episodis

Resum general Episodi de “Cinema sense condicions” amb una primera part de crítiques variades i una segona part dedicada a un especial sobre Catherine Bigelow. Després d’una obertura musical amb John Denver i la presentació de l’equip, el programa entra en una roda de ressenyes que van de la comèdia romàntica al terror i l’autor, incloent festivals, qüestions de doblatge i el circuit independent. Es tanca amb un monogràfic ric en context sobre l’obra, els temes i l’estil de Bigelow. Temes principals Especial Catherine Bigelow: trajectòria, en terra hostil (The Hurt Locker), Zero Dark Thirty, Detroit, estil de tensió realista i ús de càmera en mà. Ressenyes d’estrenes i descobertes: The Big Sick (Michael Showalter): comèdia romàntica amb xoc cultural. Framed (Marc Martínez Jordán): terror “slasher” i retransmissions en directe, to Black Mirror. A Ghost Story (David Lowery): cinema contemplatiu, format 4:3, Rooney Mara i Casey Affleck. Muse (Jaume Balagueró): arrencada molt potent; deriva cap al grand-guignol comercial. Los Nadie (Juan Sebastián Mesa): retrat juvenil a Medellín en B/N i argot. Con los brazos abiertos (Philippe de Chauveron): comèdia francesa criticada per tòpics i tractament de la discapacitat. Una razón para vivir (Breathe): biopic clàssic, dilatat per al material que té. Macaroni (Ettore Scola): amistat, contrast mediterrani vs. modernitat; valor de la VO i del disseny sonor. Okja (Bong Joon-ho): cinema familiar amb mirada crítica al sistema alimentari-industrial; projecció en un ateneu. Circuits i formats: festivals (Molins, Sitges), streaming (Netflix), projeccions independents, i el debat doblatge vs. versió original. Moments destacats i idees clau The Big Sick • Comèdia “amable” que se sosté sobretot per les interpretacions (Kumail Nanjiani i Zoe Kazan); guió percebut com a irregular. Framed (Festival de Terror de Molins) • Barreja de slasher, home invasions a l’estil Haneke (“Funny Games”), i crítica de l’economia de l’atenció dels directes mòbils. • Producció petita però “molt ben invertida”, amb humor negre i mala llet controlada. A Ghost Story • Proposta poètica i contemplativa (format 4:3, cantonades arrodonides); gran seqüència amb Rooney Mara menjant pastís “en un pla interminable”. • “El llençol” de Casey Affleck transmet més del que sembla; banda sonora i fotografia premiades a Sitges. Muse (Balagueró) • “Primera part brillantíssima”, realització sòlida; segona part s’inclina al terror comercial de Filmax. Los Nadie i referències • Adolescents punk a Medellín, argot intens i realisme social. Es compara amb Jia Zhangke (Pickpocket/Xiao Wu) i Jim Jarmusch (Permanent Vacation). Con los brazos abiertos • Crítica severa: tòpics racistes i ús “repugnant” d’un personatge amb discapacitat per fer humor. Una razón para vivir (Breathe) • Història real amb respirador mecànic; correcte però allargada. Macaroni (Ettore Scola) • Duel Lemmon–Mastroianni, amistat i humanisme mediterrani vs. executiu modern. Reivindicació de la versió original: el doblatge “aplana” el disseny sonor i la força de les escenes. Okja (Bong Joon-ho) • “Cinema familiar” que qüestiona valors del sistema i la indústria càrnia; repartiment internacional (Tilda Swinton, Paul Dano, Lily Collins, Jake Gyllenhaal). Projecció en un Ateneu del Clot, obrint debat sobre drets i pràctiques de streaming. Especial Catherine Bigelow • Visió d’un “feminisme de fer” més que discursiu: dirigir gèneres “masculins” sense renunciar al propi to. • Biografia i influències: pintura (Edward Hopper), etapa com a policia, matrimoni amb James Cameron, primera dona a guanyar l’Òscar a millor direcció. • Estil: acció amb tensió sostinguda, càmera en mà, textura semidocumental, personatges obsessionals. • Punts forts: - The Hurt Locker: el desactivador de bombes i la solitud del risc. - Zero Dark Thirty: la recerca de Bin Laden (Jessica Chastain), el raid nocturn amb realisme operatiu. - Detroit: disturbis del 67, violència policial i ressonància contemporània. - Strange Days: distopia de “gravació d’experiències” i revolta social; connexió amb la seva mirada sobre control i poder. “La primera part és brillantíssima” (sobre Muse) “Això és simplement repugnant” (sobre l’humor amb discapacitat a Con los brazos abiertos) “No és només narrativa: és poètica visual” (sobre A Ghost Story) Participants • Francesc (tècnic i conductor) • Joan Sardà • Carme Nebot • Pol Digger

Introducció • El programa arrenca amb la sintonia sorpresa setmanal, que aquesta vegada és del clàssic western de Sam Peckinpah, The Wild Bunch (Grupo Salvaje), i la presentació de l’equip i del convidat. • Convidat: Albert Jalaber, expert en seguretat, patologia de la construcció, rehabilitació i obra nova; antic aparellador municipal de Vallirana (19 anys) i Cervelló (13 anys). Primera part — Cinema: crítiques i recomanacions The Bookshop (Isabel Coixet) • Valoració crítica: frustrant; missatge lleugerament progressista vehiculat amb un llenguatge cinematogràfic conservador. • Possible interès del públic per motius extracinematogràfics (posicionament polític de la directora), però com a pel·lícula “no treu cap a res”. Spoor (Agnieszka Holland) • Thriller ecològic de bosc i caçadors. Càmera molt en moviment; whodunit amb una sèrie d’assassinats. • Conclusió: es descobreix el culpable al final però “tampoc té gaire res més”. Jericó, el infinito vuelo de los días (Catalina Mesa) • Documental colombià sobre dones d’un poble anomenat Jericó: sincer, proper, amb esperança i alegria malgrat les penalitats. • Temes clau: influència de l’Església catòlica a Llatinoamèrica; racisme de base social; música popular colombiana com a valor afegit (banda sonora que acompanya testimonis; redescobriment de repertori poc conegut). La Chana (Lucija Stojevic) • Documental “de visió obligada” sobre Antònia Santiago Amador, La Chana, bailaora de flamenc. • Punts forts: veritat i art en estat pur; domini rítmic extraordinari que dialoga amb un bateria en patrons clàssics; retrat humà amb material d’arxiu i moments íntims. En cuerpo y alma (Ildikó Enyedi) • Retorn de la directora hongaresa després de 18 anys. Història d’amor estranya i delicada entre dues persones introvertides en un escorxador. • Contrapunt estètic: delicadesa vs. brutalitat (imatges explícites del sacrifici animal) amb càrrega ètica implícita. • Premis: Ós d’Or a Berlín. Comparacions amb Kieślowski (silencis, diàlegs curts). Única pega: personatge de la psicòloga desencaixat. Algo muy gordo (Carlo Padial, amb Berto Romero) • S’autodefineix com a meta-reflexió sobre la comèdia i la indústria; els tertulians la consideren avorrida i prescindible. "li falta poc per ser 8½ o La nit americana… però el tros que li falta és la distància entre una porqueria i una obra d’art" Aquarius (Kleber Mendonça Filho) • Retrat de mobbing immobiliari a Recife: última resident (Sônia Braga, magnífica) resisteix l’assetjament d’inversors (soroll, brutícia, termites, porno a l’apartament de dalt…). • Virtuts: personatge central potent; connexions amb realitats del sector immobiliari. • Ombres: subtrames acumulades (vida sentimental, malaltia) i un element de classe (protagonista posseeix diversos pisos) que trenca l’empatia segons algun comentarista. Revisió ràpida d’Isabel Coixet (filmografia) • Diversitat d’opinions: bones sensacions amb Mi vida sin mi, La vida secreta de las palabras, Mapa de los sonidos de Tokio; rebuig a Elegy (adaptació considerada “desastrosa” de Philip Roth). Domo i cinema de guerrilla • Peculiar film rodat com si fos íntegrament amb càmeres de seguretat al Museu de Badalona; idea formal interessant malgrat resultats irregulars. • Reivindicació del cinema de baix pressupost i suggeriment d’usar CCTV per a relats com el cas Gürtel. Es bromeja amb fer un crowdfunding. Segona part — Postedificació: la “postveritat” en l’edificació (Albert Jalaber) Problemes habituals i vicis ocults • Memòries de qualitats vs realitat: portes d’“envero” amb interior de cartró; dobles vidres mínims; condensacions per ponts tèrmics en fusteries d’alumini; rajoles “buides” que es trenquen. • Conceptes clau: vicis ocults, patologies d’aïllament i humitats, defectes d’execució invisibles a simple vista. Responsabilitats i control d’obra • El notari es blinda amb el “cuerpo cierto”; l’Ajuntament concedeix llicències però no verifica execució ni adequació real a projecte. • Control tècnic escàs: els tècnics no poden ser a peu d’obra tot el temps; documentació de materials caducada o invàlida és freqüent. • Evolució legal: d’imputar bàsicament arquitecte i aparellador a incloure “tots els intervinents” (cal provar-ne la responsabilitat). De facto, sovint “palma” l’aparellador per l’assegurança de responsabilitat. Guia pràctica per comprar un habitatge • Abans de signar: - Registre de la Propietat: càrregues, hipoteques, censos. - Ajuntament: afectacions urbanístiques (ampliacions de carrer, costes, carreteres i les seves servituds). - Inspecció tècnica independent: humitats, fissures, assentaments (normals fins a cert punt), instal·lacions (aigua, calefacció, electricitat). • Materials i energia: - Vigilància de l’aïllament tèrmic real (no només el mínim legal). - Cautela amb plaques solars tèrmiques: sistemes complexos, vida útil ~20 anys, amortització dubtosa; millor invertir en bon aïllament. Limitacions i “vicis ocults” • Verificar aïllaments pot requerir fer cales: el venedor no ho acostuma a permetre; els vicis afloren després. Símptomes d’una nova bombolla immobiliària • Augment de visats d’obra nova (col·legis professionals i registres). La banca prefereix finançar obra nova (més marge) que parc existent. • Retallada d’obra pública (pressupostos) vs estímul de nova edificació. • Preus: obra nova a nivells de pic anterior; locals prime a Passeig de Gràcia/Portal de l’Àngel a 13–14k €/m²; alta rotació de botigues; fenomen similar al carrer de Sants. • Diagnòstic de sistema: abaratir costos per maximitzar beneficis sense prou escrúpols, amb impacte directe en famílies i comerç. Durabilitat i desigualtats de qualitat • Vida econòmica legal d’un habitatge: 50 anys. "legalment, a 50 anys, el valor és zero" • Contrapunt: edificis de l’Eixample continuen dempeus amb fonaments minsos. La qualitat va per barris (promocions de zona alta vs barris populars). Normativa: del franquisme al Codi Tècnic (CTE) • De les “Normes de bona execució” a les NBE i finalment al CTE. • La transposició espanyola del codi europeu s’ha fet “a la baixa”: exigències d’aïllament i càrregues menors que els estàndards europeus. Patologies exemplars: aluminosi i granulite • Ciment alumini: a Europa, ús en bases sense humitat; a Espanya es va malutilitzar en estructures exposades a humitat → corrosió d’armadures i pèrdua de secció (corrents galvàniques) → fallades. • Granulite (acabat de façana de granulats de marbre): prometia adherència i impermeabilitat; amb els anys, es desprèn. Tancament • Tema pendent proposat: construcció i diner negre (per una segona part). • Avanç: la setmana vinent, especial dedicada a Kathryn Bigelow.

Panorama del programa "Anarquia" Sessió oberta i molt viva on el grup debat sobre cinema d’autor i comercial, amb un fil conductor clar: la relació entre forma i contingut. Destaquen tres eixos: Sàtira i art contemporani a The Square Amor, somnis i vulnerabilitat a En cuerpo y alma Identitat i futur distòpic a Blade Runner 2049 Al voltant, es revisen peces clau com Thor: Ragnarok, el curt L’illa de les flors i el clàssic musical Tots els matins del món. The Square (Ruben Östlund) Pel·lícula sueca, Palma d’Or, definida com una gran pel·lícula de personatge i de guió. Protagonista: director d’un museu d’art contemporani, elitista però contradictori; evolució psicològica molt ben traçada. Idea clau: la posada en escena és bona, però el pes recau en el guió i la progressió del personatge més que en la fotografia. Comparada amb The Wolf of Wall Street pel retrat de l’ecosistema laboral i els excessos. Valoracions: entre 8 i 8,5. Recomanada. Thor: Ragnarok i el gir “familiar” del blockbuster Crítica a Marvel per convertir una figura amb pòsit mitològic en slapstick i humor fàcil. Debat sobre la deriva del “cinema familiar” cap a l’infantil i el contrast amb els 80 (p.ex. Spielberg) i la nostàlgia reempaquetada (Stranger Things). Direcció de Taika Waititi: encert en el to còmic per alguns, però diluïció del personatge per altres. En cuerpo y alma (Ildikó Enyedi) Os d’Or a Berlín. Història d’un director financer d’un escorxador i una inspectora de qualitat que comparteixen el mateix somni. Ella, amb perfil d’Asperger; ell, amb discapacitat física. Guió i personatges excel·lents; ritme que creix orgànicament; posada en escena d’arrel centroeuropea (ressons de Miklós Jancsó i ecos d’Ulrich Seidl). Debat sobre el final i l’“escena de l’esmorzar” (a alguns els sobra). Polèmica amb l’etiqueta de comèdia negra; potser és més una tragicomèdia. Apunt: possible remake a Hollywood podria perdre l’essència. Toc Toc (comèdia espanyola) Comèdia coral sobre el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Crítica: banalitza el trastorn, abusa de tòpics i de la “cura” de grup fàcil; poca gràcia malgrat el repartiment (p.ex. Rossy de Palma). L’illa de les flors (Ilha das Flores) Curt de ~13 minuts; muntatge d’arxiu, animació i veu per denunciar el sistema: residus, desigualtat i deshumanització. Impacte demolidor en molt poc temps. Vigència total. Tots els matins del món (Alain Corneau) Delícia austera de plans fixos i sense artifici, centrada en la música (viola de gamba), amb Jordi Savall i el tàndem Gérard/Guillaume Depardieu. Contraposa l’èxit exterior i la vida interior dedicada a l’art. Reflexió sobre el sentit de la música: "Sense la música, la vida no tindria sentit." Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) – Debat Opinions dividides: A favor: més estimulant que l’original per alguns; so i música prodigiosos; amplitud de pla general per expandir la distopia i la solitud. Crítiques: metratge llarg (2h40), ritme feixuc, interpretació massa hieràtica, excés d’“evidències” visuals; dependència forta de l’original. Comparatives formals: l’original (Ridley Scott) més opressiva i en primer pla/pla americà; la seqüela obre espais i tematitza l’exterior buit. Temes: memòria, identitat, creador-criatura, caducitat; discussió sobre si calia una seqüela o un nou relat cyberpunk. Paral·lels i derivades: Fahrenheit 451 (Truffaut), Mother! (Aronofsky), ecos de Buñuel. Tangent actual: apagat digital i fragilitat tecnològica; exposició del CCCB, “La fi del món” (canvi climàtic, vida domèstica en distopia propera). Forma vs contingut Es constata una tendència a premiar el continent (so, fotografia) per sobre del contingut (guió) en superproduccions. Matís: també hi ha blockbusters que arriben “a la mèdul·la” del que volen explicar; no és una dicotomia absoluta. Tancament Proper programa: curtmetratges. Foto final i comiat.

Introducció • Obertura musical amb la icònica peça de Tubular Bells (El Exorcista), marcant un to cinèfil i nostàlgic. • Presentació del convidat especial, Àngel Comas (doctor en Comunicació Audiovisual, crític i autor prolífic), i estructura del programa: primera part de tertúlia de novetats i segona part dedicada al tractament dels fets històrics en el cinema català. "Els esdeveniments històrics... serveixen de marc en una història." Primera part: Tertúlia de novetats i estrenes El sistema solar (Perú) • Drama familiar d’origen teatral (cinc personatges en una casa), amb posada en escena estàtica i aire de melodrama televisiu dels 60. • Presència d’Adriana Ugarte; conjuntament, se’n ressalta el caràcter antiquat i la poca ambició cinematogràfica. Atraco a la inglesa (The Hatton Garden Job) • Heist “a l’antiga” amb lladres veterans que acumula tots els clixés del gènere. • No explota el contrast generacional ni aporta cap gir nou; sensació de ja vist. La pell freda (Cold Skin) • Adaptació internacional de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol; rodat en anglès. • Recepció freda (Sitges). Com a peça de gènere, queda descafeïnada i poc memorable. Nuestra vida en la Borgoña • Drama de tres germans viticultors amb potencial desaprofitat; fotografia bonica, però guió feble i conflictes sense profunditat. • Broma recurrent: quan només es destaca la fotografia, mal senyal. Handia (Aitor Arregi i Jon Garaño) • Basada en el gegant d’Altzo, en plena Guerra Carlina: gira per capitals europees i lluita familiar per sortir de la pobresa. • El millor: emoció sostinguda, relació entre germans, direcció de fotografia rica i música inspirada. Reconeixements a Donostia (Premi Especial del Jurat). • Discussió sobre irregularitats de ritme/estructura i el valor dels premis. Context del cinema basc (record de Loreak). "A mi em va atrapar... estem davant d’una pel·lícula feta amb el cor." Las hijas de Abril (Michel Franco) • Escenari a Puerto Vallarta: mare (Emma Suárez) que passa de normalitat a transgressió i demència en la dinàmica mare-filla. • Emma Suárez, en un paper de gran risc i intensitat (Premi del Jurat a Un Certain Regard, Cannes). Recomanada especialment pels fans de l’actriu. El secreto de Marrowbone (Sergio G. Sánchez) • Òpera prima del guionista de Bayona. Terror polit: mansió asturiana com a EUA, quatre adolescents, casa “amb vida”. • Imatge neta i transicions so/imatge ben treballades, però li manca suspens continu; abús d’ensurts sonors puntuals; ecos de Sleepy Hollow. Fe de etarras (Borja Cobeaga, Netflix) • Comèdia negra sobre una cèl·lula d’ETA (2010) en plena final del Mundial; to de cringe a l’estil The Office. • Cauta fins al límit: evita arestes més dures (violència, conseqüències) i carrega massa el to patètic, amb personatges “massa idiotes”. Ritme irregular. La noche que mi madre mató a mi padre • Metacomèdia àgil i fresca sobre el procés d’una pel·lícula dins la pel·lícula. Diàlegs punyents i repartiment en estat de gràcia (Belén Rueda, Eduard Fernández, Diego Peretti). Segona part: Debat — Fets històrics en el cinema català Definir “cinema català” i maneres d’abordar la història • “Cinema català” com a etiqueta problemàtica (producció, rodatge, direcció?). • Model clàssic (Hollywood): la història com a context de personatges i idees; sovint hi ha una ideologia latent. • Contrast útil: Terra i llibertat (ideologia al primer pla) vs Pa negre (història de fons). Ideologia, finançament i exemples • Condicionants de producció: - > "Les pel·lícules avui dia les financen les televisions." - Les cadenes tendeixen a alinear projectes amb la seva línia editorial. • Exemples i biaixos: Salvador (Puig Antich); debat sobre Villaronga i les percepcions d’Incerta glòria; tensions d’òptica en el relat. • En el franquisme tardà, petites escletxes en català: Mariona Rebull, Tambor del Bruc (òptica espanyolista). • Transició i memòria: Jaime Camino (Las largas vacaciones del 36, Caudillo, Canciones para después de una guerra, El llarg hivern), Jordi Grau. Valor de la memòria històrica des de la ficció i el documental. Josep Maria Forn i el relat de país; on som avui • Josep Maria Forn, cronista fonamental: - La piel quemada (immigració andalusa i fonaments de la Catalunya moderna). - Productor de La ciutat cremada; darrer muntatge d’arxiu El somni català (inclou el discurs de Cambó). • Panorama present: poques històriques recents al catàleg (Catalan Films); menció a projecte Barcelona 1714 (Anna Bofarull). • El present es “filma” en temps real a televisió i xarxes; la perspectiva històrica vs la immediatesa del relat. Forma vs contingut, autoria i límits comercials • El valor de la posada en escena i el punt de vista per sobre de l’argument previsible; exemples: L’Exorcista (integració música-imatge), Warhol/Morrissey, relacions director-actriu (Sternberg/Dietrich). • Autoria difusa: productor/actor poden imposar-se (casos comentats com Emma Suárez); anècdotes d’Hitchcock i la famosa escena de la dutxa. • Adaptacions de Shakespeare com a test de mirada (Olivier vs Welles vs Branagh) que mostren com la forma reinterpreta el fons. • Indústria i TV afavoreixen el diàleg, la redundància i formats domesticats; la recerca formal és més difícil dins el cinema comercial. Tancament • Avanç del proper programa: noves aportacions de Blade Runner. • Comiat i agraïments a Àngel Comas.

Panorama de l’episodi "Fins d’aquí 18 anys no la tornaria a veure" i "2 h 43 min de temps perdut" són dues de les frases contundents del debat sobre Blade Runner 2049. • Episodi coral amb debat extens sobre Blade Runner 2049 i ressenyes d’estrenes/recuperacions: Lumière!, La mano invisible, Creative Control i The Mountain Between Us; més una mirada a The Dark Tower i a les condicions de projecció. • Tonalitat: crítica i analítica, amb discrepàncies marcades, èmfasi en ritme, coherència narrativa, disseny de producció i recepció del públic. Temes principals 1) Debat central: Blade Runner 2049 • Reaccions oposades: des de frustració amb el ritme i la buidor temàtica fins a valorar-la com a CI-FI correcta i tècnicament impecable. • Punts clau del debat: - Ritme i durada: percepció de lentitud “per ser lenta” i no per necessitat dramàtica; escenes i plans que s’allarguen sense aportar (“el cavallet”). - Soft reboot i continuïtat: repetició de tòpics (replicants, resistència) amb un retcon (apagón 2022) “explicat fora de pantalla” (curts a YouTube), que dilueix la continuïtat. - Temes que s’obren i es tanquen: memòries implantades vs. reals, replicants que podrien tenir fills, resistència… apuntats però poc explorats. - Univers i disseny: fotografia i art direction esplèndids, però per a alguns al servei d’una estètica buida; d’altres en destaquen l’ofici i el so (Hans Zimmer). - Herència del clàssic: repàs a les múltiples versions de l’original de Ridley Scott i a la seva “canonicitat” (Final Cut 2007). - Animals i món: recordatori de l’univers Dick (animals sintètics), elements que queden massa de fons. - Recepció i públic: producte que barreja connoisseur i gran públic, sense satisfer del tot cap dels dos. • Frases que marquen el to: - > "Haurien estat 2 h 43 min de temps perdut". - > "És tècnicament impecable, però estètica vacua". - > "Si no es digués Blade Runner, seria una CI-FI correcta". 2) Lumière! (Thierry Frémaux) • Experiència sorprenent i restauracions exquisides: 108 peces (d’entre ~1.400), amb irisatge original i un “visor” que no existia a l’època, cosa que reforça l’ofici de composar el pla. • Valor didàctic i històric: posada en escena ja present als Lumière (trenca el tòpic documental vs. ficció Meliès). • Per contra: comentari en off percebut com excessiu i xovinista; música de Camille Saint-Saëns “inadequada”. • Recomanació d’ús: - > "Pel·lícula ideal per mirar sense música, i a estones, sense comentari". 3) La mano invisible (David Macián, d’Isaac Rosa) • Dispositiu teatral a l’estil Dogville: espai nu, oficis en exhibició com si fos un zoo laboral, públic invisible. • Temes: precariat, explotació, rols i nihilisme; actors que deixen de ser “treballadors” per ser “espectacle”. • Forma: plans seqüència, interpretacions notables; per a alguns, alguns trams s’allarguen. • Comparació afí: el curt Nada S.A. (contractat “per no fer res”), més concentrat i punyent. 4) Creative Control (Benjamin Dickinson) • Sàtira tecno-romàntica en realitat augmentada: publicitari crea l’avatar de la parella del seu amic amb unes ulleres AR. • Comparacions: Her, Ex Machina, ecos de Black Mirror; aporta diàlegs àgils, però nova aportació temàtica modesta. 5) The Mountain Between Us (Hany Abu-Assad) • Drama de supervivència amb subtext romàntic i reflexió sobre la parella en situació límit. • Idris Elba i Kate Winslet: solvents i eficaços. Film agradable i convencional, “maca de veure”. • Context d’autor: record a la potència crítica de Paradise Now, del mateix director. 6) The Dark Tower (Nikolaj Arcel) • Adaptació King que es percep escurçada i buidada d’univers (1 h 30 min per a una saga extensa). • Desencaix entre tràiler i pel·lícula: venuda com a duel d’adults (Elba/McConaughey), però protagonitzada per un nen i orientació més “Nàrnia”. • Observació general: promocions que no expliquen la pel·li que veus (casos citats: també a Mother!, Blade Runner). 7) Condicions de projecció (fil vermell de l’episodi) • Queixes sobre sales, llums, mòbils, sons i versions de projecció que distorsionen l’experiència. • Proposta: tornar al tema en profunditat perquè condiciona la percepció i el judici de les pel·lícules. Destaquem • Debat valent i molt detallat sobre què ha d’aportar una seqüela i com equilibrar forma, ritme i idees. • Mirada cinèfila als orígens del cinema (Lumière) i al present (RA/VR, precarietat laboral, màrqueting) amb exemples concrets i comparatives útils. • Recorregut equilibrat: blockbusters vs. indie, clàssic restaurat vs. noves propostes.

Introducció i obertura musical Context i to del programa • Arrencada amb la versió metal d’Els Segadors, “The Reapers”, d’A Sound of Thunder (EUA), amb fragments en anglès i en català. • Comentari oportú arran de les declaracions recents de Puigdemont; el programa, tot i ser de cinema, s’hi refereix breument per context. "Cinema sense condicions!" Denúncia de projeccions: el cas de Mother El problema • Denúncia d’una projecció mal configurada en una gran cadena: format d’imatge incorrecte, fotogrames retallats, imatge estirada per omplir pantalla corbada i dominant verda que empobreix la fotografia. • Sensació de “moviment brownià” a la càmera (artefacte digital), primers plans desmesurats i pèrdua d’enquadrament i intenció visual. • Crítica al doblatge quan desvirtua veus clau (p. ex., Javier Bardem) i pèrdua de matisos; defensa de la versió original. "Vigileu molt on aneu a veure una pel·lícula, perquè si no us poden colar qualsevol cosa." Recomanacions pràctiques • Comproveu el format (presència de franges en pel·lícules panoràmiques) i la qualitat abans de quedar-vos a la sala. • Sales suggerides on solen cuidar la projecció: Verdi, Boliche, Icaria (VO). Es comenta que Verdi passa l’original de Blade Runner aquesta setmana. Mother (2017), de Darren Aronofsky Lectura i temes clau • Obra radical i personal: per a molts, rotunda; per a d’altres, amb segona meitat desbordada. Ambdues lectures són defensables. • Clau interpretativa: Jennifer Lawrence és la Terra; el que l’envolta simbolitza la humanitat i les seves agressions. Bardem encarna el Creador/Poeta i l’egolatria que permet/desatén la destrucció. • Missatge ecologista central: un “clam” per no carregar-nos el planeta; estructura cíclica de regeneració. Referències i estil • Ecos de Polanski (La semilla del diablo), Kubrick (The Shining: bloqueig creatiu), Lars von Trier (Melancholia; aproximació formal tipus dogma en el seguiment de personatges), Bíblia i Divina Comèdia (descens per nivells infernals). • Sequència coral de ~20 minuts que condensa guerres, violència i caos, amb simbologia totalment deliberada. Notes • A VO s’hi detecta un moment cantat en castellà (ressò de la pervasivitat lingüística als films nord-americans/canadencs). • Experiència condicionada de manera crítica per la qualitat de projecció: imprescindible veure-la en condicions. Morir (2017), de Fernando Franco Qui és Fernando Franco • Prestigiós muntador (45 films; nominat al Goya per Blancanieves). Debut brillant amb La herida (Goya Director Novell) i consolidació amb Morir. De què va i com ho filma • Crònica íntima d’una parella travessada per la malaltia (càncer). Rodada al País Basc, amb poquíssim diàleg i aposta pel gest, el silenci i la mirada. • Marian Álvarez, descomunal; la pel·lícula és “ella”. Direcció segura, muntatge rigorós i imatges d’autenticitat contundent. "La enfermedad se convierte en el catalizador de aspectos latentes en una relación amorosa…" — Fernando Franco Per què veure-la • Dura, seca, sense sensibleria ni morbo, però profundament humanista. Cinema que fa pensar (no comercial ni “fàcil”). Logan Lucky (2017), de Steven Soderbergh Pitch i to • Heist rural a la Nascar (Coca-Cola 600) a Carolina del Nord. Tres germans orquestren un robatori aprofitant la cursa; necessiten un expert en caixes fortes (un Daniel Craig esbojarrat i en estat de gràcia). • Humor i ritme àgil; to de “diversió amb cervell” i crítica suau al sistema. Referències i trivia • Records d’Atracó perfecto (Kubrick), O Brother i El gran Lebowski (germans Coen). Ecos d’Ocean’s Eleven però més relaxat. • Guió signat per “Rebecca Blunt” (identitat presumptament fictícia). Soderbergh, com sovint, controla foto/càmera amb pseudònim. Incerta Glòria i l’univers d’Agustí Villaronga La pel·lícula • Adaptació sòlida i producció exquisida (Isona Passola). Actors principals i secundaris molt afinats; ambientació i planificació impecables. Villaronga, creador absolut • Es compara la pulsió autorista radical d’obres com Tras el cristal, El mar o el docu El testamento de Rosa amb les adaptacions Pa negre i Incerta Glòria, percebudes aquí com a menys “salvatges” creativament però molt recomanables. Nieve negra (Martín Hodara) i el mirall de La cordillera (S. Mitre) Nieve negra • Thriller d’autor disfressat de gran estudi: estructura no convencional, barreja de gèneres (drama, thriller, crim, intriga familiar) i intriga sostinguda. • Leonardo Sbaraglia i Ricardo Darín al capdavant; es demana dicció més clara en algun cas, però el conjunt funciona i sorprèn. La cordillera (comparació) • Política d’alta volada: cimera andina, intriga de corrupció i pressió mediàtica, Christian Slater com a emissari nord-americà. Interpretació creïble de Darín com a president. • Malgrat encerts, tercer acte feble i final desdibuixat. Referència a Sorrentino (Il Divo) per afinitat temàtica. Recomanacions i proper programa Què queda clar • Vigileu les projeccions: format, color i enquadrament importen tant com el film. Si la còpia és dolenta, exigiu solució. • Doble proposta de la setmana: - Per pensar: Morir. - Per evadir-se: Logan Lucky. Avanç • La setmana vinent: especial Blade Runner 2049 amb el convidat Ferran Pujol. Es recomana revisar la Blade Runner original en VO als Cinemes Verdi abans d’anar-hi.

Visió general del programa Un episodi molt complet amb quatre eixos principals: • Crítica coral i polèmica de Mother! de Darren Aronofsky • Ressenya de Victoria & Abdul de Stephen Frears • Crònica del documental Hasta la raíz i el seu impacte social • Monogràfic extens sobre Alejandro Jodorowsky, la seva obra i el seu pensament També s’anuncia la projecció de La mano invisible amb el director David Macián i l’autor Isaac Rosa, i es tanca amb l’agenda i la propera convidada. Mother! (Darren Aronofsky) Clau de lectura i to • Pel·lícula altament divisiva: primera part de càmera tancada i atmosfera teatral; segona meitat amb escalada radical de to i gènere. • Passa pràcticament tota a la casa; la càmera va “enganxada” a la protagonista (Jennifer Lawrence), amb il·luminació molt natural i to fosc d’aires Dogma 95. • Secundaris de luxe: Michelle Pfeiffer i Ed Harris brillen especialment. "La pel·lícula enfolleix... canvia de gènere, canvia de to, canvia tot." Temes i interpretacions • Debat sobre el bé i el mal, religió, feminisme i la figura de la dona subjugada que pren consciència. • Títol obert: es suggereix lectura com a Mare Terra, però l’equip evita spoilers. • Comparada amb altres Aronofsky: ecos de Cisne negro (trauma i deliri) i distanciada del caràcter més clàssic de Noé o El luchador. "És una pel·lícula de tertúlia requerida" — per la quantitat de capes simbòliques i lectures possibles. Punts forts i friccions • Fortaleses: ambició formal, immersió psicològica, interpretacions i risc autoral. • Friccions: per alguns, excés i escalada “massa” radical; per d’altres, justament el seu valor. Victoria & Abdul (Stephen Frears) Context i balanç • Cinema orientat a gran públic, polit i accessible, amb la Judi Dench en estat de gràcia. • Frears demostra ofici i direcció d’actors; repàs de filmografia (de My Beautiful Laundrette a The Queen i Philomena). Què explica i per què importa • Tram final del regnat de la Reina Victòria i la seva relació amb Abdul, un servent indi, al si d’un entorn anglosaxó ultra conservador. • Subtext actual: xoc cultural, xenofòbia i poder; humor i ironia per parlar d’humanitat i privilegis. • Valoració: agradable i solvent, però “no una gran pel·lícula”; “et treus el barret” per l’ofici i el repartiment. Hasta la raíz (doc.) — identitat, drets i visibilitat De què va • Documental del sociòleg i cineasta Juan Carlos González Díaz sobre descendents haitians a la República Dominicana a qui se’ls nega la nacionalitat tot i néixer-hi. • Conseqüències: persones convertides en apàtrides, sense accés a estudis ni feina — exclusió sistèmica. "De la nit al dia, et diuen que no pertanys enlloc." "Apàtrida" és una paraula preciosa… i brutal. Per què és rellevant • Exemple de periodisme de pau i cinema com a eina de canvi: donar veu i visibilitat on els mitjans generalistes no arriben. • Connexió amb l’actualitat laboral: esment de les “Kellys” (cambreres d’hotel) i la precarització. Monogràfic: Alejandro Jodorowsky Perfil i inicis • Artista total: director, guionista, poeta, dramaturg, actor, músic, autor de còmics; xilè, d’origen jueu ucraïnès, nacionalitzat francès. • Vinculat al grup Pànic (Arrabal, Topor); irrupció surrealista amb Fando y Lis (1968). El Topo (1970): cinema psicotròpic • Declaració d’intencions: una experiència LSD-cinematogràfica per via d’imatges, ritus i violència simbòlica. • Anti-materialisme, camí espiritual i barreja irreverent de religions: misticisme com a motor del personatge. "El Topo no és un western… conté totes les religions… és una experiència per a tota la vida." Temes recurrents i provocació • Eixos: esperit vs. diners, sexualitat com a expressió, sàtira de política i religió, imatges extremes. • Ús controvertit d’animals i iconografia (p. ex. uniformes amb esvàstiques) com a xoc i crítica. La montaña sagrada: tarot i odissea • Grup de poderosos a la recerca de la immortalitat guiats per un guru (ell mateix); simbologia del tarot i ritual iniciàtic. • Estètica exuberant, ritus, sacralitat i profanació com a dues cares del mateix viatge. Dune: el gran projecte no filmat i la seva empremta • Croada per reunir “guerreros espirituales”: Dalí, Orson Welles, Pink Floyd, Moebius… • Naufragi per qüestions de finançament; el “llibre de producció” i els conceptes acabarien impregnant la sci-fi posterior. Obra posterior i darrera etapa • Santa Sangre (1989): més narrativa però igualment vigorosa i violenta. • La danza de la realidad i Poesía sin fin: to autobiogràfic, balanç vital i tancament de cicle. Pensament i gest "No es pot canviar el món, però sí començar a canviar-lo." "He vingut per fer servir el teu canal per dir a la gent que deixi de mirar la televisió." • Es defineix com a “guerrero de la paz”: acció, teràpia simbòlica i art com a transformació. Agenda i anuncis • Projecció de La mano invisible al Palau de la Virreina (dijous, 19 h) amb el director David Macián i l’autor Isaac Rosa: crítica al món del treball i la precarització. • Cabaret Místic d’Alejandro Jodorowsky al Teatre Tívoli (28 i 29): l’autor continua actiu als 88 anys. Tancament • Proper episodi: convidada Laura Ayet. • Comiat de l’equip i recordatori de seguir el programa en directe o en podcast.

Panorama general Nou inici de temporada de “Cinema sense condicions” amb un programa en dues parts: • Primera part: repàs de pel·lícules vistes a l’estiu — amb debat intens sobre Dunkerque (Christopher Nolan) i comentaris sobre La seducció (The Beguiled), Detroit, A War, Bye Bye Germany, Verónica, La Llamada i Abracadabra. • Segona part: tema monogràfic “Homes de Negre”, una mirada al món dels executius al cinema i a la vida real, a partir de El Apartamento (Billy Wilder) i The Company Men (John Wells). Pel·lícules: debat i recomanacions Dunkerque (Christopher Nolan) El debat central del programa. • Punts forts destacats: música de Hans Zimmer (so com a element narratiu), fotografia i muntatge no lineal que articula el temps (costa/mar/aire) i permet seguir clarament l’acció malgrat el mínim diàleg. • Crítiques: manca de context històric explícit sobre l’evacuació (maig de 1940), lectura percebuda com a patriòtica britànica (predomini del relat dels petits mercants vs. pes real dels cuirassats), i alguns moments poc versemblants (clímax de l’avió que aterra a la platja). • Valoració del director: reconeixement a la versatilitat de Nolan (de Memento i Interstellar a una bèl·lica clàssica), tot i que per a alguns està lleugerament sobrevalorada. "La gran aventura de Nolan sempre és el temps." La seducció (The Beguiled, Sofia Coppola) • Bona direcció premiada a Canes, però opinions dividides: per a uns, triomf de les protagonistes; per a altres, una visió que deixa malparades les dones. • Comparació amb l’original de Don Siegel: història “tancada” on el marge per variar és limitat; el carisma del personatge masculí pivotava de manera diferent. Detroit (Kathryn Bigelow) • Basada en fets reals (1967). Tres parts molt marcades: • Inici de tall docu-ficció (imatges d’arxiu + càmera immersiva) • Bloc central d’alta tensió a l’hotel (una hora gairebé a temps real) • Judici final, més convencional • Interpretacions destacades: John Boyega (vigilant) i Will Poulter (policia). Retrat contundent de violència institucional i ressonàncies amb el present (supremacisme, racisme, justícia que no repara). A War (Tobias Lindholm) • Estructura en dues capes: front d’Afganistan (to a l’estil The Hurt Locker) i judici civil a Europa. Interessa per com la guerra impacta la vida familiar. Bye Bye Germany (Sam Garbarski) • Jueus alemanys que, sortint dels camps, decideixen quedar-se a Alemanya i es fan venedors porta a porta. Humor jueu fi i solidesa narrativa; ecos de la força d’Irina Palm. Verónica (Paco Plaza) • Terror psicològic “petit” i eficaç: • Evita el gore i l’estridència • Juga amb ombres i dubtes sostinguts • Direcció d’actors (infants) molt solvent La Llamada (Javier Calvo i Javier Ambrossi) • Musical espanyol fresc, irreverent i “blasfem” ambientat en un camp d’estiu de monges. Carisma coral (Macarena García, Belén Cuesta, Anna Castillo). Humor pop i números musicals que funcionen. Abracadabra (Pablo Berger) • Valoracions negatives: humor slapstick irregular i repartiment desaprofitat malgrat noms potents (Maribel Verdú, Antonio de la Torre). Lluny de la creativitat i el pols de Blancanieves. Segona part: “Homes de Negre” — executius i poder El Apartamento (Billy Wilder) • Símptoma d’un ecosistema laboral: relacions clientelars i tòxiques on un empleat cedeix el seu apartament a executius per guanyar favors. • Deriva de gènere: contrast entre com “es ven” el home (via servitud/submissió social) i com es jutja la dona (ascensorista, jove i guapa, atrapada en una relació desigual). El film denuncia un classisme/masclisme estructural amb tendresa i ironia. The Company Men (John Wells) • Dues capes d’executiu: • Alt nivell lligat a l’empresa via stock options (Tommy Lee Jones) • Mandos intermedis/mitjans (Ben Affleck) més vulnerables • Eixos temàtics: crisi 2008, cultura de les aparences (golf, cotxe, façana social) i acomiadaments com a xoc d’identitat. També exposa vincles clientelars (Maria Bello) i la caiguda en cadena dels “afins”. "L’important no és ser bon professional, sinó aparentar" — una crítica a la façana com a valor social. Debat ampli: ambició, poder i mediocritat • Es cita Margin Call per retratar l’ambició com a motor profund, no sempre exhibicionista però sovint nociva. • Referència a “Miss Sloane” (Jessica Chastain): l’ambició com a principi rector, per damunt d’ideologia o causa. • Exemple de la vida real: Donald Trump com a paradigma del “somni americà” reduït a marca i aparença. Cites i idees clau "El millor amor que es pot tenir és aquell que no espera ser correspost" — Up in the Air (2009). • L’equip la llegeix com a individualisme emocional elevat a virtut. "Se reconoce un mediocre cuando este cree haber descubierto lo que es poder: poder es poder hacer sufrir" — Jorge Wagensberg. • Aforisme per sintetitzar una ética del poder malaltissa. Tancament i proper programa • Epíleg sobre la competitivitat com a vici corporatiu quan esdevé “apunyalar a despatxos” en lloc de crear valor. • Avanç: la setmana vinent, Alejandro Jodorowsky.

Resum general de l’episodi Episodi especial de final de temporada on l’equip comparteix les seves millors pel·lícules de l’any, fa crítiques ràpides de títols recents i obre debats sobre el rumb del cinema independent i generacional. El to és coral, amb discrepàncies enriquidores i moltes recomanacions per recuperar a sales alternatives, filmoteques o biblioteques. "S’ha de gratar una mica" per trobar el bon cinema més enllà de l’estrictament comercial. Temes principals • Crítiques inicials: Miss Sloane, Júlia Ist, Pieles, i el model de cinema d’“espais tancats” (Locke, Enterrado, Clash). • Websèrie oculta: The Boids, retrat de col·lectius marginals i la seva força col·lectiva. • Top de la temporada (col·lectiu): destaca especialment La mano invisible i, entre d’altres, La propera pell, Tarde para la ira, I, Daniel Blake, Paterson, Moonlight, Loving, Frantz, Lady Macbeth, El ciudadano ilustre, Incerta glòria. • Debats: tècnica vs. narració en el nou cinema independent; cobertura desigual en premis (Gaudí/Goya) i el cas de La propera pell. • Tancament i “pendents”: recomanacions finals com The Handmaiden, Empatia, El otro lado de la esperanza, i menció d’exposicions (Alexander Kluge) i documentals musicals (Gimme Danger). Crítiques i debats destacats Miss Sloane (John Madden) • Visió crítica però positiva gràcies a una Jessica Chastain magnètica que “salva la pel·lícula”. • Guió amb ambició de ritme a l’estil The West Wing o Margin Call, però amb forats i trampes de versemblança. "Sense ella... [la pel·lícula] no funcionaria igual". Júlia Ist (Helena Martín) • Crònica d’un Erasmus a Berlín entre docu-ficció i mirada generacional: enyor, no-integració i descoberta d’una vida diferent. • Debat intern: per a alguns, reiterativa i amb poca tensió narrativa; per a altres, interessant en la seva evolució per personatges (eco de 10.000 km) i ús de pantalles. Cinema d’“espais tancats” i tensió narrativa • Referents: Locke (un tour de force de guió dins d’un cotxe), Enterrado/Buried (tensió extrema), i Clash (una furgoneta com a microcosmos polític). • Idea clau: l’enginy del guió pot convertir la limitació espacial en potència dramàtica. Pieles (Eduardo Casanova) • Proposta radical, grotesca i provocadora sobre identitats i desig; humor negre i crítica ferotge a la “norma”. • Direcció artística i posta en escena exquisida: paleta de colors, simetries i composició que evoquen Wes Anderson i Kubrick, amb l’ànima caòtica de John Waters i ecos de Lynch i Holy Motors. "És una macarrada… però l’estètica és increïble". Websèrie: The Boids (Short Time, Sant Boi) • Retrat coral de persones marginades (prostituta, trans, drogodependent, etc.) que troben força en comunitat*. • Humor negre i situacions límit per desmuntar prejudicis socials. Millors pel·lícules de la temporada (selecció conjunta) Pel·lícula de la temporada • La mano invisible: producció cooperativa, gran qualitat artística i discursiva. Recomanada recuperar quan estigui disponible. Destaquen especialment • Espanya/Catalunya: La propera pell, Tarde para la ira, Incerta glòria, El hombre de las mil caras, Projecte Lázaro. • Internacional: I, Daniel Blake, Paterson, Moonlight, Loving, Frantz, Nocturnal Animals, Arrival (La llegada), Un monstruo viene a verme, The Neon Demon, Lady Macbeth, The Handmaiden, El otro lado de la esperanza. • Documental/Música/Assaig: Gimme Danger (Jarmusch), Safari (Ulrich Seidl), Empatia, David Lynch: The Art Life. • Arts visuals: Tito: A Phantom Monk (Dani Mollà), i l’exposició d’Alexander Kluge a La Virreina. Debats transversals Tècnica vs. narració en el nou cinema independent • Crítica a cert cinema jove: deliri per la tècnica i acumulació de fets sense “tensió narrativa”. • Defensa del mestissatge entre experiència viscuda i imaginació per assolir versemblança i profunditat. Premis i reconeixement • Discussió sobre els Gaudí/Goya i la recepció de títols com La propera pell (aplaudida per direcció, interpretacions i fotografia). Recomanacions finals i tancament • Recuperar joies en sales petites, filmoteques i biblioteques. • No perdre’s: The Handmaiden, Empatia, El otro lado de la esperanza, i els documentals citats. "Veieu cinema, gratem més enllà del que és comercial i compartiu descobertes."

Panorama de l’episodi Cinema Sense Condicions combina tres blocs principals: clàssics en pantalla gran, un debat sobre Wajda i l’art sota el realisme socialista, i una segona part centrada en David Lynch (a partir del documental The Art Life) i l’impacte de Twin Peaks. "És un cine hipnòtic" — definició clau del llenguatge de Lynch Clàssics revisitats vs. sequera de qualitat actual Sensació de baixa qualitat a la cartellera • Els tertulians remarquen la manca de pel·lícules noves realment destacables en la temporada recent. • Es valora la via de revisitar clàssics en pantalla gran (ex. Phenomena, Filmoteca) com a antídot i plaer cinèfil. Projeccions i comentaris • Testimoni de càrrec (Billy Wilder): - Charles Laughton monumental; complicitat real amb Elsa Lanchester; Marlene Dietrich en estat de gràcia. - El plaer de veure-la en còpies restaurades que fan lluir fotografia i so. • Last Train from Gun Hill (John Sturges): - Duel d’ètica vs. poder amb Kirk Douglas i Anthony Quinn; rigor narratiu i construcció de personatges exemplar. • Fenomen del cinema de reestrena (Pulp Fiction, Taxi Driver) amb públic jove: s’està creant afició per la gran pantalla amb títols canònics. Wajda: art, política i censura Afterimage i la batalla contra el realisme socialista • Afterimage (Wajda) retrata l’artista Władysław Strzemiński i la seva oposició a l’art oficial: - Museus desmantellant sales per decisió política; - Docència d’art modern (Van Gogh) contra consignes estètiques de règim. • Altres Wajda en debat: Les noies de Wilko, La terra de la gran promesa (i la seva versió seriada), L’home de marbre i L’home de ferro. Parallels amb Espanya i la Xina • Carles Saura i les segones lectures per esquivar la censura: crítica des de dins. • Estratègia de règims: exportar cine d’autor a festivals per simular obertura. • Anècdota de Viridiana (Buñuel) a Cannes: logística per evitar censura prèvia i impacte polític del premi. Estrenes recents: el que funciona i el que no • Cartas da Guerra (Ivo Ferreira): - B/N, epistolar sobre un metge a la guerra d’Angola; bellesa formal però recepció freda en sala. • El sueño de Gabrielle (Mal de pierres) (Nicole Garcia) amb Marion Cotillard: - Melodrama d’amor i malaltia; guió irregular i resolucions forçades; repartiment infrautilitzat. • American Pastoral (Ewan McGregor) i Fences (Denzel Washington): - Exemples d’actors que passen a la direcció amb resultats poc inspirats (pèrdua de pols visual i discursiu). David Lynch: The Art Life i claus del seu univers El documental com a porta d’entrada • The Art Life se centra en la formació artística (pintura) i en vivències que brollen al seu cinema: - Infància i obsessions; - La paternitat com a fil íntim; - L’estudi com a santuari creatiu. • Es posa en valor que Lynch és, abans que res, pintor; el seu cinema neix d’aquesta pràctica. Eraserhead com a manifest personal • Eraserhead és, segons Lynch, la seva pel·lícula més pròpia. - Clau de títol: eraser = goma d’esborrar; cap-goma com a imatge metamòrfica. • El mètode: idees-imatges que “arriben”, treball escena a escena (Inland Empire) fins que emergeix l’obra. "L’espectador ha de completar l’obra" — complicitat activa amb el públic Estil i efecte • Hipnosi cinematogràfica i lògica de somni més que explicació clàssica. • Mulholland Drive: - Tensió sostinguda i magnetisme; preguntes sense tancar que persistixen. • Blue Velvet: - Per a alguns, la més rodona; móns paral·lels sota la superfície idíl·lica. - Reconeixement canònic (fins i tot Woody Allen la va lloar com a obra de l’any). • Twin Peaks: - Lynch com a showrunner avant la lettre: ruptura del marc televisiu i qualitat que marca un abans i un després. - La pel·lícula Fire Walk with Me com a peça visualment imponent dins el corpus. Variacions i controvèrsies • The Straight Story: debat entre lectura apacible i metàfora profunda del món natural vs. humà. • Wild at Heart: energia pop i foscor, una altra cara de l’autor. • Producció i indústria: Mulholland Drive finançada per Europa (França) davant reticències a EUA. Lloc en la història • Director americà de referència: per a molts, entre els 10 (fins i tot 5) millors de la segona meitat del segle XX. • Signe dels grans: món reconeixible en segons — com amb Picasso al quadre, Lynch a la pantalla. Tancament i proper capítol • Avanç del resum de temporada (el “cànon” del programa) per al proper episodi. • Proposta de futurs monogràfics: Fassbinder i altres autors.

Panorama de l’episodi Un programa amb dues meitats ben definides: • Primera part: crítiques i recomanacions de cinema recent, amb debat sobre com valorar i recomanar obres de micropressupost del nostre entorn. • Segona part: entrevista a Jesús Ángel Prieto sobre el seu documental Oferiu flors als rebels i una reflexió més àmplia sobre contracultura, autosuficiència, canvi climàtic i un model de cinema català sostenible. "Cinema sense condicions" — l’esperit que sobrevola l’episodi: fer i defensar cinema amb recursos escassos però amb idees clares. Pel·lícules comentades Clash (Mohamed Diab) • Proposta quasi documental situada dins d’un furgó policial en el caos post-revolució egípcia. • Punts forts: posada en escena tensa, càmera valenta en primers plans i interpretacions sòlides que “enganxen el no enganxable”. • Punts febles: es retreu manca d’arc narratiu per facilitar la identificació amb l’espectador. • Debat: com a docu-ficció, alguns defensen que la força és el retrat del fet, no tant una trama clàssica. • Conclusió: Diab, un director amb futur. Pàtria (Jean-François Charansonnet) • Ambició: fer un “Braveheart català” amb 200.000 € i micromecenatge. • Reaccions dividides: es valora la voluntat i el risc d’una producció ínfima, però es critica la feblesa del guió i l’eficàcia narrativa. • Debat de fons: recomanar o no recomanar obres locals irregulars? - • A favor: cal defensar el cinema de proximitat perquè pugui existir i créixer. - • En contra: no rebaixar el llistó de la qualitat per respecte a l’espectador. • Tema estructural: al país manca desenvolupament de guions i vies d’aixecar projectes. • Apunts històrics: la dificultat d’un “1714 èpic” i l’alternativa del minimalisme com a via estilística i productiva local. "Per fer una bona pel·lícula es necessiten tres coses: un bon guió, un bon guió i un bon guió." Miss Sloane (John Madden) • Thriller polític sobre lobbies i la Segona Esmena (control d’armes). • Personatge central: una estratega brillant i despietada (Jessica Chastain, portentosa), amoral però magnètica, que lluita per una bona causa. • Destaquen els reptes verbals, monòlegs, ritme i un final obert. • Reconeixement: Globus d’Or per a Chastain; sorpresa per l’absència als Oscars. • Recomanació: molt recomanable com a retrat del poder i la manipulació. Merci Patron! (François Ruffin) • Documental activista amb humor contra les pràctiques d’un gran holding de luxe (LVMH; Bernard Arnault). • Estratègia: infiltracions, boicot simbòlic i denúncia de deslocalitzacions i tancaments d’empreses. • Efecte: cinema de protesta amè i participatiu, que convida al debat col·lectiu. Su mejor historia – Their Finest (Lone Scherfig) • Londres, 1940: cinema, propaganda i resistència durant els bombardeigs. • Capes temàtiques: - • Invisibilització de la guionista dona (crèdits i sous). - • “Basada en fets reals”: la veritat es modela per conveniències narratives i polítiques. • To: delicadesa formal i interpretacions excel·lents (Gemma Arterton). • Avui: una mirada vigent sobre veritat, relat i poder en la indústria cultural. Entrevista a Jesús Ángel Prieto Trajectòria i arrels • Arribada a Sant Just Desvern (1968), integració al cineclub Recerca i experiències de projeccions clandestines. • Professor i exdirector de l’Escola Massana, realitzador audiovisual i investigador. • Línia de treball: minimalisme, proximitat, respecte pels protagonistes i per les condicions reals de producció. Oferiu flors als rebels (2012) • Gènesi: descobriment del poble d’“Ocera” i d’un teixit contracultural dels 70-80 (hippies, anarquisme, post-Vietnam, psicodèlia). • Rodatge: 2 anys de caps de setmana, 22-23 h de material; muntatge final de 80'. • Personatges clau: Eulàlia (formatge Serrat Gros), Jaume, Susset, Nico, Mercè i Jim Stilbeigo (expilot de Vietnam). • Metodologia: documental sense veu en off, confiança i intimitat, i límits ètics (respectar allò que els protagonistes no volen fer públic). • Títol i ecos: ressonàncies anarquistes i la idea d’“oferir flors als rebels” que van intentar viure una alternativa. Què en queda de la utopia hippie? • Més enllà del tòpic, hi havia treball dur i autosuficiència real: “Aquests pencaven”. • Lliçons vigents: anticonsumisme, autonomia, economia del quilòmetre zero i comunitats artesanes. • Tensions actuals: moviment antisistema sovint massa urbà; la vida al camp exigeix canvi de xip i constància. "Ni hippie ni res. Anticonsum." "Jo volia controlar la meva pròpia vida." Emergència climàtica i cinema Els tres últims refugis (2013) • Curt distòpic i metàfora: l’última dona artesana al món sobreviu per autosuficiència. • Missatge: o tornem a quilòmetre zero i reduïm la dependència, o la situació s’escapa de les mans. • Pedagogia a l’aula (ecosociologia): de la crítica a la proposta (economia del bé comú, cooperativisme, residu zero). Cap a un cinema català sostenible • Via local: minimalisme estilístic i productiu, històries potents amb pocs recursos. • Coll d’ampolla: distribució i desenvolupament de guions. • Pràctiques “green”: sensibilitat per la petjada ecològica de les produccions. • Necessitat: ecosistema de suport i valentia institucional per temes com el clima. Idees clau • El debat no és només “agrada/no agrada”: cal valorar context, recursos i risc en obres de micropressupost. • Sense guions sòlids, el sistema no tracciona: cal invertir en desenvolupament. • La contracultura dels 70 inspira respostes actuals: autosuficiència, cooperació i decreixement. • El cinema pot ser eina d’activisme, memòria i transformació, també des de l’escala local. Cites destacades "Per fer una bona pel·lícula es necessiten tres coses: un bon guió, un bon guió i un bon guió." "Com podem apoyar perquè el cine d’aquí es faci, es tiri endavant?" "O tornem a quilòmetre zero i a ser autosostenibles… o això s’escapa de les mans." "Aquests pencaven… si no, a l’hivern no menjaves."

Panorama general • Episodi centrat en cinema recent vist pels col·laboradors, una crònica “de camp” a Cannes i una conversa a fons amb el poeta i traductor Josep Maria Folquet sobre doblatge, llengua i poesia. • Moments clau: crònica de Cannes (Tangente, La Chambre), crítiques a Tavernier i el seu documental, recomanació de Clash, el mite de Dallas en català i la frase icònica, lectura poètica del llibre de Folquet, debat crític sobre Paterson i un tram final de recomanacions (Frantz, El Padrí, Macbeth) i reflexions sobre la poesia catalana. Temes principals destacats Cannes, 70è aniversari (quinzena de realitzadors) • Curt francès “Tangente”: retrat poètic d’una marató personal • Llarg italià “La Chambre”: naturalisme amb actors no professionals i ecos universals; crèdits amb Martin Scorsese com a productor executiu Crítiques i recomanacions • Bertrand Tavernier, Voyage à travers le cinéma français: percebut com a egòlatra i selectiu; debat intens vs. la Nouvelle Vague • Pàtria, la llegenda d’Otger Cataló...: projecte voluntarista però fallit (guió, interpretacions, pressupost) • Marie Curie (Marie Noëlle): biopic melodramàtic i poc rigorós • Clash (Mohamed Diab): molt recomanable, tensa i immersiva dins d’una furgoneta antiavalots (Egipte 2013) Dobl-ATGE en català, censura i normalització • TV3 1983: primer Dallas en català; naixement d’un imaginari sonor propi i debat sobre registre • Frase icònica: > "Suelen, ets un pendó" (adaptació de “You are a bitch” per censura moral de l’època) • Evolució: del català massa acadèmic a parla viva; exemples de traducció i doblatge (Lubitsch, “La cua de palla”, Kerouac) Poesia i cinema • Lectura del Poema 13 de Morir com un riu (Folquet) amb música de Requiem for a Dream • Debat sobre Paterson (Jim Jarmusch): crítica a una visió “frívola” del fer poètic i dels epígons de William Carlos Williams Recomanacions finals • Frantz (François Ozon): delicada i precisa • El Padrí I-III (Coppola): Shakespeare filmat, coda operística a la III • Macbeth (2015, Kurzel): fidel a Shakespeare; Marion Cotillard i Michael Fassbender en estat de gràcia Reflexions sobre poesia catalana • Crítica a l’endogàmia de premis i baix nivell en certs circuits • Referents: Foix, Carles Riba (poesia com a objecte de coneixement), Ausiàs March; distància amb el noucentisme i amb algunes traduccions clàssiques Resum detallat per blocs Crònica de Cannes i cinema amb alè poètic • Francesc Aguilar narra una visita exprés a Cannes (quinzena de realitzadors), amb dues peces que comparteixen alè poètic i proximitat a peu de carrer: - • “Tangente” (curt francès): una corredora persisteix malgrat el dolor; veu en off que revela el “perquè” final amb emoció continguda. - • “La Chambre” (llarg italià): família d’actors no professionals, vida en brut (infants que es guanyen la vida fumant, robant coure). Final colpidor sobre el pas a l’edat adulta i les traïcions que exigeix. Quatre pel·lícules, una imprescindible • Tavernier (documental): recorregut idiosincràtic pel cinema francès; se li retreu pretensió i selecció esbiaixada amb oblits significatius. • Pàtria... d’Otger Cataló: voluntat de gènere èpic sense mitjans, guió feble i casting irregular; oportunisme temàtic i resultat decebedor. • Marie Curie (2016): personatge fascinant reduït a melodrama; preferibles biòpics clàssics anteriors. • Clash (2016): proposta immersiva i política dins d’una furgoneta antiavalots (Caire, 2013). Tensions ideològiques entre detinguts, seqüències de gran potència (mànegues d’aigua, pedrades, trets). Recomanació clara. Tavernier vs. la Nouvelle Vague • Joan Sardà amplia la crítica a Voyage à travers le cinéma français: acusa Tavernier d’ego i de menystenir col·legues; lectura pobra de Godard (reduït a belles imatges) enfront de l’ambició d’Histoire(s) du cinéma. • Recomana Goodbye Berlin (Fatih Akin): road movie adolescent, lleugera i divertida, tipus Tom Sawyer/Huckleberry Finn contemporani. TV3, Dallas i la frase que va normalitzar un to • Inici de TV3 (1983) amb Dallas doblada al català. Folquet revela censura institucional i autocensura dels traductors. "Suelen, ets un pendó" • Adaptació necessària pel context moral i polític (mossèn Fanosa, fiscalització de continguts). Malgrat l’estranyesa inicial, el doblatge fou una eina clau de normalització lingüística. • Exemples de qualitat: To Be or Not To Be (Lubitsch) en català, al nivell de l’original. Crítica a traduccions massa acadèmiques (gàngsters tractant-se de “vostè”, títols com Els pòtols místics per The Dharma Bums). Lectura poètica i debat sobre Paterson • Folquet recita el Poema 13 de Morir com un riu amb música de Requiem for a Dream. Imaginari de pèrdua, consciència i obstinació, amb flama en combustió i riu que flueix com a imatges centrals. • Sobre Paterson (Jarmusch): Folquet hi veu una visió frívola del fer poètic (poemes “de circumstància”) i ironitza amb el caire d’epigonisme de William Carlos Williams. El “gos” esdevé el personatge “més intel·ligent” en destruir els poemes. Recomanacions i clàssics • Frantz (François Ozon): delicada, aborda dols i culpes amb traça. • El Padrí I-III (Coppola): Shakespeare amb imatges; coda operística a la III amb Cavalleria rusticana. • Macbeth (2015, Kurzel): fidel a Shakespeare; Marion Cotillard i Michael Fassbender brillen; violència suggerida amb bon gust. Sobre la poesia catalana avui • Crítica a l’endogàmia i a un nivell discret en alguns premis i circuits; “cadena de favors” vs. qualitat. • Referents de Folquet: J.V. Foix, Carles Riba (poesia com a objecte de coneixement), Ausiàs March. Distància amb el noucentisme i amb certes traduccions canòniques. • Tesi: si Riba hagués nascut en un gran centre europeu, seria un far continental al costat de Mallarmé, Rilke o Eliot. Frases i moments per recordar "Suelen, ets un pendó" — la primera sacsejada del doblatge de ficció en català a TV3 (1983) "La poesia és un objecte de coneixement" — idea-clau de Carles Riba reivindicada per Folquet Proper episodi • Avanç: documental “Oferiu flors als rebels” — Què en queda de la utopia hippie?