aproximant-se a la realitat (vigilància massiva, Snowden, control algorítmic), difuminant fronteres. Xarxes socials i estatus • “Black Mirror” T3E1 imagina una societat estamental basada en puntuacions socials (me gusta/ratings) que condicionen drets i oportunitats (fins i tot agafar un avió). • Es debat la pressió d’autoexhibició en actors i creadors, i el paper dels algoritmes/hashtags per a la visibilitat global. • S’apunta que l’impacte no depèn tant de l’edat com del perfil d’ús i capital social digital. Anàlisis destacades “I, Daniel Blake” (Ken Loach) • Premis: Palma d’Or (Cannes) i Premi del Públic (Sant Sebastià). • Tesi: la burocràcia converteix l’ajuda social en un laberint punitiu. Humanisme i calidesa en el tractament dels personatges. • Estil: simplicitat neorealista, interpretacions properes i emoció sense pamfletarisme. • Debat: alguns volen llegir-la com a distopia quotidiana; la majoria la defensa com realisme social. “La propera pell” (Isaki Lacuesta, Isa Campo) • Thriller psicològic que integra múltiples punts de vista simultanis i qüestiona la veritat única. • Eixos temàtics: identitat, memòria selectiva, violència naturalitzada (familiar, comunitària i envers els animals) i costums rurals sense maniqueisme. • Interpretacions: Emma Suárez i, sobretot, Àlex Monner en un treball intens i matisat. • Disseny de so: ús expressiu del paisatge sonor (gel, gotes, neu) i del silenci per generar tensió sense recursos de thriller convencionals. • Final obert ben integrat, que admet múltiples lectures sense trair el que el film proposa. Estrenes i recomanacions TV • Crítica a “Miss Peregrine” (Tim Burton): barreja de referents pop i llocs comuns; percepció de retorn desigual al seu univers de personatges excèntrics. • TV de la setmana: “El nombre de la rosa” (Canal Hollywood), “Silver Linings Playbook” (AMC), “Gladiator” (TNT), “Resident Evil” i “The Man Who Shot Liberty Valance” (Paramount), “After Earth” (TV3), “Quartet” (TV2), “Alien” i “American Beauty” (Paramount), “The King’s Speech” (AMC), “Tesis” (Paramount). Cites destacades “Qui mata no és la bala, qui mata és qui dispara.” “No és una crítica al món rural; és el que hi ha. Les imatges, però, tenen vida pròpia.” Tancament Proper episodi: especial Jazz i cinema amb el convidat Joan Sardà, amb música i repàs de fites (p. ex. El cantor de jazz) en la transició al cinema sonor.

Visió general Programa centrat en el cinema distòpic, amb una primera part de crítiques recents i una segona part temàtica on s’analitza el gènere, les seves arrels literàries i el seu impacte actual, de George Orwell a Black Mirror. També s’anuncien preestrenes i entrevistes. "La guerra ja no és la trinxera: la guerra és internet" — reflexió nascuda del debat sobre Snowden que enllaça amb les distopies sobre vigilància i control. Pel·lícules vistes i comentades Snowden (Oliver Stone) • Valoració global: positiva i sorprenentment sòlida dins la filmografia recent d’Oliver Stone; ritme àgil per a 2h20, bon muntatge i interpretació destacada de Joseph Gordon-Levitt. • Comparativa: es contrasta amb el documental Òscar Citizenfour (2014) —molts crítics el van considerar superior— però el film de Stone es defensa per la seva potència narrativa i vitalitat de ficció. • Contingut i matisos: es discuteix el buit sobre Rússia (context condicionat) i la no-clausura del final, més reflexiu que concloent. • Arc del personatge: l’evolució d’Edward Snowden, de conservador patriòtic a dissident per coherència moral, és un dels punts forts dramatúrgics. • Idea clau: la guerra digital i la vigilància massiva traslladen el conflicte del camp de batalla al ciberespai. "No només és la guerra física; és la virtual […] i sovint es juga una guerra bruta d’espionatge massiu." Els germans Grimm (Terry Gilliam) • Redescoberta entusiasta: fantasia, inventiva i autoría. Gilliam és definit com un autor polivalent que projecta el seu món interior amb força visual i narrativa. Un monstre em ve a veure (J.A. Bayona) • Expectatives altes complertes: drama potent i emotiu, amb un tractament fantasiós elegant i unes aquarel·les/animació molt celebrades. • Campanya dels mocadors: més enllà del màrqueting, la pel·lícula impacta sense caure en manipulacions gratuïtes. La noia del tren (The Girl on the Train) • Crítica negativa: thriller poc aconseguit, personatges unidimensionals i guió feble; darrera part amb to de telenovel·la. • Debat sobre best-sellers: èxits massius que no sempre resisteixen l’adaptació; es compara el cas amb Dan Brown (Inferno, El codi Da Vinci). Agenda i preestrenes • Proposta: fer “La propera pell” (Isaki Lacuesta) com a Pel·lícula del Mes la setmana vinent. • Entrevistes: Emma Suárez i Àlex Monner (relacionat amb la preestrena). Tema del dia: Cinema distòpic Definició i clàssics literaris • Distopia: antiutopia on una societat fictícia es mostra com a indesitjable/opressiva. • Arrels literàries clau: 1984 (George Orwell), Un món feliç (Aldous Huxley), Fahrenheit 451 (Ray Bradbury). Tendències i rerefons actual • Auge recent: distopies més centrades en tecnologia i relacions humanes. • “Profecies” que interpel·len el present: 1984 troba ecos en Snowden/WikiLeaks (vigilància, reescriptura de la memòria, intimitat trencada). “Funcionaris que reescriuen l’hemeroteca per ajustar-la a la versió oficial” — un tema d’Orwell que ressona avui. Debat: mirall social o evasió? • Es planteja el risc que l’allau de distopies de Hollywood desvïi l’atenció dels problemes reals actuals. • Contrapunt: el gènere serveix per parlar del present a través d’hipòtesis extremes (“i si…?”) i genera debat social i ètic. Exemples i eixos temàtics Tecnologia i control • Matrix — acció + capa filosòfica sobre realitat/ simulació i control. • Minority Report — predicció del crim: seguretat vs llibertat. • Ex Machina — frontera entre IA i desig; humanitat de la màquina. • Her — intimitat i afectes amb sistemes operatius; soledat connectada. • Black Mirror — antologia sobre deshumanització tecnològica. Biopolítica i genètica • Gattaca — determinisme genètic i meritocràcia esbiaixada. • Code 46 — control reproductiu i compatibilitats genètiques. Desigualtat i classes • Metròpolis — pionera en conflicte de classe i mecanització. • High-Rise — l’edifici com a metàfora de jerarquia social. • In Time — el temps com a moneda: rics sense pressa, pobres corrent. Societat i conducta • Temps moderns — alienació laboral (prefigura ansietats modernes). • The Lobster — normativitat afectiva portada a l’absurd. • Soylent Green — recursos escassos i cinisme institucional. • Children of Men — infertilitat global per parlar d’immigració i drets. Black Mirror (nova temporada) • Format: capítols autoconclusius (~1h), cadascun una distopia tecnològica. • Temes: comercialització del “talent”, social rating, dol i recreació digital, vigilància extrema. • Novetat: retorn amb temporada produïda per Netflix. Conclusions • El gènere distòpic, lluny de ser simple evasió, activa preguntes incòmodes sobre el present: vigilància, llibertat, desigualtat, tecnologia i identitat. • Recomanacions per iniciar-se o continuar: The Lobster, Ex Machina, Her, Children of Men, Black Mirror. • Seguiment: atents a la preestrena de La propera pell i a les entrevistes amb Emma Suárez i Àlex Monner.

Panorama general Episodi amb to cinèfil i reflexiu: comença amb un homenatge a Andrzej Wajda, segueix amb una crítica entusiasta de “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona), una anàlisi de “Snowden” (Oliver Stone) i un debat sobre la vigilància massiva, passa per altres visionats (Tim Burton, “Demolition”) i culmina amb el tema del dia: les tribus urbanes al cinema, comparant “West Side Story” i “Ciutat de Déu”. Tanca amb l’avanç del proper programa sobre cinema distòpic. Homenatge a Andrzej Wajda (1926–2016) Figures clau, pel·lícules i context d’un mestre del cinema europeu de postguerra. • Es recorda la seva mort als 90 anys i el seu paper com a símbol d’una Polònia ocupada i crítica amb el sistema comunista. • Títols destacats esmentats: Canal, Cendres i diamants, Paisatge després de la batalla, La terra de la gran promesa, L’home de marbre, L’home de ferro, i Katyn. • Es proposa dedicar-li un programa monogràfic el proper trimestre i veure’n 3–4 obres essencials. “Una pel·lícula que jo recomano… si algú no la coneix, la recomano.” (sobre L’home de marbre) Crítica: “Un monstre ve a veure’m” (J. A. Bayona) Tema i perspectiva • Conte de fantasia emotiva sobre un nen de 12–13 anys que afronta la malaltia de la mare refugiant-se en un món màgic amb un monstre-arbre. • La narració està filtrada per la mirada del nen: mare, àvia i pare es veuen des de la seva òptica, fet que aporta profunditat i coherència emocional. Direcció i llenguatge visual • Bayona demostra gran ofici en el diàleg entre màgia i realitat, i en el ritme entre música i silenci. • Dibuixos/animació de traç gòtic, estilitzat i no convencional: una aposta estètica pensada i molt ben integrada. Interpretacions i música • El jove Lewis MacDougall destaca i sosté el film. Felicity Jones i l’Àvia (Sigourney Weaver) funcionen molt bé. Liam Neeson aporta la veu al monstre. • Banda sonora de Fernando Velázquez: molt potent i immersiva; excel·lent ús del silenci. Context Bayona • Tercer llargmetratge després de “L’orfanat” (èxit de públic i crítica) i “L’impossible” (ambiciosa i solvent). Es remarca que Spielberg el fitxa per a la seqüela de Jurassic World. • Adaptació de la novel·la ideada per Siobhan Dowd i completada per Patrick Ness, que també signa el guió. “És una història de superació… extraordinàriament profunda.” “Snowden” (Oliver Stone) i el debat sobre la vigilància massiva La pel·lícula • Biopic d’Edward Snowden: del seu pas per l’NSA a la filtració de programes d’espionatge massiu post-11S. • Joseph Gordon-Levitt ofereix una interpretació molt mimètica. Direcció d’Oliver Stone sòlida i clàssica de thriller polític. • El film s’articula des de l’entrevista a Hong Kong i va reconstruint la trajectòria amb flashbacks. Temes clau • Espionatge a escala global: interceptació de telèfons, correus, metadades; poder de filtratge per algoritmes. • Frontera entre seguretat i privacitat; l’ús de dades també per a fins comercials. • Paranoia tecnològica i conseqüències personals (estrès, salut) del protagonista. “Ara les guerres ja no es fan a les trinxeres; són digitals.” Debat a l’estudi • Discussió sobre el paper de grans plataformes (p. ex. Google) en la recollida i cessió d’informació. • Es planteja la dificultat d’una “revolució” clàssica en un món hiperconnectat i es reivindiquen reformes tangibles (estat del benestar, serveis públics) com a evolució possible. Altres visionats i línies temàtiques Tim Burton: “Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children” • Valoració positiva: fantasia gòtica, forats temporals i viatges paral·lels, amb l’univers visual propi del director. • Debat sobre l’estètica gòtica i recepció crítica desigual; es recorden títols com “Ed Wood” o “Mars Attacks!”. Tendència: homes desubicats al cinema recent • A partir de “Demolition” s’identifica una línia de personatges masculins fora de lloc que busquen sentit: • “Drive”, “Only God Forgives”, “The Drop”, “Nightcrawler”, “The Big Lebowski”… • Sovint es juga amb la distància emocional i una mirada existencialista que contradiu el melodrama que els envolta. Tema central: Tribus urbanes al cinema Marc conceptual • Naixement després de la Segona Guerra Mundial en entorns urbans: anonimat, solitud i desigualtat territorial. • Necessitat d’identitat col·lectiva i configuració de subcultures en oposició a la dominant. Referència a Zygmunt Bauman i la societat líquida. • Als 80, el fenomen es massifica i el màrqueting n’aprofita l’estètica (hipsters, tatuatges, piercings…), desplaçant el sentit original. Comparativa clau Punts en comú (West Side Story vs. Ciutat de Déu) • Entorn urbà i bandes com a resposta identitària. • Líders i territori com a eixos: dominar l’espai equival a poder. • La violència funciona com a cola social i mecanisme de supervivència. Diferències • “West Side Story” (1961): musical elegant, emotiu i “amable” malgrat el conflicte; relat de Romeu i Julieta en barris de Nova York entre Jets (anglosaxons) i Sharks (portorriquenys). Música de Leonard Bernstein i lletres de Stephen Sondheim. • “Ciutat de Déu” (2002): crònica aspra i sense concessions de les faveles de Rio; la violència és el centre i es perpetua generacionalment. L’única sortida parcial, el fotògraf Buscapé, que documenta la seva realitat. “Matar es converteix en una banalitat.” (sobre l’aprenentatge del poder a Ciutat de Déu) Tancament i avanç • Proper programa: cinema distòpic. Recomendacions prèvies: • Sèrie “Black Mirror” • Clàssics com “Blade Runner” • Recordatori: distòpic = contrari d’utòpic.

Idees clau de l’episodi Avanç exclusiu de “Vestigis”: el locutor afirma haver-la vist en primícia. Film dur, claustrofòbic i d’estil proper a Haneke; es projecta a Sitges amb passis diumenge a les 12:00 i 18:30. Festival de Sitges 2016: destacada la catifa vermella diària i l’atracció mediàtica; el locutor hi assistirà diumenge a la tarda. Panorama d’estrenes: recorregut ampli per estrenes internacionals i 5 produccions espanyoles. Especial “Escacs i cinema”: usos del joc com a definidor de personatges i com a metàfora narrativa; anàlisi de l’escena didàctica d’“El concursante”. “Vestigis” a Sitges: context i lectura crítica Què és i quan es veu Títol: “Vestigis”. Passis diumenge a Sitges (12:00 i 18:30; possible seu: Casino Prado). Col·loqui previst amb director (Ivan Morillos), guionista (Ivan Humanes) i productor (Thomas Spiker). Producció i localitzacions Rodada 99,9% a Roses: paisatge marí, castell i carrers; rodatge exprés (9 dies, jornades llargues). Tons i referents Film dur, inquietant, amb moments onírics; ecos de Michael Haneke i records d’“Bilbao” (Bigas Luna). Personatges atormentats i absència de treva emocional. Sense spoilers, es remarca un final contundent. “És un malson de pel·lícula… de les que et deixen recuperant l’alè.” Festival de Sitges 2016: catifa vermella i focus Catifa vermella cada dia: estratègia de visibilitat i fotocall per a públic i premsa, emulant festivals com Donostia i Màlaga. Afluència: equips, homenatjats i convidats de primer nivell; gran oportunitat per al cinema de gènere. Panorama d’estrenes de la setmana Internacionals Elle (Paul Verhoeven) Protagonista: Isabelle Huppert. Thriller de venjança; interpretacions arriesgades i personatge complex. Expectativa crítica alta; interès per la direcció incisiva de Verhoeven. Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children (Tim Burton) Univers d’ésser “peculiars”, iconografia gòtico-barroca. Dubte del locutor: que no derivi en “massa aventura” i simplifiqui la metàfora; el tràiler, però, promet. Sing Street (John Carney) Coming-of-age musical: la música com a salvavides emocional. To esperançador a l’estil de “Once” i “Begin Again”. M.S. Dhoni: The Untold Story Biopic sobre el críquet a l’Índia; finestra a context històric i social (record de la partició Índia-Pakistan). Esperable combinació de drama esportiu i elements de Bollywood. Storks (Cigonyes) Animació de l’estudi darrere de “The Lego Movie”. Sàtira del “negoci” de portar nadons versus lògica industrial. To lleuger; el locutor la deixa per més endavant. La Vache (La vaca) Road-movie tendra d’un home que viatja amb la seva vaca cap a la fira de París. Eix emotiu: relació humà-animal i tracte respectuós. Pelé: Birth of a Legend Producció nord-americana sobre el naixement d’una llegenda del futbol; epíleg als NY Cosmos. Estat de l’exhibició Tot i la profusió d’estrenes, moltes sales programen els mateixos títols. S’aprecia esforç per diversificar oferta i circular copiess digitals entre sales. El CineBaix (Sant Feliu) destaca per cicles, documental del mes i col·loquis. 5 estrenes espanyoles destacades Vientos de la Habana Thriller càlid i tòrrid amb Jorge Perugorría; policia que investiga l’assassinat d’una exprofessora. Spain in a Day (dir. Isabel Coixet, idea global de Ridley Scott) Documental col·lectiu d’un dia a Espanya amb clips de la ciutadania; interès en la curadoria i la pluralitat de mirades. El tiempo de los monstruos (Félix Sabroso) Metacinema amb Javier Cámara i Carmen Machi; festa, rodatge i realitat difuminats. Context personal del director que li aporta poètica i to lúdic. La reconquista (Jonás Trueba) Drama íntim sobre una parella que es retroba; ritme més “francès”, actuacions molt ajustades. Juegos de familia (Belén Macías) Comèdia dramàtica: marit que intenta reconquerir la dona fent-se amic de l’amant; retorn de Juanjo Puigcorbé. Especial “Escacs i cinema” (amb Pol Diggler) Orígens de l’afició Pol aprèn a jugar amb el seu pare i participa en tornejos locals des de petit. Com s’usen els escacs a la pantalla Com a definidor de personatges: meticulosos, obsessius o fins i tot psicopàtics. Com a metàfora de sistemes complexos: vida, economia, política, estratègia. “El concursante”: els escacs com a metàfora bancària Escena clau que converteix el taulell en una lliçó d’economia (interessos, deute i escassetat de diners). “Si al cap de 12 mesos hem de pagar 11 monedes cada una… d’on les traurem?” Imatge poderosa: peons i monedes sobre el tauler per explicar la mecànica del crèdit i l’asimetria del sistema. Altres pel·lícules amb escacs • “La tabla de Flandes” • “A través del espejo” (Alícia i el tauler com a món) • “Bienvenido, Mister Marshall” (overture amb partida al poble) • “Hijo de Caín” (thriller psicològic al voltant d’un jove prodigi) • “Pawn Sacrifice (Bobby Fischer)” Valoracions i idea final “Hijo de Caín”: els escacs més com a mitjà que com a tema profund; funciona al clímax competitiu. Idea clau dels finals de partida: hi ha milers de jugades possibles, però sovint només una és la bona. Cloenda Anunci del tema de la setmana vinent: “tribus urbanes”. Absències puntuals de col·laboradors habituals; Pol Diggler s’incorpora en tram central i lidera l’especial d’escacs.

Resum general En aquest episodi, l’equip de Cinema sense condicions obre amb un joc musical que porta a parlar de Demolition i del cinema de Denis Villeneuve, entra en una crítica entusiasta de L’Avenir de Mia Hansen-Løve, i dedica un bloc extens a El hombre de las mil caras, enllaçant-lo amb un debat sobre corrupció, mitjans i responsabilitat ciutadana. També hi ha recomanacions seriòfiles (Narcos T2 i Scream Queens) i un tema central: el nou “cinema de barri” espanyol, amb el cas Cuerpo de élite i la influència de les productores. Es tanca amb agenda de clàssics a TV i un avanç del tema de la setmana vinent. Punts clau • Demolition serveix per reivindicar el to imprevisible i l’exploració psicològica de Villeneuve. • L’Avenir és destacada per la seva direcció subtil, l’ús de l’el·lipsi de muntatge i una interpretació brillant d’Isabelle Huppert. • El hombre de las mil caras activa un debat profund sobre corrupció sistèmica, manipulació mediàtica i narrativa cinematogràfica (ús de veu en off i personatges composats). • Sèries: Narcos T2 es recomana pel retrat del declivi d’Escobar; Scream Queens T2 aporta sàtira metatelevisiva del slasher. • “Nou cinema de barri” espanyol: entre tòpics regionals, sàtira i la mà de les productores; Cuerpo de élite s’assenyala com a comèdia popular que, tot i els clixés, reparteix la sàtira i funciona. • Agenda cinèfila: repàs ric de clàssics imprescindibles a TV i cicles d’aniversari. Temes principals 1) Denis Villeneuve i Demolition: identitat, to i filmografia • A partir d’un joc musical, s’identifica Demolition i es reivindica el director: Enemy, Prisioneros, Incendies. • Es destaca la seva manera d’afrontar històries: introspecció, imprevisibilitat i trencament de fórmules clàssiques. • Sobre Demolition: proposta de veure-la plegats i fer un especial del director o de Jake Gyllenhaal. “És que en cap moment et pots imaginar el que passarà en el següent moment.” 2) L’Avenir (El porvenir), de Mia Hansen-Løve • Valoració molt positiva: pel·lícula recomanadíssima; direcció guanyadora de l’Ós de Plata (Berlín 2016). • Retrat de “la vida mateixa”: una professora de filosofia que, a través de pèrdues successives, redescobreix la vida. Interpretació d’Isabelle Huppert excepci-onal. • Forma: ús constant de l’el·lipsi de muntatge que aporta ritme i naturalitat; diàlegs filosòfics justificats pel context i integrats amb versemblança. “Sembla que estiguis contemplant la vida mateixa.” • Discrepància amb una crítica (Ruiz de Villalobos) que la titlla de forçada: els tertulians defensen que no ho és, ni en to ni en contingut. 3) El hombre de las mil caras (Rodrigo Sorogoyen/Alberto Rodríguez - context 2016) • Recepció: gran treball d’Eduard Fernández com a Francisco Paesa; la pel·lícula és “eixuta”, sense glamour, i aposta per una crònica fosca de personatges. • Qüestions formals: debat sobre l’ús de veu en off i la credibilitat del Roldán; es valora el personatge inventat (Coronado) com a narrador eficaç; Marta Etura també destaca. • Lectura política i mediàtica: - Radiografia d’una època i de la “manera de fer” de les elits. - Debat sobre oportunitat d’estrena i equilibris polítics. - Comparacions internacionals sobre dimissions i cultura política. - Paper dels mitjans: immediatesa, titularisme i desconnexió amb la realitat investigada. • Funció didàctica: el film pot despertar esperit crític davant del relat oficial. “No s’assembla a res” (en el bon sentit): no busca el poliment estilitzat d’un Scorsese; aposta per l’asperesa i el desencant. 4) Sèries Narcos T2 (Netflix) • Binge model (“temporada sencera el mateix dia”): ritme de consum alt. • Continuïtat del retrat d’Escobar: ascens i caiguda, amb focus en la part més fosca i familiar del personatge; doble mirada DEA/Colòmbia. Scream Queens T2 (Fox) • Sàtira de l’slasher clàssic (Jason, Freddy…) amb to de comèdia negra àcida, ara en entorn hospitalari/universitari; dels creadors de Glee i American Horror Story. 5) Altres estrenes i autors • Neruda (Pablo Larraín): visió personal, amb interès en la construcció del perseguidor; comparació amb El club per contundència temàtica. • The BFG (Spielberg) i Ben-Hur: Ben-Hur genera debat però resulta estimulant per a conversa familiar i preguntes dels més joves. 6) Tema central: el “nou cinema de barri” espanyol (segons Ángel Quintana) • De grans produccions (Ágora) a un corrent popular que actualitza el “cinema de barri”: tòpics regionals, humor i comentari social més (o menys) agut. • Distinció clau: la mà de les productores orientant to, tall i estereotips vs. espais més independents amb veu d’autor. • Referents clàssics: Berlanga/Azcona, Saura, Bardem — humor + crítica de fons com a model. 7) Cas d’estudi: Cuerpo de élite • Comèdia coral que reuneix arquetips regionals (català “agarrado”, basc forçut, andalusa devota, murciana inintel·ligible, madrileny “xuleta”). • Tot i el catàleg de tòpics, el guió “s’aguanta”, reparteix la sàtira i critica la corrupció política; funciona millor que la seqüela d’Ocho apellidos vascos (opinió del programa). 8) Agenda i clàssics a TV i sales • Panoràmica de la setmana: Barrio (Fernando León), El caballero oscuro (Nolan), Amores perros (Iñárritu), Pa negre, Manhattan (Woody Allen), El Padrino III, cicle d’aniversari (Jules et Jim, Te querré siempre, La gran ilusión, Sunset Blvd., Les 400 coups, Liberty Valance, Amanece que no es poco, Remando al viento, El espíritu de la colmena, Senderos de gloria, Viridiana). 9) Debat final: popular vs. autoral i el rol de les productores • Es proposa distingir entre cinema que només busca la rialla i aquell que conjuga humor i mirada crítica. • Es remarca el pes creixent de les productores en el tall de les comèdies comercials i el marge més lliure dels projectes independents. 10) Avanç del proper programa • Tema: bancs i cinema. Recomanació prèvia: veure Concursante.

Panorama de l’episodi En aquest programa, el grup de crítics entra a fons en tres eixos principals: 1) la novetat espanyola L’home de les mil cares d’Alberto Rodríguez; 2) la pel·lícula del mes, Tarde para la ira (Raúl Arévalo); i 3) el parèntesi clàssic-romàntic de Woody Allen amb Café Society. El debat es desplega sobre el fil conductor de la corrupció, els mecanismes del thriller i la força de la direcció i la interpretació en el cinema espanyol recent, tancant amb un bloc de recomanacions de cinema a la televisió per a la setmana. "La veu en off és permanent... i molesta" — sobre L’home de les mil cares L’home de les mil cares (Alberto Rodríguez) Què funciona • Direcció i factura tècnica: posada en escena sòlida, ritme de thriller i fotografia molt cuidada. • Música i to: pulsió moderna amb ecos d’Scorsese/Guy Ritchie, ús d’off per accelerar salts temporals i geogràfics. • Tema: el cas Paesa–Roldán permet llegir, per via de paràbola, trames de poder i corrupció d’ahir i d’avui. On trontolla • Excessiva veu en off: resta respir cinematogràfic i distància l’espectador dels personatges. • Guió percebut com desestructurat: dona massa coses per sabudes; per a públic no espanyol pot resultar opac. • Caracterització de Paesa: es troba a faltar més densitat psicològica a la interpretació principal; secundaris com Marta Etura destaquen millor. Comparacions i context • Referències a Ildivo (Sorrentino), Narcos i el thriller europeu sobre corrupció. • Debat si és un projecte d’encàrrec (a partir del llibre de Manuel Cerdán, impulsat pel Grup Z) amb menys "autoritat" personal que La isla mínima. Tendències: corrupció, Suburra i el contrast amb la comèdia de barri Suburra i ecos de Gomorra • Es remarca l’afinitat temàtica (trames polítiques, mafioses i eclesiàstiques) i la idea de fils invisibles que mouen el poder. Estat de forma del cinema espanyol • Coincideixen que hi ha un bon moment de potència i ofici al thriller espanyol actual. • Contrast amb certa comèdia de barri i el "post-humor autonòmic"; es critica durament el to i resultats de títols recents liderats per estrelles com Dani Rovira. Café Society (Woody Allen) El que aporta • Una peça clàssica de nostàlgia anys 30, amb la dualitat Nova York vs. Hollywood. • Fotografia excelsa de Vittorio Storaro (primer cop digital d’Allen): llum daurada i contrastos d’espais molt notables. Limitacions • Història d’amor fluixa i poc arriscada; dinàmica romàntica/melancòlica que no acaba de quallar. • Interpretació d’algun rol masculí de pes percebuda com insuficient; Kristen Stewart rep opinions dividides però, per alguns, amb projecció. "Divertidament alleniana, però menor; el record quedarà en la fotografia." Pel·lícula del mes: Tarde para la ira (Raúl Arévalo) Per què destaca • Direcció i guió molt treballats (7 anys d’elaboració): thriller de venjança d’alta tensió, sec i precís. • Interpretacions: Antonio de la Torre broda un personatge contingut i ferit; Ruth Díaz, Luis Callejo i Manolo Solo aporten gruix i versemblança. • Càmera i textura: rodat en 16 mm per aconseguir gra i tacte físic; ambientacions de bar i gimnàs de boxa d’un realisme cutre impecable. • Influències i ecos: Germans Coen i No es país para viejos (per persecució metòdica i atmosfera), més referències a western (duels, moral crepuscular) i algun eco de Tarantino en la planificació. Temes • Venjança i pèrdua: impuls moral ambigu, sense redempció fàcil. • Lluita de classes: friccions socials presents en espais i diàlegs (el bar vs. el pis "gran"). Debats interns • Algunes decisions del tercer acte divideixen: coherència del comportament d’algun personatge i lectura del final. "Jo ja no tinc res a perdre" — la brúixola moral d’un justicier devastat Setmana de cinema a la televisió (recomanacions) • TV2, avui 21.45 — Del rosa al amarillo (Manuel Summers, 1963): clàssic tendre i premiat (Conxa d’Or) sobre amors en dues edats. • TV1, avui tard — Clara Campoamor. La mujer olvidada: biopic televisiu amb Elvira Mínguez sobre el sufragi femení a la II República. • TV2, dimecres — Mamá cumple 100 años (Carlos Saura): comèdia coral nominada a l’Òscar; repartiment mític (Aparicio, Fernán Gómez...). • TV2, dijous — Remando al viento (Gonzalo Suárez): sis Goya; Mary Shelley, Byron i la gènesi de Frankenstein amb repartiment internacional. • TV2, divendres — Alas de mariposa (Juanma Bajo Ulloa): debut potent; es recorden també La madre muerta i la icònica Airbag. Proper programa • Avanç del tema: "Post-humor autonòmic" i el nou "cinema de barri" — radiografia crítica d’una línia d’humor comercial recent i el seu impacte.

Resum general Tornada de temporada amb una tertúlia molt viva on el nucli és la pel·lícula “El elegido” (Antonio Chavarrías), al voltant de Ramon Mercader i l’assassinat de Trotski, i un repàs ampli a estrenes i fenòmens recents: de “Tarde para la ira” i “Neruda” a Woody Allen, del suspens marí de “The Shallows” al caos de muntatge de “Suicide Squad”, passant per la tendència als remakes i l’auge de les sèries. Temes principals • “El elegido”: context històric (Stalin vs Trotski), figura de Ramon Mercader i el pes de la seva mare, Caridad del Río; debat sobre el to, interpretacions i llicències dramàtiques. • “Tarde para la ira”: debut sòlid de Raúl Arévalo i interpretació imponent d’Antonio de la Torre. • “Pawn Sacrifice” (Bobby Fischer): mirada psicològica i ús del disseny de so com a motor narratiu. • “Neruda” (Pablo Larraín): retrat polièdric del poeta; fotografia excelsa, recepció desigual del personatge perseguidor. • Woody Allen (“Café Society”): etapa més romàntica i nostàlgica, to clàssic i artesanal. • “The Shallows” (Infierno azul): supervivència minimalista i tensió efectiva; direcció de Jaume Collet-Serra. • “Suicide Squad”: promoció desbocada, muntatge fragmentat i desequilibris de to. • Remakes i relectures: “Legend of Tarzan”, “Ghostbusters”, “Ben-Hur”; debat cine vs televisió i el boom de sèries (Netflix, “Narcos”). Anàlisi destacada: “El elegido” (Chavarrías) Clau històrica i dramatúrgica • Context: l’enfrontament ideològic i de poder entre Stalin i Trotski, i la captació de Mercader per la policia secreta soviètica. • Rigor i llicència: la part documental està molt treballada, i el film aprofita els buits històrics per a la creació dramàtica. • Caridad del Río: interpretació molt destacada d’Elvira Mínguez; debat sobre si el film simplifica o equilibra la seva influència. • Dilema moral: la pel·lícula humanitza Mercader amb un moment de dubte plausible; es discuteix si un “militant d’una sola peça” admetria fissures. • Producció: recreació de Nova York anys 40 a Barcelona, rodatge a Mèxic i a la Cerdanya (seqüències d’entrenament amb identitat falsa) — una posta en escena ambiciosa i sòlida. "No és un heroi ni un villà; en part és una víctima" — plantejament sobre Mercader i la seva condició de titella ideològic. Referents i comparatives • Documental recomanat: “Assaltar los cielos” — context i testimonis clau (inclosa la centralitat de la mare). • Altres: Orwell i “Homenatge a Catalunya”; Ken Loach (“Tierra y Libertad”) com a miralls de l’època i de les escissions a l’esquerra. • Judicis de Nuremberg: “Vencedores o vencidos” (1961) s’elogia com a clàssic que no ha envellit, per l’equanimitat de veus i densitat argumental. Altres crítiques i apunts ràpids “Tarde para la ira” (Raúl Arévalo) • Thriller de revenja directe i efectiu; direcció amb ofici i gran direcció d’actors. • Antonio de la Torre: presència i matisos que arrosseguen el film. “Pawn Sacrifice” (Bobby Fischer) • Retrat d’obsessió i paranoia; el so “mana” el muntatge. • Tobey Maguire convenç en la fractura entre geni i peó geopolític. “Neruda” (Pablo Larraín) • Fotografia esplèndida i joc del gat i la rata (perseguit/perseguidor). • Però: el personatge del policia (Gael García Bernal) genera distància; recepció irregular. Woody Allen — “Café Society” • Etapa més romàntica-nostàlgica que el seu període més fosc; previsible però molt ben explicada. “The Shallows” (Jaume Collet-Serra) • Suspens concentrat en espai reduït, amb respecte ecològic pel tauró com a depredador en el seu hàbitat. • Recorda el pols de supervivència de “127 Hours” en clau marítima. “Suicide Squad” • Campanya desmesurada i producte final trencat: to indecís (humor negre vs foscor) i muntatge de tràiler que sacrifica estructura i personatges (Joker residual). Remakes, relectures i sèries • “Legend of Tarzan”, “Ghostbusters”, “Ben-Hur”: relectures amb sort desigual; debat sobre remake/reboot i “gust” a televisiu en certs productes. • Sèries i plataformes: auge de Netflix i “Narcos”; qüestió d’autenticitat, accents i múltiples visions d’un mateix fet històric. Recomanacions i agenda • Pel·lícula del mes (proper programa): “Tarde para la ira”. • A l’horitzó: “L’home de les mil cares” (Alberto Rodríguez). • A recuperar/seguir: “Assaltar los cielos” (doc), “Sing Street” (John Carney), “Vencedores o vencidos”.

Visió general del capítol Un episodi coral de “Cinema sense condicions” que recorre de l’anàlisi de "Pawn Sacrifice" (Bobby Fischer) a un debat profund sobre El rei Borni i la polarització social, passant per les mirades sensibles d’Arrugues i La delicadesa, i l'ambigüitat moral de Magical Girl. Al tram final, un repàs al cinema comercial vs. d’autor, els antiherois i el lloc dels superherois contemporanis (Nolan, Deadpool) en el nostre imaginari. Temes principals Bobby Fischer i la Guerra Freda: el film de Edward Zwick aborda l’escac i mat psicològic i polític, amb un enfocament psiquiàtric punyent i la rivalitat EUA-URSS com a mirall d’ideologies. Arrugues (animació): visió continguda i no melodramàtica de l’Alzheimer, destacant l’ús de les el·lipsis com a dispositiu narratiu i empàtic. La delicadesa: dol i reconstrucció emocional amb Audrey Tautou; el film evita el parany del discurs tancat i proposa decisions intuïtives i processos no lineals del dol. El rei Borni (El rei Tuerto): peça central de l’episodi. Un relat que no polaritza ni assenyala bons/dolents, sinó que promou la reflexió sobre violència policial, militància, populisme i discursos de l’odi, amb personatges que derrapen cap als extrems. Magical Girl (Carlos Vermut): cadena de conseqüències, crítica al materialisme i a la seducció del poder, amb troballes iròniques (la Constitució com a “lloc de trobada” que ningú no toca). Autor vs. blockbuster: cerca d’un punt d’equilibri entre ambició creativa i abast popular. Exemples: Christopher Nolan (pont entre autor i superproducció), Edgar Wright, i els límits de l’espectacle (Gods of Egypt, La cinquena onada). Antiherois i quarta paret: de Deadpool a la trilogia de Batman (Nolan), s’esborren fronteres morals i es qüestiona si calen herois visibles o col·lectius actius (Anonymous, V de Vendetta, Snowden, Spotlight). Pel·lícules i punts clau "Pawn Sacrifice" (Edward Zwick) • Força emocional i tractament psicològic del geni i la rivalitat • Mirall de la Guerra Freda i del xoc d’estratègies: equip (URSS) vs. individu (EUA) • Repartiment: Tobey Maguire (Fischer), Liev Schreiber (Spassky) • Debat sobre l’“èxit assegurat” i algunes llacunes de guió "Arrugues" • Tractament digne de la demència sense caure en el melodrama • Ús d’el·lipsis que emulen els buits de memòria • Contrapunt de personatges: humor negre vs. sensibilitat "La delicadesa" • Duelo, impulsos no racionals i reenganxament a la vida • Recomanada en un passi a Cornellà (data esmentada al programa) "El rei Borni (El rei Tuerto)" • Rebutja la polarització: obliga l’espectador a posicionar-se i dialogar • Desplaçaments ideològics: quan el policia “entén” el discurs i es radicalitza • Paper de les dones: vist com a decisiu però desigualment desenvolupat • Recepció diversa (mossos, públic militant): incomoditat productiva "És una pel·lícula que promou la reflexió, no et diu qui fa bé i qui fa malament." "Magical Girl" • Estructura d’efecte papallona: cada acció encadena conseqüències • Crítica al materialisme i a educar “donant sempre el que es vol” • José Sacristán: por, culpa i dependència en clau de cinema negre • Gags d’ironia política (la Constitució com a objecte invisible) Autor, blockbuster i superherois • Nolan com a model de pont: de "Memento" a "Interstellar" • Deadpool i el trencament de la quarta paret; antiheroi sense “salvar el món” • "Batman" (Nolan): lluita contra sistemes més que contra individus • Dilema final: herois o col·lectius? La força del comú organitzat vs. la figura messiànica Idees destacades No hi ha equilibris fàcils: quan falten “elements equilibradors”, els discursos deriven cap a extrems. L’ambigüitat moral és motor de debat: films que no tanquen interpretacions afavoreixen la conversa social. Equilibri industrial: l’ideal és combinar autoria i abast sense sacrificar complexitat. Cites "No polaritza; et convida a pensar i a parlar després." "El màxim de gent no vol dir que tothom estigui content: vol dir que el film arribi i activi el diàleg." Conclusions El rei Borni es consolida com a títol de la temporada per la seva capacitat d’activar conversa crítica. El recorregut de l’episodi mostra un mapa complet: del biopic polític i psicològic a l’animació social, del drama íntim al thriller moral, i del blockbuster meta-heroic a la política de les imatges.

Panorama del programa Episodi molt variat de “Cinema sense condicions” amb crítiques i recomanacions, un debat sobre adaptacions basades en fets reals, un bloc sobre Deadpool i la quarta paret, i una secció central dedicada al misteriós pseudònim d’autoria cinematogràfica: Alan Smithee. Tancament amb clàssics i títols que han marcat la temporada. "És una pel·lícula reivindicativa... de la vida que et porten les dones índies" (sobre 7 Deesses / Angry Indian Goddesses) Crítiques i recomanacions d’estrena 7 Deesses (Angry Indian Goddesses) – Pan Nalin • Retrat coral de 7 dones índies a Goa, amb mirada crítica a la societat patriarcal i ecos del Maig del 68 europeu, traslladats al context indi més dur. • Títol original i distribució: problemes de censura a l’Índia (referències religioses a Kali i llenguatge), amb versió íntegra a l’estrena local. • To: reivindicatiu i accessible; no una obra mestra, però estimable i ben interpretada. • Context d’autor: connexió amb Samsara (2001) — sensibilitat més europeïtzada que el Bollywood clàssic. Les recomanacions del Jaume • Clàssic: Cuando ruge la marabunta (1954) – aventura amb Charlton Heston i Patricia Neal; sorprèn per riquesa de diàlegs i tensió prèvia al clímax de la “marabunta”. • Estrena festivalera: Desde allá (Veneçuela) – relació entre un home i un noi amb capes socials i polítiques; paral·lel amb Fassbinder pel tractament identitari sense reduir-ho a l’etiqueta de l’homosexualitat. • Autor europeu: Fátima (França) – drama sobre integració i migració, recomanada per la seva sobrietat i sensibilitat. Buscant la Dory (+ curt “Piper” de Pixar) • Seqüela que recentra el focus en Dory i la seva memòria a curt termini: ritme que pot resultar angoixant per la repetició intrínseca del personatge, però globalment eficaç i emotiva. • Públic: més familiar que altres èxits recents de Pixar (Inside Out, Zootropolis), però amb capes per als adults que van créixer amb Buscant en Nemo. • Curt “Piper”: exhibició tècnica en sorra i aigua; fotorealisme sorprenent. Debats de fons Adaptacions de fets reals: Spotlight vs El Club • Es discuteix fins on arriba la llibertat creativa quan el relat deriva de fets reals: en aquests casos, pesen molt guió, interpretacions i direcció artística. • Contrast: Spotlight (solidesa procedimental i repartiment coral) vs El Club (Larraín) per potència artística fruit d’una ficcionalització més lliure. Comèdia espanyola: Ocho apellidos catalanes vs El Pregón • Valoració de guió i arquetips: Ocho apellidos catalanes funciona com a comèdia lleugera ben tramada; El Pregón recorre a estereotips amb menys finor. Deadpool i la quarta paret (amb excursió a House of Cards) • Antiheroi Marvel: humor negre i meta, violència explícita, i romanç com a motor emocional. • Clau formal: trencar la quarta paret per dialogar amb l’espectador i reflexionar sobre el propi gènere; paral·lel televisiu a House of Cards. • Recepció: connecta fort amb adolescents per la seva irreverència i vulnerabilitat. "La quarta paret de la quarta paret… això són 16 parets" (joc meta a Deadpool) Tema central: l’enigma Alan Smithee i l’autoria Què és Alan Smithee? • Pseudònim col·lectiu usat (especialment als EUA) per directors, guionistes o altres que reneguen d’una obra per diferències creatives o de muntatge. • Origen canònic: Death of a Gunfighter (1969), crèdit com a “Alan Smithee” per imposició sindical d’atribuir direcció. Exemples i ramificacions • Casos citats: American History X (tensió Tony Kaye–Edward Norton); An Alan Smithee Film: Burn Hollywood Burn (Arthur Hiller signa Smithee); Woman Wanted (Kiefer Sutherland), entre molts altres. • Variants d’autoria: Soderbergh signa fotografia amb alias; els germans Coen han jugat amb crèdits alternatius; el Dogma 95 va proposar no citar el director per qüestions d’ètica d’autoria i dispositiu. • Casos històrics de substitució de direcció: Spartacus (Anthony Mann inici, Kubrick final) com a recordatori de la complexitat industrial del cinema. Tancament: clàssics i pel·lícules que marquen Tres títols destacats • Nightcrawler (Dan Gilroy) – per a alguns, obra mestra recent injustament infravalorada en el seu pas per sales. • Raíces profundas (Shane, 1953) – western de muntatge fluid, paisatge icònic i música memorable; un model de clàssic que resisteix revisions. • The Arrangement (El compromiso, 1969) – Elia Kazan; dilema entre èxit econòmic i vocació com a sentit de vida, emblema de crisi de valors dels 60. "Val la pena viure pels diners o per fer una feina que doni sentit a la vida?" (sobre The Arrangement)

Introducció Programa coral de debat i recomanacions cinematogràfiques amb un eix doble: ressenyes de títols recents/clàssics i un debat intens sobre el concepte de blockbuster. La segona meitat se centra en l’“anàlisi del dia”: El rei borni de Marc Creuet. Ressenyes breus “Nuestros Amantes” (Miguel Ángel Lamata) • Comèdia romàntica que aposta per una “comèdia semàntica” (diàleg viu, sarcasme, rèplica i contrarèplica) amb ecos de Woody Allen i reminiscències dels Hermanos Marx. • Punts forts: duel verbal entre protagonistes (Eduardo Noriega i Michelle Jenner), joc de paraules i to irònic de dos personatges “tocats” per relacions passades. • Peros: certa irregularitat de ritme i una estètica inicial atractiva que no es manté; la forma interessa tant o més que el contingut. “És una comèdia semàntica” — definició que sintetitza el seu to de diàleg punyent. • Comparada amb altres propostes espanyoles de relació amorosa i joc formal: Requisitos para ser una persona normal, Barcelona, nit d’estiu / nit d’hivern, i el to blog/overprint de Joven y alocada. “Fàtima” (Philippe Faucon) • Retrat senzill i modern de la migració: mare marroquina a França i la tensió entre valors d’origen i esperances d’integració de dues filles adolescents. • Valor: naturalitat i mirada humana sense ocultar dificultats; final que deixa “pa per pensar”. “Valor de ley (True Grit)” (Germans Coen) • Revisitada amb entusiasme: posada en escena precisa, música i un tram final visualment colpidor. Comparada amb el clàssic de John Wayne i amb noves versions de westerns (p. ex. 3:10 to Yuma), destaca per actualitzar el gènere amb una mirada moral més aguda. Debat: què és un blockbuster? • Definició funcional: blockbuster com a cinema de masses dissenyat per maximitzar públic i mercat (taquilla i merchandising), amb orígens moderns sovint situats a “Tiburón” i “Star Wars”. • Matisos: hi ha autors que aproximen el seu segell al gran públic (p. ex. Christopher Nolan). Les comèdies romàntiques sovint han jugat en terreny comercial (p. ex. Love Actually), però èxit i qualitat no són sinònims. • Tensió creativa: discussió viva entre veure el cinema com producte (visió industrial) o com obra artística (visió autoral). Exemples d’adaptacions discutides: El código Da Vinci, Crepúsculo, versus èxits clàssics d’alta ambició (Ben-Hur, Spartacus). “Un blockbuster és un reventador de taquilles… però no sempre el mercat respon com s’havia previst.” Focus del dia: “El rei borni” (Marc Creuet) Context i temes • Comèdia negra de cambra sobre violència policial, militància activista, crisi i hipocresies quotidianes. Estrenada en plena actualitat local, dialoga amb casos reals que el públic té molt presents. • Clau de lectura: ningú en surt indemne. La pel·lícula “ridiculitza” o desmunta totes les posicions (policia, víctima, entorn, intel·lectualització), i convida l’espectador a posicionar-se. Adaptació teatral al cinema • Neix d’obra teatral del mateix equip i troba recursos de cinema: escenes fora del pis (metro, carrer) i un final cinematogràfic que seria inviable a l’escenari. • Comparada amb altres “habitacions úniques”: Un dios salvaje (Polanski). Aquí s’opta per obrir lleugerament l’espai i incorporar context. Muntatge i recursos • Ús de muntatge paral·lel (tele, reaccions públiques) per expandir el món i fer d’altaveu social, amb eco de l’“espai exterior” de L’àngel exterminador. • Valor afegit: assajos prolongats (anys de rodatge teatral) que doten els diàlegs de fluïdesa i falsa espontaneïtat. Debat intern sobre si el muntatge destaca o és “correcte i funcional”. Personatges i posicions ideològiques • Personatges vistos com arquetips deliberats per forçar el xoc de punts de vista. L’obra evita donar solucions i prefereix exposar contradiccions. • Destaquen: el policia (limitacions d’entorn i llenguatge emocional), la parella i una figura femenina que, tot i etiquetada sovint com “la tonta”, acaba mostrant una lucidesa inesperada. “Trencament de la quarta paret”: la pel·lícula s’adreça a l’espectador perquè completi el sentit. Referent teatral: Brecht i “La bona persona de Sezuan”. Final, quarta paret i recepció • El final obert i la interpel·lació directa poden frustrar qui espera un “missatge” clar; per d’altres, és el nucli crític de l’obra: posar l’espectador davant de la seva pròpia ideologia. • Debats addicionals: tics de personatges, límit de l’exageració en la comèdia, i el tema idioma/versions (passis en català i castellà). Altres notes Edgar Wright: “The World’s End” • Paràbola sobre dependència tecnològica i control del network, amb l’habitual equilibri de Wright entre gag visual, muntatge molt pensat des de guió i subtext social. Proper programa • Avanç: especial Luchino Visconti la setmana vinent; possible convidat especialista. Tancament de curs imminent.

Resum general En aquest episodi de Cinema sense condicions, el col·loqui recorre quatre eixos principals: Crítiques de dues estrenes destacades: “Dos bons tipus” (The Nice Guys) i “Green Room”. Panoràmica i ecosistema del documental: DocsBarcelona, màsters i iniciatives locals, i el debat documental vs ficció. Recomanació política amb humor: “Viva la Libertà” de Roberto Andò. Monogràfic d’Edgar Wright: estil, muntatge, gags visuals i la “Trilogia del Cornetto”, amb una lectura de l’evolució de la comèdia del cinema mut fins al fals documental televisiu. Crítiques i estrenes Dos bons tipus (The Nice Guys) Comèdia negra d’estil àcid, amb to de “buddy cops”. Protagonistes: Russell Crowe (matón) i Ryan Gosling (detectiu), ambientada als anys 70, entre el boom disco i el porno setanter. Director: Shane Black; es comenta que prepara una seqüela de Predator. Punts forts: • Humor negre molt marcat i girs de guió “per jugar” amb l’espectador. • Barreja de to i referències: recorda Boogie Nights i Puro vicio. Recomanació: apte per a públic ampli, però amb avís per humor molt negre i temes adults. Green Room (Jeremy Saulnier) Thriller de suspens intens, amb moments de violència seca i incòmoda; va passar per Sitges. Premissa: banda punk que actua en un local ple de neonazis i topa amb un crim al camerino. Amb Patrick Stewart en un paper secundari clau. Tò: no és “gore festiu”; la sang queda en segon terme però l’impacte és molt dur. Humor tan àcid que incomoda. Distribució: difusa a l’Estat; s’entén pel seu caràcter extrem. “És una pel·li molt dura… amb un humor tan àcid que incomoda.” Docs, festivals i el debat del documental Experiències DocsBarcelona i ecosistema local Contacte amb l’equip de “Metamorfosis” i coincidència amb el curt guanyador “Campanya” (Màlaga), sobre la campanya de Barcelona en Comú. “Alcaldessa” s’ha estrenat i ha estat premiada; “Metamorfosis” encara busca distribució comercial. Descoberta del màster de documental de creació a la UPC (a més del de la UPF). “Bibliocurts” a les biblioteques de la Diputació; destacat el curt “Ciutat Meridiana” (observacional, contemplatiu, amb ecos de José Luis Guerin). Documental vs ficció: fronteres, mètode i categories Trencament de fronteres entre docu i ficció: • Exemples híbrids: “La plaga”, “No todo es vigilia”. • Metodologia de creació: investigació, convivència i posada en escena a partir d’allò viscut (record de Flaherty i Nanook of the North). Crítica a la manipulació en certs documentals televisius; defensa de l’honestedat i del muntatge com a llenguatge. Debat sobre categories (Oscars): animació adulta vs infantil (ex. Anomalisa vs Inside Out); confusió entre “docu” i “ficció” quan l’important és la qualitat i l’impacte. “Més que l’etiqueta, el determinant és si la pel·lícula t’arriba: si et fa pensar, plorar o sentir.” Apunt crític: Viva la Libertà (Roberto Andò) Sàtira política italiana basada en una novel·la d’Andò: un líder desapareix i substitueixen la seva imatge pel seu germà bessó, bipolar i recentment sortit d’un psiquiàtric. Toni Servillo interpreta brillantment les dues cares (després de “La gran belleza”). To irònic i lúdic, amb mirada sobre la política i la vida privada. Premis Donatello: guió i actor secundari. Reivindicació d’una peça que potser va quedar a l’ombra de l’impacte de La gran belleza. Monogràfic Edgar Wright i l’evolució de la comèdia Scott Pilgrim vs. the World Mescla estilística: còmic + videojoc + cultura pop anys 80–90. Tema de fons: maduració emocional d’un inadaptat; estructura de “nivells” (els 7 exs com a caps finals). Ritme i muntatge frenètic com a llenguatge; molt generacional, pot “cansar” qui no entri en les seves claus. La Trilogia del Cornetto (Shaun/Hot Fuzz/The World’s End) Girs de gènere radicals a migmetratge: del costumisme a zombis, conspiracions o sci‑fi. Dúo Simon Pegg & Nick Frost; running gags (la tanca; el cornetto: vermell – zombis, blau – polis, verd – aliens). Subtext social: comunitats que es tanquen sobre si mateixes, perdedors/inadaptats funcionant com a mirall de la societat. Llenguatge, muntatge i gags visuals Wright integra el muntatge des del guió: el·lipsis ultraràpides, transicions sonores, plans seqüència en paral·lel que revelen canvi (ex. ruta al supermercat a Shaun). Humor cinematogràfic de precisió: gags en primer i segon pla, slapstick modern, acció al servei del concepte (no “acció per l’acció”). Parenteus i contrastos: Jackie Chan (acció-humor), Aronofsky (rituals quotidians estilitzats), Mad Max: Fury Road (ritme i claredat visual). De Chaplin a The Office: genealogia exprés de la comèdia Del slapstick (acció-reacció) de Chaplin/Buster Keaton a la comèdia de diàleg (Woody Allen, Marx Brothers) i la teatralitat de les sitcoms clàssiques. El trencament del fals documental a TV: The Office, Modern Family, Parks & Recreation; la comèdia del patetisme (Ricky Gervais) i l’apart visual (Arrested Development). Apunts i comparatives Wright com a “autor popular”: ambiciosament formal però cercant la connexió amb el gran públic. Comparacions: Tarantino/Rodríguez (apadrinament i marca d’autor), Tim Burton (els girs de to; Wright els controla millor), Kieślowski com a broma cinèfila dels “tres sabors” del cornetto. Altres vincles: guió a “Tintín” (Spielberg), projecte truncat d’“Ant‑Man”, producció executiva d’“Attack the Block”. “Canvia el format a partir del minut 40: la pel·li que era policíaca passa a aliens, però sempre per explicar ‘alguna cosa’.” Tancament Reforç de recomanacions: “Dos bons tipus” (entreteniment negre per públic ampli) i “Green Room” (molt intensa, no per a menors). Avanç: la setmana vinent, “El rei Borni” (El rei Tuerto) com a pel·lícula del mes.

Panorama general de l’episodi Conversa viva i detallada al voltant de la pel·lícula El olivo (dir. Icíar Bollaín, guió de Paul Laverty) i l’ofici de la direcció artística amb la convidada Laia Colet (Premi Gaudí). El programa combina crítica cinematogràfica, making-of, reflexió industrial i trajectòria professional. Punts clau El cor d’El olivo: un conte tendre sobre el vincle neta-avi i una metàfora de la terra espoliada; el guió de Paul Laverty és molt elogiat pel diàleg i estructura. Lectura formal: debat sobre el to “senzill” i “contingut”; alguns troben fotografia i muntatge inicial febles, però el conjunt guanya força avançada la trama. Interpretacions destacades: Pep Ambrós i Javier Gutiérrez reben elogis; Anna Castillo divideix opinions; gran treball amb no actors (avi i nenes) a l’estil Ken Loach. Subtext social: crítica a la corrupció i al boom immobiliari, l’exportació d’oliveres mil·lenàries i les protestes ambientals; a Alemanya, l’ecologisme té més pes mediàtic i institucional. Direcció artística invisible: Bollaín demana que “no es noti el departament”; laia Colet opta per un realisme subtil en maquillatge, localitzacions i attrezzo. El ‘càsting’ de l’olivera: l’arbre és un “personatge”. Selecció d’un exemplar real, rèplica en làtex/resines, fulles reals/falses i muntatge tècnic per a un hall corporatiu alemany. Seqüència de l’Estàtua de la Llibertat: construcció en pòrex i guix especial per permetre el trencament controlat; ajustos de proporcions (braç abaixat) per raons logístiques. Production designer vs director artístic: distincions de nomenclatura i funcions; el primer defineix el llenguatge visual, el segon el fa possible. Indústria i formats: sèries amb més ambició de qualitat, però condicionades per pressupostos; al cinema espanyol hi ha signes de millora sostinguda. Trajectòria i preferits: Colet destaca la feina a Perfume, Evolution (Lucile Hadžihalilović) i Che (Soderbergh); contrasta l’escala de producció Europa/EUA (cas Exodus). “L’olivera és una metàfora del que s’ha fet amb la terra, la costa i el patrimoni: es ven com un bé qualsevol.” Lectura crítica d’El olivo • Forces: guió sòlid, diàlegs fluids, equilibri entre drama, comèdia i road movie; humanisme dels personatges; imatges potents (camió amb l’Estàtua de la Llibertat, vivers d’oliveres). • Debats: inici amb muntatge i definició de personatges confusos; protesta a Alemanya percebuda per alguns com a massa amable; to “dolç” assumit com a opció conscient. • Actuacions: Pep Ambrós, molt celebrat per contenció; Javier Gutiérrez, consistent i realista; Anna Castillo divideix; excel·lent treball amb no actors (l’avi triat entre veïns). • Tema i símbols: oliveres mil·lenàries exportades; comunitat del bar com a “xarxa social” analògica; contrast cultural en ecologisme; debat sobre l’ombra d’un possible Alzheimer de l’avi, no explicitat. Making-of i direcció artística (Laia Colet) • Estètica Bollaín: “no es veu cap departament”. Maquillatge, art i fotografia són orgànics i no ostentosos. • Localitzacions i “aterrar” el guió: la direcció d’art fixa espais, textures i to; Castelló per concentració d’oliveres mil·lenàries; paisatge mediterrani “dolç”. • El ‘personatge’ olivera: “càsting” d’arbres, rèplica en motlle de làtex i peces per entrar al hall; fullatge real/fals combinat; estructura metàl·lica certificada per seguretat en escena. • Hall corporatiu alemany: repte de trobar sostres >7–10 m a Europa; limitacions d’accessos i de grues; logística fragmentada i muntatge in situ. • Estàtua de la Llibertat: disseny modular i materials lleugers/resistents; “cop” simbòlic moderat en quadre; sensibilitat cultural diferent percebuda per l’equip alemany. • Funcions i rols: el/la “production designer” defineix la visió visual; el/la “director/a artístic/a” la materialitza (nomenclatura varia per països). • Storyboard i mètode: storyboards simples per posició de càmera; codis de color per personatges; molt treball en assajos i set. Indústria, sèries i trajectòria • Sèries vs cinema: creix l’ambició de qualitat, però pressupost i audience condicionen (ex.: Ministeri del Temps); televisió clau en el finançament del cinema. • Salut del cinema a Catalunya/Espanya: percepció de progrés sostingut més que d’un “passat gloriós”; més ofertes i projectes en marxa. • Presència catalana a El olivo: molts actors i caps d’equip catalans; opció per talent i xarxes prèvies de col·laboració. • Projectes destacats: gaudi personal a Perfume i Evolution; viatges i recerca per Che; contrast d’escala amb Exodus (“1.200 a càtering” en rodatge massiu). • Projecte actual: coproducció Cuba–Barcelona, construcció de l’estació espacial Mir en plató; reptes d’ingravidesa i disseny tècnic. Idees per emportar-se • La direcció artística és clau per “posar peu a terra” a un guió: espais, textures i objectes expliquen tant com els diàlegs. • L’olivera funciona com a símbol emocional i polític; el seu tractament lúcid i “invisible” reforça l’impacte sense didactisme. • La indústria evoluciona cap a formats i equips híbrids, on talent local i coproduccions obren camí a projectes ambiciosos.